Aquí tenim un magnífic article, cartesià, que respon amb
claredat al títol: Per què Espanya rebutja una mediació
internacional sobre Catalunya?
Exposa els 4 predicats:
1.
que Espanya reconegui que té un conflicte
polític amb Catalunya
2.
que no tingui límits ni exclusions, que es pugui
parlar de tot, sense tabús
3.
que sigui internacional, perquè els mediadors no
poden tenir interessos de part
4.
que totes les parts cessin les hostilitats. En
el cas català, això no fa falta des del punt de vista militar, perquè no hi ha
violència, però en el cas espanyol sí: hauria de cessar la repressió judicial
i, sobretot, la violència mediàtica
Ho analitza conscienciosament i arriba a una prevista però decebedora
conclusió:
Admetre la mediació és
admetre el conflicte i
Espanya ho refusarà fins al darrer minut. L’única possibilitat és
que s’hi trobi forçada internacionalment.
Vegem l’article:
Per què
Espanya rebutja una mediació internacional sobre Catalunya?
La condició necessària perquè hi hagi una mediació és que Espanya
reconegui que té un conflicte amb Catalunya i això encara no ha passat
Reconeixement. En el document de vint-i-una propostes que el president de la Generalitat va lliurar a Pedro Sánchez a Pedralbes el dia 21 proppassat hi ha la proposta de recórrer a una mediació internacional per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya.
La
majoria de conflictes del món es resolen d’aquesta manera: d’Irlanda i a
Sud-àfrica, en contexts molt més complicats que no pas el català. El problema per a acceptar una mediació internacional és
que, primer, s’ha de reconèixer que existeix un conflicte entre Catalunya i
Espanya i això el govern del PSOE no sembla pas assumir-ho amb totes les
conseqüències. El govern de Mariano Rajoy va tenir propostes
serioses, però no va voler seure mai a la taula.
Fins fa poc, quan
Pedro Sánchez parlava del conflicte, deia que era un problema de convivència
entre catalans, que s’havia de resoldre entre catalans amb un acord d’ampli
consens i dur-lo a les corts espanyoles perquè el validessin.
El primer pas per a aconseguir una mediació
internacional és que Espanya reconegui que té un conflicte
polític amb Catalunya, i
això oficialment encara no ho ha fet. Encara més, el discurs
unionista insisteix en la fractura de la societat catalana, com si fos un
problema de convivència, precisament per no haver de donar arguments a la
necessitat d’aquesta mediació internacional. Però el conflicte català, per molt
que s’hi esforci Ciutadans, no és un
conflicte civil, entre dues comunitats enfrontades, sinó un conflicte polític entre dues
nacions. Sánchez ha reconegut que Catalunya és un problema polític
que s’ha de resoldre políticament. És un reconeixement amb la boca petita, però
falta solemnitzar-lo.
La segona clau perquè la
mediació funcioni és que no tingui límits ni exclusions, que es pugui parlar
de tot, sense tabús. En el cas del conflicte entre Catalunya i Espanya, la
mediació no pot tenir com a límit la constitució espanyola. La constitució pot ser el punt de partida que proposi el govern
espanyol, de la mateixa manera que la part catalana ha de poder proposar el
dret d’autodeterminació, perquè ho reclama una majoria amplíssima
del parlament i de la societat, segons les enquestes. Quan es posen límits és que no es vol
dialogar ni resoldre el problema. El fet que
en el text pactat entre els governs català i espanyol a Barcelona no hi surti
la constitució facilitaria l’establiment d’una mediació.
La tercera condició clau
perquè la mediació funcioni és que sigui internacional, perquè els
mediadors no poden tenir interessos de part. Hi ha sectors
democràtics espanyols que promouen una mediació interna, amb gent que pugui fer
de pont. La intenció és bona, però a la pràctica no funciona. El govern català
ho sap molt bé. El
mes d’octubre del 2017, el president Urkullu i el cardenal Omella van fer de
suposats mitjancers entre els governs espanyol i català i ja se sap quin
resultat va tenir, tot plegat. També hi va haver un simulacre de grup mediador,
encapçalat per la degana del col·legi d’advocats de Catalunya, Maria Eugènia
Gay, que no volia intercedir, sinó evitar que es proclamés la República. I encara campen per mitjans de comunicació
persones que confonen el fet d’haver-se reunit amb les dues parts amb el
d’haver fet de mitjancers. En el context polític actual és impensable que els
mitjancers puguin ser espanyols perquè la pressió política i mediàtica ho faria
insostenible. Serien titllats de traïdors i venuts al separatisme. Si ja ho
diuen a Sánchez perquè vol canviar el nom de l’aeroport del Prat, què no dirien
a il·lustres acadèmics o juristes que posessin damunt la taula el dret
d’autodeterminació.
La quarta condició bàsica
perquè funcioni una mediació és que totes les parts cessin les hostilitats. En el cas català, això no fa falta des del punt
de vista militar, perquè no hi ha violència, però en el cas espanyol sí: hauria de
cessar la repressió judicial i, sobretot, la violència mediàtica. El paper dels
mitjans de comunicació en la resolució del conflicte és clau. Si continuen
alimentant-lo, presentant davant l’opinió pública els dirigents
independentistes com a colpistes, terroristes o supremacistes, és molt difícil
que la mediació pugui reeixir, perquè una de les parts no ha acceptat el marc
del diàleg. En el cas d’Irlanda
del Nord, va ser clau que els mitjans de comunicació de Londres deixessin de
titllar de terrorista el Sinn Féin i els seus dirigents, Martin McGuines i
Gerry Adams.
D’aquestes quatre
condicions per a fer possible una mediació internacional efectiva entre
Catalunya i Espanya, ara com ara no se’n compleix cap. El reconeixement del
problema polític és l’únic que sembla que pot obrir-se camí, si el govern del
PSOE és valent, però la resta és molt lluny d’esdevenir realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada