divendres, 22 de juny de 2018


20/06/2018. Marta Lasalas. Entrevista Puigdemont: "El Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya".  I ara té una oportunitat per aclarir exactament quin Rei ve a inaugurar els Jocs de la Mediterrània a Tarragona, el Rei que va dir el a por ellos, el que va avalar la violència i la repressió, el que va parlar només a una part dels ciutadans, o el que es comporta com el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària europea. No ho sabem. Això determinarà quina actitud hem de tenir". 
Aprofitant l'entrevista expliquem la quatrilogia d'esdeveniments previs als darrers que han portat a la situació actual: 1. La proclamació de la República espanyola i l'abdicació d'Alfonso XIII, el 1931. 2. La guerra civil i la guerra d'Espanya contra Catalunya del 1936 al 1939. 3. La mort de Franco i la Transacció del 1975 al 1981 4. Com Adolfo Suárez va cometre el 1978 la seva Cacicada Salomònica amb la reinstauració de la Monarquia. I finalment exposem l'entrevista de Marta Lasalas a Carles Puigdemont.

Benvolguts,

A partir d'una darrera informació sobre la Cacicada salomònica de Suárez del 1978 hem preparat un article especial amb comentaris a la informació de com es va desenvolupar la Transacció, que no transició, del 1978.

Recordem prèviament que la guerra iniciada pel general Franco i uns quants generals africanistes més, al cap de l’Exèrcit espanyol (los nacionales) i en nom de la República però contra la República i contra Catalunya va començar amb un Alzamiento el 18 de juliol del 1936. Hi va haver 30 mesos de guerra. Els primers 24 mesos la guerra es va desenvolupar per l’oest, el sud, i l’est de la península, successivament, va continuar pel nord i el desembre del 1938 l’espai republicà va ser trencat en dues parts: València i Castella la nova amb Madrid per una part i Catalunya per l’altra.  
Comentem un vídeo de l’any 95 on Adolfo Suárez, president del Gobierno el 1978 i Secretario General del Movimiento en la dictadura franquista explica a Victoria Prego que el 1978 des de l’estranger atiats pel PSOE, els països europeus demanaven que es cel·lebrés un referèndum a tota Espanya per decidir si es volia reintroduir la monarquia o si es volia una república, després de 40 anys de dictadura i de la mort del dictador.

Alfons XIII, responsable de la cruel dictadura del General Primo de Rivera havia decidit exiliar-se a l’abril del 1931 amb la seva família tot abdicant en triomfar la república. Per tant la monarquia borbònica s’havia acabat a les Espanyes l’any 1931. I 40 i escaig anys més tard, després d’una guerra de 3 anys i una cruel dictadura de 40, i segons Suárez, les enquestes afavorien la reinstauració de la república

Solució:


Cacicada salomònica de Suárez: introduir la monarquia en els textos constitucionals, i que no se’n parlés més.

Immediatament PSOE i PC van abjurar dels seus principis republicans mantinguts fins el dia anterior i van aplaudir amb les orelles la nova monarquia! Sembla evident que Carrillo i González sabien les trampes que havia fet Suárez. I ja els anava bé!


ENTREVISTA
Puigdemont: "El Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya"
Marta Lasalas
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimecres, 20 de juny de 2018
7 minuts

"Li hem enviat un missatge argumentat [al Rei], carregat de legitimitat del que representem, no es pot fer l’orni. Això determinarà quina actitud hem de tenir". El president Carles Puigdemont ha valorat en una entrevista a El Nacional, de la qual avancem aquest fragment, la carta que el president, Quim Torra, l'expresident Artur Mas i ell mateix han enviat al rei Felip VI com a prèvia a la visita del monarca aquest divendres a Tarragona, la primera a Catalunya des que Torra va prendre possessió i a la qual el cap de l'executiu català encara no ha confirmat l'assistència. "Institucionalment, el Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya", assegura Puigdemont. 
El Rei ha de decidir si vol continuar sent una paret on no es reconeixen la majoria dels catalans o una monarquia parlamentària europea
Aquest divendres el Rei serà a Tarragona amb Pedro Sánchez, en la seva primera visita a Catalunya des que Quim Torra és president de la Generalitat. Hi ha hagut molt de debat sobre si el president hi ha d'anar o no a l'acte encapçalat pel Rei i el Govern ha fet pública una carta dels tres presidents dirigida al monarca. És una última oportunitat per al diàleg?
D’entrada, ja és gros que li hàgim de recordar al cap d’Estat que el seu deure és ser cap d’Estat de tots, els que li cauen bé i els que no li caiem bé. Si no, no és el cap d’Estat constitucional i, per tant, la seva figura entra en una crisi constitucional claríssima. Però li hem de recordar. No ha actuat, no s’ha comportat com a cap d’Estat de tots els ciutadans de l’Estat espanyol. En segon lloc, ha negligit un paper que s’ha trobat molt a faltar durant molts anys ―especialment des del 3 d’octubre amb el seu inefable discurs―, que és el paper de moderació i arbitratge davant de conflictes que són constitucionals, que són polítics, que no són penals. Si no, la seva figura de què serveix? Li recordem això. I li recordem que si no s’incentiva el diàleg, si no es posen les condicions per a la resolució política d’un conflicte polític, tornarem a estar allà mateix. I el Rei ha de triar què vol ser, si vol continuar sent una paret en la qual no es reconeguin una immensa majoria dels catalans, tal com diuen les enquestes, siguin partidaris de la independència o no, o si vol actuar, com el que s’hauria de suposar que hauria de fer, com una monarquia parlamentària europea.
Quina ha de ser la seva resposta, quin gest esperen?
Ell sabrà el que ha de fer. No ens toca a nosaltres dir què ha de fer. A nosaltres ens toca enviar-li aquesta carta amb una legitimitat de les majories que ens han avalat, al president Mas, al president Torra i a mi. Per tant, gens menyspreable, gens negligible. I faria bé d’escoltar.
Creu que escoltarà?
No estic en la pell de la Casa Reial. És evident que el 3 d’octubre no va escoltar. Hi ha una tradició de no escoltar. Mai no és tard per a res. Si comencés per escoltar, que crec que fins ara no és inconstitucional, donaria un senyal clar que ha entès el missatge que li envia la societat catalana a l’Estat espanyol: primer, que les coses no poden continuar, en cap cas, d’aquesta manera; segon, que nosaltres volem decidir el nostre futur; tercer, que el nostre futur el volem decidir votant tots; i quart, que nosaltres tenim dret a l’autodeterminació perquè som una nació. I, per tant, tenim un dret no només reconegut per Nacions Unides sinó subscrit pel Regne d’Espanya.
La figura del cap d'Estat s'ha anat encastellant i empetitint
El president Torra en una postdata de la carta li demana una reunió aquest divendres. Podria ser un primer gest?
Fins ara ha anat perdent l’oportunitat de fer gestos. Matisar el discurs del 3-O, adreçar-se a una part molt significativa de Catalunya, que ja no se sent espanyola, que és obertament republicana, ha perdut totes les oportunitats que ha tingut. S’ha anat encastellant i empetitint la figura del cap d’Estat. Té oportunitats, sí, aquest divendres en té una claríssima. Però la nostra responsabilitat és enviar aquest missatge, estar, com ha dit el president Torra, a disposició del moment en què en vulgui parlar, perquè és bastant insòlit que no se n’hagi parlat fins ara, que el cap d’Estat no hagi tingut el més mínim interès a saber què opina aquesta part dels seus suposats ciutadans, del conflicte que tenim.
Tenim clar que amb el Rei del 3-O no anem enlloc, que no volem el Rei del 3-O i de moment tenim el Rei del 3-O
Torra no ha dit si hi anirà o no. De la carta hem de deduir que hi anirà...
...
No?
La carta és molt explícita. El Rei del 3-O és el que inaugurarà els Jocs del Mediterrani o és un altre Rei? Crec que mereixem saber-ho. Perquè tots tenim clar a Catalunya, no només independentistes, la immensa majoria de demòcrates catalans, pensin o no a favor de la independència de Catalunya, tenim clar que amb el Rei del 3-O no anem enlloc, que no volem el Rei del 3-O i de moment tenim el Rei del 3-O i ara té una oportunitat per aclarir exactament quin Rei ve a inaugurar a Tarragona, el Rei que va dir el a por ellos, el que va avalar la violència i la repressió, el que va parlar només a una part dels ciutadans, o el que es comporta com el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària europea. No ho sabem.
Per tant, en funció de quin es presentarà se sabrà si el president hi ha d’anar o no?
El president Torra decidirà i decidirà bé.
Què li ha aconsellat?
No li aconsello aquestes coses. Al president Torra no li fa falta els consells meus en aquest cas per prendre una decisió. Parlem de moltes coses, naturalment, però la decisió que prengui que la té molt meditada com es desprèn de la carta, serà per a mi la vàlida.
En cas que finalment es reuneixin, aquest hauria de ser el missatge de Torra, una darrera oportunitat d’intentar reconduir la situació?
El Rei té una funció arbitral i moderadora, no ha de negociar contingut polític de res, però, com a cap d’Estat, si vol ser cap d’Estat de tots, té l’obligació d’escoltar, i de respectar, cosa que no ha fet fins ara. Que escoltés i respectés seria un salt important en l’actitud de l’actual cap d’Estat i probablement també en l’actitud dels Borbons en relació a Catalunya. Veurem, no podem ser segurament molt optimistes sobre aquesta rectificació necessària de la monarquia davant de Catalunya. Però, és la seva decisió. Ells decidiran si volen continuar d’esquenes a Catalunya o en contra, fins i tot, d’una majoria important de la població de Catalunya, que no accepta aquesta repressió o, pel contrari, volen començar a actuar com a cap d’Estat d’una monarquia europea.
El Rei del 3-O no ens agrada als catalans
En cas que el president acompanyi al Rei a Tarragona, la gent entendrà que segui al costat del Rei que va fer aquell discurs després de les carregades de l'1-O? En l'altra plat de la balança, si no hi va, temen que sembli que cedeix la representació del país al Rei i al president del govern espanyol?
Dependrà molt de la resposta de la Casa Reial a aquesta carta. És normal. Li enviem un missatge, un missatge argumentat, carregat de legitimitat del que representem, no es pot fer l’orni. Això determinarà quina actitud hem de tenir. Però, en qualsevol cas, la decisió que prengui el president Torra em representarà.
La següent cita que té el Rei és a Girona. L’alcaldessa, Marta Madrenas, ha deixat clar que no vol que es torni a fer els premis princesa de Girona a Girona l'any vinent. Com ho veu, vostè que ha estat alcalde de la ciutat?
La decisió és molt correcta i molt encertada. Institucionalment, el Rei del 3-O no pot ser benvingut a Girona, com no ho és a Catalunya. Ja ha vingut en anteriors ocasions i ha comprovat que els reis del 3-O no ens agraden als catalans. Si ha llegit l’enquesta del CEO, suposo que algú li haurà explicat que ha aconseguit una cosa que no ha aconseguit cap altra institució, que un 60% dels catalans qualifiquin amb un zero la monarquia espanyola. Per tant, és una conseqüència lògica, democràtica, ciutadana, d’un cap d’Estat que actua clarament en contra del que és una majoria de la població a Girona. Per tant, és normal que en l’àmbit institucional l’Ajuntament de Girona i la societat gironina actuï en conseqüència amb això. No hauria de sorprendre ningú.
Què més han de demostrar els germans Roca de servei al país
La decisió dels germans Roca de cedir un espai per al lliurament dels premis ha provocat certa resposta en contra, com la del regidor Lluc Salellas. Vostè ha sortit a fer costat als germans. Li preocupa que es produeixin aquestes situacions?
Home sí, perquè una cosa és la responsabilitat institucional i política i una altra la particular i privada. Jo em sento representat per l’hospitalitat de tothom, en l`àmbit privat em sento representat per la qualitat i excel·lència del Celler de Can Roca, que ahir va tornar-ho a demostrar en la gala dels 50 millors restaurants del món, aconseguint la segona posició després d’estar en la tercera. Què més han de demostrar els germans Roca de servir el país a través d’allò que ells poden servir el país, ells no són polítics, i no se’ls demana que facin política, ells han de fer-ho a través de la qualitat, l’excel·lència, donar valor al producte de proximitat, d'explicar bé els nostres vins, de tenir un compromís molt alt amb el tercer sector i amb la societat en general. Des d’aquest punt de vista el seu establiment té les portes obertes a tot el món. Per a mi, com a país, és un orgull que atragui l’interès de tantíssimes persones d’arreu del món.



Marta Lasalas

dimecres, 20 de juny de 2018

18/11/2016. Adolfo Suárez no va sotmetre a referèndum la monarquia per no perdre. L'expresident del govern espanyol Adolfo Suárez va revelar l'any 1995 en una entrevista televisada, que durant la transició no es va fer un referèndum sobre si s'havia de reinstaurar la monarquia o establir una república, perquè les enquestes deien que els partidaris del rei perdrien. Por qué el Rey está en la Ley para la Reforma Política? En aquesta entrevista, Suárez va explicar, tapant el micròfon de solapa que portava a la camisa, que "simplement" no es va preguntar perquè "quan la major part dels caps de govern estrangers demanaven que es fes un referèndum sobre monarquia o república, feia enquestes i perdíem". Davant la possibilitat de perdre, doncs, l'expresident va assegurar-se la monarquia "posant el Rei i la paraula monarquia a la llei". Suárez també assegurava aleshores que havia estat el socialista Felipe González qui havia demanat "als altres (als governs estrangers) que demanessin" [el referèndum]. Adolfo Suárez, va assegurar a través de la Reforma Política del 1977 la permanència de la institució.

