dilluns, 4 de gener de 2021

20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’.

 

20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’.


20/04/2018. Josep Rexach Fumanya entrevista Lluís Puig: ‘Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’. —És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.

Benvolguts,


El conseller de cultura afirma que 'se'm fa molt difícil d'imaginar que un cop hi hagi govern, la repressió s'acabi en sec’

 

El conseller de Cultura, Lluís Puig, va entrar dimecres per primera vegada a la delegació de la Generalitat a Brussel·les, després  del 155. Hi va poder prendre la paraula abans que comencés l’acte que organitzava el Casal Català de Brussel·les. ‘Un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer’, resumeix Puig, amb qui VilaWeb va parlar ahir a la tarda després de saber-se que el govern espanyol havia destituït la directora general de Relacions Exteriors, Marina Facló.  Una purga més, una repressió de la mà del 155.

Sorprès per la destitució de Marina Falcó?
—És que l’estat espanyol no ha parat en cap moment, com tampoc no han parat ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència espanyola ni el jutjat número 13 de Barcelona. La repressió continua i només volen fer-la créixer i i ampliar-la a tota mena d’àmbits, espais, activitat i persones. Si pensen que així arreglaran el problema de Catalunya, veurem fins on arriben.

La vau avisar, que prendríeu la paraula?
—No. La Marina va inaugurar l’acte amb un discurs, després va prendre la paraula la presidenta del Casal Català a Brussel·les, i va ser ella qui va considerar que li corresponia al conseller de Cultura, present a la sala, inaugurar la setmana d’actes culturals de Sant Jordi a Brussel·les. Em vaig sentir emocionat, afalagat i content, i sense pensar-m’ho gens, vaig pujar a l’escenari. Vaig improvisar un discurs, però vaig recalcar que em sento un ciutadà lliure i europeu. Lliure davant de la justícia, que és tot el contrari que diu la justícia espanyola quan assegura que sóc un pròfug. No dic que tingui la veritat absoluta, però em sento un ciutadà europeu lliure que s’ha presentat davant de la justícia per afrontar els reptes que té. Va ser emocionant, sobretot pel que representa el casal aquí a Brussel·les. El Casal Català va ser fundat per Francesc Macià i Ventura Gassol fa vuitanta-vuit anys, quan eren a l’exili.

Hi ha qui us assenyala com a corresponsable de la destitució. Què hi dieu?
No. Els culpables són els partits que donen suport a l’article 155. Per tant, els culpables d’aquests temes continuen essent el PSC, Ciutadans i PP. Punt. No hi ha més culpables, aquí. A veure si per parlar educadament dos minuts, un ha de sentir-se culpable, és que estem molt malament. Els servidors públics sabem quan comencem i no sabem mai quan acaben. Jo vaig acabar quan menys m’ho esperava. Ella ha acabat avui. No ens tenim cap mena de recel perquè sabem que som càrrecs a disposició de les circumstàncies de cada moment. Aquí els culpables són els qui gestionen la situació. Vam fer un acte de dignitat que el poble català no pot deixar de fer.

Heu pogut parlar amb ella?
—Sí, ens hem intercanviat diversos missatges. Però prefereixo no donar-ne detalls. Aquí el problema és que si un tema així ha d’arribar a un consell de ministres, és que no tenen gaire feina, o bé s’han begut l’enteniment.

Si hi hagués hagut govern i s’hagués aixecat el 155, creieu que això hauria passat?
—Se’m fa molt difícil d’imaginar que un cop hi hagi govern, aquests actes de repressió de l’estat s’acabin en sec. Se’m fa molt difícil, sobretot quan avui hem vist que el govern de Madrid ha obligat la Generalitat a personar-se contra la causa del 9-N d’Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs. Si l’estat fa servir això amb el 155, és molt fàcil saber a quin bàndol ets. La Generalitat no es pot personar mai en contra d’uns polítics que van col·laborar per poder fer una consulta popular com la que va ser el 9-N. Deien que era una costellada. Doncs quina costellada, que encara ara van removent els fonaments perquè la Generalitat es personi contra aquests polítics de grandíssima talla i de grandíssima dignitat.

Suposo que esteu en contacte amb el món de la cultura. Quines informacions rebeu i com afecta el 155?
—Afecta en temes de patrimoni. Des de la salvatjada de tornar aquelles obres de Sixena fins a no poder començar restauracions de monuments o edificis patrimonials importants. Fa molt de mal a les empreses de producció audiovisual, que ens tombessin la taxa que havíem establert sobre les operadores de connexió a internet, que era una taxa que permetia a tot el sector audiovisual tenir una mica d’oxigen en un moment en què TV3 i el Departament de Cultura havíem hagut de reduir moltíssim les aportacions. Van ensorrant el sector més potent de tota Espanya de producció audiovisual. No sé què vindrà després, potser el món editorial. Fan molt mal.

A llarg termini, quina és la cosa més greu que pot comportar la repressió que vivim?
—A llarg termini, ja cal que Espanya s’hagi espavilat a refer la seva imatge política, social, cultural, turística i de respecte als drets humans. Perquè si Espanya no ho aconsegueix, s’acabarà ensorrant. Aquesta gent, i em refereixo als seus governants, fan una gestió salvatge que deixa una imatge pèssima d’Espanya davant el món. I el món ho veu. Alguns ho critiquen i altres callen, però tots ho veuen. No pot ser que l’aspirant a una plaça d’un tribunal europeu falsegi el currículum i no sàpiga idiomes, no pot ser que una presidenta d’una comunitat autònoma falsifiqui el currículum amb màsters que no té, no pot ser que hi hagi jutges que no puguin demostrar els delictes que imputen i no pot ser que un partit amb gairebé mil imputats per corrupció estigui governant un país.

Us preocupa que la repressió acabi dividint el bloc independentista?
—El bloc independentista sempre ha estat dividit perquè va néixer dividit. És un bloc molt transversal, tant d’edat, com de formes i lògiques de pensament. Per tant, que tinguem opinions és la cosa més normal del món i és el que ens ha fet grans. No volen entendre que el bloc sobiranista no és homogeni i dividint-lo no el podran ensorrar pas.

Creieu que haureu de ser gaire temps a l’exili?
—Mentre l’estat espanyol no entengui què passa i no se sotmeti a les pressions que ja rep d’altres països, serem a l’exili fins que els tribunals europeus i de justícia ens donin la raó. I perquè passi això hauran de passar uns quants anys.

Junts per Catalunya ja ha reconegut que l’opció d’investir Puigdemont continua sobre la taula. L’acabarem veient reelegit?
—El que hem d’acabar veient és que el senyor Mariano Rajoy i els que belluguen la justícia espanyola reconeguin qui va guanyar el 21-D. Això hem d’acabar veient. No són tan importants els noms, perquè tots tres ho podrien ser perfectament, sinó que el parlament sobirà de Catalunya acabi nomenant un president o una presidenta per voluntat pròpia i amb respecte als 135 diputats. No podem imaginar escollir un president perquè a un jutge li sembla bé. I els noms són anècdotes. Tots els noms són anècdotes en la història.

I això passarà o acabarem anant a eleccions?
—Tots hem manifestat que no volem noves eleccions amb una participació del 80%. Ara, els qui posen els entrebancs cal que reconeguin qui va guanyar i qui està en disposició de governar, que som el bloc independentista. Així ho va llegir tota la premsa internacional la mateixa nit de les eleccions. No podem acceptar que ens diguin qui hem de nomenar.

Dilluns és Sant Jordi. Com el viureu?
—Aquí a Brussel·les hi ha moltes activitats programades sobre cultura catalana. Sobretot per a diumenge, el dia abans. I el 23 intentaré estar tan connectat com pugui amb Catalunya per vídeos enregistrats i connexions en directe. Serà un Sant Jordi molt diferent, però no per això menys sentit ni menys viscut. No sé si trobaré roses, però aquí tenim milions de tulipes grogues.

Per acabar. Recomaneu-me un llibre.
—Per amistat personal, 
Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll.


dimecres, 16 de desembre de 2020

07/12/2020. Àngels Martínez Castells. Salut mental i sentències. L’autora, que darrerament ha escrit uns quants articles, que nosaltres hem comentat, explica amb saviesa el capteniment dels tribunals de justícia i generalment treu unes conclusions molt coherents i que a nosaltres ens han agradat. En l’article d’avui. Salut mental i sentències, s’esmenten les opinions d'altres articles sobre temes semblants apareguts darrerament, de Maria Dolors Feliu, de Joan Queralt, de Michel Foucault i d'altres. Els articles són molt incisius contra els altres autors i dona gust de llegir-los i de pair-los. Recordem que en aquest Bloc Reflexions hem comentat molts articles sobre la “guerra judicial” o “Lawfare”, sobre el “dret penal de l’enemic”, sobre “les portes giratòries, etc.

 Benvolguts,

 En l’article d’avui. Salut mental i sentències, d'Àngels Martínez Castells s’esmenten les opinions d'altres articles sobre temes semblants apareguts darrerament de Maria Dolors Feliu, de Joan Queralt i de Michel Foucault. Els articles són molt incisius contra els altres autors i dona gust de llegir-los i de pair-los. Recordem que en aquest Bloc Reflexions hem comentat molts articles sobre la “guerra judicial” o “Lawfare”, sobre el “dret penal de l’enemic”, sobre “les portes giratòries, etc.

Vegem per tant les reflexions:


Salut mental i sentències

 Àngels Martínez Castells

Barcelona. Dilluns, 7 de desembre de 2020. 

No vull esmenar la plana a cap comentarista que s’hagi pronunciat, en els mitjans més diversos, sobre la interlocutòria que denega el tercer grau als presos polítics i preses polítiques. Gairebé s’ha dit de tot, i algunes vegades molt bé, des de l’àmbit del dret i de la política. Una de les primeres que, al meu parer, va encertar de ple va ser Maria Dolors Feliu i Torrent, advocada i professora universitària, que escrivia un bon article amb un molt bon títol: “No en nom del dret”. Després d’arguments jurídics prou sòlids, concloïa: “les seves trampes argumentals no enganyen ningú, senyora i senyors magistrats del Suprem. Efectivament, no és dret, és repressió ideològica. I la sentim present en tot moment. Vostès poden dir el que vulguin, i poden vèncer, com així passa amb la repressió, però no convèncer”.

Si es menciona la repressió com fa Feliu i Torrent, i no es pot fer en nom del dret com ella diu, en alguna mesura s’alerta sobre la salut mental de la comunitat. No seria la primera vegada, tot i que altres prefereixen no entrar per aquest camí, gens fàcil, i apel·len a la política. Així, per exemple, Joan Queraltescriu sobre la fi del recorregut jurídic de les sentències del procés, i veu com a únic camí transitable el polític. “La Moncloa té ara la pilota a la seva teulada”, i això “vol dir que no té més remei que promoure una amnistia —o en el seu defecte un indult total— o una reforma radical (no la que per ara es filtra) del delicte de sedició (i, de pas, de l’esguerro que avui és la malversació)”. I això es publicava sense amagar que el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, feia evident el perill que gent inestable manipulés el Codi penal. Per exemple, recuperant la il·legalitat per als referèndums no autoritzats. Un delicte d’aquests que suggereixen que seria molt millor fer passar pel divan del psiquiatra a qui vol de nou el referèndum en el Codi penal quan, de fet, un altre govern del PSOE que tenia una millor salut mental, sobre tot als seus inicis, l’havia derogat. 

El problema és que el Tribunal Suprem es comporta més aviat com un sobirà atacat en la seva pròpia raó de ser

Michel Foucault a Microfísica del poder, ens dona les claus de la suposada coartada del Tribunal Suprem. Segons Foucault, no és res de nou: funciona des del segle XVIII, i justifica que si s’imposa un càstig a algú, ja no és per castigar-lo pel que ha fet, sinó per transformar-lo. Així, ja no té cap significat jutjar penalment el reu i dir-li: ara se’t tallarà el cap, o passaràs anys a la presó, o només se’t posarà una multa perquè has fet això i allò. Si es suprimeix la idea de venjança, reservada en altres temps al sobirà atacat en la seva sobirania pel crim, la punició sols pot tenir significat en la tecnologia de la reforma. I els jutges, gairebé sense voler ni adonar-se’n, passen a poc a poc d’un veredicte farcit de connotacions punitives a un veredicte que sols es justifica, segons diuen ells mateixos, si és transformador.

I arriba la quadratura del cercle. El problema és que el Tribunal Suprem es comporta més aviat com un sobirà atacat en la seva pròpia raó de ser. No suprimeix la venjança i evacua, per tant, interlocutòries venjatives com les del 14 d’octubre del 2019, i com la que nega el tercer grau per a Bassa, Cuixart, Forcadell, Forn, Junqueras, Romeva, Rull, Sánchez i Turull. Interlocutòries que són un enfilall de frases buides, sense motius ni arguments creïbles, perquè han de fer veure que respecten la ideologia dels presos i preses polítics, i al mateix temps, han de justificar la seva transformació.

En altres moments de la història, la lògica dels temps hauria conduït els presos a galeres, o pitjor. Ara, és una venjança manifesta que ni tan sols pot utilitzar una psiquiatria dòcil per justificar-se. Més aviat caldria recórrer a una psiquiatria lúcida. I no per tractar els condemnats. Per intentar restablir la salut mental (un intent que sembla prou difícil) dels que condemnen. 

Potser així no farien en la interlocutòria que afecta el “Sr. Cuixart” la fal·làcia: “és evident que qui no ha estat enjudiciat ni condemnat per la seva ideologia no està, de cap de les maneres, obligat a canviar-la”. Fent un cim d’orats o cínics, afegeixen: “Antes al contrario, su libertad ideológica está amparada, protegida y garantizada por esta Sala y, por supuesto, por la administración penitenciaria que ha asumido la ejecución de la pena. El interno cumple condena por haber desbordado el marco constitucional que impone el respeto a las resoluciones judiciales, por haber alentado en la ciudadanía el falso mensaje de que con su movilización haría posible impedir el cumplimiento de los actos jurisdiccionales que delimitan el espacio de convivencia democrática en nuestro sistema.” 

Ho han llegit? És el que jo deia: quan es vol deturar la història o se’n vol viure al marge, potser convé abans, encara que sigui el Tribunal Suprem (o potser per això mateix), passar pel divan d’un bon psiquiatra. 

Àngels Martínez Castells

Joan A. Forès

Reflexions

dijous, 10 de desembre de 2020

03/12/2020. Índexs i Sinòptics dels articles dels Corredors Mediterranis

 

20/10/11. Brussel·les i el Corredor Mediterrani


16/02/2018. Economia. Infraestructures. Corredor mediterrani. Espanya ens atraca. Aiats Agustí. Entrevista Andrea Firenze, director general de Covestro a Espanya. "No tenir Corredor Mediterrani ens costa temps, milions i competitivitat". Vam prendre la decisió del centre logístic a partir de la informació que teníem: no hi havia cap seguretat de tenir un tercer fil o un Corredor Mediterrani o un ample europeu pel nostre hub. Hem estat obligats a fer una inversió més cara, els trens d'Alemanya canvien els eixos a Cervera i això triga temps, costa milions i ens resta competitivitat respecte d'altres països d'Europa. Però ho havíem de fer, si no, no tindríem matèria primera. El tren és l'opció més flexible. Portar-lo en camió seria una catàstrofe ambiental i de cost. Una bona connexió estalviaria milions a l'any.


23/08/11. El Corredor Mediterrani. Entrevista a Joan Amorós, FERRMED

28/08/2016. Infraestructures. ACN. El govern espanyol malbarata els fons europeus. I en aquest Bloc hi ha dotzenes d’articles comentats explicant com els Gobiernos espanyols del PPSOE s’han malbaratat des del 1986 els diners de la UE, que ha fet veure que no ho veía! I ara 30 anys més tard, miraculosament se n’adonen!


06/06/2012. Infraestructures. Corrupció. Vicent Partal. La guerra de la Mediterrània. Parle d'un volum titulat 'A Quick & Dirty Guide to War'. Fou escrit el 1985 per dos analistes responsables d'idear jocs de guerra al Pentàgon i al Col·legi de Guerra de l'Exèrcit. Per què no hi ha Corredor Mediterrani? Què s'amaga darrere tanta irracionalitat? Per què el Corredor Mediterrani ni s’ha fet ni es farà? Per què nosaltres, els Paisos Catalans, som l’enemic...






27/06/11. Ferrmed i la manca de criteri amb que s'ha fet l'AVE (TGV) i la no decisió de tirar endavant l'eix mediterrani de mercaderies




05/09/2016. Infraestructures. Corredor Mediterrani. Vies de 279M€ per a quatre trens al dia. 19.000 camions al dia transiten per La Jonquera. Mapa d’orígen i destí del volum de mercaderies per l’interior de la península. Objectiu únic: Transport de mercaderies. A Espanya, la quota de transport de mercaderies per ferrocarril és de 4,6%. La mitjana europea és de 17,8%. La d'Àustria és 42,1% i la de Suècia 38,2%. La infraestructura actual i la que hi ha en projecte no servirà a la llarga per moure mercaderies. Cal tornar-ho a començar tot!






dissabte, 21 de novembre de 2020

23/08/2020. Àngels Martínez Castells. “Els Borbons són corruptes, els ve de mena”.

 Benvolguts,


23/08/2020. Àngels Martínez Castells. “Els Borbons són corruptes, els ve de mena”

  El poder mediàtic i polític espanyol no té cap dubte a l’hora de tapar la corrupció de Joan Carles de Borbó. Un grup d’exministres, presidents autonòmics i alts càrrecs del Gobierno han impulsat un manifest per defensar la presumpció d’innocència del rei fugit a Abu Dhabi i “el seu llegat en els darrers quaranta anys”.

Noms com el franquista Rodolfo Martín Villa, Josep Piqué, Alfonso Guerra, Celestino Corbacho o Esperanza Aguirre destaquen que el regnat de Joan Carles “és l’etapa històrica més fructífera de l’Espanya contemporània”. En aquest sentit, el text afegeix com la monarquia “ha presentat una Espanya moderna” basada en un sistema polític i econòmic “ple de llibertat, justícia i solidaritat”

23 agost 2020 2.00 h

 EXDIPUTADA DE CSQP

“Els Borbons són corruptes, els ve de mena”

Àngels Martínez Castells és doctora en ciències econòmiques JOSEP LOSADA.

 

EMILI BELLA - BARCELONA

És molt trista la degradació del Parlament. La XI legislatura tenia una presidenta excepcional. Hi va haver moments brillants de valentia

Hem fet un pas enrere. Hem acceptat donar-los poder perquè els tenim por

Àngels Martínez Cas­tells (Mollet del Vallès, 1948) parla fran­ca­ment, des de l’experiència, la reflexió i la fona­men­tació, de tor­nada de tot. Va par­ti­ci­par dels moments més trans­cen­den­tals de la història recent del país com a dipu­tada de Cata­lu­nya Sí Que es Pot (CSQP) el 2017. En aquesta entre­vista ana­litza com la crisi per la fugida del rei emèrit, Joan Car­les I, mina “el blin­datge” de la tran­sició, lamenta “la degra­dació” del Par­la­ment en com­pa­ració amb l’ante­rior legis­la­tura, no hi troba “la valen­tia” que va tenir Carme For­ca­dell, avui a la presó, i és dura amb el paper de Jéssica Albi­ach, amb qui va com­par­tir ban­cada, com a líder par­la­mentària de Cata­lu­nya en Comú-Podem i per haver ense­nyat la pape­reta del NO el 27-O.

La monar­quia espa­nyola és una ins­ti­tució cor­rupta?

Sí, i tant! I no només l’espa­nyola, però l’espa­nyola, més.

No té por de dir això?

No tinc por de res, a la meva edat. A més, no vull tenir por; si tingués por, encara ho diria més. No s’ha de tenir por de dir el que un pensa. Pots estar equi­vo­cat, em podrien arri­bar a demos­trar que és men­tida i que la monar­quia ni ara ni mai no ha estat cor­rupta, ima­gina’t que ho pogues­sin arri­bar a demos­trar. Bé, doncs lla­vors diria que m’he equi­vo­cat, però és molt difícil que m’ho demos­trin, perquè els lli­bres d’història són plens de cor­rup­ci­ons borbòniques.

Pot arri­bar a caure, la monar­quia, amb el dar­rer escàndol del rei emèrit?

Espero que sí, és un ana­cro­nisme total i abso­lut. Són ana­cro­nis­mes que cal superar del tot i pas­sar a èpoques molt més democràtiques. Una per­sona pot ser molt de dre­tes i molt empi­pa­dora com a pre­si­dent de República, però sem­pre hi ha l’espe­rança que al cap de qua­tre anys el puguis fúmer al car­rer.

Creu que Joan Car­les I serà jut­jat?

Al Regne d’Espa­nya, no. A Suïssa, pot ser.

El PSOE és repu­blicà?

No.

El PSC és repu­blicà?

En el PSOE i en el PSC hi ha molta gent repu­bli­cana, el pro­blema és que hi ha molta gent repu­bli­cana amb direc­ci­ons polítiques que no ho són. I si ho aca­ben sent és perquè la monar­quia ja s’acaba i lla­vors tots seran repu­bli­cans. Però seran repu­bli­cans segons bufi el vent. Si el vent és repu­blicà, seran repu­bli­cans; si el vent és monàrquic o convé més man­te­nir la monar­quia perquè l’Íbex no troba recan­vis per a les seves cúpules, doncs con­ti­nu­a­ran sent monàrquics.

I Podem, que és repu­blicà?

No. Què defi­neix un par­tit, la gent de base o les direc­ci­ons? A la direcció de Podem crec que hi ha gent que és repu­bli­cana, però majo­ritària­ment no ho crec. En el moment en què Pablo Igle­sias va rega­lar Joc de trons a Felip VI va fer tota una decla­ració de no repu­bli­ca­nisme. No crec que a cap repu­blicà sin­cer li surti mai fer cap regal al futur rei, perquè ales­ho­res encara era el futur rei, un rei que, a més, no es pre­o­cupa per enten­dre’ns. Ho he sen­tit fa tants anys que la qüestió monar­quia-república no és a l’agenda! No és un pro­blema d’agenda, és un pro­blema de prin­ci­pis, d’enten­dre o no la democràcia, o de tolerància o no amb la cor­rupció. I els Bor­bons són cor­rup­tes, els ve de mena, dels avis, els besa­vis; no crec que ningú se’n des­lliuri.

El cap de files dels comuns al Congrés, Jaume Asens, deia recent­ment en una entre­vista a Rac1 que veu plau­si­ble la cele­bració d’un referèndum sobre la monar­quia en aquesta dècada.

Molt llarg, no? Una dècada és molt de temps. Aquí assu­mim que ara és un moment ina­guan­ta­ble, no es pot seguir aguan­tant aquesta monar­quia que ens toca i que, a més, està fent aquests pape­rots d’on és Wally i amb qui ha mar­xat. Tot ple­gat és escan­dalós. Com vols que siguem un país seriós si l’excap d’estat s’atre­veix a fer aquests pape­rots ara i amb tots els pape­rots que havia fet abans. I el pre­pa­rao s’ha pre­pa­rat amb aquests exem­ples. És increïble.

Una república espa­nyola ens acosta a la inde­pendència?

Pots bus­car trenta mil argu­ments per dir que no té res a veure, però jo diria que d’entrada una miqueta més a prop, sí, perquè vol dir que hi ha una esquerda en el blin­datge que es va fer a la tran­sició. I perquè el pri­mer deure de tot cap d’estat, sigui qui sigui, en un Estat d’herència fran­quista, és la sacro­santa uni­tat de la pàtria. Per tant, aquí hi ha una esquerda, i aquesta esquerda es pot apro­fi­tar. Hi ha molts pure­tes inde­pen­den­tis­tes que diuen que no, però jo crec que això és ser curt de vista. Jo repas­sa­ria amb lupa i amb micros­copi si obre o no esquer­des, i m’inclino a pen­sar que si les bus­quem, les tro­bem.

Com veu aquesta legis­la­tura?

És molt trista la degra­dació del Par­la­ment. La XI legis­la­tura tenia una pre­si­denta excep­ci­o­nal. Hi va haver moments bri­llants de valen­tia, s’hi estigués o no d’acord, perquè jo no vaig estar per exem­ple d’acord ni de bon tros amb mol­tes de les coses que es van pro­po­sar, però es van saber pro­po­sar i es va tenir valen­tia per tirar enda­vant, i, sobre­tot, es va acon­se­guir una cosa que difícil­ment el Par­la­ment de Cata­lu­nya acon­se­gueix, que és una comunió amb la gent, encara que es va esber­lar el dia de la República ins­tantània, de cadu­ci­tat immi­nent. Aquell dia pot­ser es va tren­car en bona part, però es van acon­se­guir un 1 d’octu­bre i un 3 d’octu­bre. Ja sé que ens ho volen fer obli­dar. La nos­tra força està en el fet que recor­dem que som 1 i 3 d’octu­bre.

No observa aquesta valen­tia de Carme For­ca­dell en l’actu­a­li­tat?

No, és clar que no l’observo, perquè hem fet un pas enrere. Hem accep­tat donar-los poder perquè els tenim por. Ho noten tant! Com els mil­ho­mes dels ins­ti­tuts i les esco­les: quan noten que un té por li fan bullying sen­zi­lla­ment perquè té por.

Con­si­dera que hi ha cen­sura o auto­cen­sura en aquest Par­la­ment?

Reco­ne­guda, con­fes­sada. La mateixa asso­ci­ació Adic del Par­la­ment ho ha dit. Però és que aquesta auto­cen­sura hi és a Tele­visió de Cata­lu­nya, a molts mit­jans. La cen­sura hi és. Tard o d’hora hem de començar a dir a la fis­ca­lia que no li tenim por i que no és veri­tat que esti­guin tan pre­pa­rats. Això t’ho dic després de trenta anys de vida uni­ver­sitària. De vega­des la gent es pensa que jo soc només aque­lla senyora que retira ban­de­res, i no, tinc una vida uni­ver­sitària i uns quants lli­bres escrits. Lla­vors, quan diuen que estan molt pre­pa­rats, me’ls escolto i dic, però si no saben ni par­lar! On és la pre­pa­ració, els anys, se suposa, d’inves­ti­gació i fona­men­tació del seu law­fare? No hi són, són fan­tas­mes, són fan­tas­ma­des de fan­tas­mes.

Cal esgo­tar la legis­la­tura?

Con­fio molt en el cri­teri del pre­si­dent. Al començament, quan van posar la gent a la presó, quan hi va haver el 155, pen­sava que sí, que calien elec­ci­ons, perquè diri­gir des de la presó és tre­men­da­ment difícil i també de vega­des perillós. En això, els bas­cos hi tenen molta experiència. Però si se segueix la plan­ti­lla dels par­tits, és difícil pen­sar que res can­viarà. També hau­ria de sor­tir gent nova i una mica dei­xar-nos estar de par­tits i que es poses­sin al davant d’àmplies con­vo­catòries de ciu­ta­da­nia per­so­nes si és pos­si­ble amb un cert nivell intel·lec­tual i amb una edu­cació de ser­vei impor­tant i amb una claríssima i demos­trada volun­tat democràtica. Després d’unes elec­ci­ons, seguint la plan­ti­lla dels par­tits, crec que segui­rem una mica allà mateix, poc canvi hi haurà. Els can­vis han de ser de més pro­fun­di­tat, no només de llis­tes elec­to­rals.

Com a exdi­pu­tada de CSQP, què en pensa del paper de Jéssica Albi­ach al cap­da­vant del grup par­la­men­tari de Cata­lu­nya en Comú-Podem?

Jo penso que la Jéssica fa el que pot, però no té ni equip ni prou soli­desa. Ella posa volun­tat a man­te­nir-se en el poder, on ha arri­bat una mica per casu­a­li­tat després de l’Albano Dante Fac­hin i per deserció de Xavier Domènech, però totes les coses que s’acon­se­guei­xen així tenen una mica, no sé si de fals, però sí d’ines­ta­ble. A la Jéssica li van dir: ets la pri­mera, ense­nya el no, i la Jéssica va i ense­nya el no. És clar, una per­sona demòcrata de pedra picada, que són les que ara con­ve­nen al Par­la­ment, aques­tes coses no les fa, perquè li surt de dins “què m’estàs dient, em vols con­ver­tir en una dela­tora?” No s’adqui­reix d’un dia per l’altre la segu­re­tat, la pro­fun­di­tat, la força democràtica que cal en aquests moments per tirar enda­vant una opo­sició. D’altra banda, no és que fos una dela­tora, sen­zi­lla­ment li van dir delata i va obeir.

A vostè la vam veure donant suport a la can­di­da­tura de Car­les Puig­de­mont en el míting final de cam­pa­nya de les elec­ci­ons euro­pees.

Jo vaig donar suport a la Clara Pon­satí. La vaig conèixer amb catorze anys i l’he seguida, he vist la seva evo­lució i sem­pre m’ha sem­blat una per­sona molt intel·ligent i tre­men­da­ment pre­pa­rada i valenta: es va enfron­tar cara a cara amb la poli­cia. Quan la Clara es va pre­sen­tar a les euro­pees li vaig dir que com a amiga li donava suport, i tant! Anava de número tres amb Puig­de­mont, en deien el millor tri­dent per a Europa, però el millor perquè hi havia la Clara. Si no hi hagués hagut la Clara en el tri­dent, no sé què hau­ria fet. Tot i així, segueixo pen­sant que la gran feina que estan fent Puig­de­mont, Toni Comín i ella al Par­la­ment és con­junta i que Puig­de­mont és molt millor que altres opci­ons.

La veu­rem donant suport a Junts per Cata­lu­nya en la pròxima cam­pa­nya elec­to­ral?

No crec que em vegis donant suport a ningú. Per més que els par­tits canviïn de nom, si seguei­xen plan­ti­lles ja molt uti­lit­za­des i gas­ta­des, no s’acon­se­guirà el que cal en aquests moments, que és un lide­ratge plu­ral. Ja veu­rem les llis­tes, però dins de Junts, crec que no. De vega­des sur­ten pro­pos­tes a Twit­ter que van des de la Tamara Car­rasco fins a la Dolors Saba­ter, o la Laura Borràs, que és una gran per­sona, la Clara... Aques­tes llis­tes així m’agra­den, però les llis­tes de par­tit m’agra­den molt menys.

S’ha plan­te­jat tor­nar a la política activa? Li ho han dema­nat?

No tinc ni ganes, ni edat, ni salut. Una de les con­di­ci­ons bàsiques seria el vot en consciència. I això no hi haurà mai cap par­tit que ho accepti. Penso que els dipu­tats han de poder votar en consciència.

Què en pensa de la gestió de la pandèmia per part del govern espa­nyol i del català?

Per part del govern de l’Estat, que es va fer molt mala­ment perquè en el que menys sem­blava que es pen­sava era en la pandèmia, amb aquells mili­tars en les rodes de premsa. Es pen­sava en la uni­tat de les pàtries i en els pres­ti­gis, i la gent s’estava morint. És hor­rorós. A Cata­lu­nya se li ha reta­llat la sani­tat des de fa una dècada, hi ha pocs mit­jans i tam­poc no es va dema­nar que es posés a davant la gent que en sabia més. Ales­ho­res, sense mit­jans, amb poca gent sabent-ne... una desgràcia. Molta gent va emma­lal­tir sense que hi hagués l’altura sufi­ci­ent per enten­dre coses fona­men­tals, que hi ha un estil de vida que ens por­tarà cada vegada més malal­ties, que aquest món que podia haver glo­ba­lit­zat la salut el que ha fet és mun­di­a­lit­zar la malal­tia, que cada dia con­ti­nua morint gent de malal­ties evi­ta­bles i no ens n’ado­nem, i que ens hauríem de pre­o­cu­par molt més pel que res­pi­rem, amb mas­ca­reta i sense mas­ca­reta... I després, cal denun­ciar la mer­can­ti­lit­zació que entorn a la Covid-19 s’ha fet, i con­ti­nua donant molt bons nego­cis a deter­mi­nats pri­vats, que estan en sani­tat però podrien haver estat per­fec­ta­ment en el gremi de la fer­re­te­ria o en el de les begu­des amb sucre.

 

Llarga trajectòria

“De vegades la gent es pensa que jo soc només aquella senyora que retira banderes”, s’exclama Àngels Martínez Castells. L’exdiputada de Catalunya Sí Que es Pot –l’artefacte electoral liderat per Lluís Rabell en què confluïen en l’anterior legislatura l’extinta ICV, el Podem d’Albano Dante Fachin i l’EUiA de Joan Josep Nuet– es refereix, és clar, a la retirada de les banderes espanyoles deixades pel PP als escons en el mític ple del 6 d’octubre. Martínez Castells, amb una llarguíssima trajectòria en el món universitari i l’activisme, és doctora en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona. Va començar a militar en el PSUC l’any 1968 i té més d’una vintena de llibres publicats sobre economia, salut pública, immigració, ciutadania... El 2009 va participar en la fundació de Dempeus per la Salut Pública.

 Emili Bella


Joan A. Forès

Reflexions



 

29/03/2018. Diari Público. Corrupció. Església. El Estado aconfesional salta por los aires en Semana Santa. La presencia de ministros y militares en los actos, la bandera a media asta por Cristo y los indultos de Semana Santa a petición de la cofradías ponen en entredicho la aconfesionalidad del Estado. La Constitución establece que España es un Estado aconfesional, pero la llegada de la Semana Santa siempre termina por hacer saltar por los aires ese principio. Basta con remitirse a los hechos: durante esta semana de pasión, militares de los tres ejércitos participarán en más de 200 actos institucionales, religiosos y culturales que se celebran a lo largo y ancho del país, según ha informado el Ministerio de Defensa.

 

29/03/2018. Corrupció. Església. Público. El Estado aconfesional salta por los aires en Semana Santa.

29/03/2018. Corrupció. Església. Público. El Estado aconfesional salta por los aires en Semana Santa. La presencia de ministros y militares en los actos, la bandera a media asta por Cristo y los indultos de Semana Santa a petición de la cofradías ponen en entredicho la aconfesionalidad del EstadoLa Constitución establece que España es un Estado aconfesional, pero la llegada de la Semana Santa siempre termina por hacer saltar por los aires ese principio. Basta con remitirse a los hechos: durante esta semana de pasión, militares de los tres ejércitos participarán en más de 200 actos institucionales, religiosos y culturales que se celebran a lo largo y ancho del país, según ha informado el Ministerio de Defensa.

 

SEMANA SANTA

El Estado aconfesional salta por los aires en Semana Santa

La presencia de ministros y militares en los actos, la bandera a media asta por Cristo y los indultos de Semana Santa a petición de la cofradías ponen en entredicho la aconfesionalidad del Estado. 

 

La ministra de Defensa, María Dolores de Cospedal, tras dar los primeros toques de campana al trono del Cristo de Animas de Ciego de las Reales Cofradías Fusionadas de Málaga. | EFE

MÁS INFORMACIÓN

MADRID

29/03/2018 13:26 Actualizado: 29/03/2018 19:46

PÚBLICO | EFE

La Constitución establece que España es un Estado aconfesional, pero la llegada de la Semana Santa siempre termina por hacer saltar por los aires ese principio. Basta con remitirse a los hechos: durante esta semana de pasión, militares de los tres ejércitos participarán en más de 200 actos institucionales, religiosos y culturales que se celebran a lo largo y ancho del país, según ha informado el Ministerio de Defensa.

Pese a estos datos, Defensa ha puntualizado en un comunicado que la presencia de las Fuerzas Armadas en determinados actos de Semana Santa no entra en contradicción con el carácter aconfesional del Estado español. Pero hasta los ministros del Gobierno de Rajoy, llamados siempre a dar ejemplo, ponen en entredicho esa supuesta aconfesionalidad del Estado recogida en la Constitución.

Hasta cuatro miembros del Gobierno de Rajoy participan en actos religiosos en Málaga

Sirva como ejemplo que este mismo Jueves Santo, hasta cuatro ministros, los de Interior, Defensa, Justicia y Educación (Juan Ignacio Zoido, María Dolores de Cospedal, Rafael Catalá e Íñigo Méndez de Vigo) participan en Málaga en los actos matinales del Cristo de la Buena Muerte, de la Congregación de Mena. Y este no es el único acto al que han asistido: Zoido, Cospedal y Catalá ya estuvieron presentes el miércoles en las procesiones de las Cofradías Fusionadas de Málaga. Aunque también hay que decir que la presidenta de la Junta de Andalucía, Susana Díaz, del PSOE, asistió el miércoles al inicio de la procesión de Nuestro Padre Jesús de Azotes y Columna de la cofradía, donde ha ejercido de mayordomo y ha dado el toque de salida de imagen.

Lo más llamativo, sin embargo, es la abultada presencia de militares en los diversos actos religiosos; presencia que, además, es voluntaria en muchas procesiones en ciudades que han mantenido —y mantienen— una arraigada vinculación histórica con unidades castrenses.

Los militares, por su parte, participarán en más de 200 actos religiosos y culturales durante esta semana de pasión

Los del Ejército del Aire participan en diversas procesiones en Alcantarilla (Murcia), o miembros de La Legión y del buque 'Contramaestre Casado' acompañarán a la cofradía de Mena en Málaga, mientras que integrantes de la Armada asisten a otros actos en Marín, Cartagena o San Fernando.

Los militares del Ejército de Tierra estarán en 152 actos que se celebran en 80 ciudades españolas con gran tradición procesional y castrense, como Badajoz, Málaga, Sevilla, Córdoba, Ronda (Málaga), Valladolid, Astorga (León) o diversas localidades de las Islas Canarias.

Por su parte, la Armada toma parte en numerosos actos religiosos de ciudades españolas, como Lugo, Pontevedra, Punta Umbría (Huelva), Antequera (Málaga), Sevilla, Las Palmas de Gran Canaria, Zamora o Cádiz.

La bandera ondea a media asta en todas las unidades, bases, acuartelamientos militares, así como en la sede central del Ministerio de Defensa

Los del Ejército del Aire, además de Alcantarilla, participan en otras procesiones en Cartagena, Huelva, Málaga, Sevilla, Granada, Getafe (Madrid), Peñafiel (Valladolid) o Valdepeñas (Ciudad Real), entre otras.

Asimismo, la bandera nacional ondea a media asta desde las 14.00 horas de Jueves Santo hasta las 00.01 horas del domingo de Resurrección en todas las unidades, bases, acuartelamientos militares, así como en la sede central del Ministerio de Defensa y las delegaciones territoriales del Departamento, tal y como se ha ordenado en las últimas décadas. Hubo excepciones puntuales en 2010 y 2011 en la sede del Ministerio de Defensa.

El Gobierno de Rajoy ha concedido este año otros cinco indultos a petición de la cofradías, que se suman a los 74 de los últimos cinco años

Pero a guisa de justificación, Defensa recuerda que tal y como señaló el Tribunal Constitucional en su sentencia 34/2011, de 28 de marzo: "Cuando una tradición religiosa se encuentra integrada en el conjunto del tejido social de un determinado colectivo, no cabe sostener que a través de ella los poderes públicos pretendan transmitir un respaldo o adherencia a postulados religiosos".

También indica que por otra parte la participación voluntaria de unidades militares en actos públicos de carácter religioso quedó estipulada por la Orden Ministerial de 14 de octubre de 1994, lo que también influyó en la formación de las unidades que participan, que pasó a estar formada exclusivamente por voluntarios.

Por si esto fuera poco, el Gobierno ha concedido este año otros cinco indultos a petición de la cofradías, que se suman a los 74 de los últimos cinco años.

Público