Benvolguts,
L’ Enric Serra al PuntAvui es pregunta com pot ser que el republicanisme vagi deixar d’existir en la transacció, quan els partits polítics de l’Estat espanyol, que no el poble espanyol, varen
renunciar-hi patèticament. El Carrillo, el González, el PC, el PSOE varen estripar les cartes. Varen engegar 40 anys i escaig de lluita
antifranquista a la brossa i es varen llençar en braços del franquisme, amb
soroll de sabres, en estat pur...
Aquest fenomen l’hem estat anomenant el franquisme sociològic i aquest és el fenomen que caldria escatir.
Com pot
ser que tingui tanta força?
Per sort, el mapa de les votacions de les darreres eleccions
del 20D ens explica, en veu de l’Enric Juliana i d’altres, quin ha
sigut el comportament de la massa
(en el sentit orteguià) espanyola. [La
rebelión de las masas]. En el mapa dels grisos es mostra aquesta realitat.
En els mapes
que va presentar l’Enric Juliana hi ha la crua realitat. Espanya, el reino de Castilla, és azul i roja (antes
azul y roja que rota...), i si identifiquem la massa central segons una
campana de Gauss, té una proporció de PP+PSOE de més d’un 60%, amb dues
províncies de més del 70% i unes quantes de “només” del 40%-50%. Però la costa mediterrània oscil·la entre el 0%
i el 40%. En el mapa
del franquisme sociològic, el PP+PSOE desbocat es correspon a l’Espanya interior.
El mapa que podríem identificar com més tendent a ser republicà és la perifèria.
N’hem parlat moltes vegades, de les dues Espanyes.
Tanmateix, segons l’Enric
Serra exposa, els nous partits, un neoliberal i l’altre més d’esquerra
queden inclosos en el magma espanyol. No són identificables com a realitats
diferents en aquests mapes segons els paràmetres de mesura que en Juliana ha
definit.
Ara podem llegir l’article de l’ Enric Serra:
29 desembre 2015
2.00 h
Republicans a Espanya?
Enric Serra
Cap persona que s'hagi mirat la realitat política i social d'Espanya
pot dir que els resultats de les eleccions del 20 de desembre hagin estat una
sorpresa. I aquest articulista
potser tampoc no s'hauria de sorprendre que no hi hagi hagut debat sobre si l'Estat espanyol ha
de ser una monarquia o una república. Que
no l'hagi impulsat el PP, s'entén
perquè el seu
paper de marmessor de l'herència franquista que representa la monarquia, és
evident. Que no ho hagi fet el PSOE, també, perquè l'exercici del
poder i el temor dels sabres li ha fet perdre el significat de la sigla i
l'esperit que la va inspirar. Però que no ho
hagin fet els partits que es presenten com a nous i revulsius de la vella
política és més difícil de comprendre. Ciudadanos, perquè podria representar la nova
política neoliberal, pragmàticament republicana i desproveïda
d'hipoteques històriques. I Podemos,
perquè se suposa que és la recuperada veu de l'esquerra popular que hauria de
ser l'antítesi dels privilegis hereditaris i les farses institucionals.
En canvi, ambdós van engrunar –hem de pensar que conscientment– qualsevol
indici de republicanisme el dia que van acudir al Palacio de la Zarzuela afalagats de
pertànyer a les privilegiades elits que són convidades a reverenciar el
monarca.
Encara que els republicans catalans sembla que
no tenim pressa ni prou consens per fer realitat la República del nostre país,
som majoria els que la voldríem demà mateix. Ho sabem i ho saben arreu, i sembla que
aquesta evidència s'hauria d'encomanar al poble espanyol, que hauria de sentir
un pessigolleig similar al seu cervell, preguntar-se per a què volen un rei i una família reial i
escatir què representa tenir-los més enllà d'una projecció històrica que avui
dia és absolutament anacrònica. Ho és per a Espanya i ho és per a
qualsevol altre país per més tradició que tingui al darrere o per més exemples
que hi hagi a la vella Europa, on també hi ha repúbliques notables. I aquest debat no
és un debat anecdòtic sobre el comportament de la família reial. És un debat
sobre el sentit comú de la ciutadania.
Enric Serra
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada