divendres, 16 d’agost de 2019

23/03/2019. Jordi Mas Font. España: Nación o Invención? Curiosamente el término nación es el que más oiremos durante la próxima campaña electoral pero deberíamos ver si realmente España es una Nación, una Nación de naciones, o bien, simplemente, un estado. En primer lugar deberemos ver qué significa nación, y nos encontramos con un hecho muy curioso y que debe hacer pensar a más de uno y de una…En alemán, Inglés, francés e italiano, la definición es prácticamente igual, es decir: Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”. Cuando nos vamos al diccionario castellano resulta que, curiosamente, hay una definición adicional ” Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno.”. Lo cual no deja de ser raro. Esto Se debe, exclusivamente a un motivo histórico. El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).



Benvolguts,

La historia d’Aragó, inventada com totes les històries supremacistes i de les JONS.
.
Aquest autor malgrat que veu les situacions tal com les ha de patir des de dintre de la invenció, es queixa dels qui els dominen.

Alguns dels arguments:
·         Nación es ” El conjunto de personas con una lengua y tradiciones propias y del mismo origen”.
·         Al ganar la guerra el primer Borbón, un francés, Felipe V, se crea, de forma sistemática, una metodología para acabar con la memoria histórica de cada uno de los pueblos subyugados, no permitiendo el catalán como lengua para dirigirse a las instituciones, prohibiendo la formación en esta lengua, e inculcando los valores propios del reino de Castilla, además de diferentes movimientos migratorios destinados a acabar, por medio de la mezcla, con cualquier intento de rebelión posterior ( tenemos el mismo ejemplo, en pocos años, y recientemente en Europa, con Yugoslavia bajo la ferrea mano del general Tito que obligó a emigrar a croatas, servios, bosnios y kosovares, con el objetivo de mezclar la población, a partir de 1945).
·         El estado español nace, oficialmente, en Enero de 1716 con la publicación del último Decreto de Nueva Planta que acaba con la independencia, aunque confederada, de Catalunya y del Reino de Mallorca ( previamente hubieron dos Decretos de Nueva planta uno para el Reino de Valencia y otro para el Reino de Aragón).

·         Ese nacimiento es abrupto, violento, gracias a una guerra y a la imposición de un sistema, el absolutismo, ejercido por castellanos y franceses, al resto de estados confederados de los que era figura representativa Carlos II.




Els raonaments fruit de la sabiduría de la majoria absoluta del jutge, interpretats per en Ferreres, el nostre ninotaire de referència:

Vegem l'article:

dimarts, 13 d’agost de 2019

31/07/2019. Pere Martí. Espanya ja no ens roba? El govern espanyol demana retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. El departament de Vice-presidència i Economia, encapçalat per Pere Aragonès, ha fet un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Són dades de la Intervenció General de l’Estat recollides pel departament d’Aragonès. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. La consellera de Salut, Alba Vergés, ja ha respost que no retallarà res, però l’última paraula la té el govern espanyol, que encara té els comptes de la Generalitat intervinguts des de l’aplicació de l’article 155, que financerament continua vigent. Parlen de les infraestructures, aeroports, ports, corredor del mediterrani...


Benvolguts,

En Pere Martí al final de cada día fa un resum de les notícies que considera importants. Avui pel que fa a Economía tracta de les retallades en Sanitat a la Generalitat en un context d'espoliació fiscal i de desinversió crònica en infrastructures. Continua amb un estudi que demostra que el govern espanyol ha deixat d’invertir a Catalunya 2.214 milions d’euros en sis anys. L’execució pressupostària real és del 66% a Catalunya, davant del 114% a Madrid. L’estafa és doble: primer, l’estat destina menys diners a inversions que la mitjana estatal i després n’executa menys de les pressupostades. Tot això passa mentre es manté un dèficit fiscal crònic de 16.000 milions d’euros anuals que ofega l’economia catalana. Continua parlant dels aeroports de Barcelona comparats amb el de Madrid, i molts altres nyaps…

Vegem l’article:

dilluns, 12 d’agost de 2019

20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat. L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar. Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.



20/04/2019. Ramon Solsona. Al cor de la maldat.

Benvolguts,

L'escriptor Ramon Solsona visita l'Escola de Mecànica de l'Armada a l'Argentina, el principal centre de tortura de la dictadura, i reflexiona sobre el diferent tractament de la veritat a l'Argentina i a Espanya. Aquestes són les seves reflexions


 20/04/2019  22:00

Fa uns quants mesos vaig visitar la sinistra Escola Mecànica de l’Armada (ESMA) de Buenos Aires, centre de detenció, tortura i extermini de la dictadura militar argentina (1976-1983). L’ESMA va ser el nucli d’una extensa xarxa de presons clandestines que actuaven amb una opacitat i una impunitat totals. Les persones detingudes –segrestades violentament– passaven setmanes o mesos engrillonats, coberts amb caputxes i sotmesos a interrogatoris –tortures i vexacions de tota mena– fins que els drogaven, els carregaven en avions –els vols de la mort– i els llançaven al mar.

Només les dones embarassades rebien uns certs miraments tot esperant que donessin a llum. Llavors els robaven la criatura i es desfeien de la mare.

L’ESMA era un conjunt d’edificis escampats en disset hectàrees on s’impartien ensenyaments tècnics i militars als alumnes de l’Armada. Durant la dictadura va continuar funcionant com a centre formatiu mentre un dels pavellons més apartats encobria una presó clandestina i el centre logístic del terror. Era el casino d’oficials, que, amb el seu bar, espais de lleure i una taula de billar, ocultaven amb un sarcasme macabre els crits dels detinguts i torturats en dependències secretes del mateix edifici. Avui és un museu de l’horror anomenat Lloc de Memòria ESMA. Té el rang de monument nacional i els antics pavellons tenen usos civils. Són la seu de les Mares de la plaça de Mayo i de més entitats de memòria històrica i de defensa dels drets humans.

Per visitar l’ESMA tenen prioritat els grups escolars. El sistema educatiu argentí fomenta a tots els nivells els paseos educativosles sortides culturals i les visites als indrets patriòtics emblemàtics. Per la cruesa dels fets que hi van passar, a l’ESMA només hi van els alumnes de secundària. Jo em vaig afegir a un grup de nois i noies que seguien amb molta atenció les explicacions dels guies. I, mentre anàvem seguint l’itinerari de l’horror dirigit metòdicament, jo no deixava de comparar la necessitat de memòria de la postdictadura argentina amb un postfranquisme entestat a absoldre la dictadura militar de Franco.

La maldat del franquisme
La d’aquí va ser una maquinària implacable de revenja. Els feixistes no van voler pactar el final de la guerra quan ja la tenia guanyada. En lloc d’acceptar una capitulació honrosa, van imposar la victòria militar total. Volien esclafar l’enemic al camp de batalla i continuar esclafant-lo durant un llarg període de suposada pau. Presons improvisades tan atapeïdes que no hi cabia ni una agulla, consells de guerra sumaríssims, afusellaments, delacions anònimes, requises, purgues, desterraments, repressió per raons ideològiques o d’orientació sexual, tortures, censura fèrria, represàlies arbitràries, abusos a desdir… En lloc de magnanimitat i compassió, maldat institucionalitzada.

Als vençuts els van perseguir i humiliar de totes les maneres. Per exemple, al meu pare i a tots els seus companys de lleva els van obligar a fer a més a més un llarg servei militar de tres anys com a càstig reeducador. Fora de Catalunya, naturalment. Així que va arribar a Valladolid, a la mateixa estació de tren, un oficial els va saludar així: Al primero que oiga hablar en catalán ¡lo mato! No es parla prou dels sis i set anys perduts entre guerra i mili que van suportar els nois que van tenir la doble desgràcia d’anar a la guerra i perdre-la.

La maldat es va acarnissar en un país que vivia –la paraula és generosa– agenollat i sempre amb l’ai al cor. Jo he mamat la por quotidiana que es tenia dels militars, de la policia, dels falangistes, dels capellans addictes, dels funcionaris, d’una justícia perversa. Com més gran em faig, més m’adono de la magnitud del cataclisme, del mal irreparable de quatre dècades perdudes. I de la seva seqüela, que és la neomaldat actual.

Certament la dictadura militar de l’Argentina va ser infinitament més despietada. Els argentins es refereixen a aquell període de set anys anomenant-lo última dictadura, perquè culminava una tradició de cops d’estat, però també pel determini d’impedir que n’hi hagi cap més. Per això hi ha tants espais de la memòria, per això passen per l’antiga ESMA rius d’estudiants, per això es va establir el 24 de març –la commemoració de l’alçament militar–, com a Dia Nacional de la Memòria per a la Veritat i la Justícia. És un dia festiu no laboral i no traslladable que enguany s’ha celebrat amb milers de persones que es manifestaven amb un lema que recordava els desapareguts: #Son30000.

A l’Argentina cada fita de la memòria és una victòria aconseguida a base de grans esforços col·lectius i de batzegades polítiques. Les lleis de Punt i Final i Obediència Deguda del 1986 van ser derogades el 1998 i es va poder jutjar i condemnar un bon nombre dels militars, policies i civils responsables del terror organitzat. Carlos Menem va indultar més de mil persones –Lleis d’Impunitat– fins que els indults van ser declarats inconstitucionals. Durant tota aquesta dialèctica convulsa s’han fet públics els fets i els noms dels torturadors, els inductors, els escarcellers, els pilots de la mort, els segrestadors, els esbirros i els còmplices de la trama criminal.

En canvi, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 ha impedit de tractar els delictes de genocidi i lesa humanitat del franquisme. Ha fet taula rasa amb una gran eficàcia i ha blocat –i hi continua– les iniciatives per a sistematitzar amb dades, fets, rostres i testimonis els crims de la dictadura. Paradoxalment, Espanya ha jutjat i condemnat torturadors de la dictadura argentina, però no ha volgut investigar els viatges d’alts comandaments militars espanyols que van anar a conèixer –a aprendre– els mètodes repressius argentins.

Memòria i desmemòria de la maldat
Qui torturava als soterranis de la Via Laietana? Quants policies van apallissar els detinguts durant les quatre dècades de la dictadura? Com es deien? Qui va formar part de la temuda Brigada Politico-social? I del Tribunal d’Ordre Públic? Quants i quins jutges i funcionaris van emparar les tortures, els abusos i les il·legalitats? Quants i quins polítics de l’antic règim, sindicalistes verticals, falangistes i civils afins van sostenir un sistema que conculcava els drets fonamentals? Quants i quins militars van ordenar execucions de  republicans honrats i demòcrates? Quanta gent es va aprofitar d’unes lleis injustes valent-se d’influències i de falsedats? La historiografia recent ho va posant al descobert, però Espanya no acaba d’assumir un relat global perquè no vol reconèixer que té un fons molt sòlid de franquisme sociològic. És impensable que el país que cada dia falsifica i potineja el present tingui el coratge de mirar-se al mirall de la veritat històrica.

L’eufòria, la il·lusió i la creativitat que van esclatar el 1976 no van ser un vendaval prou poderós per a endur-se de soca-rel els quaranta anys de maldat. Tothom anava amb peus de plom per por –la vella por de sempre– dels obscurs poders fàctics politico-militars. El 23-F va ser un fracàs enganyós. D’aleshores, la classe política espanyola ha renunciat al desmantellament sistemàtic de les estructures del poder franquista. L’actual cúpula judicial n’és avui un exemple ben visible.
No hi ha hagut una línia ferma i continuada, amb accions exemplars i irreversibles d’extirpació del franquisme. No hi ha hagut una llei de la veritat ni s’ha creat un organisme que faci públics els crims de la dictadura. No s’han reparat els danys i no s’ha fet una restitució solemne i inequívoca de la dignitat de les víctimes. Al contrari, el pacte de silenci tapa les vergonyes d’un estat amb dèficits democràtics escandalosos, com empassar-se el monarca designat pel dictador sense ni tan sols restaurar l’ordre dinàstic. La Llei d’Amnistia és la muralla protectora dels malfactors, alguns dels quals han estat promocionats i condecorats. I això tard o d’hora s’acaba pagant. És l’ou de la serp.

En nom de la reconciliació, una capa indulgent d’oblit va emblanquinar la carrera criminal del franquisme i el record del malson es va diluir. El cinema i la televisió sovint reprodueixen aquella època com un gran quadre de costums ple de pobres diables i personatges de sainet. És la banalització del mal. A força de perdonar i d’ensucrar, l’humus de la maldat va quedar intacte i ara ja és massa tard. Té la raquítica democràcia espanyola agafada pel ganyot.

A les nostres escoles i instituts es fan activitats pedagògiques per fer conèixer l’abast de la dictadura, detectable moltes vegades i a pesar dels anys transcorreguts en les famílies dels mateixos escolars. Però tot depèn del voluntarisme i la iniciativa del professorat. No hi ha un memorial de greuges de referència ni centres potents de la memòria. No hi ha una data per a reflexionar sobre la maldat de les dictadures. No hi ha una classe política amb prou decòrum per a restaurar la Memòria, la Veritat i la Justícia, com fan els argentins. No hi ha a Espanya prou repugnància per la conculcació de drets individuals i col·lectius. No hi ha prou dolor pel mal que es va fer a tantes persones.

Més quaranta anys després de la mort del dictador, Espanya conserva carrers i monuments en honor de feixistes civils i militars, i quan se’n vol treure un hi ha un terratrèmol polític per no reobrir, diuen, velles ferides. I amb aquesta excusa infame es desatén el dolor de les famílies que reclamen els ossos dels pares, avis i parents afusellats i colgats ignominiosament en cunetes i fosses comunes. Espanya ja ha plorat prou pels seu caídos i no té cap interès a restaurar la memòria física i moral de les altres víctimes. És un ultratge que allarga el dolor indefinidament. Com diu Maria Barbal, el dolor s’hereta.

Reviviscència de la maldat
El 1995 es va muntar una gran manifestació a Salamanca per acusar de lladres –de lladres!– els catalans que volien recuperar els documents confiscats pel feixisme. Cap partit espanyol no es va atrevir a defensar Catalunya i poques veus es van exclamar quan Gonzalo Torrente Ballester va exhortar des del balcó de l’Ajuntament a ‘defender lo que es vuestro por derecho de conquista. Del 1995 ençà creix i creix i creix una desinhibida barreja de xovinisme, catalanofòbia i xenofòbia colonialista que proclama obertament que ser anticatalà és ser bon espanyol. És un esquer que no falla.

Som un botí de guerra reconvertit en botí electoral. Aquest és el gran –únic– projecte polític espanyol i no ho és la corrupció més escandalosa, per exemple. Som el pim-pam-pum d’uns discursos de dreta i d’esquerra que rivalitzen a veure qui la diu més grossa contra Catalunya amb una perversa inversió tèrmica del llenguatge. És un bumerang que retrata els qui ens acusen d’abduïts, de mentiders, d’incendiaris, de demagogs, de violents, de totalitaris, d’intolerants i d’incitar a l’odi. 

I, en plena lapidació pública i gratuïta, ara s’han inventat el supremacisme, una pedrada lèxica d’última generació.

Els argentins que no acaben d’entendre què passa a Catalunya ho capten de seguida quan els dius que Espanya actua com ho van fer amb ells els conquistadores. Amb la mateixa determinació de perseguir, sotmetre i exterminar. Si no són els indígenes, són els jueus, els gitanos, els infidels, els lliurepensadors, els maçons, els comunistes, els anarquistes, els separatistes… 

Els conquistadores necessiten cíclicament una guerra santa per desfogar-se amb un crit de cristiano viejo i camisanueva que els surt de dins: ¡A por ellos!

L’Espanya imperial es vanta avui de perseguir-nos. Els hereus de la dictadura se senten tan legitimats que fins i tot empunyen l’espasa d’una justícia que els permet seure al banc dels fiscals. ‘Llàstima que ja no es pugui afusellar’, deuen dir als cataus de la neomaldat. Però no en perden l’esperança.

Torna la venjança rabiosa de l’estat. Torna el nacionalisme rampant que imposa la bandera, la llengua i la pàtria d’una Guàrdia Civil i un exèrcit que mantenen intactes els emblemes –el fascio i l’àliga imperial– decretats pel franquisme el 1943. 

Torna la retòrica feixista –’Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos‘, deia un punt fundacional de la Falange el 1934– que exclou i avassalla –castellanisme, de avasallar ‘sujetar, rendir o someter a obediencia‘–.Torna la incapacitat endèmica per a fer política, amb uns polítics analfabets de baladreig i pinyó fix, incapaços d’argumentar, i no diguem de dialogar i debatre. 

Torna la tírria sense embuts a una llengua regional, menor, arrogant, enemiga, tòxica, insuportable, prescindible –es combat amb ardor l’ús i l’ensenyament del català; es considera de bon to no saber-ne ni un borrall com si a Catalunya això fos un dret principalíssim, i s’escamoteja barroerament que la llengua catalana es parla més enllà de Catalunya, com va fer la ridícula llei aragonesa del lapao i com fa l’estrident espanyolisme del País Valencià. 

Torna el silenci encobridor de la intel·lectualitat hispànica. 

Tornen uns mitjans que substitueixen la deontologia per la brutícia. 

Torna el cinisme que nega l’evidència i justifica l’injustificable. 

Torna la criminalització de la realitat sociopolítica. 

Tornen la mentida –Todo es ETA– i la farsa com a veritats oficials. Tornen les lleis exprés per proscriure la dissidència. 

Torna la censura. 


Torna la impunitat de la ultradreta. 

Torna una judicatura –no se n’havia anat– embastardida i servil que afina sense rubor. 

Torna a haver-hi exiliats i presos polítics. 


Torna el súmmum de la insolència que és, literalment, el auxilio a la rebelión dels judicis sumaríssims franquistes. 

Tot això és franquisme. Tot això és maldat. Ens pensàvem que no ho tornaríem veure, diu la gent.
En la fredor i la miserable indiferència de Ciutadans al Parlament de Catalunya quan Jenn Díaz es va declarar víctima de la violència masclista vaig veure-hi el triomf del franquisme.

No immutar-se no és ideologia, sinó maldat.

La neomaldat desfila cada dia davant els nostres ulls en un judici que és un acte de fe inquisitorial per a escenificar el poder de l’estat amb un escarment solemne. Allà fa un gran efecte, però ni la faramalla processal ni el gran castell de mentides impedirà que el Primer d’Octubre sigui un referent de civisme i dignitat per als demòcrates. A Catalunya és i serà un gran Dia de la Memòria, la Veritat i la Justícia com ho és el 24 de març per als argentins.





diumenge, 11 d’agost de 2019

07/08/2019. ANÀLISI. Jordi Barbeta. Què ens està passant? Comissaris per salvar la monarquia: “La xarxa de Montoro a Hisenda era tot menys casual. Al capdavant de l'Agència Tributària, [va col·locar] Santiago Menéndez, que havia comptat per dirigir l'Oficina per a la Investigació contra el Frau amb Pilar Valiente, una de les responsables de l'escàndol Gescartera. Menéndez va dur a terme un sedàs a l'AEAT, del qual es van salvar només perfils afins com Raquel Catalá, inspectora d'Hisenda i germana de qui seria aviat el ministre de Justícia, Rafael Catalá Polo. Menéndez comptava amb un germà, Rogelio, com a assessor del ministre Montoro i amb un altre d'ells, Anselmo, com a membre del mateix organisme fiscalitzador. Es tracta d'una saga d'origen asturià en la qual també participa Adolfo, expresident de la patronal d'armament TDAE, ex-alt càrrec de Defensa i exmembre del despatx Uría Menéndez, fundat precisament pel seu oncle Aurelio, preceptor del rei Joan Carles I. Tots ells monàrquics fins a la medul·la .. .". Els membres d'aquesta elit no són en realitat personatges aïllats. No brollen a l'atzar ni com a resultat de la seva intel·ligència o qualitats sinó perquè són les successives prolongacions de llargs arbres genealògics, la continuació d'autèntiques nissagues".



Benvolguts,

Avui  analitzem 4 circumstàncies del nostre entorn:
·         Qui encén la metxa de l’odi? 
·         L’Estat de la Justícia i la Justícia d’Estat
·         De busos i tramvies.
·         Comissaris per salvar la monarquia


Vegem l'anàlisi:

dissabte, 10 d’agost de 2019

09/08/2019. Gemma Aguilera. L’esquerra que lloa Franco,. el PSOE que suplica a la dreta extrema, que de moment només llueix aliances amb l’extrema dreta, una abstenció que li permeti no dependre d’una part de l’independentisme ni haver de cedir cadires del consell de ministres a l’esquerra; fa uns dies, el govern en funcions publicava una ordre en què es reconeixia “el título de Duque de Franco, con Grandeza de España, a favor de doña María del Carmen Martínez-Bordiú Franco” signada per Felip VI, fill del rei que va crear el títol en gratitut al dictador que el va nomenar cap d’Estat, el PSOE que no només avala aquest títol vergonyós que honora el nom d’una persona responsable de l’assassinat de milers de civils, sinó que no ha mogut un dit per il·legalitzar les fundacions feixistes que reben diners de l’Estat per lloar Franco o Primo de Rivera…



Benvolguts,

La Gemma Aguilera fa un parell o tres de curtes i agudes reflexions sobre els nostres afers polítics com: l’esquerra que lloa Franco, el PSOE que suplica a la dreta extrema, que de moment només llueix aliances amb l’extrema dreta, una abstenció que li permeti no dependre d’una part de l’independentisme ni haver de cedir cadires del consell de ministres a l’esquerra; fa uns dies, el govern en funcions publicava una ordre en què es reconeixia “el título de Duque de Franco, con Grandeza de España, a favor de doña María del Carmen Martínez-Bordiú Franco” signada per Felip VI, fill del rei que va crear el títol en gratitut al dictador que el va nomenar cap d’Estat, el PSOE que no només avala aquest títol vergonyós que honora el nom d’una persona responsable de l’assassinat de milers de civils, sinó que no ha mogut un dit per il·legalitzar les fundacions feixistes que reben diners de l’Estat per lloar Franco o Primo de Rivera…

Vegem-les:

dimecres, 7 d’agost de 2019

07/08/2019. David Marín. Supremacia constitucional. En David Marin ha imaginat què poden fer els constitucionalistes espanyols per tal de fer “que todo cambie para que nada cambie! I ha formulat un escenari múltiple pels rebels catalans. Els constitucionalistes espanyols parteixen del concepte que “el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix”. I, que per tant, tot el que té per dia­lo­gar es troba dins de l’actual Cons­ti­tució. Aquesta res­posta, inclou una fla­grant con­tra­dicció interna, d’una banda, i un supre­ma­cisme naci­o­nal en què, malau­ra­da­ment, cau el naci­o­na­lisme espa­nyol a l’hora de trac­tar el tema que ens ocupa des de fa anys, dècades i qui sap si més enllà i tot. Dir que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix i alhora posar una Cons­ti­tució com a nucli i fron­tera de tot allò de què es pot par­lar i pac­tar és una con­tra­dicció que fa mal d’ulls. Una cons­ti­tució és, de fet, l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació: una comu­ni­tat humana que deci­deix cons­ti­tuir un con­junt de prin­ci­pis i lleis fona­men­tals amb què gover­nar-se a si mateixa.



Benvoguts,

En David Marin ha imaginat què poden fer els constitucionalistes espanyols per tal de fer “que todo cambie para que nada cambie!

I ha formulat un escenari múltiple pels rebels catalans. Els constitucionalistes espanyols parteixen del concepte que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix”.  I, que per tant, tot el que té per dia­lo­gar es troba dins de l’actual Cons­ti­tució. Aquesta res­posta, inclou una fla­grant con­tra­dicció interna, d’una banda, i un supre­ma­cisme naci­o­nal en què, malau­ra­da­ment, cau el naci­o­na­lisme espa­nyol a l’hora de trac­tar el tema que ens ocupa des de fa anys, dècades i qui sap si més enllà i tot.

Dir que el dret a l’auto­de­ter­mi­nació no exis­teix i alhora posar una Cons­ti­tució com a nucli i fron­tera de tot allò de què es pot par­lar i pac­tar és una con­tra­dicció que fa mal d’ulls.

Una cons­ti­tució és, de fet, l’exer­cici del dret d’auto­de­ter­mi­nació: una comu­ni­tat humana que deci­deix cons­ti­tuir un con­junt de prin­ci­pis i lleis fona­men­tals amb què gover­nar-se a si mateixa.

Si no existís el dret d’auto­de­ter­mi­nació, doncs, no exis­ti­ria tam­poc per als espa­nyols, ni hi hau­ria cons­ti­tució, tòtem polític fora del qual no hi ha res.

Una altra cosa és que el dret d’auto­de­ter­mi­nació exis­teixi però no per als cata­lans. I aquí ve el supre­ma­cisme de Sánchez. Els espa­nyols tenen dret a cons­ti­tuir-se, però és un dret que els cata­lans no tenen. Per algun dret natu­ral? Per herència històrica? O perquè els cata­lans, segons Sánchez i con­tra tota evidència, sim­ple­ment no exis­tim com a comu­ni­tat naci­o­nal?

Vegem el molt ben raonat article: