Vegem amb més
extensió la tirallonga de nyaps:
Les set versions de l’acord de
Pedralbes
Les insòlites propostes del consell de
ministres i la contestació popular avorten el gest de Sánchez
Per: Pere Martí
21/12/2018 20:45
Passejar. Es fa difícil d’imaginar què devia pensar Pedro Sánchez quan aquest matí ha sortit de l’hotel Duquessa de Cardona, seu de tota mena de conspiracions parlamentàries, i passejava pels carrers deserts del passeig de Colom fins a la Llotja de Mar envoltat dels seus col·laboradors com a únics vianants. Una falsa normalitat imposada per un desplegament policíac sense precedents. A aquella hora ja havia esmorzat amb Ada Colau –que no es volia perdre la fotografia, ni que fos de cinc minuts–, però sobretot ja havia vist les portades dels diaris de Madrid, que el presentaven com un traïdor a Espanya per haver-se venut a l’independentisme. De lluny, se sentia el soroll de les cassoles que repicaven els veïns protestant per la seva presència i, una mica més enllà, darrere els cordons de la policia, la gent manifestant-se. Després d’aquesta absurda reunió del consell de ministres a Barcelona, Sánchez és vist com un traïdor a Madrid i continua essent un espanyolista pels independentistes. Es fa difícil de saber en què ha sortit guanyant.
Pel que fa als acords
del consell de ministres espanyol, no ha deixat ningú content. L’augment del
salari mínim interprofessional als 900 euros ha passat desapercebut enmig de
tant soroll i, en el cas català, ha evidenciat la mentida que requeria
l’aprovació del pressupost de l’estat per fer-ho possible. Els 112 milions d’inversió en
infrastructures per Catalunya ja
estan pressupostats i no s’han executat. Són la propina. La decisió unilateral
de batejar l’Aeroport
de Barcelona com a Josep Tarradellas és pròpia d’un govern que tracta Catalunya com una
colònia. És una falta de respecte a un president que va patir
l’exili quan no consulta ni tan sols la institució que va presidir, la Generalitat. L’única cosa que vol la majoria de catalans
és el traspàs de la gestió de l’aeroport, segrestat per AENA per afavorir
Barajas. El nom, si n’ha de
tenir, ja el decidiran les institucions catalanes. La Generalitat ja els havia desaconsellat de fer aquest anunci.
I si no n’hi hagués prou, anuncien una
‘reparació moral’ de la figura del president Lluís Companys que no té cap
conseqüència jurídica. Prèviament, havien filtrat a la premsa que aprovarien
l’anul·lació del judici, cosa que requereix un projecte de llei, perquè és el
Tribunal Suprem espanyol que ha d’anul·lar els consells de guerra.
L’única cosa que faltava treure del cistell dels gestos socialistes era el
trasllat del senat espanyol a Barcelona, però m’imagino que ja no s’han
atrevit, perquè aleshores el resultat de la reunió hauria estat insultant. El guió de la
visita de Sánchez sembla escrit per un dels seus pitjors enemics si pretenia
ficar-se els catalans a la butxaca. Mentre tenim un president a
l’exili, i nou dirigents independentistes a punt de ser jutjats pel Tribunal
Suprem, Sánchez proposa de batejar l’Aeroport de Barcelona amb el nom de
Tarradellas i insinua una anul·lació del judici al president Companys que només
pot fer el Suprem obligat per llei.
És clar que va desinformat o mal assessorat.
La millor metàfora de
la seva estada la vam veure dijous al vespre, quan un membre de protocol de la Moncloa va tapar unes ponsèties grogues
amb una ponsètia vermella davant tota la premsa gràfica. Un error de manual que
va donar una dimensió a un fet que potser hauria passat desapercebut. Sánchez està
massa preocupat pels gestos i poc pel contingut. Estava obsessionat a no fer una cimera i no la va fer. Només va fer una reunió bilateral amb el president Torra
i una fotografia de conjunt. Però aquesta imatge i, sobretot, l’acord són
vistos des de Madrid com una rendició als postulats independentistes. El text de l’acord de Pedralbes va arribar a
tenir set versions i va ser negociat hàbilment els dies previs pel
vice-president Pere Aragonès, amb la vice-presidenta Carmen Calvo, i la
consellera de Presidència, Elsa Artadi, amb la ministra de Política
Territorial, Meritxell Batet.
Al redactat inicial,
hi figurava que qualsevol diàleg s’havia de fer en el marc de la constitució
espanyola i l’estatut d’autonomia, però Moncloa va acceptar de canviar-ho pel
concepte de ‘seguretat jurídica’,
que, segons Batet, és igual. També es va treure la referència a un ‘problema de convivència’ a Catalunya i
es va canviar per l’existència d’un ‘conflicte
polític’, i no es va fixar cap percentatge per acceptar-ne la solució, sinó
que es va incloure l’ambigua fórmula de la ‘immensa majoria’ de la societat catalana. Ja no és el percentatge
del 75%
que havia esgrimit Sánchez en el discurs al congrés espanyol. A canvi, la
paraula referèndum no apareix enlloc, cosa que satisfà el govern espanyol. Però l’absència de la referència a la constitució
espanyola ha servit a la brunete
mediàtica per a dilapidar-lo.
Que l’extrema dreta del PP i Ciutadans s’exclamin no fa bo
l’acord, perquè el text tampoc no esmenta el referèndum que reclama el 80% de
la societat catalana.
Només serveix per a constatar que a Madrid sempre hi pot
haver algú pitjor. I això ho sabem des d’abans del retorn de Tarradellas. Per
posar una data com una altra.
Pere Martí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada