Benvolguts,
Entre altres sentències de l'article d’en Victor Alexandre ens fixarem en
aquesta:
L’Estat espanyol del segle XXI és, en
essència, exactament el mateix que el del segle XVIII.
I
per això el franquisme des segle XXI és el mateix que el del segle XX, i que el
del segle XV. I la casta que ens governa, sigui PP, PSOE o C’s, és també la mateixa del segle XV. I
l’Exèrcit espanyol i la Judicatura espanyola que ens amenaça en el segle XXI, són
els mateixos que es van revoltar amb el Franco el segle XX i que van donar suport
a la dictadura franquista durant 40 anys i són els mateixos que s’havien
posat a les ordres del Dictador Primo de
Rivera en el mateix segle i són els mateixos que ens van apallissar, robar i
ens van aplicar els Decrets de Nova
Planta el segle XVIII amb el
primer Borbó Felipe V.
Ara vegem el magnífic
article d’en Victor Alexandre:
per Víctor Alexandre
per Víctor Alexandre 18/02/2018
Sobta
força, francament, que a dia d’avui encara hi hagi polítics independentistes
que insisteixin amb fe cristiana que el més important per a Catalunya és derogar
l’article 155.
Em pregunto si han
reflexionat prou sobre el caràcter autonomista i hispanocèntric d’aquest
plantejament. Tant hi fa que el plantejament estigui fet des de la bona fe o
des del càlcul partidista. En tots dos casos, el beneficiari és l’Estat
espanyol, sempre tan delerós de tenir-nos entretinguts en discussions
autonomistes sota la seva supervisió. Ell les provoca i nosaltres, com a
catalans genuïns, hi caiem de quatre grapes llançant-nos els plats pel cap. I
al final: tots al sac, i el sac en terra.
El
més important per a Catalunya, estimats amics, és la seva llibertat, i allò que
impedeix aquesta llibertat no es diu 155, es diu Estat espanyol.
La cantarella que
insisteix que ara el més important és demanar que l’Estat retiri el famós article
i que puguem recuperar la ‘normalitat’
és un dels discursos més autonomistes que s’han sentit a Catalunya en molts
anys. El 155,
deixeu-m’ho dir ben clar, és aquí per sempre més. No el derogaran
mai mentre estiguem sota el seu jou. Mai! Llevat, és clar, que Catalunya renunciï a ser qui és i
abraci la idea de convertir-se en una Comunidad
Autónoma tan espanyola com Extremadura.
Hi ha la
possibilitat, certament, que una pressió europea per sota taula obligui l’Estat
espanyol a fer un ‘gest’ anunciant la retirada de l’article, però
això no canviaria res, substancialment parlant. Cal
recordar que la intervenció de les finances catalanes i l’ofec econòmic del
país no tenen res a veure amb el 155. La intervenció i l’ofec són anteriors a
l’aplicació de l’article, i aquest article es mantindrà indefinidament per més
que ‘oficialment’ arribi a retirar-se. En altres paraules, l’autèntic 155 és l’ofec econòmic de Catalunya, i
també ho són totes aquelles mesures que ara s’aplicaran amb un nom diferent. En conseqüència,
si hi ha polítics independentistes prou càndids per creure’s que els Mossos
d’Esquadra deixaran d’estar controlats per Madrid, com passa ara mateix, ja
s’ho poden treure del cap. I si aquests mateixos polítics pensen que Espanya
renunciarà a destruir TV3 i la llengua catalana, caldrà que hom beneeixi la
seva bona fe. “Vamos a españolizar a los niños catalanes”,
no era la frase d’un ministre, era el
títol d’un pla dictatorial totalment elaborat per agafar les regnes de la
conselleria d’Ensenyament i fer de Catalunya una prolongació de Castella. I això serà
així amb el 155 o sense el 155.
Ras i curt: l’obediència al totalitarisme espanyol
constitueix un suïcidi en tota regla per a Catalunya.
Hem de tenir en
compte que l’Estat espanyol sap prou bé que l’independentisme no sols no
desapareixerà, sinó que ha augmentat amb cent mil vots i que aprofitarà qualsevol badada de
l’adversari per guanyar terreny en la mateixa mesura que el captiu espera una
badada del carceller per fugir. En altres paraules: sigui quin sigui el membre del
trident de la caverna (PP-PSOE-C’s) que mani a Madrid, res no tornarà a ser com
abans. I com estàvem abans? Oi que no pas bé? Oi que el procés d’independència de Catalunya
va començar fa molts anys, i no pas a partir del 155? Doncs potser que no
caiguem en el parany de les disquisicions autonomistes. Deixem-les per al dependentisme tímid d’En Comú Podem, que és aquell espanyolisme que no vol que sigui
dit i que necessita coartades que justifiquin la seva posició favorable a
aturar el procés d’independència.
El nostre president
es diu Carles Puigdemont no tan sols perquè així ho van decidir les urnes, sinó
perquè ja era el nostre president quan Espanya va agredir Catalunya en
dues fases: primer apallissant-la, i després destituint el seu govern
democràticament escollit. Només els règims totalitaris fan això, i ja s’ha
demostrat a bastament que el totalitarisme espanyol no té límits. La recent sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans, pel “tracte inhumà i
degradant” a dos detinguts, no ha agradat gens a Espanya, és clar que no, però no li
provocarà la més mínima reflexió ni impedirà que continuï cometent tota mena de
barbaritats per satisfer els seus interessos i el seu afany d’humiliar. El complex
d’inferioritat d’Espanya és tan gran, que necessita reafirmar-se
sistemàticament per mitjà de la humiliació dels qui no combreguen amb les seves
rodes de molí. La prova és que la sentència també condemnatòria del 2004 per
les tortures als independentistes catalans detinguts el 1992 no ha impedit pas
que Espanya continuï torturant. L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el
mateix que el del segle XVIII, i qui
pensi que ja ho ha vist tot, amb relació als atacs a Catalunya, caldrà
desitjar-li que Déu li conservi la innocència, perquè el cert és que encara no
ha vist res. Res de res.
Tota concessió que
Catalunya faci a un Règim que manté empresonades persones innocents perquè es
neguen a deixar de ser independentistes, i que obliga que una part del govern legítim català, amb el
president al capdavant, hagi de demanar empara a la capital de la Unió Europea
per no caure a les urpes d’un Estat violent i demofòbic, serà utilitzada en
contra seva i estrenyerà encara més el dogal que porta al coll. Com més cedim nosaltres,
més es creixerà Espanya en el seu afany de sotmetre’ns. I cedir és acceptar que
Espanya, tot i haver perdut les eleccions catalanes, pot decidir qui governa
Catalunya. Per això, quan un poble arriba tan lluny en els seus anhels, com ho
ha fet Catalunya, no pot agenollar-se davant del 155. Agenollar-s’hi, per molta
retòrica amb què es disfressi, implica rendició i submissió. I, francament, per
a aquest servei no calia córrer tant. O com ens diria Espanya amb sornegueria i
molta raó: “Para este viaje no
necesitabais alforjas”.
Vivim jorns
decisius per al país, i és hora que aquells polítics que no es vegin amb cor de
mantenir-se ferms en la defensa de la dignitat de les nostres institucions i del dret inalienable del país a la
seva independència facin el ‘pas al costat’ que ells reclamen al president
Puigdemont. Apartar Puigdemont és una rendició històrica i un reconeixement
públic que no som ningú. Absolutament ningú. No es tracta pas, però, de blasmar
aquests polítics. Som humans, cadascú se sap les seves circumstàncies personals
i cal respectar-ho. Però el lloc que deixin aquests polítics ha de ser ocupat
per d’altres que, també d’acord amb les seves pròpies circumstàncies i
conviccions, estiguin disposats a assumir les conseqüències de defensar la
llibertat del seu poble. Hi ha lloc per a tots, i tothom és necessari. Tant els
qui ho fan a primera línia com els qui ho fan a la rereguarda. La independència
de Catalunya és més a prop del que l’Estat espanyol voldria, amics; una altra
cosa és que la seva estratègia consisteixi a actuar com si no ho sabés. Ara
només cal que nosaltres també ho tinguem clar i que li demostrem que la seva
percepció és encertada.
Víctor Alexandre
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada