Benvolguts,
Avui ens fixem en l’article d’abans d’ahir al PuntAvui de l’historiador Jaume Sobrequés i Callicó de títol L'Espanya anticatalana.
En Sobrequés busca a través del comportament global de l’España Uniforme o
puramente Constitucional les raons del Gran projecte nacional espanyol que ell en diu l'anticatalanisme. I
no troba cap resposta que contradigui aquesta afirmació. La frase completa és:
L'anticatalanisme és el gran projecte nacional espanyol d'aquests inicis del segle XXI; és el factor cohesionador més sòlid de la societat espanyola
L'anticatalanisme és el gran projecte nacional espanyol d'aquests inicis del segle XXI; és el factor cohesionador més sòlid de la societat espanyola
Si analitzem bé el títol, ens adonem que aquest factor cohesionador ha aparegut d’ençà de començaments del segle XXI. I aquests sentiments no neixen espontàniament. Aquests sentiments són atiats per agents polítics com ara l’Aznar que pronosticava que els cunyats es barallarien el dia de Nadal, el Wert que volia españolizar a los ninos catalanes, el Rajoy del plama fent signar al carrer contra l’Estatut de Catalunya, l’Iceta, la Chacón que va publicar un article a El País, junt amb el Felipe González que volia demostrar que un 5% de retallada de l’Estatut no era tan important, la Sanchez Camacho, el Pedro Sánchez, la Susana Díaz que diu que España no se rompe, el TC, el TS, El TSJCC, el Puente Aéreo, l’Ibex 35, la cadena 13 dels Bisbes, la Razón, etc. Tots aquests agents polítics desestabilitzadors han aconseguir finalment que Catalunya es desconnecti...
Un dels comentaris diu:
Ja ho deia el
dictador assassí, antes roja que rota, però de fet aquesta frase
era del Calvo Sotelo de l’any 1936, ara, però, és diferent. Ara s’hauria de dir
com ja hem expressat més d’un cop:
Antes roja
i antes azul que
rota!
Només cal mirar el mapa
de les darreres votacions del 20D, que l’Enric Juliana utilitzava sàviament en
el seu article 24/12/2015.
Enric Juliana. El mapa del 20D muestra que la España del cambio está en el
litoral.
De fet, els que ja hem desconnectat d’Espanya sabem que hi
ha dues
espanyes, que no són la blava i la roja, encara
que s’hi assemblen sinó que són el Reino
de Castilla i la perifèria, sobretot l’Espanya
mediterrània, amb els antics regnes
de Mallorca i de València i amb el Principat de Catalunya. En els mapes oficials
dels segles XVIII
(després del 1714) i
XIX (1854) s’anomenaven aquestes dues espanyes com l’España Uniforme o
puramente Constitucional i l’España incorporada o asimilada. Algun
estudiós hauria d’esbrinar si les dues espanyes de l’Antonio Machado es corresponen a aquestes dues que la contesa
electoral acaba de confirmar...
Vegem ara l’article d’en
Sobrequés:
23 desembre 2015 2.00
h
L'Espanya anticatalana
Jaume Sobrequés i Callicó
L'anticatalanisme és el gran projecte
nacional espanyol d'aquests inicis del segle XXI; és el factor cohesionador més
sòlid de la societat espanyola
És habitual i
comprensible que els nostres dirigents més significatius atribueixin a l'“Estat
espanyol” la incessant acció política contra Catalunya, és a dir,
que en facin responsables el govern i les altes institucions de la monarquia,
entre les quals ocupa un lloc d'honor el Tribunal Constitucional. Defugen,
doncs, referir-se a “Espanya”, amb el propòsit benintencionat de distingir
entre aquest concepte i el d'“Estat-govern”.
Si realment això
respongués a la realitat, voldria dir que la pregona animadversió contra Catalunya no hauria
arrelat en tots els àmbits de la vida social, cultural i mediàtica, i que seria
atribuïble només a la classe dirigent espanyola, la qual cosa fóra
molt menys greu.
Per poca informació
que tinguin els ciutadans de Catalunya; per poca estona que dediquin a escoltar
les ràdios, a veure les televisions i a llegir els diaris espanyols; per poc
que hagin tingut ocasió de viatjar per Espanya, sabran que el sentiment anticatalà ha arrelat
amb força en tots els racons peninsulars i en tots els sectors socials.
Existeix un sol partit espanyol que sigui
favorable al dret de Catalunya a decidir lliurement, pacíficament i
democràticament el seu futur? No n'hi ha cap, perquè
àdhuc aquells que parlen tramposament del dret de Catalunya a fer un
referèndum, supediten aquest dret a condicions que saben impossibles, com ho són l'acord amb l'Estat i la reforma de la
Constitució. Aquells que volen alleujar la seva mala consciència en
aquesta qüestió arriben a parlar de federalisme, sabent que, a Espanya, no n'hi
ha de federalistes, i per descomptat, mai referint-se a un federalisme asimètric.
Hi ha en tot el territori de l'Estat un sol
mitjà de comunicació que no faci una despietada, insistent i bruta campanya
contra les aspiracions catalanes? No n'hi ha ni un. Hi ha en el món intel·lectual, cultural, universitari un
grup significatiu de persones que s'hagi manifestat explícitament respectuós
amb el dret dels catalans a decidir el seu futur? No existeix. Ni entre la gent d'esquerres que va ser
antifranquista i és demòcrata a l'espanyola, ni entre la gent de centre ni la
de dreta. Algú ha llegit algun manifest d'artistes, de catedràtics
o d'escriptors que sigui favorable a l'esmentat dret a decidir dels catalans? La resposta és no.
Algun català ha agafat
mai un taxi a la capital d'Espanya en què el taxista, en sentir parlar català als clients, no hagi
reaccionat amb menyspreu o que, com a mínim, s'hagi manifestat
tolerant amb una suposada voluntat independentista del passatge? Em diuen que no.
Per tant, de la
mateixa manera que els historiadors parlem avui de la Grècia clàssica, de l'Anglaterra victoriana,
de la Itàlia
renaixentista, de la França revolucionària o de l'Espanya franquista, els historiadors del
futur, en estudiar la realitat espanyola dels nostres dies, i en cercar-ne el principal element identitari, hauran de
parlar de l'Espanya anticatalana, com una subetapa de la seva història contemporània.
Així,
l'anticatalanisme és el gran projecte nacional espanyol d'aquests inicis del
segle XXI; és el factor cohesionador més sòlid de la societat espanyola.
L'anticatalanisme ha omplert de sentit una
societat sense projecte col·lectiu engrescador, que va fent la viu viu sota el
mediocre cabdillatge polític dels líders dels grans partits de l'Estat.
L'“Espanya contra
Catalunya”, doncs, està més viva que mai, pesi a qui pesi.
Segurament a aquells que no paren de fomentar el sentiment anticatalà. Pobra Espanya!
Una vegada més:
“Adéu,
Espanya.”
I un desig: que en la
distància retrobem l'harmonia i l'estimació que l'estar junts ha fet
impossible.
Jaume Sobrequés
COMENTARIS
+5 #1 L'AVI JOAQUIM ..
Només un petit comentari, aquest últim desig
que tens no es compartit per molta gent, no puc
ni vull estimar a qui m'odia, em menysprea i em vol esclau. Qui vulgui que pari l'altra galta.... no seré pas jo.
Dimecres, 23 desembre
2015 9.36
+1 #2 MIQUEL ALTIMIRES
I ROS
Impossible explicar-ho
millor.
Per fer una possible
comparació es tracta de la mateixa campanya que varen iniciar els mal anomenats
reis catòlics i l’església contra els jueus.
No varen parar fins a
expulsar-los, d’aquesta atròfia que diuen Espanya.
Castella és així. És
així de perversa. De perversa i intolerant.
Ja ho deia el dictador
assassí, antes
roja que rota.
Això ja ho hem vist en
el camp empresarial, abans de cedir la compra a una empresa catalana,
prefereixen donar el negoci a una empresa estrangera –Eon-
El que costa molt
d’entendre, son aquells que encara proposen una entesa, o aquells que intenten
una federació. Federació dominant. Cal estar folls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada