15/07/10. Victor Alexandre. La quota catalana de "la roja"

Benvolguts,
Us incloc un article d'en Victor Alexander del 15 de Juliol de 2010

L'altre dia, uns amics m'explicaven el cas d'en Pol, un nen de deu anys que retreia al seu pare que es declarés independentista i que, alhora, seguís els partits de la roja tot celebrant-ne les victòries amb el pretext que hi juguen catalans. "No es pot ser independentista i anar a favor de la roja", deia el nen. I tenia raó. Però el pare no ho entenia perquè, a diferència del seu fill, mai no hi ha reflexionat. No és l'únic, però. Hi ha milers de catalans que cauen cada dia en el mateix parany. Són catalans hispanocèntrics que troben en el discurs servit en safata pels altaveus espanyols una justificació a les seves contradiccions. Sembla tan normal, anar a favor de la roja perquè hi juguen Xavi, Puyol, Cesc, Capdevila, Busquets, Valdés i Piqué, que no cal pensar-hi ni mig segon. I és que es tracta justament d'això, de no pensar-hi, perquè com menys hi penses menys t'adones del parany implícit. És aleshores quan apareix un infant que diu en veu alta que el rei va nu. A Sopa d'ànec, Rufus T. Firefly ho resumia així: "Fins i tot un nen de quatre anys podria entendre aquest expedient. Porti'm de seguida un nen de quatre anys, no entenc absolutament res."
Tanmateix, abstrets en l'anècdota, és possible que ens passi desapercebut el detall més singular de tot plegat: el fet que un nen de deu anys pensi més que el seu pare. I més significatiu encara és que aquest nen es plantegi coses que el pare no s'ha plantejat mai. Per això, quan el menut li fa veure la seva incongruència, l'home la rebutja i cerca el suport dels amics presents. Sembla absurd, però és psicològicament normal. El pare ha trobat en el no-pensament o en la inèrcia una manera de ser feliç i, fent com el convidat a una festa que no s'aixeca de la millor butaca per no perdre-la, es queda assegut mentre davant dels seus ulls es van buidant les safates amb els saborosos queviures que hom hi ha deixat no gaire lluny. La comoditat tot s'ho val.
En Pol, evidentment, no va ser capaç d'articular un discurs amb tots els elements en joc, però sí que era prou intel·ligent per adonar-se de la irreflexió paterna. I si el pare, en lloc de menystenir-lo, l'hagués escoltat, s'hauria vist obligat a replantejar-se certes coses. Per exemple, s'hauria adonat que el país que la roja representa és el país que impedeix que Catalunya tingui la seva selecció -cal ser molt masoquista per aplaudir qui et menysprea- i que, a més, és l'únic que sanciona i inhabilita els jugadors que es neguen a defensar-ne els colors. I també s'hauria adonat que el país de la roja necessita imposar aquestes mesures perquè la societat catalana, en veure-hi jugadors catalans, caigui en el parany d'identificar-s'hi. Espanya, que com tots els països sap que no hi ha res més polític que l'esport, prohibeix l'existència de la selecció catalana per tal que els catalans desviem el nostre afecte a l'espanyola. I això, és clar, requereix una roja amb quota catalana. De fet, és una norma política. Així és com el pare d'en Pol i els catalans com ell, gràcies a la doctrina del no-pensament, aplaudeixen el futbol d'Espanya en un mundial. I si hom els fa parar atenció en aquest detall, primer es queden astorats, com si no poguessin anar a favor de cap altra selecció, i, tot seguit, retreuen a l'interlocutor que barregi política i esport. Ho diuen just un minut abans de cridar: "Gol d'Espanya! Gol d'Espanya!"
Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat