06/12/2018. Agustí Colomines. L’esclerosi del règim del 78. El règim del 78 està encarcarat, és incapaç d’evolucionar i d’adaptar-se al món d’avui. Els que es fan dir constitucionalistes repapiegen no tan sols perquè s’han fet grans, sinó perquè insisteixen a convertir la Constitució de 1978 en una gàbia que barri les ànsies de llibertat. L’entramat institucional espanyol, consagrat per aquesta Constitució, s’ha fet amb el poder i, per dir-ho d’alguna manera, ha privatitzat la democràcia. La Constitució ha deixat de ser un instrument per generar consens, si és que mai va arribar a ser-ho de veritat. Al capdavall, molts dels que avui esgrimeixen la Constitució espanyola s’hi van oposar el 1978 i van votar-hi en contra, començant pel PP. I molts dels que la defensaven i van votar-la favorablement, per exemple un servidor, avui ja sabem que el sistema de poder a Espanya actua al marge de la norma bàsica que el regula. La violència política va condicionar l’evolució de la democràcia espanyola fins al punt de blanquejar el franquisme incrustat a la policia i la judicatura.

Benvolguts,

Una altra explicació sobre el Règim del 78, la corrupció i el paraigües de la Constitució: Els principals episodis de corrupció, vistos per sobre són Filesa, Púnica, Gürtel, Palau i els ERO. El primer va ser creació del PSOE, que a Catalunya pretenia ser autònom i anomenar-se PSC. Els dos següents afecten el PP de Madrid i València i el quart a CDC. El darrer és del PSOE d’Andalusia.

La resistència no violenta al Règim del 78 és l’arsenal que permetrà al sobiranisme recaptar la solidaritat dels demòcrates d’arreu. Tal com opina en Colomines: Hi descobriran fins a quin punt és real que la resistència pacífica és eficaç i evita que l’adversari tingui l’oportunitat de muntar el GAL, per exemple.

Tal com explica l’Agustí Colomines:

El nacionalisme espanyol no ha aconseguit crear un projecte comú i s’aferra a la Constitució per convertir-la en un fals dogma de convivència. La Carta Magna ha estat la catifa sota de la qual es van amagar franquistes i polítics de tota mena que han actuat com uns autèntics aprofitats i, en els casos més extrems, directament com a delinqüents. La corrupció és consubstancial al règim del 78. 

Des de l’any 2000, segons 13 experts convocats pel diari El País el més de maig d’enguany, a Espanya hi havia hagut més de 2.000 casos de corrupció.

Vegem l'artcle:

OPINIÓ

L’esclerosi del règim del 78

Agustí Colomines 

Barcelona. Dijous, 6 de desembre de 2018

El règim del 78 està encarcarat, és incapaç d’evolucionar i d’adaptar-se al món d’avui. Els que es fan dir constitucionalistes repapiegen no tan sols perquè s’han fet grans, sinó perquè insisteixen a convertir la Constitució de 1978 en una gàbia que barri les ànsies de llibertat.

L’entramat institucional espanyol, consagrat per aquesta Constitució, s’ha fet amb el poder i, per dir-ho d’alguna manera, ha privatitzat la democràcia. 

La Constitució ha deixat de ser un instrument per generar consens, si és que mai va arribar a ser-ho de veritat. Al capdavall, molts dels que avui esgrimeixen la Constitució espanyola s’hi van oposar el 1978 i van votar-hi en contra, començant pel PP. I molts dels que la defensaven i van votar-la favorablement, per exemple un servidor, avui ja sabem que el sistema de poder a Espanya actua al marge de la norma bàsica que el regula.

A partir de la revolta catalana s’ha fet evident per a nosaltres el que ja ho era al País Basc, quan ETA matava. L’Estat responia a la violència amb tortures, assassinats i tota mena de vulneració de drets, incloent-hi convertir els presos en ostatges. L’ou de la serp ja hi era i el PSOE es va afegir a la vulneració dels drets més elementals. ETA va donar ales als que, sortits del franquisme i reciclats per a la democràcia, com el jutges del TOP, van anar deteriorant el règim del 78 fins a l’actual podridura. ETA va ajudar a la politització de la justícia, va justificar les arbitrarietats policials i fins i tot va facilitar que la lluita antiterrorista fos un cau de corrupció. La violència política, com han explicat diversos historiadors i recentment torna a explicar Sophie Baby al llibre El mito de la transición pacífica (Akal 2018), va condicionar l’evolució de la democràcia espanyola fins al punt de blanquejar el franquisme incrustat a la policia i la judicatura. Tant, que el president de Vox, Santiago Abascal, és un antic militant del PP basc i el guru del partit és ara José María Aznar, l’únic president del Govern que ha patit un atemptat d’ETA, el 1995, molt després que el 1973 l’organització terrorista assassinés l’almirall-duc Luis Carrero Blanco. 

Segurament, el cas del País Valencià és el més estudiat pel que fa a l’activitat de l’extrema dreta franquista en contra de la democràcia. Si ara, com explica molt bé Ferran Mascarell, els poders fàctics de Madrid han dissenyat la candidatura de Manuel Valls i no escatimen diners perquè l’ex-primer ministre arribi a l’alcaldia de Barcelona amb un programa d’espanyolització i provincialització del Cap i Casal, diversos autors han anat destapant la “conspiració blava” del règim del 78 per aïllar Catalunya de l’àrea cultural i econòmica a la qual pertany. Vicent Bello va escriure el primer estudi seriós sobre al blaverisme amb La pesta blava (Editorial 3i4), mentre que el llibre de Vicent Flor, Noves glòries a Espanya (Editorial Afers, 2011), revelava les connexions existents entre els grups feixistes, el blaverisme i els ultres del València CF. A No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (PUV, 2009), Francesc Viadel va posar noms i cognoms als dirigents del primer grup populista del que avui qualificaríem d’extrema dreta i que llavors l’Estat va normalitzar com ara hi ha qui vol rentar la cara a Vox. El País Valencià va ser un banc de proves de la vulneració de drets que els polítics catalans convencionals —valedors del règim del 78 fins que els ha tocat el rebre— no van denunciar mai prou.

La resistència no violenta al Règim del 78 és l’arsenal que permetrà al sobiranisme recaptar la solidaritat dels demòcrates d’arreu i finalment tombar la nova estaca que apuntalen conservadors, socialistes, uns quants comunistes i l’extrema dreta espanyola

El nacionalisme espanyol no ha aconseguit crear un projecte comú i s’aferra a la Constitució per convertir-la en un fals dogma de convivència. La Carta Magna ha estat la catifa sota de la qual es van amagar franquistes i polítics de tota mena que han actuat com uns autèntics aprofitats i, en els casos més extrems, directament com a delinqüents. La corrupció és consubstancial al règim del 78. Amb onze anys n’hi va haver prou per detectar el primer cas de corrupció política. El 1989 el cas Filesa va destapar el finançament irregular del PSOE i el PSC, el seu particular 3%. Va causar una gran commoció perquè va suposar l’empresonament de Josep Maria Sala, el secretari d’organització dels socialistes catalans, tot i que, quines coses!, el Tribunal Constitucional va suspendre la condemna abans que Sala no complís els tres anys de presó. Des de llavors la corrupció a Espanya no ha parat de créixer. Des de l’any 2000, segons 13 experts convocats pel diari El País el més de maig d’enguany, a Espanya hi havia hagut més de 2.000 casos de corrupció. Els tres més greus són, per aquest ordre, Púnica, Gürtel i Palau. Els dos primers afecten el PP de Madrid i València i el tercer a CDC. Caldria afegir-hi també els ERO d’Andalusia, cas que ha portat davant la justícia no un, sinó dos presidents de la Junta d’Andalusia, Manuel Chaves i José Antonio Griñán.

Hi ha qui defensa, com el professor Manuel Villoria, que la corrupció a Espanya no és sistèmica perquè, a diferència de Mèxic, posem per cas, són poquíssims els casos en què hi estan implicats funcionaris. Això és cert, però la corrupció política a Espanya és més estructural del que es vol reconèixer, com va explicar molt bé el jove historiador Jaume Muñoz Jofre en el seu debut editorial, l’any 2015, amb l’estudi La España corrupta. Breve historia de la corrupción (de la Restauración a nuestros días, 1875-2016), obra publicada per l’Editorial Comares. És que algú s’ha preocupat mai d’investigar d’on prové la fortuna immensa que té Joan Carles I? La Constitució del 78 va blindar la monarquia i va situar aquell rei i l’actual fora de la llei perquè no haguessin de respondre dels seus actes. Els entorns dels “intocables” es podreixen, com s’ha vist. I això val per als reis i els virreis.

Trigarà més o menys a caure, però el Règim del 78 està tocat de mort. El conflicte català està posant al límit el sistema constitucional espanyol. El camí cap a la no democràcia avança a Espanya com en molts altres llocs del món. L’Europa del Estats, dels lobbys i dels protodictadors com Viktor Orbán potser podrà donar l’esquena de moment al que està passant a Espanya, on el Tribunal Constitucional utilitza una argúcia legal per mantenir en presó preventiva els líders del sobiranisme i obstaculitzar la seva defensa, però no podrà ignorar-ho sempre. Com que la resposta catalana a l’arbitrarietat judicial no és la violència, sinó la vaga de fam d’alguns dels presos polítics, el dramatisme de la situació no afavorirà l’Estat, que és el que passava quan ETA matava civils i militars. Al contrari. La resistència no violenta al Règim del 78 és l’arsenal que permetrà al sobiranisme recaptar la solidaritat dels demòcrates d’arreu i finalment tombar la nova estaca que apuntalen conservadors, socialistes, uns quants comunistes i l’extrema dreta espanyola, la vella i la nova. Com que suposo que avui no tenen res a celebrar, els recomano que aprofitin aquest luctuós 6-D per llegir el llibre Why Civil Resistance Works? (Columbia University Press, 2012), escrit a quatre mans per les professores Erica Chenoweth i Maria J. Stephan, que va treballar al departament d’Estat dels EUA.

Hi descobriran fins a quin punt és real que la resistència pacífica és eficaç i evita que l’adversari tingui l’oportunitat de muntar el GAL, per exemple.

Agustí Colomines