23/01/11. PSC, rue del Percebe. Dibuixos desanimats

Benvolguts,

Avui me n’adono d’una circumstància curiosa: en el Periódico hi comença a haver articles que enlloc de fer la pilota als PSC com sempre havien fet, se’n distancien substancialment i fins i tot en fan escarni. O crítica ferotge i despietada. Què passa?

Com a parèntesi un gran acudit gràfic de l’humorista argentí Quino. Un noi festeja una noia i ella diu NO! A la vinyeta següent ell hi torna i ella diu NO! A l’altra ell insisteix i ella respon igual. A la vinyeta final (molt gran) ella diu SÍ, s’obre el cel i apareix l’àngel amb la trompeta de l’Apocalipsi.

Amb el binomi Periódico-PSC pot passar de manera semblant: si El Periódico deixa de fer la pilota al PSC és que s’acosten grans i transcendentals canvis? Ho anirem veient...

Com a mostra el periodista Joan Ollé publica un article crític sobre el cas: PSC, rue del Percebe.

El començament:

“No he visitat mai el quarter general dels socialistes catalans, la gran sala de màquines del carrer de Nicaragua, però me la imagino idèntica a aquell edifici que va fer les delícies surrealistes de la infància dels que avui ja som grans: 13, rue del Percebe. M'imagino cadascun d'aquells pisets com els diversos despatxos que deuen ocupar els màxims responsables del consolat barceloní de Ferraz. Admeto que no seria pertinent comparar aquells lamentables personatges -el pispa que roba trastos inútils, el botiguer que sempre intenta cisar la clientela en el pes, el fabricant de monstres, l'aranya de l'escala que en cada nou episodi ens sorprèn amb una disfressa diferent...- amb Montilla, Nadal, Corbacho, Zaragoza, Iceta i companyia, però crec que la història recent dels uns i l'antiga historieta tenen almenys dos punts en comú: el cúmul de despropòsits que es poden arribar a produir per minut en escassos metres quadrats i la unànime riallada que aquest desori desperta en l'auditori.”

I el final:

“De debò, ¿en cap somni o malson no se'ls han aparegut encara, entre pètals de roses pansides i càntics electorals, un infal·lible Montilla I custodiat de prop per Celestino Richelieu Zaragoza i, completant el retaule, rodanxons i rosacis, amb les manetes en repòs sobre la panxa, mirant cap a una altra banda, els beatífics Nadal i Iceta? Però no seria just vincular aquests grans autors de pensaments que han sobreviscut la foguera del temps amb els contemporanis que avui ens ocupen: no s'hi adverteix en ells cap mena d'ideal, només càlcul i consigna. Són personatges de tebeo, dibuixos desanimats.”

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/opinio/20110123/psc-rue-del-percebe/675874.shtml

No us sembla que aquesta mena d’articles s'acostumen a publicar en una altra premsa i no a El Periódico? Què passa?

Joan A. Forès

Reflexions

21/01/11. L'Art de la mentida

Benvolguts,

Avui voldria comentar les mentides polítiques. Per centrar el tema una frase de “El arte de la mentira política” de Jonathan Swift: «Considerando la natural propensión del hombre a mentir y de las muchedumbres a creer, confieso no saber cómo lidiar con esa máxima tan mentada que asegura que la verdad acaba imponiéndose».

A continuació una pàgina del llibret “El arte de la mentira” distribuït pels serveis secrets aliats durant la Segona Guerra Mundial, del que en conservo una còpia incunable:

Fins aquí els mestres de la mentida política.

Tot seguit un article de l’E-notícies del gener del 2008:

"Zapatero es desdiu de l'"apoyaré la reforma del Estatuto"

El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, matisa en una entrevista a El Mundo la seva afirmació que "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlament de Catalunya". Zapatero declara:

Es bastante evidente que alguien que es líder de la oposición sabe muy bien que en cuanto a la letra concreta del Estatuto apoyará lo que se pueda apoyar y no apoyará lo que no se pueda apoyar".

http://hemeroteca.e-noticies.com/edicio-2039/actualitat/zapatero-es-desdiu-de-lapoyar%E9-la-reforma-del-estatuto-33756.html

Els deixebles avançats s’expliquen. “apoyará lo que se pueda apoyar y no apoyará lo que no se pueda apoyar". Queda clar, no?

I a continuació un article de Miquel Codolar a l’ARA d’avui, de títol:

Harmonització. El govern espanyol sosté que no vol fer una nova Loapa "de cap manera". Rubalcaba diu que el govern espanyol "no vol retrocedir" pel que fa al model autonòmic

Un paràgraf:

“El vicepresident primer, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha manifestat avui que pel que fa al que s'ha comentat sobre les intencions del govern espanyol, "sempre hi ha qui treu la Loapa, però el govern i el PSOE no pensen en la Loapa de cap manera. Que ningú perdi el temps parlant d'això perquè res de res", ha exposat.”

http://www.ara.cat/politica/Rubalcaba-economia-politica_0_412759138.html

Serveixen  els exemples dels mestres i dels deixebles avançats per endevinar si hi haurà una nova Loapa o no?

Joan A. Forès

Reflexions

20/01/11. Comparació entre les aportacions de cada ciutadà al Pla Marshall, a la reunificació alemanya i a l'espoliació de Catalunya

Benvolguts, Avui recuperem uns càlculs sobre la solidaritat fets pel Centre Català de negocis (CCN) en el seu llibre Catalunya Estat d’Europa. Els càlculs comparen l'aportació de cada ciutadà en el seu moment i en el seu territori per a la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, per a la reunificació d'Alemanya a partir del 1990 i per a la supervivència de l'estat espanyol finançat per Catalunya (càlculs des del 2000 al 2010). Segons expliquen en el llibre per ser solidari cal complir tres premisses: Primer, voluntat d'ajudar a qui ho necessita Segon, quantitat de diners de l'ajut que ha de ser pactada. Amb el Pla Marshall i amb la reunificació alemanya es va pactar una quantitat estricta de diners Tercer, l'ajuda ha de ser limitada en el temps. El Pla Marshall es va limitar a 4 anys i la reunificació alemanya a 10 anys.  En el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres premisses per ser solidari: Els catalans no hem decidit mai si volem ser solidaris o no, ens hi obliguen. Fins fa poc l'estat espanyol no ens ha dit la quantitat de diners de l'espoliació fiscal I per al tercer punt, la durada en el temps és indefinida.  El Pla Marshall, finançat pels USA, va aportar a l'Europa occidental destruïda per la guerra 97.000 milions de $ (valor actualitzat) repartits  durant 4 anys del 1947 al 1951. Això era equivalent a l'aportació per persona de 165 Euros per any, equivalent a l'1,23% de la renda personal de cada europeu. Per a la reunificació alemanya, la RFD va destinar 600.000 milions d'Euros repartits en 10 anys. Això era equivalent a l'aportació de 984 € per persona i any, equivalent al 3,75% de la renda personal de cada alemany. El Dèficit fiscal crònic de Catalunya respecte a Espanya fa que en els darrers 10 anys s'hagin deixat d'ingressar 220.000 milions d'Euros repartits en 22.000 milions €/any. Això representa 3.014 € per persona i any, equivalent al 10,19% de la renda personal de cada català. A sota hi ha la taula explicant aquestes quantitats, relacionant-les amb el PIB i el PIB per habitant de cada cas. L'anàlisi d'aquestes quantitats fa veure que l'espoliació que està patint Catalunya des de sempre però més intensament en els darrers 10 anys és per a cada any 3 vegades més gran que el cost anual per persona de la reunificació alemanya i 20 vegades més gran que el cost per persona del Pla Marshall!

19/01/11. La comunitat autònoma del nord-est és intolerable

Benvolguts,

Avui comentem l’article de l’ARA sobre l’Aznar i el seu deixeble Rajoy. I també l’article de l’Avui d’en Vicenç Villatoro. Per cert que l’Avui també explica que la caverna madrilenya, en aquest cas Intereconomia, està fent una forta campanya mediàtica amb la voluntat d’implicar el borbó en el 23F. Ja era hora que algú ho destapés!

D’entrada l’acudit d’en Ferreres. Què faríem sense els ninotaires? 

 I ara els tasts dels articles:

Aznar ordena a Rajoy que es carregui les autonomies

José María Aznar va afirmar ahir a Lleó que Espanya és un estat "marginal" i que "no és viable". Per això va demanar la supressió de l'Estat de les autonomies. "Espanya no dóna per tenir 17 institucions que fan les mateixes coses", va avisar. "No ho podem sostenir", va insistir, ni des del punt de vista polític ni financer. Ho va dir amb la seguretat de qui juga a un videojoc com Civilization , que permet canviar el sistema polític prement un botó assegut al sofà.

Aznar no va deixar passar l'ocasió per encarregar a Rajoy que aconsegueixi el suport d'una "indispensable" majoria absoluta que li permeti no pactar amb CiU o el PNB. Així, hauria de poder treure l'Estat de la situació "marginal" i "irrellevant" a la qual va dir que l'ha abocat el president Zapatero, i treballar per aconseguir que torni a ser "un exemple per a Europa", com gallardeja que era sota la seva presidència.

L'encàrrec apareix en un moment en què aquesta opinió no només és patrimoni de la dreta, sinó també d'una part de l'esquerra, que abona les retallades a l'autogovern català o les crítiques a la immersió lingüística. Però ningú s'atreveix a donar suport explícit a Aznar. El portaveu d'ocupació del PP, José Ignacio Echaniz, ahir només va dir que compartia les declaracions d'Aznar sobre la crisi.

http://www.ara.cat/ara_mes/debat/Aznar-ordena-Rajoy-carregui-autonomies_0_409159130.html

El cop de timó

En Villatoro a l’Avui fa una reflexió sobre el “cop de timó”, el 23F i la Loapa amb la conclusió que:

“L'objectiu del cop de timó era redefinir el procés a la baixa i tancar-lo”.

L’article es trasllada en el temps i  parla d’harmonització i de recentralització, amb la conclusió que:

“En un cert sentit, s'està demanant un altre cop de timó en la mateixa direcció: acotar o fins i tot fer recular un procés que creuen que ha anat massa lluny.”

I acaba dient:

“Vol dir això que anem cap a un altre 23-F? En absolut! Però el cop de timó de què es parlava abans del 23-F va arribar després. La Loapa. Hi ha un abans i un després. Són els efectes d'aquell cop de timó els que es volen repetir. I com va passar llavors, el primer és crear el clima, dir que hi ha una necessitat. Tornen els temps del cop de timó, però els anys no han passat en va. El cop de timó en què pensen potser tindria ara més inèrcies i més resistències en contra.”

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/358366-trossos.html

Joan A. Forès

Reflexions

19/01/11. Respostes ciutadanes a l'ofensiva del PP-PSOE

Benvolguts,

 Algun dels comentaris:

Les patums catalanes comenten l’ofensiva PSOE-PP a l’Avui.

Hi ha un parell de constants a totes les respostes siguin de catedràtics, de pallasses o d’advocats: o bé retrocedir fins abans del “café para todos” o la independència!

·         Cal tornar la situació a l’esquema bàsic constitucional, que preveu una diferenciació clara entre nacionalitats i regions

·         En sortiran només les “nacions històriques”, Catalunya, el País Basc i potser Galícia.

·         “La refundació, que ha de deixar clar que Catalunya no serà Castella-la Manxa ni la Rioja, interessa”. “Som un dels principals sostenidors del sistema i si es fa bé tindrem menys factura fiscal”

·         Les nacions sense estat acaben morint. L'única sortida és la independència. Que retallin per la línia de punts d’una vegada

Joan Hortalà. President de la Borsa de Barcelona:

“Qualsevol intent de reforma que s’intenti emprendre a partir d’ara, hauria de fer tornar la situació a l’esquema bàsic constitucional, que preveu una diferenciació clara entre nacionalitats i regions”.

Josep Maria Àlvarez. Secretari general UGT de Catalunya

Considera que la culpa d’aquests problemes de viabilitat és una “duplicitat excessiva” de competències entre el govern español i les comunitats: “Una part de l’Estat desconfia de l’altra part”,

Anna Sallés. Catedràtica d’història

El resultat dependrà de la capacitat de reacció de les forces polítiques catalanes: “Cal una contraofensiva

comuna, perquè ens hi juguem moltes coses”.

Joan Blanch. Advocat i ex Batlle de Badalona pel PSC

“Jo abans creia en la visió del PSC, ara crec que l’única sortida és la independència”, sentencia sense concessions.

Xavier Rubert de Ventós. Ex catedràtic de la UPC

“Els plantejaments radials continuen manant i “reforçant el centralisme en detriment de Catalunya” i amb grans déficits com ara el del corredor mediterrani.

Agustí Bassols. President de Sobirania i Justícia

Les nacions sense estat acaben morint”, assegura amb contundència mentre desgrana un argumentari basat en la inviable reconciliació dels interessos espanyols i el que avui necessita Catalunya.

Jordi Carbonell. Expresident d’ERC

“Espanya és precisament això”. “Ells faran el que els donarà la gana perquè tenen el poder de l’Estat”, insisteix. Segons Carbonell, l’estratègia conjunta del PSOE i del PP confirma la tesi que el que més s’assembla a un espanyol d’esquerres “és un espanyol de dretes”.

Josep M. Solé Sabaté. Historiador i columnista

“Només Resistiran les nacions històriques” “L’Estat autonòmic concebut durant la Transició no dóna més de si”, d’aquest procés en sortiran només les “nacions històriques”, Catalunya, el País Basc i potser Galícia.

Francesc Sanuy. Conseller del primer govern de Pujol

“Estem davant una agressió en tota regla del PSOE i el PP contra l’única província que no governen.

Miquel Esquirol. Fundador de CDC

“Ho veig molt malament”, De totes maneres, considera que el PSOE i el PP ho tindran difícil per traslladar-ho a la pràctica. No només per la reacció que és produirà a Catalunya, sinó perquè intenten tocar l’arquitectura constitucional. “Primer hauran de reformar la Constitució i dubto que ho facin. Estan davant les seves eleccions autonòmiques”, recorda.

Gorka Knörr. Dirigent abertzale

El PP es vol “carregar directament” el model autonòmic, mentre que el PSOE prepara una segona versió de la Loapa. “Els uns i els altres volen monopolitzar el poder des de Madrid”,

Ramon Folch. Doctor en biologia, socioecòleg

Les forces centralistes van imposar “un model artificial d’autonomia igual per a tothom” per fer front a realitats d’identitat cultural, social i històrica com la de Catalunya.

Pepa Plana. Pallassa

“Si no ens volen, que retallin per la línia de punts d’una vegada!”

Manuel Milian Mestre. Periodista i consultor d’empreses

“L’Estat de les 17 autonomies és una exageració” i explica que llevat dels fets diferencials de llengua, cultura o insularitat la resta no tenen sentit i la majoria, ni tan sols capacitat fiscal per ser autònomes”. Per Milian, “la va espifiar Martín Villa amb el cafè per a tothom perquè no s’enfadessin els militars i ara pretenen el café per a ningú, que és injustificable, perquè Catalunya, el País Basc, Navarra, Galícia i potser les comunitats insulars no les poden tocar; la resta són discutibles”.

Ferran Requejo. Catedràtic de ciència política

Veu evident que el PSOE i el PP volen tancar el model autonòmic. “Els socialistes parteixen de la cultura jacobina i els populars, del centralisme conservador espanyol”, resumeix. Al seu entendre, l’ofensiva només es pot aturar “des d’una posició de força política”. Correspondria al govern català i, en segon terme, al Parlament. “

Guillem López Casasnovas. Catedràtic de la UPF

“L’Estat s’ha equivocat”. A parer seu, “la generalització ha estat la gran  coartada centralista per deflactar les aspiracions sobiranistes”. Això ha generat, diu, “l’autoengany d’un estat escleròtic i difícil de governar”. Per López Casasnovas, “la refundació, que ha de deixar clar que Catalunya no serà Castella-la Manxa ni la Rioja, interessa”. “Som –recorda– un dels principals sostenidors del sistema i si es fa bé tindrem menys factura fiscal”.

http://www.avui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/358349-rebuig-frontal-a-lofensiva-psoe-pp.html

Joan A. Forès

Reflexions

18/01/11. Ansar i ZP

Benvolguts,

Ja fa dies que parlem de l’Ansar i expliquem que el ZP (encara es diu ZP?) intenta assemblar-se-li. Comencem amb dos acudits. Tots dos reflecteixen la punyetera realitat de l’Espanya del 2011. Si l’Ansar torna a governar rebentarà el que quedi de l’estat de les autonomies després d’haver passat per dues legislatures de total desgavell econòmic. L’estat de les autonomies està basat en la constitució que l’Ansar no va votar, i l’estat de l’opinió espanyola martellejada sense treva pel PSOE, el PP, els C’s, la Rosa Diez, Intereconomia, La Cope, El Mundo, La Razón, l’ABC, la Gaceta i d’altres és el que reflecteix la punxa d’en Jap.

L’acudit del Fer a l’Avui i la punxa d’en Jap al Punt:

I ara la part seriosa. Un resum de l’article del Toni Soler, amb la seva sorneguera rialla, a l’ARA del diumenge:

La implosió que ve

Ofensiva . Portem mesos debatent quin to tindrà la presidència d'Artur Mas. Ens preguntem si serà una legislatura de gestió contra la crisi, o si hi haurà lloc per a l'agenda de l'avenç nacional (que és una altra manera d'enfocar la gestió contra la crisi, pensem alguns). Volem saber si això del pacte fiscal serà un brindis al sol o un envit seriós a l'Estat. Si xisclaran els sobiranistes de CDC, o si Duran aconseguirà silenciar-los amb un bozal . Però resulta, ai las, que això tampoc no depèn de nosaltres. No som lliures per decidir quan ens enfadem i quan no. Potser l'Artur Mas volia tranquil·litat i bons aliments, però sembla evident que a Madrid han decidit una altra cosa: s'acosta una ofensiva en tota regla contra les autonomies en general i contra Catalunya en particular. Mas haurà d'entrar al trapo . L'hi obligaran.

Aznar ha demanat un vot massiu per al PP perquè Rajoy pugui encarar lliurement la revisió de l'estat de les autonomies, aquest federalisme d'opereta impulsat el 1978 per la UCD i el PSOE per diluir la diferència catalana. Ara consideren que 17 Parlaments, 17 horaris comercials, 17 televisions i 17 de tot són un luxe que no ens podem permetre. Aznar deu tenir part de raó, tot i que, quan ell manava, les autonomies (majoritàriament en mans del PP) no eren una rèmora, sinó un complement del miracle econòmic espanyol. I mentre es queixa de duplicitats, no diu que l'Estat té més funcionaris que abans. I que manté un ministeri de Cultura buit de competències, però amb prou pressupost per endur-se l'arxiu Centelles o el fons documental de Carmen Balcells.

Però no ens enganyem, el debat no és tècnic, sinó tàctic (cal assenyalar un culpable de la fallida) i emocional ( reforzar la idea de España, com suplicava el diari Abc ). Això és el que ens espera si Rajoy obté la victòria que tothom li vaticina. El problema, però, és que el PP no estarà sol en aquesta croada. L'acompanyaran milions de vots (centenars de milers a Catalunya: aquest és el nostre taló d'Aquil·les) i, a més, comptarà amb el suport d'un PSOE desorientat i sense discurs. L'ofensiva de ZP contra els horaris comercials n'és el primer exemple. Però els socialistes, a més, preparen un pla per racionalitzar l'estat de les autonomies, i amb aquest arsenal intentaran resistir el vendaval popular.

Des d'un punt de vista tàctic, la implosió que s'acosta no és dolenta per a cap govern espanyol: el xivarri potser distraurà els ciutadans del drama autèntic, la fallida internacional de la marca Espanya i la inevitable retallada de despesa pública. Però si mirem més enllà, només una mica més enllà, veurem que l'Estat està jugant amb foc. A Catalunya hi ha un govern nacionalista sòlid i uns moviments reivindicatius de fons que no tenen res a veure amb les tristes batalletes de l'independentisme polític. I hi ha, sobretot, un interrogant enorme: ¿algú creu que el PSC seguirà les passes del PSOE si proposa -com sembla- una nova LOAPA?

Jo no sé si aquesta Espanya en fallida, intervinguda, crispada i condicionada pel soroll mediàtic del postfranquisme està en condicions de plantejar una batalla amb tants riscos. Però, si ho fa, és possible que Artur Mas es trobi, sense proposar-s'ho, davant d'una disjuntiva que no esperava. No pas tan aviat.

http://www.ara.cat/ara_mes/contraportada/implosio-que-ve_0_409759021.html

Un apunt respecte a l'acudit del Jap. M’ha recordat que hi ha un llibre de títolt “Moisès i el Sr. Leví”, d’un humorista italià anomenat Pitigrilli. Com a preàmbul una petita conversa:

-La culpa de la guerra la tingueren els jueus

-Sí, tens raó, els jueus i els ciclistes

-I Els ciclistes per què?

-I els jueus per què?

Joan A. Forès

Reflexions

El problema més gros de Catalunya és el Dèficit Fiscal

Benvolguts,

Avui analitzarem dos articles publicats aquesta passada setmana al web de Solidaritat.

Aquí hi veurem que el problema més gros de Catalunya és el Dèficit Fiscal, que ens escanya tant que gairebé no podem respirar, tal com repetidament ens han explicat els analistes del CCN. Per sobreviure en Mas ha de pidolar diners. I els diners dels catalans segons l’omnímode TC els controla Madrid. Per altra part sembla que la despesa més desbocada és la de la sanitat que seria suportable si hi hagués un veritable “concert econòmic” o “pacte fiscal” com l’anomena ara Mas i el dèficit fiscal baixés al valor dels països federals com Alemanya o el Canadà o sigui passés del 10,2% del PIB al 2,5%-4,0% del PIB. Però tal com va dir Rajoy: “El concert econòmic per a Catalunya faria inviable l'Estat”, per tant en les condicions de dependència i submissió actual és una solució inviable i només la independència ens pot deslliurar del pes inaguantable del Dèficit Fiscal.

Sobre el president Mas. Isabel-Clara Simó. 10/01/2011. Un tast:

Estic sorpresa per l'equip de govern que ha triat el president Mas. Teníem tantes ganes de canvi que potser no hi hem parat prou atenció. I no em refereixo només a la Nova Consellera de Justícia ("Dormint amb el seu enemic"), sinó a un conjunt de detalls que, tots plegats, ens donen les següents claus: que qui talla el bacallà ara és Duran i Lleida, i tots sabem com pensa; que la idea que s'ha escampat que Mas és pre-sobiranista és pura fantasia; fins i tot hi ha qui diu que Mas "primer" arreglarà la crisi, i després es posarà xulo amb el sobiranisme i amb el concert econòmic. A veure: la crisi, no la pot resoldre Mas, perquè a la Generalitat no hi ha ni un clau,  i només pot treure diners pidolant-los a Madrid (que, per cert, no els hi donarà), i això es paga, es paga políticament; i a més, el camí del sobiranisme està tancat dins de l'autonomisme gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; allà hi diu, explícitament, que els diners dels catalans els controla Madrid i que Madrid no té per què retre comptes a ningú, ni als catalans, de què fa

http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/sobre-el-president-mas

La incòmoda realitat de la nostra sanitat. Emili Valdero. 14/01/2011. Un tast:

El dèficit de la Generalitat pot arribar als 7.800 milions d'euros, segons les primeres previsions del nou govern d'Artur Mas, molt per sobre de l'objectiu dels 4.700 milions fixat pel tripartit. El conseller va atribuir aquesta situació a l'excés de despesa sanitària. Això ens porta a dues reflexions.
1) Per què la despesa sanitària és excessiva, si un 25% dels catalans tenen assegurança mèdica privada i no són usuaris de la sanitat pública? Les causes són diverses, però en destaquen tres: l'abús en l'ús del servei d'urgències, l’abús en les receptes i la manca de control en l'expedició de les targetes sanitàries. Com molt bé denunciava el periodista Jaume Clotet en un article publicat el 8 de gener a El Singular Digital, la sanitat catalana no pot ser gratuïta per a tots els ciutadans del món. Hi ha casos documentats d'estrangers que viuen al nostre país i que fan venir els parents per operar-se a cost zero.
2) Per què no es pot finançar la sanitat pública? Per Mas-Colell l'actual sistema sanitari resultarà inviable a Catalunya “llevat que torni el creixement econòmic aviat”. Això és cert, però és una veritat parcial. El conseller omet que l'autèntic problema és el dèficit fiscal de 21.000 milions anuals que pateix Catalunya. Amb aquests diners podríem pagar 2,5 vegades el nostre sistema sanitari actual.

http://www.solidaritatcatalana.cat/opinio/la-incomoda-realitat-de-la-nostra-sanitat

Joan A. Forès

Reflexions