dilluns, 23 de gener de 2017

22/01/2017. Oriol Izquierdo. Qui no dialoga és perquè no vol. «Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D'acatament. De rendició. I aquí és on som». I està clar que el diàleg pels amos és això. Perquè el diàleg ha de ser entre iguals, sinó no és un diàleg! Diàleg: callar, acatar, rendir-se. I encara donar-ne les gràcies...

Benvolguts,

El magnífic Oriol Izquierdo fa una reflexió sobre el diàleg, partint de la base del refrany que diu que Dos no es barallen si un no vol i transformant-lo en Dos no dialoguen si un no vol!

Un dels seus raonaments és:

Vist que decideixen de què no es pot parlar. Vist que no veuen en l’altre un igual. Què entenen, doncs, que és el diàleg? Senzillament: un acte de submissió. D’acatament. De rendició. I aquí és on som.

I està clar que el diàleg pels amos és això. Perquè el diàleg ha de ser entre iguals, sinó no és un diàleg!

Vegem la reflexió:

23/01/2017. Procés. Jo pregunto. Crítiques a les xarxes pels participants del 'Jo pregunto TV3'. Segons alerten diversos usuaris, alguns dels ciutadans que van preguntar al president, escollits a través de càstings, tenien càrrecs relacionats amb partits polítics o entitats i associacions: Ciutadans, ICV, la CUP, els Comuns, la PAH, Societat Civil Catalana (SCC); Metges per Catalunya Unió de Pagesos, Veïns de l'edifici Venus de la Mina.

Benvolguts,

Segueixen les crítiques a la xarxa a l’organització del Jo pregunto d’ahir a TV3.

Vegem l’article de la Redacció d’El Nacional: 

23/01/2017. Franquisme. Procés. Jo pregunto. Albert Acín. SCC irromp a ‘Jo pregunto’ amb un atac a la política lingüística. Societat Civil Catalana (SCC) va tenir el seu moment de protagonisme ahir durant el programa especial Jo pregunto, en què el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va respondre a les preguntes d’un grup de ciutadans

Benvolguts,

Ens remetem al fragment del comentari de l’article d’ahir per entendre el que va passar a Jo pregunto!

Ahir a TV3 en el programa Jo pregunto al president de la Generalitat hi va haver un munt de persones que li varen preguntar coses sobre aspectes de la “res pública” amagant d’on venien, quines consignes portaven, qui els pagava, etc. Indecent! TV3 va actuar segons el criteri “Too er mundo é güeno” i amb això va engalipar el president i els televidents o radio escoltes...

Aquesta senyora no és una immigrant, és una invasora, segons un altre article d’opinió molt ben escrit de Xavier Bosch, que val la pena de rellegir perquè retrata nítidament aquesta mena de gent!

Vegem l’article d’Albert Acín a ElNacional.cat:

22/01/2017. Xavier Sala i Martin. L’informe d’Oxfam: perdre la credibilitat intel·lectual. Un informe ben fet partint de bases falses no serveix de gran cosa! «Quan es falseja la metodologia per a exagerar les desigualtats en un intent de cercar el titular fàcil, es corre el risc de perdre credibilitat intel·lectual».

Benvolguts,

En Sala i Martin ens fa una introducció a l’economia comparada dels països que conformen avui el mon. Parteix de l’Informe d’Oxfam i demostra que un informe ben fet partint de bases falses no serveix de gran cosa!

Evidentment li traspuen els criteris liberals, cosa que ja sabíem d’en Sala i Martin, però que ens ajuden a entendre la desigualtat entre l’economia dels diferents països.

Creiem que és un article que cal llegir i entendre a través dels filtres del coneixement que tenim.
I ja que partim del coneixement de bases falses, creiem que cal insistir molt en aquest aspecte. Com a exemple nosaltres, en el Bloc Reflexions, no publiquem ni comentem mai articles piulades o el que sigui que siguin anònims, i sobretot ens assegurem que alguna entitat, editorial o similar hagi avalat l’article. Com a segon exemple, ahir a TV3 en el programa Jo pregunto al president de la Generalitat hi va haver un munt de persones que li varen preguntar coses sobre aspectes de la “res pública” amagant d’on venien, quines consignes portaven, qui els pagava, etc. Indecent! TV3 va actuar segons el criteri “Too er mundo é güeno” i amb això va engalipar el president i els televidents o radio escoltes...Esperem que ens donin explicacions de qui era cadascú per saber com havia estat allissonat i que TV3 pengi un vídeo per Youtube, aclarint tots aquests conceptes per tal de no “malinformar” el personal!

Tenint en compte aquestes prevencions prèvies, és un article que s’ha de llegir:

21/01/2017. Gustau Nerín. Quan En Patufet se'n va anar a la guerra... Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps de dictadura franquista, por la Gracia de Diós, en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Benvolguts,

En Patufet era una revista per a totes les edats, durant molts anys se n’ha dit un tebeo, ara en dirien un còmic, i havia nascut el 1904. En Patufet va morir, com moltíssimes revistes i diaris i editorials i teatres i polítics catalans assasinats pel règim franquista el 1939.

Jo vaig néixer quan encara es publicava En Patufet, a finals del 1937 sota la legalitat republicana del febrer del 1936. A Catalunya s’hi mantenia la II República Espanyola, i havíem acollit també el Govern d’Euskadi i el Gobierno espanyol refugiats a Catalunya, foragitats dels seus països per la guerra dita civil espanyola que més aviat se n’hauria d’haver dit incivil perquè va començar amb un cop d’estat dels generals feixistes africanistes, ajudats per les dretes de tota mena, per l’església i pel feixisme internacional!  El 1937 En Patufet continuava viu, malgrat la guerra d’Espanya contra Catalunya. El Vaticà continuava intrigant per reestablir un cop més la monarquia i el nacionalcatolicisme a Espanya i a Catalunya, havent proclamat l’Alzamiento franquista, sanjurjista, molista, i la guerra que en va resultar, com a Cruzada, beneint els avions italians sortits de Roma o de Mallorca que varen venir a bombardejar-nos durant els 30 mesos de guerra (fa 80 anys d’aquests fets i el Vaticà encara no n’ha demanat perdó). 

I ara que s’ha establert l’escenari, continuem amb En Patufet. A l’article de Gustau Nerín s’explica una bona part de la història del Patufet, i s’explica que el llegien avis, fills i nets, perquè hi havia seccions per a cada edat. A casa quan vaig començar a tenir consciència vaig trobar que hi havia 3 reculls del Patufet, ben relligats, que em varen servir per aprendre a llegir en català, tal com diu l’articulista, Molts exemplars es van preservar, guardats al fons de golfes o armaris. I tindrien una segona vida: servirien perquè encara molts i molts catalans aprenguessin a llegir i escriure el català en un temps en què aquesta llengua estava proscrita a les escoles.

Els 3 reculls meus són dels anys 1921, 1934 i 1937-38. Pot ser que fossin de la meva mare o potser comprats pels meus pares en alguna llibreria de vell en els primers anys 40.

He fullejat un cop més els tres volums: Es veu com la guerra incideix en el preu dels números del 1938.
El 1921 costaven 10 cts.
El 1924 costaven 15 cts.
El 1937 costaven 15 cts.
El 1938. Va anar pujant fins a 50 cts.

Al 2004 en Sempronio va fer a l’Avui  una glossa del patufet.

Durant la guerra tal com diu l’article de manera molt suau, en els acudits s’hi traspua la devaluació de la moneda, la guerra, la construcció de refugis i el raccionament, entre d’altres.

Vegem una portada típica de cada un dels volums que tinc a casa. En Patufet, com el Cucut i com el Papitu i com La Campana de Gràcia i com l’Esquella de la Torratxa tenia un acudit gràfic a la portada, fets els dibuixos pels extraordinaris dibuixants de l’època, Llaverias, Junceda, Cornet i altres:




I ara l’article d’en Gustau Nerin:

dissabte, 21 de gener de 2017

20/01/2017. Franquisme. Jofre Llombart. Benvinguda Concordia Cívica. Els contraris al referèndum són tan excloents que arriben a excloure els espanyolistes que votarien no en un referèndum. Els hi diuen que no tenen dret a expressar, via urnes, la seva voluntat que Catalunya pertanyi a Espanya. Juraria que un alt percentatge tenen el castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera que afavoreix la concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles catalanes.

Benvolguts,
En Jofre Llombart, magistralment, usant un nou partit/bolet o associació/bolet unionista (Concordia Cívica) com a excusa, demostra que la bogeria eterna i consuetudinària dels espanyols, per rebentar el català, el catalanisme i la llibertat d’expressió i per carregar-se l’Estatut de Catalunya i els Estatuts dels Paisos Catalans, o sigui per continuar el genocidi exercit des del 1936 fins avui, però que els ve des del 1714, o des de dos-cents anys abans, és pura maldat, amb l’afegit de l’estupidesa i de l’analfabetisme de la casta espanyola, estupidesa traspassada magistralment a tot el poble espanyol, excepte a Ramon Cotarelo, Suso de Toro i uns pocs més. Estupidesa que els ha convertit en zombies amb l’addicció al franquisme sociològic...

I diem això perquè vist des d’aquí no s’entén la seva animadversió a la llengua  catalana, que porta a l’animadversió al poble català i al catalanisme i que porta a la guerra genocida si cal, com s’ha esdevingut sovint!

Una frase de l’escrit, referint-se al 99% de pares que no volen portar els seus fills a escoles on no s'ensenyi el català ni en català, ens confirma aquest assertiment:

És més, juraria que un alt percentatge tenen el castellà com a llengua familiar i entenen, d’una manera que afavoreix la concòrdia, que el català sigui la columna vertebral de les escoles catalanes.

O sigui, sabem, com és molt natural, que els habitants de Catalunya tinguin necessitat de saber coses noves, com per exemple el català qui no el tingui com a llengua materna. Un exemple fou en els anys 80 l’afany dels catalans de parla castellana, immigrats d’Andalusia, d’Extremadura, de Galícia, etc, vivint en guetos a Santa Coloma, a Badalona, al Vallès, etc, que foren els primers a demanar la immersió lingüística, amb el magnífic resultat que se n’ha obtingut, que permet que polítics com Gabriel Rufián defensin davant del Congreso de los Diputados la seva voluntat de pertinença a Catalunya i la seva voluntat d’expressar-se en català quan està entre catalans. Aquesta posició és incomprensible pel magma franquista sociològic, o sigui per tots els espanyols analfabets. O volen fer veure que és incomprensible i en realitat, sobretot la casta, pretén rebentar la convivència, com per exemple fer lleis que proposin als castellans habitants de Catalunya que els seus fills no vagin a les escoles catalanes amb l’afegitó que l’Estat pagui 6.000€/any a qui accepti aquesta proposta o sigui que fan lleis que premien la incultura. Per cert que amb les seves lleis destraleres l’Estat que paga els 6.000€, els exigeix immediatament a la Generalitat de Catalunya, que no ha tingut res a veure amb la Llei Wert sinó que s'hi ha oposat rabiosament i infructuosament...

La contrapartida d’aquest exemple és que la mateixa circumstància, altres infants d’una llengua nadiua pròpia diferent del castellà no tenen la possibilitat d’aprendre la seva llengua nadiua al País Valencià, ja que no els tracten de la mateixa manera, no els paguen els 6.000€, malgrat que estan sotmesos a la mateixa llei franquista...

Els espanyols no volen saber que si un infant domina dues llengües s’adona, d’entrada, que hi ha dues llengües i que per tant infereix que hi deu haver moltes llengües, no tan sols el castellà. Els ensenya a pensar. Aquest aprenentatge de la convivència fa també que els infants escolaritzats en la immersió lingüística vulguin conèixer més llengües i en general més coses, i si poden vagin a conèixer mon com els catalans sempre han fet. Voluntat que els espanyols, per ignorància,  no han exercit mai. Només cal veure els espanyols d’alts càrrecs que no saben ni un mot en cap llengua estrangera. 

Vergonya!

Us proposem un apunt del Bloc Reflexions comentant un escrit de Gabriel Rufian de fa dos anys explicant els seus sentiments d’infant del gueto que s’adona de que el mon és pluridimensional...


Aquesta reflexió ens permet també treure altres conclusions, per exemple que en Rufián i tots els Rufians que han esdevingut ciutadans de Catalunya, si s’haguessin escolaritzat a Andalusia en comptes de Catalunya podria ser que no haguessin tingut mai les ganes o la necessitat de conèixer nous ambients, nous mons, noves llengües, i podria ser que haguessin acabat immersos en el negativisme del franquisme sociològic, que sembla que practiquen gairebé tots els espanyols que han restat als seus llocs d’origen.

Vegem l’article d’en Jofre Llompart que malgrat tocar temes diversos i ser molt diferent al que hem explicat té unes similituds incontrovertibles:

18/01/2017.Franquisme. Vicent Sanchis. El PP i el PSOE, el PSOE i el PP. Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

Benvolguts,

En Vicent Partal a El Món fa una clarivident anàlisi de la cohabitació PPSOE i les seves possibles conseqüències.

Parla de les limitacions del PP, ara que no té majoria absoluta, i parla de les limitacions del PSOE que ha de suportar el PP si no vol (que no ho vol), que el PP convoqui noves eleccions...

I diu que: Ni populars ni socialistes poden aspirar a la majoria absoluta i, per tant, els agradi o no els agradi, com passa en tants altres Estats europeus, han de pactar. Han de pactar, per exemple, per evitar la fallida del sistema públic de pensions o com fer front a un deute públic cada dia més gros.

El seu potent raonament va adreçat a la solució de les clàusules sol, ara que els tribunals europeus han fallat contra el Gobierno espanyol i contra els bancs i caixes que havien estat estafant, des de sempre, amb la lletra petita, els incauts clients (que ja havien picat amb l’afer de les accions preferents i del deute subordinat).

 
En Xevi Xirgo, el 2014, en ple escàndol de les preferents i del deute subordinat, signava un editorial del PuntAvui que acabava amb el seguent text, premonitori, referint-se a Bancs i Caixes:

I ara, quina garantia tenim que ara mateix no ens estiguin ja venent algun producte amb algun altre nom similar que un dia sabrem que és una estafa? Perquè, saben?, sempre reben els mateixos.

Vegem ara l’estat de la nova estafa de les hipoteques-clàusules sol (tolerades per la CNMV i pel Banc d’España, i votada en el Congreso a favor dels bancs pels partits majoritaris en el seu moment i en contra en el Parlament de Catalunya):