Benvolguts,
Vegem el magnífic treball d'en Sánchez Piñol especialista en la Guerra de Successió:
REFERÈNDUM
Ajudem Catalunya!
Albert Sánchez
Piñol
Barcelona. Dissabte, 30 de setembre de 2017
5 minuts
El que està passant a Catalunya és terrible: una involució
democràtica sense precedents a l’Europa moderna. El 20 de setembre passat la
Guàrdia Civil (la policia militar espanyola) prenia per sorpresa les institucions
catalanes i detenia una vintena de dirigents de la Generalitat (el govern
català), cosa que a la pràctica suposa posar el territori i la població
catalana sota un estat d’excepció de
facto.
¿El propòsit? Impedir
per la força un referèndum democràtic sobre la independència de Catalunya.
Escric aquestes ratlles sense saber què passarà els pròxims dies, que pot ser
encara pitjor. La pregunta és: ¿com hem arribat fins aquí? Permeteu-me una mica
d’història.
Catalunya no és una simple regió d’Espanya.
No ho ha estat mai. Al segle X ja tenia els seus propis sobirans i
institucions. Fins al segle XVIII el que avui coneixem com a Espanya no va
ser més que una confederació de nacions que l’únic que tenien en comú era el
monarca, la religió i poca cosa més. (A la “conquesta” d’Amèrica o a les guerres de Flandes del segle XVI, per exemple, no hi va haver
catalans, perquè eren dominis castellans). En d’altres paraules: Alemanya com a
estat va ser el resultat del consens dels diversos territoris que la van integrar.
A Espanya la
unitat només es va aconseguir mitjançant el terrorisme militar. L’11 de setembre
de 1714, després d’una guerra llarga i devastadora, Barcelona queia en mans de
les tropes castellanes. Els
catalans no van acceptar mai el nou règim. Com va dir un general espanyol del
segle XIX, “Barcelona s’ha de
bombardejar cada cinquanta anys”. (De fet ho van fer més sovint.)
El 1936 els militars que van iniciar la Guerra Civil
al·legaven tres motius: defensar l’Església catòlica i combatre el comunisme i
el separatisme. Avui el comunisme és a la paperera de la història i l’Església
ha perdut el seu antic poder. Però la singularitat
catalana, malgrat tots els atacs i tota la repressió, continua en peus.
Espanya sempre ha vist
la catalanitat com un tumor. Al segle XXI totes
les demandes catalanes han sigut rebutjades malgrat l’amplíssim suport popular.
I totes les enquestes assenyalen que el 80% dels catalans opta pel referèndum democràtic
com a fórmula per resoldre el contenciós amb Espanya. Així, des del 2010 més d’un milió de
catalans surten al carrer cada 11 de Setembre en suport a una república independent. Ho heu llegit bé. Un milió de manifestants,
radicalment pacífics, any rere any, d’una població de set milions!
El procés català cap a
la independència ha deixat en evidència els profunds dèficits de la democràcia
espanyola. Un exemple: per als alemanys, el Tribunal Constitucional és una
institució admirablement neutral, que resol amb equanimitat els conflictes polítics.
A Catalunya hi ha gent que creu que el Tribunal Constitucional espanyol és
imparcial, en efecte, però són tan pocs com els que es pensen que la lluna és
un formatge. A
Espanya no hi ha divisió de poders, almenys pel que fa al cas català. Costa de
creure, però els diaris fan públiques les sentències abans que es reuneixi el
tribunal. El mateix fiscal general de l’Estat s’atreveix a acusar públicament
els ciutadans catalans d’estar “abduïts pel seu Govern”! Sigui com sigui, ¿us imagineu que el president
del Tribunal Constitucional alemany tingués el carnet de militant del partit
que hi ha al Govern?
El Govern espanyol
intenta que l’opinió pública mundial vegi els independentistes com una colla de
nacionalistes ignorants i fanàtics. La realitat és gairebé la contrària: les
corrides de toros, el màxim símbol d’espanyolitat, a Catalunya estan
prohibides, ja que es consideren un espectacle indesitjable, cruel i atàvic. I
aquí arribem al punt clau de la qüestió:
A la Catalunya d’avui les coses són
exactament al revés de com el Govern espanyol diu que són.
La
propaganda de Madrid es basa a exercir un lema antic i abjecte: “si Hitler
tornés, acusaria els seus enemics de nazis”. Així, el partit que
governa titlla els promotors d’un referèndum democràtic de populistes (!), totalitaris
(!!) i fins i tot feixistes (!!!). I això
ho fa un partit polític que va ser fundat per ministres del dictador sanguinari
Francisco Franco! Quan la policia
espanyola viola el secret postal al·lega que ho fa per “protegir els drets dels
ciutadans”; quan la Guàrdia Civil assalta impremtes i requisa paperetes de vot,
actua per “garantir l’estat de dret”. Quan s’amenaça amb la presó més de 700
alcaldes catalans (més de 700, quan tota Catalunya sencera té uns 900 municipis!!!)
pel “delicte” d’estar disposats a posar urnes, es fa per “defensar la
democràcia”. I per acabar: qui convoca el referèndum és
un govern legítim, que té un suport parlamentari que va des de la dreta liberal
fins a l’extrema esquerra. I, tot i així, es prohibeix als ciutadans que votin.
¿Amb quin argument? Amb l’argument que votar és antidemocràtic i que el
referèndum és un “cop d’estat”. (Els asseguro que no és un acudit.)
La ruptura entre
Madrid i Catalunya ja no té marxa enrere. Espanya ha mort. Però no l’han matat
els separatistes, sinó les seves pròpies elits. La seva arrogància política, la
seva inflexibilitat moral, mental i emocional. Quan un ministre de Madrid es
refereix al cas català, encara sentim els ecos dels vells hidalgos i els conquistadores. Per a ells la sacrosanta unidad de la patria no és un mode de convivència
amable, un pacte social que es renova i es modernitza periòdicament. No. Per a
Madrid la indivisibilidad
nacional és una mena de dogma pseudoreligiós. Hi ha qui afirma que,
al llit de mort, el dictador Franco va dir al futur rei Joan Carles: “Només li
demano que conservi la sagrada unitat d’Espanya.” El que Madrid no va entendre era que l’única
manera de retenir Catalunya, almenys en democràcia, era respectant la seva
cultura i les seves institucions. (A més, en Joan Carles era massa imbècil per entendre res:
no va fer altra cosa que anar de putes i matar elefants.)
Catalunya no és el problema; és la solució. Espanya
està fent ús de la força armada per retenir Catalunya. Un estat així
ja ha perdut tota la legitimitat. No pots estimar
algú que et fa por. Però a més d’això aquesta estratègia obtusa de la força ha
polaritzat el conflicte: ara com ara la bandera catalana, la senyera, ja no
representa una petita nació contra un estat inclement. Avui la vella
senyera aplega tots els demòcrates que s’oposen a l’autoritarisme i a la
regressió massiva de drets.
No us deixeu entabanar: a Catalunya, ara com ara, la
batalla que s’està lliurant és precisament aquesta, democràcia versus autoritarisme.
Però siguem
optimistes. Europa
té davant seu una oportunitat històrica poc freqüent. Madrid no seu a negociar
perquè senzillament no pot admetre l’existència de Catalunya com a subjecte
polític. (¿Se’n recorden, d’allò que els deia fa un moment de l’arrogància
imperial castellana?) Si Europa s’hi implica, farà un favor a la democràcia; i,
per paradoxal que sigui, als mateixos dirigents espanyols, que en el fons són
conscients de la transversalitat, la magnitud i la popularitat del moviment independentista. Amb Europa com a mitjancera, el govern espanyol podrà
al·legar davant dels seus sectors més ultranacionalistes que una instància
superior l’ha obligat a negociar. D’aquesta manera, Europa veuria reafirmats
els seus valors fundacionals i la seva vocació de casa comuna.
Ajudar Catalunya, doncs, és ajudar Espanya i Europa.
Abandonar-la, en canvi, equivaldria a renunciar a les llibertats més bàsiques.
Ajudem Catalunya. Al cap i a la fi, ¿què és això tan intolerable que reclamen
els catalans? Votar.
Albert Sánchez Piñol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada