Benvolguts,
Continuem amb més articles d’en Pep Martí. Aquest està dedicat al Juanca, amb la La mitificació del paper del rei i de polítics franquistes com Adolfo Suárez, basat en la idea que “ells” van dur la democràcia...
Ja n’hem comentat
el context en articles recents, per tant vegem aquest nou capítol, i els que tinguem l'edat i la memòria suficient, reflexionem:
Dimarts 8 de desembre de 2015
L’ALTRA MEMÒRIA DE LA TRANSICIÓ (I)
El procés sobiranista força un intent
de relegitimar el règim constitucional
La mitificació del paper del rei i de
polítics franquistes com Adolfo Suárez es basa en la idea que “ells” van dur la
democràcia
L’exèrcit va esdevenir un actor decisori durant la transició
ERC no es va poder presentar amb les seves sigles a les primeres
eleccions
02/12/2015
Proclamació del rei Joan
Carles I | Casa Reial
La memòria torna a reclamar el seu lloc en
la història. El conflicte
entre Catalunya i l’Estat ha encès totes les llums d’alarma en el cor del poder
espanyol. Les principals forces polítiques estatals han format un bloc compacte
per dir "no" a les pretensions catalanes. La Constitució ha tornat
a ser convertida en l’ensenya de la legitimitat única enfront la “rebel·lió”
catalana. D’altra banda, la necessitat d’una política de memòria històrica és
enarborada des de les forces democràtiques i a Catalunya, molts ajuntaments es
plantegen la retirada de símbols borbònics. Per això, des dels cercles oficials de
l’Estat, es pretén reescriure de nou la història. Des dels rengles del sobiranisme, s’ha recordat
que la Constitució no va ser pas un model de debat democràtic entre iguals,
sinó el resultat d’uns pactes difícils entre forces desiguals. Ras i curt,
entre vencedors i vençuts.
Al seu llibre El precio de la transición (Planeta, 1992), Gregorio Morán inclou una cronologia de la transició del franquisme a la democràcia. La primera data és el 30 de gener de 1968, en plena dictadura. És el dia en què va néixer Felip de Borbó, l’actual monarca.
Al seu llibre El precio de la transición (Planeta, 1992), Gregorio Morán inclou una cronologia de la transició del franquisme a la democràcia. La primera data és el 30 de gener de 1968, en plena dictadura. És el dia en què va néixer Felip de Borbó, l’actual monarca.
A partir
d’aquest instant, Joan Carles de Borbó tenia un fill home i ja ho tenia tot,
segons Morán, per esdevenir el successor de Franco.
Diuen que el dia del
bateig, la reina Victòria Eugènia,
vídua d’Alfons XIII, va dir al
dictador: “Ja en
té tres per escollir, general”. Es
referia al fill, Joan de Borbó, comte de Barcelona, aspirant al tron que mai va
regnar; el fill d’aquest, Joan Carles, i Felip. La resposta de Franco, segons
diuen, va ser: “Molt
aviat es compliran els desitjos de vostra majestat”.
Victòria Eugènia ja no ho veuria, ja que va morir poc després. Però l’any següent, el juny de 1969, Franco va designar Joan Carles com a successor. Se saltava d’aquesta manera la línia dinàstica, deixant al marge l’hereu legítim, Joan de Borbó. El fill passava per sobre del pare, un fet que per força havia d’indignar el comte de Barcelona i els monàrquics més lleials.
Victòria Eugènia ja no ho veuria, ja que va morir poc després. Però l’any següent, el juny de 1969, Franco va designar Joan Carles com a successor. Se saltava d’aquesta manera la línia dinàstica, deixant al marge l’hereu legítim, Joan de Borbó. El fill passava per sobre del pare, un fet que per força havia d’indignar el comte de Barcelona i els monàrquics més lleials.
En tot cas,
l’episodi recorda l’origen franquista de l’actual règim.
Un fet objectiu davant
l’allau d’interpretacions interessades i oficials que cada dia s’escolten per
intentar relegitimar
l’actual statu quo.
L’hegemonia de les versions joancarlistes de la transició és evident. Com també de la interpretació edulcorada del franquisme. El paper jugat pel sociòleg Juan José Linz va ser cabdal en això. Segons ell, calia distingir entre règims autoritaris i totalitaris. Aquests darrers eren bàsicament els comunistes (i també el nazisme alemany). En canvi, els règims com el de Franco eren autoritaris, és a dir, governs no democràtics però que permetien que la societat s’anés desenvolupant econòmicament i acabés generant les condicions per un canvi polític. És el que va passar a l’estat espanyol, segons aquesta tesi, que seria enriquida per una hagiografia de Joan Carles com a gran estratega de l’evolució cap a la democràcia. L’historiador Charles Powell ho va exemplificar en la seva obra El piloto del cambio. El Rey, la Monarquía y la transición a la democracia (Planeta, 1991).
Els poders fàctics, grans actors polítics
La mitificació del paper del rei i del sector de la classe política franquista que, amb Adolfo Suárez, va liderar la transició, es basa en la idea que “ells” van dur la democràcia. Els altres factors, com el que va representar la resistència antifranquista i el desgast que va suposar sobre el règim, són situats sempre en segon terme. En realitat, el nou règim polític, la monarquia postfranquista, va maldar des del seu inici, el novembre de 1975, per construir una base de suport pròpia. No l’assoliria, segons Morán, sense una aposta decidida per un sistema democràtic.
Un dels factors presents en tot el procés de transició a l’estat espanyol és la incidència que hi van tenir els anomenats “poders fàctics”, els sectors involucionistes del tot contraris al canvi polític. Van ser actors centrals en els anys de la transició. I en diversos moments del procés, van estar a punt d’imposar-se. El setembre de 1976, quan ja es veia que Suárez, d’acord amb el rei, havia d’obrir el joc polític a l’antifranquisme, es va donar un primer avís des de les forces armades. El vicepreisdent primer del govern, tinent general Fernando de Santiago, va dimitir i es va convertir en el portaveu d’un nucli colpista molt actiu.
La legalització de les forces opositores no va ser gens fàcil i va topar amb l’enemistat de sectors importants de l’exèrcit. El cas del PCE és conegut. El gener de 1977 es va produir la massacre del despatx d’advocats laboralistes d’Atocha a mans d’un escamot d’extrema dreta. L’ambient era tens al carrer. La decisió de Suárez de legalitzar el PCE es va produir quasi en vigílies de les primeres eleccions democràtiques, el mes d’abril de 1977 i aprofitant les vacances de Setmana Santa per dificultar moviments ràpids en el si de les guarnicions. Foren dies de dimissions i amenaces. Un altre ministre uniformat, l’almirall Pita da Veiga, de Marina, va abandonar el govern.
Cal recordar que el PCE fou finalment legalitzat, però no pas així ERC. Les històriques sigles no van poder presentar-se com a tals a les urnes. L’Esquerra d’Heribert Barrera es va veure obligada a forçar una estrambòtica coalició amb el Partit del Treball, maoista, i fer la coalició Esquerra de Catalunya per poder ser presents en els eleccions al Congrés. Una de les forces emergents de la Catalunya del 2015 no va ser legalitzada en les primeres eleccions del postfranquisme.[Vegi’s http://www.endavant.org/la-constitucio-espanyola-les-raons-del-no/]
A la premsa, un autoanomenat Colectivo Almendros –format per militars ultres- feia de les seves des de les pàgines del diari El Alcázar insinuant sortides d’urgència, militars, és clar. En molts cercles es parlava obertament d’operacions de “reconducció” de la situació que serien “presentades al rei”. Una manera eufemística d’insinuar pressions, potser insalvables, per donar un gir a la dreta a una situació que encrespava l’immobilisme.
El debat sobre la Constitució, que va ser aprovada per les Corts elegides el 1977, va ser viciat per la pressió dels poders fàctics. Sense aquest factor, no s’entenen moltes coses del present. L’exèrcit va ser el gran exponent d’un franquisme que es resistia a morir. Però la realitat ens mostra altres àmbits en els quals no es va produir un canvi de mentalitat, com en moltes corporacions econòmiques o en l’estament judicial.
Hi ha pocs autors que hagin construït un discurs menys amable dels anys transitius i el paper del “pilot del canvi”. Un d’ells és l’esmentat Gregorio Morán. Segons ell, no cal enaltir tant el model de transició espanyola. A El precio de la transición, va escriure que
L’hegemonia de les versions joancarlistes de la transició és evident. Com també de la interpretació edulcorada del franquisme. El paper jugat pel sociòleg Juan José Linz va ser cabdal en això. Segons ell, calia distingir entre règims autoritaris i totalitaris. Aquests darrers eren bàsicament els comunistes (i també el nazisme alemany). En canvi, els règims com el de Franco eren autoritaris, és a dir, governs no democràtics però que permetien que la societat s’anés desenvolupant econòmicament i acabés generant les condicions per un canvi polític. És el que va passar a l’estat espanyol, segons aquesta tesi, que seria enriquida per una hagiografia de Joan Carles com a gran estratega de l’evolució cap a la democràcia. L’historiador Charles Powell ho va exemplificar en la seva obra El piloto del cambio. El Rey, la Monarquía y la transición a la democracia (Planeta, 1991).
Els poders fàctics, grans actors polítics
La mitificació del paper del rei i del sector de la classe política franquista que, amb Adolfo Suárez, va liderar la transició, es basa en la idea que “ells” van dur la democràcia. Els altres factors, com el que va representar la resistència antifranquista i el desgast que va suposar sobre el règim, són situats sempre en segon terme. En realitat, el nou règim polític, la monarquia postfranquista, va maldar des del seu inici, el novembre de 1975, per construir una base de suport pròpia. No l’assoliria, segons Morán, sense una aposta decidida per un sistema democràtic.
Un dels factors presents en tot el procés de transició a l’estat espanyol és la incidència que hi van tenir els anomenats “poders fàctics”, els sectors involucionistes del tot contraris al canvi polític. Van ser actors centrals en els anys de la transició. I en diversos moments del procés, van estar a punt d’imposar-se. El setembre de 1976, quan ja es veia que Suárez, d’acord amb el rei, havia d’obrir el joc polític a l’antifranquisme, es va donar un primer avís des de les forces armades. El vicepreisdent primer del govern, tinent general Fernando de Santiago, va dimitir i es va convertir en el portaveu d’un nucli colpista molt actiu.
La legalització de les forces opositores no va ser gens fàcil i va topar amb l’enemistat de sectors importants de l’exèrcit. El cas del PCE és conegut. El gener de 1977 es va produir la massacre del despatx d’advocats laboralistes d’Atocha a mans d’un escamot d’extrema dreta. L’ambient era tens al carrer. La decisió de Suárez de legalitzar el PCE es va produir quasi en vigílies de les primeres eleccions democràtiques, el mes d’abril de 1977 i aprofitant les vacances de Setmana Santa per dificultar moviments ràpids en el si de les guarnicions. Foren dies de dimissions i amenaces. Un altre ministre uniformat, l’almirall Pita da Veiga, de Marina, va abandonar el govern.
Cal recordar que el PCE fou finalment legalitzat, però no pas així ERC. Les històriques sigles no van poder presentar-se com a tals a les urnes. L’Esquerra d’Heribert Barrera es va veure obligada a forçar una estrambòtica coalició amb el Partit del Treball, maoista, i fer la coalició Esquerra de Catalunya per poder ser presents en els eleccions al Congrés. Una de les forces emergents de la Catalunya del 2015 no va ser legalitzada en les primeres eleccions del postfranquisme.[Vegi’s http://www.endavant.org/la-constitucio-espanyola-les-raons-del-no/]
A la premsa, un autoanomenat Colectivo Almendros –format per militars ultres- feia de les seves des de les pàgines del diari El Alcázar insinuant sortides d’urgència, militars, és clar. En molts cercles es parlava obertament d’operacions de “reconducció” de la situació que serien “presentades al rei”. Una manera eufemística d’insinuar pressions, potser insalvables, per donar un gir a la dreta a una situació que encrespava l’immobilisme.
El debat sobre la Constitució, que va ser aprovada per les Corts elegides el 1977, va ser viciat per la pressió dels poders fàctics. Sense aquest factor, no s’entenen moltes coses del present. L’exèrcit va ser el gran exponent d’un franquisme que es resistia a morir. Però la realitat ens mostra altres àmbits en els quals no es va produir un canvi de mentalitat, com en moltes corporacions econòmiques o en l’estament judicial.
Hi ha pocs autors que hagin construït un discurs menys amable dels anys transitius i el paper del “pilot del canvi”. Un d’ells és l’esmentat Gregorio Morán. Segons ell, no cal enaltir tant el model de transició espanyola. A El precio de la transición, va escriure que
“la capacitat d’atracció de tota transició
pacífica d’una dictadura a una democràcia procedeix d’un fet tan rellevant com
que les víctimes consenteixin en oblidar els botxins”.
Pep Martí.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada