dimecres, 29 de juliol de 2020

17/07/2020 Jordi Matas Dalmases. Joan Carles I, el Corrupte.



Benvolguts,

En aquest apunt el catedràtic de Ciència Política de la UB presenta la seva reflexió  sobre la corrupció institucionalitzada dins del Gobierno i la Monarquia espanyola. Aquí ens parla del Juanca El corruptei del seu fill Felipe VI que el qualifica com a “el cap d’un estat que se suposa que és democràtic que hauria de donar exemple procurant que la Llei de Pressupostos detalli les partides pressupostàries destinades a les despeses de la seva institució”. Pel que fa al Felipe VI  n’explica que “El suflé del “joancarlisme” ha quedat en no res, en un miratge, en una enganyifa, en bandera de la corrupció i de les clavegueres del règim del 1978.”
Vegem l’article:

dimarts, 28 de juliol de 2020

25-31 juliol 2020. Gemma Calvet I Barot. Aquesta darrera decisió del Tribunal Suprem sobre Carme Forcadell és un nou escàndol. Europa, ara sí, haurà d’entendre que el problema, de fons i de forma, la concerneix. La Gemma Calvet analitza l’escàndol de la justícia espanyola:


Benvolguts,

Aquesta darrera decisió del Tribunal Suprem sobre Carme Forcadell és un nou escàndol.



“La qüestió, es més profunda. Fins el nen europeu s’inclina sota el pes amb la motxilla escolar sobrecarregada.”

Aquesta frase de George Steiner a l ‘esplèndid assaig La idea de Europa, d’una conferencia al Nexus Institut, revela alguns aspectes que són imprescindibles de tenir en compte ara. I que, després de la cimera, segurament estan sobre o sota la taula de l’agenda política.
En primer lloc, la ciutadania europea considerada com a infant és un encert descriptiu, atès que encara està en una fase de creixement, en tant que no és reconeguda en la seva qualitat d’adulta democràticament. Prova d’això és que l’estructura política europea va ser rebutjada amb un model de constitució que es basava en tractats internacionals i no en un autèntic procés constituent en una Europa federal que permetés que el Parlament Europeu escollís l’òrgan de governança executiva de la Unió Europea i que la Comissió assolís el caràcter transitori de la seva utilitat en la gestació de la nova Europa.

Lluny d’això, la quota de designacions de comissaris recau en els acords polítics bilaterals, i amb les dinàmiques de partits clàssiques, mantenint la manca d’una visió de col·lectivitat política i democràtica. I sobretot una manca de visió de futur del projecte europeu, en què les sobiranies estatals segresten la capacitat d’evolució.

La segona evidència és que “la motxilla carregada” ve de la foscor del pes dels imperis i de la dinàmica dels absolutismes i els abusos de poder respecte a pobles minoritaris, o a elements geopolítics. La riquesa d’Europa també ha vingut, i ve, de l’explotació de continents, de l’esclavatge i de la indústria d’armament. Les paradoxes en la gestió de les organitzacions criminals i els paradisos fiscals, o la sintonia amb dictadures omnipotents, es posen de manifest en la construcció d’una policia europea, l’Europol, que no té encara un espai judicial europeu definit, estructurat ni harmonitzat.

La tercera, i la més important, es que ens cal una aproximació profunda al moment històric que estem vivint. Aquesta només es pot fer des de la cultura, el pensament i la fortalesa de les ideologies, que acompanyades de l’eficiència consolidin una res publica clarament en decadència. És vital recuperar els ajuts a la cultura, les humanitats i la formació de l’esperit crític en totes les dimensions de les formacions i de l’oferta cultural. La digitalització no està renyida amb la necessitat de mantenir el pòsit del nostre llegat humanista europeu, basat en una Il·lustració i unes revolucions que van importar molt llegat oriental, i la capacitat d’aplegar en la creativitat cultural, l’art, la música i la literatura l’ànima europea que es va apropar a la realitat política per canviar-la. Volem seguir tenint el somni que Europa pot ser un continent amb nom de dona i amb capacitat de crear. Aquelles fogueres de la Inquisició que van cremar dones lliures i pensadors capaços responen al triomf de la mediocritat d’un poder enfront de la confiança en la humanitat.

La transcendència del moment històric que estem vivint entre la sotragada de la covid-19 i les reiterades embranzides judicials espanyoles contra la solució del conflicte democràtic plantejat en termes de pluralitat política té un vèrtex comú i es diu Europa. Aquesta darrera decisió del Tribunal Suprem, assumint competències jurisdiccionals que no li són pròpies i que afecten la competència penitenciària transferida a l’única comunitat autònoma que té matèria de presons és un nou escàndol. Simbòlic és que afecti la presidenta del Parlament català, Carme Forcadell, amb tot el que això comporta en un estat democràtic. S’ha trobat a faltar una defensa jurídica de la Generalitat i del Parlament, en el procediment; segurament, en ser excepcional la repressió, la resposta també ho podia ser. Però, més enllà d’això, el tractament penitenciari és inversemblant quan afecta la capacitat de tenir ideologia i d’exercir-la. Sembla que els professors i catedràtics de dret constitucional, com ara Mercè Barceló, Pérez Royo i Martín Pallín, que han discrepat de l’orientació jurídica de la sentència condemnatòria, també haurien d’apuntar-se a aquests cursos de reinserció jurídica que apunta el TS. 

Vist de lluny, no és massa diferent de la necessitat de reeducació que postulen els governs de règims totalitaris. L’article 1 de la Constitució espanyola haurà de ser examinat en profunditat perquè està tocat de mort. Els valors de la llibertat, la igualtat, la justícia i el pluralisme polític, que configuren un estat de dret, ara mateix en aquesta resolució, seran objecte de “tractament penitenciari”. La injustícia no es pot perpetuar.

Europa ara sí, amb els parlamentaris catalans escollits i encara exercint, haurà d’entendre que el problema, de fons i de forma, la concerneix des de l’essència mateixa del projecte europeu.

Com assenyala Steiner, Weber va presagiar l’americanització, la reducció de la vida espiritual d’Europa, entesa com el pensament humanista, i el creixement de la burocràcia gerencial. També alerta de la tendència a un gran cansament dels qui encara defensem la viabilitat d’un projecte que consolidi les democràcies i que no esgoti el paper actiu indispensable de la ciutadania. Resistir i caminar malgrat la motxilla és una ruta necessària i estimulant en l’Europa nostra.

Gemma Calvet
Joan A. Forès. Reflexions