Benvolguts,
El professor Carles Boix estudia i sintetitza la relació
entre estat i identitat nacional. Explica d’entrada les tres fórmules que
segons el seu parer han adoptat els diversos territoris plurinacionals, mira d’incloure
Espanya en alguna de les tres i demostra que no ha intentat reeixir en cap de
les tres ni en altres d’autòctones.
Parla de l’intent orteguià de la “conllevancia” i sobretot de les tendències republicano-federals que surten de la letargia cada cop que hi ha moviments
o convulsions polítiques o sidrals (bouleversements en dirien els francesos),
tal com s’està esdevenint actualment. Es fa una relació d’aquests sidrals en l’apunt:
01/07/15.
Els sidrals de l'Estat espanyol contra Catalunya. Sempre en situacions de
revolta pacífica de Catalunya l’Estat espanyol munta un sidral (el que el
Victor Alexandre en el cas de l’Ada Colau en diu artefactes polítics
d’ideologia espanyolista...).
Trobo interessant la conclusió davant de la noció de
referèndum i de quan i com s’hauria de fer. Acaba amb el següent paràgraf i
dicotomia:
Contra la proposta de referèndum hi ha poc a dir —és bo que hi
hagi líders espanyols que el proposin—, llevat de dues coses:
·
En
primer lloc, el
referèndum no es pot proposar negant que les eleccions del 27-S ja van ser un
referèndum, amb resultats molt clars i favorables al sobiranisme (tot i que,
ara per ara, mal administrats).
·
En
segon lloc, els
polítics catalans aliats de Podem han de ser honestos: han de dir què faran si el referèndum no arriba en el termini
d’un any que han promès i si passaran a defensar el dret d’autodeterminació de
Catalunya amb fets i no amb paraules.
14/12/2015
Carles Boix
L’assimilació de
Catalunya
A l’Europa dels segles
XIX i
XX la
relació entre estat i identitat nacional es va articular mitjançant tres
solucions diferents:
·
La fórmula
suïssa (i belga i finlandesa), basada a legitimar constitucionalment
l’existència de la pluralitat nacional i/o lingüística interna.
·
La via
francesa, que va consistir a dissoldre de manera activa tota mena
d’heterogeneïtat inicial fins a crear un estat nació monolític.
·
I la via
austro-russa, on la incapacitat dels imperis tradicionals per absorbir les
seves minories nacionals va dur a la implosió política i a la formació d’estats
independents (relativament homogenis) després de la Primera Guerra Mundial.
Espanya, en canvi, no
va seguir cap d’aquelles alternatives. Al segle XIX l’estat espanyol va fracassar en el seu intent
de forjar un estat nació de tall francès. Aquell
fracàs no es va derivar, com se sosté sovint, de la feblesa de l’aparell
estatal espanyol —la unitat político-administrativa d’Espanya no va perillar en
cap moment—, sinó de la incapacitat de les elits governants d’oferir un projecte
capaç de sublimar les identitats regionals preexistents en un projecte nacional
més gran. França va transformar els seus pagesos provincials en
autèntics ciutadans francesos perquè, un cop la revolució de 1789 va
destruir els privilegis i les jerarquies pròpies de l’Antic Règim, la nova
classe política a París va procedir a construir una comunitat política
d’iguals, atractiva per a tothom, on el francès va convertir-se en llengua
comuna i símbol de la llibertat i la fraternitat. A Espanya, per contra, la revolució
liberal, massa dèbil per apropiar-se de l’estat, no va poder convertir el país
en una tabula rasa per crear-hi
un ciutadà espanyol modern, amb una sola llengua i una sola identitat.
Sense una identitat
nacional unitària, la solució política natural per a Espanya hauria estat
seguir la via helvètico-belgo-canadenca. Tanmateix, la possibilitat de construir una nació de
nacions no va quallar en l’experiment constitucional del 1978: ni l’esquerra (federalista) catalana, hegemònica
a Catalunya aleshores, ho va voler ni els grans partits espanyols ho haurien
consentit.
És en aquell nou
fracàs —la manca
de reconeixement de la multiplicitat de nacions peninsulars— on
trobem l’arrel del conflicte actual. L’unitarisme espanyol, emmirallat en el
somni del que una Espanya francesa hauria pogut ser, emmirallat en el somni de
poder assolir una identitat única i no qüestionada, ferit per la negativa de la perifèria a
dissoldre’s en una unitat que només existeix en l’imaginari del centre
peninsular, ha aprofitat qualsevol esquerda (i la Constitució espanyola en té
moltíssimes) per intentar unificar allò que ni el segle XIX ni el segle XX van
poder unificar.
El projecte unitarista
dirigit a construir un estat nació francès no té, però, cap possibilitat de
reeixir socialment i políticament. Avui en dia, les identitats nacionals a Espanya (i de fet
a gairebé tots els estats contemporanis) estan plenament formades, alimentades
per consciències lingüístiques diferenciades, sostingudes per imaginaris
col·lectius separats, animades per objectius polítics diversos. En aquest sentit, el projecte re-centralitzador
de Partit Popular i Ciutadans és un despropòsit polític extraordinari. En el món
contemporani no hi ha cap exemple de minoria nacional que hagi decidit deixar
de ser-ho voluntàriament. Un pot
entendre (sense que això impliqui adherir-s’hi) un projecte polític orteguià,
basat en l’empat i en la conllevància
entre nacions diverses. Però la negació i l’exclusió de l’altre és una proposta irreal,
purament reaccionària.
Al costat (o, millor,
davant) de l’unitarisme espanyol, també hi ha hagut històricament una tendència
federal-republicana important. La fortuna d’aquesta sensibilitat ha
variat en el temps en funció de dos factors. Primer, l’atracció que ha exercit
sobre les classes mitjanes i populars catalanes: molta al segle XIX,
poca a finals del XX. Segon, la força de l’esquerra espanyola, que
ha estat més republicano-federal com més dèbil ha estat a la Península i com
més ha necessitat Catalunya. La proposta de referèndum de Podem és l’últim exemple
d’aquesta tradició política: un nou intent de recuperar l’aliança de
menestrals, obrers, intel·lectuals i iberistes que van conformar l’imaginari
històric dels progressistes espanyols decimonònics per derrotar la dreta de
sempre i substituir un socialisme burocratitzat i sense gaire alè popular fora
d’Andalusia.
Contra la proposta de
referèndum hi ha poc a dir —és bo que hi hagi líders espanyols que el proposin—, llevat
de dues coses:
·
En primer
lloc, el referèndum no es pot proposar negant que les eleccions del 27-S ja van ser un referèndum, amb resultats molt clars i
favorables al sobiranisme (tot i que, ara per ara, mal administrats).
·
En segon
lloc, els
polítics catalans aliats de Podem han de ser honestos: han de dir què faran si
el referèndum no arriba en el termini d’un any que han promès i si passaran a
defensar el dret d’autodeterminació de Catalunya amb fets i no amb paraules.
Carles Boix
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada