07/12/2015. Vilaweb. A les eleccions espanyoles no tots els escons són per a tots: la trampa del bipartidisme. Tres classes diferents de províncies: A-Hi ha correlació entre la mida de la representació i la pluralitat. B-Només hi ha en joc realment un 30% dels escons. C-Cal un canvi multitudinari d’orientació de vot per a superar el bipartidisme. Espanya funciona així des del 1876! Podemos i Ciudadanos s'ho haurien de fer mirar...

Benvolguts,

Havíem sentit a parlar de com funcionen els repartiments d’escons a les eleccions estatals, però mai no ho havíem vist tan ben argumentat com en aquest extraordinari estudi (sense autor identificat). Per treure’n l’entrellat, la clau és el repartiment conceptual del total dels escons en tres conjunts en que l’estudi mostra que cada un d’ells es comporten, obligatòriament, de maneres homogènies. A partir del concepte que les circumscripcions territorials a l’Estat borbònic són les províncies, hi ha tres classes diferents de províncies. Hi ha correlació entre la mida de la representació i la pluralitat. El gràfic del formatget és el més explicatiu.

Només hi ha en joc realment un 30% dels escons. Cal un canvi multitudinari d’orientació de vot per a superar el bipartidisme. I quines són les possibilitats de Podemos i Ciudadanos?

Subliminalment, a més a més, apareix que el sistema està dissenyat per afavorir el bipartidisme i per impedir que partits regionals, CDC, ERC, PNB, Bildu, Nafarroa Bai, BNG tinguin cap poder en la gestió de l’estat (excepte com a la frontissa del peix al cove).

Vegem l’estudi:

A les eleccions espanyoles no tots els escons són per a tots: la trampa del bipartidisme

Dilluns  7.12.2015  02:00

Vilaweb

El sistema electoral espanyol fa que la majoria de partits, tret dels dos majoritaris, només tinguen possibilitats d’entrar en un 30% de les circumscripcions.

Totes les eleccions del món resten condicionades pel sistema electoral. Però n’hi ha de més cuinats i de no tant, i el sistema electoral espanyol és dels més cuinats del món. Creat durant la transició política amb la voluntat de refermar els dos grans partits, penalitza clarament els partits d’abast estatal que queden tercer i quart en nombre de vots.

Tres classes diferents de províncies
La circumscripció electoral espanyola és la província, i n’hi ha de tres menes diferents.

—27 províncies en què s’elegeixen 99 diputats i on es pràcticament impossible que un tercer partit obtinga un diputat. En aquestes circumscripcions, un tercer partit ha d’aconseguir entre el 16% i el 33% dels vots per a entrar al parlament.

—20 províncies en què s’elegeixen 145 escons i on és possible, però no senzill, que els tercers partits aconseguesquen diputats. En aquestes circumscripcions, un tercer partit necessita entre el 9% i el 14% dels vots per a entrar al parlament.

—5 províncies en què s’elegeixen 106 escons i on sí que és senzill que els tercers partits obtinguen representació parlamentària. En aquestes demarcacions, un 5% de vots pràcticament atorga representació segura.

Aquesta divisió no afecta tant els partits nacionalistes, que tenen una implantació territorial molt més concentrada, com els tercers partits d’àmbit estatal. La barrera electoral real a la majoria de les províncies supera el 10%, i en alguns casos arriba al 30%, cosa que fa gairebé impossible que el tercer partit hi obtinga cap escó.

A les eleccions del 2011, els partits altres que el PP o el PSOE van tenir aquesta representació:

—A les 27 províncies menors, dels 99 escons en joc només 7 no van ser per al PP ni el PSOE. I tots 7 foren per a formacions nacionalistes o regionalistes: 2 per a CiU a Lleida; 2 per a UPN, 1 per a Amaiur i 1 a per Geroa Bai a Navarra; i 1 per al PNB i 1 per a Amaiur a Àlaba. Els altres 92 escons van anar a parar al bipartidisme.

—A les 20 circumscripcions mitjanes, dels 145 escons 23 van anar a parar a tercers partits, però d’aquests només 2, d’Esquerra Unida (a Astúries i Màlaga), no van anar a parar a partits regionalistes o nacionalistes.

—A les 5 circumscripcions grans, dels 106 escons en joc 25 van anar a parar a formacions terceres: 8 a Esquerra Unida i ICV, 5 a UPyD i la resta a formacions nacionalistes (9 a CiU, 2 a ERC i 1 a Compromís).

És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat

És fàcil d’observar la correlació entre la mida de la representació i la pluralitat:

—En el grup de circumscripcions petites, PP i PSOE sumen 92 escons dels 97, el 93% dels escons.

—En el grup de circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen 122 escons dels 145, el 84%.

—En el grup de les circumscripcions grans, sumen 81 escons dels 106, el 76%.

Si n’excloem els escons aconseguits pels partits nacionalistes, les xifres són encara més escandaloses:

—En el grup de les circumscripcions petites, PP i PSOE sumen el 100% dels escons.

—En el grup de les circumscripcions mitjanes, PP i PSOE sumen el 98% dels escons.

—En el grup de les circumscripcions grans, PP i PSOE sumen el 84% dels escons.

Només hi ha en joc realment un 30% dels escons
La conclusió que s’infereix d’aquestes dades és que en el sistema polític espanyol només es posa en joc aproximadament un 30% dels escons reals perquè el 70% se’l queden de segur les dues grans forces polítiques.

Per això al congrés escollit el 2011, dels 350 escons 294 són del PP i el PSOE.

Al congrés escollit el 2008, dels 350 escons 323 eren del PP i el PSOE.

Al congrés escollit el 2004, dels 350 escons 312 eren del PP i el PSOE.

Al congrés escollit l’any 2000, dels 350 escons 308 eren del PP i el PSOE. Etcètera.

La realitat és que o passes a ser, almenys, el segon partit en un nombre important de circumscripcions o no obtindràs una gran representació parlamentària.

Però això que és una garantia per als dos partits grans paradoxalment els és també una amenaça. Si Ciutadans o Podem poguessen desbancar el PP o el PSOE de la segona posició electoral, tindrien una gran prima d’escons i el partit desplaçat cauria a una posició irrellevant dins el congrés. Per això són tan interessants les eleccions del 20 de desembre.

Cal un canvi multitudinari d’orientació de vot per a superar el bipartidisme
Tanmateix, això només passaria si hi hagués un canvi de l’orientació de vot en massa, especialment a les províncies petites. Ciutadans o Podem haurien de superar el PP o el PSOE a Castelló, Lleida, Terol, Osca, Cantàbria, Navarra, Valladolid, Lleó, Ciudad Real, Huelva, Càceres, Lugo, Albacete, Burgos, Salamanca, Ourense, Àlaba, la Rioja, Zamora, Guadalajara, Conca, Palència, Àvila, Segòvia, Sòria, Ceuta i Melilla. I la cosa és difícil perquè són províncies on el bipartidisme és avui encara molt fort i en alguns casos hi ha una competència molt ben assentada dels grups nacionalistes.

Si Ciutadans i Podem no poden penetrar amb força en aquestes províncies, cosa molt difícil, ja jugaran amb desigualtat d’oportunitats, perquè per a ells el congrés tindrà un centenar d’escons menys. I això faria gairebé impossible de superar PP i PSOE. Voldria dir que haurien d’ultrapassar molt clarament aquests dos partits en les altres circumscripcions i, dels 251 escons restants, n’haurien d’obtenir prop de 200, cosa que no preveu ningú.

A Podem li costarà molt d’aconseguir un nombre significatiu d’escons
Una dificultat afegida per a aquests dos partits és la presència de forts partits nacionalistes. El sistema electoral espanyol va ser dissenyat per a enfortir els dos grups principals de cada província i segurament no va tenir en compte o no va poder evitar que això refermàs també els grups nacionalistes.

On hi ha grups nacionalistes forts, el PP o el PSOE hi obtenen resultats molt inferiors perquè l’electorat que en unes altres províncies els votaria prefereix votar la dreta o l’esquerra nacionals.

Històricament, el tercer partit espanyol fa frontera amb els grups nacionalistes i la seua potència depèn molt, com si fossen vasos comunicants, de la potència dels nacionalistes. Va ser el cas, per exemple, d’Esquerra Unida del País Valencià que fins a la irrupció de Compromís representava al congrés el moviment valencianista i que després en quedà fora. En aquestes eleccions, però, en vista de la tensió creada pel cas català, sembla molt difícil que Ciutadans faça frontera amb cap partit nacionalista. En canvi Podem, en moltes de les circumscripcions clau, haurà de disputar els escons no únicament amb el PP i el PSOE sinó també amb partits nacionalistes forts. I això encara li fa el camí més costerut.

Si mirem les províncies on és més fàcil d’aconseguir diputats, veurem que en moltes Podem tindrà una forta competència de partits nacionalistes.

En el grup de les cinc circumscripcions on més fàcilment es poden obtenir diputats, hi ha Barcelona, València i Alacant (amb Madrid i Sevilla). D’entrada, només a Alacant seria fàcil per a Podem, però a València i a Barcelona tindrà una competició dura amb els nacionalistes –tret que finalment aconseguesca pactar amb Compromís, cosa que cada dia sembla més difícil.

En el grup de les vint circumscripcions mitjanes, Podem es trobarà amb contrincants nacionalistes forts a les Illes Balears, Girona, Tarragona, la Corunya, Pontevedra, Biscaia, Guipúscoa, Tenerife i las Palmas. És a dir, que la meitat de les circumscripcions de dificultat mitjana serien també molt competitives per a ells.

És creïble en aquest entorn que Podem obtinga un resultat espectacular en escons? La veritat és que no. Fins i tot si l’aconsegueix en vots serà molt difícil que puga traduir el resultat en escons, especialment si no pot tancar acords sòlids al País Valencià, les Illes i Galícia. El partit de Pablo Iglesias està en bones condicions per a disputar els 106 escons de les circumscripcions grans, on efectivament podria ser una sorpresa històrica, però tindria serioses dificultats en la meitat de les circumscripcions mitjanes, que trien entre totes 145 escons. Per això, només si supera en vots el PSOE a tot l’estat espanyol Podem està en condicions d’obtenir un resultat excel·lent.

Ciutadans pot ser la gran sorpresa?
El cas de Ciutadans és lleugerament diferent. Comparteix amb Podem la dificultat de penetració en les províncies més difícils, però en les altres té l’avantatge que competeix, pràcticament de manera exclusiva, amb el PP.

És previsible, doncs, que a Múrcia, a Sevilla, a Màlaga o a la Corunya Ciutadans obtinga més vots que el PP? Es pot repetir a escala espanyola el resultat català? Aquesta és segurament la gran incògnita de les eleccions del desembre.

Però, partint de la base que a les províncies petites no serà fàcil de derrotar el PP, Ciutadans hauria d’aconseguir uns resultats extraordinaris especialment a les províncies mitjanes si realment aspira a plantar cara als populars. En les grans (Barcelona, València, Alacant, Madrid i Sevilla), Ciutadans segurament aconseguirà un bon resultat, entre vint diputats i trenta, per exemple. Per a ells, la clau és tenir també resultats excel·lents a les vint províncies mitjanes. Només així podria esdevenir imprescindible per a un pacte de govern.

La batalla està doncs a Cadis, Saragossa o Múrcia, on hauria de poder superar el PP si vol compensar la missió quasi impossible d’imposar-se en les províncies petites, aquelles 27 que, amb 99 escons, són la garantia del bipartidisme a l’estat espanyol.

El punts clau dels Països Catalans
Als Països Catalans, les províncies que tindran un resultat més significatiu seran les Illes (amb 8 diputats) Saragossa (on voten una part dels habitants de la Franja, amb 7 diputats) i Girona i Tarragona (amb 6 diputats cadascuna). D’aquestes circumscripcions, en aquesta legislatura que s’ha acabat només a les Illes hi hagué una situació de bipartidisme.

De les cinc circumscripcions on és més fàcil d’aconseguir diputats, tres són del país (Barcelona, València i Alacant) i en totes els resultats van superar el bipartidisme a les eleccions passades.

Finalment, entre les circumscripcions on és més difícil d’evitar el bipartidisme hi ha Castelló, Lleida, Terol i Osca; només a Lleida va aconseguir escons un partit diferent del PP o el PSOE (en aquest cas, CiU).

Vilaweb

Joan A. Forès

Reflexions