Benvolguts,
Trobo molt encertada aquesta reflexió d’en Partal, però a més
considero que tots els tractes dels catalans, siguin o no exiliats o presos,
amb la judicatura espanyola s’han de fer d’ara endavant en tribunals europeus,
amb la supervisió de tribunals europeus, amb la tutela europea de tots els
processos que hi pugui haver entre estaments espanyols i catalans.
Hem d’admetre el que l’advocat Boye diu sàviament: Que
segurament i en general l’estament judicial espanyol és honest, si s’exceptuen
individus com el Llarena. I jo afegeixo a l'excepció seccions com el jutjat 13 de
Barcelona, o el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJCC), o l’Oficina
Antifrau de Catalunya, que aparentment no ho són.
Com que fa temps que els coneixem i els
patim. no ens podem fiar, en principi, de la
justícia espanyola i no ens podem fiar dels poders espanyols legislatius,
executius, i judicials.
No podem acceptar cap més referèndum o eleccions que
estiguin vigilades i tutelades per poders judicials espanyols, des de les Juntes Electorals Centrals o similars, fins el
control dels mitjans de comunicació, duració ponderada en ràdios i televisions de
les intervencions de tots els partits que participin en les conteses,
supervisió de les publicitats polítiques en diaris, etc.
No podem admetre que les forces d’ocupació de
l’estat, inclòs l’exèrcit (recordem que fou l’exèrcit espanyol la ma executora que
va fer l’Alzamiento del 1936) intervinguin en els afers polítics catalans. De
fet hauríem d’aconseguir amb rapidesa que les forces de policia, els carrabiners,
els duaners, els ferrocarrils i altres serveis com els ports i aeroports,
estiguessin sota control català i que cap d’aquests elements estratègics
depenguessin de ministeris espanyols.
Cap ni un!
Vegem
l’Editorial d’en Partal:
Editorial
Vicent Partal
Espanya ha perdut la partida, però ara l’hem
de guanyar nosaltres
«És Espanya,
doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició extremista i
antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera negociada la
qüestió de la independència»
12/07/2018 22:00
Els subscriptors de
VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf del diari, amb els
millors articles que hi trobaran l’endemà. Feu-vos-en
subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el
país.
La decisió de la cort
alemanya sobre l’extradició del president Puigdemont és la constatació que
Espanya ha perdut la partida. La reacció de l’estat espanyol a la proclamació
de la independència de Catalunya va ser de voler combatre-la amb la repressió i
per la via judicial.
Fins
i tot, passant per sobre de la seua legalitat, abandonant la pràctica de la
política i violant de manera clara els drets civils de la població i, més en
concret, els dels dirigents polítics catalans. Des d’ahir, aquest
intent de frenar per la via de la violència la independència del Principat s’ha
tancat, ha anat a parar a una via morta. Tal com
havien dit repetidament els advocats, Europa ha posat en relleu
l’excepcionalitat i l’excentricitat del sistema judicial espanyol i l’ha
castigat. La jeremiada de González Pons demanant en nom del PP
que Espanya abandonàs l’espai Schengen o la possible negativa del Tribunal
Suprem a acceptar la decisió alemanya palesen
fins a quin punt la classe política espanyola i el seu sistema judicial han
perdut el món de vista.
Però
també té una lectura política, tot això. Ara Pedro Sánchez reconeix que aquest és un problema polític
que ha de tenir una solució política, però és això que ha defensat sempre el
sobiranisme i que l’espanyolisme no ha volgut acceptar mai. Si va haver-hi un referèndum
unilateral el primer d’octubre, va ser perquè la classe política espanyola, amb
Pedro Sánchez inclòs i en una posició molt destacada, va negar la possibilitat
d’un referèndum acordat.
I si es va proclamar la
independència de manera unilateral, va ser perquè no hi havia cap manera de
proclamar-la per la via negociada.
És Espanya, doncs, qui ha creat el problema, adoptant una posició
extremista i antidemocràtica i negant-se en tot moment a resoldre de manera
negociada la qüestió de la independència. És
Espanya, per tant, que ha d’entendre avui que hi ha una sola eixida senzilla i
sensata a tot això que passa, que és un referèndum acordat sobre la
independència, que valide el referèndum del primer d’octubre i un acord
bilateral per a fer-ne efectiu el resultat, reconeixent internacionalment la
República catalana en el cas més que probable d’una victòria del sí.
És
evident que quan Pedro Sánchez diu que és un problema polític no té al cap el
referèndum acordat. Ho
sabem tots. Però no tindrà cap més alternativa i com més aviat se n’adone
millor per a tots. És acceptar un referèndum d’autodeterminació acordat o preparar-se per a
la validació unilateral de la República la tardor vinent, però ara amb les
posicions del sobiranisme encara més fortes i amb la ‘solució’ que Rajoy i el
PP van proposar, la violència cega, anul·lada i desacreditada. La repressió ja
no li val, a Sánchez, que sap que si la fa servir tan sols provocarà més
problemes.
L’exemple del que ha
passat a Rajoy és massa evident i seria una bogeria seguir el seu camí.
Derrotat a les urnes pels catalans, derrotat als tribunals pels alemanys,
derrotat en el seu propi parlament i expulsat de la política.
El camí de la violència és des d’ahir intransitable per a Espanya, de
manera que no hi ha cap més camí per a resoldre el problema català que el de la
política.
Però no ens confiem. Aquest referèndum i, doncs, l’efectivitat de la
República proclamada el 27 d’octubre, ens l’haurem de guanyar encara al carrer
i a les institucions catalanes. I per això avui és més imprescindible que mai
no fer cap pas enrere de la ratlla marcada el primer d’octubre i el vint-i-set.
I deixar clar a Sánchez que, si té la temptació de deixar passar el temps o de
fer cap maniobra estranya per a dilatar la solució del conflicte, especialment
si pensa que el judici pot anar endavant, aleshores Catalunya farà nous passos
unilaterals, ara que hem après tots plegats que és solament fent-los que el
paisatge polític espanyol es mou.
Vicent
Partal
[Si
no en sou encara, de subscriptors de VilaWeb, us demanem que us en feu. Si ja
en sou, moltes gràcies. És molt difícil sostenir un esforç editorial del nivell
i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat. Per això necessitem
encara molts subscriptors nous per a arribar a un punt de tranquil·litat
empresarial que ens permeta de sentir-nos definitivament forts i que allunye
qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres és un esforç
petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és
tot. Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta
pàgina.]
