Benvolguts,
En altres articles d’opinió d'aquest Bloc, aquesta mateixa setmana, s’ha
parlat de l’article d’en David Fernández. Molt poètic, i saberut. És per fer
pensar! De seguida en treus l’entrellat. El missatge que vol transmetre s’ha
transmès! Tanmateix cal llegir-lo tres cops per copsar-lo totalment...
Sortir-nos-en
L'exdiputat de la CUP es posiciona en aquest article a favor de
facilitar la investidura d'Artur Mas per desencallar el procés
David Fernàndez
Actualitzada El
02/12/2015 20:00
David Fernàndez / FERRAN
FORNÉ
“Fes bé la teva
part, només en això resideix l’honor”
Alexander Pope
Hivern(s). I amunt
que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica:
anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge
devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb
històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres
depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta
paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que
l’esperança rau sempre en els que no troben consol.
Dialèctica processal. Potser
els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han
tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense
mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el
mirall. La reductio ad unum,
un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política?
Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a
escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se
l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler
entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la
corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista
del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades.
Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no
poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar
mai i les motxilles compten tant com pesen.
Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no
és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res
al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes
les preguntes.
De puntetes no s’hi
val. Amagar el cap sota l’ala i fer-se l’orni ja no serveix. Llums i
taquígrafs, diu la vella consigna: al què, al
quan, al com i al qui, malauradament encara
per concretar, li falta la requisitòria cabdal. Per a què? Insistim-hi, doncs: per sortir-nos-en. Clau
de volta, ens ho creiem o no? Sí, mil cops sí i amb tots els dubtes, esclar. Des de la rabiüda
necessitat -obstinació tossuda i esperança perseverant- de creure-hi.
El rostre de l’altre
sempre hi és. I amb ell, les seves raons. Coctelera catalana amb totes les
contradiccions juntes i algunes paradoxes: després de dècades maldient dels
polítics que diuen una cosa i després fan la contrària, ara ho trobem
contradictori? Lloguem cadires? En què quedem? Curiós país, el nostre, on la verge és
negra, el goril·la és blanc i li riem els gols cada diumenge als que porten
Qatar-ISIS al davant i Unicef-refugiats al cul. País-contradicció. En fi.
Ponts i camins. On
arrela avui l’enginyeria de l’esperança? Molt se n’ha parlat, de
transversalitat; una altra cosa és creure-se-la. Elogi de la contradicció complexa, de la
pluralitat coral, on més he après i desaprès els darrers tres anys ha estat
discutint amb un empresari sobre capitalisme senil, amb un mosso sobre el
concepte neuròtic de seguretat i amb un caputxí franciscà sobre l’ètica de la
decència comuna. El més semblant a un país parlant amb si mateix
furetejant altres futurs. Modest criteri i principal virtut de l’aportació cupaire:
esclarir com desfigura la nostra societat un
capitalisme ludòpata que tot ho esmicola. És a dir, la certesa crua i dura de
l’enorme feinada que queda per fer. Si volem sortir-nos-en.
Per no oblidar-ho mai. Que
enmig i enfront, sobretot, hi tenim un Estat de cop, variant postmoderna
del cop d’estat i de mercat, esbotzant-ho tot i a mata-degolla. El
Leviatan d’una màquina de guerra; un TC
fet búnquer; el FLA com a Fons de Liquidació de les Autonomies; tot un sistema de
poder -bancs, Església i exèrcit (els sona?)- escanyant la llibertat política
catalana i, amb ella, les possibilitats de justícia social. És a dir, de sortir-nos-en. Fi de cicle i fi de règim, en l’hora de nosaltres
mateixos, quan març no és cap alternativa, pidolar dos vots en xec en blanc no arreglaria
gaire res i cal pressuposar que en el joc de la gallina ningú no es vol
estimbar.
Que rodi la bola, com
a divisa i prec. Hi ha partit, cal jugar-lo sencer i és prohibit dopar-se.
Però ateses les tensions i dificultats -en part ben lògiques, que qui es
discuteix per darrere són, entre d’altres, dos
projectes tan antagònics i contradits com CDC i la CUP- suggereixo traçar la línia d’un mínim comú denominador. Desbloqueig del bucle i desgel per passar pantalla.
Efecte Arquimedes, ball de bastons
de les contradiccions i fràgil equilibri malabar, potser l’únic possible, ara mateix, són dos
vots al procés al costat d’un pla de xoc real i concret. Concret i
real, com la pobresa i la desigualtat que ens ofega i estreny. Ho dic a compte
i risc, per
poder xiular col·lectivament que el partit ha començat i que sortim a guanyar,
val a dir, a construir. I després seguim teixint: i patint, com
sempre. Ho escric sense cap consol: organitzem el pessimisme, xiuxiuejaria
Breton; cal fracassar més i millor, escriuria Beckett; no tenim cap opció i és
per això que ho intentem, poetitzarien els autònoms alemanys. Però sortim-nos-en.
Abans mil cops sortir a jugar i potser perdre, que ni tan sols no comparèixer
al terreny de joc. In dubio,
doncs, pro procés.
Sempre.
Corol·lari i exordi. Per
arribar a l’horitzó, sempre s’ha de trepitjar molt de fang: un peu a terra i un
altre al futur. El tens temps de la tensa espera on tot s’aprèn i es
deslloriga. La
calma com a factor revolucionari, que qui vol fer alguna cosa cerca un estri i
qui no una excusa. Constant humana
també: només del dubte neix l’alliberament. Per això retruny tant Josep Maria
Esquirol a La resistència íntima :
generositat i humilitat, la resistència sempre sol ser discreta. Contracertesa
pràctica: per engegar-ho tot a dida, sempre hi
serem a temps. Mentrestant
endavant, que endarrere ja no hi ha res: només un passat decadent i mediocre on
no podem tornar, d’imposició grisborbònica,
cartró pedra autonòmic i fractura neoliberal.
Passa-ho: sortim-nos-en. Que rodi la bola de la
llibertat.
Contingut relacionat
- David Fernàndez proposa a la CUP
cedir dos vots a Mas "al costat d'un pla de xoc real"
- La investidura desinfla les
expectatives de creixement de la CUP, segons el CEO
- L'oferta definitiva de Junts pel Sí
- El que diuen els cupaires sobre
l'article de David Fernàndez
- "Amagar el cap sota l’ala i fer
l’orni ja no serveix": l'article de David Fernàndez en 10 frases
- ERC veu "un pas endavant"
en l'article de David Fernández i garanteix que el pla de xoc no serà un
obstacle
- Junts pel Sí i la CUP fusionen els
equips negociadors i creen una taula única de cara a la investidura
David Fernández
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada