Benvolguts,
En l’article de l’Oriol
Izquierdo s’hi veu la tirallonga de despropòsits amb el que el Gobierno
socialista ens ha obsequiat aquesta setmana passada. Acabant amb l’episodi de
la ponsètia roja.
Sempre pensem que ho podien haver fet més barroerament encara, com per exemple posar dues ponsèties roges a costat i costat de les grogues...
Un altre episodi singular és de quina manera una de les ministres, parlant d'en Companys i d'en Tarradellas, va tenir la barra (i el morro) d'explicar que nosaltres som el Govern de Catalunya, però ells també (i segurament pensa que són molt més Govern que no pas nosaltres).
Al cap i a la fi, ells tenen el 155 i nosaltres no. I ells tenen l'exèrcit i els grisos i la policia armada i el poder sobre l'estament judicial, i l'IBEX, i el Florentino, i la Fundación Francisco Franco. I nosaltres no!
De qui és més, per tant, el Govern de la Generalitat??? Dels grollers, barroers, fanàtics i illetrats (amb el garrot, això sí) o nostra?
Sempre pensem que ho podien haver fet més barroerament encara, com per exemple posar dues ponsèties roges a costat i costat de les grogues...
Un altre episodi singular és de quina manera una de les ministres, parlant d'en Companys i d'en Tarradellas, va tenir la barra (i el morro) d'explicar que nosaltres som el Govern de Catalunya, però ells també (i segurament pensa que són molt més Govern que no pas nosaltres).
Al cap i a la fi, ells tenen el 155 i nosaltres no. I ells tenen l'exèrcit i els grisos i la policia armada i el poder sobre l'estament judicial, i l'IBEX, i el Florentino, i la Fundación Francisco Franco. I nosaltres no!
De qui és més, per tant, el Govern de la Generalitat??? Dels grollers, barroers, fanàtics i illetrats (amb el garrot, això sí) o nostra?
Vegem i llegim aguantant-nos
la panxa, l’article sencer:
Oriol Izquierdo
Les mostres d’afecte
Per: Oriol Izquierdo
Per a mi que la situació seria com ara això: Un vespre truquen a la porta i és el teu cap que es presenta amb la senyora i diu que vénen a sopar, que no pateixis, que tu facis la teva que ells ja s’espavilen; se t’instal·len al menjador amb el seu càtering i, quan han acabat i en tenen prou, s’esperen fins que els dónes les gràcies per aquella seva mostra d’afecte. I després se’n van. No t’han demanat permís per a ocupar-te la casa ni t’han avisat que vindrien: Per què hauria de fer-ho qui té prou ascendent sobre la teva vida per a sentir-se’n l’amo?
Segons que sabem, va ser com qui diu per la premsa que el nostre govern va tenir notícia que encara mantenien vigent el consell de ministres del 21 de desembre a Barcelona que havien anunciat al mes de juliol i que seria a la Llotja. Quina manera més subtil d’adobar el terreny per al diàleg i de fer política! Fer-lo coincidir amb el primer aniversari de les últimes eleccions era un incendiari gest d’inconsciència o bé una provocació calculada. Perquè, tal com hem vist, a més, res d’allò que hi van anunciar després no justificava un desplaçament tan extraordinari.
«El més significatiu de tot aquest episodi és
que estic segur que ens troben uns desagraïts. No m'estranyaria gens que no
entenguessin que no apreciem com ens estimen»
O és que té res de nou tornar a prometre
inversions d’un trist centenar de milions d’euros en unes infraestructures en
les quals esperen de fa anys que executin inversions ja pressupostades encara
més grans? Més aviat sembla (bé, no ho sembla) que se’ns vulguin rifar. I té
res de nou repetir la declaració de desgreuge del president Companys del 2009
per reparar-ne el judici injust i l’assassinat sense haver fet res de res des
d’aleshores, i ja gairebé en fa deu anys?
Allò que diria que sí que és nou és l’acudit
aquest de posar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport de Barcelona. La
proposta, si és que fos una proposta, tindria el seu suc, vista la trajectòria
sinuosa i plena de clars i obscurs del primer president de la Generalitat
restaurada després de l’última dictadura. Però jo no entraria a valorar el nom,
que a hores d’ara trobo que no és més que una anècdota, sinó la manera de procedir
del govern espanyol: Vénen a casa, es tanquen a la Llotja i decideixen que ens
bategen l’aeroport. Com si ningú més no hi tingués res a dir. Com si fos seu.
Que no ho és, per més que en siguin els titulars i es resisteixin numantinament
a compartir-lo. Així és com ens tracten. Amb un despotisme del tot illetrat.
La cosa més
significativa de tot aquest episodi és que estic segur que ens troben uns
desagraïts. No m’estranyaria gens que no entenguessin que no apreciem com ens
estimen. Ells han fet un esforç d’afecte, diguem-ne que sincer, utilitzant els
presidents Companys i Tarradellas per a acostar-se’ns, i va i nosaltres trobem
que se’ns posen en va els noms als llavis i que encara ens fem els ofesos…
Tant d’enrenou només
ens ha deixat dos gests una mica rellevants. Un, que, després de la reunió
d’última hora entre el govern espanyol i el nostre, tots dos emetessin aquell
comunicat conjunt que per primera vegada s’expressa en uns termes diferents. Si
no fos que sabem que en general els socialistes espanyols no són gens de fiar i
que Pedro Sánchez en particular és un tros de quòniam, diríeu que han començat
a escoltar. L’altre, la col·locació apressada de la ponsètia vermella per a
esmorteir el groc rere la foto dels presidents. Mira que fem malament les
coses, nosaltres, però ells sempre troben la manera de sorprendre’ns fent-ne
d’encara pitjors.
Oriol Izquierdo
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada