28/12/2015. José M. Murià. La voluntat de ser. El capteniment dels refugiats republicans espanyols a Mèxic, que exercien de republicans però fonamentalment d’espanyols amb totes les xacres que aquesta condició, que ja es portava a la sang durant la guerra i la postguerra, a Catalunya, a Espanya, a Mèxic, comportava...

Benvolguts,

En aquest Bloc hem reflectit molts dels apunts de José M. Murià, català fill de refugiats republicans que va arribar a Mèxic l’any 1942, a la panxa de sa mare, a punt de néixer...

• Aquí explica, és una seva obsessió permanent, el capteniment dels refugiats republicans espanyols a Mèxic, que exercien de republicans però fonamentalment d’espanyols amb totes les xacres que aquesta condició, que ja es portava a la sang durant la guerra i la postguerra, a Catalunya, a Espanya, a Mèxic, comportava. Explica que: Recurrents discussions i més d'alguna bufetada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents trobades que vaig tenir amb exiliats republicans o amb llurs fills.

·         Esmenta també la frase d’un vers del seu pare, que usa de leitmotiv per l’article: “La voluntat de ser vull per cuirassa que cap dard no traspassa per a ferir-me el pit.” Explica que: Potser amb excessiva simplicitat, el meu pare, amb la seva llarga tradició separatista, em calmava dient-me: “No t'hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho porten a la sang.”

·         Esmenta la frase atribuïda a Josep Pla: “Ja fa molt de temps que tinc ben clar que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres...”.

·         Esmenta també, referint-se als republicans espanyols: “Mil vegades els vaig sentir manifestar-s'hi d'acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del generalíssim Franco per no haver sortit del poble sinó de l'ajuda nazi-feixista, però la seva actitud era totalment diferent quan es tractava de la voluntat dels catalans de sostenir la seva identitat particular, defensar la seva cultura i, sobretot, esgrimir la seva “voluntat de ser”.

·         Finalment us recordo un article seu: 11/04/13. L'espanyolisme en un vaixell d'exiliats que tal com diu ell li remou els budells cada cop que hi pensa. Explica un episodi de la fugida cap a l’exili mexicà que també l’explica el fill d’Artur Bladé i Desumvila en aquest altre apunt del Bloc: 27/02/15. Artur Bladé: Trista anècdota de l’exili".

·         Conclusions: Tristes històries d’exili i problema endèmic greu dels nostres antics veïns espanyols...

Vegem l’article:

28 desembre 2015 2.00 h

La voluntat de ser

JOSÉ M. MURIÀ

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l'independentisme ha arribat als nivells magnífics d'avui

Escric en una terrassa que permet admirar la bellesa tant de la badia com de tota la ciutat de Puerto Vallarta. Penso en Catalunya especialment per la conferència que he dictat fa poques hores sobre la seva possible independència, i en tot el que s'hi ha dit. Ja han passat les eleccions espanyoles, però no ens han deixat l'aigua clara. Ja fa molt de temps que tinc ben clar “que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres...”, ja veureu com s'acabaran posant d'acord.

Qui això escriu no necessita pas que li expliquin com són. Vaig conèixer prou bé els refugiats republicans espanyols a Mèxic, hipotèticament demòcrates, respectuosos de la voluntat dels pobles i, encara més, del seu dret a l'autodeterminació. Mil vegades els vaig sentir manifestar-s'hi d'acord pel que feia a la negació del govern de Mèxic a reconèixer el govern del generalíssim Franco per no haver sortit del poble sinó de l'ajuda nazi-feixista, però la seva actitud era totalment diferent quan es tractava de la voluntat dels catalans de sostenir la seva identitat particular, defensar la seva cultura i, sobretot, esgrimir la seva “voluntat de ser”.

Encara recordo, per exemple, la que se'm va armar una vegada que, per una commemoració del 14 d'abril, em van convidar a parlar i, per concloure la meva argumentació sobre el dret de Catalunya a ésser el que vulgui, els vaig recitar uns versos del meu pare que, entre altres coses, deien, precisament: “La voluntat de ser vull per cuirassa que cap dard no traspassa per a ferir-me el pit.”

Recurrents discussions i més d'alguna bufetada foren sovint la rutina de les cada vegada menys freqüents trobades que vaig tenir amb exiliats republicans o amb llurs fills.

Potser amb excessiva simplicitat, el meu pare, amb la seva llarga tradició separatista, em calmava dient-me: “No t'hi posis pedres al fetge, fill meu. No ho veus, que no hi ha res a fer amb aquesta gent? Ho porten a la sang.”

Anys després, quan governava el tal González i el seu PSOE, vaig trescar molt per Espanya com a representant del govern del meu país i, per tant, amb l'obligació de guardar-me la meva opinió sobre temes que no fossin els que s'esqueien a la meva missió, i tot el que vaig sentir dir dels catalans a tot tipus de gent confirmen el que estic dient.

Són molt poques les excepcions que he conegut. De tal manera, és clar, no es pot totalitzar, però és evident que es pot generalitzar.

És cert que no és el mateix que guanyin els uns o els altres. Són molt més perilloses les melindroses paraules de la suposada esquerra que la franquesa del neofranquisme dominant.

No cal recordar que, durant els darrers anys, amb el govern espanyol que hi ha hagut, l'independentisme ha arribat als nivells magnífics d'avui, i això seguirà creixent amb la seva ajuda encara que ens ofereixi una cara un xic més moderna, però igualment podrida per dintre, com la d'aquests anomenats ciutadans, que no són més que súbdits igualment abjectes de l'herència del general Franco. Afortunadament, per ara, les coses no els han sortit tan bé com anunciaven.

El que s'ha de procurar és no perdre mai precisament la voluntat de ser.

José M. Murià

Joan A. Forès

Reflexions