28/11/2019. Vicent Partal. A qui fa por la polarització. «La història de la desobediència civil ensenya que la polarització de la societat és una eina no solament correcta sinó imprescindible per a somoure una societat adormida i, doncs, fàcil de dominar»

A qui fa por la polarització.

Per: Vicent Partal

Benvolguts,

28/11/2019  21:50

Alfonso Guerra, García Margallo, Nicolás Redondo i algunes altres figures del passat polític espanyol van fer públic ahir un manifest en què reclamen a Pedro Sánchez que no pacte amb Esquerra Republicana de Catalunya. El manifest, profundament nacionalista espanyol, diu que assistim a una ‘inquietant polarització de la vida pública’ i que la unitat de la nació (espanyola) és un bé a preservar per damunt de cap altre.

Alhora, també ahir, una piulada del president de la Generalitat, Quim Torra, en què es recomanava aquesta entrevista d’Andreu Barnils a Paul Engler va desencadenar una insòlita cacera de bruixes amb els principals mitjans espanyols i unionistes esquinçant-se les vestidures dramàticament.

Ciutadans –precisament ells havien de ser!– han demanat que el president comparega al parlament ‘per donar explicacions’ –per donar explicacions de recomanar una entrevista o un llibre? I alguns dirigents dels comuns, cada volta més polaritzats del costat espanyol, han aprofitat la piulada per tornar a demanar eleccions i dir-li de tot, a Torra –i això que Engler, curiosament, és un dels autors de moda de l’esquerra rupturista europea.

Tot és tan estrambòtic i fora de lloc que cal preguntar-se quina és la raó de fons de tot plegat? Aparentment, és la frase de l’autor nord-americà que fa de títol de l’entrevista de VilaWeb: ‘Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis.’ En el fons és una altra cosa…

Perquè la frase, com tothom que tinga una mínima capacitat lectora pot entendre, la diu Paul Engler, que és un expert mundial en no-violència i lluita pels drets civils. I per tant no té gens de trellat acusar el president pel contingut d’aquests mots. La frase no la diu el president Torra. Torra es limita a dir que l’entrevista i el llibre són interessants. I què? Què ja hem arribat al punt que no es pot ni dir que un llibre et sembla bo o que t’agrada una entrevista?

He dit abans, però, que darrere de tot això hi ha una altra cosa i aquesta cosa és la por. La por del creixement constant i de la consolidació de l’independentisme. La por dels ‘majoritaristes’ de deixar de ser aviat, si no ho han deixat de ser ja, majoria. La por d’haver d’acceptar ells que no són majoria. Aquesta por, cada dia més descontrolada, és la que fa que l’espanyolisme estiga exacerbat i reactiu i vulga crear una polèmica de qualsevol cosa.

Així observeu que tots els titulars i totes les declaracions incideixen en l’ús que fa Engler de l’expressió ‘polarització’ i volen criminalitzar que qui siga, Engler, Torra, jo, vós o el sursumcorda, presenten el debat polític en aquests termes. I per què això? És molt simple. Perquè precisament la història de la desobediència civil ensenya que la polarització de la societat és una eina no solament correcta sinó imprescindible per a somoure una societat adormida i, doncs, fàcil de dominar.

Només així, polaritzant les posicions i despullant l’altre, es pot demostrar i fer entendre als ciutadans que aquesta dominació és injusta. I només així es pot aconseguir que els ciutadans vegen la diferència entre ser al costat correcte de la història o a l’incorrecte. Distinció que, com més clara és l’opressió o més s’aprima la democràcia, és la que més pot fer créixer la consciència civil dels ciutadans i enfortir-la fins al punt de tombar el monumental poder polític, mediàtic i coercitiu que voldria que tot continuàs igual eternament. És a dir, no polaritzat. És a dir, somort. És a dir, manant ells.

Si us interessa el llibre de Mark i Paul Engler ‘Manual de desobediència civil’, el podeu trobar ací.

Vicent Partal

Joan A. Forès Reflexions

21/06/2016. 26-J. Marta Rojals. ‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte? Els “comuns” són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol... I ho resumeix: Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.

Benvolguts,

La Marta Rojals es planteja de fer amics. O sigui es planteja la possibilitat que els “indepes” facin un tracte amb els “comuns” basat en la fórmula:

Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.

Estratègia que molts independentistes ens hem imaginat moltes vegades.

En les seves disquisicions explica tot d’una les característiques dels ”comuns” i es dol de no ser tan flexible com ells són:

Els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.

I va elaborant la idea:

Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.

I finalment troba la proposta esmentada:

Jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.

Vegem com ho explica:

 ‘Indepes’ i ‘comuns’: fem un tracte?

«Passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara»

Per: Marta Rojals

 20/06/2016  

Els ‘espanyacanvistes’ són com els ‘processistes’, però en versió espanyolista: així com els segons viuen en el confort d’un procés d’independència continu, els primers fan el mateix amb l’eterna promesa de canviar Espanya: que no els ve d’un dia ni de dos… segles, vaja. Doncs bé: el 26-J, si no hi ha res de nou des del 1977, a Catalunya tornarà a guanyar un partit que promet el canvi a Espanya, En Comú Podem, i és clar: els ‘indepes’ temen que, amb el relleu generacional, la força i l’empenta que demostren, el fracàs de les generacions anteriors caigui en l’oblit i pugui rebrotar un ‘espanyacanvisme’ còmode amb il·lusions renovades.

Com a ‘indepe’ que s’ho mira des d’una de les opcions en què ens diluirem diumenge –tigres, lleons, marmota, Pacma, altres, abstenció–, crec que allò que més convé a Catalunya és que guanyin els ‘comuns’ amb el seu referèndum pactat i ens traiem un altre ‘i sí?’ de sobre. És l”i sí?’ dels votants que ignoren –volent o sense voler– les setze vegades que uns altres catalans ja van baixar a demanar-ne un al Congreso i que la dissetena vegada, la que intentaran via Podem, la sentiran com si fos la primera. Hi ha experiències que s’han de viure. És com Ciutadans quan fan alguna piulada en català i els torna l”amor’ que prodiguen per la nostra llengua. No sé si se m’entén: que els cops de porta, perquè ens facin mal, ens han de picar al nas propi.

Doncs això, que davant la perspectiva d’una emocionant ‘primera vegada’, els ‘comuns’ tenen una il·lusió que no se l’acaben. I quina enveja que (em) fan, no és ironia. La il·lusió catalana ha canviat de bàndol, i els ‘indepes’ estem desconcertats: mentre nosaltres ens autoboicotem per una coma del full de ruta, i que si RUI, que si DUI, ells, plim-plim-plim, són capaços de contradir-se i recontradir-se diverses vegades al dia; de reconèixer i negar la sobirania catalana; de demanar el vot de l’independentisme aquí i de vendre’s com els que el poden derrotar, allà; de ser republicans i monàrquics alhora; de defensar el dret d’autodeterminació i Gibraltar espanyol, però ei: endavant les atxes, tu, fem pinya per un objectiu comú, que no és pas cap d’aquests detallets que posen nerviosos els ‘indepes’: no és el corredor mediterrani, no és l’exèrcit patriota, no és cap referèndum; és fer fora el PP del govern espanyol. Això és anar per feina, i jo m’hi trec el barret.

Els ‘comuns’ ho han d’entendre: els ‘indepes’ estem de mal humor perquè el seu pragmatisme no el sabem tenir. I ens hi emprenyem, ells que no tenen gens de culpa d’haver estat més llestos que nosaltres. I, crescuts com van, ens demanen que no ens equivoquem d’adversari, que els ‘comuns’ són els únics aliats que podrem tenir si mai els hem de menester. I que atacant-los com ho fem dinamitem aquesta hipotètica aliança futura, i que, eheem… posats a demanar, que diumenge els votem. És admirable. Que els donem suport, ens demanen, per ajudar-los a fer fora no sé qui de no sé quin govern que ens importa un rave. I és que, quan manin els seus, aconseguiran el que no ha aconseguit mai ningú en tota la història i, com diu el líder Iglesias, ja no voldrem marxar d’Espanya mai més. Jo no sé com tot això no se li havia acudit a ningú abans.

Doncs la idea d’ajudar-nos ‘en comú’ la trobo una gran pensada, si no fos que el moment que els ‘indepes’ els necessitarem com a aliats ja ha sigut, i és ara. I passa que cada vegada que se’ls ha demanat d’afegir-se a la revolució catalana, o, si ells volen, a construir l’única república possible a l’estat espanyol, xiulen o se’ns en foten a la cara.

I es dediquen a fer partidisme, confonent deliberadament la tasca titànica de fer un nou país amb quelcom tan vulgar, en comparació, com fer un simple govern. I jugant hàbilment la carta de dir que tenen independentistes a les seues files, però sense haver-ho de demostrar mai, ara troben injust el tracte que reben dels qui volen d’aliats. Home: tot això, abans de demanar el vot, ens ho hauríem de fer mirar.

Dit això, i acabo, no estic pas en contra d’ajudar els ‘comuns’ a fer el canvi que somien. Els ‘indepes’ tenim molt per aprendre’n, d’ells, ja ho he dit abans. Per tant, no defensaré mai els atacs que rebin del sobiranisme, no veig el sentit de pagar amb ingratitud la ingratitud. Tothom qui vulgui millorar el país que estima té dret a intentar-ho a la seua manera. Ara bé: si es tracta de ser aliats, demostrem-ho amb fets. Si jo fos un partit ‘indepe’ que es presenta diumenge, els recolliria el guant proposant un tracte:

jo us ajudo a investir el vostre president espanyol, i vosaltres ens ajudeu a construir la revolució catalana, que també és vostra.

Liquidem el processisme i l’espanyacanvisme d’una vegada, posem objectius, i, sobretot, posem terminis: és molt bonic riure’s dels ‘divuit mesos dels processistes’, o de la seua ‘tornada al referèndum’ (unilateral!); però la promesa del referèndum pactat, que implica un canvi inèdit d’hegemonies a Espanya, no pot ser per un període que vagi des d’avui fins a l’eternitat.

Marta Rojals

Joan A. Forès

Reflexions

27/11/2019.  Redacció / ACN.  El TSJC atura la creació de tres delegacions de la Generalitat a l’estranger pel recurs del govern Sánchez..Han seguit pautes d’actuació pròpies de subjectes de dret internacional, establint contactes amb ambaixades d’altres països’, seguint ‘l’estratègia marcada pels dirigents catalans per conduir a Catalunya cap a la independència’ i sent ‘nociva als interessos de l’Estat a la vista que l’objectiu clar i manifest del Govern de la Generalitat d’utilitzar tots els mitjans al seu abast al servei del projecte secessionista’.

Benvolguts,

Vegem l’article i la resposta del MACBA.

21/11/2019. Mònica Planas. L’informe ignorat d’Amnistia Internacional. Ni 'La Sexta noticias', ni 'Espejo público' ni 'El programa de Ana Rosa' en van parlar. Dimarts al matí Amnistia Internacional feia públic el seu informe sobre el judici del Procés on es demanava l’alliberament immediat de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i l’anul·lació de la seva condemna. L’ONG expressava també la seva “preocupació extrema” per les implicacions de futur de la condemna, i alertava que s’obria la porta a castigar i criminalitzar els actes de protesta no violents. Tenint en compte que les televisions espanyoles viuen molt pendents de qualsevol circumstància i detall que tingui a veure amb el Procés i l’empresonament dels polítics i activistes independentistes, la repercussió d’aquesta notícia va ser irrisòria. L’únic informatiu que se’n va fer ressò de manera clara va ser el Telediario de La 1. El titular en pantalla informava que « Amnistía Internacional pide la liberación inmediata de ‘Los Jordis’» i el vídeo explicava, breument, que l’organització havia considerat que les penes eren excessives i demanava que es revisés el delicte de sedició.

Benvolguts,

Fixeu-vos com es pot fer trampa, sin que se note el cuidado. Quan una agència o una institució europees o internacionals genera una noticia d’interès pels catalans, a les ràdios, televisions o diaris espanyols (o sigui de Madrid) gairebé no se’n parla.

Recordem com les escenes de l’atonyinada de catalans l’1-O del 2017, per l’Exèrcit espanyol (la Guàrdia civil en forma part, la Policia Armada no ho sé), fou retransmesa en directe per TV3 però no fou retransmesa per cap cadena espanyola, de tal manera que diuen, diuen, diuen que quan els jutges en van veure algun vídeo, molt temps més tard, durant el judici, se’n van esgarrifar...

Així mateix totes les cadenes fan trampa sistemàticament quan en temps d’eleccions dediquen molt més temps a la propaganda dels partits de l’IBEX, altrament dits del Puente Aéreo, altrament dit del 155, altrament dit de partits unionistes, com podeu veure en aquest apunt del Bloc, que el temps dedicat als partits d’esquerres i/o partits independentistes.

Vegem ara l’apunt de la Mònica Planas on de manera molt ben feta explica com han torpedinat la difusió de l’informe d’Amnistia internacional:

14/11/2019. Antoni Bassas. L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘¿Hi ha dret a tallar l’autopista?’ "A tots els que es queixen, una pregunta: ¿no creuen que haurien de dirigir també els seus laments a l’estat espanyol, que s’ha passat anys ignorant olímpicament les manifestacions més multitudinàries i pacífiques que hi ha hagut a Europa en anys?" ¿Hi ha dret a bloquejar una frontera? ¿Es poden tenir centenars de persones atrapades en un tall contra la seva voluntat tota la nit? ¿Es pot perjudicar els interessos dels camioners que han de portar contra rellotge les seves mercaderies d’un lloc a un altre? ¿Quin cost tenen les protestes i, sobretot, quin preu pot acabar pagant l’economia catalana a causa de les protestes que tallen carrers, autopistes, vies de tren i, fins i tot, ocupen l’aeroport? La protesta disruptiva, la que molesta o perjudica alguns interessos, és la nova normalitat. Si la pregunta és si hi ha dret, la resposta és un sí rotund, hi ha el dret de manifestació. Això val pels sindicats, ha valgut per transportistes, per taxistes, per controladors aeris, pel personal del metro de Barcelona. Quan ens afecta ens fot, però la protesta en democràcia té aquestes coses. Si parlem de recordar alguns bàsics, aquí en teniu un: tots els drets de què gaudíem van ser aconseguits a còpia de protestes, com ara la jornada de 8 hores, el dret a vaga, el vot de les dones…

Benvolguts,

L’Antoni Bassas és un Mestre en tot. Fent radio, bastint un diari nou, filosofant. És un brillant opinador com el José Antich, el Jordi Barbeta, el Joan Puig, en Vicent Partal, en Salvador Cot i molts més. Avui fa un excel·lent assaig sobre els drets dels que fan vagues en relació a les molèsties que les vagues fan a l’altra gent…

Traguem-nos el barret i vegem l’article:

14/11/2019. Ferran Espada. O valentia o fracàs històric. A l’Estat espa­nyol es pot pac­tar amb Vox però no amb els inde­pen­den­tis­tes. Abans unida que democràtica. En la cre­ació d’aquest para­digma, l’esquerra espa­nyola té una res­pon­sa­bi­li­tat repres­siva que haurà de rever­tir amb valen­tia si vol per­du­rar en el govern de coa­lició. El mapa elec­to­ral que ha dei­xat la repe­tició elec­to­ral ha variat un aspecte subs­tan­cial de la política espa­nyola. Això ja no va només de triar entre el PSOE o el PP. Sinó del dilema entre un govern de coa­lició del PSOE i Podem o un altre con­fi­gu­rat pel PP i Vox. Per sort aquesta última opció no suma a hores d’ara però tot­hom, i espe­ci­al­ment el PSOE, ho haurà de tenir pre­sent a par­tir d’ara. La ter­cera via seria una gran coa­lició que no es donarà sense cos­tar-li el cap a Pedro Sánchez. Per això, apun­ta­lar el govern acor­dat dimarts amb Pablo Igle­sias és ja una pri­o­ri­tat a La Mon­cloa. Però que no s’enga­nyin, els caldrà for­mu­lar una aliança estratègica anti­fei­xista amb par­tits cata­lans i bas­cos si no volen morir en l’intent a pes­si­ga­des.

Benvolguts,

Avui en el programa de matí de TV3, han connectat amb Raphael Minder, corresponsal del NYTimes i s’han dit moltes coses en referencia a la política espanyola. Parlant de les negociacions per fer Gobierno entre PSOE, Podemos i “otros dos” que deia un corrido mexicano, el corresponsal ha dit que creía que VOX era un partit d’ultradreta, però que no creía de cap manera que Podemos fos un partit d’ultraesquerra.

El paràgraf anterior s’explica amb detall amb l’article de Ferran Espada. O valentia o fracàs històric. Vegem-lo:

05/11/2019. Puigdemont respon a Sánchez: ‘Vostè em vol segrestar?’ Pedro Sánchez es va comprometre a portar-lo a Espanya i fer que passés 'comptes davant de la justícia espanyola'. El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha contestat a l’anunci del president espanyol en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, qui durant el debat electoral es va comprometre a portar Puigdemont a Espanya i fer que passés ‘comptes davant de la justícia espanyola’.

PAÍS > PRINCIPAT

[VÍDEO] Puigdemont respon a Sánchez: ‘Vostè em vol segrestar?’

Pedro Sánchez es va comprometre a portar-lo a Espanya i fer que passés 'comptes davant de la justícia espanyola'

Per: Redacció

 05/11/2019  14:02

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ha contestat a l’anunci del president espanyol en funcions i candidat del PSOE, Pedro Sánchez, qui durant el debat electoral es va comprometre a portar Puigdemont a Espanya i fer que passés ‘comptes davant de la justícia espanyola’.

Puigdemont ha enregistrat un vídeo on li diu que només té dues maneres de complir la seva promesa, i que totes dues són il·legals: ‘Una és que vostè prengui, des del consell de ministres, les decisions que en una democràcia consolidada només pot prendre el poder judicial, L’altra és practicar el mateix que altres dirigents del seu partit i ministres ja van practicar en el passat: el segrest de persones.’ I per això li fa una pregunta directa: ‘Vostè em vol segrestar, senyor Pedro Sánchez?’

Vegeu ací el vídeo de Puigdemont:

https://www.vilaweb.cat/noticies/puigdemont-sanchez-segrestar/?f=rel

Puigdemont li ha demanat directament si vol seguir l’exemple de l’ex-ministre socialista José Barrionuevo, condemnat per la seva activitat en el grup terrorista GAL i el segrest d’una persona a l’estat francès. ‘Vostè necessita exhibir el meu cap com un trofeu bàrbar per a esgarrapar uns vots que no acaba de tenir?’, ha preguntat.

Si ho fa, diu Puigdemont, ‘el més probable és que acabi com Barrionuevo i la seva banda’, tot i que ha dit que no li deu preocupar gaire: ‘Quan un criminal és ministre socialista tant se val si és condemnat a 10 anys de presó perquè només s’hi passa tres mesos’.

Malgrat tot, li ha agraït que ‘hagi estat tan franc’ i li hagi donat més arguments per a evidenciar que a Espanya no hi ha separació de poders. ‘Com a conseqüència, ni jo ni els meus companys no podríem tenir un judici just. I menys encara des del meu cap es converteix en un reclam electoral’, ha dit. Puigdemont li ha dit que hauria d’estar ‘seriosament preocupat per la percepció que hi ha a Europa sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya’, i no pas ‘contribuir a minar encara més aquesta imatge’. A més, li ha citat l’informe GRECO, que va criticar la manca d’independència judicial, i l’eurobaròmetre, que situa Espanya en el cinquè lloc per la cua dels països europeus en la percepció de necessitat de millora de l’estat de dret.

‘Deixi’m dir-li-ho clarament: vostè és un irresponsable. I un irresponsable no podrà comptar mai amb el nostre vot perquè el que cal és seny, responsabilitat i diàleg’, li ha dit. Per últim, Puigdemont ha dit a Sánchez que no se’n sortirà:

‘Fa dos anys que lluito i defenso els meus drets. I si ho he pogut fer, ha estat perquè no sóc a Espanya. Continuaré lluitant mentre tingui llibertat per a poder-ho fer. Però no estic sol, en som uns quants que som a l’exili i fem el mateix. I sobretot ens serem molts més el dia 10 a les urnes’.

Redacció