06/02/2018. Lawfare. Josep Casulleras Nualart. Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya. La repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme a Catalunya té la forma i el propòsit d’allò que s’anomena lawfare, és a dir, ‘guerra judicial’, un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política. És una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. ‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la vice-presidenta espanyola, Soraya SS. Una operació d’estat amb un mateix propòsit: la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial

Benvolguts,

En Casulleras fa una magnífica descripció del que és el Lawfare i demostra que és una tècnica per destrossar l’enemic aprofitant que la seva força és molt superior a la de l’enemic!

Pel que sembla pertany a una assignatura de primer de carrera de gangsterisme...

Dels diccionaris:

1

Warfare (military fighting in a war) és el mot anglès per indicar guerra:

guerrilla warfare

nuclear warfare

biological warfare,

chemical warfare,

psychological warfare

2

: activity that is done as part of a struggle between competing groups, companies, etc.

industrial warfare

gang warfare (guerra entre bandes de pistolers)

economic warfare

Sabent què vol dir warfare es pot entendre què vol dir lawfare.

Lawfare és el mot anglès per indicar Guerra Judicial

I el magnífic acudit gràfic del Manel Fontdevila ho deixa retratat:

I és precisament el que maquiavèl·licament l’Estat espanyol està usant contra Catalunya.

Vegem l’article:

SS NODO 

Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya

El concepte de justícia com a arma de guerra política, nascut als EUA, és aplicable en aquest conflicte

Per: Josep Casulleras Nualart

 
06/02/2018  22:00

La repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme a Catalunya té 
la forma i el propòsit d’allò que s’anomena lawfare, és a dir, ‘guerra judicial’, un concepte d’origen nord-americà que es refereix a l’ús de la llei com a arma política.

És una forma de guerra desigual, perquè qui la promou és qui té el control de la llei, per més que això vulgui dir forçar-la, tergiversar-la o àdhuc incomplir-la. ‘Qui ha fet que avui ERC i JxCat no tinguin líders perquè estan escapçats? Mariano Rajoy i el PP’, es vantava la vice-presidenta espanyola, Soraya Sáez de Santamaría. Una operació d’estat amb un mateix propòsit:

la inhabilitació de l’adversari polític, la persecució judicial de l’enemic, i la justificació –mitjançant les lleis– de la vulneració de drets fonamentals. ‘La llei estava per damunt de la convivència ciutadana’, va dir el cap del dispositiu policíac de l’1-O, Diego Pérez de los Cobos. Un cas evident de lawfare, de guerra judicial.

L’origen d’aquest concepte és incert, tot i que n’hi ha referències als anys setanta als Estats Units. Però hom considera que el primer a teoritzar-lo fou el coronel de les forces aèries dels EUA Charles Dunlap Jr. amb l’assaig ‘Law and military iterentions: Preserving Humanitarian Values in 21st Conflicts‘ (pdf). Dunlap hi defineix lawfare, directament, així: ‘Ús de la llei com a arma de guerra.’ Més tard, ha estat la iniciativa The Lawfare Project, impulsada per l’advocada de drets humans i directora de cinema Brooke Goldstein, que n’ha ampliat la definició. I ha ajudat a popularitzar-lo, fent veure els diversos casos arreu del món en què un sistema legal o una legislació són utilitzats per justificar l’eliminació d’oponents polítics. ‘Es tracta de l’abús de la llei i dels nostres sistemes judicials per a minar els principis que pregonen: l’estat de dret, la presumpció d’innocència i el dret de llibertat d’expressió’, deia Goldstein en aquest discurs el 2010.

Aquest vídeo de la iniciativa No Lawfare és revelador [molt important de veure’l!], si s’aplica a la situació de repressió política i judicial de l’estat espanyol:

Defineix aquestes accions emmarcades en el lawfare:

·       ‘Persecució política,

·       destrucció de la imatge pública o inhabilitació d’un adversari polític;

·       combinació d’accions que semblen legals amb una gran cobertura mediàtica que exerceix pressió sobre l’adversari i el seu entorn, formulant acusacions sense proves, de manera que perdi suport i que no disposi de capacitat de reacció.’

‘S’ha acabat la broma’
L’instrument més clar i contundent de la repressió política a l’estat espanyol aquests últims anys ha estat el Tribunal Constitucional, amb un sistema de designació dels magistrats que respon a les majories polítiques que hi ha, i que en el cas de Catalunya ha tingut una funció de detonant del conflicte, amb la sentència del juliol del 2010 que escapçava un estatut d’autonomia aprovat pel parlament, retallat després per les corts espanyoles i aprovat finalment en referèndum pels catalans.

Francisco Pérez de los Cobos

Francisco Pérez de los Cobos, segons en Ferreres el 2014

I amb l’eclosió del procés independentista, la majoria absoluta del PP va permetre la reforma de la llei orgànica del TC, feta expressament per a combatre aquest procés i els seus dirigents, dotant el tribunal per primera vegada de capacitat sancionadora.

‘S’ha acabat la broma’, amenaçava el dirigent del PP català Xavier Garcia Albiol en la presentació de la reforma. Eren els anys de creixement de l’independentisme, amb fulls de ruta que tenien l’aval d’una majoria parlamentària, els anys immediatament posteriors a la sentència de l’estatut, durant els quals Francisco Pérez de los Cobos, ex-militant del PP, amb un passat vinculat a l’extrema dreta i reconegut anticatalanista, va presidir la institució. Pérez de los Cobos, germà del policia que deia que la llei estava per damunt de la convivència.

La ingerència política en un tribunal que lidera l’acció repressiva contra l’independentisme s’ha fet evident també aquests dies. Amb les trucades del govern espanyol al president i als membres del tribunal per fer-los veure la importància d’admetre a tràmit la impugnació de la candidatura de Carles Puigdemont a ser investit president de la Generalitat. El tribunal va acabar ajornant la decisió sobre el recurs, però va accedir a complaure el govern espanyol imposant unes mesures cautelars impossibles d’assumir per Puigdemont per a poder-se sotmetre a la investidura.

Ho va fer tenint en compte que ni el ponent, ni els lletrats, ni el Consell d’Estat espanyol no aconsellaven l’admissió a tràmit d’un recurs que a la pràctica implicava una impugnació preventiva d’una votació d’investidura d’un candidat que es va poder presentar a les eleccions perfectament. Una cosa mai no vista.

Tot això va acompanyat d’una acció decisiva de pràcticament tota la maquinària mediàtica de l’estat espanyol, que construeix un discurs de caricaturització i demonització, d’elevació d’aquest adversari a la condició d’enemic públic número u, i que permet de fer penetrar entre l’audiència i la ciutadania la convicció que el càstig que rebi serà just, i que les consideracions de dubtosa legalitat o de manifesta il·legalitat són secundàries.

Perquè l’objectiu polític, en aquest cas la preservació de la unitat d’Espanya, s’ho val.

Ana Rosa Quintana forma part de l’engranatge de la maquinària mediàtica

La violència és culpa dels agredits

L’enemic no és només Puigdemont; és tot l’independentisme. 

Per això es va obrir una causa general, feta amb investigacions secretes i construïda amb atestats policíacs que falsegen deliberadament els fets, per a permetre que l’acció de la justícia sigui implacable amb els responsables d’uns fets que són convenientment presentats com a violents, ‘tumultuaris’. D’ací es desprèn l’acusació de sedició contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, de l’alçament ‘tumultuari’ i violent, al qual es refereix el codi penal espanyol. La manifestació del 20 de setembre davant el Departament d’Economia va ser multitudinària i pacífica, i els dirigents d’Òmnium i l’ANC van actuar perquè ho fos. 

Però, en canvi, seran jutjats per sedició, i és per aquesta acusació que fa més de cent dies que són en presó preventiva.

El 20 de setembre hi va haver les concentracions de protesta; el dia 22 a migdia el portaveu del govern espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, ja parlava d’accions ‘tumultuàries’; i quan encara no havia acabat la conferència de premsa la fiscalia general de l’estat ja presentava una denúncia per sedició contra Sànchez i Cuixart.

Més tard, la jutgessa Lamela, primer, i el jutge Llarena, després, assumien la tesi de la Guàrdia Civil, que era la mateixa que la del govern espanyol, que era la mateixa que la de la fiscalia, que era la mateixa que la seva. I que la del jutge Pablo Llarena. Un cas de lawfare en tota regla.

I una cosa semblant va passar amb les acusacions de rebel·lió contra els membres del govern i els de la mesa del parlament, inclosa la presidenta. Que no hi havia la violència que requereix l’acusació del delicte de rebel·lió? La Guàrdia Civil, i la fiscalia, i la jutgessa Lamela, i el jutge Llarena, se la van inventar en sengles atestats i interlocutòries. I si les proves de violència dels manifestants eren escasses, s’acabava fent responsable de la violència de la policia espanyola durant el referèndum de l’1-O (una violència, aquesta sí, molt evident i clamorosa) als qui havien convocat el referèndum, és a dir, als qui n’havien estat víctimes.

Tot plegat amb l’acompanyament mediàtic adequat. I social i polític. El PSOE, l’altre gran partit de l’estat, ha fet pinya amb el PP, Ciutadans i el rei d’Espanya. El 3 d’octubre, quan Felipe VI va comparèixer ordenant d’actuar contra l’independentisme, els socialistes van retirar la petició de reprovació de Sáenz de Santamaría per la violència de l’1-O. I només els mitjans estrangers es van estranyar del discurs de Felipe VI i van criticar-ne la duresa. Tots els poders de l’estat remaven alhora contra un enemic comú que calia destruir. Aquest és un dels principis de la definició de lawfare, el de guerra desigual, entre un combatent molt poderós, amo de la llei, i un altre que en rep les conseqüències.

En aquest combat, se n’ha ressentit també la llibertat d’expressió i s’ha fet un ús impropi del concepte de delicte d’odi, que s’imputa a tots els qui han gosat criticat la violència de la policia i la Guàrdia Civil durant l’1-O. Com en la causa general oberta a Reus.

Acaba essent inútil de recórrer a cap dels mecanismes interns de què disposa el sistema judicial espanyol, perquè en totes les instàncies judicials hi ha un mateix punt de vista i una mateixa manera de procedir en aquest conflicte; que és la mateixa que dicta la majoria política a l’estat espanyol. Queda el recurs a la via judicial internacional. Perquè, políticament, tampoc la UE no ha servit, de moment, per a demanar empara davant la repressió. De fet, la Comissió Europea ha acabat esdevenint l’última peça de l’engranatge del lawfare contra l’independentisme català. El penúltim episodi: la resposta a una pregunta que demanava a l’executiu comunitari d’investigar la violència de l’1-O. La resposta:

‘És competència dels estats membres garantir els drets fonamentals d’acord amb els tractats internacionals i la pròpia constitució.’ És a dir, dels mateixos estats que els poden vulnerar.

Josep Casulleras Nualart

Joan A. Forès

Reflexions