Vegem l'article:
18 febrer 2013 2.00 h
Subtilment des del 1714.
La Real Academia Española va ser creada pel rei Felip V per tenir
cura del castellà, però històricament s'ha usat com un instrument més del centralisme
espanyol
Ha anat sempre contra la normalització del català a l'escola,
intervé en la justícia a través del Consell d'Estat i introdueix noves
definicions i esmenes polítiques a gust del poder vigent
ÒSCAR PALAU - BARCELONA
El maig del 2010 ja va intentar canviar la definició de ‘nacionalitat',
però va acabar admetent l'error
La Real Academia Española va ser creada el 1713 a iniciativa
del marquès de Villena, si bé la data que es considera oficial és el 3 d'octubre
de 1714 –tot just tres setmanes després de la caiguda de Rafael de Casanova
en la defensa de Barcelona durant la guerra de Successió–, quan Felip V la
va situar sota la seva “empara i protecció”,
i li va donar el rang d'institució reial.
Des del principi, la fita bàsica va
ser tenir cura de la llengua castellana,
buscant la major “puresa” i “elegància” dels seus vocables, i
d'aquí ve la famosa llegenda adoptada en el seu escut: “Limpia, fija y da esplendor.”
Tot i que
amb els anys ha anat adaptant els estatuts, els objectius originals no han
variat gaire, si bé avui afegeixen la
“missió principal” de mantenir “l'essencial unitat” de l'idioma a tot el
món hispànic.
Tal com ja feien augurar
les circumstàncies històriques de la seva fundació, però, l'acadèmia ha estat
al llarg d'aquests tres segles un instrument d'estat tradicionalment hostil
a Catalunya, i en especial al català, el qual, com la resta de llengües espanyoles,
no ha dubtat a mirar de minoritzar,
tal com les filòlogues Montse Alberte i Silvia Senz, juntament amb altres
col·laboradors, expliquen en el llibre El dardo en la Academia,
publicat en dos volums per Editorial
Melusina fa poc més d'un any. Un llibre, per cert, molt crític també amb
altres preses de posició ideològiques de l'ens espanyol vers el sexisme o la
religió, a més del nacionalisme, i arran del qual les autores han continuat
amatents als moviments de la institució des del 2010, quan havien tancat la investigació inicial.
“La RAE ha estat una
eina al servei de l'Estat centralitzat i homogeneïtzat, de la purificació
de la llengua, però també de substitució lingüística,
ja que es pot vetllar pel castellà sense anar contra el
català”,
denuncia Senz.
D'episodis, se'n
poden trobar una pila en el llibre, que recorda per exemple com la denúncia de
la RAE a principi del segle XX contra la reintroducció del català en l'educació
a Catalunya va desencadenar un agre enfrontament amb l'Institut
d'Estudis Catalans. Una denúncia, de fet, que es va reproduir gairebé
idèntica un segle més tard, ja que el Manifiesto por la lengua común del
2008, contra la suposada discriminació
del castellà, va
ser promogut sobretot per acadèmics, a més de professors de l'Instituto
Cervantes, una altra institució afí que vetlla per la promoció i difusió
del castellà.
Els tentacles de la RAE, però, s'estenen més enllà, ja que
el seu president forma part per llei del Consell
d'Estat, el principal òrgan consultiu del govern espanyol. Un òrgan
que el 2010, sense anar més lluny,
va emetre un dictamen decisiu que recomanava dur al Tribunal Constitucional la llei de consultes populars aprovada pel Parlament,
emparant-se bàsicament en la utilització que feia del terme referèndum, reservat en exclusiva per la Constitució al govern estatal.
Si en alguna cosa, però, ha destacat la RAE és a anar canviant
definicions de paraules amb certa connotació política, fent-s'ho venir bé
sempre per portar l'aigua al seu molí, és a dir, al poder central espanyol.
“Durant la seva
història, la RAE ha anat sempre vinculada al govern del moment i així continua
avui”, constata Alberte. Senz ho confirma: “És habitual que les paraules apareguin
o s'esmenin en funció del context històric, i de la veu del poder.”
La revisió del 1925, sota la dictadura
de Primo de Rivera, és la primera per exemple que inclou la subentrada estat de guerra. També és curiós, en aquest sentit, veure
l'evolució en la definició de termes com ara catalanisme,
introduït per primer cop el mateix 1925
com a: “Partit
polític, o doctrina de tal partit, que aspira que Catalunya tingui autonomia
més o menys limitada.” Així es va mantenir en totes les edicions
del diccionari fins al 1992, quan
va passar a diferenciar-se de nacionalisme, amb un significat
segurament més precís: “Moviment que propugna el reconeixement polític de
Catalunya i defensa els seus valors històrics i culturals.” Ara
bé, misteriosament, el 2001, i
ja amb majoria absoluta d'Aznar, la definició va passar a ser tan lacònica com
folklòrica, despullada de tot sentit polític: “Amor o afecció
a les coses característiques o típiques de Catalunya.”
Aquesta fal·lera per
canviar al seu gust el significat de les paraules, però, no sempre ha
estat reeixida. No fa ni tres anys, el maig del 2010, la RAE va proposar
una esmena al terme nacionalitat, que el diccionari
del 2001 defineix com a: “Condició i
caràcter peculiar dels pobles i habitants d'una nació.” El significat
no devia agradar gaire als acadèmics, tenint en compte que la tercera
accepció de nació, que no
s'han atrevit a tocar fins ara, és ben aplicable a Catalunya: “Conjunt de persones
d'un mateix origen i que generalment parlen un mateix idioma i tenen una
tradició comuna.” Igual que amb
la pila d'esmenes que proposa ara, l'ens volia canviar la definició
de nacionalitat per: “Condició de pertinença a un estat per
raó de naixement o de naturalització.” És a dir, que deixava de tenir res a veure
amb la nació... Quan es van fer públiques les intencions, la majoria
de grups polítics, i fins i tot el PP
català, van aixecar la veu en contra, i es va acusar la institució de
“fer política”. Tot i la defensa de
veus com ara el socialista Alfonso Guerra, al cap de poc temps la RAE va admetre
l'error, es va fer enrere i va tornar a la definició del 2001. Tot
just la mateixa rectificació que les filòlogues esperen ara en els termes
que han denunciat.
I al món?
No a tot arreu els
diccionaris de la llengua tenen tant pes jurídic. A Alemanya, per exemple, les
mateixes lleis defineixen els termes que poden crear dubtes. Als Estats Units,
d'un ús gairebé nul fa 25 anys s'ha passat avui a un terç de les sentències
estatutàries de la cort suprema basades en el diccionari, fet que ja hi està
creant debat.
Òscar Palau
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada