dilluns, 22 d’agost de 2016

22/08/2016. Països Catalans. Albert Botran. València en la ‘guerra cultural'. L'article 143 de la Consti diu que la formació de federacions entre comunitats autònomes és prohibida. El feixisme del PPSOE ha destruit (no està ni se le espera) la comunicació del País Valencia i del Principat en ferrocarrils, en comunicació per autovia i en llengua...

Benvolguts,

Hem trobat molt interessant i punyent l’article de l’Albert Botran al PuntAvui València en la ‘guerra cultural', referint-se al problema del Born que la senyora Colau ha complicat inutilment, amb els aplaudiments d'orelles dels unionistes. L’Albert referint-se a la ‘guerra cultural' es dol de la Consti, que va deixar els Països Catalans compartimentats en comunicacions viaries, en comunicacions ferroviàries, en llengua i en moltes més coses...

No cal dir que nosaltres som partidaris a ultrança dels Països Catalans des que varem endinsar-nos en la nostra història orientats pels nostres prohoms, en el nostre cas fou entre d'altres en Joan Ballester de Públia que ens va obrir el ulls en la dècada dels cinquantes...

Vegem l’article i sobretot vegem les tres notes que intenten complementar-lo: 

19/08/2016. Feixisme. Elnacional. Entrevista. Fernández: De la polèmica condecoració a Villarejo al 'cuidadito' a una periodista. El fiscal Horrach en una altra entrevista va opinar que Fernández Díaz hauria d'haver estat cessat i encausat pel contingut de la conversa amb De Alfonso. "Jo tindré cap a ell el respecte que ell no ha tingut cap a mi. I em guardo l'opinió que em poden merèixer algunes de les seves actuacions. I punt! A partir d'aquí el fiscal Horrach pot cantar missa"...

Benvolguts,
El Nacional ens explica com el sinistre ministre Fernández Díez, respon amb una manca d'educació i amb una fatxenderia inadmissible a les preguntes d'unes periodistes de la revista Vanity Fair.
El sinistre ministre de l’Interior, el de les converses amb el fiscal De Alfonso, publicades urbi et orbi fa un parell de mesos, el deixeble avançat dels seus sinistres antecessors Severiano Martínez Anido, Ramón Serrano Súñer, Tomás Garicano Goñi, Carlos Arias Navarro, Manuel Fraga Iribarne, Rodolfo Martin Villa, etc, s’ha deixat entrevistar per unes periodistes de la revista Vanity Fair i ha quedat més que retratat. En el seu capteniment i les seves respostes se li noten perfectament la prepotència feixista de qui mana omnímodament, però segons ell mateix diu ni coneix als seus col·laboradors directes en el crim organitzat dels gobiernos espanyols, a qui condecora pels “Servicios prestados”...
I amb quin morro que menteix!
El fiscal Horrach en una altra entrevista va opinar que Fernández Díaz hauria d'haver estat cessat i encausat pel contingut de la conversa amb De Alfonso. "Jo tindré cap a ell el respecte que ell no ha tingut cap a mi. I em guardo l'opinió que em poden merèixer algunes de les seves actuacions. I punt! A partir d'aquí el fiscal Horrach pot cantar missa".
Vegem alguna de les respostes amb mala llet intrínseca del ministre de la Llei Mordassa i d’altres:
"Jo no l'he condecorat mai!"
“Així de clar.”
“No tinc la necessitat, ni el deure, de conèixer els 67.000 policies que existeixen"
"Jo no tinc interès en parlar d'ell, així de clar. Escolta perdoneu-me, és que sinó, s'acaba això, eh?"
"Bé, això li ho pregunten a ell. No en tinc ni idea, ni m'interessa, ni és el meu problema. Està clar?  Prou ja, prou ja. Una cosa és preguntar i una altra és fer un interrogatori judicial, així que cuidadito"
Del comissari Villarejo, a qui diu haver vist "dues vegades" i parlat amb ell "dos minuts".
I punt! A partir d'aquí el fiscal Horrach pot cantar missa".

Vegem l’article de El Nacional:

diumenge, 21 d’agost de 2016

21/08/2016. Pérez Latre. Un setembre de llibertat: caldrà defensar les institucions. QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles.

Benvolguts,
Ja sabeu com són els missatges setmanals d'en Manuel Pérez Latre i el seu Temps de Sedició. Toca diversos temes de forma gairebé telegrafica. Els temes a tocar avui són: UCE. REBUTJAT. QWERTY. RÈGIM. REFERENTS. SECTARISME. UNILATERALITAT.
  • QWERTY. A aquestes alçades, però, no pot estar més clar que treballen al servei de l’statu quo borbònic del 78.
  • QWERTY.Retirada de la Colau de la subvenció de 5.500€ a la UCE de Prada de Conflent i esquitxada de 50.000€ a la UPEC.
    • Recordem que la UCE de Prada està desenvolupant la seva edició 58. L'UCE  es va iniciar l’any 68 en ple franquisme per fugir de la Universitat franquista i del ranci ambient espanyolista de l'època. Recordem també que la UPEC fou fundada per contrarestar la UCE de Prada titllada de dretana...
  • REFERENTS. Resulta esfereïdor comprovar, una vegada i una altra, amb el silenci absolut de l’esquerra espanyola, fins a quin punt el feixisme impregna les institucions espanyoles.

Vegem l’article d’en Perez Latre:

dissabte, 20 d’agost de 2016

18/08/2016. UCE 2016. Adrià Esteban. Sànchez creu que només queda el RUI perquè “ja està tot fet” en el procés. Resulta que des de fa molts anys, segurament de quan en Sánchez encara anava amb calça curta va aparèixer la següent notícia recollida en aquest cas per un Bloc de nom openroom. Todo lo que podía inventarse ya se ha inventado. 1900. Charles H. Duell, Comisario de la Oficina de Patentes y Marcas de Estados Unidos.

Benvolguts,

Perdoneu el tip de riure que m’he fet i que segurament us fareu vosaltres quan us transcrigui un part de l’apunt de més avall.
Crec que en Sánchez s’ha passat amb aquesta afirmació. I tant de bo fos veritat...
Resulta que des de fa molts anys, segurament de quan en Sánchez encara anava amb calça curta va aparèixer la següent notícia recollida en aquest cas per un Bloc de nom openroom!
Todo lo que podía inventarse ya se ha inventado
31/10/2010
Esta fue la frase, puesta en duda en varias publicaciones, con la que Charles H. Duell, Comisario de la Oficina de Patentes y Marcas de Estados Unidos anunció nada menos que en 1.899, el fin de los inventos de la humanidad. Era tal su convencimiento que el propio Charles pidió al Congreso americano que cerrara la Oficina de Patentes ya que no tenía sentido mantenerla abierta por más tiempo al no quedar más cosas por inventar.

El Bloc del mig. La independència no els genera anticossos
 Pel que fa a les possibilitats dels independentistes en front dels unionistes em va agradar molt la resposta d’en Jofre Llombart en l’entrevista que li varen fer a primers de mes, una resposta intel·ligent i enormement optimista. Són les tres frases que segueixen: 
 “No sé si el moviment independentista arrossega ara el 50% de la població, però sé del cert que els que li oposen resistència no tenen aquest 50%, són molts menys.”
 Entremig dels dos blocs hi ha un gran grup de gent que ja li estarà bé el que acabi passant, vagi en un sentit o en un altre. La independència no li genera anticossos.”
 “ Si sumes les persones que estan activament a favor de la independència i les persones a les quals no els importaria que ho fóssim, tenim més d'un 50% de manera claríssima. Només per això ja crec que ens en sortirem.”
DUI, RUI i l'opinió de l’Hèctor López Bofill
També m’ha agradat sempre l’argumentació de l’Hèctor López Bofill recomanant la DUI i rebutjant el RUI. L’argument és simple: Mentre no hàgim fet una DUI serem vistos des de tot el mon de la mateixa manera que ara: com una part d’Espanya. Un cop feta la DUI serem vistos com una entitat jurídica diferenciada...
Vegem ara l’argumentació d’en Sánchez:

19/08/2016. Efemèride. Andreu Mas. L'URSS com a exemple. Fixem-nos en el paral·lelisme d’aquest cop d’estat, del cop d’estat franquista del 1936, del cop d’estat del general Armada, del general Milan del Bosch, del “xusquero” tinent coronel Tejero (se sienten coño) i dels Borbons del 23F del 1981, i del cop d’estat a Turkia del president Erdogan de mig juliol d’enguany…

Benvolguts,

L’Andreu Mas, seguint amb la sèrie d’efemèrides que el PuntAvui està publicant, ens explica avui d’una manera molt suscinta l’inici a la totpoderosa URSS de la reforma política (Perestroika) portada pel president Gorbatxov en un 19 d’agost de 1991.

Fixem-nos en el paral·lelisme d’aquest cop d’estat, del cop d’estat franquista del 1936, del cop d’estat del general Armada, del general Milan del Bosch, del “xusquero” tinent coronel Tejero (se sienten coño) i dels Borbons del 23F del 1981, i del cop d’estat a Turkia del president Erdogan de mig juliol d’enguany (http://www.ccma.cat/324/un-intent-de-cop-destat-deixa-turquia-en-mans-dun-grup-de-militars-durant-sis-hores/noticia/2741450/).

Els cops d’estat com tota la resta d’accions de la vida es fan ben fets o es fan mal fets: El cop d’estat que avui commemorem, amb algún entrebanc va triomfar plenament. La vida de l’URSS i els seus paisos satèl·lis va desaprèixer d’un dia per l’altre. El del cop d’estat feixista del Franco el 1936 va mig reeixir (no van guanyar amb un dia, però a la llarga, amb 30 mesos de guerra varen aconseguir els seus objectius d’anorrear un cop més i per sempre Euskadi i Catalunya). El del general Armada el 1981 sembla que no va reeixir però realment va reeixir plenament, perquè el que pretenien era afirmar per sempre l’”atado y bien atado”, el testament del dictador, i aturar la possible democratització d’Espanya, avançar cap el “café para todos” per tal d’eliminar la assimetria que la Consti havia deixat mig visible (Catalunya, Euskadi i Galíza ja havien tingut estatuts d’autonomia durant la II República) i el Juanca que havia participat en el cop d’estat va quedar més afirmat en el poder sense baixar de l'autobús, sense haver de fer un referéndum de monarquia sí / monarquia no. Finalment el cop d’estat turc semblava preparat per l’exèrcit però era preparat pel mateix Erdogan que d’aquesta manera feia una escabetxada brutal a l’exèrcit i les forces liberals i podía fer com el Franco i quedar-se en el poder 40 anys més! El temps ens ho dirà…

Per entendre l’assumpte del Gorbatxov, el tema de l'efemèride d'avui, afegim un apartat del la Viqui que ens servirá de guía.

De la Viqui:
Perestroika és una paraula russa (перестройка) que significa reestructuració, i que va ser utilitzada en el llenguatge polític i periodístic internacional dels anys vuitanta del segle XX per referir-se al procés de reforma política de la Unió Soviètica iniciat per Mikhaïl Gorbatxov.
El programa de la perestroika. Mikhaïl Gorbatxov va arribar al poder l'any 1985 però no va ser fins a 1987 quan va iniciar reformes profundes del règim soviètic que van ser formalment anunciades el juny de 1987 en la sessió plenària del Comitè Central del Partit Comunista de la Unió Soviètica. La primera mesura de la reestructuració econòmica va ser la llei de juliol de 1987 que permetia l'autofinançament de les empreses estatals. A continuació, el maig de 1988, es va promulgar la llei de cooperatives que permetia la propietat privada en negocis, manufactura i comerç exterior. També es van permetre les inversions estrangeres en l'economia soviètica amb algunes restriccions que es van anar suavitzant. En la pràctica les reformes van fer perdre el control estatal de l'economia i els preus al consumidor van tenir una gran pujada (més del 140% de 1990 a 1991).
Glàsnost (del rus гла́сность, que vol dir "transparència") va ser la política portada a terme juntament amb la perestroika per Mikhaïl Gorbatxov, dirigent de la Unió Soviètica entre 1985 i 1991. Mentre que la perestroika s'ocupava de la reestructuració econòmica de l'URSS, la glàsnost pretenia liberalitzar el sistema polític, fortament controlat pel PCUS 
Segell soviètic del 1988, dedicat a les reformes que en eixes dates es portaven a terme al país.
La finalitat principal era fer transparent el govern de la Unió Soviètica  i obert per a discutir i sortir del cercle estret dels aparells del partit o apparàttxiki que anteriorment exercien el control complet de l'economia. També va comportar un alt grau de llibertat d'expressió en els mitjans de comunicació i l'alliberament de presoners polítics.
Pel que fa a l’article de l’Andreu Mas hi ha un paràgraf molt important:
Una gestió “irreflexiva” del gest que detonarà la independència de Catalunya, que pot ser des d'una DUI fins a l'intent de detenir Carme Forcadell per desobediència, pot comportar la implosió de l'Espanya que coneixem, asfixiada pels casos de corrupció, sense poder polític investit o abocat a unes terceres eleccions; amb un rei que no pot fer res per mandat constitucional; amb la pressió d'Europa perquè compleixi el dèficit... i anar sumant. 

19/08/2016. Franquisme. directe.cat. El consulat espanyol a Hong Kong es torna a embolicar a Twitter. Cap esment a Lorca per part de cap estament depenent del govern espanyol. En primer lloc, el ‘tweet’ no era el més encertat, ja que en cap cas feia referència el tràgic motiu de la mort del poeta andalús: “Fa 80 anys va morir el poeta i dramaturg Federico García Lorca, el poeta espanyol més llegit de tots els temps”.

Benvolguts,
En el directe.cat d’avui 19 d’agost s’ha publicat el següent apunt:
19 D'AGOST DE 2016 05:00 H
Cap institució del govern de l'Estat ha fet cap esment a l'assassinat del poeta d'avui fa 80 anys
Twitter s’ha omplert de versos de Federico García Lorca aquests dies en record dels 80 anys del seu afusellament a mans franquistes. Moltes institucions, entitats i partits polítics d’arreu de l’Estat han commemorat l’efemèride amb una piulada. També s’hi ha volgut sumar el consulat espanyol a Hong Kong amb un missatge... que ha esborrat una estona després. Per què? 


Cap esment a Lorca per part de cap estament depenent del govern espanyol
En primer lloc, el ‘tweet’ no era el més encertat, ja que en cap cas feia referència el tràgic motiu de la mort del poeta andalús: “Fa 80 anys va morir el poeta i dramaturg Federico García Lorca, el poeta espanyol més llegit de tots els temps”. En aquest sentit, l’exdiputat de la CUP Quim Arrufat ha ironitzat en la mateixa xarxa social al voltant del missatge: “Iba por la calle y se cayó”. D’altra banda, cap institució depenent del govern de l’Estat ha fet cap esment a l’assassinat del poeta. No ho han fet els comptes de Twitter de La Moncloa, de l’executiu, ni tampoc dels departaments de Cultura, Educació o Exteriors. Ningú ha desmentit que García-Margallo no estigui darrere la desaparició del missatge.

El Delta de l'Ebre, "zona castellanoparlant de Catalunya"
No és la primera vegada que el cònsol espanyol a Hong Kong és notícia a causa de Twitter, ja que el desembre passat el compte de Twitter del consolat va titllar d’“ignorant” un usuari català. El mateix compte va revelar que era el propi cònsol general qui havia publicat el missatge, abans de demanar disculpes per l’insult. Quatre dies després, per celebrar el dia de la Constitució, va aplaudir diversos “motius per celebrar la democràcia”, com ara
“l’arròs del Delta de l’Ebre, zona castellanoparlant de Catalunya”.
Una piulada que va despertar tot tipus de comentaris irònics.
Directe.cat

Joan A. Forès

Reflexions

19/08/2016. Feixisme-Franquisme-Nazisme. P.N. Oda a Federico García Lorca. Si pudiera llorar de miedo en una casa sola, si pudiera sacarme los ojos y comérmelos, lo haría por tu voz de naranjo enlutado y por tu poesía que sale dando gritos. A.M. El Crimen fue en Granada. Se le vio, caminando entre fusiles, por una calle larga, salir al campo frío, aún con estrellas de la madrugada. Mataron a Federico cuando la luz asomaba.

Benvolguts,
En aquest Bloc havíem publicat el vers de Pablo Neruda El General Franco en los Infiernos, que comença així:

TERCERA RESIDENCIA. ESPAÑA EN EL CORAZÓN. EL GENERAL FRANCO EN LOS INFIERNOS
Desventurado, ni el fuego ni el vinagre caliente
en un nido de brujas volcánicas ni el hielo devorante,
ni la tortuga pútrida que ladrando y llorando con voz
de mujer muerta te escarbe la barriga
buscando una sortija nupcial y un juguete de niño degollado,
serán para ti nada sino una puerta oscura,
arrasada...
Com que avui és 19 d’agost i fa anys que la Guardia Civil formant part del feixisme espanyol també anomenat franquisme va assassinar Federico Garcia Lorca, gran amic de Neruda, he buscat en la meva llibreria d’incunables el llibret España en el corazón, compilat en el llibre Tercera Residencia i el poema dedicat a Garcia Lorca no en forma part. Aleshores he buscat per internet i he trobat l’Oda a Federico García Lorca, de Pablo Neruda.
També per internet he trobat El Crimen fue en Granada, a Federico García Lorca, d’Antonio Machado. Us els ofereixo tots dos.

Pablo Neruda:
1. Oda a Federico García Lorca


AGOSTO 18, 2015
“… Y mi sangre sobre el campo
sea rosado y dulce limo
donde claven sus azadas
los cansados campesinos….”

FGL
Pablo Neruda fue uno de los grandes amigos de Federico, él también escribió su lamento por el vil asesinato en ese camino de la Vega de Granada en esta madrugada…
“Oda a Federico García Lorca”
SI pudiera llorar de miedo en una c

ODA A FEDERICO GARCÍA LORCA
SI pudiera llorar de miedo en una casa sola,
si pudiera sacarme los ojos y comérmelos,
lo haría por tu voz de naranjo enlutado
y por tu poesía que sale dando gritos.
Porque por ti pintan de azul los hospitales
y crecen las escuelas y los barrios marítimos,
y se pueblan de plumas los ángeles heridos,
y se cubren de escamas los pescados nupciales,
y van volando al cielo los erizos:
por ti las sastrerías con sus negras membranas
se llenan de cucharas y de sangre
y tragan cintas rotas, y se matan a besos,
y se visten de blanco.
Cuando vuelas vestido de durazno,
cuando ríes con risa de arroz huracanado,
cuando para cantar sacudes las arterias y los dientes,
la garganta y los dedos,
me moriría por lo dulce que eres,
me moriría por los lagos rojos
en donde en medio del otoño vives
con un corcel caído y un dios ensangrentado,
me moriría por los cementerios
que como cenicientos ríos pasan
con agua y tumbas,
de noche, entre campanas ahogadas:
ríos espesos como dormitorios
de soldados enfermos, que de súbito crecen
hacia la muerte en ríos con números de mármol
y coronas podridas, y aceites funerales:
me moriría por verte de noche
mirar pasar las cruces anegadas,
de pie llorando,
porque ante el río de la muerte lloras
abandonadamente, heridamente,
lloras llorando, con los ojos llenos
de lágrimas, de lágrimas, de lágrimas.
Si pudiera de noche, perdidamente solo,
acumular olvido y sombra y humo
sobre ferrocarriles y vapores,
con un embudo negro,
mordiendo las cenizas,
lo haría por el árbol en que creces,
por los nidos de aguas doradas que reúnes,
y por la enredadera que te cubre los huesos
comunicándote el secreto de la noche.
Ciudades con olor a cebolla mojada
esperan que tú pases cantando roncamente,
y silenciosos barcos de esperma te persiguen,
y golondrinas verdes hacen nido en tu pelo,
y además caracoles y semanas,
mástiles enrollados y cerezas
definitivamente circulan cuando asoman
tu pálida cabeza de quince ojos
y tu boca de sangre sumergida.
Si pudiera llenar de hollín las alcaldías
y, sollozando, derribar relojes,
sería para ver cuándo a tu casa
llega el verano con los labios rotos,
llegan muchas personas de traje agonizante,
llegan regiones de triste esplendor,
llegan arados muertos y amapolas,
llegan enterradores y jinetes,
llegan planetas y mapas con sangre,
llegan buzos cubiertos de ceniza,
llegan enmascarados arrastrando doncellas
atravesadas por grandes cuchillos,
llegan raíces, venas, hospitales,
manantiales, hormigas,
llega la noche con la cama en donde
muere entre las arañas un húsar solitario,
llega una rosa de odio y alfileres,
llega una embarcación amarillenta,
llega un día de viento con un niño,
llego yo con Oliverio, Norah
Vicente Aleixandre, Delia,
Maruca, Malva Marina, María Luisa y Larco,
la Rubia, Rafael Ugarte,
Cotapos, Rafael Alberti,
Carlos, Bebé, Manolo Altolaguirre,
Molinari,
Rosales, Concha Méndez,
y otros que se me olvidan.
Ven a que te corone, joven de la salud
y de la mariposa, joven puro
como un negro relámpago perpetuamente libre,
y conversando entre nosotros,
ahora, cuando no queda nadie entre las rocas,
hablemos sencillamente como eres tú y soy yo:
para qué sirven los versos si no es para el rocío?
Para qué sirven los versos si no es para esa noche
en que un puñal amargo nos averigua, para ese día,
para ese crepúsculo, para ese rincón roto
donde el golpeado corazón del hombre se dispone a morir?
Sobre todo de noche,
de noche hay muchas estrellas,
todas dentro de un río
como una cinta junto a las ventanas
de las casas llenas de pobres gentes.
Alguien se les ha muerto, tal vez
han perdido sus colocaciones en las oficinas,
en los hospitales, en los ascensores,
en las minas,
sufren los seres tercamente heridos
y hay propósito y llanto en todas partes:
mientras las estrellas corren dentro de un río interminable
hay mucho llanto en las ventanas,
los umbrales están gastados por el llanto,
las alcobas están mojadas por el llanto
que llega en forma de ola a morder las alfombras.
Federico,
tú ves el mundo, las calles,
el vinagre,
las despedidas en las estaciones
cuando el humo levanta sus ruedas decisivas
hacia donde no hay nada sino algunas
separaciones, piedras, vías férreas.
Hay tantas gentes haciendo preguntas
por todas partes.
Hay el ciego sangriento, y el iracundo, y el
desanimado,
y el miserable, el árbol de las uñas,
el bandolero con la envidia a cuestas.
Así es la vida, Federico, aquí tienes
las cosas que te puede ofrecer mi amistad
de melancólico varón varonil.
Ya sabes por ti mismo muchas cosas.
Y otras irás sabiendo lentamente.
Pablo Neruda

Antonio Machado:
2. El Crimen fue en Granada, a Federico García Lorca

AGOSTO 18, 2015
“No me gusta andar de noche. La noche se hizo para dormir.”
Federico García Lorca
El poeta Antonio Machado escribió este poema tras su asesinato:*

“El Crimen fue en Granada”
          1. El crimen
Se le vio, caminando entre fusiles,
por una calle larga,
salir al campo frío,
aún con estrellas de la madrugada.
Mataron a Federico
cuando la luz asomaba.
El pelotón de verdugos
no osó mirarle la cara.
Todos cerraron los ojos;
rezaron: ¡ni Dios te salva!
Muerto cayó Federico
—sangre en la frente y plomo en las entrañas—
… Que fue en Granada el crimen
sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada.
   2. El poeta y la muerte
Se le vio caminar solo con Ella,
sin miedo a su guadaña.
—Ya el sol en torre y torre, los martillos
en yunque— yunque y yunque de las fraguas.
Hablaba Federico,
requebrando a la muerte. Ella escuchaba.
«Porque ayer en mi verso, compañera,
sonaba el golpe de tus secas palmas,
y diste el hielo a mi cantar, y el filo
a mi tragedia de tu hoz de plata,
te cantaré la carne que no tienes,
los ojos que te faltan,
tus cabellos que el viento sacudía,
los rojos labios donde te besaban…
Hoy como ayer, gitana, muerte mía,
qué bien contigo a solas,
por estos aires de Granada, ¡mi Granada!»
          3.
Se le vio caminar…
Labrad, amigos,
de piedra y sueño en el Alhambra,
un túmulo al poeta,
sobre una fuente donde llore el agua,
y eternamente diga:
el crimen fue en Granada, ¡en su Granada!
Joan A. Forès
Reflexions

Complement:
Antonio Machado
De: “Poesías de la guerra” – 1936-1937
Recogido en “Manuel Machado – Antonio Machado – Obras Completas”
Ed. Biblioteca Nueva, 1983
ISBN (de la 2ª edición): 978-84-70302-67-1
Antonio Machado Ruiz nació en Sevilla el 26 de julio de 1875.
Fue el poeta más joven de la Generación del 98′.
Su poesía de raíces modernistas, giró hacia un simbolismo intimista, con tintes románticos, que en su etapa más madura practicó una poesía de un fuerte compromiso social, a la vez que bebía de la sabiduría popular ancestral. Gerardo Diego diría del maestro que “hablaba en verso y vivía en poesía“.
Fue alumno del Institución Libre de Enseñanza, estando siempre comprometido con sus idearios.
En 1927 fue elegido miembro de la Real Academia Española, aunque nunca llegó a tomar posesión de su sillón.
El 22 de enero de 1939, ante la inminente ocupación de la ciudad por las tropas golpistas contra la II República Española, partió en un vehículo de la Dirección de Sanidad, que había conseguido el doctor José Puche Álvarez, salió de Barcelona junto a parte de su familia y unos pocos amigos, entre los que se encontraban: el filósofo Joaquín Xirau, el filólogo Tomás Navarro Tomás, el humanista catalán Carles Riba, el novelista Corpus Barga, además de una larga caravana con cientos de miles de españoles huyendo de su patria.
El día 28 de enero, llegaron a Collioure, hospedándose en el Hotel Bougnol-Quintana. Allí quedaron a la espera de una ayuda que no llegó a tiempo.
Murió a las tres y media de la tarde del día 22 de febrero de 1939; un mes y tres días más tarde moría su madre, que de esta forma cumplió una promesa hecha en voz alta en Rocafort: “Estoy dispuesta a vivir tanto como mi hijo Antonio”.
El 5 de mayo de 1941, fue expulsado post mórtem del Cuerpo de Catedráticos de Instituto. Habría que esperar hasta 1981 para ser rehabilitado como profesor del instituto Cervantes de Madrid.
“Tengo un gran amor a España y una idea de España completamente negativa. Todo lo español me encanta y me indigna al mismo tiempo. Mi vida está hecha más de resignación que de rebeldía; pero de cuando en cuando siento impulsos batalladores que coinciden con optimismos momentáneos de los cuales me arrepiento y sonrojo a poco indefectiblemente. Soy más autoinspectivo que observador y comprendo la injusticia de señalar en el vecino lo que noto en mí mismo. Mi pensamiento está generalmente ocupado por lo que llama Kant conflictos de las ideas trascendentales y busco en la poesía un alivio a esta ingrata faena. En el fondo soy creyente en una realidad espiritual opuesta al mundo sensible.”
Antonio Machado – Autobiografía