Benvolguts, Avui recuperem uns càlculs sobre la solidaritat fets pel Centre Català de negocis (CCN) en el seu llibre Catalunya Estat d’Europa. Els càlculs comparen l'aportació de cada ciutadà en el seu moment i en el seu territori per a la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, per a la reunificació d'Alemanya a partir del 1990 i per a la supervivència de l'estat espanyol finançat per Catalunya (càlculs des del 2000 al 2010). Segons expliquen en el llibre per ser solidari cal complir tres premisses:
En el cas de Catalunya no es compleixen cap de les tres premisses per ser solidari:
El Pla Marshall, finançat pels USA, va aportar a l'Europa occidental destruïda per la guerra 97.000 milions de $ (valor actualitzat) repartits durant 4 anys del 1947 al 1951. Això era equivalent a l'aportació per persona de 165 Euros per any, equivalent a l'1,23% de la renda personal de cada europeu. Per a la reunificació alemanya, la RFD va destinar 600.000 milions d'Euros repartits en 10 anys. Això era equivalent a l'aportació de 984 € per persona i any, equivalent al 3,75% de la renda personal de cada alemany. El Dèficit fiscal crònic de Catalunya respecte a Espanya fa que en els darrers 10 anys s'hagin deixat d'ingressar 220.000 milions d'Euros repartits en 22.000 milions €/any. Això representa 3.014 € per persona i any, equivalent al 10,19% de la renda personal de cada català. A sota hi ha la taula explicant aquestes quantitats, relacionant-les amb el PIB i el PIB per habitant de cada cas. L'anàlisi d'aquestes quantitats fa veure que l'espoliació que està patint Catalunya des de sempre però més intensament en els darrers 10 anys és per a cada any 3 vegades més gran que el cost anual per persona de la reunificació alemanya i 20 vegades més gran que el cost per persona del Pla Marshall!  |
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia CCN. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Economia CCN. Mostrar tots els missatges
dijous, 20 de gener del 2011
20/01/11. Comparació entre les aportacions de cada ciutadà al Pla Marshall, a la reunificació alemanya i a l'espoliació de Catalunya
dimarts, 18 de gener del 2011
El problema més gros de Catalunya és el Dèficit Fiscal
Benvolguts,
Avui analitzarem dos articles publicats aquesta passada setmana al web de Solidaritat.
Aquí hi veurem que el problema més gros de Catalunya és el Dèficit Fiscal, que ens escanya tant que gairebé no podem respirar, tal com repetidament ens han explicat els analistes del CCN. Per sobreviure en Mas ha de pidolar diners. I els diners dels catalans segons l’omnímode TC els controla Madrid. Per altra part sembla que la despesa més desbocada és la de la sanitat que seria suportable si hi hagués un veritable “concert econòmic” o “pacte fiscal” com l’anomena ara Mas i el dèficit fiscal baixés al valor dels països federals com Alemanya o el Canadà o sigui passés del 10,2% del PIB al 2,5%-4,0% del PIB. Però tal com va dir Rajoy: “El concert econòmic per a Catalunya faria inviable l'Estat”, per tant en les condicions de dependència i submissió actual és una solució inviable i només la independència ens pot deslliurar del pes inaguantable del Dèficit Fiscal.
Sobre el president Mas. Isabel-Clara Simó. 10/01/2011. Un tast:
Estic sorpresa per l'equip de govern que ha triat el president Mas. Teníem tantes ganes de canvi que potser no hi hem parat prou atenció. I no em refereixo només a la Nova Consellera de Justícia ("Dormint amb el seu enemic"), sinó a un conjunt de detalls que, tots plegats, ens donen les següents claus: que qui talla el bacallà ara és Duran i Lleida, i tots sabem com pensa; que la idea que s'ha escampat que Mas és pre-sobiranista és pura fantasia; fins i tot hi ha qui diu que Mas "primer" arreglarà la crisi, i després es posarà xulo amb el sobiranisme i amb el concert econòmic. A veure: la crisi, no la pot resoldre Mas, perquè a la Generalitat no hi ha ni un clau, i només pot treure diners pidolant-los a Madrid (que, per cert, no els hi donarà), i això es paga, es paga políticament; i a més, el camí del sobiranisme està tancat dins de l'autonomisme gràcies a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut; allà hi diu, explícitament, que els diners dels catalans els controla Madrid i que Madrid no té per què retre comptes a ningú, ni als catalans, de què fa
La incòmoda realitat de la nostra sanitat. Emili Valdero. 14/01/2011. Un tast:
El dèficit de la Generalitat pot arribar als 7.800 milions d'euros, segons les primeres previsions del nou govern d'Artur Mas, molt per sobre de l'objectiu dels 4.700 milions fixat pel tripartit. El conseller va atribuir aquesta situació a l'excés de despesa sanitària. Això ens porta a dues reflexions. 1) Per què la despesa sanitària és excessiva, si un 25% dels catalans tenen assegurança mèdica privada i no són usuaris de la sanitat pública? Les causes són diverses, però en destaquen tres: l'abús en l'ús del servei d'urgències, l’abús en les receptes i la manca de control en l'expedició de les targetes sanitàries. Com molt bé denunciava el periodista Jaume Clotet en un article publicat el 8 de gener a El Singular Digital, la sanitat catalana no pot ser gratuïta per a tots els ciutadans del món. Hi ha casos documentats d'estrangers que viuen al nostre país i que fan venir els parents per operar-se a cost zero.
2) Per què no es pot finançar la sanitat pública? Per Mas-Colell l'actual sistema sanitari resultarà inviable a Catalunya “llevat que torni el creixement econòmic aviat”. Això és cert, però és una veritat parcial. El conseller omet que l'autèntic problema és el dèficit fiscal de 21.000 milions anuals que pateix Catalunya. Amb aquests diners podríem pagar 2,5 vegades el nostre sistema sanitari actual.
Joan A. Forès
Reflexions
dissabte, 15 de gener del 2011
15/01/11. Corredor mediterrani
Benvolguts,
Avui va de corredor mediterrani o eix mediterrani. Ahir es va fer la presentació oficial a la Unió Europea a Brussel·les. La notícia explicada per l’ARA sembla positiva però és negativa:
ARA. Quim Torrent. Unitat pel Corredor Mediterrani
Ferrmed aplega representants d'una desena de països al Parlament Europeu. El nord d'Europa passa per Catalunya. Si no hi ha sorpreses, com va explicar el director de la DG Move, Jean-Eric Paquet, a finals de maig el Corredor serà declarat prioritari per les institucions econòmiques.
La presentació oficial de l'eix que enllaça Algersires i Estocolm va ser un èxit fins i tot un punt inesperat. L'acte, organitzat per l'associació Ferrmed al Parlament Europeu, va comptar amb la presència de més de 300 persones de més de deu països diferents. Es tracta d'un primer pas perquè els ports de l'arc mediterrani tinguin via directa cap al nord d'Europa. Un pas petit però necessari. Necessari perquè el Corredor podrà obtenir finançament comunitari. I petit perquè, malgrat tot, els estats seguiran decidint quines inversions prioritzen. Entre ells, l'espanyol, que ahir no va tenir representació al més alt nivell a la presentació oficial celebrada Brussel·les.
L'absència del ministre Blanco, que va delegar la seva presència en dos directors generals, va ser interpretada per assistents i organitzadors com un lleig al projecte. Joan Amorós va retreure al govern espanyol el fet que les seves paraules no vagin mai acompanyades de fets. També el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, es va posicionar en una línia similar i va reclamar gestos més explícits del govern espanyol. Recoder va denunciar, en aquest sentit, que encara queden trams de via única entre Tarragona i Castelló.
Una de les intervencions més aplaudides de la jornada va ser la de l'eurodiputat Oriol Junqueras, que va demanar als assistents que el mateix que demanen "amb vehemència" a la Unió Europea ho demanin als estats. En el millor dels casos, si la Unió Europea declara prioritari el Corredor, en finançarà entre un 10 i un 20% del cost. Per tant, el gruix de les inversions segueix en mans dels estats.
La notícia comentada en l’editorial de l’Avui és encara més negativa:
Avui. Editorial. El corredor mediterrani, víctima de Madrid
En contra del sentit comú, en contra dels interessos del País Valencià i de Catalunya i en contra del que més convé també al teixit social i empresarial del conjunt de l'Estat, el govern espanyol ha donat l'esquena a la prioritat del corredor mediterrani, la connexió del tren de mercaderies d'ample europeu que ha d'unir Algesires amb Estocolm. Si ha de dependre de la pressió institucional del govern espanyol, ja ens podem oblidar que el Parlament Europeu declari el projecte d'interès prioritari aquest mateix 2011, tal com reclama com una pinya el món polític i econòmic català, valencià i murcià. La presència, abans-d'ahir, a la cambra europea de mig miler d'emprenedors, representants de les cambres de comerç i representants parlamentaris convocats pel lobby Ferrmed amb l'objectiu de fer visible una vegada més l'interès dels territoris per l'eix, va quedar deliberadament descafeïnada per l'absència del ministre de Foment, José Blanco, que va enviar-hi dos directors generals que es van limitar a diagnosticar que ja no queden diners per pagar el corredor i que, en qualsevol cas, el preveuen només a llarg termini. No és cap posició nova. Pel que fa als populars, el 2003, quan ocupaven la comissaria europea de Transports, van esborrar el projecte del mapa de prioritats. Si ja en aquells temps de bonança econòmica l'interès era nul, la situació actual de crisi general els serveix de coartada perfecta per mirar novament cap a una altra banda.
Si en voleu saber més, del projecte Ferrmed mireu-vos la Reflexió del 3 de desembre de l’any passat, treta del llibret de la CCN.
També tret del llibret de la CCN hi ha la següent explicació:
“El AVE de Barcelona a Valencia, ni lo soñeis mientras mandemos nosotros: llegariais a un acuerdo con los valencianos y os podriais acabar entendiendo en la lengua y en otros temas”. Això li va dir Carlos Aragonés, director del gabinet de la Presidència del Govern i persona de confiança del President Aznar, a Xavier Trias. Aquesta conversa devia produir-se en temps del govern Aznar, abans del 2003. Hi ha hagut 7 anys de govern Zapatero i el comportament és exactament el mateix! I què fa el govern català?
Està clar que el govern espanyol fa anys que a més de robar-nos 22.000 milions d’euros/any se’n fot de nosaltres?
Joan A. Forès
Reflexions
dimecres, 12 de gener del 2011
12/01/11. Les subhastes de Deute Sobirà dels PIGS
Benvolguts,
Isaac Lluch des de Berlin, per l’ARA, ens parla del mercat del Deute Sobirà. El Deute Sobirà és el deute garantit pels estats membres, en contraposició als deutes emesos per bancs o entitats privades. Intentaré fer un resum del que he comprès. Si hi ha algun error de pes feu-m’ho saber!
Un país s’endeuta quan no té més remei perquè ja ha exhaurit els nínxols de recaptació. Ingressos provinents dels impostos de tot tipus, seguint per l’escanyamenta fiscal de les colònies que havien sigut riques com Catalunya. Per exemple Espanya treu de Catalunya 22.000 milions d’euros cada any, amb uns impostos que van a l’Estat i no tornen a Catalunya. Sense aquesta sangonera fa molts any, segons va reconèixer Rajoy fa poc, que Espanya no podria subsistir. I aquest Dèficit Fiscal ja deuen considerar que no pot ser més gros ja que perilla el conjunt de tot l’estat.
Sembla que el sistema del Deute Sobirà funciona de la següent manera: Un país necessita endeutar-se ja que amb els ingressos per impostos no arriba a obtenir els diners per pagar els interessos d’emissions de deutes anteriors o del rescat dels propis deutes. L’interès per a la compra-venda de Deute Sobirà no el fixa l'estat que pretén vendre sinó qui l’ha de comprar. El comprador observa els mercats internacionals i busca la compra del deute que li sembli que té més seguretat respecte a l’interès que en traurà.
Hi ha companyies de reconeguda equitat que qualifiquen els estats d’acord amb uns índexs segons la solvència que els mereixen. S’anomenen agències de qualificació de riscs; Standard & Poors, Moody's i d’altres. Aquestes agències estableixen els interessos dels deutes de cada país en funció dels estudis econòmics, del PIB, dels índexs de pobresa, de la situació del mercat, dels balanços i dels pressupostos de l’estat corresponent, de la fiabilitat i estabilitat dels països. Etc.
A Europa hi ha 5 països a la corda fluixa: Portugal, Irlanda, Espanya, Grècia i Itàlia. Els anomenen PIGS (Portugal, Irlanda, Grècia i Spain) o també GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Spain i Itàlia). PIGS vol dir porcs i GIPSI vol dir gitano en anglès. Països susceptibles de ser rescatats per la UE si deriven cap a la Suspensió de Pagaments, que ara s’anomena un Concurs de Creditors per veure qui cobra i qui no cobra i com. Grècia està en aquestes condicions des de fa 6 mesos i Portugal hi està molt a prop. Espanya pot ser que hi vagi al darrere. La Suspensió de pagaments és temporal. La Fallida que és un concepte més elevat és definitiva i implica que qui la fa no és capaç d’arribar a fer els pagaments als seus creditors ni venent els possibles actius mes o menys invendibles que tingui. S’arriba al Concurs de Creditors quan els interessos que s’han de pagar pel préstec són tant elevats que el país no s’atreveix a enfrontar-s’hi.
Quan es produeix el rescat, el país econòmicament deixa de ser amo de les seves decisions que passen a ser gestionades pel BCE. La possibilitat de sortir-se’n comporta augmentar els ingressos de l’estat apujant els impostos (IVA, IRPF, Impost de Societats), abaixant les despeses (acomiadant funcionaris, pagant menys als funcionaris restants i als jubilats, externalitzant o privatitzant serveis com Ensenyament, Salut, Seguretat o d’altres). A Catalunya, a diferència d’Espanya ja hem tingut des de fa molt temps aquests serveis externalitzats en part (escoles concertades, mútues de salut, plans privats de jubilació i un llarg etcètera).
Els diners i la picaresca van del bracet en aquest cas i per exemple Espanya està venent actius: aeroports, aerolínies, etc. Necessita cada cop més recursos i els treu d’on pot. La informació confidencial i la picaresca fa que hi hagi qui compra els actius, a baix preu, evidentment, ja que el venedor està penjat, si calcula que més endavant els pot rendibilitzar. Per exemple Espanya ha fet 2.000 km de línies de TGVs i n’està fent 2.000 més. L’estat sap que moltes o totes aquestes línies no seran rendibles mai o potser sí segons quines línies però sense saber quan. Pot ser que un fons d’inversió xinès o americà o de l’Aràbia Saudita o japonès compri part o la totalitat del sistema ferroviari TGV d’Espanya. A partir d’aquell moment ells els administren, fixen línies rendibles i línies no rendibles , fixen horaris i preus.
Un cop un país decideix emetre Deute Sobirà, aquest se subhasta i els compradors compren o no segons interessos, terminis, etc, guiats per les agències de qualificació.
Aquesta setmana es produeix la primera onada d’emissions de l’any i també la reunió del BCE per decidir suports o rescats als estats més endeutats. Dimarts Zapatero presenta el balanç econòmic del 2010 i Grècia emet lletres a sis mesos. Dimecres Portugal passa un important examen: Realitzarà una subhasta d’entre 750 i 1250 milions d’euros en obligacions a 3 i 10 anys. Serà aquesta emissió la que apuntalarà o descartarà el rescat de la Unió Europea. Alemanya emet lletres a 5 anys. Dijous Espanya emet bons a 5 anys. El BCE anuncia la seva decisió sobre els tipus d’interès a la zona euro. Divendres Itàlia emet deute a mitjà i llarg termini per 7500 milions d’euros...
Això és el que he arribat a entendre del Deute Sobirà.
Us copio els primers paràgrafs de l’article, però ja es veu que el tema té prou interès com per que us llegiu l’article sencer.
“Jean Claude Trichet, president del Banc Central Europeu (BCE), va aconseguir calmar ahir els mercats de deute sobirà en una setmana clau per a les economies de l'eurozona.
L'eurozona demanarà aquesta setmana 43.000 milions als Inversors.
Trichet calma Portugal i Espanya
Els dubtes de la solvència dels estats perifèrics de l'eurozona van deixar pujar ahir l'interès dels préstecs a nivells rècords per a Portugal i Espanya. El BCE va intervenir per frenar la pressió dels mercats.
Els mercats financers canvien les seves opinions en segons, però no obliden mai. Prou que ho sap el ministre portuguès de Finances, Fernando Teixeira dos Santos. Les borses li retreuen una frase que va pronunciar a l'octubre de manera un pèl frívola: "Si a llarg termini el tipus d'interès per a Portugal sobrepassa més d'un 7%, llavors Portugal necessitarà ajuda internacional". Vist així, ja ha arribat l'hora. Durant la jornada d'ahir, l'interès del crèdit per a Portugal va arribar sobtadament a un 7,3%.
Per moments, els préstecs en algun estat de la zona euro contenen més risc que els crèdits per a països emergents. El cas és que les taxes d'interès dels bons del tresor a deu anys de Portugal i Espanya es van mantenir ahir a nivells rècord en el mercat de deute sobirà, en l'inici d'una setmana capital per a tots dos països davant la por que sigui necessari un nou rescat financer en l'eurozona. El rendiment dels bons del Tresor d'Espanya es van situar en un 5,562%, el seu nivell més alt des del 2000, mentre que Portugal també va conviure amb el càstig d'haver de pagar la taxa més excepcional per emetre bons.”
Continua...
Ara necessitem economistes que ens expliquin què pot passar a continuació d'un rescat pel BCE. Quines possibilitats hi ha de sobreviure a un rescat? En quines condicions? Hem de saber si aquesta singladura pot ser favorable per a Catalunya. Ja sabem que les nacions que han esdevingut lliures ha estat després de grans cataclismes, la descolonització de l'orient mitjà després de la primera guerra europea i la conseqüent desaparició de l'Imper Otomà, la descolonització d'Àfrica i de l'Índia després de la segona guerra mundial, la independència dels països bàltics i de l'Europa central després de la caiguda de Berlin i de la desfeta de l'Imperi Soviètic, el desmembrament dels balcans amb la independència dels seus estats. Què en podem treure? Hi ha algun economista que ens ho vulgui respondre?
Joan A. Forès
Reflexions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)