Benvolguts,
Molt interessant l’explicació del Xavier Díaz, vell conegut
d’aquest Bloc, sobretot la frase:
Un dels fets més escandalosos dels darrers mesos, i que, tanmateix, no ha
transcendit a l'opinió pública, és la restricció d'accés als historiadors als
arxius del Ministeri d'Afers Exteriors. No es tracta, com pot ser raonable,
d'evitar la consulta de documentació recent, sinó a la totalitat, des de la
mateixa creació de la diplomàcia imperial
del segle XVII.
La frase és important en sí mateixa i a més recordem que el
ministre Margallo fa un parell d’anys va explicar precisament aquest fet del
tancament dels arxius de la diplomàcia espanyola per evitar que l’anomenada “llegenda
negra” continués empastifant l’honorabilitat espanyola. És allò de “mas vale la honra sin barcos que los barcos
sin honra”, que un tal Mendez Núñez va pronunciar el 1866 en front del port del
Callao, en la guerra contínua d’Espanya contra les repúbliques independitzades
de sud amèrica (guerra hispano-sudamericana entre Bolivia, Xile, Equador i Perú
per un bàndol, i Espanya per l’altre (1864-1866).
Una altra frase a esmentar és:
És cert que molts hem despertat d’aquest miratge amb els silencis
còmplices derivats del Primer d’Octubre.
Trobo que la majoria de catalans que varen protegir els
locals de votació de l’1-O, varen fer amb
goig aquesta protecció (dos milions i escaig de catalans) i trobo de molt
valor que els que es varen quedar
a casa perquè varen considerar que no era la seva responsabilitat (silencis
còmplices) i a mig matí se’n varen adonar que els espanyols havien
declarat la guerra, com el Felipe VI va explicar dos dies més tard, i sí que
aleshores varen anar a votar (l’ex-ministre d’indústria socialista espanyol
Joan Majó ho explica en una lloable entrevista).
Tanmateix el que és més contundent de l’article és l’explicació
de com el director i impulsor de l’Editorial antifranquista Ruedo Ibérico dels
anys 60 a París va tenir la bona idea de recaptar articles dels intel·lectuals espanyols
que suposava que romanien en els calaixos dels opositors al règim franquista de
l’interior i es va trobar que els calaixos eren buits! Mostra de la buidor intel·lectual
també de la suposada oposició franquista espanyola, i com aquesta oposició ja s’havia
anat adaptant a la buidor del règim franquista...
Aquesta mateixa setmana en Ramón Cotarelo en el setmanari La República toca aquests temes en la secció Tribuna Republicana amb l'article Sociologia de la revolució catalana (VI). Us recomano que el llegiu, perquè complementa el que aquí hem comentat...
Vegem l’article d’en
Xavier Díez amb un títol que exemplifica el que hem explicat (Intel·lectuals espanyols: un oxímoron?):
Intel·lectuals espanyols: un
oxímoron?
«Si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix
Leguina, Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que
obvietats fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica
social o de qüestionament del poder»
Una de les anècdotes que més em van
impactar mentre feia la meva tasca d’historiador em va passar mentre
investigava sobre l’editorial principal de l’exili espanyol, que també era la
més prestigiosa, Ruedo Ibérico. José Martínez Guerricabeitia, el director i
l’impulsor en el París de començament dels seixanta, havia confessat que una de
les motivacions principals a l’hora de tirar endavant la capçalera, era
publicar els manuscrits que devien estar als calaixos de molts autors i que la
censura i la repressió del franquisme impedien que poguessin sortir a la llum.
Tanmateix, l’heroic
editor es va emportar la desagradable sorpresa que els calaixos eren ben buits. Allò
que restava de la intel·lectualitat espanyola era a l’exili, com ell mateix, a
la presó o a les cunetes. Espanya era un erm intel·lectual i el franquisme va
reforçar la misèria cultural a consciència, amb efectes perdurables en
l’actualitat.
Però Martínez era un
valencià entusiasta i malgrat tot va ser capaç d’aplegar una bona colla de
joves estudiants que sovint venien a París, com ara Manuel Castells, Joan
Martínez Alier, Pasqual Maragall o tants més. Amb tot això va poder omplir planes de la
revista Cuadernos de Ruedo Ibérico amb una bona mostra del millor pensament i
reflexió, que únicament l’ambient de llibertat que es respirava fora d’Espanya
permetia d’oferir. Ara, tan bon
punt el franquisme va començar a esvair-se i els aires de la Transició van
semblar instal·lar-se en una atmosfera encara massa tèrbola, com va explicar
Martínez amb claredat, un d’aquells joves amb esperit de comissari polític,
Joaquín Leguina, va proposar que l’elenc de la revista es passés en massa a un
nou PSOE que requeria quadres i pensadors. De fet, bona part dels
qui ho van acceptar van assolir carreres brillants, amb portes obertes per a
publicar a El País i les seves
editorials o obtenir els avantatges de ser protegits pel poder. Uns altres, per
contra, o bé van haver de buscar-se la vida a fora o les seves carreres
professionals van ser mutilades a la manera d’un maccarthisme cañí. Per exemple, és el cas de Joan Martínez
Alier, una de les personalitats intel·lectuals europees més interessants i més
conegut a Mèxic que no pas a Espanya o Catalunya.
Aquests casos
serveixen per a il·lustrar com funciona l’establishment cultural espanyol. Un
espai reclòs, protegit per la política i les institucions de l’estat, que
premia la figura de l’intel·lectual
orgànic que actua com a propagandista
del poder real i balla al compàs que
li marca l’estat profund i els remenadors de cireres –la llotja del Bernabéu– i
que experimenta una projecció pública gràcies a alguns òrgans determinats
(El País dels anys noranta en podria ser el màxim exponent). Són absorbits pel
sistema acadèmic, convidats a conferenciar a les millors universitats,
publicats per les millors editorials amb llibres que es poden trobar fins a la
llibreria del Corte Inglés i són guardonats expressament en un sistema de
premis massa contaminat per les influències en un sistema endogàmic,
probablement més que a l’esquifit sistema cultural català. En bona mesura són creats pel règim i
alhora creadors del relat que el legitima.
Tanmateix,
si ens aturem a analitzar autors com Fernando Savater, el mateix Leguina,
Arturo Pérez-Reverte o tants noms més, no trobem gran cosa més que obvietats
fetes literatura, exaltació de llocs comuns, absència de crítica social o de
qüestionament del poder (i, oh!, a Occident la intel·lectualitat havia de
servir per a això), i ens adonem que no actuen com a crítics del sistema, sinó com a validadors d’injustícies profundes.
En el fons, i com ja passava amb la
generació del 98, els pensadors oficials del sistema intel·lectual espanyol no
deixen de ser l’enèsima reproducció dels arbitristes dels segles
XVII i XVIII, simples ideòlegs dòcils que proposen solucions perquè el poder de
l’estat i del monarca facin d’Espanya un estat més eficaç per a major glòria de
l’imperi. En unes altres paraules, els calaixos amb manuscrits
interessants, tal com es lamentava Martínez Guerricabeitia, mig segle després, continuen buits.
És cert que molts hem
despertat d’aquest miratge amb els silencis còmplices derivats del Primer d’Octubre. Tanmateix, tampoc no els vam sentir gaire quan el Partit
Popular va engegar aquelles polítiques tòxiques d’eliminació de la llibertat d’expressió,
ni van alçar la veu quan cada dia es
desnonaven centenars de famílies, ni en el cop d’estat financer de l’agost del 2011, la reforma exprés de l’article 135, ni quan els joves
d’Altsasu van ser condemnats per terrorisme en una baralla de bar… I podríem
continuar.
Que la
intel·lectualitat espanyola sigui covarda no vol dir que sigui ximple. Qui s’ha sortit
del camí traçat i de les indicacions dels Leguina de torn s’ha trobat amb la
freda intempèrie, expulsat del paradís. Suso de Toro n’és el més
paradigmàtic, amb un boicot descarat als seus llibres, tan bons o
més que els que de fa dècada i mitja. O
Ramón Cotarelo, que sí que serviria per a entendre què és un intel·lectual
clàssic, una veu crítica d’un ordre discutible, el qual, per dir-ho en termes suaus, s’ha exiliat a Catalunya, on
l’ambient intel·lectual, sense tirar coets, és molt més respirable. Anar a la
contra implica que et facin invisible en el millor dels casos i, en el pitjor,
simplement assetjat o perseguit. Tècnicament, es tracta d’allò que es diu ‘dissident’.
De fet, la majoria de
la intel·lectualitat catalana som una colla de dissidents, potser
mal avinguts. Tret
dels qui viuen a sou dels Godó, és més probable que als Països Catalans hi hagi
més jugadors de bàsquet professional que escriptors vivint de la seva ploma. No fa gaires anys l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va publicar un estudi
desolador on es posava en relleu
tot allò que sabíem; que només una minoria ínfima podia dedicar-se
professionalment a escriure. La majoria
entenem la nostra responsabilitat intel·lectual com una activitat
complementària, en bona part dels casos a fons perdut. I tot plegat, sense prou
projecció. Ras i curt, com que fem nosa al sistema, subtilment som silenciats,
com els dissidents de tota la vida, en un país dissident.
Ara, si més no la idea
de no dependre de ningú, de no haver rebut les propostes deshonestes dels
Leguina de torn, permet certa capacitat de discrepar de l’ordre vigent. Per contra, qui
ha viscut de llogar l’ànima al poder és normal que subscrigui aquesta mena de
manifests contra la condició nacional de Catalunya, negant l’existència de
presos polítics i comportant-se d’una manera tan submisa que recorda el
capteniment vergonyant de les associacions d’escriptors txecoslovacs quan
denunciaven i insultaven els signants de la carta 77 o els soviètics que
acceptaven sense recances la doctrina Jdànov. La incapacitat de
qüestionar-se l’ordre del qual es beneficien n’invalida el paper, i
probablement diu ben poc de la qualitat de la seva obra. Al cap i a la fi, com el mateix
Pérez-Reverte, la majoria acaben essent això, novel·listes dels llibres que es
poden trobar a El Corte Inglés, escrivents ocurrents sense decència ni, en
termes generals, massa qualitat, apèndix del braç incorrupte del franquisme,
pensadors patètics que avalen la violència dels forts contra els febles,
col·laboracionistes de la ignomínia d’un règim al qual, com deia Joan Martínez
Alier en un dels seus brillants articles dels anys setanta, ‘no es van oposar
massa’.
La seva diatriba contra el procés d’autodeterminació de
Catalunya, la seva insensibilitat contra els presos polítics i, per contra, els
seus silencis contra l’emblanquiment de la ultradreta (via andalusa) o la
pèrdua preocupant de drets fonamentals (com el d’expressió, reunió, a
l’habitatge o al treball digne) en diu molt, d’ells. De la seva qualitat moral
i de la literària, també.
Xavier Díez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada