28/12/2018. Ramón Cotarelo. Sociologia de la revolució catalana (VI). És important que la intel·lectualitat acadèmica s’incorpori al projecte independentista. Els intel·lectuals són figures assenyalades en les societats occidentals. En realitat, en totes, però en les occidentals potser és més evident. Fa segles que influeixen sobre l’esdevenir social amb les seves doctrines, les seves idees, els seus mites. Elaboren teories sobre la política que els polítics mai prenen en consideració, tot i que sembli que ho facin i, de vegades, desencadenen moviments que canvien el món. Per això, i a pesar del caràcter conflictiu de la política, els intel·lectuals segueixen sent influents.

Benvolguts,

En Cotarelo fa una anàlisi cartesiana per trobar les afinitats i els motius entre intel·lectuals de dretes o d’esquerres, espanyols o catalans, independentistes o unionistes. Encara hi podríem afegir una altra variable: intel·lectuals o no-intel·lectuals, que com veurem en l’anàlisi també és important i no està desenvolupat ni aquí ni enlloc que jo sàpiga. Aquestes anàlisis cauen dintre d’una disciplina matemàtica que s’anomena Teoria de Conjunts. Cada combinació forma un conjunt.

Per tant pel conjunt dels intel·lectuals hi ha 8 possibilitats, de les quals en Cotarelo n’analitza les més corrents. Ja veiem que els intel·lectuals es poden agrupar de 8 maneres diferents (2³) formant per tant 8 conjunts. Exemples: un conjunt pot agrupar els que siguin catalans de dretes i independentistes (les Martes Pascal). Un altre conjunt pot agrupar els catalans d’esquerres i independentistes (els de la CUP). Un tercer conjunt podria ser els que són espanyols d'esquerres i unionistes (els Icetes). I així...

Si afegíssim el conjunt dels no-intel·lectuals doblaríem els conjunts.

En Cotarelo analitza alguna de les possibles posicions. Tanmateix seria molt interessant fer un estudi conceptual de tots els 8 conjunts explicats. I encara molt més si s’ampliés fins als 16 i es veiés aleshores com els intel·lectuals influeixen en els no intel·lectuals i viceversa.

Humor

En la secció d’humor podem analitzar la frase:

"pel que fa a Catalunya, no hi ha diferències entre l’esquerra i la dreta espanyola"

que recorda la frase atribuïda a Josep Pla, usada amb molta gràcia pel ninotaire Puigbert afegint-hi un sucós corol·lari.

Per dilucidar la relació entre els partits i les tendències dreta-esquerra, podem afegir aquest acudit gràfic d’en Perich, que després de 25 o 30 anys continua tenint actualitat:

JAF

Vegem ara l’anàlisi d’en Cotarelo:

30/12/2018. David González. Torra. Missatge de Cap d'any: “Estiguem preparats per a l’any de la llibertat, que ja s’acosta”. Pas endavant. El president de Generalitat, Quim Torra, ha tancat el seu primer missatge institucional de Cap d’Any amb una crida contundent a la ciutadania per continuar el camí recorregut pel procés independentista. Torra ha qualificat de “gravíssima” la situació política que deixa el 2018, però, lluny de transmetre desànim, ha cridat a “la lluita constant per mantenir l’esperança i l’autoconfiança”. Pas endavant. “Els catalans serem allò que vulguem ser. Però el futur l’hem de construir des d’avui. Estiguem preparats per a l’any de la llibertat, que ja s’acosta”. Robert Kennedy, assassinat ara fa mig segle —“Només aquells que s’atreveixen a arriscar molt poden aconseguir molt”. Torra ha justificat un punt i seguit al procés independentista perquè el 80% de la societat catalana, “capaç de teixir grans consensos socials, ho demana”. Ho ha concretat en tres factors: republicanisme, rebuig a la repressió penal de l’independentisme i referèndum: “som i ens sentim republicans”, “no acceptem la repressió penal per resoldre qüestions polítiques i democràtiques” i “volem exercir el nostre dret a l’autodeterminació”.

Benvolguts,

Crec que Catalunya i Euskadi són diferents de la resta de l’Estat per moltes raons, història, llengua, cultura, esperit. Però som diferents fonamentalment per l’esperit de llibertat, per l’aversió a la monarquia, per l’adicció a la república. A més a més tothom a Catalunya i a la resta de l’Estat ha de ser conscient de la nostra diferència ja que Catalunya tenia un Estatut d’Autonomia i era republicana des del 1931 quan es va fer fora la monarquia Borbònica i va passar a un calvari el 1939 quan varen arribar l’exèrcit espanyol i les forces d’ocupació. Exili. Genocidi. Prohibició de viure com abans havíem viscut. Prohibició de la cultura catalana, llibres, diaris, teatre, cinema, escola, universitat...També sabem que la repressió del republicanisme de Catalunya fou molt més bèstia que a altres racons de l’Estat, destruint el país que des de sempre però sobretot des de començaments de segle, amb la Mancomunitat i la Generalitat s’havia construït. El feixisme, anomenat franquisme a l’Estat espanyol, no fou combatut a la resta de l’Estat com a Catalunya. No sembla que a Andalusia o a Madrid hagin demostrat ser massa republicans els darrers 80 anys, però a Catalunya sí! Tots els catalans volen la restitució de la República Catalana que fou arrabassada pel franquisme. Pot ser que els invasors o els seus fills encara no sentin la necessitat de la república, però tard o d'hora s'hi acostaran!

Pel que fa al Missatge del MHP, molt encertat encara que hi trobo un problema de prioritats: El MHP ha encetat el missatge dient:

Com no podia ser de cap altra manera, Torra ha iniciat el parlament amb la denúncia de la situació dels presos polítics i exiliats arran del referèndum de l’1-O i la declaració d’independència fallida.

Però per Catalunya i els catalans la  prioritat és la implantació de la República que comporta per afegiment la total llibertat dels presos polítics i dels exiliats!

Pensem que la implantació de la República comporta la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats i en canvi la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats no comporta la implantació de la República!

Vegem el Missatge de Cap d’Any:

30/12/2018. Víctor Alexandre. La BriVOX i el feixisme. "L’Estat espanyol està obsedit a destruir de dalt a baix els vincles afectius que puguin existir entre la societat catalana i la seva policia". Una doctora en psicologia, que impartia classes a l’Escola de Policia de Catalunya, m’explicava entristida la profunda degradació que havien experimentat en pocs anys els filtres i els requisits en la selecció de personal per accedir al cos de Mossos, cosa que es percebia dramàticament en l’intel·lecte, en el nivell cultural i en la mentalitat dels alumnes. Aquells filtres i requisits, lleials inicialment a l’esperit d’una policia que fos l’antítesi dels cossos policials espanyols, que són cossos fonamentats no pas en el servei a la ciutadania, sinó en la repressió de les llibertats, barraven el pas a individus que cerquen en l’uniforme una coartada legal per alliberar els seus instints més primaris i encobrir una ideologia feixista. Els canvis provocats pel desplegament dels Mossos d’Esquadra a una velocitat que topava frontalment amb els requisits que exigia una acurada selecció de personal, així com el transvasament demencial de policies i guàrdies civils espanyols al cos per tal d’incrementar-ne el nombre d’efectius, van destruir el model inicial i els fruits són avui a la vista de tothom.

30/12/2018. Xavier Díez. Intel·lectuals espanyols: un oxímoron? «Si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de qüestionament del poder». Una de les anècdotes que més em van impactar mentre feia la meva tasca d’historiador em va passar mentre investigava sobre l’editorial principal de l’exili espanyol, que també era la més prestigiosa, Ruedo Ibérico. José Martínez Guerricabeitia, el director i l’impulsor en el París de començament dels seixanta, havia confessat que una de les motivacions principals a l’hora de tirar endavant la capçalera, era publicar els manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum. Tanmateix, l’heroic editor es va emportar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. Allò que restava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili, com ell mateix, a la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual i el franquisme va reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en l’actualitat.

Benvolguts,

Molt interessant l’explicació del Xavier Díaz, vell conegut d’aquest Bloc, sobretot la frase:

Un dels fets més escandalosos dels darrers mesos, i que, tanmateix, no ha transcendit a l'opinió pública, és la restricció d'accés als historiadors als arxius del Ministeri d'Afers Exteriors. No es tracta, com pot ser raonable, d'evitar la consulta de documentació recent, sinó a la totalitat, des de la mateixa creació de la diplomàcia imperial del segle XVII.

La frase és important en sí mateixa i a més recordem que el ministre Margallo fa un parell d’anys va explicar precisament aquest fet del tancament dels arxius de la diplomàcia espanyola per evitar que l’anomenada “llegenda negra” continués empastifant l’honorabilitat espanyola. És allò de “mas vale la honra sin barcos que los barcos sin honra”, que un tal Mendez Núñez  va pronunciar el 1866 en front del port del Callao, en la guerra contínua d’Espanya contra les repúbliques independitzades de sud amèrica (guerra hispano-sudamericana entre Bolivia, Xile, Equador i Perú per un bàndol, i Espanya per l’altre (1864-1866).

Una altra frase a esmentar és:

És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre.

Trobo que la majoria de catalans que varen protegir els locals de votació de l’1-O, varen fer amb goig aquesta protecció (dos milions i escaig de catalans) i trobo de molt valor que els que es varen quedar a casa perquè varen considerar que no era la seva responsabilitat (silencis còmplices) i a mig matí se’n varen adonar que els espanyols havien declarat la guerra, com el Felipe VI va explicar dos dies més tard, i sí que aleshores varen anar a votar (l’ex-ministre d’indústria socialista espanyol Joan Majó ho explica en una lloable entrevista).

Tanmateix el que és més contundent de l’article és l’explicació de com el director i impulsor de l’Editorial antifranquista Ruedo Ibérico dels anys 60 a París va tenir la bona idea de recaptar articles dels intel·lectuals espanyols que suposava que romanien en els calaixos dels opositors al règim franquista de l’interior i es va trobar que els calaixos eren buits! Mostra de la buidor intel·lectual també de la suposada oposició franquista espanyola, i com aquesta oposició ja s’havia anat adaptant a la buidor del règim franquista...

Aquesta mateixa setmana en Ramón Cotarelo en el setmanari La República toca aquests temes en la secció Tribuna Republicana amb l'article Sociologia de la revolució catalana (VI). Us recomano que el llegiu, perquè complementa el que aquí hem comentat...

Vegem l’article d’en Xavier Díez amb un títol que exemplifica el que hem explicat (Intel·lectuals espanyols: un oxímoron?):

27/12/2018. Xavier Bosch. Vint-i-un punts més. Va quedar clar que Torra va anar a la reunió amb una proposta i Sánchez amb les mans a la butxaca. Hi va haver un moment, abans de Nadal, que era per dir-li a Quim Torra que ho deixés córrer. Era un personatge encerclat, amb poques sortides, i cap semblava prou digna. El soroll contra el president no només venia dels enemics habituals, sinó que el foc propi era el que més mal li feia. Apuntava de més a prop i disparava amb més mala bava. Amb la frase de la via eslovena, per exemple, Quim Torra es va quedar sol. Només des de Waterloo rebia un suport tebi, com tot aire que arriba de lluny. A les portes del 21-D, la data en què s’havia d’acabar el món amb la revolució radical catalana, el president era assenyalat com l’instigador de tots els mals. Inés Arrimadas, fins i tot, es va treure de la màniga una amenaça de querella preventiva contra Torra per uns fets que no havien passat.Torra, tot d’una, va agafar les regnes. Va aparcar l’agitació intel·lectual que li surt de dins i va decidir reunir-se amb Pedro Sánchez a Pedralbes.

Benvolguts,

En Xavier Bosch ens demostra que en Quim Torra és prou espavilat com per sortir-se’n de situacions difícils amb els franquistes del PP, del PSOE, de Ciudadanos i de Vox...

En Quim Torra té l’avantatge de no ser només un polític i per tant és capaç de tractar els problemes polítics amb eines no polítiques com en Xavier Bosch explica en l'article.

Pel que fa a l’afer Via eslovena hem de recordar que en Vicent Partal, l’Imma Tubella, l’Elisa Beni, la Marga Moreno i molts d’altres que hem comentat en el Bloc Reflexions, varem donar suport incondicional al MHP.

I la situació també ens demostra el morro que tenen els governants i els reis del cony de terres de ponent que no han mai acceptat l'existència de Catalunya i de la llengua catalana, país i llengua que ha estat atacada repetidament per tots els veïns sense escrúpols del nord i sobretot de ponent.

Vegem l’article:

28/12/2018. Andreu Pujol. El discurs del rei. El rei demana res­pecte per “les per­so­nes, les idees i els drets dels altres” i insta a aban­do­nar “el res­sen­ti­ment”. Publica l’espa­nyolíssim diari La Razón que Cata­lu­nya i el País Basc han estat els ter­ri­to­ris en els quals el dis­curs del rei espa­nyol ha tin­gut menys audiència. Men­tre que la mit­jana esta­tal s’ha situat al vol­tant del 70% de quota de pan­ta­lla, els bas­cos i cata­lans només s’hi han interes­sat en un 46%, apro­xi­ma­da­ment. A l’hora d’enten­dre aques­tes audiències hem de tenir pre­sent que, segons el CEO, entre la ciu­ta­da­nia cata­lana la ins­ti­tució monàrquica obté una pun­tu­ació d’1,8 sobre 10. El sus­pens és ina­pel·lable. Només de començar va tenir entra­nya­ble record pels pre­sos polítics cata­lans, refe­rint-se als que “viuen una situ­ació difícil i estan lluny de casa seva i dels seus éssers esti­mats”. Amb un dur exer­cici d’autocrítica, va al·ludir implícita­ment a la reacció de l’Estat espa­nyol arran del referèndum de l’any pas­sat, ins­tant-lo a res­pec­tar “les per­so­nes, les idees i els drets dels altres” i a aban­do­nar “el ran­cor i el res­sen­ti­ment”. Em sem­bla que el votaré.

Benvolguts,

Un article molt ben pensat que situa el discurs del rei, que no he escoltat ni llegit, a peu pla, explicant com de ben fet va pensar el rei amb els pobres, amb els catalans, amb els presos polítics, etc...

Vegem l'article:

27/12/2018.Pere Martí. Per què Espanya rebutja una mediació internacional sobre Catalunya? En el document de vint-i-una propostes que el president de la Generalitat va lliurar a Pedro Sánchez a Pedralbes el dia 21 proppassat hi ha la proposta de recórrer a una mediació internacional per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya. La majoria de conflictes del món es resolen d’aquesta manera: d’Irlanda i a Sud-àfrica. Que Espanya reconegui que té un conflicte polític amb Catalunya, i això oficialment encara no ho ha fet. Que no tingui límits ni exclusions, que es pugui parlar de tot, sense tabús. La constitució pot ser el punt de partida que proposi el govern espanyol, de la mateixa manera que la part catalana ha de poder proposar el dret d’autodeterminació, perquè ho reclama una majoria amplíssima del parlament i de la societat, segons les enquestes. Que sigui internacional, perquè els mediadors no poden tenir interessos de part. Que totes les parts cessin les hostilitats. En el cas català, això no fa falta des del punt de vista militar, perquè no hi ha violència, però en el cas espanyol sí: hauria de cessar la repressió judicial i, sobretot, la violència mediàtica.

Benvolguts,

Aquí tenim un magnífic article, cartesià, que respon amb claredat al títol: Per què Espanya rebutja una mediació internacional sobre Catalunya?

Exposa els 4 predicats:

1.       que Espanya reconegui que té un conflicte polític amb Catalunya

2.       que no tingui límits ni exclusions, que es pugui parlar de tot, sense tabús

3.       que sigui internacional, perquè els mediadors no poden tenir interessos de part

4.       que totes les parts cessin les hostilitats. En el cas català, això no fa falta des del punt de vista militar, perquè no hi ha violència, però en el cas espanyol sí: hauria de cessar la repressió judicial i, sobretot, la violència mediàtica

Ho analitza conscienciosament i arriba a una prevista però decebedora conclusió:

Admetre la mediació és admetre el conflicte i Espanya ho refusarà fins al darrer minut. L’única possibilitat és que s’hi trobi forçada internacionalment.

Vegem l’article:

Per què Espanya rebutja una mediació internacional sobre Catalunya?

La condició necessària perquè hi hagi una mediació és que Espanya reconegui que té un conflicte amb Catalunya i això encara no ha passat

Per: Pere Martí

 

27/12/2018  

Reconeixement. En el document de vint-i-una propostes que el president de la Generalitat va lliurar a Pedro Sánchez a Pedralbes el dia 21 proppassat hi ha la proposta de recórrer a una mediació internacional per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya.

La majoria de conflictes del món es resolen d’aquesta manera: d’Irlanda i a Sud-àfrica, en contexts molt més complicats que no pas el català. El problema per a acceptar una mediació internacional és que, primer, s’ha de reconèixer que existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya i això el govern del PSOE no sembla pas assumir-ho amb totes les conseqüències. El govern de Mariano Rajoy va tenir propostes serioses, però no va voler seure mai a la taula.

Fins fa poc, quan Pedro Sánchez parlava del conflicte, deia que era un problema de convivència entre catalans, que s’havia de resoldre entre catalans amb un acord d’ampli consens i dur-lo a les corts espanyoles perquè el validessin.

El primer pas per a aconseguir una mediació internacional és que Espanya reconegui que té un conflicte polític amb Catalunya, i això oficialment encara no ho ha fet. Encara més, el discurs unionista insisteix en la fractura de la societat catalana, com si fos un problema de convivència, precisament per no haver de donar arguments a la necessitat d’aquesta mediació internacional. Però el conflicte català, per molt que s’hi esforci Ciutadans, no és un conflicte civil, entre dues comunitats enfrontades, sinó un conflicte polític entre dues nacions. Sánchez ha reconegut que Catalunya és un problema polític que s’ha de resoldre políticament. És un reconeixement amb la boca petita, però falta solemnitzar-lo.

La segona clau perquè la mediació funcioni és que no tingui límits ni exclusions, que es pugui parlar de tot, sense tabús. En el cas del conflicte entre Catalunya i Espanya, la mediació no pot tenir com a límit la constitució espanyola. La constitució pot ser el punt de partida que proposi el govern espanyol, de la mateixa manera que la part catalana ha de poder proposar el dret d’autodeterminació, perquè ho reclama una majoria amplíssima del parlament i de la societat, segons les enquestes. Quan es posen límits és que no es vol dialogar ni resoldre el problema. El fet que en el text pactat entre els governs català i espanyol a Barcelona no hi surti la constitució facilitaria l’establiment d’una mediació.

La tercera condició clau perquè la mediació funcioni és que sigui internacional, perquè els mediadors no poden tenir interessos de part. Hi ha sectors democràtics espanyols que promouen una mediació interna, amb gent que pugui fer de pont. La intenció és bona, però a la pràctica no funciona. El govern català ho sap molt bé. El mes d’octubre del 2017, el president Urkullu i el cardenal Omella van fer de suposats mitjancers entre els governs espanyol i català i ja se sap quin resultat va tenir, tot plegat. També hi va haver un simulacre de grup mediador, encapçalat per la degana del col·legi d’advocats de Catalunya, Maria Eugènia Gay, que no volia intercedir, sinó evitar que es proclamés la República. I encara campen per mitjans de comunicació persones que confonen el fet d’haver-se reunit amb les dues parts amb el d’haver fet de mitjancers. En el context polític actual és impensable que els mitjancers puguin ser espanyols perquè la pressió política i mediàtica ho faria insostenible. Serien titllats de traïdors i venuts al separatisme. Si ja ho diuen a Sánchez perquè vol canviar el nom de l’aeroport del Prat, què no dirien a il·lustres acadèmics o juristes que posessin damunt la taula el dret d’autodeterminació.

La quarta condició bàsica perquè funcioni una mediació és que totes les parts cessin les hostilitats. En el cas català, això no fa falta des del punt de vista militar, perquè no hi ha violència, però en el cas espanyol sí: hauria de cessar la repressió judicial i, sobretot, la violència mediàtica. El paper dels mitjans de comunicació en la resolució del conflicte és clau. Si continuen alimentant-lo, presentant davant l’opinió pública els dirigents independentistes com a colpistes, terroristes o supremacistes, és molt difícil que la mediació pugui reeixir, perquè una de les parts no ha acceptat el marc del diàleg. En el cas d’Irlanda del Nord, va ser clau que els mitjans de comunicació de Londres deixessin de titllar de terrorista el Sinn Féin i els seus dirigents, Martin McGuines i Gerry Adams.

D’aquestes quatre condicions per a fer possible una mediació internacional efectiva entre Catalunya i Espanya, ara com ara no se’n compleix cap. El reconeixement del problema polític és l’únic que sembla que pot obrir-se camí, si el govern del PSOE és valent, però la resta és molt lluny d’esdevenir realitat.

Admetre la mediació és admetre el conflicte i Espanya ho refusarà fins al darrer minut. L’única possibilitat és que s’hi trobi forçada internacionalment.

 Pere Martí

Joan A. Forès

Reflexions

25/12/2018. José Antich. Nosaltres sí que som d'aquest món. D'entre totes les reaccions al discurs de Nadal del Rei, n'hi ha unes que criden especialment l'atenció per la vacuïtat intel·lectual de qui les formula. Són les del secretari d'organització del PSC, Salvador Illa, que considera que els que critiquem la intervenció de Felip VI som en un altre món. Si no és que pretén dir que totes les institucions de Catalunya són en un altre món juntament amb la majoria de la societat catalana i que ell, tretze són tretze, es manté en el món imaginari, que és el seu per més petit que sigui. TV3 no ha emès tampoc aquest any el discurs pel principal canal de la CCMA i l'ha relegat al 3/24, on l'any passat va tenir una pobra audiència del 0,9% de share. I, posats a escollir entre un món tan petit com el seu en el qual s'agrupen tots els que van suspendre l'autonomia de Catalunya amb el 155 i un altre en el qual hi ha els que defensen la democràcia, les urnes, la llibertat i la justícia, sembla que no hi hauria d'haver pas gaire discussió.

Vegem l'Editorial de Nadal del Nacional:

23/12/2018. Oriol Izquierdo. Les mostres d’afecte. El Consell de ministres del 21-D. Per a mi que la situació seria com ara això: Un vespre truquen a la porta i és el teu cap que es presenta amb la senyora i diu que vénen a sopar, que no pateixis, que tu facis la teva que ells ja s’espavilen; se t’instal·len al menjador amb el seu càtering i, quan han acabat i en tenen prou, s’esperen fins que els dónes les gràcies per aquella seva mostra d’afecte. I després se’n van. No t’han demanat permís per a ocupar-te la casa ni t’han avisat que vindrien: Per què hauria de fer-ho qui té prou ascendent sobre la teva vida per a sentir-se’n l’amo? Quina manera més subtil d’adobar el terreny per al diàleg! Més aviat sembla (bé, no ho sembla) que se’ns vulguin rifar. Desgreuge per l’assassinat del president Companys? L’acudit de decidir que ens bategen l’aeroport amb el nom de Tarradellas? Com si ningú més no hi tingués res a dir. Com si fos seu. Que no ho és, malgrat que es resisteixin numantinament a compartir-lo. Així és com ens tracten. Amb un despotisme del tot illetrat.

Benvolguts,

En l’article de l’Oriol Izquierdo s’hi veu la tirallonga de despropòsits amb el que el Gobierno socialista ens ha obsequiat aquesta setmana passada. Acabant amb l’episodi de la ponsètia roja.

Sempre pensem que ho podien haver fet més barroerament encara, com per exemple posar dues ponsèties roges a costat i costat de les grogues...

Un altre episodi singular és de quina manera una de les ministres, parlant d'en Companys i d'en Tarradellas, va tenir la barra (i el morro) d'explicar que nosaltres som el Govern de Catalunya, però ells també (i segurament pensa que són molt més Govern que no pas nosaltres).

Al cap i a la fi, ells tenen el 155 i nosaltres no. I ells tenen l'exèrcit i els grisos i la policia armada i el poder sobre l'estament judicial, i l'IBEX, i el Florentino, i la Fundación Francisco Franco. I nosaltres no! 

De qui és més, per tant, el Govern de la Generalitat??? Dels grollers, barroers, fanàtics i illetrats (amb el garrot, això sí) o nostra?

Vegem i llegim aguantant-nos la panxa, l’article sencer:

30/09/2018. Albert Sánchez Piñol. Ajudem Catalunya! El que està passant a Catalunya és terrible: una involució democràtica sense precedents a l’Europa moderna. El 20 de setembre passat la Guàrdia Civil (la policia militar espanyola) prenia per sorpresa les institucions catalanes i detenia una vintena de dirigents de la Generalitat (el govern català), cosa que a la pràctica suposa posar el territori i la població catalana sota un estat d’excepció de facto. Catalunya no és una simple regió d’Espanya. No ho ha estat mai. Al segle X ja tenia els seus propis sobirans i institucions. Fins al segle XVIII el que avui coneixem com a Espanya no va ser més que una confederació de nacions que l’únic que tenien en comú era el monarca, la religió i poca cosa més. A Espanya la unitat només es va aconseguir mitjançant el terrorisme militar. L’11 de setembre de 1714, després d’una guerra llarga i devastadora, Barcelona queia en mans de les tropes castellanes. El 1936 els militars que van iniciar la Guerra Civil al·legaven tres motius: defensar l’Església catòlica, combatre el comunisme i el separatisme. Avui el comunisme és a la paperera de la història i l’Església ha perdut el seu antic poder. Però la singularitat catalana, malgrat tots els atacs i tota la repressió, continua en peus.

Benvolguts,

Vegem el magnífic treball d'en Sánchez Piñol especialista en la Guerra de Successió:

21/12/2018. Núria Orriols. Torra trasllada a Sánchez la necessitat d'un "pacte d'estat" per la "desfranquització" i per fer un referèndum. Sánchez evita referir-se a la trobada i recepta "diàleg" i unió davant la "confrontació". "Els dos governs hem compartit la idea de trobar una solució democràtica. Li agraeixo que hàgim pogut parlar de tot i dels grans consensos de la societat catalana", ha dit Torra. El cap de l’executiu els ha repassat: ha insistit que "molta gent" a Catalunya està unida en el rebuig a la repressió i a la monarquia, i també per fer un referèndum d’autodeterminació. Així, Torra ha explicat que ha demanat a Sánchez un pacte d’estat per a la “desfranquització”, la regeneració democràtica i l’exercici de l’autodeterminació. El president també s'ha referit a l'evolució de l'economia catalana i ha tret pit dels indicadors malgrat les "pors" que es van escenificar l'any passat amb la fuga d'empreses. Així, ha aprofitat l'ocasió per demanar que es derogui el decret del govern espanyol que va permetre el trasllat exprés d'empreses fora de Catalunya al voltant de la declaració d'independència, i també perquè es compleixin els compromisos en infraestructures –començant pel Corredor Mediterrani.

Benvolguts,

En Torra a l'Hotel Sofia va proposant escenaris explosius: El cap de l’executiu els ha repassat: ha insistit que "molta gent" a Catalunya està unida en el rebuig a la repressió i a la monarquia, i també per fer un referèndum d’autodeterminació. Així, Torra ha explicat que ha demanat a Sánchez un pacte d’estat per a la “desfranquització”, la regeneració democràtica i l’exercici de l’autodeterminació.

El MHP Torra ha fet un "Tarradellas". El MHP Tarradellas que tenia més taules que el seu contrincant Suárez, tot sortint de la primera reunió l'any 1977 a Madrid va explicar en roda de premsa que la reunió havia anat de conya i en Suárez, agafat amb el peu canviat se'n devia sortir com va poder. Així Torra va explicar de manera resumida al sopar de Foment la trobada a Pedralbes amb Sánchez abans que en Sánchez pogués donar la seva versió...

Vegem l’article de la Núria Orriols a l’ARA:

03/10/2017. David González / Estefania Molina. El rei Felip VI situa el Govern "al marge del dret i la democràcia".El Rei s'ha mostrat contundent acusant l'Executiu català de realitzar un "'intent d'apropiació de les institucions de Catalunya", com a conseqüència d'un seguit de decisions que "han vulnerat de manera sistemàtica les normes, demostrant una deslleialtat inadmissible amb els poders de l'Estat". 'Intent d'apropiació de les institucions de Catalunya", com a conseqüència d'un seguit de decisions que "han vulnerat de manera sistemàtica les normes, demostrant una deslleialtat inadmissible amb els poders de l'Estat". Això hauria desembocat, a parer seu, en "una societat catalana fracturada i confrontada, menystenint els llaços d'afecte i solidaritat que ens han unit i uniran" i posant en perill "l'estabilitat econòmica i social de tota Espanya" amb el seu "comportament irresponsable" i "situació d'extrema gravetat". Per tot això, el monarca s'ha alineat amb les tesis del govern de Mariano Rajoy, avançant el seu aval a les mesures que se'n puguin derivar —com s'especula que podria ser l'aplicació de l'article 155 o la inhabilitació de Carles Puigdemont—, després d'una hipotètica declaració unilateral d'independència (DUI).

Benvolguts,

Agrupem en aquest apunt tres documents:

1.       03/10/2017. David González / Estefania Molina.  El rei Felip VI situa el Govern "al marge del dret i la democràcia"

2.       03/10/2017. Document: El vídeo i el text del discurs del rei Felip VI sobre Catalunya també anomenat Declaració de guerra d’Espanya contra Catalunya.

3.       Document gràfic del nostre ninotaire de capçalera, Ferreres, amb l’explicació de com es va escriure la Consti el 1978

El primer document és la crònica de David González / Estefania Molina sobre el discurs del rei del 3 d’octubre, també anomenat Declaració de guerra d’Espanya contra Catalunya.

El segon és la transcripció del discurs del rei, comentat per l’autor del Bloc Reflexions, Joan A. Forès.

El tercer és el magnífic acudit gràfic d’en Ferreres, que transita de la Transacció, que no Transició, al 40è aniversari de la Consti.

Vegem-los:

INDEPENDÈNCIA

El rei Felip VI situa el Govern "al marge del dret i la democràcia"

1. El rei Felip VI situa el Govern "al marge del dret i la democràcia"

David González / Estefania Molina 
Foto: E.M. 

Barcelona / Madrid. Dimarts, 3 d'octubre de 2017

El rei d'Espanya, Felip VI, ha situat el Govern de la Generalitat "al marge del dret i la democràcia" i ha avalat el Govern de Mariano Rajoy per "assegurar la vigència de l'ordre constitucional" a Catalunya. 

El cap de l'Estat ho ha dit en un discurs als espanyols arran del referèndum d'autodeterminació celebrat a Catalunya diumenge passat. El missatge del monarca no té precedents des del protagonitzat pel seu pare, Joan Carles I, en la nit del cop d'Estat del 23 de febrer del 1981.

El Rei s'ha mostrat contundent acusant l'Executiu català de realitzar un "'intent d'apropiació de les institucions de Catalunya", com a conseqüència d'un seguit de decisions que "han vulnerat de manera sistemàtica les normes, demostrant una deslleialtat inadmissible amb els poders de l'Estat", ha dit.

Això hauria desembocat, a parer seu, en "una societat catalana fracturada i confrontada, menystenint els llaços d'afecte i solidaritat que ens han unit i uniran" i posant en perill "l'estabilitat econòmica i social de tota Espanya" amb el seu "comportament irresponsable" i "situació d'extrema gravetat".

Per tot això, el monarca s'ha alineat amb les tesis del govern de Mariano Rajoy, avançant el seu aval a les mesures que se'n puguin derivar —com s'especula que podria ser l'aplicació de l'article 155 o la inhabilitació de Carles Puigdemont—, després d'una hipotètica declaració unilateral d'independència (DUI).

"És responsabilitat dels legítims poders de l'Estat mantenir la vigència de l'estat de dret i l'autogovern basat en la Constitució i l'Estatut d'Autonomia", ha exposat davant d'aquest intent de "trencar la unitat d'Espanya, la sobirania nacional i el dret a decidir de tots ells". El monarca ha assenyalat que l'Estat democràtic "ofereix les vies perquè qualsevol persona pugui defensar les seves idees", ha afegit.

El Rei obre la porta a mesures dràstiques davant la DUI: "És responsabilitat dels legítims poders de l'Estat mantenir la vigència de la Constitució i l'Estatut"

Ara bé, no hi ha hagut cap al·lusió als més de 800 ferits en les càrregues policials de diumenge, motiu de l'aturada de país d'aquest dimarts, i que la premsa internacional ha condemnat, així com la Unió Europea. Tampoc ha fet cap apel·lació al diàleg, com a mostra que podria veure en via morta aquesta possibilitat, en aquests moments. 

En darrera instància, Felip VI ha llançat un missatge de calma als ciutadans catalans assegurant que entre ells també hi havia "molta preocupació envers les autoritats autonòmiques". Ha demanat buscar la "concòrdia i els punts comuns", afirmant que els contraris al sobiranisme tenien "tot el suport i solidaritat de la resta d'espanyols", així com la "garantia absoluta de l'estat de dret".

Així mateix, a la ciutadania de la resta de l'Estat els ha adreçat un missatge de "tranquil·litat, calma i esperança" afirmant que en el camí "desitjat" de convivència "també hi serà Catalunya". "Són moments difícils, però ho superarem", ha assegurat sobre la unitat d'Espanya. "Ens sentim orgullosos del que som", ha reblat.

La posada en escena del missatge reial, enregistrat i emès per TVE a les 21 hores, ha consistit en el monarca assegut al seu escriptori amb els papers del discurs, així com un ordinador a la seva dreta —element inèdit en un missatge de la Casa Reial d'aquest tipus—. La bandera espanyola es trobava al darrere i s'hi apreciaven clarament les quatre barres catalanes dins de l'escut de l'Estat. Tot el discurs s'ha desenvolupat davant el quadre del rei Carles III que presideix el despatx del monarca.

Felip VI ha gesticulat molt, cosa poc habitual en les seves aparicions.

David González / Estefania Molina 

https://www.ara.cat/videos/politica/Discurs-del-Felip-VI-Octubre_3_2099220066.html

Document gràfic del nostre ninotaire de capçalera, Ferreres, amb l’explicació de com es va escriure la Consti el 1978, amb els pares legítims (l’ex-ministre franquista Fraga, en Miquel Roca i Junyent i en Miguel Herrero y Rodríguez de Miñon) i els pares bords (l’Exèrcit espanyol)  i com 40 anys més tard el rei dels espanyols s’atreveix a dir que la Consti ens la varem donar entre tots. Els pares de la Consti eren molts més dels 3 esmentats que queden vius. Entre ells hi havia un altre català, en Jordi Solé Tura. Per cert que aquest apunt, publicat el 22/12/2018, recorda també com en Miquel Roca i Junyent ha escrit fa poc que li costa d’entendre que un discurs tan bèstia com el del rei el 3 d’octubre del 2017, fos de la seva pròpia inventiva i no pas escrit per en Rajoy, Cap del PP i del Gobierno a l’època.

03/10/2017. Document: El text del discurs del rei Felip VI sobre Catalunya.

INDEPENDÈNCIA

2. Document: El text del discurs del rei Felip VI sobre Catalunya

El Nacional
Foto: Laura Gómez
Barcelona. Dimarts, 3 d'octubre de 2017

El Rei ha advertit en un discurs aquest dimarts que, davant la situació "d'extrema gravetat" a Catalunya, els "legítims poders" de l'Estat han d'assegurar "l'ordre constitucional, la vigència de l'estat de dret i l'autogovern de Catalunya, basat en la Constitució i en el seu Estatut d'Autonomia".

INDEPENDÈNCIA

Document: El text del discurs del rei Felip VI sobre Catalunya

https://www.ara.cat/videos/politica/Discurs-del-Felip-VI-Octubre_3_2099220066.html

Buenas noches, Estamos viviendo momentos muy graves para nuestra vida democrática. Y en estas circunstancias, quiero dirigirme directamente a todos los españoles. Todos hemos sido testigos de los hechos que se han ido produciendo en Cataluña, con la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada −ilegalmente−la independencia de Cataluña. Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomía, que es la Ley que reconoce, protege y ampara sus instituciones históricas y su autogobierno. Con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado. Un Estado al que, precisamente, esas autoridades representan en Cataluña. Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando ─desgraciadamente─ a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada. Mensaje de Su Majestad el Rey Palacio de La Zarzuela, 3 de octubre de 2017 -2- Esas autoridades han menospreciado los afectos y los sentimientos de solidaridad que han unido y unirán al conjunto de los españoles; y con su conducta irresponsable incluso pueden poner en riesgo la estabilidad económica y social de Cataluña y de toda España. En definitiva, todo ello ha supuesto la culminación de un inaceptable intento de apropiación de las instituciones históricas de Cataluña. Esas autoridades, de una manera clara y rotunda, se han situado totalmente al margen del derecho y de la democracia. Han pretendido quebrar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir democráticamente su vida en común. Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía. Hoy quiero, además, transmitir varios mensajes a todos los españoles, particularmente a los catalanes. Mensaje de Su Majestad el Rey Palacio de La Zarzuela, 3 de octubre de 2017 -3- A los ciudadanos de Cataluña –a todos− quiero reiterarles que desde hace décadas vivimos en un Estado democrático que ofrece las vías constitucionales para que cualquier persona pueda defender sus ideas dentro del respeto a la ley. Porque, como todos sabemos, sin ese respeto no hay convivencia democrática posible en paz y libertad, ni en Cataluña, ni en el resto de España, ni en ningún lugar del mundo. En la España constitucional y democrática, saben bien que tienen un espacio de concordia y de encuentro con todos sus conciudadanos. Sé muy bien que en Cataluña también hay mucha preocupación y gran inquietud con la conducta de las autoridades autonómicas. A quienes así lo sienten, les digo que no están solos, ni lo estarán; que tienen todo el apoyo y la solidaridad del resto de los españoles, y la garantía absoluta de nuestro Estado de Derecho en la defensa de su libertad y de sus derechos. Y al conjunto de los españoles, que viven con desasosiego y tristeza estos acontecimientos, les transmito un mensaje de tranquilidad, de confianza y, también, de esperanza. Son momentos difíciles, pero los superaremos. Son momentos muy complejos, pero saldremos adelante. Porque creemos en nuestro país y nos sentimos orgullosos de lo que somos. Porque Mensaje de Su Majestad el Rey Palacio de La Zarzuela, 3 de octubre de 2017 -4- nuestros principios democráticos son fuertes, son sólidos. Y lo son porque están basados en el deseo de millones y millones de españoles de convivir en paz y en libertad. Así hemos ido construyendo la España de las últimas décadas. Y así debemos seguir ese camino, con serenidad y con determinación. En ese camino, en esa España mejor que todos deseamos, estará también Cataluña. Termino ya estas palabras, dirigidas a todo el pueblo español, para subrayar una vez más el firme compromiso de la Corona con la Constitución y con la democracia, mi entrega al entendimiento y la concordia entre españoles, y mi compromiso como Rey con la unidad y la permanencia de España.

 1.       03/10/2017. David González / Estefania Molina.  El rei Felip VI situa el Govern "al marge del dret i la democràcia"

2.       03/10/2017. Document: El vídeo i el text del discurs del rei Felip VI sobre Catalunya també anomenat Declaració de guerra d’Espanya contra Catalunya.

3.       Document gràfic del nostre ninotaire de capçalera, Ferreres, amb l’explicació gràfica de com es va escriure la Consti el 1978

21/12/2018. Pere Martí. Les set versions de l’acord de Pedralbes. Les insòlites propostes del consell de ministres i la contestació popular avorten el gest de Sánchez. Després d’aquesta absurda reunió del consell de ministres a Barcelona, Sánchez és vist com un traïdor a Madrid i continua essent un espanyolista pels independentistes. Es fa difícil de saber en què ha sortit guanyant. La decisió unilateral de batejar l’Aeroport de Barcelona com a Josep Tarradellas és pròpia d’un govern que tracta Catalunya com una colònia. És una falta de respecte a un president que va patir l’exili quan no consulta ni tan sols la institució que va presidir, la Generalitat. L’única cosa que vol la majoria de catalans és el traspàs de la gestió de l’aeroport, segrestat per AENA per afavorir Barajas. El nom, si n’ha de tenir, ja el decidiran les institucions catalanes. I si no n’hi hagués prou, anuncien una ‘reparació moral’ de la figura del president Lluís Companys que no té cap conseqüència jurídica. El guió de la visita de Sánchez sembla escrit per un dels seus pitjors enemics si pretenia ficar-se els catalans a la butxaca.

Benvolguts,

Vegem amb més extensió la tirallonga de nyaps:

22/12/2018. Imma Tubella. La via sèrbia. Darrerament s’ha par­lat de la via esco­cesa, un fracàs per cert, i de moment impos­si­ble en un estat que es nega a dia­lo­gar i a reconèixer que en plena Unió Euro­pea i amb un govern soci­a­lista té pre­sos polítics, entre ells una expre­si­denta d’un Par­la­ment, pre­sos en vaga de fam i exi­li­ats. També s’ha par­lat de la via eslo­vena, davant la indig­nació dels uni­o­nis­tes perquè va ser cru­enta, tot i que la mani­pu­lació de la infor­mació fa que s’hagi pre­sen­tat aquesta via obvi­ant detalls molt impor­tants, com que la guerra li va ser impo­sada perquè l’exèrcit iugos­lau va ata­car el país l’endemà de la pro­cla­mació de la inde­pendència. Per què els matei­xos que s’omplen la boca cri­ti­cant la via eslo­vena no par­len de la via sèrbia? Perquè n’hi va haver una, total­ment pla­ni­fi­cada, que malau­ra­da­ment té molts punts en comú amb la via espa­nyola. Els mit­jans de comu­ni­cació ser­bis van començar a par­lar d’una ciu­tat i d’uns pobles quasi en peu de guerra, impos­si­ble de viure-hi, amb atacs cons­tants dels bos­ni­ans con­tra els ser­bis. Tot fals. “Els catalans neces­si­tem urgent­ment una potent política de comu­ni­cació que des­munti fal­se­dats.

Benvolguts,

Des dels començaments del franquisme fa 5 o 6 segles, hem estat veient com la màfia fatxa espanyola no para de dir mentides sobre tot el que pot fer mal a Catalunya i com la premsa fatxa espanyola no para d’amplificar cada notícia o article generat pels polítics fatxes. I com que aquesta premsa i aquestes televisions, inclosa la ràdiotelevisió estatat RTVE son els únics mitjans d’informació, fake, que s’empassen els pobres espanyols, tant els illetrats com els altres, aconsegueixen també generar i amplificar l’odi que la màfia governamental té contra Catalunya.

Hi afegim algun acudit gràfic. En el primer expliquen com els espanyols volen acabar amb l'independentisme català de manera subtil:

En el segon també es veu com els espanyols es fan els simpàtics amb "piropos" als que porten estelades:

En el tercer veiem com els membres del PPSOE estan contents demanant “firmitas” contra els catalans. Just per fer-se els simpàtics...:

Aquest petit pròleg (amb mitja conya inclosa) serveix per començar a explicar un dels arguments de la catedràtica Imma Tubella sobre la similitud entre els governants serbis i els governants espanyols, PPSOE, C’s, VOX, etc.

L’Imma Tubella fa un paràgraf definitiu sobre aquest tema:

Sí, la via eslo­vena va ser “cru­enta”, tot i que la mani­pu­lació de la infor­mació fa que s’hagi pre­sen­tat aquesta via amb opi­ni­ons molt esbi­ai­xa­des i obvi­ant detalls molt impor­tants, com per exem­ple que la guerra li va ser impo­sada perquè l’exèrcit iugos­lau va ata­car el país l’endemà de la pro­cla­mació de la inde­pendència.

Hem de ser conscients que l’exèrcit espanyol i la judicatura (el rei, la GC i la Policia Armada són cossos militaritzats d’ultradreta, el cos judicial, també d’ultradreta, està sota les ordres d’aquests altres) ens varen atacar i ocupar a partir de l’1-O de l’any passat, amb porres, amb escopetes, de paraula (el rei va fer una declaració de guerra el 3 d’octubre), i immediatament va actuar l’exèrcit judicial (la Lawfare!), pobre Montesquieu i pobres de nosaltres! I era una targeta de presentació de tot el que ha vingut a continuació, empresonaments, exilis, judicis, etc.

Des de fa un mes, a partir d’un atac de La Vanguardia sobre la Via eslovena cap a la independència, hem estat explicant intensament amb articles de Vicent Partal, de Xavier Miró, la Redacció de Vilaweb i altres, com els espanyols han practicat el seu esport favorit, la generació d'odi contra tot el que és diferent, tot tergiversant les notícies que els fatxes espanyols anaven fent córrer. Nosaltres en cada un dels articles esmentats, ens hem molestat explicant les veritats sobre el procés
d’independència d’Eslovènia:

https://reflexionsjafores.blogspot.com/2018/12/10122018-xavier-miro-la-via-eslovena-i.html

https://reflexionsjafores.blogspot.com/2018/12/10122018-redaccio-vilaweb-que-deia-la.html

https://reflexionsjafores.blogspot.com/2018/12/09122018-vicent-partal-la-via-eslovena.html

Hi afegim el vídeo amb la Declaració de guerra a Catalunya del rei dels espanyols del 3 d'octubre de 2017, dos dies després de l'1-O:

https://www.ara.cat/videos/politica/Discurs-del-Felip-VI-Octubre_3_2099220066.html

Vegem ara, com a cirereta, l’article de la Catedràtica de comunicació sobre la via sèrbia:

OPINIÓ

CATEDRÀTICA DE COMUNICACIÓ - 

22 desembre 2018 2.00 h

TRIBUNA

La via sèrbia

Imma Tubella - Catedràtica De Comunicació

Aques­tes dar­re­res set­ma­nes s’ha par­lat de la via esco­cesa, un fracàs per cert, i de moment impos­si­ble en un estat que es nega a dia­lo­gar i a reconèixer que en plena Unió Euro­pea i amb un govern soci­a­lista té pre­sos polítics, entre ells una expre­si­denta d’un Par­la­ment, pre­sos en vaga de fam i exi­li­ats.

També s’ha par­lat de la via eslo­vena, davant la indig­nació dels uni­o­nis­tes perquè va ser cru­enta. Indig­nació dels matei­xos als quals no els fa res tenir encara cune­tes far­ci­des de cadàvers de la Guerra Civil.

Sí, la via eslo­vena va ser “cru­enta”, tot i que la mani­pu­lació de la infor­mació fa que s’hagi pre­sen­tat aquesta via amb opi­ni­ons molt esbi­ai­xa­des i obvi­ant detalls molt impor­tants, com per exem­ple que la guerra li va ser impo­sada perquè l’exèrcit iugos­lau va ata­car el país l’endemà de la pro­cla­mació de la inde­pendència.

 La guerra va durar deu dies i va pro­vo­car una setan­tena de morts, la majo­ria de l’exèrcit inva­sor. Algun diari espa­nyol ha entre­vis­tat Milan Kucan, expre­si­dent eslovè, que asse­gura i demos­tra que la via eslo­vena va ser extre­ma­da­ment pacífica? Per què els matei­xos que s’omplen la boca cri­ti­cant la via eslo­vena no par­len de la via sèrbia? Perquè n’hi va haver una, total­ment pla­ni­fi­cada, que malau­ra­da­ment té molts punts en comú amb la via espa­nyola.

“Neces­si­tem urgent­ment una potent política de comu­ni­cació que des­munti fal­se­dats

M’explico. En plena guerra dels Bal­cans un peri­o­dista bosnià molt cone­gut al seu país, en aquells moments a l’exili, em va dir que la guerra havia començat als mit­jans de comu­ni­cació i s’hau­ria d’aca­bar als mit­jans de comu­ni­cació.

Fins al moment en què va escla­tar la República Soci­a­lista de Iugoslàvia, ser­bis, cro­ats i bos­ni­ans vivien en pau, amb bon veïnatge i sense cap pro­blema. A Sara­jevo s’escol­ta­ven (se sentien?) i uti­lit­za­ven totes les llengües i era una soci­e­tat modèlica per la seva mul­ti­cul­tu­ra­li­tat i tolerància.

Però els mit­jans de comu­ni­cació ser­bis van començar a par­lar d’una ciu­tat i d’uns pobles quasi en peu de guerra, impos­si­ble de viure-hi, amb atacs cons­tants dels bos­ni­ans con­tra els ser­bis. Tot fals. 

Un dels argu­ments con­tra Milo­se­vic al Tri­bu­nal Inter­na­ci­o­nal de l’Haia va ser:

l’ús dels mit­jans de comu­ni­cació com a part d’una estratègia de con­questa, “per crear una atmos­fera de por i d’odi entre els ser­bis orto­do­xos, divul­gant mis­sat­ges fal­sos i exa­ge­rats sobre agres­si­ons ètni­ques per part dels bos­ni­ans musul­mans i dels cro­ats catòlics con­tra la població sèrbia”. Cito tex­tu­al­ment.

Els ser­bis tenien una per­cepció del que pas­sava a Bòsnia o a Croàcia que no tenia res a veure amb la rea­li­tat. De fal­ses notícies que van pro­vo­car banys de sang n’hi ha a cen­te­nars i totes tenien un objec­tiu únic, tren­car la con­vivència i doble­gar la volun­tat dels “altres”. Afir­ma­ci­ons com ara “Croàcia desitja la guerra”, “a Bòsnia li con­ve­nen morts”, “els cro­ats són supre­ma­cis­tes”, etc... eren el pa de cada dia. Sona fami­liar?

En plena guerra, tot sigui dit, tots van fer cir­cu­lar pro­pa­ganda al seu favor cre­ant una guerra paral·lela, però les fal­ses notícies per part dels mit­jans de comu­ni­cació ser­bis van des­en­ca­de­nar el con­flicte i les mas­sa­cres. I com ja he dit, així ho va con­fir­mar en la seva sentència el Tri­bu­nal de l’Haia.

Aquests dar­rers temps he tin­gut molt pre­sent aquest tràgic període als Bal­cans, que vaig seguir de prop, i malau­ra­da­ment, quan lle­geixo segons qui­nes decla­ra­ci­ons o infor­ma­ci­ons que acos­tu­mem a ento­mar amb iro­nia i acu­dits, em des­es­pero. La desin­for­mació i les fal­ses notícies no tenen cap gràcia i tenen con­seqüències:

Quan els parents anda­lu­sos o mur­ci­ans d’immi­grants a Cata­lu­nya els dema­nen angoi­xats com estan, la situ­ació és greu.

Quan des del PP o des de Ciu­ta­dans es tit­lla el pre­si­dent de supre­ma­cista, és greu.

Quan els líders uni­o­nis­tes par­len d’una situ­ació insos­te­ni­ble als car­rers de pobles i ciu­tats de Cata­lu­nya, és greu.

Quan les por­ta­des dels dia­ris de Madrid par­len de la per­se­cució del cas­tellà a Cata­lu­nya, és greu.

Quan es rela­ci­ona els atemp­tats de Bar­ce­lona amb l’inde­pen­den­tisme, és una irres­pon­sa­bi­li­tat imper­do­na­ble, i ja no par­lem de quan es des­tru­ei­xen amb notícies fal­ses de cor­rup­ci­ons inven­ta­des car­re­res polítiques com la del pre­si­dent Mas o la de l’alcalde Trias. I encara és més greu quan ho obli­dem.

Un dar­rer acla­ri­ment. No només els mit­jans de comu­ni­cació uni­o­nis­tes divul­guen notícies fal­ses per crear odi, també el govern espa­nyol ho ha fet en el pas­sat, com la dels 431 poli­cies ferits l’1-O, que després van resul­tar ser 111 con­tu­si­o­nats i, d’aquests, 10 que van reque­rir assistència mèdica. I només és un exem­ple. L’“A por ellos” n’és un altre clar i tràgic. 

D’exèrcit pot­ser no en podem o no en volem tenir però neces­si­tem urgent­ment una potent política de comu­ni­cació que des­munti fal­se­dats i que mos­tri al món, però molt espe­ci­al­ment a Espa­nya, quina és la rea­li­tat que vivim cada dia. La via sèrbia no és cap broma.

Imma Tubella

Joan A. Forès

Reflexions

19/12/2018. Elisa Beni. La base de la farsa. A tots ens han atret alguna vegada les obres que jo anomeno "de portes". Intrigues, drames o comèdies en els quals els personatges entren i surten a la caixa de l'escenari per diferents portes, balcons o terrasses i que van creant un embolic tremend que només es resoldrà al final d'una forma sorprenent. L'escoltat a la solemne sala de vistes ahir constitueix de fet la base sobre la qual se sustenta el drama, la base de la farsa, el fonament sobre el qual s'ha construït un procediment de ficció. Sense l'atribució forçosa i forçada de la competència al Tribunal Suprem, res del que ha passat hauria passat de la mateixa manera. I era això el que es buscava des de l'inici, que la trama discorregués per on es desitjava i que les portes que s'obrien i tancaven complicant el discurs i enrevessant la trama fins a convertir-la en el drama màxim fossin les que havien de ser.

Benvolguts,

Una explicació plena de raó de les trampes que continua fent la justícia espanyola contra Catalunya.

Vegem l’article d’Elisa Beni de títol La base de la farsa:

18/12/2018. Marga Moreno. Amb perdó de Godwin. Hit­ler va emer­gir gai­rebé del no-res gràcies a la pro­pa­ganda. La llei de Godwin, per si algú encara no ho sap, és una d’aque­lles nor­mes d’inter­net no reco­lli­des en cap codi més enllà dels ins­tru­ments de la xarxa, com la Viquipèdia, o la ment-rusc dels inter­nau­tes. Aquesta norma diu, més o menys lite­ral­ment: “A mesura que una dis­cussió a la xarxa creix, la pro­ba­bi­li­tat que es pro­du­eixi una com­pa­ració amb els nazis o Hit­ler ten­deix a u.”

Benvolguts,

Una petita joia, amb la introducció de la Llei de Godwin.

Moltes lleis, en aquest mon de la comunicació surten de l’observació de les converses, debats, xats, etc.  De la mateixa manera que el Principi dePeter apareix analitzant les organitzacions, o la Llei de Murphy apareix observant la vida quotidiana, la Llei de Godwin emergeix gràcies a la propaganda.

Vegem l’encertat article:

18/12/2018. Martí Estruch. A favor de la intolerància. Com a societat, és molt difícil de reaccionar contra les agressions als drets fonamentals i les llibertats democràtiques bàsiques si les agressions són contínues i tan nombroses com actualment. Alhora, si acceptem allò que és inacceptable, si no ens mostrem intolerants amb els abusos policials o la xenofòbia, si normalitzem coses que no són normals, haurem començat a perdre la partida. A Turquia, hi ha milers de presos polítics, però el problema va ser el primer. Un cop l’estat és capaç d’imposar el primer pres polític i la societat l’accepta, o no té prou força per a lluitar-hi en contra, la resta són faves comptades. Quan ens ho preguntin, als nostres néts els podrem dir que dúiem un llaç groc i fèiem mil accions de protesta. Els haurem d’explicar, això sí, com érem capaços de fer una vida aparentment normal, anar a esquiar el cap de setmana i celebrar el Nadal, mentre uns altres feien una vaga de fam o eren injustament empresonats i a l’exili.

Benvolguts,

Un magnífic article amb missatges molt potents! El més potent, per a mi, és el següent:

A Turquia, hi ha milers de presos polítics, però el problema va ser el primer. Un cop l’estat és capaç d’imposar el primer pres polític i la societat l’accepta, o no té prou força per a lluitar-hi en contra, la resta són faves comptades.

Podem reconèixer-nos en aquest article? Som a Turquia? Oi que sí!

Vegem l'article: