Benvolguts,
Article que he
trobat interessant i que funciona quan els pobles, ni vençuts, trepitgen
fort...
27 novembre 2015
Tarradellas a la Unesco
Manuel Manonelles I Tarragó - Director
General d'Afers Multilaterals i Europeus
L'any 1955
l'eminent científic català August Pi i Sunyer
va rebre un important reconeixement de la Unesco, el conegut com a premi Kalinga,
creat per reconèixer el treball de grans divulgadors científics. Pi i Sunyer, membre de l'IEC i fundador de la Societat Catalana de Biologia, militant
i diputat republicà, havia col·laborat amb la Mancomunitat i amb la Generalitat
republicana i, per tant, marxà a l'exili l'any 1939, i va desenvolupar la seva
activitat científica a Caracas a
partir del 1940.
Això aviat presentà un greu dilema diplomàtic i protocol·lari quan, a l'hora de
preparar la cerimònia de lliurament del premi a la Unesco, el guardonat hi
exigí la presència del mateix president de la Generalitat a l'exili, Josep
Tarradellas, objectiu que finalment va aconseguir. Posteriorment, el president
Tarradellas recordaria: “En tots els actes que la Unesco va celebrar en el lloc
d'honor hi havia Veneçuela i Catalunya, mentre que el delegat de l'Espanya
franquista es trobava, com ànima en pena, al mig del públic...”
No deu ser casual
que fos precisament a Catalunya on es va crear la primera de les càtedres
Unesco, l'any 1989
Aquest fet, poc
conegut, ens ajuda a comprendre l'especial relació de Catalunya amb aquesta
institució que, aquests dies, celebra el setantè aniversari. I és que és del
tot lògic que el nostre país, que es defineix en gran part per una identitat fonamentada
en la seva llengua i, per tant, en la seva dimensió cultural, hagi volgut
mantenir una relació directa amb aquesta institució des de la seva fundació. Ja
als anys cinquanta l'il·lustre jurista Francesc Maspons i Anglasell considerava
la Unesco el màxim exponent dels valors humanistes. Des d'aleshores, la
societat catalana s'ha bolcat en un organisme el nom complet del qual és
Organització de les Nacions Unides per a l'Educació, la Ciència i la Cultura. I
ho ha fet amb una densa i vibrant xarxa d'organitzacions de la societat civil i
del món acadèmic repartides per tota la geografia del Principat: dotzenes de
centres, clubs i associacions Unesco, biblioteques i escoles associades o
càtedres Unesco. No deu ser casual que fos precisament a Catalunya on es va
crear la primera d'aquestes càtedres, l'any 1989.
Aquest interès de la
societat s'ha traduït també en l'àmbit institucional, i la relació amb aquest
organisme ha estat una de les prioritats transversals de l'acció exterior de
tots els governs de la Generalitat des del retorn de l'exili el 1977. Des de
l'exposició feta a la seva seu, a París, l'any 1981 amb el títol La Catalogne aujourd'hui fins a
l'actual Memoràndum d'Entesa signat entre ambdues institucions pel president
Artur Mas i la directora general Irina Bokova el 2013, i que ha permès el
primer destacament d'experts de la Generalitat i la col·laboració directa amb
projectes específics.
Una altra dimensió
igualment rellevant és la dels catalans que han deixat una empremta en la
història de la institució durant aquestes set primeres dècades d'història. Per
motius d'espai en destacaré només dos: el doctor Pere Bosch i Gimpera, que en
fou el cap de la divisió de filosofia i humanitats des del 1948 fins al 1952, i
el professor Federico Mayor Zaragoza, que va capgirar la institució, i el pas
del qual –com a director general adjunt del 1978 al 1981 i com a director
general del 1987 al 1999– encara és avui enyorat al Palau de la Unesco, a la
plaça de Fontenoy. Lloc on, per cert, es pot admirar una altra petjada
catalana, els magnífics Murals
del Sol i de la Lluna, de Joan Miró i Josep Llorens Artigas, que des del
1958 decoren la seu principal per encàrrec de la mateixa institució.
Avui, malgrat els seus
clarobscurs, la Unesco i els seus valors constituents continuen sent una
referència en àmbits com ara el de la diversitat cultural, l'educació en les
seves múltiples vessants, el diàleg intercultural i la tolerància, o la
sostenibilitat en la ciència i la cultura. Sense oblidar que, tal com explicita
el preàmbul de la seva constitució, el seu paper fundacional és: “Que, atès que
les guerres neixen en la ment de les persones, és en la ment de les persones on
han d'edificar-se els fonaments de la pau.” Una missió avui més necessària que
mai.
Manuel Manonelles I Tarragó
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada