10/04/2021. David Portabella entrevista Paquita Sauquillo. Presidenta del
Moviment per la Pau.
10 abril 2021 2.00 h
PAQUITA SAUQUILLO
PRESIDENTA DEL MOVIMENT PER LA PAU
“Sol ha de dir que va ser la Brigada Político Social”
Paquita
Sauquillo rep El Punt Avui a la seu del Moviment per la Pau (MPDL) al barri
d’El Pozo del Tío Raimundo, a Vallecas, on durant el franquisme i sent ja
advocada hi va fer reunions clandestines a la parròquia del pare Llanos quan no
hi havia dret de reunió VICENTE BAEZA.
Els crims d’Atocha i com el PCE fa la manifestació van ser un
pas cap a la democràcia, però res et treu el dolor de perdre el germà i els
amics
DAVID PORTABELLA - MADRID
La cita amb Paquita Sauquillo és a El Pozo del Tío Raimundo,
barri humil de Puente de Vallecas i seu del Moviment per la Pau (MPDL), on
repassa una vida plena de revessos que ella va recollir a Mirada de
mujer.
Filla d’un pare militar i educada d’acord amb ‘el espíritu
nacional’ en un col·legi de monges. Què es va tòrcer per acabar a l’Organització
Revolucionària de Treballadors (ORT) i a El Pozo?
El meu pare era militar, però no el típic militar guanyador
de la Guerra Civil, era monàrquic. Era de Fuenlabrada i el van tenir en
una checa, i el secretari general del PSOE va dir: “A aquest ja li dono jo el paseo”, i se’l va
endur i el va salvar. I la guerra la va passar a l’ambaixada de Xile,
que va tenir un paper clau protegint republicans i també gent de la dreta.
Ara, l’educació que rebo és classista. I començo a canviar a partir
d’entrar a la universitat, el 1961: veig que la vida no és la que m’han
explicat en què hi ha rojos dolentíssims i blaus que són maquíssims. I coincideix
amb el concili Vaticà II, i a mi m’obre un horitzó.
I ja al cinquè curs de dret marxo a Trieste a fer un curs de laboral i seguretat
social, on conec gent del PCI, i de tornada prenc contacte amb sindicats
clandestins: USO, AST, comença a sorgir CCOO. I acabo a AST, amb lligam amb
els moviments catòlics i amb l’Església progressista. I entro a l’advocacia
el 1967 amb Jaime Cortezo, que defensava molts bascos i catalans independentistes,
abans de fundar el meu despatx i de venir a El Pozo, a Palomeras Bajas. La meva evolució era la de la societat: molts sortíem
dels que havien guanyat la guerra. Jo venia de la vida al centre de Madrid en
una família acomodada i aquí trobo famílies andaluses i de Castella-la
Manxa que fugen per política o per fam, i qui es diu Vladimiro s’ha de canviar
el nom per Blas, o qui es diu Libertad s’ha de passar a rebatejar com a
Esperanza.
I coneix tot un personatge, com és el pare José María
de Llanos.
El pare Llanos fa un canvi més radical que el meu: ell
era falangista i dictatorial, i els rojos li havien matat dos germans. I
Franco l’envia a conquistar El Pozo del Tío Raimundo i Vallecas, el reducte dels rojos i de tot el pitjor de Madrid. I en
lloc de catequitzar el barri, es troba que el barri el catequitza a ell. S’hi
troba una realitat de pobresa i analfabetisme. I ell, que havia estat confessor de Franco, es nega a rebre Franco quan
el dictador vol visitar el barri. Vaig tenir molta relació amb ell i amb
Díaz Alegría i Gabriel Rosón, que eren els que ens deixaven les parròquies
com a consulta quan el dret de reunió no existia. L’església
del pare Llanos era on ens trobem ara, i aquí la policia no podia entrar-hi
perquè era un registre sagrat. A partir del 1969 del concordat ja no
en fan ni cas i la policia hi entrava perquè sabia que aquí ens reuníem tots.
I Llanos em deia que estava amb mi per al que jo volgués organitzar. I es fa molt amic de la Pasionaria i del PCE, fins al
punt de voler que el primer carnet del PCE legalitzat fos el seu!
Hi ha moltes militàncies antifranquistes, però tria
la més clandestina entre les clandestines: l’ORT, amb la llegenda entorn
del camarada Intxausti, que era José Sanromá, però a qui no veien mai.
La lluita contra la dictadura la portava el PCE. El
1956 surt el moviment estudiantil, després surt el FLP i als anys seixanta
hi comença a haver grups fora del PCE perquè a alguns ens semblava que era
molt reformista i que no estava per la ruptura i no estàvem d’acord amb la
política de la Unió Soviètica en països de l’est com Txecoslovàquia. I ens
sembla que hi ha un moviment més interessant que és el xinès, imagini’s!:
el moviment de la revolució camperola de Mao. L’ORT
sorgeix amb ideologia leninista però també maoista. El Partit dels Treballadors
i l’ORT havien de ser un sol grup, però ja hi havia aquest gen tant de
l’esquerra que els teus són els bons i els del costat et semblen enemics. Passa
ara i ha passat sempre! “Moviment Comunista” sonava malament. “Partit dels Treballadors” ja sonava millor.
Però “Organització Revolucionària de Treballadors”,
com sonava! Renoi! Crèiem que la revolució havia de ser de les masses i no
amb la lluita armada. I el camarada Intxausti... Jo era legal i em veien la
cara, potser una vegada em vaig posar caputxa i prou, però els del comitè central
que no eren legals es tapaven del tot. Jo li veia les mans i prou. No ens
coneixíem i això era bo per no poder denunciar: quan et portaven a la Brigada
Político Social, on és ara la senyora Díaz Ayuso, en aquells calabossos on va
morir Julián Grimau i on va passar tanta gent, et torturaven. I, si et
detenien, el que importava era que no poguessis delatar. Tenia tothom noms
falsos i unes consignes.
En canvi, va ser detinguda només una vegada i molt tard,
el 1976.
L’abril del 76, en la gran manifestació dels opositors,
sí. Ens van detenir a tots els de la capçalera. Jo vaig estar tres dies als
calabossos de la Puerta del Sol i hi vaig coincidir amb Enrique Curiel.
“Paquita, et passa alguna cosa?”, em cridava. I jo em deia: “Calla, que encara
em passarà alguna cosa per culpa del pobre Enrique...” [Riu] I d’allà passo a
la presó de Yeserías, plena de dones polítiques. La repressió dels setanta va
ser molt dura. Parlàvem abans del camarada Intxausti... Santiago Carrillo
entra clandestinament al país i amb la perruca ja el 1977.
Com eren aquells judicis al Tribunal d’Ordre Públic
(TOP)?
Sovint eren causes per fulls convocant el dret a la
vaga, res violent... El primer despatx laboralista
que es va crear va ser el meu, el de Lista. Hi havia despatxos com el de
María Luisa Suárez, però era més generalista. Sorgeix el meu de Lista,
després Españoleto, després el d’Atocha amb Manuela Carmena ja laboralistes.
El despatx prestava atenció jurídica i contra l’acomiadament i de
defensa de la vaga, que era il·legal. Davant el TOP hi defensàvem treballadors
i altres casos. Soc la tercera de la llista en defenses davant del TOP: hi ha
el català Josep Solé Barberà, Cristina Almeida i després jo. El TOP era un tribunal repressor i tots els judicis
eren polítics. Jo portava casos de treballadors de Pegaso, Standard,
Marconi... I el tribunal ens coneixia perquè érem sempre els mateixos i
tu volies defensar els teus. Fins i tot un dia ens vam plantar i vam fer una
vaga davant el TOP.
I viu el procés 1.001 a la
cúpula de CCOO amb Marcelino Camacho entre altres. Allà hi defensa Miguel
Ángel Zamora Antón i en ple judici reben una nota d’última hora: Carrero
Blanco, assassinat.
Els demanaven vint anys per
una reunió i ser fundadors de CCOO. La defensa era molt difícil: què al·legaves?,
què no? Però estàvem tan identificats amb els nostres clients... El
PCE va intentar que jo no hi fos, per la rivalitat amb l’ORT; preferia que
hi hagués el despatx de Felipe González. Però al final es va fer una defensa
en què Jaime Sartorius va incloure totes les ideologies i jo hi vaig
entrar. Hi havia des de José María Gil-Robles, que venia de la CEDA, al democratacristià
Ruiz-Giménez, l’andalús Adolfo Cuéllar... Tots havien estat professors nostres
i allà hi havia només dues noies molt joves, Almeida i
jo. I en ple judici ens passen una nota, i tots l’anem passant sense
llegir-la fins que arriba als primers de la fila, Gil-Robles i Ruiz-Giménez,
que la porten al president del tribunal, Francisco Mateu, i aquest queda
pàl·lid. Suspèn el judici i tots quedem perplexos però de seguida amb por
pels processats, que havien de tornar als calabossos de Salesas. I els advocats franquistes es van envalentir apostant
per matar-los, i Gil-Robles i Ruiz-Giménez hi van sortir al pas i ens van imposar
la unitat en defensa dels processats. Els carrers van quedar buits,
hi havia un pànic espantós. Però quan vaig passar més por va ser amb les últimes
execucions del 1975: allò era el terror. Tenia molta relació amb Magda Oranich,
amb els bascos Juan Mari Bandrés i Miguel Castells. Aquí ja no hi havia manifestacions
com pel cas 1.001.
Era advocada com Manuela
Carmena i Cristina Almeida, però a l’època es debat si s’ha de defensar els
acusats de terrorisme per a qui es demanen penes de mort. Almeida s’hi
nega, Carmena es nega a defensar fins i tot una amiga, Eva Forest. Paquita,
però, accepta els casos.
Més que una decisió personal,
era que el PCE no volia que se l’associés a la lluita armada, i per això no va
voler ser defensa en les últimes execucions. L’ORT també ens ho
havia suggerit, però jo tenia molt clar que estàvem en contra de la pena de
mort, no podíem acceptar-la. És que podien executar-los! Calia defensar-los!
Si ens acusaven del que fos o ens podia passar no sé què, doncs què s’havia
de fer...? Tota la defensa del judici s’organitza a Lista, allà ens trobem
tots, inclosos els advocats militars que ens
posaven de suplents. I aquelles hores terribles de les execucions
les passo al despatx de Lista amb les famílies de José Humberto Baena i de
José Luis Sánchez Bravo. “Però aquí no es mou ningú, no veig res pel meu
fill!”, em deia la mare de Sánchez Bravo tornant d’El Goloso. La premsa internacional sí que es mou, contactem
amb Olof Palme i ell surt a donar la cara al carrer amb una guardiola en
aquella fotografia icònica. Però Ruiz-Giménez truca al papa i el papa truca
a Franco... i Franco es nega a posar-se al telèfon. A Burgos fa cas al papa,
aquí ja no.
Si l’assassinat d’Enrique Ruano el 1969 ja és dur, els
crims al despatx del carrer d’Atocha encara la toquen més de prop.
El cas de Ruano em va impressionar i em va marcar
molt. I el judici d’Atocha no el vaig voler portar ni en vaig voler llegir el
sumari. Va ser un cop. Havia estat el cap de setmana amb el meu germà Francisco
Javier i amb la meva cunyada, Dolores González Ruiz; coneixia Luis Javier
Benavides i els altres. Hi perdo el germà petit i
la cunyada se salva de miracle perquè la bala li travessa el coll per les cordes
vocals. Dolores va anar molt temps pel carrer amb pànic de creuar-se
amb els assassins, i quan va veure a la tele Juan Fernández Cerdá va quedar
petrificada: l’havia reconegut. El meu germà em va marcar; tot i la rivalitat
del PCE i l’ORT, no era gens dogmàtic. Una de les últimes converses va ser:
“I ara què? Què fareu amb el despatx si ara ja ens legalitzaran a tots?” Atocha passa el 24 de gener del 1977 i la manifestació de
l’enterrament i que el PCE demostrés que l’organitzava pacíficament va ser
fonamental perquè Suárez legalitzés el PCE per Setmana Santa. Com
que jo ja era política en actiu, vaig voler pensar que la mort havia valgut
per fer un pas cap a la democràcia, però no hi ha res que et tregui el dolor.
La meva cunyada ho viu també amb el dolor de pensar “Ara
que perdo Javier i tinc la vida destrossada, tot es legalitza.”
Li ha dolgut l’episodi de l’assassí Carlos García
Juliá sent extradit per acabar en mans de la justícia
espanyola i en llibertat poc després, el novembre del 2020?
Uf! Jo he preferit no veure ni la cara del personatge.
Ni ell ni cap dels assassins se n’han penedit mai i, encara més, van menystenir
les víctimes. Els quatre ferits eren al tribunal i estaven envoltats de
feixistes, perquè allò encara era el TOP.
I a aquest ja el van deixar escapar... Un horror, tot.
Sovint ha dit que carrega “una motxilla de pedres” i
una és el cas del seu fill.
És que no hauria d’haver mort. Ell estava superant
l’anorèxia i va tenir un coma diabètic i va caure al metro. I els treballadors
del metro de Madrid el van agafar i el van deixar tirat a la porta de
l’estació per la seva aparença i considerant-lo un sensesostre o un drogoaddicte
o un malalt de sida, com es va dir al judici. Per això cada vegada que veig
algú assegut m’hi acosto i li pregunto si li passa res. “No, senyora, deixi’m
en pau, que estic aquí bevent!”, em diuen a vegades. Al judici es van reproduir
les cintes i eren un horror d’inhumanitat. La pèrdua d’un fill no la
superes mai, però si a més a més és en unes circumstàncies en què saps que
només donant-li un terròs de sucre i portant-lo a l’hospital s’hauria salvat...
Si jo caic al carrer, segur que se m’acosta algú. Però si és un jove prim i de
cabell llarg... I llavors el tema de la sida era molt viu. El cas del meu fill
Javier va servir durant un temps perquè la gent es conscienciés que si veus
algú malament no et fiïs de l’aspecte físic. Ara ja no sé si és una lliçó que
s’ha oblidat.
El 1982 rep una oferta del PSOE per anar a les llistes,
però hi posa pegues.
Em presento amb l’ORT a les primeres eleccions a
Madrid i allò va ser un xoc per a molta gent que em coneixia i sobretot per a
companyes del col·legi Nostra Senyora de Loreto: que aquella niña
bien, que al funeral del pare hi va tenir Muñoz Grandes presidint-lo,
es presentés amb la sigla ORT... Però no hi vaig entrar i em vaig quedar al
despatx. I el 1982 el PSOE s’obre a l’esquerra i a la dreta i a mi m’ofereix
anar al lloc 16 i a Fernández Ordóñez al 6. I allò em sembla fatal. Si s’obrien
a dreta i a esquerra, ell i jo no havíem d’anar tan distanciats. I després
entro com a diputada i senadora del 1983 al 1994 i eurodiputada del 1994
al 2004. I en un moment del 1987 Carmen Romero ens diu que barallar-se per la
presència de les dones està molt bé però que si no hi militem i lluitem des
de dins, res a fer, i llavors sí que hi entrem.
I el diari ‘El País’ els dedica una cèlebre portada amb
una fotografia al costat de Benegas titulada “Las
chicas de Txiki”. De feministes com vostè ja
n’hi havia, però els titulars masclistes eren els que eren.
Una lluitadora davant Franco, el TOP i la vida
Als 77 anys, Paquita Sauquillo continua sent una lluitadora
fidel a una biografia de combat. Antifranquista, defensora davant el TOP i
fundadora del primer despatx laboralista, als crims del d’Atocha hi va perdre
el seu germà, Francisco Javier. Era el primer de molts cops, entre ells la
pèrdua d’un fill, que tot i el dolor no li esborren el somriure i la
hiperactivitat.
Aquella foto amb el titular aquell se’ns va posar
fatal! No érem ni las chicas de Txiki ni de ningú! Teníem la
nostra pròpia personalitat! Dins el PSOE hi havia ja molta lluita feminista,
des de l’antifranquisme. Havíem muntat amb Carlota Bustelo i altres la primera
llibreria feminista a Madrid, on es venien per primera vegada els llibres
de les dones. Les feministes ja portàvem molt de temps, una altra cosa és el
ritme del canvi de la societat... Un titular així avui seria impensable.
Però segueix havent-hi masclisme, violència masclista... Pensi que quan jo
arribo al Senat, el 1983, les dones érem el 6%, no arribàvem ni a dotze dones.
I ara hi ha presidenta del Senat, quatre vicepresidentes del govern,
dones ministres... Però els avenços s’han aconseguit amb molta lluita.
Carmena li encarrega com a
alcaldessa ser comissionada per la Memòria per refer els noms dels carrers
franquistes.
És que seguir tenint un carrer de Millán Astray, i molts altres, era... Però hi
havia els noms dels carrers i molt més: l’edifici on
hi ha la seu de la presidència de la Comunitat de Madrid, a Sol, va ser la
Real Casa de Correos i va ser la Brigada Político Social. La primera vegada
que vaig anar a una celebració del 2 de maig a Sol, jo recordava els calabossos,
recordava tots els que hi havien passat. Hi hauríem d’haver fet una simbologia:
a Sol hi hauria d’haver un reconeixement dient que això va ser la Brigada
Político Social i que una placa ho expliqués i que un calabós es conservés
explicant el que va ser i que aquí hi van morir aquest i aquest. I el 1983 no
ho vam valorar prou i vam errar, estàvem més preocupats per fer coses que
per recordar, i la preocupació per la memòria s’ha despertat el 2000,
quan ja governava la dreta. Ho he intentat com a comissionada i no m’han
fet ni cas. Hem canviat alguns carrers i alguns ara estan recorreguts als
tribunals.
On és avui aquell Madrid antifranquista
i el de la Movida? Des d’Esperanza Aguirre, el 2003, fins ara, amb Isabel
Díaz Ayuso... Per què Madrid és ara tant de dretes?
És cert, és molt de dretes! I Madrid va ser l’última ciutat
que va resistir en la Guerra Civil! És una responsabilitat del PSOE i del
PCE de no reivindicar el que va ser, i quan es desperta la necessitat de
la memòria històrica, el 2000, ja hi governa la dreta. Només hem tingut
l’etapa de Manuela Carmena i prou. Raons? Aquí hi ha moltíssim funcionari,
moltíssimes empreses estatals i una classe econòmica potent. Hem canviat tots els barris i hem canviat la fesomia
de la ciutat però no hem canviat la ideologia de la ciutat, no l’hem mantingut
a través de l’educació i de reivindicar la memòria. Quan Esperanza Aguirre
no guanya les eleccions però arriba al poder pel tamayazo del
2003 amb la compra de trànsfugues, el PP sí que fa tota una filosofia d’educació
que no havia fet l’esquerra. I, sí, la societat madrilenya és molt
de dretes. Allò dels descamisaos que dèiem nosaltres, ja
no hi ha descamisaos! Hi ha més
diferències socials que mai, més gent que ho passa malament i que no n’és
conscient de la situació per un tema d’educació i de no haver explicat què
va passar aquí. Ara diuen les enquestes
que estem empatats l’esquerra i la dreta: és molt gros que estiguem empatats!
No és un problema d’una dreta normal, és una dreta nacionalista que en
moments reivindica la ideologia feixista, i un cert nacionalisme madrileny...
Tenir nacionalisme madrileny és el súmmum! Si Madrid era el contrari,
la cosmopolita on ningú és estranger! En certs barris jo ja em trobava
que els havia de dir: «Però si jo m’he barallat per tots vostès i ara em trobo
que voten un altre!» I Ayuso diu ara «Comunisme o llibertat» i no veus que
ningú entri a rebatre-ho. Vaig tenir la sort de veure com el 1983 es muntava
la Comunitat de Madrid. I alguns errors vam cometre, per exemple, l’himne,
que no coneix ningú. Tenim la bandera amb el signe de les estrelles, que sembla
xinès. Hi havia la idea de crear la Comunitat de Madrid. No podia ser molt
diferent perquè no teníem llengua pròpia, però també teníem característiques
pròpies i diferències entre nord i sud i est i oest. Fer els barris nous, erradicar
les barraques... Teníem molta il·lusió en tot. Catalunya
tenia la seva història antiga, però Madrid no la tenia.
BARÇA
BARCELONA - 12 febrer 2022 2.00 h
‘Els segadors’, vetat
S’hi nega. L’Espanyol descarta fer sonar l’himne nacional abans del derbi, tal com havia demanat la Generalitat per la presència del president Aragonès. El govern no ho entén
S.D.J. / X.M - BARCELONA
Incredulitat, sorpresa, i per què negar-ho?, un cert punt d’enuig i malestar. Aquest és el sentiment del govern de la Generalitat de Catalunya després de la negativa de l’Espanyol a posar Els segadors, l’himne nacional de Catalunya, per la megafonia del seu estadi abans del partit contra el Barça de demà al RCDE Stadium. Des del Departament de Presidència s’havia demanat que es repetís el protocol seguit en els partits que Pere Aragonès havia presidit al Camp Nou i Montilivi, però el club blanc-i-blau ho ha descartat perquè el seu protocol no ho preveu. Aquest argument ha generat perplexitat en la Generalitat. “No entenem que no facin com el Barça o el Girona quan el president va als seus estadis”, asseguren a aquest diari fonts governamentals. No hi ha gaires esperances que l’Espanyol faci marxa enrere.
I és que Els segadors van sonar al Camp Nou abans del clàssic de lliga entre el Barça i el Real Madrid del 24 d’octubre del 2021, i també abans del partit benèfic a favor dels malalts d’ELA que el 16 de gener passat van disputar exjugadors del club blaugrana i el Girona a l’estadi de Montilivi, promogut amb finalitats solidàries per Juan Carlos Unzué, amb un vincle amb tots dos clubs.
Joan Laporta va decidir que sempre que vingués el president de la Generalitat al Camp Nou s’hi sentiria l’himne nacional de Catalunya per la megafonia, com ja havia fet en la seva anterior etapa. Quan es va saber, l’expresident Josep Maria Bartomeu va explicar que havien decidit retirar-lo a petició de la Generalitat perquè durant les presidències de José Montilla, Pasqual Maragall i també amb Artur Mas s’havien sentit xiulets.
Al març, ‘la roja’
El proper 26 de març, la selecció espanyola dirigida per Luis Enrique jugarà a l’estadi de l’Espanyol un partit amistós contra Albània a les set de la tarda. Feia 18 anys que el combinat espanyol no jugava a Catalunya. L’última vegada que la selecció espanyola va jugar a Barcelona va ser el 18 de febrer del 2004 en un partit amistós contra el Perú; es va jugar a l’estadi Lluís Companys i va acabar amb triomf espanyol per 2-1, amb gols de Joseba Etxeberria i Rubén Baraja.
PRECEDENTS
Al Camp Nou i a Montilivi, l’himne ha sonat amb la presència de Pere Aragonès
INCOMPRENSIÓ
El governo no entén que l’Espanyol no segueixi el mateix protocol
AL CAMP NOU
Joan Laporta va recuperar la reproducció de l’himne després d’anys absent
BARÇA
BARCELONA - 12 febrer 2022 2.00 h
‘Els segadors’, vetat
S’hi nega. L’Espanyol descarta fer sonar l’himne nacional abans del derbi, tal com havia demanat la Generalitat per la presència del president Aragonès. El govern no ho entén
S.D.J. / X.M - BARCELONA
Incredulitat, sorpresa, i per què negar-ho?, un cert punt d’enuig i malestar. Aquest és el sentiment del govern de la Generalitat de Catalunya després de la negativa de l’Espanyol a posar Els segadors, l’himne nacional de Catalunya, per la megafonia del seu estadi abans del partit contra el Barça de demà al RCDE Stadium. Des del Departament de Presidència s’havia demanat que es repetís el protocol seguit en els partits que Pere Aragonès havia presidit al Camp Nou i Montilivi, però el club blanc-i-blau ho ha descartat perquè el seu protocol no ho preveu. Aquest argument ha generat perplexitat en la Generalitat. “No entenem que no facin com el Barça o el Girona quan el president va als seus estadis”, asseguren a aquest diari fonts governamentals. No hi ha gaires esperances que l’Espanyol faci marxa enrere.
I és que Els segadors van sonar al Camp Nou abans del clàssic de lliga entre el Barça i el Real Madrid del 24 d’octubre del 2021, i també abans del partit benèfic a favor dels malalts d’ELA que el 16 de gener passat van disputar exjugadors del club blaugrana i el Girona a l’estadi de Montilivi, promogut amb finalitats solidàries per Juan Carlos Unzué, amb un vincle amb tots dos clubs.
Joan Laporta va decidir que sempre que vingués el president de la Generalitat al Camp Nou s’hi sentiria l’himne nacional de Catalunya per la megafonia, com ja havia fet en la seva anterior etapa. Quan es va saber, l’expresident Josep Maria Bartomeu va explicar que havien decidit retirar-lo a petició de la Generalitat perquè durant les presidències de José Montilla, Pasqual Maragall i també amb Artur Mas s’havien sentit xiulets.
Al març, ‘la roja’
El proper 26 de març, la selecció espanyola dirigida per Luis Enrique jugarà a l’estadi de l’Espanyol un partit amistós contra Albània a les set de la tarda. Feia 18 anys que el combinat espanyol no jugava a Catalunya. L’última vegada que la selecció espanyola va jugar a Barcelona va ser el 18 de febrer del 2004 en un partit amistós contra el Perú; es va jugar a l’estadi Lluís Companys i va acabar amb triomf espanyol per 2-1, amb gols de Joseba Etxeberria i Rubén Baraja.
PRECEDENTS
Al Camp Nou i a Montilivi, l’himne ha sonat amb la presència de Pere Aragonès
INCOMPRENSIÓ
El governo no entén que l’Espanyol no segueixi el mateix protocol
AL CAMP NOU
Joan Laporta va recuperar la reproducció de l’himne després d’anys absent
