Benvolguts,
Us recomano el joiós (però potent i amb fons) article del Sebastià Alzamora d’avui a El Singular Digital. El tema Pere IV:
JA
Com ens hem de veure
AMB PERE QUART
"Mai res de tan lúcid s'escriurà sobre l'Estatut de Catalunya, ni sobre les seves conseqüències. "
Joan Oliver (que en aquest cas no és l'exdirector general del Barça, sinó el nom civil del poeta conegut com a Pere Quart) tenia una frase enginyosa per definir un comportament molt nostrat: “Ja es veu que no viurem mai units, però probablement morirem reunits”, solia dir. És una agudesa força encertada, i per comprovar-ho n'hi ha prou d'observar el capteniment que han tingut els partits catalans (i catalanistes) en aquestes últimes setmanes, d'ençà de la manifestació del 10-J. Ningú els discutirà que no s'hagin reunit amb gran freqüència i apassionament, fins i tot —en alguns casos— amb entusiasme sincer. Però de tanta reunió, com una vegada més hem hagut de comprendre, no n'ha sortit cap unió plausible, ans tot al contrari.
Estirant una mica més el fil, hi ha una anècdota que val la pena recordar, i que coprotagonitzen Pere Quart i Terenci Moix. En aquells dies, el segon era un escriptor incipient, i el primer, una glòria literària vivent que, a més, era el director literari de les molt prestigioses Edicions Proa. Terenci Moix havia portat a Pere Quart l'original (en castellà) de la seva novel•la El dia que va morir Marilyn, només perquè li'n donés la seva opinió (Moix ja sabia que no publicaria un llibre en castellà a can Proa, però senzillament admirava Pere Quart i el seu criteri). Pere Quart li va dir, sincerament, que li semblava una molt bona novel•la, i va provar d'animar el jove narrador a escriure en català. “És que, de català, no en sé”, va replicar Terenci Moix, una mica avergonyit. “Oh, per això no es preocupi” —va respondre, jocund, Pere Quart. I va afegir—: “De castellà tampoc, que no en sap, i la novel•la està molt bé”.
Al meu entendre és un esperit, el que reflecteix aquesta anècdota, que malauradament s'ha perdut en bona mesura, i crec que aquesta pèrdua explica en bona part el desencaix entre la societat civil catalana i la seva classe política. Un desencaix de difícil reparació, que ja s'ha fet notar en la falta de correspondència entre la manifestació del 10-J i la seva lamentable traducció política al Parlament i al Congrés de Madrid. Convindrà repassar amb deteniment un altre text de l'amic Joan Oliver, també dit Pere Quart. És un homenatge (no en dubtin ni un moment) a Joan Maragall i fa com segueix:
Mai res de tan lúcid s'escriurà sobre l'Estatut de Catalunya, ni sobre les seves conseqüències. Proposo que memoritzem el poema per tal d'afrontar una tardor que es promet entretinguda. I, mentrestant, bon estiu!
Estirant una mica més el fil, hi ha una anècdota que val la pena recordar, i que coprotagonitzen Pere Quart i Terenci Moix. En aquells dies, el segon era un escriptor incipient, i el primer, una glòria literària vivent que, a més, era el director literari de les molt prestigioses Edicions Proa. Terenci Moix havia portat a Pere Quart l'original (en castellà) de la seva novel•la El dia que va morir Marilyn, només perquè li'n donés la seva opinió (Moix ja sabia que no publicaria un llibre en castellà a can Proa, però senzillament admirava Pere Quart i el seu criteri). Pere Quart li va dir, sincerament, que li semblava una molt bona novel•la, i va provar d'animar el jove narrador a escriure en català. “És que, de català, no en sé”, va replicar Terenci Moix, una mica avergonyit. “Oh, per això no es preocupi” —va respondre, jocund, Pere Quart. I va afegir—: “De castellà tampoc, que no en sap, i la novel•la està molt bé”.
Al meu entendre és un esperit, el que reflecteix aquesta anècdota, que malauradament s'ha perdut en bona mesura, i crec que aquesta pèrdua explica en bona part el desencaix entre la societat civil catalana i la seva classe política. Un desencaix de difícil reparació, que ja s'ha fet notar en la falta de correspondència entre la manifestació del 10-J i la seva lamentable traducció política al Parlament i al Congrés de Madrid. Convindrà repassar amb deteniment un altre text de l'amic Joan Oliver, també dit Pere Quart. És un homenatge (no en dubtin ni un moment) a Joan Maragall i fa com segueix:
Quan jo m'esmerço en una causa justa
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagués la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
com mon Tell sóc adusta i arrogant:
prou, s'ha acabat! Aneu al botavant
vós i galleda i tamboret de fusta.
La meva sang no peix la noia flaca
ni s'amistança amb el cafè pudent.
Vós no sou qui per grapejar una vaca,
ni un àngel que baixés expressament.
Encara us resta la indefensa cabra,
que sempre ha tingut l'ànima d'esclau.
A mi no em muny ni qui s'acosti amb sabre!
Tinc banyes i escometo com un brau.
Doncs, ja ho sabeu! He pres el determini,
l'he bramulat per comes i fondals,
i no espereu que me'n desencamini
la llepolia d'un manat d'alfals.
Que jo mateixa, si no fos tan llega,
en lletra clara contaria el fet.
Temps era temps hi hagués la vaca cega:
jo sóc la vaca de la mala llet!
Mai res de tan lúcid s'escriurà sobre l'Estatut de Catalunya, ni sobre les seves conseqüències. Proposo que memoritzem el poema per tal d'afrontar una tardor que es promet entretinguda. I, mentrestant, bon estiu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada