Benvolguts,
Avui comentarem un article escrit per Gabriel Rufian. El títol Una
petita història.
Segons la Viqui:
Gabriel Rufián Romero (Santa Coloma de Gramenet, 8 de
febrer de 1982) és un activista social i polític català vinculat
amb moviments socials d'esquerres. Destaca la seva implicació en els drets
socials[cal citació] i la
lluita pel dret d'autodeterminació deCatalunya i
d'Euskadi. És
diplomat en relacions laborals i Màster en Direcció de personal (Universitat Pompeu Fabra) i expert en
selecció, formació i comunicació.
Fill i nét d'andalusos de Jaén i Granada, va
créixer al barri del Fondo de Santa Coloma de Gramenet. Posteriorment,
ha residit a Badalona i Sabadell,[1] on
va anar a viure per sis mesos per implantar-hi una oficina de relacions
laborals i s'hi ha quedat a viure.[2] Destaca
la seva activitat com a membre de Súmate, des
del 2014 des d'on reivindica l'independentisme expressat en castellà. El febrer
de 2014 inicia el seu primer acte com a portaveu de Súmate (plataforma creada
la tardor de 2013).[2] L'hivern
de 2014 esdevé membre de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)
i al maig del mateix any és escollit membre del Secretariat Nacional (8è
candidat més votat, amb 3910 vots). Intervé assíduament en actes com a
conferenciant i taules rodones arreu de Catalunya.[3][4] L'11
de setembre del mateix any esdevé un dels protagonistes de la Via Lliure cap
a la República Catalana fent de portaveu de l'ANC en castellà a l'escenari
central de l'acte de la Diada situat a la Meridiana de Barcelona.[5] Durant
la campanya electoral per a les eleccions catalanes del 27
de setembre, participa a actes de campanya fent crida al vot dels
castellanoparlants[6] i
al final de l'acte final de campanya de Junts
pel Sí.[7]El
novembre de 2015 es va anunciar que encapçalaria la llista d'Esquerra Republicana de Catalunya a
les eleccions espanyoles al Congrés
dels Diputats del 20 de desembre.[8]Paral·lelament
a la seva intensa activitat a les xarxes socials,[9] és
col·laborador habitual de debats i tertúlies d'actualitat política a diversos
mitjans de comunicació (entre altres, en programes com 2324 de Televisió de Catalunya, El Matí de Catalunya Ràdio, El
Punt Avui TV,13TV...).[10] També
publica regularment articles d'opinió a diaris digitals (El Matí digital,[11] El Singular,[12] Nació
Digital,[13] El Punt
Avui,[14] El
Món, entre altres) i ha estat objecte d'entrevistes a diversos mitjans.[15][16]
Aquesta petita història la hi vaig sentir explicar en alguna
ràdio ja fa uns mesos. Quan la vaig sentir, i en l’article també ho explica, hi
ha una frase que quan la recordo em fa posar la pell de gallina, “I recordo el pas d'aquest col·legi del Fondo
a un institut del centre de Badalona i com a molts de nosaltres ens va
sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. I també com allò ens va enriquir a tots.”
D’aquesta frase d’en Rufián, un detall:
L’estructura és idèntica a la
frase de l’Ovidi Montllor: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Per més detalls, deixeu-me
primer explicar un acudit gràfic segurament d'en Junceda d’un Patufet que hi havia a casa quan jo era
petit: Reunió de senyores Pones el dia de visita (abans les àvies rebien les amistats un determinat dia a la setmana). Les àvies xerren i els nens corren per entremig de les cadires. Una àvia diu: Fixeu-vos si el meu nét és eixerit que estudia francès i àlgebra. Vine aquí Pauet, parla’ls una mica en àlgebra a aquestes senyores...
La frase d’en Rufián
ens diu altres coses. Que ell, que havia fet els primers estudis en una escola
amb immersió lingüística, havia après el
català com potser havia après també àlgebra... Però de petit no tens
consciència de si allò que t’ensenyen és útil o important o no.
La importància la té
quan t’adones que el que havies après és útil. En Rufián diu: ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. De fet, la frase quan jo li vaig sentir
pronunciar, i això és el que quan ho recordo em fa posar la carn de gallina continuava
amb: Són gent
que viuen en català!
ens va sorprendre que hi hagués gent que sentís, pensés i parlés només en català. Són gent que viuen en català!
O sigui que en
Rufián, fill d’immigrants espanyols, que viuen a Santa Coloma de Gramenet,
viuen evidentment “en castellà” perquè tothom en aquell barri,
sense tenir-ne consciència, “viu en castellà”.
Tanmateix els vailets que van a l’escola al barri de Fondo i que “viuen en castellà” aprenen
català i àlgebra i tot d’una, quan són més grans i canvien d’escola, van a Badalona
en un barri de catalanoparlats i s’adonen que el català serveix per a alguna
cosa, serveix per relacionar-se amb altres nens que “viuen
en català!”. I de fet, serveix per viure
en català!
Segurament que d’aquesta
facècia un lingüista en tindria coses a dir i segurament que un polític també:
El lingüista potser diria que l’aprenentatge del català no va ser presentat als
nens en un context de normalitat i d’utilitat...
El polític potser diria que en
una país normal, que no fos una dictadura ferotge que portava en l’ADN dels
governants el genocidi de la llengua catalana aquesta situació no s’hauria produït.
I el polític continuaria explicant que el país venia d’una guerra més ferotge
encara, que pretenia anorrear Catalunya i que va obligar molts espanyols a
migrar cap a Catalunya per pur instint de supervivència, sense explicar-los
prèviament que a Catalunya es parlava en una llengua diferent del castellà dels
immigrants, i que va incitar o tolerar a
crear barris o guetos de castellanoparlants en illots enmig de territoris de
catalanoparlants de tota la vida...
I segurament que un
urbanista també hi tindria moltes coses a dir...
Ara vegem l’autobiòpic d’en Rufián:
4 novembre 2015
2.00 h
Una petita història
Gabriel Rufián
He conegut gent
anònima a places que podria liderar països sencers
Després, va arribar la
universitat i treballar de tot per poder pagar-la. Anys en uns famosos grans
magatzems i en una moderna botiga de roba del centre de Barcelona. Anys de
biblioteca, de conèixer gent d'arreu, de cridar “Nunca máis” i “No a la guerra” a plaça Catalunya i
d'emocionar-se amb la pau a Euskal Herria. Anys de carrer, de debat, d'aprenentatge.
Després, va arribar el treball “seriós”. Deu anys treballant en empresa
privada. Deu anys en selecció de personal al sector siderometal·lúrgic. De
becari a liderar equips. Tasca dura i sector dur. I com tants d'altres, veient,
comentant i fent política “a fora” perquè no ens sentíem representats “a dins”.
La millor política del món. No la menyspreïn. He conegut gent anònima a places
que podria liderar països sencers. Aquesta és la història. Aquesta és la meva
història. Disculpin les molèsties.
Gabriel Rufián
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada