Benvolguts,
Avui parlem de l’article d’ahir al PuntAvui Xocar contra la realitat d’en Vicent
Sanchis. En Vicent Sanchis és sorprenent. Aconsegueix parlar de les finances
de Catalunya, sense esmentar ni un sol cop fins al final del raonament i encara
en condicional l’Espoliació
fiscal que suportem. Espoliació fiscal reconeguda per tots els economistes que ho han
estudiat i fins per l’economista de capçalera del Montoro, Angel de la Fuente, que va fracassar
repetidament, fa un parell d’anys, quan el seu amo li va encarregar
que demostrés que
a Catalunya no hi havia dèficit fiscal apreciable. Amb la intervenció patètica
d’un amic d’Inspectors d’Hisenda corruptes, convictes i engarjolats, de la
delegació d’Hisenda de Catalunya, de nom José Borrell. Intervenció que fou desconstruïda
a l’instant per en Xavier Sala i Martin, amb la conyeta de la VISA. A Catalunya
hi ha dèficit
fiscal i els economistes expliquen
que les condicions socioeconòmiques i territorials de Catalunya haurien de presentar
superàvit
fiscal...
Pel que respecta a aquest dèficit fiscal o expoliació fiscal que patim els catalans (de dretes o d’esquerres,
unionistes o independentistes, de JxS o
de la CUP), en aquest Bloc no fa
gaires dies vàrem demostrar
el que els economistes expliquen, a partir de l’entrevista que va fer a
RAC1 en Jordi Basté al conseller Mas-Colell on aquest va respondre rapidíssimament i categòricament
a la pregunta sobre quin era el dèficit fiscal català?
16.000M€/any!
Dic que en Vicent Sanchis és sorprenent per diversos apartats del seu escrit que jo no
soc capaç d’entendre. Perquè no havia sentit mai el terme ingressos fictícis que apareix al
darrer paràgraf (En
els darrers dos anys CiU i Esquerra han aprovat uns pressupostos que incloïen
unes partides d'ingressos fictícies.
Era el preu que pagaven els convergents perquè els republicans els prestessin el
suport parlamentari necessari).
I insisteixo, en aquest paràgraf d’en Vicent Sanchis no
entenc l’assumpte dels ingressos fictícis, no
entenc l’assumpte de les partides
imaginàries. No entenc que la Generalitat
ha hagut de demanar més diners encara a l'Estat i ha desbordat la contenció de dèficit que el govern de
Rajoy li ha imposat...
Els espanyols en aquests casos fan servir una expressió molt
particular: Me lo explique!
En canvi sí que entenc perfectament el paràgraf: Qui pagarà el “pla de xoc social”?
En Sanchis es fa una pregunta: “Qui
pagarà el “pla de xoc social”? I se la respon ell mateix: si Catalunya fos un estat i augmentés els seus ingressos
fiscals amb nous impostos o, sobretot, amb el dèficit amb què ara l'Estat es
paga les pròpies festes.
Doncs ja som al cap del carrer: Catalunya podrà fer front al
repte de la pobresa quan tingui superàvit fiscal, quan ingressi dels seus contribuents (de
dretes o d’esquerres, unionistes o independentistes, de JxS o de la CUP i també
del PP, del PSOE, de C’s, etc ), més diners dels que li costen
les despeses, inversions, plans de xoc energètics i d’alimentació dels menys
afortunats...
Vegem l’article:
5 desembre 2015
2.00 h
Vicent Sanchis
Que la CUP no vol investir de cap manera Artur Mas és d'una evidència
que tira de tos. Ara mateix
l'esquerra proclamada rupturista es divideix en dos sectors:
- Els qui ho farien per evitar eleccions
amb la pinça al nas i patint com en una colonoscòpia sense anestèsia
- i els qui no ho farien de cap manera.
Els primers, liderats
per David Fernández, que és el primer que s'ha atrevit a parlar clar en un
partit presumptament d'atrevits, justifiquen la traïció de classe adduint que cal salvar
el procés i que ho fan a canvi d'un pla de xoc per pal·liar l'emergència
social.
Els segons, que
sembla que s'apinyen darrere d'Anna Gabriel, no en volen ni sentir a parlar.
Potser la CUP es
trenqui. O
potser al final, en el darrer segon, guanyarà el pragmatisme que ha convertit
l'espècie humana en una tribu menys agra.
Però, sigui com sigui, si hi ha investidura hi haurà d'haver també un “pla de xoc” contra la pobresa que la justifiqui. Un “pla” que
serà la solució, però també el problema.
El pla de
xoc és una calamitat
que tard o
d'hora passarà factura
als
defensors d'un estat propi
Entre uns i altres, han
convertit Catalunya en una societat que viu suspesa en la fantasia. Demanar la
independència no és cap somni. És un repte aspre, vist contra qui
cal activar-la, que depèn, en darrer terme, de la persistència i l'audàcia de
la majoria dels catalans. També de la intel·ligència i l'habilitat. I que es
justifica per la necessitat i per la dignitat. Voler salvar el món i eliminar les injustícies
d'arrel és una altra cosa. Tan lloable com quimèrica. I que pot tenir uns
efectes contraproduents terribles. Algun dia un sociòleg que no tingui por de
la incorrecció política haurà d'explicar què ha passat en aquest país. Quina epidèmia
hem patit que ha convertit bona part de la joventut en banderers de la
irrealitat i en destructors del sistema que els ha permès ser alguna cosa.
Catalunya s'ha construït
i ha permès tanta ràbia antisistèmica gràcies al treball. Al càlcul fred. Tant
hi entra, tant pot sortir-ne. Catalunya
s'ha fet amb les sabates desgastades dels representants comercials i el clinc
de la caixa registradora. Amb la imitació, l'instint i la imaginació. Amb la
rebel·lia i la persistència. Amb el senyor Esteve. Amb uns valors que ara ja ni
ensenyen les escoles de negocis. Si una part injustificada de la joventut
acomodada que patim pot plantar cara al model de vida i societat que van somiar
els seus avis per a tothom, és precisament perquè algú abans que ells va pensar
que la despesa sempre s'ha d'ajustar als ingressos. Per això no s'entén la
insistència a reivindicar el “pla de xoc social” que
una part de la CUP reclama per
poder-se empassar la investidura d'Artur Mas.
La pregunta que faria qualsevol
persona adulta si li plantegessin un pla semblant a escala familiar o empresarial seria com
finançar-lo. Potser encara algun despistat no ho té clar, però la Generalitat té uns pressupostos tan magres que no li
resolen ni la despesa corrent. I per anar una mica més enllà i
cobrir-la, ha de suplicar que l'Estat
li avanci enormes quantitats. En els darrers dies el govern de Mariano Rajoy
s'ha permès humiliar el d'Artur Mas perquè té la clau de la caixa i la maneta de l'aixeta. Si
Cristóbal Montoro no hagués acceptat avançar els 3.000 milions
que Andreu Mas-Colell li ha demanat en allò que tan pomposament es denomina FLA extraordinari, tal com confessa el
mateix conseller d'Economia, l'esclafit hauria estat insuportable. Quin sentit
té exigir un “pla
de xoc social”? Mentre la Generalitat
es mantingui autonòmica, qui i com l'ha de pagar?
En els darrers dos anys CiU i Esquerra han aprovat uns
pressupostos que incloïen unes partides d'ingressos fictícies. Era el preu que
pagaven els convergents perquè els republicans els prestessin el suport
parlamentari necessari. A l'hora de
la veritat, les
partides imaginàries no s'han
concretat i la Generalitat ha hagut
de demanar més diners encara a l'Estat
i ha
desbordat la contenció de dèficit que el govern de Rajoy li ha imposat.
Repetim-ho per si no ha quedat clar: qui pagarà el “pla de xoc social”? Una proposta tan desbocada només es podria fer efectiva
si Catalunya fos un estat i augmentés els seus ingressos fiscals amb nous
impostos o, sobretot, amb el dèficit amb què ara l'Estat es paga les pròpies
festes. Qualsevol partit
minoritari té dret a exigir la lluna a canvi del suport parlamentari que li
demani un de majoritari per governar, però a Catalunya sembrar més quimeres inassumibles és
un error colossal. Una calamitat que tard o d'hora passarà la factura
corresponent als defensors d'un estat propi. Incloent-hi la CUP.
Vicent
Sanchis
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada