29/11/2015. David Bassa. Desmuntant Societat Civil Catalana. El problema de l’Estat espanyol és que no ha fet net amb el feixisme sinó que en haver descartat la ruptura i haver optat per la transició, les elits feixistes s’han mantingut allà on eren: manant. Una veritat lletja que cal que sigui coneguda perquè, com deia Manuel de Pedrolo, res és tan perillós com allò que desconeixem.

Benvolguts,

David Bassa, president de Grup Barnils, ha fet el pròleg del llibre de Jordi Borràs  Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar). I Núvol, secció de Vilaweb el reprodueix. Cal fer atenció al munt de seccions que té Vilaweb! Entreu-hi si voleu entendre la potència de Vilaweb i d’en Vicent Partal. Si no existís ens l’hauríem d’inventar! 

El pròleg tracta de SCC però estimula a generalitzar, que és el que intentem fer aquí. Pel que fa al pròleg resulta que explica exactament el que nosaltres en el Bloc Reflexions hem explicat per activa i per passiva, repetidament. Que la transacció, que no transició ens ha fet tant mal com els 40 anys de franquisme (almenys durant el franquisme sabíem contra qui lluitàvem). I que el règim borbònico-franquista que va instaurar la transacció continua sent el franquisme més bèstia, sense solució de continuïtat...

La transacció del 1975-1981, tenia dues divises: “Atado y bién atado” i “Que todo cambie para que nada cambie!” Ho hem explicat a bastament en múltiples apunts. El poder borbònico-franquista ho ha sabut fer molt bé, i els “enllardats” (en castellà “pringats”) no hem tingut adalils amb capacitat suficient per veure-ho, comprendre-ho i revoltar-s’hi!

Està ben clar que els que han governat Catalunya els darrers 40 anys, tampoc “no estaban por la faena”. Només es pot entendre la veritat del que ha succeït si la contraprestació satisfeia (no només el 3% sinó moltíssim més), i sadollava el poder català, l’oasi català, tal com l’afer Pujol, la punta de l’iceberg, ens ha demostrat.

Una veritat lletja que cal que sigui coneguda per tothom perquè, com deia Manuel de Pedrolo, res és tan perillós com allò que desconeixem.

Per que tot no sigui tant tràgic i pel que fa a SCC vegem l’acudit del genial Torrent després d’un discurs d’SCC sobre el 9-N.

Vegem l’article, amb dues fotos d'un acte unionista o "no" unionista!:

Desmuntant Societat Civil Catalana

David Bassa 

Barcelona.

/ 29.11.2015

Jordi Borràs publica Desmuntant Societat Civil Catalana (Edicions Saldonar), un llibre de periodisme d’investigació sobre els vincles d’aquesta organització amb la ultradreta, que aporta documents inèdits. David Bassa n’ha escrit el pròleg, i ahir durant la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio va haver de plantar cara a les acusacions de José Domingo, de Societat Civil Catalana. Podeu llegir després de les fotos el pròleg de David Bassa.

La primera foto no és massa reeixida: Acte "no" unionista:

La segona és més reeixida: Acte "unionista":

Membres de Societat Civil Catalana

A França no se’n saben avenir. A Alemanya estan absolutament xocats. I a la Gran Bretanya del desconcert i la incredulitat han passat a la indignació. Totes les societats democràtiques s’esquincen les vestidures quan comproven que, ara i aquí, es dóna veu, cobertura mediàtica, finançament i suport polític a una entitat vinculada amb la ultradreta com Societat Civil Catalana (SCC). A l’anterior llibre d’aquesta col·lecció, El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas i Vilar, ja queda clar que el problema de l’Estat espanyol és que no ha fet net amb el feixisme. De fet, no només no ha fet net, sinó que en haver descartat la ruptura i haver optat per la transició, les elits feixistes s’han mantingut allà on eren: manant. Això sí, si abans ho feien a primera línia, als governs franquistes, ara ho fan movent els fils des del darrere, lluny dels focus. Han perdut notorietat, però han mantingut el poder. Així de clar, així de descarat i així ens va.

Si no fos així, no passaria el que està passant amb SCC, una entitat que pot ser moltes coses, però mai ha estat ni és una representació de la societat civil catalana de veritat. El seu nom és una burla a la realitat. El fet que el seu president i fundador, Josep Ramon Bosch, hagi hagut de dimitir després que se li hagin querellat per injúries i amenaces és només la punta de l’iceberg. Les vinculacions entre els dirigents de SCC i la ultradreta són desvergonyidament constants. Però tothom les ha passat per alt. Fins ara. Perquè a Desmuntant Societat Civil Catalana, el fotoperiodista Jordi Borràs ho explica tot, absolutament tot. En aquest llibre hi trobareu totes les connexions amb la ultradreta, amb noms i cognoms. Hi trobareu tots els números del seu finançament, que no han quadrat mai. Hi trobareu els documents interns que deixen en evidència el seu full de ruta real. En definitiva, coneixereu la veritat sobre SCC. Una veritat lletja que cal que sigui coneguda per tothom perquè, com deia Manuel de Pedrolo, res és tan perillós com allò que desconeixem.

Aquest llibre és, doncs, periodisme d’investigació en estat pur. Una feinada que només algú com l’incansable i valent Jordi Borràs podia fer. Ell ha estat el primer a aturar els dirigents de SCC per fer-los preguntes directes. I ell ha estat el primer a rebre amenaces de mort. Primer a través de les xarxes, després a través de pintades, i finalment ja en públic, a micro obert. Sí, això està passant: el feixisme no només no ha marxat sinó que gosa fins i tot amenaçar públicament un periodista sense que ningú del Ministeri de l’Interior espanyol hi faci res, absolutament res. Casual? En política, hi ha molt poques casualitats, sempre acostumen a ser causalitats. I si el ministre Jorge Fernández Díaz —que ha arribat a engarjolar tuitaires per piulades considerades apologètiques de la violència— no ha fet res, absolutament res, davant d’unes amenaces públiques fetes per militants ultres contra un periodista, deu ser perquè té els seus motius. Potser hi té a veure que aquest fill de militar franquista té en el seu historial haver estat el governador civil de Barcelona responsable de la detenció i empresonament dels independentistes que el 1982, en una manifestació contra la LOAPA, van gosar dur una pancarta on deia «Independència». Sí, per dur aquella pancarta van ser detinguts i empresonats. L’any del Naranjito, l’any del Mundial de futbol d’Espanya del 1982, a la Barcelona de Jorge Fernández Díaz, dur una pancarta independentista suposava detenció i empresonament.

Avui això ja no pot passar perquè el país ha canviat, però Fernández Díaz continua allà on era, manant i pensant el mateix. Ell i molts dels seus companys de govern. Ell i molts dels principals benefactors secrets —obscurs?— de SCC. Ell i molts dels principals dirigents del PP. Però no només ells. I vet aquí el problema. Perquè als actes de SCC no només s’hi ha vist nombrosos dirigents del PP català amb la seva presidenta al capdavant, Alícia Sánchez-Camacho. També s’hi ha vist la plana major de VOX, d’UPyD, de Ciutadans i, sobretot, del PSC. De fet, el vicepresident de SCC, Joaquim Coll, és militant del PSC i el primer secretari dels socialistes no ha amagat mai la seva simpatia per l’entitat, malgrat les clares vinculacions amb la ultradreta. Tant és així que als actes de SCC s’hi ha pogut veure el mateix Miquel Iceta, així com la candidata del PSC a les eleccions generals, Carme Chacón, o qui va ser delegat del govern espanyol a Catalunya amb José Luis Rodríguez Zapatero, Joan Rangel. Fins i tot qui va ser president de la Generalitat, l’ara senador José Montilla, també ha participat en actes de SCC.

És per tot això que als Estats Units, a la Gran Bretanya, a Alemanya i a tots els estats europeus on se’ls ha explicat la veritat no se’n saben avenir. Perquè des d’una òptica democràtica i lliure, lluny de la viciada resignació amb què aquí tolerem el feixisme, no s’entén. Fora d’aquí ningú entén què coi fan els polítics parlamentaris d’un país assistint i participant als actes d’una entitat en què molts dels seus dirigents no només provenen de la ultradreta sinó que continuen estant-hi vinculats. SCC va néixer amb l’objectiu de fer de contrapès a l’Assemblea Nacional Catalana i aturar el procés independentista. La realitat evidencia que el seu ha estat un intent fallit, malgrat els desproporcionats suports polítics, econòmics i mediàtics rebuts. Però malgrat el seu fracàs clamorós, SCC, lluny de plegar veles i dissoldre’s, ara ja ha entrat al Parlament de Catalunya, de la mà de les diputades de Ciutadans Susana Beltran i Sonia Sierra, dues dirigents de SCC que ara ocupen dos dels vint-i-cinc escons que el partit d’Albert Rivera ha obtingut a les eleccions del 27-S.

Ja tenim, doncs, dirigents de SCC assegudes al Parlament. Per això cal saber tota la veritat d’aquesta entitat, perquè encara que només siguin setanta socis, encara que hagin fracassat al carrer, les seves estretes vinculacions amb el poder i, alhora, amb la ultradreta haurien de disparar totes les alarmes. Al principi del pròleg he escrit que a la Gran Bretanya han passat del desconcert a la indignació. El motiu són les amenaces que SCC va fer a la revista britànica especialitzada en la ultradreta Hop Not Hate, per haver publicat el reportatge «Societat Civil Catalana, the Spanish far right’s sinister shadow in Catalonia» (Societat Civil Catalana, la sinistra ombra de la ultradreta espanyola a Catalunya). Aquesta és la realitat, aquests són els fets: l’entitat que el novembre del 2014 va rebre el Premi Ciutadà Europeu (gràcies a tramposes maniobres del PP espanyol) ha gosat amenaçar el periodisme britànic per publicar la veritat. Aquest és el tarannà de SCC. Un tarannà que a Europa ja comencen a saber que té molt a veure amb la ultradreta i res a veure amb la societat civil catalana de veritat. Però, malauradament, el que ja saben a Europa, aquí encara n’hi ha molts que no ho volen veure. Fins ara. Fins a aquest llibre, que ho explica tot, que ho ensenya tot. Ens remetem a les proves.
David Bassa

Joan A. Forès
Reflexions