Benvolguts,
En Ferran Casas que per altra part és un magnífic periodista,
segons com ens sorprèn actuant com un polític o com un cambrer, fent veure que no s’adona, ell en diu mirar cap a un altre costat, de tot
el que li passa pel voltant.
Ho
dic perquè és sorprenent que
pugui classificar de sorprenent el
que diu que passa a Espanya, les pressions al TC, l'empresonament dels “Jordis”
o la guerra bruta per sufocar l'independentisme, així com les pensions vitalícies
als funcionaris de les clavegueres del Ministerio de l’Interior, així com les
interlocutòries de Pablo Llarena mantenint líders polítics a la presó perquè no
renuncien a l'ideari independentista, així com les pressions del govern
espanyol al Tribunal Constitucional perquè sentenciï a la carta o l'ús
absolutament partidista de la Fiscalia. Aquest fet no és sorprenent, el que passa és que és similar als procediments de la dictadura franquista, els camps de concentració i els afusellaments per idèntics
motius...
Si no ho heu llegit, feu una ullada a l’apunt
del Bloc sobre el Lawfare, la guerra bruta político judicial espanyola,
el contuberni entre polítics i jutges i fiscals i etc, que és intrínsec al franquisme
des de fa generacions...
Vegem l'article:
Vegem l'article:
LA VEU DE NACIÓ
Sense estat de dret
«És sorprenent en termes democràtics que, a Madrid, no hi hagi hagut cap rebombori per les pressions al TC, l'empresonament dels “Jordis” o la guerra bruta per sufocar l'independentisme»
La darrera que hem
sabut és que l'inspector de la Policia espanyola José Ángel Fuentes Gago, un dels protagonistes de la guerra bruta
que des del ministeri de l'Interior es va fer contra el procés català, gaudeix d'un retir daurat, de 14.000 euros mensuals, a
l'ambaixada als Països Baixos. És un detall més al qual hem de sumar-hi
fets molt més greus com ara les interlocutòries de
Pablo Llarena mantenint líders polítics a la presó perquè no renuncien a
l'ideari independentista, les pressions del govern
espanyol al Tribunal Constitucional perquè sentenciï a la carta o l'ús absolutament partidista de
la Fiscalia.
Els "partits alfa" de la democràcia espanyola, el PP, el PSOE i Ciutadans, han decidit fa temps que preservar la unitat d'Espanya és un bé superior i que si això s'ha de fer a costa de sacrificar l'Estat de dret, la separació de poders i aplaudir o mirar cap a un altre costat, doncs es fa.
Els "partits alfa" de la democràcia espanyola, el PP, el PSOE i Ciutadans, han decidit fa temps que preservar la unitat d'Espanya és un bé superior i que si això s'ha de fer a costa de sacrificar l'Estat de dret, la separació de poders i aplaudir o mirar cap a un altre costat, doncs es fa.
I aquí pau i allà
glòria. També quan a Múrcia es tracta com a herois el protagonistes de la violència
de l'1-O, quan s'evita investigar què va passar al ministeri de l'Interior
o mentre TVE
cau en el ridícul més absolut (en audiència ja no pot anar més avall) emetent
en directe una roda de premsa d'Albert Boadella per fomentar la fractura social
a Catalunya amb la ximpleria de Tabàrnia.
Hi ha sectors de la societat espanyola, en
l'àmbit de l'esquerra alternativa o en sectors professionals vinculats al món
del dret, que han mostrat públicament la seva preocupació per com
s'està despullant el sistema de garanties. Al·leguen,
lògicament, que el que ara val per als independentistes demà es pot usar contra
els republicans o per als que demanin un canvi radical de qualsevol altra
estructura de poder. El discurs d'aquests polítics o intel·lectuals, als
que des de l'unionisme mediàtic s'assenyala com a "còmplices de l'independentisme", no té, però, ressò als grans
mitjans o a les cúpules dels "partits
alfa", ja es presentin com a liberals, és el cas de Ciutadans, o com a hereus de
la lluita contra el totalitarisme franquista com és el cas del PSOE.
Aquests últims s'han deixat segrestar sense oposar cap tipus de resistència.
Val a dir que Miquel Iceta tampoc ha estat especialment insistent per
evitar-ho.
És sorprenent en termes democràtics que, a Madrid, no hi hagi hagut cap rebombori per les pressions al Tribunal Constitucional, l'empresonament dels "Jordis" encolomant-los un delicte de rebel·lió o les apel·lacions de la ministra De Cospedal al paper de l'exèrcit per sufocar l'independentisme. El context asfixiant que han construït entre uns i altres, i que fa que les tímides operacions de diàleg com la que va intentar fa uns dies Alfredo Pérez Rubalcaba amb la seva reunió amb Marta Pascal o intentant estovar la línia editorial d'El País, no passin de l'anècdota. L'independentisme busca des de fa anys obrir un procés de diàleg amb l'estat, que el fracàs de la via unilateral en la proclamació republicana del 27 d'octubre ha fet imprescindible però també prescindible a ulls de Rajoy, Sánchez i Rivera.
Pel president espanyol i els seus lleials aliats en la causa catalana és més fàcil (i obliga a pensar menys) esclafar el moviment independentista que parlar-hi de tu a tu. El PP creu, i la complicitat d'una majoria davant les seves barrabassades així ho avala, que fer la guerra a Puigdemont, Junqueras i companyia és el millor passaport per seguir a la Moncloa. I que, a més, així pot tapar els escàndols de corrupció que l'assetgen i estalviar-se debats necessaris per posar al dia el corcat model institucional del 78 en temes com la modernització de la Justícia, la reforma de les pensions o la revisió a fons de la Constitució. Ciutadans espera ser més hàbil que Rajoy per recollir-ne els fruits i el PSOE, com deia, s'ha deixat segrestar. A Ferraz no són conscients de fins a quin punt ho pagaran car.
Aquesta setmana, degut a la mort del company Gonzalo López Alba, recordava l'arribada de Zapatero a la secretaria general del PSOE i al poder entre 2000 i 2004, que el periodista va retratar a El relevo, un dels millors reportatges polítics mai escrits a Espanya. Si el diputat lleonès va aconseguir tombar el tot poderós PP que Aznar llegava a Rajoy no va ser només per les tràgiques 72 hores de la gestió informativa dels atemptats de l'11-M. Allò va ser la cirereta del pastís. Ho va fer perquè, durant tota la legislatura, es va enfrontar a un govern que tenia els vents de l'economia a favor però que ell definia com “antic, antisocial i autoritari”. Ho feia per la llei d'Educació, la d'Universitats, la corrupció (n'havia aflorat molta menys), la memòria històrica, el model territorial, el PHN, la guerra d'Iraq... Ara, Pedro Sánchez fa d'escolanet en el tema nuclear en un sistema polític, l'espanyol, sense contrapesos.
És sorprenent en termes democràtics que, a Madrid, no hi hagi hagut cap rebombori per les pressions al Tribunal Constitucional, l'empresonament dels "Jordis" encolomant-los un delicte de rebel·lió o les apel·lacions de la ministra De Cospedal al paper de l'exèrcit per sufocar l'independentisme. El context asfixiant que han construït entre uns i altres, i que fa que les tímides operacions de diàleg com la que va intentar fa uns dies Alfredo Pérez Rubalcaba amb la seva reunió amb Marta Pascal o intentant estovar la línia editorial d'El País, no passin de l'anècdota. L'independentisme busca des de fa anys obrir un procés de diàleg amb l'estat, que el fracàs de la via unilateral en la proclamació republicana del 27 d'octubre ha fet imprescindible però també prescindible a ulls de Rajoy, Sánchez i Rivera.
Pel president espanyol i els seus lleials aliats en la causa catalana és més fàcil (i obliga a pensar menys) esclafar el moviment independentista que parlar-hi de tu a tu. El PP creu, i la complicitat d'una majoria davant les seves barrabassades així ho avala, que fer la guerra a Puigdemont, Junqueras i companyia és el millor passaport per seguir a la Moncloa. I que, a més, així pot tapar els escàndols de corrupció que l'assetgen i estalviar-se debats necessaris per posar al dia el corcat model institucional del 78 en temes com la modernització de la Justícia, la reforma de les pensions o la revisió a fons de la Constitució. Ciutadans espera ser més hàbil que Rajoy per recollir-ne els fruits i el PSOE, com deia, s'ha deixat segrestar. A Ferraz no són conscients de fins a quin punt ho pagaran car.
Aquesta setmana, degut a la mort del company Gonzalo López Alba, recordava l'arribada de Zapatero a la secretaria general del PSOE i al poder entre 2000 i 2004, que el periodista va retratar a El relevo, un dels millors reportatges polítics mai escrits a Espanya. Si el diputat lleonès va aconseguir tombar el tot poderós PP que Aznar llegava a Rajoy no va ser només per les tràgiques 72 hores de la gestió informativa dels atemptats de l'11-M. Allò va ser la cirereta del pastís. Ho va fer perquè, durant tota la legislatura, es va enfrontar a un govern que tenia els vents de l'economia a favor però que ell definia com “antic, antisocial i autoritari”. Ho feia per la llei d'Educació, la d'Universitats, la corrupció (n'havia aflorat molta menys), la memòria històrica, el model territorial, el PHN, la guerra d'Iraq... Ara, Pedro Sánchez fa d'escolanet en el tema nuclear en un sistema polític, l'espanyol, sense contrapesos.
Ferran Casas
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada