Benvolguts,
Avui comentem un article extraordinari d’en Xavier Diez. Us recomano, d’antuvi, un
article del seu Bloc del mes passat, on explica a més qui és i quins mèrits té
per opinar en un dia com avui. Aquell article ens prepara per l’article d’avui:
Els castellans diuen “Y a usted quien
le ha dado vela en este entierro” i precisament no estem parlant
d’un enterrament sinó del naixement d’una nova República Catalana.
I en Xavier Diez té tot el dret a opinar, per mèrits propis i per la lluïdesa de
les seves opinions...
Avui, 27-D, el dia que la CUP ens pot portar a la república o que ho pot
engegar tot a la merda, cal que
llegim aquest article. De fet els que l’haurien d’haver llegit amb uns quants
dies de temps per a pair-lo serien els 3.500 votants (?)
de la CUP de l’Assemblea d’avui a
Sabadell.
L’article d’avui, Assemblea de la CUP: avortar el procés o
tirar endavant, està influenciat pel que ell mateix diu, per la
biografia que està preparant de Salvador
Seguí, el Noi del sucre, que fa 100 anys, des del sindicalisme ja tenia ben clar
que la Independència de Catalunya no s’ha d’aconseguir amb baralles (de classe) entre els
catalans sinó amb la col·laboració entre organitzacions que sent diferents,
tenen el mateix objectiu. A la
Viqui hi ha un article sobre en Salvador Seguí on s’inclou un discurs
fet per ell a l’Ateneu de Madrid on exposa precisament aquesta teoria.
En aquest article d’avui en Xavier Diez, cupaire de base,
exposa la necessitat de que de l’Assemblea en surti, avui mateix, una entesa
entre les CUP i JxS. Hi ha un
raonament extraordinari que diu:
“Unes classes mitjanes
a qui no se les ha ni se les pot apartar dels seus referents ideològics ni dels seus símbols. I, ho sento molt si això ofèn.
Tanmateix si bé és legítim que per a molta gent Artur Mas és encarnació de les
classes benestants barcelonines a qui se li atribueixen bona part dels mals (i per tant, com a
símbol se’l pot arribar a odiar), per a d’altres és el símbol de qui
s’ha reinventat, de qui ha sortit de l’armari sobiranista amb un valor
encomiable, posant en risc no només la seva carrera, sinó la seva llibertat i
la seva persona. Per molt que vulguem fer desaparèixer a Artur Mas
del mapa, no
trigarem gaire a veure aparèixer molts altres líders conservadors semblants o
molt pitjors.
Amb això vull dir que,
ens agradi o no,
l’entesa amb el centre-dreta és inevitable si volem anar a algun lloc. Que
el centre-dreta també ha d’ésser conscient que ha de cedir a bona part dels
seus plantejaments i als seus projectes més agosarats, que ha de reprimir els
seus instints més bàsics.”
També diu que:
“Per cert, que si ens
atenem a l’anàlisi electoral veurem que entre Junts x Sí hi ha més percentatge de gent treballadora que, per
exemple, entre els antics votants d’Iniciativa!”
Vegem, gaudim, i recordem aquest article fins aquest vespre
on hi haurà el desenllaç. Amb el ben entès que ja he escrit més d’un cop en els
darrers tres mesos que el meu desenllaç previst era que hi hagués converses fluides entre JxS i la CUP i que després
d’haver fet el joc d’estirar i cedir precisament
avui s’arribés a un resultat exultant per a tots els independentistes catalans.
Esperem que sigui així.
26/12/2015. 10:17 H
Assemblea de la CUP: avortar el
procés o tirar endavant
Atès que manquen poques hores per a una de les
assemblees més determinants de la història del nostre país, em veig en
l’obligació de posicionar-me públicament. No sé encara si seré a Sabadell aquest
diumenge, tanmateix, l’acte que es preveu transcendeix la CUP, els seus militants, col·laboradors i simpatitzants. Més de tres mil
persones decidiran, en certa mesura, el destí del país, i cal per tant, que tot
aquell qui finalment emeti el seu vot ho tingui present. Al cap i a la fi, les Candidatures d’Unitat Popular no pertanyen
als seus militants, ni tan sols als votants, sinó a tot el conjunt de la nació
i més enllà, a aquells que confiem que cal establir mecanismes de
democràcia directa en la presa de decisions transcendents, i que la política,
és a dir, la gestió dels afers públics, va més enllà de la gestió professional
i la concurrència regular a les urnes.
Enterrar el
“processisme”
Entenc que part que
l’espectacle desenvolupat en aquests darrers tres mesos ve inspirat pel greu
error que va cometre Convergència i
el president Mas a l’hora de
gestionar el 9-N. Primer, la resistència a desobeir l’estat de
manera decidida (que de res va servir, tenint en compte l’actuació posterior de
la brigada Aranzadi), i després, perdent el temps al llarg de deu mesos que van
permetre reorganitzar l’ofensiva unionista. És
per això, que trobo més que raonable la desconfiança que puguin sentir molts al voltant de
la sinceritat sobiranista de CDC i
el seu entorn. Van
ser deu mesos perduts (entre novembre de 2014 i setembre de 2015) que es poden
explicar pel tacticisme de vol rasant (la voluntat de mantenir i reinventar
l’espai del centre-dreta nacional) o pel vertigen que suposa el salt al buit de
construir un nou estat.
Paradoxalment, acumulem tres
mesos més perduts de manera inexplicable, en què la CUP ha comès exactament el
mateix error que CDC. D’una banda detecto el mateix vertigen de penetrar en una geografia desconeguda, i també el mateix
tacticisme eixorc on no és difícil de
detectar intervencions
fosques o interferències ideològiques en què, amb el pretext del discurs
social, a la pràctica es posen pals a les rodes i obstacles al camí de la
independència, que és l’única via de ruptura. En el fons, la CUP també té la seva Unió Democràtica disposada a
torpedinar la independència amb pretextos de puresa ideològica. En el cas dels
de Duran, l’excusa era el seny i el catolicisme ;
en el cas dels puristes és la revolució entesa com a creença religiosa.
Malgrat la solidesa
ideològica i dialèctica que ha caracteritzat l’entorn de la CUP, he assistit a converses en què,
quan apareix el cognom Mas, s’esvaeix tota racionalitat i fonament lògic. Veig cares desencaixades, ulls que se surten de
les òrbites i jugulars a punt d’esclatar. Es percep un odi que, com tot sentiment poc racional,
resulta difícil d’argumentar. S’esgrimeixen raons com la necessitat d’obrir la
independència a l’esquerra, i s’esmenta una idealitzada classe obrera com a eix
de la nova República, mentre es tracta d’estigmatitzar el món convergent com a
l’eix del mal de les dretes i representant d’una rància burgesia.
Servidor de vostès,
que coneix de què va això de la classe obrera (a algunes assemblees sóc dels pocs que sap
què és haver estat en una cadena de muntatge en una indústria d’injectats
plàstics al Vallès), veig més fàcil trobar treballadors de coll blau en un centre
comercial que en una assemblea de la CUP, ha arribat a la conclusió
que és precisament aquest grup social (cada vegada menys nombrós i més
difuminat) qui resulta més procliu al vot identitari que a la racionalitat i conveniència
d’un estat que, en teoria, els permeti millorar la seva existència. És per això que
arribo a la conclusió que la qüestió obrera és una mera excusa per no haver
d’admetre una realitat: que la independència és fonamentalment des de, per i
per a les classes mitjanes d’aquest país. Unes classes mitjanes amb esperit
conservador i pràctiques progressistes
que s’identifiquen políticament amb Junts
x Sí. Unes
classes mitjanes a qui no se les ha ni se les pot apartar dels seus referents
ideològics ni dels seus símbols. I,
ho sento molt si això ofèn. Tanmateix si bé és legítim que per a molta gent
Artur Mas és encarnació de les classes benestants barcelonines a qui se li
atribueixen bona part dels mals (i per tant, com a símbol se’l pot arribar a
odiar), per a
d’altres és el símbol de qui s’ha reinventat, de qui ha sortit de l’armari
sobiranista amb un valor encomiable, posant en risc no només la seva carrera,
sinó la seva llibertat i la seva persona. En
altres paraules, per a molts altres és també un símbol. Per cert, que si ens atenem a l’anàlisi
electoral veurem que entre Junts x Sí hi ha més percentatge de gent
treballadora que, per exemple, entre els antics votants d’Iniciativa!
27-D des d’una
perspectiva històrica
Ara bé, si opto per un
argument per tal de justificar el meu posicionament sobre aquesta qüestió, ho
faré des de la meva perspectiva d’historiador. I acostumat a la lectura d’actes
de reunions, correspondències, articles i altres textos, sabent com acaba la
pel·lícula, sé perfectament que més enllà dels encerts o errors que puguem
cometre en l’ara i aquí, el judici de la història és inapel·lable i cruel. Per això, considero que tota decisió ha de desprendre’s de la passió
del moment, o de fílies i fòbies, i que cal tenir presents les conseqüències a
llarg termini. Cal entendre que el 27-D es
decideix avortar
el procés o tirar endavant, amb totes les incerteses del món. Això
no fa la qüestió precisament còmoda. Tanmateix, si s’evita la creació d’un govern (malgrat que
sigui al costat de gent que no ens inspiri massa confiança) que enceti d’una
vegada per totes el procés constituent, poden passar dues coses:
·
Que fracassem, o
que, sigui com sigui, arribem igualment a la independència. Si la CUP veta el
procés actual, amb les seves insuficiències, parcialitats i imperfeccions,
l’esquerra alternativa serà assenyalada, justament o no, com a culpable, i, pitjor
encara, com a traïdora.
·
Imaginem,
en canvi, que anem a eleccions, Junts
pel Sí guanya amb majoria suficient i al cap de divuit mesos siguem
independents. No es tractaria només de
la CUP: tot el discurs crític amb el capitalisme, tota
l’herència d’altermundisme, tots els esforços per crear una esquerra diferent i
actualitzada quedaria desacreditat, com a mínim, per a una generació. I
tindríem una Catalunya bàltica o andorrana, amb escassos drets per als
treballadors, amb
una victòria clara dels sectors més neoliberals. Bona part d’aquest
escenari seria a causa de la ingenuïtat i la inflexibilitat ideològica de qui
avui es reclama com a esquerra. I aquest és un escenari plausible que ens faria quedar com
a estúpids.
Per contra, imaginem que, finalment el 27-D
ens posem d’acord, el procés tira endavant, i en un termini raonable disposem
d’una República pròpia. Imaginem, a més, que en l’escenari més optimista,
en les següents eleccions, l’esquerra alternativa, juntament amb altres forces
afins, assoleix la majoria del Congrés
i es posa a legislar. Malgrat que jo seria partidari de polítiques radicals i
ambicioses, hauríem de ser conscients que caldria establir un marc de
convivència amb aquells que pensen de manera molt diferent a nosaltres. Segurament no podríem o no hauríem d’anar tan lluny com voldríem,
perquè és
probable que tinguéssim a mig país conspirant contra les esquerres a l’espera
de trobar un bon moment per revertir (amb ànsies de revenja) bona part de les
nostres mesures. Mireu, sinó què passa amb Veneçuela, amb grups socials amb aliats poderosos,
disposats a sabotejar constantment una república amb sensibilitat social, que tindria
com a resultat una societat dividida i fràgil. Per molt que vulguem fer desaparèixer a Artur
Mas del mapa, no trigarem gaire a veure aparèixer molts altres líders
conservadors semblants o molt pitjors. I no ens quedarà altre remei
que conviure i acordar coses amb oponents polítics, perquè en el fons, representa a una
part important (fins i tot, ara per ara, central) del nostre país. Al cap i a la
fi, paraula d’historiador, és molt millor
administrar els conflictes políticament que a pinyes.
Amb això vull dir que,
ens agradi o no, l’entesa amb el centre-dreta és inevitable si volem anar a algun lloc.
Que el centre-dreta també ha d’ésser conscient que ha de cedir a bona part dels
seus plantejaments i als seus projectes més agosarats, que ha de reprimir els
seus instints més bàsics. Al cap i a la fi, el nostre és un país petit on hi ha
proximitat, també personal, i si volem bastir una nació sòlida i segura, resistent a
amenaces exteriors i amb contradiccions internes, hem d’entrenar-nos a conviure
amb projectes polítics heterogenis sense que per això haguem de renunciar als
nostres principis.
Mireu. Aquests darrers
mesos he estat treballant en una biografia de Salvador Seguí. Una de les coses
que més m’han sorprès és un fet que normalment havien passat desapercebuts per
bona part dels historiadors. Una de les obsessions del sindicalista urgellenc consistia a
atreure precisament les classes mitjanes al seu projecte d’una societat
llibertària (d’aquí els seus flirtejos amb polítics republicans). A diferència d’algunes de les sectes anarquistes
autoerigides com a defensors de l’ortodòxia, Seguí creia que calia integrar tothom en el
projecte d’una societat més justa, fins i tot aquells que ideològicament no
resultaven afins. Penso que precisament això hauria de ser una de les
obsessions de la CUP. No es tracta de
marcar paquet o
a veure qui és més d’esquerres o més revolucionari, sinó fer
entendre, via l’exemplaritat i la capacitat d’ésser alhora idealista i
pragmàtic, que una
societat igualitària és desitjable, fins i tot per a aquells que puguin
beneficiar-se d’un estatus superior. De fet, aquesta és l’exemplaritat que fins
ara havien establert, via la pedagogia dels fets, els representants de la CUP
al Parlament.
Conclusions
Les utopies, afortunadament, no existeixen. Hi ha projectes a la recerca de millorar
la vida de les persones, que s’ubiquen en situacions que cal resoldre quotidianament,
a còpia de decisions molt raonades. Hi ha també projectes polítics que són inservibles si es
deixen ancorar als prejudicis o a ideologies que la història ha deixat en
evidència. Hi ha, per tant, principis que cal adaptar al
canvi històric. Hi ha oportunitats que ens permeten avançar, i que poden passar
de llarg si no les sabem aprofitar. Ara
mateix tenim al davant nostre l’oportunitat d’anar pel camí incert d’un estat independent,
molt millor que romandre a la certesa d’ofegar-nos al pantà de l’imperi
espanyol. La independència caldrà fer-la de bracet
amb gent que pensa diferent que nosaltres, amb qui ens separen i ens uneixen
moltes coses. Dir no als
convergents i als seus símbols és avortar el procés, i penetrar en
una dimensió d’esterilitat per, almenys, una generació. Dir sí a Mas no ens assegura res, tan sols
tirar endavant per camí desconegut. De fet, no era això el que preteníem? No és
això la utopia?
Xavier Diez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada