Benvolguts,
Us passo un bon article d’opinió de Xavier Roig. És una crida a actuar! És una sacsejada!
També és un advertiment perquè no ens deixem entabanar pels tertulians
inútils de debats inútils i anem per feina!
I també és un advertiment perquè estem perdent l'objectiu esencial de la nostra lluita: No es tracta -encara no- de defensar posicions a favor o en contra de la independència de Catalunya. Es tracta de defensar el dret a poder votar.
Ovidi a Les Metamorfosis conta el mite grec de l’escultor
Pigmalió, aquest havia buscat una esposa la bellesa de la qual
correspongués amb la seva idea de la dona perfecta i no l’havia trobada fins en
aquell moment. Aleshores esculpeix en marbre una dona que li sembla perfecta i
l’anomena Galatea. Un dia somnia que
Galatea és una dona de carn i ossos. Quan
es desperta els deus li han concedit el seu somni i han metamorfosejat Galatea
en una dona real. En la pel·lícula My
Fair Lady de Georges Cukor, versió de l’any 1964 de l’obra Pigmalió de George Bernard Shaw del
1914, l’ex-florista de parlar cockney
Eliza (Audrey Hepburn) convertida en “senyoreta de parlar elegant en una botiga
de flors”, gràcies al seu tutor Higgins (Rex Harrisson) ha de passar la
prova final de parlar exquisidament bé a les curses de cavalls d’Ascot davant
de tota la comunitat rica (ara en diríem “pijos”). En el moment més àlgid de la
carrera quan el cavall pel qual havia apostat no acaba de col·locar-se en
primera posició a la noia li surt de dintre un crit estentori, reminiscències
de la posició social cockney i diu: « Move your bloody ass» (Mou el teu maleït cul), de
forma que queda en posició compromesa davant de l’auditori!
Doncs ara es tracta d’això. Es tracta de que tots moguem el nostre maleït cul, fins
aconseguir la independència. De feina no en falta...
Després del conte un tast de l’article:
Anem torts si algú pensa que asseguts al sofà de casa
escoltant tertúlies obtindrem, no només la independència, sinó ni tan sols el
dret a poder votar.
Apostar per la radicalitat democràtica
XAVIER ROIG | Diari ARA
29/11/2013
Sovint hi ha
coneguts que em pregunten què penso del tema del referèndum.. ..no em ve de
gust perdre el temps. Per la qual cosa acostumo a respondre amb una pregunta
que pretén reduir la provocació a l'absurd: ¿Com és que al Regne Unit aquest
debat sobre la conveniència d'un referèndum a Escòcia no es planteja? El meu
interlocutor acostuma a canviar de tema.
M'han sorprès desagradablement
les reaccions que s'han aixecat, i que encara cuegen, contra les declaracions
del senyor Junqueras a Brussel·les. Les comprenc quan provenen dels amants de
les terceres vies i, no cal dir-ho, dels líders botiflers o de la caverna
mediàtica espanyola -que, per cert, tots ells acostumen a coincidir en
l'objectiu de les seves crítiques-. Però no semblen lògics tants escarafalls
per part d'aquells que es creuen demòcrates ni, molt menys, dels que estan a
favor de poder celebrar un referèndum. Sembla com si aquesta discussió
-generada per una societat de nyigui-nyogui, la del dol i vol, la del sí però
no- l'haguessin guanyat els contraris a la causa democràtica. Perquè estem
perdent l'objectiu essencial. No es tracta -encara no- de defensar
posicions a favor o en contra de la independència de Catalunya. Es tracta de
defensar el dret a poder votar. I la meva pregunta és simple: estem
disposats a fer una vaga general per defensar la democràcia? A què treuen cap,
doncs, tot aquest cúmul de complexos d'inferioritat abillats de moderació i
fals seny? ¿Hem
d'esperar que surti el senyor Àlvarez de la UGT (al qual felicito, i al qual
considero un aliat, malgrat no compartir el seu model social i econòmic) a
recordar-nos que, si no ens deixen votar, potser haurem d'anar a la vaga
general? Què val un país que no entreveu el possible ús, si cal, de
totes les armes pacífiques i democràtiques?
Donat
l'allargament de les discussions i de les traves evidents al procés, el discurs
ha anat degradant-se -fet típic de societats poc preparades per defensar uns
principis ben assentats-. Estem convençuts que cal negociar i negociar, i
arribar a determinats acords. Però la bondat dels acords necessita també ser
mesurada en funció de la distància que guarden respecte a les posicions de
partida. I si bé aquesta distància pot
ser considerable en determinats temes, no ho ha de ser quan es parla de
democràcia. Recordo de l'època de Franco els programes de televisió del senyor
Balbín. Un dels convidats, concretament l'escriptor Camilo José Cela, va dir un dia que la
democràcia no porta adjectius, i que per això la democràcia orgànica (així
s'auto-anomenava el règim de Franco), simplement, no era democràcia.
Convé que tornem a la casella zero: es tracta d'exercir la democràcia.
Sovint hi ha coneguts que em
pregunten què penso del tema del referèndum. Com que tinc poca vocació
evangelitzadora i dubto que amb una conversa es pugui fer canviar d'opinió algú
que té més de trenta anys, no em ve de gust perdre el temps. Per la qual cosa
acostumo a respondre amb una pregunta que pretén reduir la provocació a
l'absurd:
¿Com és que al Regne Unit aquest debat sobre la
conveniència d'un referèndum a Escòcia no es planteja?
El meu interlocutor acostuma a
canviar de tema.
Per
primer cop en molts anys els que governen Catalunya estan fent les coses
raonablement bé i de manera endreçada. I si no
reben el reconeixement que mereixerien (tal com demostren les enquestes) és
perquè, en bona part, ni la premsa ni els partits, en general, estan injectant les
dosis de sentit comú que l'opinió pública requereix i que el nostre tema
necessita. En aquest sentit, dels tertulians remunerats més val
esperar-ne el pitjor -el mal que estan provocant és incommensurable-, i ens hauríem de
preguntar per què cap dels països als quals aspirem a assemblar-nos té
tertúlies mediàtiques. M'agafo a una frase d'un columnista de
referència del New York Times , el senyor Roger Cohen, quan asseguro que els
tertulians "massa
sovint gaudeixen de la comoditat d'opinar sense la incomoditat de pensar".
Els que ens governen estan cremant les etapes que calen per tal que el missatge
al món sigui de pas universal. La principal tasca no consisteix a buscar aliats
a la causa independentista. Ni simpatitzants de Catalunya, ni de la nostra
singularitat històrica. Simplement hem de llençar al món un missatge tan simple
com de llarg recorregut i d'alta resistència: "Volem votar!"
Constitueix un error deixar
entreveure al món que potser no farem el que calgui per tal que Catalunya pugui
exercir la democràcia. Anem torts si algú pensa que asseguts al sofà de casa
escoltant tertúlies obtindrem, no només la independència, sinó ni tan sols el
dret a poder votar. Si projectem aquesta imatge, el món que ens pot
ajudar (bàsicament Europa i Amèrica del Nord) decidirà que no som de fiar. Que
no ens estimem prou la causa que diem defensar. Que ells no poden apostar més
del que nosaltres estem disposats a apostar. I tindran tota la raó.
Joan
A. Forès
Reflexions
