Benvolguts,
Algun periodista o economista tindrà en compte el dèficit fiscal de 16.000M€ de
Catalunya quan faci previsions de pressupostos i supervivències, dèficits i superàvits?
Aquí hi ha tres apunts que expliquen el criteri de
Mas-Colell sobre els 16.000M€. Tenim dues possibilitats: ens el creiem
o no. Si voleu, fullegeu els tres apunts gairebé agafats a l’atzar:
Tots els economistes
catalans, catedràtics d’universitats estrangeres i d’aquí i jo, també ens creiem
que el dèficit fiscal de Catalunya és de 16.000M€...
D’altra part com heu pogut llegir aquests dies passats amb
els articles comentats d’en Pep Martí
l’expressió que usa l’Odei “el model autonòmic pactat durant la transició” . El mot pactat en aquest context és un oximorón perquè durant
la transacció, que no transició, no es va pactar res, tot fou imposat pels
poders fàctics, entre ells el soroll de sabres, ajudats
dels botiflers catalans, Pujol, Duran, Roca, Solé Tura, Lluch, que els ha
permès a ells i als seus botiflers partits viure de conya durant 40 anys a
costa dels catalans...
I jo em pregunto: Per tant de què serveixen aquests articles com el que avui comentem?
Ara ho veurem!
I tanmateix aquest article si l’analitzes profundament té el
seu desllorigador! L’Odei t’està dient el contrari del que et penses que et diu!
Està plantejant múltiples dilemes que tots tenen una solució favorable pels
independentistes!!!
Està portant al lector cap a la reducció a l’absurd:
Us dono les
opcions que l’Odei exposa i us explico la meva solució (jo parteixo de la base que està pactat
des de bon principi que la CUP estirarà tant com pugui i JxS anirà cedint fins
l’últim moment en què acceptaran de comú acord tirar endavant amb els 72 escons,
o amb els 68 si cal...):
·
El procés no sobreviurà al "processisme". No hi ha prou consumidors per a la ficció política de
producció pròpia: o tira endavant o haurà de tenir un final més o menys digne,
amb tota la solemnitat requerida. [Tira endavant amb la DUI de 72 escons]
·
L'Airef ha avisat
que Catalunya necessitarà ser rescatada pel govern espanyol durant deu anys més
[Si ens quedem a Espanya!].
·
Haurà de passar una
altra dècada perquè el govern català pugui tornar als mercats per endeutar-se [Si res no canvia]
·
El que és segur és
que no t'hi podràs quedar gaire més temps fent veure que fas les maletes. [Has de fugir]
·
O les enllesteixes o
les deses a l'armari, fins a la pròxima oportunitat. [Les enllesteixes!]
·
El suport a la
independència s'ha ampliat fins als dos milions de vots del 27-S perquè ha estat
assumida com a única sortida viable a la crisi del
model autonòmic pactat durant la transició. [Unica sortida viable, la
DUI de 72 escons]
·
El resultat
requeria un replantejament acordat (entre nosaltres) de
l'aplicació de la via unilateral, [Com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol]
·
Un reconeixement que
és al mateix temps l'única manera d'esvair les pors de la transició. [Unica sortida
viable, la DUI de 72 escons]
·
Qui formula una
amenaça que no pot complir? [Els 72 escons, com l’acudit de més avall!]
·
I acaba solemnement: En resum: o l'independentisme
fa les maletes [Els 72 escons!] o ho deixa
estar.
1 I per què l'Odei A.-Etxearte no parla dels 16.000M€? I per què ningú no en parla?
Aquest acudit era per a una altra situació, però resulta que ara és d’aplicació immediata:
Si els unionistes pretenen que han guanyat, fem una DUI de
72 escons. I que llencin la tovallola perquè Europa ens ajudarà immediatament!
I aquesta acció s’ha de fer abans del dia 20 i a més sigil·losament:
Es reuneix el Parlament, s’investeix
el President i es proclama la DUI!
I si fem les maletes?
"El procés no sobreviurà al "processisme". No hi ha prou
consumidors per a la ficció política de producció pròpia"
per Odei A.-Etxearte
9 de Desembre 2015 a
les 19.58 h
El procés no
sobreviurà al "processisme". No hi ha prou consumidors per a la ficció política de producció
pròpia: o tira endavant o haurà de tenir un final més o menys digne, amb tota
la solemnitat requerida. L'autogovern està despullat. Els intents
d'acord entre JxSí i la CUP topen
ara amb la crua evidència d'una Generalitat intervinguda i inservible. L'Airef ha avisat
que Catalunya necessitarà ser rescatada pel govern espanyol durant deu anys més
[Si ens quedem a Espanya!]. És a dir, haurà de passar una altra dècada perquè el govern català
pugui tornar als mercats per endeutar-se si res no canvia.
Es pot desafiar un estat com l'espanyol quan en depens per respirar?
Expliquem-ho així. Mariano Rajoy
(avui, ell; demà, qualsevol altre) amenaça d'asfixiar-te amb el coixí. Alguns
esperen que escapis del pis sense corredisses ni trencar cap plat i els altres
estavellarien els objectes contra la paret, ni que sigui perquè la batussa
provoqui que els veïns (europeus) piquin a la porta per posar pau, però el que és
segur és que no t'hi podràs quedar gaire més temps fent veure que fas les
maletes.
O les
enllesteixes o les deses a l'armari, fins a la pròxima oportunitat.
El suport a la independència s'ha ampliat fins
als dos milions de vots del 27-S perquè ha estat assumida com a única sortida
viable a la crisi del model autonòmic pactat durant la transició. L'autogovern va nu. Ara és
campanya i el PP, el PSOE, Ciutadans i
Podem ofereixen a Catalunya els millors vestits que creuen tenir però hi ha
vergonyes que ja no es poden tapar. La paradoxa és que
l'independentisme, amb més força electoral que mai, visqui una crisi interna
d'un abast encara incalculable i que pivota sobre un dels elements que van
catapultar els partits del sí fins als dos milions de vots: la credibilitat del
projecte.
El repartiment de culpes podria ser infinit. Però la viabilitat del procés l'ha posat en qüestió, en essència, la incapacitat de JxSí i la CUP per adaptar els seus programes electorals al 48% dels vots obtinguts. El resultat requeria un replantejament acordat de l'aplicació de la via unilateral, com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol, però sense caure en el fracàs previsible d'una declaració unilateral d'independència que no té prou base electoral. Podria consistir a pactar una desobediència (o una obediència a la llei catalana) centrada en mesures d'abast social que contribuís alhora ampliar la majoria favorable al procés, aquest cop per la constatació pràctica dels beneficis socials associats, i d'aquesta manera elevar el desafiament fins al punt de no retorn. El referèndum es podrà reclamar sempre, però és insuficient com a proposta, i la recuperació d'una consulta unilateral implica tornar al 9-N. Madrid l'intentaria deslegitimar un altre cop i es perdria l'avantatge principal del referèndum acordat, que és l'assumpció del resultat per les dues parts, sigui quin sigui i, per tant, que Madrid admeti que negociarà la separació. Un reconeixement que és al mateix temps l'única manera d'esvair les pors de la transició. [I un rave! Hi ha moltes més solucions!]
La resolució de ruptura aprovada ha ferit la credibilitat del procés. Pedres a les sabates. Qui formula una amenaça que no pot complir? Han passat els trenta dies fixats sense que s'hagin començat a tramitar les tres lleis per la falta d'entesa. Els partidismes afloren a cada instant. La tàctica i les dinàmiques internes continuen negant la generositat imprescindible en una gesta que només es pot culminar des de la transversalitat. El 1980, Jordi Pujol intentava recuperar el prestigi de la Generalitat amb accions icòniques. Duia, per exemple, un provocatiu banderí amb les quatre barres al cotxe oficial. Es pot dir que llavors l'autogovern depenia de detalls així. Ara el retorn als símbols i a la retòrica d'una confrontació controlada és, simplement, insostenible.
El repartiment de culpes podria ser infinit. Però la viabilitat del procés l'ha posat en qüestió, en essència, la incapacitat de JxSí i la CUP per adaptar els seus programes electorals al 48% dels vots obtinguts. El resultat requeria un replantejament acordat de l'aplicació de la via unilateral, com a única opció alternativa a la submissió al govern espanyol, però sense caure en el fracàs previsible d'una declaració unilateral d'independència que no té prou base electoral. Podria consistir a pactar una desobediència (o una obediència a la llei catalana) centrada en mesures d'abast social que contribuís alhora ampliar la majoria favorable al procés, aquest cop per la constatació pràctica dels beneficis socials associats, i d'aquesta manera elevar el desafiament fins al punt de no retorn. El referèndum es podrà reclamar sempre, però és insuficient com a proposta, i la recuperació d'una consulta unilateral implica tornar al 9-N. Madrid l'intentaria deslegitimar un altre cop i es perdria l'avantatge principal del referèndum acordat, que és l'assumpció del resultat per les dues parts, sigui quin sigui i, per tant, que Madrid admeti que negociarà la separació. Un reconeixement que és al mateix temps l'única manera d'esvair les pors de la transició. [I un rave! Hi ha moltes més solucions!]
La resolució de ruptura aprovada ha ferit la credibilitat del procés. Pedres a les sabates. Qui formula una amenaça que no pot complir? Han passat els trenta dies fixats sense que s'hagin començat a tramitar les tres lleis per la falta d'entesa. Els partidismes afloren a cada instant. La tàctica i les dinàmiques internes continuen negant la generositat imprescindible en una gesta que només es pot culminar des de la transversalitat. El 1980, Jordi Pujol intentava recuperar el prestigi de la Generalitat amb accions icòniques. Duia, per exemple, un provocatiu banderí amb les quatre barres al cotxe oficial. Es pot dir que llavors l'autogovern depenia de detalls així. Ara el retorn als símbols i a la retòrica d'una confrontació controlada és, simplement, insostenible.
En resum: o
l'independentisme fa les maletes o ho deixa estar.
El
"processisme" ja no té recorregut.
Es reuneix el Parlament, s’investeix el President i es proclama la DUI!
Es reuneix el Parlament, s’investeix el President i es proclama la DUI!
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada