dissabte, 3 de desembre de 2016

02/12/2016. Franquisme. Diàleg. "El diàleg s'ha de practicar, no només proclamar", ha sentenciat Munté. El nou delegat del govern ofereix mà estesa a Puigdemont amb un diàleg dins "les regles del joc”. Ara bé, "res que sigui fora de les regles del joc", ha assegurat Millo en la roda de premsa posterior en referència al referèndum. A més, la portaveu ha recordat que el diàleg ha "d'incloure el referèndum".

Benvolguts,

Aquests dies estan apareixent molts articles sobre el "diàleg".

N'hem publicat de la Núria Cadenes, d'en Manel Cuyàs, d'en Xevi Xirgo, d'en Jofre Llombart, d'en Guifré Jordan, d'en Pep Martí, d'en Xavier Miró, de l'Oriol Izquierdo, de la Marta Lasalas, del José Antich i d'en Victor Costa, entre d'altres...

També apareixen acudits gràfics. Nosaltres usem el llibre del Perich, de fa més de quaranta anys de títol Diálogos entre el poder y el no-poder. I avui n'usem un d'escaient amb la situació política actual. I un llibre d'abans de la mort del Franco encara té una rabiosa actualitat! Per què serà? És que res no ha canviat amb la Transacció i amb el Borbofranquisme?

Vegem l'article d'avui sobre el diàleg, del directe.cat:

divendres, 2 de desembre de 2016

01/10/2016. Catalanofòbia. Efemèrides. Marc Pons. 1792. Apareix el Diari de Barcelona, el primer que es va editar en català. En l'autorització governativa de l’edició del Diari de Barcelona se li advertia a l’editor que únicament podia publicar articles relacionats amb les ciències naturals, les belles arts, els oficis i poca cosa més. I en castellà. El català estava prohibit en tots els àmbits públics des del 1714.

Benvolguts,

Avui comentem l'efemèrides d'en Marc Pons de títol: 1 d'octubre de 1792. Apareix el Diari de Barcelona, el primer que es va editar en català.
·         En l'autorització governativa de l’edició del Diari de Barcelona se li advertia a l’editor que únicament podia publicar articles relacionats amb les ciències naturals, les belles arts, els oficis i poca cosa més. I en castellà. 
El català estava prohibit en tots els àmbits públics des del 1714.

Aprofitant que estaba comentant aquest apunt he regirat en la meva biblioteca i he escollit el llibre “La persecució política de la llengua catalana” del malaguanyat Francesc Ferrer i Gironès, que està ple d'exemples de la persecució del català als Paisos catalans! I hi he trobat aquesta foto de la Real Cédula de la mateixa època, de 1772:

 on s’explica que els Comerciantes han de llevar sus libros en Idioma Castellano.
    
També en un número extraordinari del Presència de títol Un estat contra l’escola en català” es pot llegir en la portada de la Real Cédula de 1768 que: 

“y para que en todo el Reyno se actue y escriba en lengua Castellana”

En l'autorització governativa de l’edició del Diari de Barcelona se li advertia a l’editor que únicament podia publicar articles relacionats amb les ciències naturals, les belles arts, els oficis i poca cosa més. I en castellà. El català estava prohibit en tots els àmbits públics des del 1714. 

Els independentistes hauríem d'estar explicant constantment, urbi et orbi, que del 1708 al 1930, Monarquia borbonica, Dictadura de Primo de Rivera, el català estava prohibit als Països Catalans. I també, evidentment, del 1938 al 1975, Dictadura franquista. Des de la Transacció, que no transició, en el règim Borbofranjquista actual el català ha estat alternativament prohibit de facto o putejat com si estigués prohibit, eliminant dels Estatuts la preferència del català, que ha fet que al País Valencià, durant els anys fatxes de govern del PP el català hagi retrocedit moltíssim i que a les Illes els funcionaris, per llei, durant els anys fatxes no hagin hagut de saber català! I avui encara dura.

Els Ciudadanos varen néixer fa 10 o 12 anys per eliminar el català dels Països catalans. A Lleida i a Tarragona s'han trobat en coalició amb governs del PSC(PSC-PSOE) molt febles de forma que els del PSC s'han deixat sodomitzar repetidament (i sembla que els ha agradat!) i han aparegut posicions de tolerància d'admetre funcionaris sense els mínims coneixements del català...

Cal parlar sempre en català davant de fatxes del PPSOE i de Ciudadanos i explicar constantment que 
el català ha estat 300 anys putejat, per tant ara toquen 300 anys de prohibició del castellà!

Fora els Ciudadanos i el PPSOE dels Països catalans! Mentre no parlin català quan hi hagi catalanoparlants al davant!  I els comuns i les comunes que en prenguin nota i que sàpiguen que ja no estan en país conquerit ni ocupat!!!

Vegem l’article del prolífic Marc Pons: 

27/09/2016. Història. Efemèrides. Marc Pons. Mor Aribau, pioner de la Renaixença catalana. El pensament il·lustrat -la teoria- deixava pas, definitivament, a l'acció revolucionària -la pràctica-. I en va ser un entusiasta difusor. A la manera catalana. El català era la llengua del carrer. L'única. La dels pagesos i la dels obrers. Però les elits conreaven la ciència, el dret o la literatura únicament en castellà.

Benvolguts,

Avui comentem l’empenta de Bonaventura Carles Aribau que il·lustrat com era no podía aceptar l’estat d’abandó, de deixadesa al que els castellans havien arraconat el català. Bona feina varen fer Felip IV, el Conde-duque, Felip V i els seus sicaris! Com li va transmetre el seu avi Lluís XIV el sentiment de l’absolutisme més rabiós, que d’altra part era també el sentiment de la Corona de Castella!

Encetem el comentari amb l’Oda a la Pàtria, primer poema en català de la Renaixença fet pel primer poeta de la Renaixença.


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
Oh serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,
Dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
Per lo repòs etern, per lo color més blau.

Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
Com guarda vigilant cobert de boira e neu,
Guaites per un forat la tomba del Jueu,
E al mig del mar immens la mallorquina nau.

Jo ton superbe front coneixia llavors,
Com conèixer pogués lo front de mos parents,
Coneixia també to so de tos torrents,
Com la veu de ma mare o de mon fill los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,
Ja no conec ni sent com en millors vegades;
Així d'arbre migrat a terres apartades,
Son gust perden los fruits e son perfum les flors.

Què val que m'haja tret una enganyosa sort
A veure de més prop les torres de Castella,
Si el cant del trobador no sent la mia orella,
Ni desperta en mon pit un generós record?

En va a mon dolç país en ales jo em transport,
E veig del Llobregat la platja serpentina,
Que fora de cantar en llengua llemosina,
No em queda més plaer, no tinc altre conhort.

Plau-me encara parlar la llengua d'aquells savis,
Que ompliren l'univers de llurs costums e lleis,
La llengua d'aquells forts que acataren los reis,
Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.

Muira, muira l'ingrat que, en sonar en sos llavis
Per estranya regió l'accent nadiu, no plora,
Que en pensar en sos llars, no es consum ni s'enyora,
Ni cull del mur sagrat la lira dels seus avis!

En llemosí sonà lo meu primer vagit,
Quan del mugró matern la dolça llet bevia;
En llemosí al Senyor pregava cada dia,
E càntics llemosins somiava cada nit.

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
En llemosí li parl, que llengua altra no sent,
E ma boca llavors no sap mentir ni ment,
Puix surten més raons del centre de mon pit.

Ix, doncs, per a expressar l'afecte més sagrat
Que puga d'home en cor gravar la mà del cel,
Oh llengua a mos sentits més dolça que la mel,
Que em tornes les virtuts de ma innocenta edat.

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat
Cessarà de cantar de mon patró la glòria
E passe per ta veu son nom e sa memòria
Als propis, als estranys, a la posteritat.

 Vegem ara l’apunt d’em Marc Pons:

29/09/2016. Història. Efemèrides. Marc Pons. Restauració de la Generalitat provisional. Tal dia com avui, fa 39 anys, Catalunya entrava en una nova etapa de la seva història. La tenebra de la dictadura franquista s'esqueixava i l'alba de la llibertat portava els primers raigs de claror. El govern espanyol dirigit per Suárez, decretava la restauració de la Generalitat, abolida pel règim franquista el 1938...

Benvolguts,

Pels meus treballs pel Racó del Xerraire, fa un temps que estic llegint articles i relats sobre la historia recent de Catalunya. Els darrers 150 anys…

Em van molt bé per tant aquestes efemèrides que en Marc Pons va publicant en ElNacional.
Aquesta en particular sobre la Restauració de la Generalitat provisional l’he viscuda o sigui que recordo amb goig el parlament de Tarradellas a la Plaça de Sant Jaume i també la concentració a Montjuic per la seva arribada. Ciutadans de Catalunya: Ja soc aquí!

En el text hi ha una frase molt bonica, però en aquests moments ja podem dir que ha estat “Més falsa que un duro sevillano!” La frase és:

La tenebra de la dictadura franquista s'esqueixava i l'alba de la llibertat portava els primers raigs de claror.

Molt poètic però ara ens adonem que fals. Dono per descomptat que l’alegria que en aquell moment vàrem sentir, es va esvair ràpidament. Només cal recordar el miserable trajecte que  l’Estatut de Sau l’esborrany de l’Estatut del 1977 va patir al Congreso de los diputados de Madrid a l’any 79, semblant, per altra part al que havia sofert l’Estatut de Núria al mateix Congreso però durant la II República als anys 1931-1932 i encara més semblant a l’aberració del pas pel Congreso del text de l’Estatut de Miravet del 2006, trepitjat (cepillado) amb furor malaltís pel PPSOE i recorregut pel mateix PPSOE repetidament. Amb un pas triomfal per les grapes dels nostres enemics del TC, que varen trigar 5 anys a esputar el resultat, no recordo si abans o després d’anar-sen als “toros”, a la seva Fiesta Nacional!


Vegem l’article: 

01/12/2016. Enric Vila. Amor i odi a Catalunya. A mesura que passes pàgines, la impressió que vas tenint és que tots els països ocupats s'assemblen i que les desgràcies que avui passen a Txetxènia van passar a Catalunya fa un parell o tres de segles. Aquí també s'utilitza la veritat per mentir, el talent per destruir, la moral per marginar i la propaganda per riure's a la cara de la gent fins al punt d'humiliar-la i desmoralitzar-la a un nivell profund.

Benvolguts,

Avui ens toca psicoanalitzar-nos, ni que sigui per comparació amb altres països ocupats.

Trobem en l’article i en el seu autor una visió filosòfica de les traïcions del conjunt de catalans botiflers, sense dir que ho són, i sense quedar clar si nosaltres formem part d'aquest conjunt o no, però que se li entén tot! La comparació entre Catalunya i Txetxènia li serveix d’argument o d’excusa a l’autor per dir tot el que li ve al cap sobre el capteniment dels catalans. Amb molt d’enginy i gràcia, barrejant Txetxènia avui amb Catalunya fa trescents anys i també avui...!

L'autor escriu:

Sempre que Catalunya treu el cap, els espanyols ens envien un exèrcit de bons jans amb el carro ple de causes alternatives.

I si cerqueu en el Bloc l'article parlant de sidrals, veureu que expliquen el mateix concepte o el mateix fenòmen!

 Vegem l’article i llegim-lo almenys un parell de cops: 

dijous, 1 de desembre de 2016

24/11/2016. Franquisme. Diàleg. Jofre Llombart. Mostres de diàleg. Barregem dos temes, els del Gargotaire mostrant gràficament el “diàleg” dels catalans amb els Gobiernos centrals, pel que fa a la historia dels memorials de greuges, i el més recent d’en Jofre Llombart explicant el “diàleg” amb el Gobierno central pel que fa a les darreres relacions fiscals.

Benvolguts,

Barregem dos temes, els del Gargotaire mostrant gràficament el “diàleg” dels catalans amb els Gobiernos centrals, pel que fa a la historia dels memorials de greuges, i el més recent d’en Jofre Llombart explicant el “diàleg” amb el Gobierno central pel que fa a les darreres relacions fiscals.

Curiosament, tant al Gargotaire com al Jofre se’ls acut el mateix final:
·      -Que sí, que només hem de dialogar una mica més i ja veuràs com cediran. Què podría sortir malament?
·       - I per què no s'asseuen a dialogar?

Vegem els dos exemples:
24 novembre 2016 2.00 h

30/11/2016. Marc Pons. Assassinat de Layret, advocat dels moviments obrers. Compromès amb la formació de les classes més humils en l'Associació Escolar Republicana, en l'Ateneu Enciclopèdic Popular, en la Cultura i les escoles municipals que havien d'impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en català. Layret va aconseguir reunir l'obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme politic i cultural.

Benvolguts,

Tal com explica en Marc Pons, Layret era una figura política rellevant especialment compromès amb la formació de les classes més humils en l'Associació Escolar Republicana, en l'Ateneu Enciclopèdic Popular, en la Cultura i les escoles municipals que havien d'impartir un ensenyament modern, mixt, laic i en catalàTambé com a advocat, va participar en molts processos de caràcter social, col·laborant amb el sindicat anarquista CNT.  Layret va aconseguir reunir l'obrerisme reivindicatiu, el republicanisme social i el catalanisme politic i cultural.

Per això fou assassinat!

Fa bé l’autor de mostrar les 3 fotos de Francesc Layret, Lluís Companys i Salvador Seguí, perquè són una mostra molt significativa de com la política catalana íntimament lligada a la cultura i a les classes populars va ser l’estímul per fer la florida de la cultura, que ja havia demostrat la seva empenta amb l’aparició del Modernisme, amb la creació de l’Eixample, dels gresols d’art i cultura, de com es varen efectuar les dues Exposicions Universals, el 1888 i el 1929 (a Madrid no se’n va fer cap perquè no tenien res per ensenyar), de com al tombant de segle artistes com Picasso, Miró, Casals, Gerhard, Casas, Russinyol, havien creat escola a Catalunya. Posteriorment hi va haver l’aparició de l’Art Decó, del Noucentisme, dels ateneus, de l’Escola Moderna d’en Francesc Ferrer i Guàrdia, i l’estímul per la creació de la Mancomunitat de Catalunya amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) en el que en Pompeu Fabra va elaborar les gramàtiques i diccionaris del català modern, les Escoles de bibliotecaires, amb una biblioteca a cada poble, amb el creixement de la xarxa ferroviària, l’Escola Nova, l’Institut Escola, les escoles del Bosc i del Mar i l’Escola Normal de la Generalitat, que va crear diverses fornades de mestres abans de la desfeta de la guerra, i finalment amb l’estímul per l’adveniment de la República catalana el 1931. Tota aquesta monumental florida fou eliminada pel franquisme, ajudat pel feixisme internacional i pel Vaticà i Catalunya fou anorreada, el genocidi físic i cultural va destruir tot el que s’havia creat en els darrers 60 o 70 anys abans de la revolta dels generals rebels el 1936.

Aquest és l’ambient, el panorama i l’estímul, aquesta és l’escola que els nostres pares i avis havien creat sàviament per a les generacions posteriors i que encara estem en vies de recuperació després dels 80 anys d’ensulsiada feixista. És per això que la gent de la meva generació no podrà mai perdonar els culpables d’aquesta ensulsiada, ni el feixisme espanyol, ni la monarquia, ni el franquisme ni els franquistes, ni el Vaticà ni el nacional-catolicisme. I és per això que partits feixistes espanyols (C’s, PP, PSOE, Podemos(?)) no arribaran a quallar a Catalunya si no assumeixen la riquesa cultural i humana de la Catalunya republicana...

Us recomanem de llegir i estudiar aquesta riquesa perduda, per tal de comprendre com podem tornar a aixecar entre tots una altra Catalunya republicana!

Vegem ara l’article sobre l’assassinat d’en Francesc Layret: