Benvolguts,
Des que fa dos o tres dies l’ABC va llençar el seu crit: Tenemos un problema, hi ha hagut opinions a favor i en contra tant a Catalunya com a Espanya.
Els diaris varen fer editorials i articles d’opinió:
· El mateix Carles Ribera, autor d’Expedient Ñ, va escriure l’article El problema del problema. Amb la tesi: “El nacionalisme espanyol ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació”. Que entre Espanya i Catalunya no hi ha entesa possible ha quedat clar fins i tot als pactistes. És irreversible. Una altra cosa és com acabarà la controvèrsia. Perquè entre el nacionalisme espanyol i el català hi ha una diferència decisiva: la visió de l'altre. A molts dels que volem la independència ha arribat un punt que se'ns en fot com són o deixen de ser els espanyols. Ens és absolutament igual. Simplement volem marxar. Que no ens emprenyin. Que ens deixin fer. Ens hem curat del victimisme tradicional a cops de realitat. Culpar l'enemic exterior és inútil. Odiar-lo, infructuós. Volem ser els responsables dels nostres problemes. I prou. El nacionalisme veí, en canvi, ens necessita com a enemics. En depèn el seu concepte de nació. Aquest és el problema. I gros, perquè tenen tota la força. Menys una: el dret a dir ‘marxem'. I a veure què passa.
· En Lluís Martínez diu a Problema que hi ha determinats mitjans de comunicació de Madrid que no ara, sinó des de fa alguns anys, van descobrir que l'amenaça catalana ven, i molt. I el lector dirà: amenaça? I a més catalana? Per a qui? Home, doncs per a qui ha de ser? Per a Espanya! Per culpa de Catalunya i de les seves vel·leïtats separatistes artificialment generades, la immortal Espanya, aquesta nació que ja té 500 anys d'existència, està a punt de trencar-se. La qual cosa no ens deixa en gaire bon lloc als catalans, tot sigui dit. No perquè la vulguem trencar, sinó perquè si portem més de 30 anys intentant trencar Espanya i no ho aconseguim, és que tenim un problema, i no en el sentit que a Madrid se li dóna a aquesta paraula. Per tant, una de dues: o els catalans som uns ineptes, i per tant no hi ha motiu de preocupació, o no tenim cap intenció real de trencar Espanya, i per tant encara hi ha menys motiu de preocupació. L'únic perill que hi ha en tot això és que aquests mitjans comencin a competir per veure qui la diu més grossa, perquè encara prendrem mal.
· L’Editorial d’ahir de l’Avui diu que l'únic obstacle es diu Espanya. Un més dels atacs de la caverna mediàtica espanyola davant dels quals cada cop costa més restar callats o mirar cap a un altre costat. La perversió amb què, de manera persistent, la premsa de la capital de l'Estat intoxica els seus lectors mereix una resposta. Seria temerari entrar en una dinàmica d'acció-reacció perquè, d'entrada, significaria posar-se al mateix nivell indesitjable. Però cal fer un cop de puny a la taula per deixar les coses clares i no haver-les d'anar rebatent a cada nou atac. El problema no es diu Catalunya, es diu Espanya. Un Estat que, amb les dades a la mà, ha entrat en una espiral uniformitzadora que no té en Catalunya un problema sinó una víctima. I també, certament, un obstacle, perquè en aquest país cada cop hi ha menys gent disposada a deixar-se anorrear nacionalment. I cada vegada hi ha menys voluntat de refer els ponts que algun dia van poder justificar la idea d'una convivència plurinacional harmoniosa dins d'un mateix estat. El camí cap a Espanya està políticament minat per uns partits majoritaris que no creuen ni en l'estat de les autonomies que van crear per dissoldre les aspiracions catalanes i que tenen cada cop menys manies a recuperar la idea d'un estat centralista sense gairebé matisos. En els últims trenta anys Catalunya ha posat més bona voluntat que ningú en l'entesa sense adonar-se que estava caient en l'abraçada de l'ós. Espanya no té un problema amb Catalunya, sinó contra Catalunya.
· En López Burniol, explica història a El problema espanyol i continua anant amb la flor a la ma, creient que hi ha una posible solución federal i carregant les culpes al PP (ja hem deixat clar moltes vegades que respecte a Catalunya tots els espanyols, votin a qui votin, són iguals: els nostres enemics). 1 Espanya té un problema: l'organització territorial de l'Estat, que implica la distribució del poder polític. Aquest problema ha marcat la història espanyola, fins al punt que, cada cop que Espanya ha recuperat la llibertat (Segona República i Transició postfranquista), la gran qüestió ha estat aquesta. 2 La resposta de la Constitució de 1978 va ser la configuració d'un estat autonòmic, inicialment de dues velocitats, però que aviat va ser generalitzat (café para todos). Fou la mica d'estat federal que llavors era possible; però no va ser desenvolupat quan va mostrar les seves limitacions: absència d'una cambra territorial operativa (Senat) i necessitat de bastir un sistema de finançament autonòmic just. 3 Des de Catalunya es va intentar superar aquest bloqueig constitucional, mitjançant una reforma estatutària realitzada prescindint de la mitja Espanya representada pel Partit Popular, amb resultats negatius. 4 Aquest fet, lligat a la creixent consciència d'un buidatge de recursos a causa del sistema de finançament vigent, ha augmentat el nombre de catalans agreujats, que pensen que l'encaix de Catalunya en Espanya no és possible. I, d'altra banda, la permanent reivindicació catalana –així com el convenciment que aquesta reivindicació tan sols es satisfarà amb la independència–, provoca l'hastío dels espanyols. 5 En conseqüència, tan sols hi ha dues sortides a aquesta situació: o federalisme (reforma del Senat i del sistema de finançament) o autodeterminació. Deixar les coses com estan portarà a la frustració i a l'enfrontament.
I hi ha moltes més opinions...
També enginy en el grafisme. L’Avui mostra aquest:
I Solidaritat hi diu la seva:
Amb els consells:
Si ells tenen un problema, nosaltres #tenimlasolució: la transició a la independència
Solidaritat Catalana per la Independència ha engegat una campanya a nivell de mitjans de comunicació i xarxes socials en resposta a la portada del diari espanyol ABC: "tenemos un problema".
Sota el hashtag #tenimlasolució, Solidaritat recorda que qui té el problema és Catalunya i no pas Espanya ja que "32 anys de pactes fiscals" no han acabat amb el robatori fiscal que practica Espanya sobre Catalunya.
Els independentistes reprodueixen les dades fetes públiques aquesta setmana pel Departament d'Economia i Coneixement en relació al 2009 i incorporen el logo del PP al ja popular #espanyaensroba
Amb aquesta campanya virtual titulada #tenimlasolucio:
Solidaritat explica que sap com solucionar els problemes dels catalans: amb la transició a la independència.
Joan A. Forès
Reflexions
