dimecres, 31 de gener de 2018

30/01/2018. Jordi Barbeta. Dos bàndols, un sol barco. El ple ajornat no trigarà gaire a reprendre’s. Aviam, per raons òbvies, Esquerra Republicana mai ha estat al mateix bàndol de qualsevol agrupació política que pugui sonar, semblar o recordar l’antiga Convergència, encara que sigui tan diferent i heterogènia com Junts per Catalunya. Tots els esforços i les trampes espanyoles són per evitar que el Rei hagi de signar el nomenament de Puigdemont. Però ara els de Puigdemont i els de Junqueras, malgrat ells mateixos, estan condemnats a navegar junts, no tant com per arribar a Ítaca com per continuar surant amb una certa dignitat. En tot cas, no estan en el mateix bàndol però sí en el mateix barco, i si s’enfonsen, això segur que ho farien junts. I si això passés, el que suraria a la superfície seria tota la merda acumulada des de l’1 d’octubre, incloses les disputes a la presó que ens farien posar vermells a més de dos milions de catalans.

Benvolguts,

A La Vanguardia hi ha hagut des de fa un temps, múltiples acomiadaments, d’un en un, en sèrie o tumultuaris. En Jordi Barbeta fou acomiadat el 2014, no sabem exactament en quines circumstàncies. Ho anirem esbrinant.

Avui saludem la seva reincorporació als afers de Catalunya. I ens parla a través d’El Nacional, de la punyetera actualitat. Ens parla del miserable capteniment dels partits independentistes catalans en un moment de máxima tensió. És optimista i positiu però ens explica també les misèries dels partits capdavanters de l’independentisme a Catalunya.

Vegem l'article:

20/01/2018. Col·laboracions i acomiadaments. Relació de les cadenes de prensa escrita i els seus col·laboradors. El puto amo? El puto esclau? Avui hem sabut que La Vanguardia havia acomiadat Salvador Cardús. Com que no és el primer acomiadament (ni l’últim) ni és només La Vanguardia qui acomiada o rescindeix el contracte. He intentat recordar acomiadaments i els seus perquès.

Benvolguts,

Avui hem sabut que La Vanguardia havia acomiadat Salvador Cardús. Com que no és el primer acomiadament (ni l’últim) ni és només La Vanguardia qui acomiada o rescindeix el contracte, he intentat recordar acomiadaments i els seus perquès.

Relació d’enllaços als articles d’en Salvador Cardús a la Vanguardia des del setembre del 2017, passsant per l’1-O i seguint fins avui, amb el magnífic article de comiat als seus lectors, No ens coneixíem, perquè en Salvador Cardús ha estat acomiadat de la col·laboració de 18 anys a LV.
Fa 2 anys LV va acomiadar el filòsof Xavier Antich després d’un llarg periode de llustres de col·laboració i després d’un contundent article contra el sinistre ministre Fernández Díaz. En mostrem un parell d’enllaços:



Fa 3 anys LV va acomiadar Albert Sánchez Piñol quan LV no li va voler admetre un article sobre l’Exèrcit espanyol.

Fa 2 anys Pepe Antich es va acomiadar de LV després d’una molt llarga col·laboració com a Director.

També fa 2 anys Josep Barbeta es va difuminar

Avui parlem d’en Salvador Cardús. Ajuntem els enllaços als seus darrers articles quinzenals per tal de prendre consciencia de la seva categoría i filosofía per qui no ho tenia clar...

17/01/2018 01:13
03/01/2018 00:40
22/11/2017 00:33
07/11/2017 23:45
25/10/2017 01:05
Fa dos?
11/10/2017 01:06
27/09/2017 01:39
13/09/2017 00:43
01/09/2017 00:10

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 29 de gener de 2018

27/01/2018. Marc Bleda. Eurointelligence veu “flaire de derrota” en l’Estat davant l’independentisme. “Olor de derrota, o pitjor, de vergonya” és el que es viu dins del govern espanyol segons Eurointelligence, un dels serveis d’informació i anàlisi més respectats de Brussel·les. En la darrera publicació, carrega contra l’Executiu espanyol per recórrer fins a “l’últim truc del llibre” per intentar que Carles Puigdemont no sigui candidat a president en el ple d’investidura del proper dimarts. El titular de l’article ja és tota una declaració d’intencions, “Destruint la Constitució per salvar-la”, i en aquest es critica la “desesperació” de Rajoy, que veu com l’independentisme se li estaria escapant de les mans. Tot plegat, “una forma de prendre’s la Constitució” per part del govern espanyol que està “espantant” els experts en dret constitucional. La publicació assegura que determinats alts càrrecs de l’Estat estan “estupefactes” amb la situació, i arriba a parlar de “frau constitucional”. “El govern espanyol està forçant la Constitució fins al punt de trencar-la, i no per primera vegada”, tanca l’article.

.
NOVA LEGISLATURA

Eurointelligence veu “flaire de derrota” en l’Estat davant l’independentisme
Marc Bleda 


Foto: Flickr

Barcelona. 
Dissabte, 27 de gener de 2018

“Olor de derrota, o pitjor, de vergonya” és el que es viu dins del govern espanyol segons Eurointelligence, un dels serveis d’informació i anàlisi més respectats de Brussel·les.

En la darrera publicació, carrega contra l’Executiu espanyol per recórrer fins a “l’últim truc del llibre” per intentar que Carles Puigdemont no sigui candidat a president en el ple d’investidura del proper dimarts.

El titular de l’article ja és tota una declaració d’intencions, 

Destruint la Constitució per salvar-la”, 

i en aquest es critica la “desesperació” de Rajoy, que veu com l’independentisme se li estaria escapant de les mans.

Eurointelligence repassa els últims moviments del govern estatal, del qual diu que “no s’immuta” davant la negativa que els ha donat el Consell d’Estat sobre la candidatura de Puigdemont. “Ignoren l'opinió del Consell d'Estat” i utilitzaran l’article 161 per al seu benefici”, continua l'article, per afegir que Rajoy i Soraya han decidit dirigir-se directament al Tribunal Constitucional per la qüestió. L'objectiu és evitar allò que més els preocupa: que Puigdemont sigui candidat.

Tot plegat, “una forma de prendre’s la Constitució” per part del govern espanyol que està “espantant” els experts en dret constitucional. 

La publicació assegura que determinats alts càrrecs de l’Estat estan “estupefactes” amb la situació, i arriba a parlar de “frau constitucional”.

“El govern espanyol està forçant la Constitució fins al punt de trencar-la, i no per primera vegada”, tanca l’article.

Marc Bleda  

Joan A. Forès
Reflexions

26/01/2018 Gemma Aguilera. Els tres mesos en què Catalunya ha conegut Espanya. Des d’aquell dia només han passat tres mesos, però Catalunya ha conegut tots els mecanismes que té un Estat que situa com a prioritat màxima la unitat del seu territori, i que està disposat a tot per blindar el règim que sosté aquest Estat. Amb la proclamació de la República el 27-O, Madrid va respondre amb presó, exili, repressió i usurpació d’institucions. Tot plegat, amb l’extrema dreta campant lliurement. Des de l’independentisme s’ha reconegut que es va pecar d’una certa innocència a l’hora de valorar fins a on estaria disposat a arribar l’Estat per aturar la República, i també sobre la reacció de la UE i la comunitat internacional davant de la vulneració de drets fonamentals com a resposta a actes democràtics pacífics. El resultat de tot plegat han estat tres mesos en què Espanya ha mostrat la seva cara més fosca.

Benvolguts,

Els tres mesos de la Gemma Aguilera, en que explica com en aquest període Catalunya ha conegut definitivament Espanya i ha comprès que cal renegar-ne per tots cantons, m’ha recordat la institució del festeig, omnipresent en l’Espanya franquista.

En el temps del nacionalcatolicisme que nosaltres varem viure i patir hi havia un concepte universalment acceptat que era: el festeig, festejar, etc. Que volia dir que els que figura que eventualment pensaven que podien lligar o estimar-se no se n’anaven a viure junts, no, no, no, de cap manera! Havien d’anar una bona temporada junts, ep! sense follar eh!, només agafadets de les mans i a missa els diumenges, i al cap d’uns mesos o anys, podien casar-se, per l’església evidentment, i els donaven una llicència per follar… I molt sovint aquest procediment havia deixat clar el que podia ser el conviure, la violència de gènere, la submissió del més feble al més fort, etc. I, malgrat tot, el que tenia mals principis, com beure o apallissar la parella (o el parellu), no els acostumava a demostrar durant el festeig i un cop el demostrava ja era massa tard. Això portava a l’estabilitat, a la violència de gènere, a la ganduleria, a l’altra institució que era la “querida”, també anomenada “fulana”... 

En conclusió, la Gemma Aguilera presenta la cronologia de l’intent, fracassat, de  convivència, no entre persones, sinó entre pobles.

Vegem què en surt:

diumenge, 28 de gener de 2018

28/01/2018. Editorial El PuntAvui. El TC imposa la seva llei arbitrària. El Tribunal Constitucional espanyol va erigir-se ahir de nou en àrbitre i part en el conflicte entre Catalunya i Espanya. Després d’una reunió extraordinària en dissabte i enmig de nombroses discrepàncies entre els magistrats, l’alt tribunal va decidir imposar, de manera arbitrària, el seu criteri al del Parlament i donar així un cop de mà a les pretensions del govern espanyol d’impedir, com sigui, la investidura de Carles Puigdemont com a president de la Generalitat. El TC decideix, doncs, que una investidura telemàtica no és possible, malgrat que així ho veiés adient la mesa del Parlament, i imposa que Puigdemont s’entregui a la justícia. El TC vol Puigdemont a la presó i, no només això, deixa en mans del jutge Llarena, en cas que el president fos detingut, la decisió final de la seva participació en el ple…

Benvolguts,

A l’Editorial del PuntAvui d’avui s’hi trova una anàlisi del capteniment del Sistema Judicial espanyol, en particular el TC i el TS, fidels col·laboradors dels altres dos poders, el Legislatiu i l’Executiu.

Permeteu-me que intercali una altra anàlisi del capteniment del sistema Judicial espanyol, i de la Policía Armada i la Guàrdia Civil, però escrita el 1981 per una periodista del diari de dretes francès Le Figaro. Considero que val la pena perquè ajuda a demostrar que el sistema Judicial espanyol és el mateix avui que el 1981 i que el 1975 i que el 1939 i que el 1936. I es clar, per extensió cal entendre que el sistema Legislatiu i l’Executiu també és el mateix. Ep! I l’Exèrcit espanyol actual és el mateix que es va revoltar el 1936 amb els Franco-Mola-Sanjurjo i el que s’havia revoltat el 1923 amb el Primo de Rivera i el suport del Borbó Alfons XIII i l’exèrcit d’avui és el mateix que el del primer Borbó Felip V! I segurament deu ser el mateix que el del darrer Àustria, i segurament que el del primer Àustria i vinga anar tirant endarrere!

L’article que intercalo del mateix Bloc Reflexions del 2014, de títol Dies previs al 23F, analitza globalment els problemes de fons d’Espanya en la Transacció (que no transició) i postula que tots tres poders, l’església, la magistratura i la policia es mantenen intactes després de la mort de Franco el 1975 i la transició del 1978. En aquell moment el problema més urgent era la tortura practicada per la policia i la guàrdia civil i per això l’articulista li dóna més relleu. Tampoc considera que l’Exèrcit fos perillós i resulta que Tejero, Armada, Milans del Bosch, el borbó i d’altres ja estaven congriant de feia temps un cop d’estat per el 23F!
Un cop la pseudo-democràcia estabilitzada i la traïció al poble consumada, amb la LOAPA, el café para todos, etc, s’ha vist tanmateix que els nínxols franquistes es mantenien també en els altres poders. I creaven noves fornades de franquistes. Per mostra:

·       la policia i la policia paralela, el GAL del Felipe González (el senyor X?),
·       l’església de Rouco Varela i de la Conferència Episcopal Espanyola (propietària de la COPE),
·       i la magistratura, tota la caterva de jutges que s’han perpetuat en els seus mètodes franquistes, no admetent judicis en català a Catalunya, no volent aprendre la llengua, alimentant els tribunals franquistes que abans es deien TOP i que ara es diuen Audiencia Nacional, TSJCC, Suprem i Constitucional.
Segurament que a més dels poders citats a l’article d’Anne M. Romero caldria afegir-hi el poder legislatiu i l’executiu i l’obscena relació entre els tres poders de Montesquieu!

I per acabar-ho d'espatllar, amb total impunitat, en el cas actual, amb l'agreujant que el Poder Judicial pot anar empaperant diputats republicans fins aconseguir que n'hi hagi menys que dels del 155. I per tant per art de màgia, no es treu un conill del barret de copa sinó que es fa desaparèixer un votant independentista i un altre i un altre...

Vegem ara l’Editorial del PuntAvui

18/01/2018. Mònica Sabata. Aquest país serà sempre nostre, si som intel·ligents. "Sempre guanya el que sap respectar les obligacions contretes amb els electors i demostra tenir una bona capacitat de llegir la realitat de cada moment, de seduir amb paraules veraces i fets irrefutables". L'Estat espanyol viu en un absurd democràtic immens que fa que els seus dirigents -o la majoria dels seus dirigents, per ser justos- no vegin més enllà de l'aplicació de la justícia com a arma llancívola contra la democràcia i l'esclafament dels drets civils i polítics com a via per resoldre el desafiament democràtic que planteja l'autodeterminació de Catalunya.

Benvolguts,

Estic completament d’acord amb la Mònica Sabata, a qui recordo de les reunions al CIEMEN de la Plataforma pel dret a decidir de fa 10 o 12 anys. M’ha agradat l'article i em cal comentar la frase:

Els estrategs de la Moncloa havien previst que l’obscuritat dels darrers mesos s’acabaria amb un espetec de focs artificials. 

I segons el meu criteri aquest espetec s’ha produït! I s’ha produit amb el miserable contuberni del PP més el PSOE més Ciudadanos, amb el salvatge espectacle televisat a tot el mon de l’1-O, amb els escorcolls dels 10.000 Guàrdies Civils i Policies Armades, amb la Proclamació de la República, amb el 155, amb l’anunci del Rajoy de noves eleccions al Parlament de Catalunya, que tal com es va veure clarament des del primer dia, el que volien els pocapenes del 155 era acollonir el poble català, desanimar-los i fer que la Inés Arrimadas fos la nova Presidenta de Catalunya! I varen valorar molt poc el poble de Catalunya perquè varen perdre miserablement! (per cert que un ressenya molt ben feta d’aquests mesos és la de la Gemma Aguilera de títol Els tres mesos en què Catalunya ha conegut Espanya).

Vegem l’article de la Mònica Sabata:

28/01/2018. Andreu Barnils. Un exercici de reponsabilitat. Onze jutges espanyols van decidir ahir tres coses. Primera, que el diputat Carles Puigdemont no pot ser investit president des de l’exili. Segona, que ell mateix i quatre diputats més, els cinc de Brussel·les, no poden ni votar. El seu dret a vot, eliminat. Ara resulta que els diputats a l’exili perden el dret a vot, i els diputats a presó, no. Coses. Això fa que els independentistes, per decisió del jutge, haurien de perdre la majoria absoluta al parlament. Passarien dels 70 diputats actuals, a 65 (la majoria absoluta són 68). Flipa. I tercera: la justícia avisa que si el president del Parlament, Roger Torrent, i la resta dels membres de la mesa no fan cas, podrien acabar a la presó. Roger Torrent, a la presó? Llegiu el punt set (pdf).

Benvolguts,

L’Andreu Barnils, molt coherentment, explica amb pels i detalls quines són les alternatives que la deposició del TC d’ahir al vespre ens permeten sense fer-nos massa mal.

Hi ha un punt amb el que no hi estic d’acord, i és quan l’autor pontifica que:

Un govern nou acabaria amb l’155? Doncs som-hi.

Crec que ja no podem creure’ns res del que puguin dir els nostres enemics (el mot enemic el va pronunciar ahir una patum del 155 per televisió i tant la Mònica Sabata el 18/01/2018), com la Beatriz Talegón entrevistada per en Pere Cardús el 13/01/2018, diuen expressions molt semblants).

I la primera mostra més flagrant és, tal com explica la Bea Talegón, com el Gobierno enemic del 155 ha aplicat precisament aquest 155!

Vegem ara l’article:

dijous, 25 de gener de 2018

28/01/15. Vides paral·leles. El dia 26 de gener de fa 76 anys (el 1939) les tropes franquistes amb moros i legionaris varen entrar a Barcelona. El dia 27 de gener de fa 70 anys (el 1945) l’exèrcit soviètic va alliberar Auschwitz... “A Alemanya i a Europa, avui tot el protagonisme se l'ha endut el setantè aniversari de l'alliberament del camp de concentració més intens i sanguinari del nazisme: Auschwitz. De la hipocresia de l’estat i del PPSOE en tornarem a parlar. Tanmateix jo volia parlar avui mateix del trist espectacle per acció i omissió que varen fer les emissores de televisió amb seu a Catalunya, TV3 i la cadena del Godó, els dies 26 i 27.

Benvolguts,

Hi ha hagut molts homenatges a les víctimes de l'holocaust arreu d'Europa, fins i tot a Espanya, que ha fet un exercici màxim d'hipocresia. L'Estat recorda les víctimes del nazisme, però mai ha condemnat el franquisme ni ha demanat perdó per quaranta anys d'horror en silenci. I per què? Perquè ells sí que van guanyar la guerra. I Catalunya podia haver retut homenatge a la Barcelona de fa 76 anys, aprofitant la reunió dels cònsols. I no ho va fer!

Reprodueixo i amplio un apunt de fa 3 anys en motiu de l’aniversari de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes i l’inici de l’anorreament de Catalunya, el 26 de gener del 1939.
En el directe.cat, en el Bloc de l’Oriol Jordan http://in.directe.cat/dietari-2014/blog/13277/errors-que-es-paguen-cars hi ha aquest paràgraf que fa pensar: 

 “A Alemanya i a Europa, avui tot el protagonisme se l'ha endut el setantè aniversari de l'alliberament del camp de concentració més intens i sanguinari del nazisme: Auschwitz. Angela Merkel tornava a demanar perdó ahir pels crims comesos durant aquest període, els assassinats, l'opressió a gent innocent. Merkel deia sentir vergonya de tenir aquesta taca tan gran en la història del seu país.” 

Hi ha hagut molts homenatges a les víctimes arreu d'Europa, fins i tot a Espanya, que ha fet un exercici màxim d'hipocresia. L'Estat recorda les víctimes del nazisme, però mai ha condemnat el franquisme ni ha demanat perdó per quaranta anys d'horror en silenci. I per què?

Perquè a diferència dels nazis i dels feixistes italians, ells sí que van guanyar la guerra.

Com podem veure en l’acudit gràfic!



De la hipocresia de l’estat i del PPSOE en tornarem a parlar.

Tanmateix jo volia parlar avui mateix del trist espectacle per acció i omissió que varen fer les emissores de televisió amb seu a Catalunya, TV3 i la cadena del Godó, els dies 26 i 27.

Dos esdeveniments:

·        El dia 26 de gener de fa 76 anys les tropes franquistes amb moros i legionaris varen entrar a Barcelona. Fet luctuós, que lliga amb la no-condemna del franquisme que ha escrit l’Oriol Jordan.
·        El dia 27 de gener de fa 70 anys l’exèrcit soviètic va alliberar els jueus que quedaven en el camp d’extermini d’Auschwitz... 

L’acció que esmentàvem és el gran desplegament de mitjans de les televisions amb seu a Barcelona per commemorar l’alliberament d’Auschwitz. Era la fi del calvari...

L’omissió que esmentàvem és que aquestes televisions no varen parlar ni poc ni gens del luctuós succés de la invasió de Barcelona per les hordes feixistes. Era el començament del calvari que encara dura... 

El president polonès referint-se a la invasió de Polònia i l’extermini de jueus va dir ahir:

“El nacionalsocialisme va convertir la meva pàtria en un cementiri jueu”, va dir el president polonès, Bronislaw Komorowski, en el 70è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini identificat amb la barbàrie nazi, Auschwitz. Al cap d'Estat del país aleshores ocupat i on els van instal·lar el seu camp més mortífer li va pertocar pronunciar l'únic discurs polític. Al davant hi tenia un auditori format per 300 supervivents i líders d'arreu del món, en la jornada consagrada a intentar el que és impossible: traslladar en paraules l'horror que va envoltar la maquinària de la mort del Tercer Reich, que, només en aquell camp, va assassinar 1,1 milions de persones, la majoria jueus...”

Reunió amb una setantena de cònsols acreditats a Barcelona


El president català no deu tenir res a dir sobre la invasió de Catalunya. 

A mi m’hauria agradat que el president del meu país, referint-se a l’aniversari de l’Ocupació espanyola de Catalunya i de la posterior dictadura franquista, en la reunió amb una setantena de cònsols acreditats a Barcelona hagués intentat explicar el que és impossible: traslladar en paraules l'horror que va envoltar la maquinària de la destrucció, l’anorreament i el genocidi perpetrat pel franquisme, ajudats del feixisme italià, i del nazisme del Tercer Reich, així com del franquisme borbònic que va succeir-lo sense solució de continuïtat, els hereus dels quals encara mantenen el poder a Espanya, i si jo hagués tingut l'oportunitat abans d’ahir hauria dit  el següent:

“El feixisme, el nacionalsindicalisme i el nacionalcatolicisme van convertir la meva pàtria en un cementiri”. “Mig milió de catalans morts o exiliats, un quart de milió de famílies desfetes, un saqueig increïble de documentació que encara resta en poder de l’enemic ‘por el justo derecho de conquista’, l’inici  del genocidi cultural català, 40 anys sense escoles en català, sense llibres en català, sense diaris en català, sense ràdios en català, sense teatre en català, sense cinema en català, sense poder-se expressar en català”...

Joan A. Forès
Reflexions

Annex:
Des de l’ocupació de Catalunya varem començar a veure cartells com els que mostrem
de la sèrie de Ha llegado España, que és el que ens feia més mal:






I ens fèien més mal perquè els catalans intuïen que la dictadura franquista es mantindria centenars d'anys! Com està sent. I cada any pitjor que l'anterior i millor que el següent...

Auxili Europa!!! Auxili Europa!!! Auxili Europa!!! 
Auxili Europa!!! Auxili Europa!!!

Joan A. Forès
Reflexions

24/09/2017. Marc Cros. El dret a l’autodeterminació de Catalunya arriba a les Nacions Unides. L'expert de les Nacions Unides en conflictes territorials envia una carta a instàncies internacionals –a la qual EL TEMPS ha tingut accés en exclusiva- on denuncia “les violacions dels drets humans” a l’Estat espanyol i defensa el dret a l’autodeterminació per a Catalunya abans que la situació esdevingui "una amenaça de pau local, regional i internacional”. L’encarregat d’aplicar les resolucions de les Nacions Unides sobre el Dret a l’Autodeterminació, Alfred-Maurice de Zayas, ha posat sobre l’agenda internacional el procés català. L’expert independent de l’ONU té el mandat de promoure l’ordre democràtic i equitatiu en el concert de les Nacions Unides, un càrrec d’alt rang que ocupa des de 2012.

Benvolguts,

Aquest article és del 24 de setembre del 2017, una setmana abans de l’1-O. 

Un mes abans de l’aplicació del 155, amb els empresonaments massius de parlamentaris i responsables d’associacions pacífiques com l’ANC i Omnium Cultural. Resultat? Zero! Consequències? Zero.

I fa més de 100 dies que tots aquests diputats, Oriol Junqueras, Quim Forn, i Jordi Sánchez i aquests ciutadans com Jordi Cuixart són a la presó sense judici, i l’autoritat judicial borbofranquista no els deixa anar ni al debat ni a la cerimònia d’investidura. I els 5 exiliats tampoc no poden tornar (inclusivament en Puigdemont) perquè aniran de cap al Penal de Burgos o a Alcatraz!

Altres com la Carme Forcadell, en Rull i en Turull, després de jurar els Principios del Movimiento Nacional, estan en llibertat, amb fiança i amb l’amenaça d’estar-se quietons o sinó els tornem a engarjolar. Avui diu el diari que els parlamentaris en llibertat provisional que votin Puigdemont seran severament castigats...

I l’Arrimadas continua explicant que si l’autoritat judicial borbofranquista continua engarjolant diputats independentistes ella arribarà a tenir prou vots per esdevenir la 131 Presidenta de la Generalitat de Catalunya! Sense caure-li la cara de vergonya! Ni a ella ni a nosaltres!

Vegem l’article:

dimecres, 24 de gener de 2018

18/01/2018. Les mentides de Zoido. Oriol Jordan. La mentida que fa bullir més la sang. Avui hem assistit a una magistral lliçó de com construir una gran mentida d'estat a través d'un relat absolutament fals, en una compareixença d'un ministre al Senat. Bàsicament, Zoido troba l’origen de tot en les famoses sessions plenàries del 6 i 7 de setembre, on diu que va haver-hi una escala de “radicalitat, desobediència i tumults en la comunitat catalana”. Explica que els agents es van haver d’amagar dins la Seu d’Economia per por a la gent del carrer, temien per la seva integritat física, vaja. “Las actuaciones de las fuerzas de seguridad lo hicieron de manera ejemplar, en condiciones muy difíciles, para la defensa del bien común y la ley. La actuación fue legítima, profesional y proporcionada”.

Benvolguts,

Com el Goebbels! O com el Fraga (recordeu “La calle es mia!”).


DIJOUS, 18/01/2018. 20:12 H

La mentida que fa bullir més la sang

El ministre Zoido, avui ha estat més que mai el 
ministre de la propaganda del règim

Avui hem assistit a una magistral lliçó de com construir una gran mentida d'estat a través d'un relat absolutament fals, en una compareixença d'un ministre al Senat.

Parlem d'un tema tant crític com varen ser les pallisses de l’1 d’octubre. El ministre Zoido ha donat avui explicacions de l'actuació de l'Estat aquell dia, per què van actuar amb aquella brutalitat, i quin cost va tenir mantenir els piolins als vaixells tres mesos. Prenguin nota, Madrid vol vendre el seu relat i farà servir, com sempre, tots els resorts mediàtics possibles. Serà difícil que ens entabanin perquè els qui realment hi vàrem ser (dos milons de persones), vam veure amb els nostres propis ulls què va passar.
 
Comencem pel final: 87 milions. Això segurament deu ser 40 vegades el cost de la organització del referèndum, si fa no fa. Aquesta deu ser l’única veritat que ha explicat el ministre espanyol que, a partir d’aquí ha exposat el relat oficial que s’ha cuit des de la Moncloa i que avui ha venut en un exercici de cinisme mai vist fins ara i que hauria de donar la volta al món, situant el Govern de l’Estat al marge de la democràcia. Advertim que, si no l’han pogut sentir i busquen la seva exposició, els bullirà la sang. La construcció que s’ha muntat del que va passar és criminal. Si no volen menjar-se les ungles, llençar una ceràmica al terra, o la vaixella sencera, poden seguir la crònica que ha fet la periodista Ruth Gumbau a twitter i que ha esdevingut tendència.
 
Bàsicament, Zoido troba l’origen de tot en les famoses sessions plenàries del 6 i 7 de setembre, on diu que va haver-hi una escala de “radicalitat, desobediència i tumults en la comunitat catalana”. Explica que els agents es van haver d’amagar dins la Seu d’Economia per por a la gent del carrer, temien per la seva integritat física, vaja.
 
Sobre la jornada de l’1 d’octubre, la idea era protegir els precintos, i desmereix la gent que es va quedar a protegir els col·legis, amb activitats durant la tarda i nit anterior. Es queixa de l’utilització de nens, i diu que durant la jornada de l’1-O van procedir a tancar 113 col·legis. El ministre espanyol, ignorant el tema del cens universal, ha dit que li va estranyar que hi hagués més vots que persones censades en algunes escoles. Zoido ha fet enervar els diputats independentistes assistents quan ha afirmat que les actuacions policials van ser absolutament necessàries i es van fer de tal manera que tinguessin el menor impacte en la gent de peu. El problema, segons el titular d’Interior, és que davant es van trobar persones radicalitzades infiltrades entre la gent que havia anat a votar pacíficament.
 
Quines persones radicalitzades? Zoido diu que van haver-hi agents ferits, que es va emprar la força perquè la gent que hi havia era violenta, que va generar un clima de crispació, i que les forces de seguretat estaven per cumplir una missió d’ordre públic. També s’ha queixat de la passivitat dels Mossos els quals, per cert, no van provocar cap incident violent i van aconseguir tancar més escoles. En resum:

Las actuaciones de las fuerzas de seguridad lo hicieron de manera ejemplar, en condiciones muy difíciles, para la defensa del bien común y la ley. La actuación fue legítima, profesional y proporcionada”.
 
Li han plogut crítiques en major o menor grau de tot arreu. El relat és del tot fal·laç, i la premsa internacional va omplir pàgines i pàgines de diaris sobre el tema, encara que Espanya ara digui que tothom els donava suport. Zoido ni tant sols ha sabut donar crèdit al com és possible que no trobessin ni una sola urna. De fet, ha arribat a dir que no les van trobar perquè buscaven les homologades. Les xarxes s’han omplert de fotos amb urnes de votació oficials d’altres països que semblaven veritables cubells d’escombraries.
 
De ben segur que Zoido hi ha posat més maldat que ignorància, però els fets i les proves són per tot arreu, i l’1 d’octubre, acabi com acabi finalment serà el malson més gran de l’Espanya moderna. Avui hem sabut també que Junqueras torna a insistir amb el trasllat a una presó catalana i el dret que té a participar en la sessió d’investidura del president de la Generalitat. Puigdemont i els consellers a l'exili ja han sol·licitat també la delegació del vot. El que està passant en aquest país és molt gros i, ara que comencem a recuperar el Parlament, no podem deixar-ho estar. Qualsevol govern d'un país realment democràtic ja hauria dimitit, però a Espanya s'hi val tot, sang inclosa.


Article escrit per Oriol Jordan
Pots consultar tot el Dietari des de l'inici al 
bloc Oriols
Segueix-nos i digues la teva també al Facebook del Dietari del Procés
Tota la informació sobre el llibre del Dietari del Procés, 'Zugzwang', la trobaràs 
aquí

07/01/2018. Joan Puig. El Grup Zeta i Godó donen suport a un estat putrefacte. Intenten guanyar tergiversant la realitat el que han perdut a les urnes, avui mateix intenten fer-nos creure que existeix la justícia a Espanya i avalen la resolució d'empresonament de Junqueras. El Govern espanyol, amb el vistiplau de la majoria de partits polítics, intenta guanyar per la via de la repressió el que ha perdut a les urnes. Intenta alterar la composició parlamentària sorgida de la voluntat popular via una justícia dirigida políticament. Mediàticament es treballa intensament per normalitzar declaracions d'Ines Arrimadas dient que espera que la manca de diputats li obri la porta a formar govern. Mentrestant, partits suposadament democràtics com el PSC i els Comuns callen davant les possibles absències de diputats electes per culpa de la dictadura judicial. On tenen la cortesia parlamentària? S'aprofitaran de les absències per intentar obtenir poder polític no aconseguit via les urnes?

Benvolguts,

A través d’una “causa general” estem arribant a una “solució final”. I els representants dels 40 milions d’espanyols del Congreso de los Diputados i del Senado, s’ho miren com si no fos el seu problema. Callen ignominiosament! Com en el verset del Niemöller.

I el final es veu irremeiablement perdut si continuem deixant-nos-ho fer absolutament tot!

L’article d’en Joan Puig comença d’aquesta manera:

El Govern espanyol, amb el vistiplau de la majoria de partits polítics, intenta guanyar per la via de la repressió el que ha perdut a les urnes.

I prèviament havia explicat que:

Intenten guanyar tergiversant la realitat el que han perdut a les urnes, avui mateix intenten fer-nos creure que existeix la justícia a Espanya i avalen la resolució d'empresonament de Junqueras

Intenta alterar la composició parlamentària sorgida de la voluntat popular via una justícia dirigida políticament.

Aquest paràgraf lliga molt amb l’acudit gràfic del Ferreres del març del 2014. Que vol dir que les directrius de la coalició governant són cada cop pitjors, mentre ens ho anem deixant fer!

Incloc l’acudit gràfic:


L’Alfonso Alonso explica que és tan antidemocràtic imposar la voluntat per la violència com per les urnes.

I Franco, el pare espiritual i tutor del PP (i també del PSOE i de Cs) explica que el que el noi vol dir és que allò que vam conquerir per les armes no ens ho prendran per les urnes...

Vegem l’article:

dimarts, 23 de gener de 2018

22/01/2018. Salvador Cot. Llarena, a l'oest del riu Pecos. Goscinny i Morris van retratar magistralment la llegenda del jutge Roy Bean, un personatge del Far West que va adquirir fama mundial per fer les sentències a total conveniència i sense preocupar-se el més mínim per unes lleis que, d'altra banda, tampoc no perdia el temps en interpretar, donada la seva condició d'analfabet."Quants diners porta a la butxaca, Lucky Luke?". "Uns cinquanta dòlars, jutge". "Doncs li poso uns cinquanta dòlars de multa!". I fa l’analogia amb la justícia espanyola: "Quants diputats té a la butxaca, Puigdemont?" "Uns setanta, jutge". "Doncs queden confiscats uns setanta diputats".

Benvolguts,

Magnífica i genial idea la del Salvador Cot d’avui de comparar la justícia espanyola amb la justícia del jutge americà Roy Bean, jutge de Pecos i la seva particular interpretació de la justícia, versió Goscinny i Morris. Per veure la particular interpretació de la justícia, recordem aquell poema de títol Viriato, que havíem llegit de petits i que acabava amb la frase lapidària: De todo cuanto le oí, si no sucedió así, pudo muy bien suceder....

Hi afegim l’acudit d’en FER, també d’avui, força relacionat amb el tema.


El Sheriff Rajoy paga les recompenses en sobres...

El jutge de Pecos interrogant Lucky Luke (versió Goscinny i Morris):

"Quants diners porta a la butxaca, Lucky Luke?". "Uns cinquanta dòlars, jutge". "Doncs li poso uns cinquanta dòlars de multa!"

I fa l’analogia amb la justícia espanyola:

"Quants diputats té a la butxaca, Puigdemont?" "Uns setanta, jutge". "Doncs queden confiscats uns setanta diputats".

 Vegem l’article:

diumenge, 21 de gener de 2018

19/01/2018. Puigdemont: “No es pot fer de president si un és presidiari". El president Carles Puigdemont ha defensat que el resultat de les eleccions del 21-D “és la restitució”, perquè “el 155 ha estat derrotat a les urnes”. "Els catalans li han dit a l'estat espanyol que no volen l'article 155", ha assegurat Puigdemont, raó per la qual, creure que “la restitució passa per acceptar les conseqüències del 155 és contradictori". Per això ha defensat que és "un diputat perfectament elegible com a president", això sí, sense aclarir si es desplaçarà a Catalunya per a ser investit però deixant clar que "evidentment no es pot fer de president si un és presidiari". Entrevistat a El Matí de Catalunya Ràdio, Puigdemont ha afegit que el Parlament “és reflex de la voluntat del poble de Catalunya” i que té molt clar que “la gent va votar perquè se m'investís".“Sóc president perquè el Parlament em va escollir i cap Parlament m’ha destituït”.

NOVA LEGISLATURA

Puigdemont: “No es pot fer de president si un és presidiari"


El Nacional 
Foto: @maticatradio

Barcelona. Divendres, 19 de gener de 2018

El president Carles Puigdemont ha defensat que el resultat de les eleccions del 21-D “és la restitució”, perquè “el 155 ha estat derrotat a les urnes”. "Els catalans li han dit a l'estat espanyol que no volen l'article 155", ha assegurat Puigdemont, raó per la qual, creure que “la restitució passa per acceptar les conseqüències del 155 és contradictori". Per això ha defensat que és "un diputat perfectament elegible com a president", això sí, sense aclarir si es desplaçarà a Catalunya per a ser investit però deixant clar que "evidentment no es pot fer de president si un és presidiari".

Entrevistat a El Matí de Catalunya Ràdio, Puigdemont ha afegit que el Parlament “és reflex de la voluntat del poble de Catalunya” i que té molt clar que “la gent va votar perquè se m'investís".
Sóc president perquè el Parlament em va escollir i cap Parlament m’ha destituït”, ha defensat Puigdemont, per afegir, en referència a la possibilitat d’una investidura a distància, que "al reglament del Parlament no hi ha res que prohibeixi les fórmules que assagem per la investidura". "Hi ha moltes coses que es governen a través de la tecnologia, encara que no són les condicions que voldríem", ha afirmat. 

"No podré governar des de la presó"
Així mateix Puigdemont s’ha referit a la possibilitat de governar des de Brussel·les, a l’assegurar que “d’on segur que no podré governar és des de la presó". El president també s’ha volgut referir a les circumstàncies excepcionals en les que ha arrencat la XII legislatura, ja que ha lamentat “no haver pogut parlar amb Junqueras”. Per això ha defensat que “només puc ajudar els presos mantenint el que la gent ha votat". “Cada minut que passa a la presó és un minut d’injustícia i ignomínia”, ha afegit per insistir: “Si la gent vol que Junqueras sigui conseller d'Economia ho haurà de ser".

"Si jo fos a Barcelona el govern espanyol ens posaria les mateixes dificultats", ha continuat Puigdemont, defensant que només renunciarà a la presidència “si no tinc suport parlamentari suficient, per insistir que de les eleccions del 21-D es desprèn “el mandat d'una restauració democràtica".

En tot cas, Puigdemont, que no ha aclarit com participarà al debat d'investidura, ha assegurat que "la fórmula que acabarem proposant encaixarà amb el reglament del Parlament", afegint que espera reunir-se amb el president del Parlament, Roger Torrent, “el més aviat possible”, recordant que en les circumstàncies actuals, “aquesta reunió només es pot fer a Brussel·les, òbviament”. 

Amb tot, el president ha assegurat que no perd l’esperança que “a l'últim moment l'estat espanyol vegi que s'ha de restaurar la democràcia" i li possibiliti anar a Catalunya.

"La gent ha votat i mereix respecte, si el Parlament em ratifica com a president el cap de l'Estat ho ha d'acceptar",

 ha reblat, afegint que en cas contrari, “el problema el tenen ells” perquè “el món ha de veure que el problema no el tenim nosaltres, estem disposats a parlar amb tothom".

Creixement de l’independentisme
Així mateix, Puigdemont ha insistit en la victòria de l’independentisme el 21-D i que, de fet, “l’autonomisme s’ha aprimat”. "A cada fita hem augmentat el nombre de votants independentistes”, ha recordat, per insistir que "suposant que hi hagués dubtes el dia del referèndum de l’1-O, es va ratificar el 21-D".

Intercalem un acudit d'en Ferreres d'avui:

De fet, Puigdemont ha acusat d’unilateralitat al Govern espanyol, ja que apliquen “la unilateralitat del 155 mentre que nosaltres vam anar a les urnes".

“El 155 no pot ser president de Catalunya, ha perdut les eleccions",
ha assegurat.

Finalment, respecte a la sentència del Cas Palau, Puigdemont ha recordat que “CDC ja s’ha posicionat” i que la sentència “és recurrible”. En tot cas ha anunciat “tolerància zero amb la corrupció”. “Tenim un compromís clar de transparència i de lluita contra la corrupció”, ha assegurat.

El Nacional 

17/01/2018. Discurs d’Ernest Maragall: ‘Avui hauria de dir: “Bon dia, president”‘: l’extraordinari discurs d’Ernest Maragall al parlament. El diputat d'ERC destaca l'anormalitat del moment com a president de la mesa d'edat. ‘Qui hauria de ser avui aquí són els que no hi són’, ha recordat el diputat d’ERC Ernest Maragall en l’obertura de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, com a president de la mesa d’edat. ‘Avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí.’ Maragall ha recordat l’anomalia del moment polític. ‘Hauria de dir també: “Bon dia, president i govern.” Però no hi són. Uns a la presó i uns altres a l’exili’, ha remarcat. ‘Sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna.’

‘Avui hauria de dir: “Bon dia, president”‘: l’extraordinari discurs d’Ernest Maragall al parlament

El diputat d'ERC destaca l'anormalitat del moment com a president de la mesa d'edat

Fotografia: Albert Salamé


Vídeo (10 minuts):

 17/01/2018  11:23

 ‘Qui hauria de ser avui aquí són els que no hi són’, ha recordat el diputat d’ERC Ernest Maragall en l’obertura de la sessió constitutiva del Parlament de Catalunya, com a president de la mesa d’edat. ‘Avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades jo no seria aquí.’ 

Maragall ha recordat l’anomalia del moment polític. ‘Hauria de dir també: “Bon dia, president i govern.” Però no hi són. Uns a la presó i uns altres a l’exili’, ha remarcat. ‘Sento una acumulació d’indignació i una suma de raó i de raons d’aquesta Catalunya que no es rendeix i que no es resigna.’

A més, ha insistit a criticar la imposició d’aquestes eleccions i a denunciar el fet que per primera vegada els escons del govern siguin buits. ‘Hauríem de tenir un debat sobre la taula de diàleg entre tots nosaltres i la representació de l’estat, per la situació sorgida després de l’1-O. Aquesta seria la normalitat.’


19/01/2018. Bea Talegón. Lo que nos habéis metido en la cabeza. Un día cualquiera después del inicio de un parlamento cualquiera, en un lugar cualquiera de España. Una conversación. A - ¿Cómo? ¿Que no será presidente de mesa alguien de Ciudadanos? B - No, no tienen votos suficientes. A - Pero… ¿No había ganado las elecciones Inés Arrimadas? B - No, Arrimadas fue la lista más votada. Pero las elecciones las ha ganado el bloque republicano. A - Bloque independentista, querrás decir, frente al bloque constitucionalista. B - No, bloque republicano frente a bloque monárquico. Es que no es lo mismo…

Benvolguts,

Ja us vaig presentar un parell d'articles de la Bea Talegón. Extraordinaris! Avui ens presenta un exemple de diàleg, repetit cada vegada que els diaris espanyols parlen de les eleccions del 21-D. I cada vegada que els polítics espanyols borbofranquistes (la Bea en diu només monàrquics) com l’Arrimadas i tota la caterva de polítics tramposos del 155 (PP, PSOE, Cs) parlen del 21-D. Poseu un telenotícies espanyol o qualsevol de les tertúlies de la caverna i sentireu el mateix repetit mil vegades…

Vegem l’article, molt bo i oportú:

21/01/2018. Vídeo 1-O: Els periodistes de Sky News narren com els va impactar la brutalitat de la policia española. L’impacte internacional de la brutalitat policíaca de l’1-O encara ressona. La cadena britànica SkyNews ha emès un reportatge on els seus periodistes relaten a càmera com els va colpir informar dels fets. El reportatge, enregistrat a Barcelona, és un episodi del programa Hotspots: On The Frontline (‘Punts calents: a la línia del front’), que explica les històries dels periodistes que es desplacen a llocs de conflicte del món. ‘Era extremadament tens. La gent estava formant un únic bloc, la policia volia estirar-los un per un’, explica el productor Ben Gordon. ‘Cap a les 10 del matí em vaig adonar que la cosa era diferent, s’estava tornant molt volàtil. Si aquella escena que nosaltres vèiem s’estava reproduint per tot el territori estàvem segurs que hi hauria un gran problema i seria un dia molt difícil’, relata Mark Stone.

Benvolguts,

Vegeu aquest vídeo! No està traduit, ni les explicacions ni els cops de bastons, però tanmateix s’enten tot molt bé. Cafres!

20/01/2018. Joan Canadell. #NousRepublicans ... experiències o lliçons? Aquests darrers dies hem pogut llegir per les xarxes, múltiples testimonis de nous republicans, gent amb orígens diversos que en els darrers mesos han pres la decisió irreversible de recolzar la República Catalana. Ho han fet bàsicament, segons ells expliquen, a causa de les vivències i imatges de l'1 d'octubre, però també per les detencions de polítics catalans del 20 de setembre, i alguns arran dels atemptats del 17 d'agost. Son gent principalment fills d'immigrants d'arreu d'Espanya, principalment Andalusia i Extremadura, també n'hi ha de països llunyans com Perú o Turquia, que en la majoria de casos han estat votants de PSC/PSOE o ICV i darrerament Comuns/Podem, però també casos d'ex-votants de PP i Ciutadans. Tots ells, degut a l'actitud de l'Estat dels darrers mesos, no només han decidit desconnectar-ne i apostar per una República Catalana, si no que també s'han conjurat per treballar intensament per aconseguir-la.

Benvolguts,

Comentem l’article engrescador d’en Joan Canadell. Parla de Nous republicans. I d'una experiència interessant i creativa que ha desenvolupat recentment amb nous republicans. I el fet m’estimula la memòria i els sentiments, perquè a casa el concepte i el mot República sempre ha estat relacionat amb l’alegria, l’antifranquisme, l’antimonarquia, l’antiexèrcit espanyol, l’antipolicia espanyola, l’antiGuàrdia Civil, etc.

I en canvi el trist fi de la República espanyola en mans del feixisme i el nazisme internacional és un concepte que sempre ens ha creat el sentiment de derrota, de desempar, de negror, de tristor.

 Ja ho he explicat més d’un cop: Jo vaig néixer cap al final del 1937 en la Catalunya republicana, i no va ser fins el 1944-45 que vaig agafar consciencia que el mon estava en guerra (que s’estava acabant) i que Catalunya també havia estat en guerra quan jo vaig néixer. La guerra ja passada, tanmateix, era un tema comú de les converses familiars: “Abans de la guerra”, “en temps de la República”, “els feixistes”, així com “el raccionament”, la gana que havíem passat, etc...

El meu pare era republicà, la meva mare no tant perquè a casa seva havien tingut una cotxeria de cavalls des d’abans que ella nasqués i el negoci fou col·lectivitzat el 1936, i perdut el 1939. Però l’esperit republicà era a l’ambient a casa, a casa dels parents i a casa del amics. Els meus dos oncles foren reclutats i varen estar al front d’Aragó. El meu pare treballava a la companyia d’electricitat de les tres xemeneies del Paral·lel, anomenada la Canadenca des de la seva creació als anys 10 i fins aquell moment i era una companyia militaritzada per mor de la guerra, per tant els seus treballadors no havien d’anar al front.
Segons la meva percepció primera, a casa se’n parlava molt sovint de la República. Quan el meu pare i els meus oncles sortien a parlar de la República, que era sempre que es reunien, en parlaven amb uns ulls i rostres il·luminats. Un dels meus oncles que era mestre “de la República” que ell en deia perquè havia estudiat a l'Escola Normal de la Generalitat, creada el mateix any 1931, explicava que cap als anys 15 s'havia creat  una Mancomunitat de Catalunya, molt prolífica en idear eines i sistemes pel benestar i la cultura dels catalans, com Biblioteques al pobles, Instituts-Escola i Escoles del Treball, Escoles de Pèrits i Escoles d’Enginyers on jo vaig anar a raure quan tenia 15 anys. També explicaven que la Mancomunitat fou eliminada “manu militari” l’any 1923 pel canvi de règim de monarquia a dictadura militar creada per l’exèrcit espanyol, els seus generals i el rei que varen canviar el règim monàrquic per una dictadura. I explicaven sobretot com el 14 d'abril del 1931 es varen fer unes eleccions que varen portar a la caiguda de la dictadura i a la creació de la República i l’abdicació del rei. I vinga a parlar dels beneficis que en varen treure els catalans de la República. Ells els recordaven com uns anys de prosperitat, de treball i d’alegria...

I quan la República després d’una guerra fratricida de 30 mesos fou vençuda per les forces del mal, l’Exèrcit espanyol, els “regulares”, els moros, la “legión” amb la cabra, la Guàrdia Civil, els alemanys i els italians (a casa se’n parlava molt dels exèrcits que varen ajudar als espanyols a guanyar la guerra) sota les ordres dels generals rebels, els generals africanistes i feixistes, Franco, Sanjurjo, Mola, Yagüe, el Vaticà i la seva Cruzada, etc, l’ambient a casa va passar també a ser un ambient de perdedors. Segons vaig col·legir els catalans havíem perdut la guerra i els espanyols l’havien guanyada. I a casa vàrem esdevenir rojo-separatistas” y “judeo-masónicos”.

Un apunt complementari d’aquest el podem trobar aquí. Amb uns conceptes molt clars, que des de fa més de 70 anys tinc meridianament assumits:

Primera constatació: ells i nosaltres!
Segona constatació: Jo era català per tant separatista. Jo no era espanyol i cada cop que em deien separatista m’ho confirmaven!
Tercera constatació: ells eren feixistes espanyols i parlaven castellà, nosaltres erem rojos catalans i parlàvem català!

I vaig començar a anar a l'escola a l'any 1943 regida amb aquesta terrible definició de Los siete enemigos de España del Catecismo patriótico de l’any 1939:

"El liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo"

De manera que a casa, segons aquest Catecisme érem, per partida quàdruple, enemics d'Espanya. I encara ens dura!

Vegem l’article d’en Canadell: