divendres, 31 de maig del 2019

24/05/2019. Josep Casulleras Nualart. Una maniobra mai vista: les claus de la suspensió dels presos polítics diputats. La mesa del congrés espanyol, amb els vots dels membres del PSOE, el PP i Ciutadans, ha suspès quatre diputats, que són presos polítics, elegits en les eleccions del 28 d’abril i a qui ara retiren tots els drets. A més, molt probablement, la decisió de la mesa deixarà alterada la composició del congrés que van determinar les urnes, disminuint el pes que té l’independentisme català a la cambra baixa espanyola. I això ho han fet amb l’aval dels lletrats del congrés, que han elaborat un informe inèdit, inexplicable per a molts juristes. Perquè els lletrats reconeixen que el reglament del congrés no permet pas la suspensió dels diputats, i alhora esgrimeixen una interpretació forçada i esbiaixada d’un article de la llei d’enjudiciament criminal (LECrim), el 384 bis, per a poder-los suspendre. La mesa acaba suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió. I ho fa tirant pel dret, aplicant directament un article de la LECrim que era previst, tal com va determinar el Tribunal Constitucional, només en casos de terrorisme.


Benvolguts,

Hem de continuar parlant de la Guerra Judicial (Lawfare) que Espanya ha tingut sempre contra Catalunya. 

A Espanya des de la segona restauració del 1876 han passat successivament les seguents etapes:

Monarquia Absoluta, Alfons XII i Alfons XIII. 1898 Guerra de Cuba. Pèrdua de Cuba i les Antilles, pèrdua de les Filipines i Formosa. Bipartidisme liberals i conservadors. 1914 Les 4 diputacions provincials de Catalunya esdevenen la Mancomunitat de Catalunya. 1923 Guerra del Rif. Cop d'Estat del general Primo de Rivera amb el vist-i-plau del Borbó. Dictadura de Primo de Rivera. Anul·lació de la Mancomunitat. Desastre d'Annual. General Silvestre. Primo de Rivera s'exilia. Dictablanda amb general Bereguer. 1930 Pacte de Sant Sebastià. 12 d'abril 1931. 14 d'abril Proclamació República catalana i II República espanyola.

Una maniobra mai vista: les claus de la suspensió dels presos polítics diputats

«És inèdit, perquè mai no s'havien suspès diputats electes sense cap resolució judicial ferma»

 24/05/2019
  
La mesa del congrés espanyol, amb els vots dels membres del PSOE, el PP i Ciutadans, ha suspès quatre diputats, que són presos polítics, elegits en les eleccions del 28 d’abril i a qui ara retiren tots els drets.

A més, molt probablement, la decisió de la mesa deixarà alterada la composició del congrés que van determinar les urnes, disminuint el pes que té l’independentisme català a la cambra baixa espanyola. I això ho han fet amb l’aval dels lletrats del congrés, que han elaborat un informe inèdit, inexplicable per a molts juristes. Perquè els lletrats reconeixen que el reglament del congrés no permet pas la suspensió dels diputats, i alhora esgrimeixen una interpretació forçada i esbiaixada d’un article de la llei d’enjudiciament criminal (LECrim), el 384 bis, per a poder-los suspendre. La mesa acaba suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió. I ho fa tirant pel dret, aplicant directament un article de la LECrim que era previst, tal com va determinar el Tribunal Constitucional, només en casos de terrorisme.

El precedent del suplicatori denegat
El Tribunal Suprem es va negar, a mitjan mes, a tramitar al congrés espanyol i al senat un suplicatori perquè els plens de les dues cambres decidissin si Oriol JunquerasJordi SànchezJordi TurullJosep Rull i Raül Romeva podien ser suspesos com a diputats acabats d’elegir el 28-A. És un requisit en els casos de càrrecs electes que són processats, però el tribunal que presideix Manuel Marchena s’hi va negar, adduint, entre més raons, que el judici oral ja feia temps que havia començat i que tramitar aquest suplicatori hauria convertit la immunitat parlamentària en un privilegi i no pas en un dret. El Suprem va dir que no calia aquest suplicatori i que el reglament de la mesa ja preveia les possibilitats de suspensió dels diputats processats.
Hi havia un problema: el reglament del congrés diu, a l’article 21.1.2, que ‘el diputat quedarà suspès en els seus drets i deures parlamentaris quan, concedida per la cambra l’autorització objecte d’un suplicatori i amb la interlocutòria de processament ferma, es trobés en una situació de presó preventiva i mentre aquesta duri’. A la presó? Sí. Processament ferm? Sí. L’autorització per a la suspensió d’un suplicatori? No. El reglament es presentava com una via molt més que dubtosa per a aplicar la suspensió, malgrat les declaracions que des de començament de setmana van fer alguns dirigents socialistes, com ara la vice-presidenta Carmen Calvo, sobre la ‘claredat’ del reglament per a decidir una suspensió ‘inevitable’. Volien preparar el terreny en l’àmbit de l’opinió pública per a una decisió que ja era presa, però l’ambient s’anava enverinant per la pressió de la dreta política i mediàtica espanyola.

I va arribar el 21 de maig, i els quatre diputats i el senador van assumir les respectives actes i van prometre el càrrec. Diputats i senador de ple dret. Meritxell Batet va demanar ajuda al Suprem; la decisió de suspendre cinc parlamentaris a les corts espanyoles li cremava a les mans, i va enviar una petició a Manuel Marchena perquè li digués si, tal com també havia demanat la fiscalia, es podia aplicar un article de la llei d’enjudiciament criminal, el 384 bis, que ja havia utilitzat ara farà un any Pablo Llarena. Amb aquest article, Llarena havia suspès directament els presos polítics acabats de processar que eren diputats al Parlament de Catalunya. És un article que diu que s’ha de suspendre els càrrecs públics que siguin en presó preventiva i que siguin processats en ferm ‘per un delicte comès per una persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels’. Però fa anys que el TC va deixar clar què s’entenia per ‘rebels’, i era això: ‘Per definició, la rebel·lió és realitzada per un grup que té el propòsit d’ús il·legítim d’armes de guerra o explosius, amb una finalitat de produir la destrucció o eversió de l’ordre constitucional.’ És el que diu la sentència 199/87 del TC.

Llarena va contravenir la doctrina del Tribunal Constitucional quan va suspendre els diputats del parlament. Però va fixar un precedent. Meritxell Batet va demanar a Marchena que fes igual que va fer Llarena, és a dir, que el Tribunal Suprem els suspengués i que donés instruccions a la mesa de la cambra per a fer-ho efectiu. Per això li va enviar la petició de pronunciament. Però Marchena sen va rentar les mans, i va dir a Batet que no havien pas de pronunciar-se sobre l’aplicació del polèmic 384 bis de la LECrim. Batet no va tenir la resposta que cercava, l’aval del Suprem; va tenir una evasiva de Marchena.

Una decisió sorprenent
Per tant, aquest matí, quan encara s’havia de reunir la mesa i els lletrats del congrés tot just s’asseien a discutir què havien de recomanar, no hi havia cap disposició de cap tribunal que digués que s’hauria d’aplicar el 384 bis per a suspendre els diputats. I el reglament del congrés continuava dient això que diu: que sense el suplicatori tramitat a la cambra, tampoc no se’ls pot suspendre.
I doncs, no es pot suspendre els presos diputats? L’estat espanyol es podia permetre això? Que quatre presos polítics exercissin lliurement i plena els seus drets com a diputats de les corts espanyoles, amb veu i vot i retribució?

El dictamen final dels lletrats és sorprenent. És inèdit, perquè mai no s’havien suspès diputats electes sense cap resolució judicial ferma. Els lletrats reconeixen que el reglament no els permet de suspendre els diputats i que el Suprem tampoc no els ha dit res sobre l’aplicació del 384 bis. I tot seguit diuen que ‘aquesta comunicació es pot considerar implícita’ en la interlocutòria del Suprem del 14 de maig, perquè el tribunal no modificava la situació de presó provisional dels presos i perquè, en el darrer punt de la interlocutòria, el Suprem deia que traslladava les consideracions que feia sobre el suplicatori a la presidenta del congrés als efectes procedents’. I amb això, amb aquests arguments, la mesa, amb el suport del PSOE, PP i Ciutadans, decideix d’aplicar una suspensió que encadena diversos despropòsits.

I tot per un propòsit d’estat: que els dirigents de l’independentisme siguin apartats de la vida política i pública, que siguin castigats i que no tinguin cap veu. Com s’entén, doncs, que se’ls suspengui en virtut d’un article de la LECrim pensat per a terroristes que hagin fet ús d’armes i explosius per a alterar l’ordre constitucional?

I si el reglament del congrés no serveix per a suspendre els presos, i el 384 bis tampoc, com és que se’ls ha suspès?

 Als presos afectats se’ls ha vulnerat un dret fonamental, el de la participació política, que també afecta el milió i mig de ciutadans que els van votar i que veuen com una decisió com aquesta els invalida el sentit d’allò que van expressar a les urnes. Una vegada més.

Josep Casulleras Nualart

Joan A. Forès
Reflexions

24/05/2019. Josep Casulleras Nualart. Una maniobra mai vista: les claus de la suspensió dels presos polítics diputats. La mesa del congrés espanyol, amb els vots dels membres del PSOE, el PP i Ciutadans, ha suspès quatre diputats, que són presos polítics, elegits en les eleccions del 28 d’abril i a qui ara retiren tots els drets. A més, molt probablement, la decisió de la mesa deixarà alterada la composició del congrés que van determinar les urnes, disminuint el pes que té l’independentisme català a la cambra baixa espanyola. I això ho han fet amb l’aval dels lletrats del congrés, que han elaborat un informe inèdit, inexplicable per a molts juristes. Perquè els lletrats reconeixen que el reglament del congrés no permet pas la suspensió dels diputats, i alhora esgrimeixen una interpretació forçada i esbiaixada d’un article de la llei d’enjudiciament criminal (LECrim), el 384 bis, per a poder-los suspendre. La mesa acaba suspenent els diputats sense que el reglament del congrés li ho permeti i sense que el Tribunal Suprem hagi dictat cap suspensió. I ho fa tirant pel dret, aplicant directament un article de la LECrim que era previst, tal com va determinar el Tribunal Constitucional, només en casos de terrorisme.


05/04/2019. Nación Andaluza. Nación Andaluza ante las declaraciones de Cayo Lara. Andalucia con Catalunya. El pasado 23 de marzo, el que fuera coordinador general de IU, el españolista Cayo Lara, cargaba su ira en la localidad andaluza de Palma del Rio contra la izquierda independentista. “Cuando os inciten a luchar contra las regiones hermanas, luchad por la libertad de Andalucía. Queremos libertad porque los poderes centrales jamás resolverán nuestros urgentes problemas. Planteados y resueltos los tenemos en nuestra Constitución de 1883.” Manifiesto de la Nacionalidad. 1919: El pasado 23 de marzo, el que fuera coordinador general de IU, el españolista Cayo Lara, cargaba su ira en la localidad andaluza de Palma del Rio contra la izquierda independentista, el soberanismo andaluz y la clase trabajadora andaluza en su conjunto por el apoyo solidario que desde Andalucía se está dando al proceso independentista en Catalunya.

Benvolguts,
Si heu estudiat una mica d’història no tergiversada sabreu que Andalusia és un país que podria ser ric però no n’és i una de les raons que no en sigui és la manera de relacionar-se les dues classes socials: Els rics i els pobres:
                    Els rics sempre han sigut rics a Andalusia. Són els “señoritos”, són els amos dels latifundis, i de les vides i hisendes de la clase treballadora, que generalment viuen a Madrid.
                    Els pobres saben que amb una Revolució Agrària, avortada per darrer cop el 1936 per l’Alzamiento franquista i la Dictadura franquista i el règim borbofranquista del 1978, i saben que podrien repartir les terres i els amos deixarien de ser els amos.

Com fem molt sovint traiem la inspiració de la genial ploma d’en Ferreres:


Vídeos:

Publicado en: 5 abril, 2019


Nación Andaluza ante las declaraciones de Cayo Lara. Andalucia con Catalunya

Por  Nación Andaluza

El pasado 23 de marzo, el que fuera coordinador general de IU, el españolista Cayo Lara, cargaba su ira en la localidad andaluza de Palma del Rio contra la izquierda independentista




“Cuando os inciten a luchar contra las regiones hermanas, luchad por la libertad de Andalucía. Queremos libertad porque los poderes centrales jamás resolverán nuestros urgentes problemas. Planteados y resueltos los tenemos en nuestra Constitución de 1883.”
Manifiesto de la Nacionalidad. 1919.

El pasado 23 de marzo, el que fuera coordinador general de IU, el españolista Cayo Lara, cargaba su ira en la localidad andaluza de Palma del Rio contra la izquierda independentista, el soberanismo andaluz y la clase trabajadora andaluza en su conjunto por el apoyo solidario que desde Andalucía se está dando al proceso independentista en Catalunya.

Echando mano de los mismos tópicos, mentiras y falsedades con los que la derecha españolista más rancia humilla y desprecia a Andalucía, Cayo Lara intenta enfrentar a Andalucía con Catalunya, intentando utilizar al Pueblo Trabajador Andaluz como ariete contra los derechos y libertades de otros pueblos, al igual que se ha hecho desde el franquismo y desde el centralismo tras la llamada “transición” con la emigración andaluza en Catalunya.

Cayo Lara aseguraba que es una “irresponsabilidad” -refiriéndose a organizaciones políticas y sindicales de Andalucía- que “representantes de los jornaleros de Andalucía den apoyo a la independencia de Catalunya”. “Con qué piensan pagar el PER (Plan de Empleo Rural”. “Estamos hablando de economía, de la Caja única de la Seguridad Social y de que el Estado tiene que ser el garante de la solidaridad porque si mañana se independiza Catalunya, y después se independiza Euskadi y Galicia…¿me explicáis qué es lo que quedará aquí?”.

Lo primero que hay que destacar de las palabras que el españolista Cayo Lara lanza al pueblo andaluz, es la falsedad: El PER, ahora se llama Profea, no lo paga ni Catalunya ni el Estado español; son fondos europeos procedentes de la Política Agraria Común (PAC), cuyo objetivo es compensar a los agricultores por dejar las tierras improductivas. 

De los 3.500 millones de euros que recibe Andalucía de la PAC, el 80% van a parar a los grandes terratenientes cuyas empresas pagan los impuestos en Madrid; sólo el 20% de este presupuesto va a manos de las trabajadoras agrícolas. Tampoco dice Cayo Lara que el PER se ha utilizado en Andalucía de forma arbitraria por los gobiernos del PSOE, de los que su partido fue socio de gobierno y cómplice, para mantener la paz social en el campo andaluz y beneficiar a la estructura de poder del PSOE.

Cayo Lara condena los sectores del Pueblo Trabajador Andaluz a continuar ejerciendo de mamporreros del capital y del españolismo contra Catalunya. A cambio de mantener la actual situación de dependencia, de paro y sumisión, de la que no nos sacan las míseras subvenciones con las que el Estado español y la UE intentan adormecernos. 

Las declaraciones son de Cayo Lara pero la propuesta es la propuesta secular del chovinismo español plasmada en la división internacional del trabajo imperialista que nos condena al subdesarrollo.

Sr. Cayo Lara, Andalucía es una nación no pobre sino empobrecida por las políticas del Estado español desde la conquista hasta hoy. Nuestro futuro no depende de las subvenciones de la UE ni del Estado español, ni de la independencia de Catalunya, Euskadi o Galiza; nuestro futuro solo depende de la capacidad de lucha del Pueblo Andaluz para recuperar la soberanía arrebatada, para devolver la tierra a sus verdaderos dueños, jornaleras y agricultoras, para expropiar los medios de producción y organizar nuestra economía en base a la soberanía económica de la clase trabajadora defendida por nuestra soberanía política plasmada en la República Andaluza, tal y como nos enseñaron nuestros antepasados en la Constitución andaluza de 1883.

La independencia de Catalunya no es un problema para Andalucía, es una oportunidad para enfrentarnos y debilitar al enemigo de la clase obrera, el Estado español y poder decidir nuestro futuro desde los intereses de la clase trabajadora andaluza y desde la democracia popular. Desde Andalucía como independentistas, anticapitalistas o simplemente como demócratas continuaremos apoyando el derecho a la autodeterminación de Catalunya y luchando por hacer efectivo el derecho a la autodeterminación de Andalucía. Hasta que la República Catalana y la República Andaluza de Trabajadoras sean una realidad.

¡Andalucía con Catalunya!

¡Solidaridad internacionalista contra el imperialismo!

¡Por una Andalucía independiente, socialista y feminista!

Texto completo en: https://www.lahaine.org/fN3g

Nación Andaluza

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 30 de maig del 2019

30/05/2019. Enric Juliana. Barcelona-París-Madrid. Pedro Sánchez y Emmanuel Macron tienen muchas cosas de las que hablar. Sánchez ha salido vivo de un ciclo electoral que le podía haber triturado y ha ganado con holgura las elecciones europeas, superando la barrera del 30% de los votos, un umbral que pocos partidos superan en estos momentos en Europa. En términos aritméticos, el socialismo ibérico se convierte en el pilar más sólido de la menguada socialdemocracia europea. El presidente francés necesita pista europea para retomar la iniciativa en su país. Esa pista se la puede ofrecer el grupo liberal, con el que habrá que contar para las nuevas mayorías en la política europea. Macron es la nueva figura de referencia de los liberales europeos. “Hay que construir una mayoría en Europa que vaya de Macron a Tsipras”, dijo Jans Timmermans en campaña. El cuadro europeo ha cambiado y en su interior España va a tener más peso, con la ayuda de Italia, que se convierte en el principal baluarte euroescéptico, con la Liga de Matteo Salvini al 34%, masacrando al Movimiento 5 Estrellas y abucheando al Papa en los mítines, por su misericordia con los inmigrantes.

Benvolguts,

L'Enric Juliana que de política en sap molt ens informa dels nous eixos polítics europeus:

"Macron es la nova figura de referència dels liberals europeus."

Cal construir una majoría a Europa que vagi de Macron a Tsipras”, digué Jans Timmermans en campaña.

"En térmes aritmètics, el socialisme ibèric es converteix en el pilar més sòlid de la minvada socialdemocràcia europea."

"El quadre europeu ha canviat i en el seu interior España hi tindrà més pes amb l'ajuda d'Italia, que es converteix en el principal baluard euroescéptic, amb la Liga de Matteo Salvini al 34%, tot massacrant el Moviment 5 Estrelles i escridassant el Papa en els mítings, per la seva misericòrdia amb els immigrants..."

"En Valls, que sap llegir la política europea, ha decidit al cap d'un any emancipar-se de Rivera, que acabarà lligat  a Vox a Madrid. El seu moviment encaixa amb l'esquema de Timmermans: “Una majoria europea que vagi de Macron a Tsipras”. De Macron a Ada Colau.



Vegem l'anàlisi de l'Enric Juliana:


diumenge, 26 de maig del 2019

01/04/2019. El Nacional-Europa Press. El ataque de sinceridad de Cayo Lara sobre el PER y la independencia. El ex-coordinador general de Izquierda Unida (IU) Cayo Lara cargó duramente contra los jornaleros andaluces que dan apoyo a la independencia de Catalunya, pero sus palabras se le han girado en contra. En un discurso del pasado 23 de marzo en Palma del Río (Córdoba), acusaba el independentismo de ser "egoísmo" ya que "sólo quieren comer de su propio plato y no quieren compartir el plato con los demás". A continuación, aseguraba que "es una irresponsabilidad" que "representantes de los jornaleros de Andalucía den apoyo a la independencia de Catalunya". "¿Con qué piensan pagar el PER (Plan de Empleo Rural)?", interrogaba, en referencia al subsidio agrario creado para reducir las elevadas tasas de paro de Andalucía y Extremadura."Estamos hablando de economía, de la caja única de la Seguridad Social y de que el Estado tiene que ser el garante de la solidaridad porque si mañana se independiza Catalunya, después se independiza Euskadi y Galicia... ¿me explicáis qué es lo que quedará aquí?", añadió.



Benvolguts.

En un comentari a un article d’avui mateix d’en Jofre Llombart hem explicat com Espanya ens roba. I estem obligats a afegir que Espanya ens continua robant, i robant, i robant!

Ara comentem com el sindicalista Cayo Lara d’IU en un discurs a Palma del Rio (Córdoba) el mes passat explicava el que és costum a Andalusia. Quan un treballador del camp es queda sense feina s’apunta a “las peonadas”, cerqueu a la Viquipèdia com funciona exactament el sistema. Las peonades permeten que treballant 35 jornades a l’any (ara el Gobierno de Pedro Sánchez ho ha reduït a només 20 jornades) ja tenen dret a una pensió durant aquell any d’uns 400-500 euros mensuals. I a l’any següent tornem-hi!

Vegem l'article d'El Nacional:

divendres, 24 de maig del 2019

11/05/2019. Odei A.-Etxearte. Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’. Entrevista a Francisco Letamendia, l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la constitució espanyola. Al Tribunal Suprem, finalment, no es jutja sinó el dret d’autodeterminació? —I tant. A la ideologia de l’estatisme, s’hi afegeix la síndrome turca, la síndrome d’un imperi que ha perdut tot allò que podia ser imperial i que no admet que ningú posi en dubte el seu territori sagrat. Això s’ha manifestat en la política de brutalitat absoluta de l’1-O i en la política dels jutges. I alerta, perquè els estats no són monolítics. Els famosos poders de Montesquieu funcionen. En alguns moments els jutges són a l’esquerra del govern i, en alguns altres, són a la dreta. I aquest és un d’aquests moments. Fins i tot si el PSOE estigués disposat a fer passes, no a favor de l’autodeterminació que contingui la independència com a una solució, sinó fins i tot cap a alguna mena de confederació o de federalisme fort, els jutges s’hi posarien absolutament en contra. En aquests moments, jo no parlaria de tres genets de l’apocalipsi (el PP, C’s i Vox) sinó de quatre. S’hi hauria d’afegir el poder judicial.


11/05/2019. Odei A.-Etxearte. Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’. Entrevista a Francisco Letamendia, l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la constitució espanyola.

Benvolguts,

L’Odei A.-Etxearte, que viu a Santako però és de pare basc i de mare catalana fa una molt interessant entrevista a Francisco Letamendia, l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la constitució espanyola.

El pobre Montilla, que no volia entendre res com cap partidari del 155, anava repetint cada cop que se li preguntava que: els catalans ja ens autodeterminàvem cada cop que votàvem a les eleccions autonòmiques! 

El tema de la Síndrome turca és interessant perquè els espanyols la tenen molt interioritzada i defensen la seva posició contra l’autodeterminació tergiversant els Diaris de Sessions del BOE:

·         En el BOE del 13 d’abril de 1977Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos CIviles y Políticos hecho en Nueva York el 19 de diciembre de 1996
·         Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Artículo 1. Todos les pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

Els espanyols argumenten el dret a l’autodeterminació explicant que a l’Imperi Espanyol només les colònies (que anomenen salades, amb aigua entremig) tenen dret a l’autodeterminació (pensen en Marroc, Ifni, Ceuta i Melilla, però no en Catalunya ni el País Valencià ni les Illes Balears). Per què? Els espanyols varen modificar en el diccionari de la RAE l'article Autodeterminación i el varen canviar per Libre determinación, però cal anar en compte que segurament no vol dir el mateix. Si no no l'haurien canviat!
En canvi l’Imperi otomà, antiga manera d’anomenar Turquia,  va crear-se el 1299 i va finir el 1923. Fou l’últim califat islàmic. Sense solució de continuïtat de tots els territoris. O sigui sense aigua (salada) entremig. En la seva màxima esplendor, entre els segles XVI i XVII, s'expandia per tres continents, controlant una vasta part del sud-est europeu (Grècia, Macedònia, Albània, Bòsnia i Hercegovina, Croàcia, Eslovènia, Montenegro, Sèrbia, Romania, Bulgària i Hongria),  l'Orient Pròxim (Iran, Afganistan, Iraq, Síria, Líban, Israel, Aràbia) i el nord d'Àfrica (Algèria, Tunis, Líbia, Egipte, limitant a l'oest amb el Marroc, a l'est amb la mar Càspia i al sud amb Sudan, Eritrea, Somàlia i Aràbia. L'Imperi otomà tenia 29 províncies, i Moldàvia, Transsilvània i Valàquia n'eren estats vassalls.

L’Imperi Otomà va extingir-se el 1923 com a conseqüència de la pèrdua de la guerra (la Primera Guerra Mundial 1914-1918). Durant la Primera Guerra Mundial, l'Imperi otomà forma l'anomenada Triple Aliança amb els imperis alemany i austrohongarès. Després de la derrota dels imperis centrals, greument soscavats pel despertar àrab provocat pels britànics amb les gestes de Lawrence d'Aràbia, l'Imperi otomà es desplomà en l'anarquia. Pel Tractat de Sèvres del 1920, imposat per les potències aliades, restà reduït a la zona europea d'Istanbul i l'asiàtica de l'Anatòlia. El descontentament creixent provocà una revolta militar i l'ascensió al poder del primer president de Turquia, Kemal Atatürk, el qual simplement abolí el soldanat i renuncià a la idea imperial, de manera que la història de l'Imperi otomà arribà a la fi el 1924.[6]
I en tots els territoris o països sortits de l’Imperi Otomà formaven un sol imperi, o sigui no calia navegar per passar de l’un a l’altre, segons es pot apreciar en el mapa:

Quaranta anys després, amb l’experiència de l’1-O i la majoria de l’anterior govern català asseguda al banc dels acusats del Tribunal Suprem, l’autodeterminació tornarà al congrés espanyol en boca d’ERC i JxCat, EH Bildu i els comuns. Com que no la veuen viable, el PNB ja va descartar d’exigir-la al PSOE durant la campanya electoral. Pedro Sánchez continua tancat en banda en el ‘no és no’, tan tancat com el PSOE de Gregorio Peces-Barba.

En l'article anterior sobre Letamendia:

·         En el BOE del 13 d’abril de 1977Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos CIviles y Políticos hecho en Nueva York el 19 de diciembre de 1996

·         Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos. Artículo 1. Todos les pueblos tienen el derecho de libre (o auto) determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.



Letamendia: ‘L’estat espanyol té la síndrome turca’
Entrevista a Francisco Letamendia, l'únic diputat que el 1978 va defensar d'incloure l'autodeterminació a la constitució espanyola


 11/05/2019  21:50

La seva ha estat una de les veus més crítiques que han ressonat al Congrés espanyol. El 1978, com a diputat d’Euskadiko EzkerraFrancisco Letamendia (Sant Sebastià, 1944) va ser un dels pocs que va votar en contra de la constitució espanyola. Durant aquells debats, Letamendia (Ortzi) va ser l’únic que va defensar d’incloure-hi el dret d’autodeterminació presentant una esmena i, al final, va acabar dimitint, convençut que el volien fer callar. La seva fotografia amb el puny alçat va esdevenir una icona. Durant la legislatura següent va obtenir l’escó amb Herri Batasuna, però va mantenir la consigna de no participar en el parlament espanyol i al cap de poc va deixar la política. Per molts no va deixar mai de ser un etarra, però Letamendia es va oposar a la lluita armada. El 1982 se’n va anar a París, on va començar la carrera acadèmica que l’ha ocupat tota la resta de la vida. Ha estat docent, investigador i escriptor. Ha aprofundit en la història del País Basc i els nacionalismes. Ara és professor emèrit de Ciència Política de la Universitat del País Basc.

El 1978 gairebé éreu sol quan vau defensar el dret d’autodeterminació i ara és una qüestió política clau. Com heu vist aquest canvi?
Amb una certa ironia barrejada de satisfacció. Per poc no hi va haver ningú que defensés l’autodeterminació al congrés. Jo venia d’un món en què comptava la independència pura i dura i hi havia un cert rebuig de l’autoderminació. Els semblava gairebé una espanyolistada. S’han de posar les coses en context. El fet que jo defensés el dret d’autoderminació implicava, per part meva, una certa actitud d’enfrontament. Amb la meva actitud al congrés, i amb aquella marxa amb el puny alçat, vaig guanyar una popularitat molt forta i, tanmateix, hi va haver gent que se’m volia tirar al damunt perquè jo no estava gens d’acord amb la lluita armada. L’any 82, un any després del 23-F, me’n vaig anar a París a estudiar coses relacionades amb l’anticapitalisme i l’alliberament dels pobles, que eren els meus temes. L’autodeterminació era, per a les Nacions Unides, la manera de ventilar el tema colonial, sobretot dels petits poders colonials. Era un món bipolar, amb els EUA i la Unió Soviètica, i es va recórrer a un dret que havien defensat els marxistes del segle XIX i de començament del XX.

Inici del formulari
Final del formulari
La vostra esmena va fer aflorar les contradiccions del PSOE, del PSUC i del PCE, de CDC i del PNB…
Vaig defensar l’autodeterminació en un moment en què els creadors d’opinió i els polítics la menystenien profundament i tots eren partidaris de la teoria de l’aigua salada. És a dir, que per defensar l’autodeterminació, havies de viure en una colònia separada per l’oceà. El fet que un boig defensés el dret d’autodeterminació no tenia gaire importància. En aquell moment, els únics que la defensàvem érem els bascs. Als catalans, amb Pujol i companyia, no els semblava malament, però després no la defensaven, i això es va posar en evidència durant els debats al congrés. 
Com vau explicar, només hi va haver cinc persones que hi van votar a favor, incloent-m’hi a mi. Entre aquestes persones hi havia tres catalans de partits diversos. Un era Heribert Barrera. Li tenia molta estima i teníem una certa relació paterno-filial. Quan jo era l’expressió de pro-etarra amb banyes i cua, ell em va rebre, fins i tot oficialment. D’allà em ve una simpatia clara pel catalanisme i pel partit de Barrera, que era ERC.

Ara mateix, l’autodeterminació és al centre del debat polític.
—El món ha canviat. L’autodeterminació ha estat la recepta que es va aplicar per liquidar un altre imperi, el soviètic. Amb la reunificació de les dues Alemanyes, es va usar el terme del dret d’autodeterminació a Alemanya, i això li conferia una certa legitimitat a Europa. A l’estat espanyol, ha canviat l’actitud dels catalans. Companys i Macià defensaven aquest principi, però durant el franquisme els que vam defensar-lo amb obstinació vam ser els bascs. He rebut aquest canvi amb una gran satisfacció, però també amb una mena de saviesa que dóna el fet de ser vell: és com donar cops de peu contra un mur.

Per la part espanyola, els arguments en contra de l’autodeterminació són gairebé els mateixos que llavors.
La construcció d’estats, d’ençà de Lluís XIV a la revolució francesa, consistia en una cosa molt senzilla: feien guerres. Expandien el territori, fent guerres cobraven impostos, amb els impostos es procuraven una quantitat molt gran de funcionaris i els funcionaris passaven a ser lleials a l’estat i concretament al monarca. Depenien i cobraven d’ell. Això crea la identitat de l’estatisme. Hi ha situacions que no es discuteixen perquè són sagrades. La unitat de l’estat és sagrada. No en pots parlar amb ningú, incloent-hi Sánchez, perquè és sagrat, és tabú. Durant la discussió de l’autodeterminació, si més no es van presentar alguns arguments. Es repetia la teoria de l’aigua salada, que era una humiliació per al País Basc aplicar-li una cosa que només s’aplicava a les colònies. Un altre era que els bascs i els catalans o qui sigui ja s’autodeterminaven cada vegada que votaven a les eleccions. Ara no s’argumenta res. A la identitat estatista, s’hi uneix una altra situació.
Francisco Letamendia. Fotografia: Luis Jauregialtzo / Foku

Quina?
—Parlem d’un imperi que ha dominat el món però que després s’ha enfonsat fins a caure en la més absoluta irrellevància, que sent una animadversió especial envers qui posa en dubte les poques coses que els resta, el seu estat-nació. És la síndrome turca. A França també hi ha molta vinculació amb l’estat unitari, però ve d’unes altres fonts, ve de la revolució francesa, de la voluntat general de Rousseau, d’un moment gloriós. Però a Espanya, com a Turquia, ve del fet de ser un imperi que se’n va fer punyetes. Així que els qui posen en dubte l’existència del seu estat-nació són objectes d’un odi total. A Catalunya i al País Basc, afortunadament, s’ha reprès allò que té de democràtic el dret d’autodeterminació. També té un principi kantià. Els éssers humans tenen una força interior que els permet d’autodeterminar-se i decidir per si mateixos, i això s’aplica als col·lectius. En aquests moments, l’autodeterminació es posa en relació amb coses que són una mica dubtoses. La voluntat general de Rousseau pot conduir també a l’autoritarisme, però no es posa en relació amb Kant, que és l’autèntic ideòleg de l’autodecisió en tots els àmbits, tant a escala personal com col·lectiva. Com que això coincideix finalment amb el sentit de la gent, després Herder parla del sentiment d’unitat que dóna compartir una llengua, un territori, una història en comú, etcètera. És totalment indestructible, i d’una manera o una altra surt. Va sortir en els països de l’Europa de l’est, amb l’imperi otomà, amb les colònies d’Amèrica… Aquí també sortirà. Si em demanes si ho veuré, tinc 75 anys i crec que segur que no ho veuré perquè són processos que funcionen en llargs temps de la història.

De quant de temps parleu?
—M’agradaria que ho veiessin els meus fills, que tenen 39 i 37 anys, però no ho veuran. Hi ha esdeveniments que fan possible coses que fins aleshores eren impossible. Es poden preveure? No. Els catalans han fet un favor enorme a tot el món.

Què ha significat l’1-O al País Basc?
—Hi ha hagut un desig d’imitació d’una banda, i de l’altra la presa de consciència que continua havent un mur de formigó per part d’Espanya. L’admiració i l’estima són enormes, però un és escèptic amb el pensament que aquesta és la via per a trencar el mur. L’única manera és que hi hagi un esdeveniment que alteri les coordinades en què es mou l’Europa occidental. I n’hi pot haver. Trump porta una política d’irritar fins a l’última potència, tant a Rússia o a Xina; la relació de forces al món ha canviat. Potser per això les dretes occidentals, producte de la por, estan més agressives i sembla que tornin al feixisme de fa seixanta anys, tot i que jo no ho crec. Són forces d’extrema dreta absolutament virulenta, que podrien arribar a cotes de violència similars als nazis, però els plantejaments no són nazis, són els del 2000 i el 2020.

Hauria de ser, per tant, un esdeveniment macro. A escala de la UE?
—A escala mundial. Les decisions ja no es prenen només a Occident. La potència mundial serà Xina. No podem preveure què passarà ni influir-hi. Però hi poden haver esdeveniments que modifiquin la relació de forces.

Després de l’1-O, l’estat espanyol ha incrementat la repressió… Què hauria de fer l’independentisme d’ara endavant?
—Totes les votacions demostren que la majoria es manté, encara que no sigui aclaparadora. Tant de bo ens passés al País Basc, on ara no hi ha una majoria en favor de la independència. Hi ha un nucli important, i els partits poden canviar de posició de la nit al dia, com en el cas del PNB. Com ha d’estar el PNB en favor de la independència si guanya tots els vots que perd el PP? El PNB té una base de dretes que li genera una hostilitat respecte de l’esquerra abertzale i impedeix que faci com força gent del PNB voldria, que és obrir la via de l’autodeterminació. Hi ha una via intermèdia que és la de Gure Esku Dago, que és compartida per Bildu, el PNB i Podem. S’ha de funcionar en l’onada antirepressiva, en cadascun dels moviments socials, i això finalment és fer nació. Quan s’aconseguirà que això es transformi en un plebiscit d’autodeterminació en què una de les solucions sigui la independència? Sincerament, no ho sé. Crec que hi ha esdeveniments que obren portes que eren tancades fins a aquell moment. Pots predir la tessitura en què s’ha de situar una comunitat perquè aquesta porta s’obri. I la tessitura és la d’augmentar la sobirania partint de baix, múltiple i multicolor, i que d’una altra banda significa fer net dels moviments absolutament centralitzats que vénen de dalt. Em puc sentir molt a prop amb els moviments leninistes, però s’ha demostrat que no funciona perquè això crea cabdells de poder que poden ser igual d’opressors que aquells contra els quals abans havien lluitat. L’única manera que un poble sigui lliure és que tots els hàbits d’aquest poble, mitjançant els moviments socials, ho siguin, i que siguin en mobilització constant, que siguin dinàmics. S’han d’impulsar moviments que generen poder i sobirania i que en aquests moments són múltiples. El moviment dels jubilats, de les dones, dels contraris a les deslocalitzacions d’empreses, en defensa de les diferents identitats sexuals… Per mi, mantenir el concepte vuitcentista o noucentista de la nació és desfasat. La nació és perforada per totes bandes i, afortunadament, hi ha molta gent que ve d’uns altres mons i continents. Parlar d’identitat i de puresa ètnica no és que sigui de dretes, és que és ridícul. Sí que és possible generar un sentiment nou de comunitat format per moviments de tots aquests trossos de societat que són trepitjats, no solament pels estats Leviatan sinó també pel capitalisme precaritzador.


L’ex-diputat d’Euskadiko Ezquerra i professor emèrit de la Universitat del País Basc, Francisco Letamendia. Fotografia: Luis Jauregialtzo / Foku

En quina mesura l’ANC i els partits independentistes catalans ha influït el procés de canvi del País Basc?
—L’actitud dels bascs favorables a un plebiscit en què es pugui decidir sí a la independència o no ha passat per tres fases respecte de Catalunya. Una fase de fredor, perquè no es veia amb bons ulls l’actitud de la Generalitat. Una segona fase de certa admiració per la unitat que hi havia al voltant d’un estatut que era molt fort, que no era la independència, però significava força autogovern. Després, identificàvem això amb el que els politòlegs anomenem elecció racional. És a dir, d’aquesta manera aconseguirem més fons, que hi hagi menys extracció de recursos respecte del centre. I després, la tercera fase, que ja s’ha vist que mantenir la unitat amb una repressió brutal és molt difícil o impossible, i cadascú tira una per la seva banda. Però el sentiment d’unitat es manté, i això ens produeix una admiració i una estima enorme. Aquí hi ha moltes manifestacions a favor de de la lluita catalana.

ETA ja no existeix, però l’estat espanyol no ha reconegut els seus errors ni crims durant el conflicte. El PSOE tampoc no ha acabat la dispersió dels presos. És possible un procés de reconciliació gairebé unilateral?
—Tenim un problema molt greu, que és que s’ha volgut mantenir la moral de venjança i de silenciar absolutament o negar rotundament les barbaritats, incomparablement de més quantitat i qualitat que es van fer durant el franquisme i després del franquisme, al que ha fet ETA. Al País Basc no hi ha hagut cap reconciliació, ni reconciliació de mentalitats ni d’acabar amb aquesta situació absurda, que no s’ha produït ni a Irlanda del Nord ni Sud-àfrica, ni a cap dels llocs on hi ha hagut processos reals de reconciliació. La qüestió arriba a uns graus de crueltat que són sàdics ja. Mantenir gent gran a les presons, famílies obligades a fer viatges llunyans, al nord d’Àfrica i tot, amb accidents de trànsit, i el daltabaix econòmic que implica. I quants anys han passat d’ençà que es va prendre la decisió d’abandonar la lluita armada? Hi ha hagut una sèrie de gent que hem estat empenyent perquè això finalment desaparegués, i afortunadament ha passat. Gent com Arnaldo Otegi i més van convèncer ETA perquè ho deixés. Fins i tot ells s’adonaven que no hi hauria reconciliació malgrat que s’ha intentat per tots els mitjans. Errenderia és un exemple de laboratori de treballar per la reconciliació. Hi ha un batlle que és una joia i s’ha creat un consens fins i tot amb gent del PP. Cs hi va per a fer merder. En aquesta campanya hi ha hagut coses infames. Hi ha la injustícia espantosa que s’ha produït a Altsasu contra una sèrie de joves, i el patiment de les famílies, i també van anar al bar per posar el dit a l’ull de la gent. La conseqüència ha estat que no els ha votat ni Sant Pere, aquí.


En aquest llibre, Francisco Letamendia recull les seves intervencions al congrés espanyol.

En aquest context, què han d’anar a fer els partits independentistes al congrés? Vós vau escriure la ‘Carta oberta als bascs que em van votar’, on dèieu que s’hi havia d’anar a fer denúncies i no col·laboracionisme. Ho manteniu?
És clar. Era a Euskadiko Ezkerra, que sortia del cor de les dues ETA. L’ETA militar estava absolutament en contra de la participació i, en la que després seria Euskadiko Ezkerra, hi havia dues línies. Una, que era desgraciadament majoritària, que estava en favor de passar-se a la participació i finalment anar a parar al PSOE, com va passar al cap de pocs anys. I n’hi havia una altra, que era la meva i de més gent que la compartia, que era d’anar-hi i fer com que era possible que s’obrís una via a escala parlamentari, que és el que hauríem volgut. Però, si no passava, havíem de fer denúncia, i que vaig fer. Què va passar en aquell moment? Com que van veure que els feia mal, la UCD va prendre dues decisions. La primera, que només es podria intervenir als plens del congrés si hi havia unanimitat al grup parlamentari, i jo era al grup mixt; amb gent bastant agradable per cert, com Tierno Galván, amb qui m’avenia molt. La segona, introduir dos paracaigudistes al grup parlamentari perquè jo no tornés a parlar mai més.

Havia de ser el parlamentari objecte, i no tornaria a obrir la boca, però mantenia que s’hi havia de ser. En aquell moment, Euskadiko Ezkerra ja estava encaminada cap al PSOE i em vaig passar a Herri Batasuna. No és veritat que hi hagués una fusió entre HB i ETA, però sí que hi havia un esperit ‘mili’ que era ‘marxem d’aquí’. I em posaven a mi com a exemple. Fixeu-vos: fins i tot Ortzi se’n va haver d’anar perquè no hi havia res a fer. I en aquell moment era veritat. En la segona legislatura, HB va decidir de no participar-hi. Em vaig dedicar a treballar des de la base. Però després s’han obert certes estructures d’oportunitat i ara són més grans. Aprofitem-les. Però la posició és sempre de denúncia, no fent pròpia l’actitud de la majoria espanyola.

S’hi ha d’anar a pactar investidures?
—No ho sé, i no hi vull entrar. Sí que demano que no hi hagi un Pablo Casado o un Albert Rivera a la Moncloa.

Existeix la sobirania dels estats al segle XXI?
Parlar de sobirania dels estats és absurd. Amb els grans organismes de la globalització, l’Organització Mundial de Comerç, la Unió Europea, etcètera, els estats no prenen cap decisió. Només prenen decisions molt fortes, i enormement lesives, en una única franja política: la de la repressió. Ja s’ha vist amb la qüestió catalana, perquè allà no hi havia el pretext que hi havia un terrorisme i morts. La sobirania que ve de baix és l’única existent. La sobirania real és la que ve de baix. I afortunadament és multicolor, és diversificada en diversos moviments, i al final aquests moviments formaran la nació. Les nacions multi-ètniques i multi-culturals, en la mesura que funcionin, resoldran problemes que en alguns altres àmbits no s’han resolt. En els estats del socialisme real hi havia grans fòbies ètniques. Aquesta sobirania és la que més pot erosionar l’estatisme, aquesta ideologia tan horrorosa, que no es discuteix i que és l’últim reducte de la sacralitat. L’estat és l’única font creadora de valors: si la toques ets un blasfem que mereixes totes les pitjors coses! Vaig tenir la sort de conèixer Oriol Junqueras. Vam sopar a Barcelona una vegada que m’hi van convidar. Té una bondat i una intel·ligència natural enorme, i li tenien un odi tan espantós que, quan esperava un trasllat, els policies el van tractar amb una agressivitat amb què ni tan sols es tracta a una persona que acaba de violar cinc dones.

A Catalunya no hi ha hagut violència, però en el judici al Tribunal Suprem potser en construiran una nova concepció, la de la violència ambiental.
És com continuar parlant d’ETA com si no hagués desaparegut. Continuar parlant de mans tacades de sang… Jo que vaig haver d’anar-me’n el 1982 perquè no estava d’acord amb la lluita armada, vaig passar a ser el símbol d’aquelles mans. És absolutament ridícul. És molt pitjor que ridícul, és mantenir en la mentida més espantosa l’única justificació que hi pot haver al desenvolupament d’aquestes actituds.

Al Tribunal Suprem, finalment, no es jutja sinó el dret d’autodeterminació?
I tant. A la ideologia de l’estatisme, s’hi afegeix la síndrome turca, la síndrome d’un imperi que ha perdut tot allò que podia ser imperial i que no admet que ningú posi en dubte el seu territori sagrat. Això s’ha manifestat en la política de brutalitat absoluta de l’1-O i en la política dels jutges. I alerta, perquè els estats no són monolítics. Els famosos poders de Montesquieu funcionen. En alguns moments els jutges són a l’esquerra del govern i, en alguns altres, són a la dreta. I aquest és un d’aquests moments. Fins i tot si el PSOE estigués disposat a fer passes, no a favor de l’autodeterminació que contingui la independència com a una solució, sinó fins i tot cap a alguna mena de confederació o de federalisme fort, els jutges s’hi posarien absolutament en contra. En aquests moments, jo no parlaria de tres genets de l’apocalipsi (el PP, C’s i Vox) sinó de quatre. S’hi hauria d’afegir el poder judicial.






El règim del 78 és en crisi o més apuntalat que mai?
És en crisi, però precisament la crisi reforça el nucli. S’ha reforçat a escala policial, a escala judicial i hi ha partits que només pensen en la centralització. Ho fa perquè té por. Pensen que si van amb floritures tot s’enfonsa. És a dir, que no s’hi pot negociar absolutament res, ni tan sols el federalisme. Al País Basc s’ho volen carregar tot, fins i tot el concert econòmic, i és la raó per la qual la dreta ha fugit en massa d’aquests partits. Entre els quals, molta gent del PP que té negocis i que la pitjor cosa que els podria passar és que desaparegués el concert econòmic. 

Odei A.-Etxearte

Joan A. Forès
Reflexions