dimecres, 3 de juliol del 2013

03/07/13. Balanzas fiscales: las verdades del barquero

Benvolguts,

El catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra Guillem López i Casasnovas, membre de la Comisión de Expertos para el Estudio de las Balanzas Fiscales del Instituto de Estudios Fiscales 2006-2008 i del Grupo de Trabajo de la Balanza Fiscal de Catalunya 2005-2009 de la Generalitat de Cataluña, explica en aquest article les diferents formes de calcular les balances fiscals. Les seves conclusions són idèntiques a les sostingudes per Xavier Sala i Martin en altres apunts d’aquest Bloc. Aquest article és oportú perquè sembla que el Rajoy ha demanat a la FAES a través del diputat Elgorriaga, que elabori un estudi sobre les balances fiscals, que será el que “anirà a missa” quan calgui discutir-les entre el Gobierno i la Generalitat de Catalunya. Una frase és definitòria: El debate de las balanzas fiscales es político, no técnico!

Balanzas fiscales: las verdades del barquero
Guillem López i Casasnovas. El País
el 2 julio, 2013 en Derechos, Economía, Igualdad, Justicia, Libertades, Política, Sociedad
PrintFriendly and PDFImprimir
Creer que el acuerdo metodológico dará y quitará ‘verdades políticas’ es erróneo y afirmar que hay muchos métodos para calcular saldos y resultados son equívocos que benefician a quienes los niegan

El objetivo de este artículo es mostrar que las estimaciones que se hacen de las balanzas fiscales dependen de las realidades políticas y económicas en las que, o desde las que, se alimenten. Sin acuerdo sobre lo que queremos medir, estamos ante un diálogo de sordos.

El debate de las balanzas fiscales es político, no técnico. Y no crea quien se sienta a disgusto por ese motivo que lo podrá soslayar con discusiones desorientadas en torno a “diversos métodos alternativos” y “baile de cifras resultantes de diferentes enfoques”, como si fueran todos ellos “válidos y capaces de derivar un saldo a conveniencia”. No hay “múltiples respuestas”. En realidad, hay un solo método válido en función de cuál sea la pregunta que se intenta contestar con su cálculo. Ni uno es correcto ni otro erróneo, sino que responden a preguntas distintas.

No son tampoco métodos sustitutivos: si acaso complementan visiones y ciertamente satisfacen pretensiones diferentes. El interés que reivindica Cataluña con la estimación de balanza fiscal no es la de identificar al receptor último de las cargas y beneficios de la actuación fiscal soberana y única del Estado, como pretende el enfoque de incidencia carga-beneficio. Lo que solicita el Parlamento catalán es valorar cuál sería el remanente fiscal si el gasto que impacta directamente en su territorio (los flujos monetarios) lo asumiera Cataluña desde la recaudación realizada a partir de sus propias bases imponibles. Y ello sin ignorar que partidas de gasto estatal no imputadas al no ser territorializables se deberán asumir en detrimento de dicho saldo. Se trata de una especie de valoración comparativa, as if, apunta Noregard, como si de una subrogación se tratase.

Puede uno negar la mayor: “ello no es posible, siendo la soberanía estatal exclusiva y excluyente” (aunque ello limita lo que algunos entienden que permite el Título VIII de la Constitución y contradice lo que observamos en fiscalidad europea). Pero se puede argüir lo contrario. Digan pues cuáles son las premisas y de ahí el enfoque más apropiado de estimación de balanza fiscal. No se subrogue el académico en el prejuicio político y vista a la mona de su particular seda para justificarlo.

Territorializar los flujos fiscales, que declaradamente interesa al Parlamento de Cataluña (representando el 88% del voto ciudadano), es posible tanto en gastos como en ingresos. Los puntos de conexión de los conciertos forales, o las imputaciones de Eurostat en la identificación de las transferencias europeas, son prueba de ello. O del INE cuando territorializa participaciones en impuestos. La dificultad mayor del cálculo proviene, contrariamente a lo que se argumenta, de concebir las balanzas en términos de la incidencia última de los flujos en el bienestar de los individuos. El enfoque carga-beneficio requiere múltiples hipótesis y supuestos, y métodos más ambiciosos —aunque espurios— que los del enfoque monetario, centrado en la asignación territorial de los ingresos y los gastos.

En efecto, el cálculo de la incidencia última de los residuos en el bienestar requiere una diversidad de alternativas que, aun pudiendo ser ilustrativas, no tienen a menudo base teórica y empírica suficiente. ¿O es que vamos a extrapolar hipótesis de incidencia sin tener presentes las condiciones competitivas del mercado, las elasticidades de oferta/demanda y las interrelaciones productivas, sustitutivas y complementarias, la capitalización de ingresos y gastos, el país de referencia y el momento en que nos situemos? Para una buena estimación del enfoque carga-beneficio hace falta conocer elementos empíricos de incidencia fiscal que hoy se desconocen, vistas las investigaciones de la Hacienda pública española disponibles.

En el caso del gasto, la consideración prevalente en el enfoque de incidencia es considerar beneficio general de muchas de las partidas de gasto centralizadas hoy en Madrid, no siendo ello inexorable. Recuérdese Berlín, Bonn, Fráncfort; Sacramento, San Francisco, Los Ángeles… Es una hipótesis que cuadra mal con la valoración que se hace del impacto económico de estos flujos. De otro modo no se entendería la reacción de la señora Aguirre contra la ubicación, en su momento en Cataluña, de la Comisión Nacional de Telecomunicaciones, al supuestamente beneficiar a todos los territorios por igual, ni que España en la UE pida compensaciones por el cúmulo de instituciones comunitarias que se ubican en Bruselas, Luxemburgo o fuera de territorio hispano. Además, para articular dicho enfoque no haría falta la Constitución ni un Tratado de la Unión que lo justificase. Para el enfoque del beneficio los territorios no existen; solo los individuos. Ello no desmerece, por supuesto, su interés, pero lo acota a postulados diferentes de los que, al menos en Cataluña, se barajan.

No se cansen, pues, algunos: ya sabemos que quienes pagan impuestos son los ciudadanos, no los territorios; pero en Estados plurales se contribuye a más de una jurisdicción (la que representa legítimamente a los ciudadanos sobre dichos territorios). Olvídense también los que construyen su cluster de pertenencia particular (mi familia, mi comarca, mi saldo fiscal): necesitan legitimación política —parlamentaria— para reivindicarlo.

El método de flujo monetario es en Cataluña el único que responde a la pregunta anteriormente especificada. Si no creen que esta sea una pregunta apropiada, discútase en sede parlamentaria, no en la académica. No quiere ello decir que el saldo resultante del enfoque monetario, los 16.000 millones de euros que aduce la Generalitat, supongan una especie de coge el dinero y corre para ser felices y comer perdices: desde este saldo haría falta construir lo que se sustituya en estructuras y que el método monetario no ha imputado como beneficio al no ser territorializable.

Ello, sin duda, reduce el saldo fiscal y puede tener algunos costes elevados por deseconomías de escala.., pero también efectos monetarios al suplantar aquellas disposiciones con un plus de arrastre en generación de renta y riqueza localizada. Y añado: no neutralizar el déficit no es una opción; más bien es una obligación, aunque podemos valorar si se hace por vía de aumento de ingresos o de disminución de gasto. No hacerlo supone que el déficit no se cubre. En cualquier caso, las distancias entre comunidades (¡nunca para una sola!) de los teóricos superávits derivados de no neutralizar daría indicios igualmente claros de los drenajes (no expolios) comentados.

Reitero: “Dime para qué quieres conocer los saldos fiscales y te diré qué metodología es la más consistente con el propósito y cómo se han de analizar los resultados para mayor coherencia con lo formulado”. Creer que el acuerdo metodológico pondrá orden y dará y quitará verdades políticas es erróneo. Afirmar que hay muchos métodos y que los resultados son equívocos resulta falaz y sirve a los intereses de los que quieren evitar, con las supuestas divergencias en los cálculos o el lío de las aproximaciones, la significación de un saldo que ellos ideológicamente no aceptan.

La valoración de la balanza fiscal se enraiza, por lo demás, en el sentido de pertenencia de los ciudadanos a su comunidad, lo cual permite acotar el significado de la agregación de situaciones individuales a los efectos de poder referirnos a un saldo fiscal conjunto como algo diferente de la suma de los saldos individuales. Ello permite hablar de catalanes como algo distinto de españoles que viven en Cataluña, y de Cataluña por encima de las partes que la integran (gerundenses, ciudadanos de los barrios pobres o pudientes, de los lópeces o zabalzas que la habitan). Pocas comunidades como Cataluña superan esta doble valla. De ahí que pueda no parecer lógica la generalización del estudio de las balanzas fiscales al conjunto de las CC AA, ya que no todas expresan idénticas situaciones; tan lógico ello, como la singularización que reivindica el Parlamento catalán.

Enfoques diferentes responden a preguntas diferentes. Todas pueden dar, como concluyó la Comisión del Instituto de Estudios Fiscales, visiones complementarias. Si ello es así, no se entiende que la disponibilidad de datos no permita dichos análisis; datos que, por cierto, solo son hoy posibles a requerimiento político (acuerdos en el Congreso y Senado españoles y mociones parlamentarias aprobadas en el Parlamento catalán; no en el balear, el andaluz, ni en las Cortes valencianas). Lo cual no sorprende, de nuevo, si atendemos al propósito de su cálculo.

Guillem López i Casasnovas (Universidad Pompeu Fabra) .

 

Joan A. Forès
Reflexions

03/07/13. Sóc de 'Santako', no imbècil i Los Garcia, Catalunya y el futuro de todos. La primera escola a implantar la immersió lingüística va ser la Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet...

Benvolguts,
L’amic Francesc m’ha enviat aquest correu com a conseqüència del que jo havia enviat, generat pel CCN, sobre Los Garcia, Catalunya y el futuro de todos.
Just avui a wilaweb hi ha un article que en parla. "Soc de santako, no imbècil".
Fins ara m'havia fet mandra veure'l. Ara ja el veuré condicionat per
aquesta opinió.
Seguim tossudament alçats !!!

L'Odei A.-Etxearte és de Santa Coloma de Gramanet i és llicenciada en Humanitats i Periodisme.
Si llegim (i assimilem) l’article de l'Odei, vella coneguda d’aquest Bloc, que normalment escriu a l’Avui però en aquest cas escriu al Vilaweb "Soc de santako, no imbècil", crec que ens hem de replantejar, com diu en Francesc, el missatge del CCN i les molt possibles connotacions negatives que pot comportar...
Tanmateix caldria plantejar-se d’entrada a qui va destinat el vídeo:
·        Pot anar destinat als catalans immigrants espanyols o fills d’immigrants espanyols que viuen a Catalunya
·        o pot anar destinat als espanyols que viuen a Espanya (aquesta és la primera lectura que jo en vaig fer).
En el segon cas els autors haurien considerat que d’una manera subtil volien fer que els espanyols comprenguessin el problema econòmic que la distribució tramposa dels impostos de l’Estat comporta per a Catalunya, i per tant el desig d’independència del poble de Catalunya, independentment de l’origen autòcton o immigrant, o independentment de que se sentin autòctons o immigrants.
En canvi si la idea era incidir en els que en un cert moment varen ser immigrants a Catalunya, les consideracions de la Odei són per tenir-les en compte.
Ens cal tornar a visionar el vídeo. Hi trobarem altres incongruències:
A hores d'ara tothom deu saber que la primera escola a implantar la immersió lingüística va ser la Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet. Fou una victòria del potent moviment associatiu colomenc durant el franquisme i la transició, fruit de la tossuderia de molts pares arribats d'arreu que volien que els seus fills fossin plenament catalans. És evident per què cal recordar-ho. Quan ara es fa política en castellà, hom els torna a tractar d'estrangers. Com si els últims quaranta anys no haguessin passat.

El títol de l’article Sóc de 'Santako', no imbècil deu venir de la famosa frase de Joan Sales que deia:
Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.
Crec que seria bo un debat sobre aquest vídeo, amb gent de procedència i de sentiments diferents...

I ara l’article:
03.07.2013
Odei A.-Etxearte:
Sóc de 'Santako', no imbècil
Vigileu amb la pedagogia i la bona fe. Hi ha paternalismes que resten i que no sumaran mai.
En el rerefons de l'opció lingüística hi ha un interès conjuntural (l'electoral per al referèndum) i un menysteniment fàctic dels vells immigrats de l'estat espanyol

Cada dia ho veig més clar. Els partits i les entitats independentistes que malden per fer forat a l'àrea metropolitana s'estimbaran en la consulta si no es desprenen del paternalisme mal entès amb què fan pedagogia de la causa. Hi ha una manera de dir i d'actuar basada en un apriorisme letal. L'he hagut de suportar tota la vida, sempre que m'han deixat anar un 'no sembles de Santa Coloma' o un 'tens un català molt bo per vist que ets de Santa Coloma'. Perquè sí, resulta que sóc de 'Santako' i independentista i no dic tants barbarismes com alguns catalans de soca-rel. I n'hi ha que es pensen que això és impossible al marge esquerre del Besòs. Ara aquesta manera de fer i de dir ja no s'ancora només en el tòpic de la Juani o del xarnego, entès gairebé sempre despectivament, tampoc no cal que ens enganyem. La recerca de vots al vell cinturó vermell parteix del tòpic i s'embolcalla d'una perillosa filantropia sustentada en el classisme i una falsa superioritat intel·lectual. I això, evidentment, en desmunta el missatge i el propòsit. M'explicaré.

El Cercle Català de Negocis (CCN) ha difós un vídeo en castellà on explica com una família colomenca, els Garcia, descobreix els perjudicis de romandre a Espanya. El presenta Jordi Piqué, membre del comitè executiu del CCN. D'un temps ençà, emprar el castellà fa modern per allò de voler integrar tothom en l'independentisme, però en el rerefons de l'opció lingüística hi ha un interès conjuntural (l'electoral per al referèndum) i un menysteniment fàctic dels vells immigrats de l'estat espanyol; aquells que no tan solament han contribuït a aixecar econòmicament Catalunya, sinó que van triar l'ensenyament públic en català per als seus fills. A hores d'ara tothom deu saber que la primera escola a implantar la immersió lingüística va ser la Rosselló-Pòrcel de Santa Coloma de Gramenet. Fou una victòria del potent moviment associatiu colomenc durant el franquisme i la transició, fruit de la tossuderia de molts pares arribats d'arreu que volien que els seus fills fossin plenament catalans. És evident per què cal recordar-ho. Quan ara es fa política en castellà, hom els torna a tractar d'estrangers. Com si els últims quaranta anys no haguessin passat.

Sempre he criticat els partits que han furgat en les identitats amb interessos electorals per mantenir incorrupte el vell cinturó. No puc estar-me de fer-ho ara, precisament perquè jo també vull una majoria aclaparadora en el referèndum a favor del sí. Però tornem al vídeo. Resulta que el senyor Garcia se'n va de vacances a Madrid i, segons Jordi Piqué, al·lucina amb les autovies i els aeroports. 'Això és el segle XXII', etziba. I se sobreentén que el senyor Garcia no llegeix notícies, ni escolta la ràdio, ni mira la televisió, i no reacciona fins que l'empresa on treballa no es deslocalitza. És aleshores que descobreix les raons de tot: per què Catalunya s'acull al fons de liquiditat autonòmic, què és el dèficit fiscal. Sembla que fins llavors el senyor Garcia vivia en la inòpia. 'Ahora entiende por qué el pasado 11 de septiembre un millón de sus conciudadanos salieron a la calle. No es un tema folclórico, es un tema de supervivencia económica.' És clar. No se n'adonava, dels perjudicis dels catalans. N'era víctima, però no n'era conscient (i quan va veure per televisió la manifestació de la Diada es va imaginar que era un aplec sardanista, hi afegeixo jo). 'No es que Raúl fuera tonto, es que estaba engañado', s'hi diu. Ah, gràcies! I jo que pregunto... Dirien tot això d'un unionista de Sarrià? Vigileu amb la pedagogia i la bona fe. Hi ha paternalismes que resten i que no sumaran mai.
Odei A.-Etxearte, periodista del Punt Avui


Joan A. Forès
Reflexions

03/07/13. Allen Buchanan: 'Catalunya hauria de demanar la mediació de l'ONU si Espanya menystingués el referèndum'

Benvolguts,

El bon amic Carles Cosialls dels GOAL, m’envia aquesta referència.

Dóna arguments que coincideixen bastant amb les conclusions de l'estudi de l'Institut d'Estudis Autonòmics que va dirigir en Carles Viver Pi-Sunyer.
Si ens mantenim ferms, guanyarem suports..

Del catedràtic Buchanan ja en varem parlar en l’apunt de sota. Llegir-lo és un bon complement a aquest article:
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2013/05/270513-tiene-cataluna-derecho-la.html

02.07.2013  Autor/s: Josep Casulleras Nualart

Allen Buchanan: 'Catalunya hauria de demanar la mediació de l'ONU si Espanya menystingués el referèndum'

VilaWeb ha entrevistat aquest catedràtic de la Universitat de Duke · Creu que l'entossudiment d'Espanya justificaria la secessió unilateral 

'L'argument més ferm que justificaria el dret unilateral de secessió de Catalunya seria la negativa constant d'Espanya a concedir una autonomia adequada.' Ho diu en aquesta entrevista a VilaWeb Allen Buchanan, catedràtic de Duke (EUA), un dels teòrics sobre els processos de secessió més reconeguts internacionalment. Va reflexionar sobre els límits del dret de secessió a 'Secession' (1991), el seu llibre de referència. Arran de l'edició del llibre en espanyol, Buchanan ha començat a parlar del procés català. I en aquesta entrevista parla sobre quins arguments justificarien la secessió de Catalunya, quina reacció podria tenir Espanya i com es podria disposar una mediació internacional entre Catalunya i Espanya.

—Quins són els principals arguments que justifiquen el dret de secessió de Catalunya?
—Hi ha un grapat d'arguments a favor de la secessió de Catalunya. Però cal distingir entre els arguments a favor de la secessió i els arguments que estableixen un dret unilateral de secessió. Els primer són simplement consideracions que mostren que la secessió seria una bona cosa per a Catalunya, però no poden ser suficients per a concloure fermament que Catalunya té el dret unilateral de secessió. En el primer grup d'arguments, n'hi ha de basats en la diferència cultural i lingüística i en la hipòtesi que la democràcia i les funcions de l'estat i del benestar funcionarien millor a escala regional (és a dir, Catalunya).

—I doncs, quins són els arguments que justifiquen la secessió unilateral?
—Segons la meva opinió, els únics arguments que poden establir un dret unilateral de secessió en el cas català són:

·       primer, un argument que demostri que Catalunya és sotmesa a una redistribució discriminatòria seriosa i permanent;

·       i segon, un argument que demostri que Espanya es nega persistentment a concedir l'autonomia adequada a Catalunya dins l'estat espanyol.

Els arguments sobre la redistribució discriminatòria són complicats, perquè requereixen unes xifres que es puguin defensar sobre què és just o equitatiu en termes de redistribució dins l'estat, i hi ha molt desacord i molta incertesa sobre aquesta qüestió. Crec que l'argument més ferm per a un dret unilateral de secessió en el cas de Catalunya és el segon, el de la negativa constant d'Espanya a concedir una autonomia adequada. Això no vol dir que descarti els aspectes culturals o lingüístics; tan sols crec que és improbable que siguin els adequats per a l'establiment d'un dret unilateral de secessió en aquest cas.

—El govern català vol que Espanya accepti un referèndum. Penseu que el govern espanyol s'hi avindrà finalment?
—No sé com reaccionarà Espanya a un referèndum sobre la secessió de Catalunya. Espanya podria:

·       en primer lloc, provar d'impedir-lo;

·       en segon lloc, permetre que es fes, però menystenir-lo;

·       en tercer lloc, permetre que es fes i, si el resultat fos a favor de la secessió, donar-hi validesa i començar el procés de secessió; i,

·       en quart lloc, permetre'l i, si és favorable a la secessió, comprometre's públicament a les negociacions sobre una possible secessió, sense comprometre's amb la secessió de Catalunya.

La Cort Suprema del Canadà, en una sentència de referència sobre la possible secessió del Quebec, va dir que el govern del Canadà tenia l'obligació de negociar de bona fe sobre la possible secessió si hi hagués una clara majoria a favor de la secessió en el referèndum del Quebec. Jo crec --i és tan sols una suposició- que Espanya no prendrà aquest camí canadenc. Crec que seria millor si l'agafés, o, com a resposta a un referèndum a favor de la secessió, oferís a Catalunya una autonomia substancial, amb alguna mena de garantia creïble que l'acord d'autonomia no es trencaria (per exemple, per part del Tribunal Constitucional).

—Què penseu que farà Espanya finalment? Penseu que hi haurà una oferta atractiva a Catalunya, de caire federal?
—Jo no sóc expert en la constitució espanyola, però es podria argumentar que és prou vaga en qüestions d'autonomia perquè no hi hagués cap obstacle constitucional que impedís a Espanya d'oferir una autonomia substancial a Catalunya, com la que té el País Basc. No veig clar si els catalans trobarien que una tal solució fóra satisfactòria --especialment si no hi ha unes garanties fermes que Espanya, més endavant, no pugui debilitar l'autonomia de Catalunya.

—Si no és possible d'arribar a cap solució consensuada, què pot fer el govern català per complir el compromís de consultar els ciutadans?
—Si Espanya menysté un fort mandat per a la secessió en un referèndum ben fet i, alhora, no presenta una oferta creïble de més autonomia, crec que el govern català haurà de cercar suport internacional (a l'ONU) o regional (a la UE) per pressionar Espanya a cooperar.

—La comunitat internacional, quan i com hauria d'intervenir en el procés català? Quan s'hauria de fer la mediació?
—Per més que he dit que hi hauria un cas en què caldria la mediació regional o internacional sobre la secessió de Catalunya, m'agradaria fer èmfasi que la UE, molt comprensiblement, es podria resistir a exercir aquest paper. Per una qüestió: perquè tindria por de crear un precedent, perquè seria cridada a intervenir en més conflictes d'autodeterminació.
Potser una solució més realista seria la mediació d'un grup d'alt nivell creat amb aquest propòsit i format per estadistes i juristes de prestigi.

—Per què penseu que Espanya no tracta el cas català de la mateixa manera que el Canadà va fer amb el Quebec o el Regne Unit amb Escòcia?
—No sé per què Espanya no ha agafat el camí del Canadà o el Regne Unit (que ha dit que si el resultat del referèndum del 2014 a Escòcia fos a favor de la secessió, hi cooperaria). Espero que es pugui pressionar Espanya perquè ho faci.

—Hi ha sectors de l'exèrcit espanyol que s'han manifestat inquiets pel procés català, i fins i tot hi ha hagut amenaces. Creieu que Espanya farà servir l'amenaça militar?
—No sé si Espanya utilitzaria la força per impedir la secessió de Catalunya. Dubto que ho fes d'una manera directa.
No obstant això, sempre hi ha el risc que la violència s'esdevingui espontàniament o com a resultat d'alguna mena de malentès.

—Creieu que l'estat català seria viable?
—Crec que una Catalunya independent seria viable, si no fos que el procés de 'divorci' amb Espanya resultés destructiu, amb perjudicis per a l'economia catalana.
 
Joan A. Forès
Reflexions

03/07/13. Los Garcia, Catalunya y el futuro de todos

Benvolguts,

Us proposo de mirar aquest vídeo intentant assimilar els seus missatges!


El Cercla Català de Negocis ha creat un vídeo que, de manera pacient, senzilla i entenedora exposa els arguments de sempre del CCN aplicant-los a l'esdevenidor d'una família catalana. Quan parlem de les explicacions de “sempre” ens estem referint a les tesis dels diversos llibrets i vídeos que el CCN, tossudament produeix...
En Jordi Piqué, membre del Comitè Executiu del CCN, n'exerceix de narrador:


Aquest vídeo es va donar a conèixer als mitjans el dimecres 26 de juny i, en menys d'una setmana, ja porta prop de 127.000 visualitzacions. Tot i ser un vídeo de 38 minuts, la repercussió a la xarxa ha estat contundent i per sobre de les expectatives inicials.

Si us agrada, feu-lo córrer,
 
Joan A. Forès
Reflexions

dimarts, 2 de juliol del 2013

02/07/13. La perversió del llenguatge catalanista segons l''Abc' i la discreta manera que té La Vanguardia de donar la notícia prèvia del Concert per la Llibertat


Benvolguts,

Dos apunts d’Àlex Gutiérrez a l’espai pareumàquines de l’ARA del diumenge:

1.      La perversió del llenguatge catalanista segons l''Abc'. No és només l’apunt que segueix, sinó que altres comentaristes han dit amb altres paraules el que Gutiérrez exposa a l’ARA. Un dels comentaristes imagina que per als diaris de la caverna fer un article contra Catalunya els ha de ser molt fàcil: Deuen tenir una plantilla ja feta amb els insults i amb espais en buit i aleshores per a qualsevol notícia o comentari que vulguin fer, només els cal omplir els espais buits. Un comentarista ha fet recomptes de mots i diu que només amb un 17% de notícia i per tant amb un 83% de plantilla ja tenen un nou libel contra Catalunya. Fàcil, oi?

ÀLEX GUTIÉRREZ

30/06/2013  

Miquel Porta Perales se sumava ahir des de l' Abc a aquesta gran festa -d'entrada gratuïta i barra lliure- que és menystenir la voluntat del poble català adduint un presumpte segrest de les paraules a mans dels perversos pròcers de la causa. Deia: "El llenguatge del nacionalisme català està trufat de conceptes, idees i expressions com les que a continuació s'enumeren" i n'esmentava algunes com país , respecte , diàleg i democràcia , a les quals acusava de tenir un significat diferent del genuí. No hi faltava la referència a Orwell, enèsima manera de suggerir vincles entre el catalanisme i el feixisme. ¿Però per què no parlava del camp semàntic que utilitza, dia sí, dia també, el diari que l'acull? Va, a 25 pessetes la resposta: " órdago soberanista ", " deriva ", " desafío ", " aldeanismo ", " ofensiva "... Si jo fos editor de l' Abc , la pròxima promoció del diari seria una caixeta d'aquelles amb paraules magnètiques per fer haikus a la nevera, però pertanyents totes al discurs anticatalanista. Les llances a l'atzar i et surt alguna cosa com " El pertinaz independentista / sumido en el delirio / del camino a la nada ". Diumenge que ve, la cartilla i el primer cupó. 

2.       Nanoprèvia del concert a 'La Vanguardia'. Recordem el que es va explicar del diari conservador més important d’Eslovènia que els dies abans de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI) tenia encara un discurs abrandat sobre la impossibilitat i els perills que comportaria la independència... I l’endemà de la independència tota la portada donava la benvinguda al nou estat d’Europa...

Doncs de torna, l’Àlex ens explica la vergonyant manera de La Vanguardia de presentar la nota prèvia del Concert per la Llibertat.

En una notícia que no obre pàgina, que no porta foto, que no porta firma, que està al final de la secció i ubicada en la sempre més discreta pàgina esquerra... no, no es pot dir que La Vanguardia donés ahir gaire aire a la prèvia del Concert per la Llibertat. Fins i tot El Mundo s'estirava més, ja que dedicava la contra a entrevistar Dyango, foto d'estelada inclosa. El Periódico , per part seva, en feia obertura de la secció de Cultura. I l'ARA i El Punt/Avui s'hi bolcaven i ho convertien en el seu tema destacat del dia. Mentrestant, algú a la Delegació del govern espanyol prepara ja la nota: "900 espectadors al Camp Nou en el Concert per la Llibertat".

Nanoprèvia del concert a 'La Vanguardia'
Esperem que l’endemà de la independència La Vanguardia torni a canviar de camisa i faci com va fer el 27 de gener del 1939 però en sentit contrari.

 

Us obsequio també amb el text complet de la portada del 27 de enero de 1939, per gentilesa del web: http://www.generalisimofranco.com/3/barc/04.htm

En la introducció de l’apunt del web expliquen:

Los propietarios del diario “La Vanguardia”, los condes de Godó tomaron posesión del periódico, incautado primero por la Generalidad y convertido después, en portavoz del Gobierno Negrín. En la misma noche del 26, los talleres de “La Vanguardia”, prepararon el número del día 27, un ejemplar histórico, que constaba de cuatro páginas. Esta edición llevaba el número 22.575 y seguía en el orden al último número aparecido antes de que el Gobierno de la Generalidad se incautase del periódico. Las hemerotecas se han encargado de conservar la continuidad de esa publicación centenaria disponiendo de los 782 números aparecidos entre el 19 de julio de 1936 y el 26 de enero de 1939.

El número de “La Vanguardia” del viernes 27 de enero, debajo del nombre de los fundadores, D. Carlos y D. Bartolomé Godó, figuraba: “Diario al servicio de España y del Generalísimo Franco”, y con un gran frontispicio patriótico, cuyo contenido era el siguiente: 

Barcelona para la España invicta de Franco

En este momento histórico LA VANGUARDIA dice ¡Presente!

 LA VANGUARDIA reanuda hoy su publicación recuperando el ritmo perdido hace dos años y medio. La grandeza histórica del momento en que vivimos no es clima propicio a exaltaciones desmesuradas. El glorioso Ejército liberador del Generalísimo, que con tan natural heroísmo ha llevado a cabo la gesta ingente de nuestra liberación, ha de darnos la tónica. Simplemente la actitud de LA VANGUARDIA liberada ha de ser esta, por hoy: decir “Presente!”. Aquí está de nuevo el veterano diario para defender los postulados que han sido carne de su carne y entraña de su entraña, los añejos ideales eclipsados por esa ola de locura que lo ha envuelto todo durante los últimos treinta meses, por esa pesadilla horrenda de la que acaba de sacarnos con sin igual heroísmo el ejército de Franco.

Tiempo habrá para volver sobre el pasado ignominioso. Ahora sólo cabe en nuestros pechos el júbilo de la liberación y el deseo ardiente de servir a España, a la España inmortal, a la España eterna, simbolizada por esa invicta bandera bicolor que ayer, con lágrimas en los ojos, vimos ondear los barceloneses sobre nuestras cabezas abatidas por tantos infortunios.

Salimos a la calle como podemos. Una de las últimas gestas de los fugitivos fue destrozar nuestra maquinaria. Jefes del glorioso Ejército Nacional y corresponsales de Prensa al servicio de España han podido comprobar por sus propios ojos, en la visita con que nos honraron anoche, esa última muestra de cultura, de amor al obrero y a los instrumentos de trabajo que han dado en su huída los representantes de la autoridad roja. Y no se crea tibia nuestra reacción. Es que hace mucho tiempo hemos agotado la capacidad de indignarnos, y sabemos dar por bien sufrido todo lo sufrido si ello sirvió para conducirnos a este glorioso renacer que estamos viviendo.

Por hoy, borremos el pasado. Es la hora del júbilo primero y la hora de incorporarnos con la máxima buena voluntad a la obra ingente de reconstrucción que lleva a cabo el glorioso Ejército Nacional. A su servicio estamos como un soldado más dispuestos a ocupar el puesto que se nos designe.

              ¡Viva España! ¡Arriba España! ¡Viva el Generalísimo Franco! 

I així varem viure (?) 40 anys...
 

Joan A. Forès
Reflexions

 



02/07/13. Titot-Barberà. "Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa: La cultura

Benvolguts,

El dissabte vàrem ser al Camp Nou. Us passo una notícia del Vilaweb sobre el Concert per la Llibertat seguit d’un article de Jaume Barberà sobre el mateix tema.

El discurs íntegre de 'Titot' al Camp Nou:

'Vull per demà la meva terra lliure!'

Vegeu el vídeo d'un dels moments culminants del Concert per la Llibertat


Encara no s'havia celebrat mig Concert per la Llibertat, quan Francesc Ribera 'Titot' va agafar el micròfon per a cantar 'Vull per demà' de Brams. Abans, però, va fer un discurs, molt aplaudit, que va culminar amb la interpretació de la cançó. Fou un dels moments més celebrats pels noranta mil espectadors del Camp Nou.

Heus ací el discurs íntegre de Titot:

'Jo era mot jovenet i vaig venir al concert que va fer Lluís Llach aquí al Camp Nou. Aquell dia vaig conèixer un noi del País Valencià que em va dir: 'No ens exclogueu del vostre somni. No podem permetre que Espanya i França decideixin quins són els límits de les terres catalanes.'

Fa un mes, parlant a Mallorca amb un amic, em deia: 'Si podeu fer un estat, feu-lo, però feu-lo ample i llarg i deixeu les portes oberts.
La llibertat no serà completa si no és lliure la nació completa.'

Una nació està per damunt de resultats electorals concrets, d'analfabets que legislen sobre la llengua i de corruptes que saquegen el treball del poble. I la nostra nació, la de Ramon Llull, la d'Ausiàs March, va de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar.

Tenim un exèrcit. Un exèrcit que fa tres-cents anys que ens defensa i que gràcies a ell no hem estat destruïts com a poble. Aquest exèrcit es diu cultura i els nostres soldats són mestres, actors, escriptors, científics, investigadors, i els milers de milicians voluntaris de la cultura popular de cada poble i de cada barri. I aquest exèrcit és arreu, desplegat, a punt i armat, arreu dels Països Catalans. I amb aquest exèrcit farem d'aquesta nació una terra lliure!'.

 

I ara l’article de Jaume Barberà sobre aquest tema:
"Som aquí, tossudament alçats"


Encara emocionat per les hores de llibertat viscudes ahir al Camp Nou, m'han tornar al cap les paraules pronunciades per Francesc Ribera, també conegut amb el sobrenom de "Titot", abans de cantar "Vull per Demà (La meva Terra lliure)".

I això és així perquè ahir vam tornar a viure al Camp i a casa una altra de les jornades que jo anomeno sumatòries.

Ahir, vam tornar a demostrar que el nostre viatge continua i el que encara és més important: que volem que continuï.

Ahir, aquest exèrcit armat amb la paraula i la força de la raó va a tornar a demostrar al món que vol exercir la democràcia, que vol decidir el seu futur.

Quan sentia una versió de "Blowing in the wind", no vaig poder resistir la temptació de fer aquest tuit:

"Tot sentint "Escolta-ho en el vent", penso que s'ha de ser volgudament cec per no adonar-se que ja no ens aturarà res ni ningú!"

Uns minuts després d'haver-lo publicat, vaig poder parlar una estona amb Muriel Casals i amb Carme Forcadell. També ho vaig fer amb els secretaris generals dels sindicats majoritaris UGT i CCOO, Josep Maria Álvarez i Joan Carles Gallego. I amb Josep Rull, secretari d'Organització de CDC.

I em va venir una altra cita a la memòria, aquesta, de Wiston Churchill: "Quan no hi ha massa enemics dintre, els enemics de fora no tenen res a fer".

La unitat, la unió, ens farà invencibles. Missatge ben clar de la frase del que va ser primer ministre del govern del Regne Unit en temps molt difícils.

És la unitat que vaig veure quan Rull, Álvarez i Gallego parlaven observades per la mirada de dues dones valentes i tossudes, dues autèntiques referents de la societat civil: Muriel Casals i Carme Forcadell. Una unitat en la discrepància, però unitat en un comú denominador.

Era la primera vegada que parlava amb la presidenta de l'Assemblea Nacional de Catalunya. Amb pocs minuts, en vaig tenir prou per veure que tenia al davant una dona profundament convençuda del que fa, íntegra i decidida, com les altres dones que em trobo en tots els actes que he participat de l'ANC.

Encara n'hi ha que no se n'adonen i busquen i busquen per entendre per què encara continua ben viva i creixent la flama de l'11-S de l'any passat.

Encara n'hi ha que no entenen per què el president Mas continua mantenint el seu compromís de fer la consulta.

Encara n'hi ha que no entenen com només amb un exèrcit que fa 300 anys que ens defensa, l'exèrcit de la cultura, avui, alçats, tornem a cridar, més fort que mai: independència.

Doncs és molt fàcil. Només han "d'escoltar-ho en el vent", en la societat civil.

I per això, ahir, quan vaig marxar del Camp, vaig fer-ho amb aquest altre tuit:

"The bròquil, amics meus, is over. Tossudament alçats!"

https://www.youtube.com/watch?v=Iq33oglc6Bs

 
Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 1 de juliol del 2013

01/07/13. Continuem amb la desiva independentista

Benvolguts

No sé si us recordeu de la divergència de parers que hi va haver en una reunió independentista  quan un membre va usar l’expressió “deriva independentista”. Si us en recordeu jo vaig saltar perquè és una expressió que sempre l’he llegida o sentida en els diaris i ràdios i televisions de la caverna.

A l’endemà, sense citar on s’havien esdevingut els fets, vaig publicar un apunt en el Bloc on em dolia de que la gent independentista usés expressions propagades per l’enemic, sense tenir-ne consciència. I molts dels meus lectors m’han escrit els seus comentaris donant-me la raó i dient que no es pot abaixar la guàrdia:
http://reflexionsjafores.blogspot.com.es/2013/06/210613-la-deriva-independentista-de.html

Avui, amb més temps i per corroborar el que havia escrit, he fet el senzill exercici de cercar en el Google quin abast tenia l’expressió en diaris i televisions i quins mitjans la usaven. Hi ha més de 6 milions d’entrades per deriva independentista, s’ha usat intensivament des del 2010, encara que hi ha una cita del 2006 d'una tesi doctotal. Qui ho usa és:  la SER, l’ABC, la Cospedal, el Rajoy, el PSC, la Camacho, el Jiménez Losantos, Intereconomia, el Boadella, El País, La Vanguardia, La Razón, el PPC, El Correo, etc. Tots enemics nostres!
 
Per tant, aquest petit exercici m’ha confirmat la meva impressió prèvia a la reunió que era una expressió despectiva i usada sistemàticament amb mala llet!

Joan A. Forès
Reflexions

!