Benvolguts,

En aquest Bloc hem fet sovint referència a la Transició, que nosaltres n’hem dit sempre  Transacció. Hem parlat de soroll de sabres, hem parlat dels “pares de la pàtria” que tenien una relació contínua, obligada, amb la cúpula militar, amb militars sicaris que portaven cada paràgraf que els negociadors no veien clar a que la cúpula militar donés el seu vist-i-plau o modifiqués el paràgraf, l’article, la pàgina o el que fos.

Tot aquest tragí l’havíem intuït però mai no havíem tingut una veu de primera ma, la del president espanyol Suárez que ho expliqués amb la claredat que hi ha en aquest vídeo!
És increïble que aquesta confessió de primera ma, o de primera boca, de l’ex-Secretario General del Movimiento, no hagi revoltat cel i terra. 

No ens adonem que la història de l’Espanya borbofranquista d’aquests darrers 40 anys hauria estat completament diferent i no hauria estat borbofranquista?

Com és que els polítics espanyols decents i no corruptes no han protestat per aquesta confessió? I com és que els polítics catalans decents i no corruptes tampoc?

Oi que les dretes i les l’esquerres espanyoles i catalanes no tenien dret a putejar-nos d’aquesta manera? Per què no ho hem portat a Europa? Al Tribunal dels Drets Humans? És que tot és corrupció? Per tot arreu?

Vegem l’article i sobretot el vídeo:

diumenge, 17 de juny de 2018

12/06/2018. Gustau Nerín. Una nova visió de Roma amb les tecnologies més noves i les àmfores més velles. La col·laboració entre historiadors, matemàtics, informàtics i físics ha permés una revisió en profunditat de tot allò que sabíem sobre les xarxes comercials d'aliments a l'imperi romà. Això ha estat possible gràcies al projecte europeu "Production and distribution of food during the Roman Empire: economic and political dynamic", en el que participa el Centre per a l'Estudi de la Interdependència Provincial a l'Antiguitat Clàssica (CEIPAC) de la Universitat de Barcelona. En general parlem de la utilització de les dades existents (big data) amb les prioritats convenients. Sigui amb el coneixement sobre l’economia de les àmfores a l’Imperi romà o amb l’escalfament actual de la terra. Entenguem-ho, la humanitat tenia les dades per haver conegut amb molta antel·lació la magnitud del forat d’ozó i l’escalfament exagerat de la terra. Podria haver actuat amb més cel·leritat, i quan se’n varen adonar ja era massa tard!

Benvolguts,

Avui toquem un tema històrico-econòmic apassionant: Una nova visió de Roma amb les tecnologies més noves i les àmfores més velles, explicat per Gustau Nerin i publicat a El Nacional. Els informàtics estudiosos del “big data”, els que usen l’estadística per aprofundir en la història econòmica, i senzillament els que gaudeixen amb els coneixements que fins ara no tenien, poden estar interessasts per aquest article.

El meu interès per aquests camps de la ciència se’m va despertar fa molts anys quan en una notícia de diari sobre el forat d’ozó sobre l’Antàrtida vaig saber que els satèl·lits meteorològics havien ja en aquell moment acumulat prou informació sobre aquest tema com per haver actuat els governs mundials per iniciar la lluita contra el forat d’ozó, l’escalfament de la terra, el desgel, l’augment dels nivells d’aigua en els oceans amb la seqüela de la inundació de les terres baixes en general i les conques baixes dels rius, ja protegides amb dics, com fan a Holanda, etc.

I se’m va desperar l’interès quan la notícia acabava explicant que tota aquella ingent quantitat d’informació que hauria d’haver estat útil des de feia anys no s’havia utilitzat perquè no hi havia prou mitjans de tractament d’aquestes informacions ni s’havia dedicat potència de càlcul ni equips d’informàtics preparats per a poder actuar. El corol·lari és que no hi havia prou dedicació a aquest tema, no li havien dedicat la prioritat adequada i sobretot no s’havien adressat els estudis a investigar aquests camps que podien semblar poc importants davant d’altres camps estimats com a més importants, més rendibles, en aquells moments. 

Entenguem-ho, la humanitat tenia les dades, podria haver actuat amb més cel·leritat, i quan se’n varen adonar ja era massa tard!

Vegem l’article:

divendres, 15 de juny de 2018

12/06/2018. Redacció. Vilaweb. Ciutadans va pagar la manifestació de policies espanyols i guàrdies civils a Barcelona. En canvi de pagar bona part de les despeses de la mobilització del 20 de gener, van cedir el protagonisme a Albert Rivera. El diari Público ha explicat avui que Ciutadans va pagar la major part del cost de la manifestació del 20 de gener de policies espanyols i guàrdies civils a Barcelona. Els agents van reivindicar l’equiparació salarial amb els Mossos d’Esquadra, l’Ertzaintza i la Policia Foral de Navarra. L’associació havia aplegat 5.000 euros per a pagar les despeses derivades de la manifestació, amb autobusos pagats de tot l’estat, un escenari, un equip de so i fins i tot un globus aerostàtic. Una despesa que arribava fins a 17.000 euros. En canvi d’això, Albert Rivera hi havia de tenir un paper protagonista. I tal dit, tal fet: Rivera va encapçalar la manifestació, juntament amb Inés Arrimadas, Xavier García Albiol i diputats de Ciutadans al parlament. El responsable d’aquesta maniobra fou Miguel Ángel Gutiérrez, portaveu d’Interior del grup de Ciutadans al congrés espanyol. A més, les fonts policíaques citades per Público expliquen que qui va promoure la manifestació a Barcelona van ser precisament Ciutadans i Societat Civil Catalana, i que l’objectiu era convertir-la en un acte contra els partits independentistes.


Benvolguts,

Quin fàstic!  Quin fàstic!  Quin fàstic!  


Llegiu-vos bé aquest apunt i us adonareu de com són de miserables els bandarres de Ciudadanos. Com els falangistes en la II República espanyola. Intrigants, traidors i sembradors de discòrdia i odi en espais com el Congreso espanyol dels anys 31-36 o el Parlament de Catalunya actualment. I no vull insultar per odi sinó perquè s'ho mereixen. Quan volgueu en fem una conferència oberta amb taula rodona a continuació! 

Recordem que els fets del 20 de gener a Barcelona, la manifestació de policies i guàrdies civils espanyols reclamant l'equiparació salarial amb el mossos d'esquadra, s'esdevingueren amb la sorpresa dels barcelonins, amb una maqnifestació que no era la seva, reclamant una equiparació de salaris estranya, amb la carcúndia espanyola venint en autocar de l'Espanya profunda a fer de "palmeros", amb la col·laboració dels fatxes del 155, els falangistes, borbofranquistes i de las JONS, que fins i tot ens vàrem estranyar que s'hi hagués afegit algun mosso despistat. Tota aquesta fatxenderia són els denunciats en aquest article, I recordem que un mes abans del 20 de gener tota aquesta gentussa havien perdut unes eleccions que ells mateixos, amb totes les forces de l'Estat de no-dret ajudant materialment i espiritualment els tres partits del 155, PP (4 escons), PSOE (9 escons), Ciudadanos (35 escons) havien muntat per tal de guanyar per golejada, i havien perdut per golejada!

Recordeu quan l'endemà l'"emepuntoRajoy" no es va voler reunir amb cap diputat català indepe que hagués guanyat les eleccions i va dir que ell només es reuniria amb l'Arrimadas...

Recordem també que Ciudadanos pretenia fer barallar i/o odiar els mossos amb la guàrdia urbana, amb la policia armada i amb la guàrdia civil. Amb quin propòsit? Ben facil encara que fins ara no ho havíem entès. Ells pretenien enemistar tothom amb tothom, engatussant els primers organitzadors i prometent i donant desenes de milers d'euros que de segur havien sortit del Ministerio del Interior i que aneu a saber en quines butxaques varen anar a parar...

A partir d'aquests fets us podeu sorprendre com tots hem fet en saber que no fou una manifestació sinó una mena de festa de l'abre, una actuació teatral a la que els actors es varen portar també el públic i la claca. I tot pagat per Ciudadanos!

Vegem l'article del Vilaweb recollint informació dels mestres de periodisme d'investigació de Público:


Ciutadans va pagar la manifestació de policies espanyols i guàrdies civils a Barcelona, segons Público

A canvi de pagar bona part de les despeses de la mobilització del 20 de gener, van cedir el protagonisme a Albert Rivera

Per: Redacció

 12/06/2018  21:12

El diari Público ha explicat avui que Ciutadans va pagar la major part del cost de la manifestació del 20 de gener de policies espanyols i guàrdies civils a Barcelona. Els agents van reivindicar l’equiparació salarial amb els Mossos d’Esquadra, l’Ertzaintza i la Policia Foral de Navarra.

L’associació Jusapol havia aplegat 5.000 euros per a pagar les despeses derivades de la manifestació, amb autobusos pagats de tot l’estat, un escenari, un equip de so i fins i tot un globus aerostàtic. Una despesa que arribava fins a 17.000 euros.

En canvi d’això, Albert Rivera hi havia de tenir un paper protagonista. I tal dit, tal fet: Rivera va encapçalar la manifestació, juntament amb Inés Arrimadas, Xavier García Albiol i diputats de Ciutadans al parlament. Público cita un escrit de dimissió del coordinador de Jusapol a Madrid, Carlos Morales, en què criticava l’apropiació de les reivindicacions dels cossos policíacs per part de Ciutadans amb l’objectiu de beneficiar Rivera i la manipulació que aquest partit havia fet de l’associació.

Segons Público, Ciutadans va aprofitar-se de l’èxit de Jusapol i va forçar-ne la transformació en un sindicat policíac (Jupol), cosa que violava els compromisos constituents de l’associació. El responsable d’aquesta maniobra fou Miguel Ángel Gutiérrez, portaveu d’Interior del grup de Ciutadans al congrés espanyol. El diari explica que Gutiérrez ha negat que el partit hagi pagat cap mobilització.

A més, les fonts policíaques citades per Público expliquen que qui va promoure la manifestació a Barcelona van ser precisament Ciutadans i Societat Civil Catalana, i que l’objectiu era convertir-la en un acte contra els partits independentistes.



dijous, 14 de juny de 2018

05/06/2018. Enric Vila. La guerra que no es veu. L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i de Quim Torra a la presidència de la Generalitat m’ha recordat un documental de John Pilguer sobre la munió de mentides que es van dir per justificar les guerres de l'Iraq i l’Afganistan. El documental explica que, a l'equador de la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic Lloyd George va dir a l’editor de The Guardian: “Si la gent sabés la veritat, la guerra s’acabaria demà mateix, però, per descomptat, no la sap ni la pot saber”. En tot conflicte sempre hi ha una guerra paral·lela que els governs fan contra la intel·ligència de la gent. Fins i tot en temps de pau els governants miren de guanyar-se el cor de la gent amb manipulacions més o menys interessades. La caiguda del PP, després dels atemptats de l'11-M, no s’explica sense les mentides que el govern d’Aznar va dir per guanyar terreny en la guerra contra ETA i, al mateix temps, per evitar que la carnisseria es pogués relacionar amb els soldats que Espanya havia destinat en la invasió de l’Iraq.



Enric Vila
 
Barcelona. Dimarts, 5 de juny de 2018


L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i de Quim Torra a la presidència de la Generalitat m’ha recordat un documental de John Pilguer sobre la munió de mentides que es van dir per justificar les guerres de l'Iraq i l’Afganistan.

El documental explica que, a l'equador de la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic Lloyd George va dir a l’editor de The Guardian: “Si la gent sabés la veritat, la guerra s’acabaria demà mateix, però, per descomptat, no la sap ni la pot saber”.

En tot conflicte sempre hi ha una guerra paral·lela que els governs fan contra la intel·ligència de la gent. Aquesta guerra que no es veu de vegades serveix per reforçar la societat al voltant d’uns valors durs, que en permeten la supervivència en temps difícils. D’altres vegades posen les bases de la destrucció dels mateixos règims que les condueixen o fins i tot dels països que governen. Naturalment, el resultat depèn tant de la sofisticació dels discursos oficials com de la consistència del poble que els escolta. 

Fins i tot en temps de pau els governants miren de guanyar-se el cor de la gent amb manipulacions més o menys interessades. Malgrat això, la realitat posa els seus límits i quan els polítics forcen massa els discursos en paguen les conseqüències. La caiguda del PP, després dels atemptats de l'11-M, no s’explica sense les mentides que el govern d’Aznar va dir per guanyar terreny en la guerra contra ETA i, al mateix temps, per evitar que la carnisseria es pogués relacionar amb els soldats que Espanya havia destinat en la invasió de l’Iraq. 

La caiguda de Zapatero i la fabulosa desorientació que va produir entre els votants del PSOE tampoc no es pot explicar sense els abusos de la propaganda. El govern socialista va acabar pagant més cara del que hauria sigut necessari la seva responsabilitat en la crisi econòmica a còpia d’intentar negar-la. No és casualitat que Rajoy hagi caigut més pels abusos que va cometre quan lluitava per sobreviure a l’oposició, durant la seva llarga travessia pel desert, que no pas per la gestió que ha fet del conflicte amb Catalunya.

La tornada de Josep Borrell deixa claríssim que el PSOE i el PP estan perfectament d’acord. Si Rajoy ha estat substituït ha sigut perquè la corrupció debilitava el discurs espanyol sobre la legalitat que fins ara ha servit per justificar l’Estat davant de l’independentisme.

Encara que ERC i PDeCAT intentin vendre la moto que els socialistes volen començar una segona Transició, l’única raó que explica la caiguda de Rajoy és que Madrid necessita continuar la política centralitzadora de manera controlada.

Sánchez no neix condemnat perquè hagi rebut el suport dels independentistes. La mentida que l’acabarà atrapant és que ha hagut de dir que feia fora Rajoy per culpa de la corrupció, quan la corrupció només és una excusa per frenar els nois de Ciutadans i reforçar l’Estat davant de Catalunya. Amb el temps es veurà que el PSOE i el PP han pactat per intentar salvar la unitat d’Espanya i que la corrupció i el diàleg amb Catalunya són pura propaganda.

Així mateix, el president Quim Torra no té possibilitats de reconduir la situació, per molt que parli amb Sánchez, i fins i tot encara que el nou president espanyol volgués i tingués marge per ajudar-lo. En l’entrevista que Vicent Sanchis li va fer a TV3 tot era forçat. Es notava que Torra ha estat investit amb el suport de formacions que gesticulen per dissimular que han perdut el prestigi i la credibilitat davant de Madrid i davant dels electors independentistes. 

Ja fa anys que els polítics catalans actuen com si les paraules no volguessin dir res i al final sempre s’acaben escanyant amb els seus propis discursos. Això explica que, l’endemà mateix del referèndum, Oriol Junqueras i el seu equip es reunissin esparverats i arribessin a la curiosa conclusió que havien "donat massa corda a la gent”. A l’entorn de Puigdemont estaven contents perquè, malgrat les bufetades i que l’1 d’octubre superava el 9-N, Junqueras havia incomplert el pacte amb l’Estat de contenir la situació amb un referèndum de baixa intensitat que no posés Espanya contra les cordes. 

La insistència en el discurs de la violència policial va ser un intent de salvar l’estratègia original, que buscava un fracàs honrós per poder convocar eleccions. A Puigdemont i el seu entorn els permetia continuar explotant el victimisme, mentre que els republicans hi van trobar una manera de justificar davant de Madrid que la situació els hagués sortit de mare. Junqueras es va voler quedar pensant que canviaria uns mesos de presó per 20 anys de presidència, sense entendre que l’Estat canviaria l’estratègia una vegada constatada la derrota i que el país anava al marge dels polítics.

Al final, doncs, no va servir de res que Montoro intervingués els comptes de la Generalitat abans del referèndum perquè Junqueras no pogués ésser acusat de malversació. Cada vegada que els dirigents catalans han cregut que no hi havia ningú per donar contingut a les seves paraules, s’han vist arrossegats per la gent i han acabat castigats per l’Estat espanyol.

 És lògic pensar que el mateix procés demagògic que va portar fins al 9-N i fins a l’1 d’octubre, tard o d’hora farà aparèixer polítics nous que es prendran seriosament la idea d’implementar la República, que ara es fa circular amb tanta alegria.

Igual que les mentides sobre la guerra d'Iraq es van girar contra els seus promotors, també les mentides del procés transformaran la situació espanyola. La degradació de la política acabarà destruint la mentida de fons que ha articulat les estratègies catalanes i ha sostingut la unitat d'Espanya els darrers anys: la idea que la independència és impossible. Si, com va dir el profeta, al final tot torna al seu origen, l'independentisme quedarà en mans dels actors que van promoure el moviment de base i les consultes de 2009 i 2011.

Enric Vila  

dimarts, 12 de juny de 2018

07/06/2018. Oriol Bäbler. Entrevista Ignacio Escolar: ‘Pedro Sánchez no pot treure els dirigents independentistes de la presó’. L’estratègia jurídica del jutge Pablo Llarena, el paper de la justícia europea, el paper de Pedro Sánchez i el PSOE i el cas Gürtel. Perquè hi hagi una democràcia plena cal una justícia independent i creïble. Quan parlem del segrest de la justícia, com a idea, ens referim a una cosa molt concreta: les eines de pressió i control que tenen el poder polític i els partits sobre els jutges per a condicionar la justícia. Tot i que no sempre ho aconsegueixen. Això per si mateix ja és un atac a la democràcia. No podem tenir una democràcia forta sense una justícia independent. Tanmateix, sí que tenim un sistema institucional dissenyat d’una manera que potencialment permet tota mena de temptatives per a controlar i modificar les actuacions judicials. És en les qüestions de gran rellevància política on s’intensifiquen aquestes pressions. En el cas Gürtel, quan es dicta la sentència, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que és un organisme amb fortes connexions polítiques, decideix d’alterar la composició del tribunal. I això té un efecte contundent. A l’hora de decidir les presons provisionals, el jutge De Prada, un magistrat clau en la sentència, no pot participar de la decisió. Cal ressaltar, com fem al llibre, que el sistema té virtuts i hi ha moltíssimes actuacions que demostren la seva independència.


Benvolguts,

Vet aquí una entrevista exemplar, amb una oportunitat clara que és la lluita-contuberni entre polítics i jutges. El Lawfare, vaja. I l’evidència de les trampes així com la impossibilitat de no fer-ne.



Parlem amb Joaquim Bosch, ex-portaveu de Jutges per a la Democràcia, i Ignacio Escolar, director d'ElDiario.es, que acaben de publicar 'El secuestro de la justicia' (Roca Editorial)

 07/06/2018  22:00

Estan cansats. L’avió provinent de Las Palmas ha aterrat a Barcelona de matinada. Poques hores de son i, des de bon matí, amunt i avall amb la ronda mediàtica: televisió, ràdio, diari… I a la tarda? Presentació en una llibreria cèntrica. El culpable de tot plegat és el llibre El secuestro de la justicia (Roca Editorial), en què analitzen la crisi del sistema judicial espanyol arran de les ingerències polítiques.

Quedem amb Joaquim Bosch, jutge i ex-portaveu de Jutges per a la Democràcia, i Ignacio Escolar, director d’ElDiario.es, en un hotel de pedra grisosa. Entre la brisa del port i les ombres del cor antic de la ciutat. Amb ells parlem de l’estratègia jurídica del jutge Pablo Llarena, del paper de la justícia europea, de Pedro Sánchez i el PSOE, del cas Gürtel i moltes coses més.

Engeguem l’enregistradora de veu, obren els ulls i s’obliden del cansament.

El segrest de la justícia és el pas previ al segrest de la democràcia?
Ignacio Escolar [I.E.]: Va relacionat. Perquè hi hagi una democràcia plena cal una justícia independent i creïble. Quan parlem del segrest de la justícia, com a idea, ens referim a una cosa molt concreta: les eines de pressió i control que tenen el poder polític i els partits sobre els jutges per a condicionar la justícia. Tot i que no sempre ho aconsegueixen. Això per si mateix ja és un atac a la democràcia. 

No podem tenir una democràcia forta sense una justícia independent.

—Joaquim Bosch [J.B.]: En el llibre, la tesi central no és que la justícia estigui completament segrestada. Hi ha tensions entre els intents del poder judicial per a actuar de manera independent i aplicar l’ordenament jurídic, per exemple en els casos de corrupció, i les ingerències partidistes per a evitar que això passi. De fet, recentment ha aparegut una sentència molt important, la del cas Gürtel, que de manera directa o indirecta ha acabat causant un canvi de govern. Això demostra que el control no és mai absolut, malgrat la voluntat de ser-ho. Tanmateix, sí que tenim un sistema institucional dissenyat d’una manera que potencialment permet tota mena de temptatives per a controlar i modificar les actuacions judicials. És en les qüestions de gran rellevància política on s’intensifiquen aquestes pressions. Recuperant el cas Gürtel, quan es dicta la sentència, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que és un organisme amb fortes connexions polítiques, decideix d’alterar la composició del tribunal. I això té un efecte contundent. A l’hora de decidir les presons provisionals, el jutge De Prada, un magistrat clau en la sentència, no pot participar de la decisió. Dit això, vull ressaltar, com fem al llibre, que el sistema té virtuts i hi ha moltíssimes actuacions que demostren la seva independència.

Ara que esmenteu el cas Gürtel, quina valoració feu de la sentència?
I.E.: És una sentència molt important perquè deixa establert que a Espanya hi havia una trama de corrupció institucional lligada al PP i acredita que hi havia una caixa B d’ençà que es va crear el partit fins al 2008, com a mínim. També és important perquè ha tingut conseqüències gravíssimes. Crec que Mariano Rajoy no cau per la Gürtel i prou, la gestió de Catalunya també hi ha influït, però en gran part l’enfonsa el pes de la sentència.

Allò que deien que la corrupció no passa factura és fals. La factura pot tardar a arribar, però arriba. És una sentència molt sòlida, malgrat les mentides del PP i els seus portaveus per a treure-li importància. Per citar-ne algunes. Això que diuen que no és una condemna penal… Evidentment! Era impossible que ho fos, perquè en el moment dels fets no hi havia possibilitats legals per a condemnar penalment una persona jurídica. No existia la responsabilitat penal d’un partit, una associació o un sindicat. També es queixen que parli de la caixa B tot i que aquest no és el procés judicial de la caixa B, com si el tribunal s’extralimités. Vejam… En aquesta sentència també es parla de l’apropiació indeguda, del robatori de Bárcenas i la seva muller de la caixa B del PP. Per fer això, s’ha de parlar necessàriament de la comptabilitat paral·lela. La sentència, insisteixo, és molt potent.

I del vot particular?
—I.E.: Cerca l’absolució del PP i tracta altres qüestions laterals, però en cap cas desmenteix l’eix central de la sentència: la trama institucional de corrupció i la caixa B del partit.
I com a jutge, Joaquim Bosch, què en dieu?
J.B.: És una de les sentències més importants de la història de la nostra democràcia. Demostra que no són casos aïllats, com han volgut fer veure alguns polítics. Tenim elements estructurals de corrupció. Tenim una corrupció molt instal·lada en el sistema i, per tant, el problema no es resol amb mesures purament puntuals. Calen accions globals contra aquesta xacra. La dinàmica del cas Gürtel s’ha repetit en àmbits molt diferents al País Valencià, a Catalunya, a les Illes Balears, a Galícia, a Andalusia i a Madrid. La sentència descriu dinàmiques que s’investiguen en altres parts de l’estat i exposen uns hàbits que tenen unes arrels molt llargues. La corrupció no és flor d’un dia.

Parleu d’unes pràctiques corruptes gairebé cròniques. El cas Gürtel no s’ha tancat i encara s’han de fer públiques les sentències de qüestions tan rellevants com els sobresous i la caixa B. És possible parlar de la il·legalització del PP en un futur?

I.E.: Crec que és políticament irrealitzable perquè és una decisió que l’hauria de prendre el Tribunal Suprem. Els seus jutges han estat nomenats majoritàriament pel CGPJ, que està controlat pel PP. En cap cas pensarien en una decisió com aquesta. Tot i que hi ha fons per a exposar el debat, crec que és impossible que passi i, a més a més, a mi no m’agrada gens això d’il·legalitzar formacions polítiques. No hauríem d’acceptar que es prohibeixin partits, fins i tot, encara que tingui casos tan flagrants de corrupció. Em sembla molt complicat de justificar una mesura tan dràstica.

—J.B.: Em sembla jurídicament dubtós. Per a il·legalitzar un partit, s’ha de demostrar que tota l’estructura és un entramat per a delinquir. I encara que hi ha investigacions de molta entitat contra càrrecs del PP, no crec que sigui el cas. El PP té unes idees que poden agradar més o menys, però és evident que la seva activitat principal és la política. El fet que hi hagi espais de certa rellevància que hagin caigut en el món de la corrupció, no vol dir que tot el partit hi estigui implicat.

—Al llibre esmenteu les crítiques reiterades del Consell d’Europa contra la politització de la justícia espanyola. Passen els anys i l’estat espanyol no en fa cas. És possible que en algun moment la Unió Europea decideixi de fer un pas endavant i activi l’article 7 del Tractat de la Unió, tal com ha fet amb Polònia?

—I.E.: Em sembla molt difícil que arribem a aquest extrem. Però és cert que fa molt de temps que arriben crides des d’Europa perquè fem canvis en el sistema judicial. Ara bé, crec que som molt lluny de ser Polònia.

—J.B.: Ho trobo complicat. Les crítiques són molt dures i creixents. L’últim informe del grup GRECO del Consell d’Europa ha estat especialment contundent, però tot i això, no hem arribat als nivells de manipulació de Polònia, on sí que hi ha alteracions de principis bàsics del poder judicial i interferències directes. Crec que som en una situació intermèdia. Tenim uns estats europeus que majoritàriament tenen unes estructures de separació de poders que són molt sòlides i que tenen uns consells de la judicatura que són principalment nomenats pels mateixos jutges.

Tanmateix, a l’estat espanyol són els polítics els qui ho reparteixen tot. I tenim també unes estructures que, segons diu el Consell d’Europa, en determinats tribunals, com el Suprem i l’Audiència Nacional, els magistrats no són designats per criteris de meritocràcia. I això, sincerament, és una crítica duríssima del Consell. Ens cal reconduir la situació.

Però també és veritat que el Consell d’Europa no té capacitat sancionadora. Sense aquest poder coercitiu, quin incentiu pot tenir l’estat per a canviar?

I.E.: Evidentment. L’incentiu no pot arribar des de fora d’Espanya. La clau de tot plegat és que la societat s’adoni que és molt important tenir una justícia independent. I per això, en part, hem escrit aquest llibre, per explicar un mecanisme molt opac de control de la justícia per part dels partits polítics. Com funciona? Quins són els mecanismes? Com és exactament el protocol que fan servir? Com són lleis que els donen cobertura? Tot això ho expliquem. Saber com funciona el segrest pot ajudar a combatre’l.

Canviem de tema i parlem ara del Principat. Com valoreu les actuacions del Suprem i l’Audiència espanyola en la macrocausa contra el referèndum i la declaració d’independència?

I.E.: Jo sóc extremadament crític amb la manera com s’ha gestionat el procés judicial contra el primer d’octubre. Per començar, perquè han volgut solucionar un problema polític als tribunals. I després, crec que hi ha un munt d’exemples que demostren que fan justícia d’estat contra els dirigents independentistes. Una justícia que avantposa la defensa de l’estat, entesa com la seva integritat, al significat de les lleis. I això porta a errors que veiem aquests dies, com les decisions d’altres tribunals europeus de denegar les euroordres i les extradicions. Hi ha diverses coses que són discutibles. Hi ha infinitat de juristes i catedràtics que consideren que els fets del primer d’octubre poden tenir un procés judicial per un delicte de desobediència greu a l’autoritat, però això comporta penes d’inhabilitació, i no pas penes de trenta anys de presó com la rebel·lió. Un delicte que requereix violència. Violència exercida contra persones i no pas contra cotxes de la Guàrdia Civil. Per mi, és aquí on falla tot plegat. També en la competència. 

Per què aquests casos es jutgen a l’Audiència Nacional i al Suprem i no al TSJC? Doncs perquè és justícia d’estat. L’interès de l’estat passa per sobre de qualsevol cosa.
—J.B.: Ens trobem davant un problema polític. La meitat de la societat catalana, més o menys, no es troba a gust amb l’encaix dins l’estat espanyol i, no solament això, sinó que dóna suport a forces polítiques que defensen clarament trencar amb l’ordenament jurídic. És una situació greu que cal resoldre des de l’àmbit polític. No parlem només dels dirigents, els mateixos votants donen suport a postures contràries a la legalitat. Hi ha un problema polític de fons que la justícia no pot arreglar en solitari. La justícia té unes funcions, però la simple aplicació no farà que els disconformes a pertànyer a l’estat espanyol canviïn de parer. Cal cercar altres solucions. D’altra banda, hi ha veus molt solvents, com Xavier O’Callaghan, Joaquín Giménez i Martín Pallín, tots ells ex-magistrats del Suprem, que han criticat el discurs de la fiscalia i les decisions del Suprem. Consideren que no hi va haver cap alçament ni tampoc cap violència adreçada a obtenir per la força la independència. La violència de la qual parla el codi penal, a parer meu, és de tipus militar i significa una presa del poder gairebé automàtica. Els tribunals europeus sembla que també es decanten per aquesta visió crítica. I això s’ha de tenir en compte.

La moció de censura ha portat un canvi de govern. El president de la Generalitat, Quim Torra, ha demanat a Pedro Sánchez que faci gestos en relació amb els presos i la causa de l’1-O. Fins on pot anar la Moncloa?
—J.B
.: Això és una qüestió política i prefereixo que la contesti en Nacho.
—I.E.: Crec que el PSOE té capacitat per a fer coses, però no pas tantes com li demanen. La realitat és que ja s’ha demostrat que la capacitat de l’esquerra per a manar sobre la justícia és molt relativa. Ho va patir el mateix Zapatero quan va obrir el procés de pau amb ETA i va topar amb els jutges, que van demostrar una actitud molt hostil. Ara, encara que canviï el fiscal general de l’estat, Sánchez no pot treure els presos de les presons, per exemple. Tanmateix, sí que pot fer coses. Els pot acostar a presons catalanes, que seria una cosa desitjable, i també pot obrir una etapa de normalitat política amb el nou president de la Generalitat. És a dir, trobar-se, seure i parlar per cercar una sortida a un problema polític. I així, crec que podem arribar a una pantalla diferent de la que hem viscut fins ara. El que no pot fer el president del govern, afortunadament, ni aquest ni Mariano Rajoy, és treure i posar gent a la presó. Sincerament, penso que és fal·laç pensar que els ex-consellers i l’ex-vice-president de la Generalitat són a la presó perquè els ha posat Rajoy. Quan Soraya Sáenz de Santamaría se’n vanagloriava feia demagògia i populisme. Ja li agradaria tenir aquest poder. Sobretot, perquè gent com Bárcenas ara no seria entre reixes.

Sí que ha passat que una part de l’estat, els jutges, s’han pres aquesta causa com una cosa personal. I parlem de jutges que ocupen uns càrrecs gràcies a un sistema de promoció basat en el control polític, de manera que només ascendeixen aquells qui tenen una determinada visió del món. 

Tot i això, penso que han actuat amb una independència relativa. Un exemple és el cas de Joaquim Forn. El fiscal va demanar-ne l’alliberament i va ser Llarena qui li va denegar la llibertat. I això continuarà passant sigui qui sigui el fiscal.

Per despolititzar la pregunta, és sorprenent que la caiguda del govern comporti també la caiguda del fiscal general, una figura que també requereix certa independència.
J.B.: Tenim unes estructures institucionals molt febles pel que fa a la separació de poders. La fiscalia està tan vinculada amb el poder polític que quan cau el govern també ho fa el màxim representant de la fiscalia. Hauríem d’optar per altres sistemes de funcionament. Com el cas italià, en què el fiscal general és nomenat per un consell de la judicatura, que sí que és imparcial i té una autonomia real. O bé pel model del sistema parlamentari, en què demanen al fiscal uns requisits previs i després ha de ser escollit per una majoria qualificada. A més, els mandats del fiscal i els del parlament tenen durades diferents, de manera que les renovacions d’ambdues institucions no coincideixin.

Dèieu abans que les justícies europees es decanten per la visió crítica contra la instrucció de Llarena. Com s’ha d’interpretar l’àmbit internacional en el cas?
—J.B.: 
Ells fan una interpretació que, en la meva impressió, no parteix de les passions que vivim aquí. Em sembla una mirada més neutra i, evidentment, d’uns magistrats d’extraordinària solvència. Veuen els nostres problemes amb més distància. El seu ordenament jurídic no és exactament com el nostre, però a l’hora d’entrar en les analogies, ells sí que valoren que no hi ha la violència pròpia dels delictes equivalents a la rebel·lió. També entenen que la violència ha de ser exercida directament pels encausats i que ha de ser una violència amb capacitat per a aconseguir realment els objectius marcats. Entenen que les manifestacions que hi ha hagut a Catalunya han estat majoritàriament pacífiques i no tenien capacitat d’obtenir el poder per la força. Quan es va declarar la independència, tothom va anar cap a casa. Les valoracions que fan els òrgans judicials europeus és que no hi va haver cap violència realment rellevant, d’entitat i adreçada per mitjà d’un alçament, entès com un moviment ràpid, per a prendre el poder i imposar un nou estat.
—I.E.: Crec que la justícia europea despulla la instrucció del Suprem. El tribunal esperava, sabent que la rebel·lió és una tipificació penal molt discutible, que quan Europa opinés ja fes més d’una dècada que els dirigents independentistes fossin a la presó. Tal com ha passat amb la doctrina Parot i en molts altres casos relacionats amb ETA.

Què passa? Que la internacionalització de la causa fa que les decisions es prenguin en paral·lel a Madrid, Brussel·les, Kiel i Edimburg. Europa opina ara, al moment, i despulla l’estratègia de Llarena.

Crec que la internacionalització és una estratègia molt intel·ligent que posa en evidència les limitacions de la justícia espanyola per a jutjar qüestions d’estat. Quan l’estat sembla que és més important que la justícia. Jo, ho he dit diverses vegades, penso que el primer d’octubre fou un abús democràtic, perquè no hi havia mandat suficient per a posar en marxar una secessió unilateral. No hi era. Però crec que això té un càstig per la via de la inhabilitació per una desobediència greu a l’autoritat. O la malversació, si es demostra que s’han dilapidat fons públics. Però ja està. No cal fer l’estirabot i forçar el codi penal per voler encausar-los per rebel·lió. I aquest ha estat el gran error del Suprem quan ha afrontat el cas.

Ara que ho esmenteu, el Tribunal de Comptes acusa un ex-president de la Generalitat de malversació pel 9-N, malgrat que ni el TSJC ni el Suprem n’ha trobat cap indici. Què és el Tribunal de Comptes?
—I.E.:
 El Tribunal de Comptes és qualsevol cosa menys un tribunal. Al llibre expliquem un exemple que és bastant paradigmàtic. El president del tribunal durant molts anys, Ubaldo Nieto, apareix a la comptabilitat B del PP com a presumpte donant de diners. És esperpèntic. El màxim responsable de vigilar que els partits no es financin irregularment, ha finançat il·legalment el PP… Això posa en evidència el tribunal, que de fet no és un organisme judicial tal com els coneixem. Podem dir, fins i tot, que dins d’un sistema polititzat és el més manipulat.

Parlem d’un altre tribunal. Quin sentit té l’Audiència espanyola després de la desaparició d’ETA? Jutjar piulets i cançons?

—J.B.: S’hauria de repensar què és l’Audiència Nacional, perquè el context en què es va crear ha deixat d’existir. ETA ja no atempta i el seu paper ara és discutible. Li han ampliat les competències en dos sentits. Per una banda, investiga delictes amb un vincle dubtós amb el terrorisme, com n’és la justificació o qualsevol equivalent. Per una altra, també té competències en matèria de corrupció. I això és perillós, perquè és un tribunal molt exposat, i que el poder polític sempre ha considerat un tribunal d’estat. És més senzill intervenir en un òrgan en concret com l’Audiència que no pas en diversos jutjats d’una judicatura amb més de cinc mil membres. Un exemple que posem sovint, per explicar això, és el de la detenció de Carles Puigdemont. Ell surt de Finlàndia, passa per Suècia, Dinamarca i és detingut a Alemanya. El jutja el Suprem? No, qui es fa càrrec del cas és l’alt tribunal de Slesvig-Holstein, el territori on va ser detingut. Les extradicions, a l’estat espanyol, com va passar amb Billy El Niño, les resol l’Audiència Nacional i no el tribunal del territori. És perillós que hi hagi tribunals que trenquin excepcionalment el principi del jutge natural, cosa que no és maquillatge, sinó que cerca la imparcialitat i la independència del judici. S’hauria de reflexionar sobre les competències i la mateixa existència de l’Audiència Nacional.

—I.E.: És una anomalia a l’espai jurídic europeu, no hi ha cap més país amb un tribunal equivalent. 

Al final, a l’Audiència Nacional només hi ha sis jutjats d’instrucció. I en un moment, tres dels titulars d’aquests jutjats eren fora: a les ambaixades de Londres, París i Roma. 

Col·locats a dit pel govern i, mentre els titulars eren fora, el CGPJ podia nomenar-ne els substituts. I això va permetre que un jutge en una situació de temporalitat, com era Pablo Ruz, que cada sis mesos li havien de renovar la plaça, portés el cas de corrupció més important de la història recent d’Espanya, el cas Gürtel. 

És molt més còmode per al PP tenir un jutge que cada sis mesos decideixes si es queda o se’n va. De fet, al final, Ruz se’n va anar, sobretot, perquè feia massa bé la seva feina.
Algunes decisions que va prendre, com posar un registre a l’entrada de la seu del PP al carrer Gènova, van agradar molt poc. I per això ara Pablo Ruz treballa en un jutjat de Leganés. Si s’hagués portat bé, probablement continuaria a l’Audiència Nacional i més endavant faria el salt al Suprem

I aquí és on hi ha l’intent de segrest de la justícia, en la capacitat que té el poder polític, a través del CGPJ, per a decidir sobre la carrera dels jutges.

I malgrat tot això que heu comentat, sou extremadament optimistes amb la base del sistema.
J.B.: Hem de ser conscients que hi ha dos nivells. Jo sempre poso un exemple, he passat per diverses demarcacions judicials i sé a quin partit polític poden votar els meus companys, però en cap cas he vist un company deixar una investigació contra un batlle corrupte per la seva afiliació política. Són plans diferents. Som en una judicatura majoritàriament conservadora, però això no és un problema. 


El problema és quan el poder polític designa de manera interessada determinats magistrats perquè potencialment els poden preservar els seus interessos. Fora de les altes esferes, els jutges que arribem mitjançant una oposició no devem el càrrec a ningú. Independentment de la nostra ideologia. El problema és un problema de parcialitat de les institucions per la manera que es fan les designacions. 

I tot i això, hi ha dos mil encausats per corrupció i s’han fet avenços importants en els casos d’abusos bancaris. Per què? Doncs hi ha moltíssims jutges amb pocs mitjans i moltes dificultats que apliquen l’ordenament jurídic amb imparcialitat i sense partidismes. Al llibre parlem de virtuts i problemes del sistema.

Pensem que el poder judicial fa un esforç per a protegir els drets de les persones, però al mateix temps, en altres àmbits minoritaris, però d’una rellevància capital en la nostra societat, la justícia està molt exposada al poder polític i als intents reiterats de control.