Benvolguts,
Ha corregut com la pólvora que en Torra va dir abans d’ahir més o menys que l’aproximació eslovena de l’any 1991 a la independència era un model a
tenir en compte per Catalunya. La Vanguardia i tots
els diaris fatxes espanyols només es van agafar als documentats 62 morts i no al context dels
episodis que varen produir aquesta xifra. Els espanyols, borbofranquistes, no
es deuen recordar o no deuen voler recordar-se de com va anar la guerra dels
balcans. El Vicent Partal hi era com a corresponsal de guerra, tant als Balcans
com als Països bàltics (territoris ara independents i formant part de l'ONU, però en aquella època afanyant-se
per sortir de les dictadures russes i sèrbies en descomposició). I ara, per
tant, en Partal en pot parlar amb coneixement de causa. Hem de recordar que Sèrbia, com Castella,
és un país que no toca al mar, imperialista fins a la medul·la i per tant són tan
bel·licosos que, tal com diu en Partal, s’aguantaven amb les seves campanyes
d’odi intransigent a la pluralitat. Us
recorda res aquesta analogia?
Vegem doncs l’article dedicat a les manipulacions imperialistes de Sèrbia (tots els països balcànics, Croàcia, Kosove,
Montenegro, Macedònia, etc, en varen rebre les conseqüències).
Vegem-lo:
La via eslovena i les manipulacions
de La Vanguardia
«La manipulació de La Vanguardia té un propòsit polític, no pas
periodístic. I per això no pot fer comparances ni explicar la veritat»
Per: Vicent Partal
09/12/2018
Dijous tant el president de la República d’Eslovènia com el
del parlament eslovè van rebre el president de la Generalitat a Ljubjiana, amb
la qual cosa van fracassar tots els esforços de la diplomàcia espanyola
d’impedir-ho. L’opinió pública eslovena és clarament partidària a la independència
de Catalunya i els polítics de tots els partits hi mostren un gran interès i
solidaritat.
Les piulades i les
declaracions d’aquests dies per part de ministres i dirigents de la dreta i
també de l’esquerra eslovena han causat una gran preocupació a Madrid, que ja
no pot tapar un fet que abans de la proclamació de la independència era difícil
d’explicar: que hi ha estats membres de la Unió Europea disposats a ajudar
Catalunya.
La frustració, cadascú
l’expressa com pot, i ahir La Vanguardia va desencadenar una ofensiva contra la
Generalitat a compte de la via eslovena. Torra s’hi va referir en la
constitució del Consell per la República, dient que era un exemple per a
Catalunya perquè era la via de la llibertat. La Vanguardia ho ha manipulat
centrant l’atenció en els morts que havia causat no pas la independència
d’Eslovènia, sinó l’intent dels serbs d’aturar-la. Alguns polítics s’hi han
afegit, inclosa, per cert, una Ada Colau que no perd mai l’ocasió de perdre
l’ocasió…
Efectivament, la independència
d’Eslovènia va costar la mort de seixanta-dues persones. Després d’haver guanyat el referèndum
d’independència amb una participació del 93% i un suport del 88%, la presidència de Iugoslàvia va ordenar
a l’exèrcit federal (sí, he dit ‘federal’) d’atacar Eslovènia. Constitucionalment, havia de defensar-la
i no pas atacar-la. Però
la va atacar i això va obrir la porta a una guerra horrible que ha acabat fent
que sis països se separassen de Sèrbia, la gran perdedora de la seua campanya
d’odi intransigent a la pluralitat.
Dels seixanta-dos morts, quaranta-quatre
eren soldats iugoslaus que van envair Eslovènia intentant retenir-la a la força
i divuit eren eslovens.
Eslovènia
no volia la violència, sinó que li va ser imposada; i manipular això, com fa La
Vanguardia, és molt greu.
Però el diari del comte de Godó no solament manipula així.
Lleva tot el context de la notícia i deixa només la xifra de morts a Eslovènia
com si hagués passat per art de màgia.
La Vanguardia hauria
pogut dir que l’agressió dels serbs contra els altres pobles de l’antiga
Iugoslàvia va causar 133.000 morts. Però això, ho calla. O hauria pogut dir que la transició espanyola en va causar
591 entre la mort de Franco i l’arribada al poder de Felipe González, però això ho calla. Hauria pogut explicar que, d’aquests,
cinquanta-vuit varen ser en manifestacions i cent vuitanta-vuit relacionats amb
actuacions criminals de l’estat espanyol.
Però
això ho calla, és clar. Perquè si la
mort violenta de seixanta-dues persones invalida la via eslovena, per exemple,
la de 591 deu invalidar encara més la transició espanyola, no?
Us
imagineu el titular: ‘La guerra d’Eslovènia només va causar quatre morts més
que les manifestacions en el temps de la UCD’?
La manipulació de La Vanguardia té un propòsit
polític, no pas periodístic. I per això no
pot aportar context ni explicar la veritat. I
la veritat és que els eslovens es van haver de defensar de l’agressió serba per
poder ser lliures, sense voler-ho ni cercar-ho; i que és l’agressió serba, i no pas la
independència eslovena, la que ha estat condemnada als tribunals internacionals;
i que aquesta agressió ha causat l’ostracisme de Sèrbia, mentre que Eslovènia s’ha integrat amb èxit a la Unió
Europea. Amb la qual cosa, a més,
la
inconsistència de la propaganda unionista que La Vanguardia es dedica a
propagar oblidant el periodisme és enorme. Immensa. Perquè és Eslovènia la beneficiada de tot plegat…
Sigui com sigui, el
fet més greu de tot plegat és que La Vanguardia identifique barroerament la via eslovena
amb la violència, tot i que l’independentisme català no vol cap mort ni gens de
violència. I ho ha demostrat a
bastament. És
l’estat espanyol que n’ha practicat sobre els catalans, com va palesar-se el
primer d’octubre. I cal recordar que les primeres paraules del president
Puigdemont a Brussel·les van ser per a dir que la República Catalana no
naixeria ‘de la sang’ i que per això se n’anava a l’exili. Quina prova més
clara caldria?
I encara més: l’independentisme no en té les
mans tacades, però La Vanguardia sí. El primer número del diari del comte de
Godó aparegut durant la guerra de 1936-1939 fou el 22.575 (corresponent al 22
de juliol de 1936) i l’últim el 23.357 (corresponent al 25 de gener de 1939).
Tanmateix, l’endemà de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes (el 27
de gener de 1939) van tornar a numerar l’exemplar del diari amb el 22.575 per a
honorar Franco, de manera que ‘esborrava’ els diaris del període en què la
Generalitat de Catalunya va controlar-la.
Hi ha, doncs, 773 edicions de La Vanguardia
que, segons la numeració oficial, no existeixen, amb la intenció d’honorar el
dictador. De manera que, si avui l’heu comprada, sigueu conscients que, allà
dalt a la capçalera, en la numeració del dia, hi ha encara un rastre de sang
que delata allò que ha estat aquest diari, allò que és La Vanguardia, i que
encara fa més greu tota aquesta manipulació, per l’enorme cinisme que deixa al
descobert.
Vicent Partal
42 comentaris dels
subscriptors
XAVIER UTRILLA
10.12.2018 |
12:13
Voldría portar el meu
comentari per la vessant periodística/ professional del tema, en forma de “preguntes
al vent”.
És possible que els periodistes, no opinadors parcials, es possin d’acord per aplicar un codi deontològic, assenyalant a tot aquell que l’incompleixi (com l’editorial d’avui)?
És possible que les facultats on s’imparteixen classes de periodisme, denuncíin les males pràctiques com una part de la seva funció pedagògica?
Pot el nostre Parlament aprovar una llei d’obligat cumpliment que reguli (no censuri, compte!) l’honestedat i el rigor democràtic i sancioni l’apología de l’odi, la difamació i la mentida publicada?
Puc jo demanar al govern que no es subvencioni, amb els meus impostos, cap mitjà de caràcter privat, que ja em subscriuré o ja compraré el que millor em sembli?
Diré demà, al propietari del bar de sota casa (amb la confiança) que deixaré d’anar a fer el cafè durant un mes, mentre ofereixi aquesta premsa espanyolista als clients. Convidaré a altres a fer el mateix i el més que ve en parlem?
És possible que els periodistes, no opinadors parcials, es possin d’acord per aplicar un codi deontològic, assenyalant a tot aquell que l’incompleixi (com l’editorial d’avui)?
És possible que les facultats on s’imparteixen classes de periodisme, denuncíin les males pràctiques com una part de la seva funció pedagògica?
Pot el nostre Parlament aprovar una llei d’obligat cumpliment que reguli (no censuri, compte!) l’honestedat i el rigor democràtic i sancioni l’apología de l’odi, la difamació i la mentida publicada?
Puc jo demanar al govern que no es subvencioni, amb els meus impostos, cap mitjà de caràcter privat, que ja em subscriuré o ja compraré el que millor em sembli?
Diré demà, al propietari del bar de sota casa (amb la confiança) que deixaré d’anar a fer el cafè durant un mes, mentre ofereixi aquesta premsa espanyolista als clients. Convidaré a altres a fer el mateix i el més que ve en parlem?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada