dimarts, 31 de desembre del 2013

31/12/13. Vicenç Villatoro. El Ministeri de la Veritat. Orwell 1984. Reescriure els titulars antics dels diaris perquè no entrin en contradicció amb les profecies i les afirmacions actuals de la línia oficial de l’Estat, és a dir, del Partit.


Benvolguts,

En Vicenç Villatoro en el setmanari El Temps ens explica que després del congrés d’història “Espanya contra Catalunya”, la representant catalana del PP, Alícia Sánchez Camargacho, va anunciar que organitzaria per combatre’l un Foro de la Verdad. Villatoro ens demostra com la Veritat és tema de creences i no de ciència. I hi posa com exemple l’obra 1984 del George Orwell, amb el protagonista que treballa precisament al Ministeri de la Veritat. I la sentència final, esmentant Sanchez Camargacho : No em costa gens imaginar-me quin és el dogma, i de quina fe, que Sánchez Camacho ens voldria encolomar sota l’etiqueta de la Veritat.

El Ministeri de la Veritat

Vicenç Villatoro | ElTemps 1541, 24/12/2013

En manifestar la seva indignació profunda per la celebració a Barcelona del congrés d’història “Espanya contra Catalunya”, la representant catalana del PP, Alícia Sánchez Camacho, va anunciar que organitzaria per combatre’l un Foro de la Verdad.

El terme em va sobtar. El terme veritat  no em sembla que pertanyi exactament a aquest context, el del debat acadèmic sobre la història. Els organitzadors del congrés criticat no parlaven, de fet, de veritat, sinó que el legitimaven en el rigor, la professionalitat, l’aplicació dels mètodes acadèmics, el prestigi i la trajectòria dels conferenciants... Parlar de veritat i de mentida em semblava que pertanyia a una altra dimensió del llenguatge. Potser el de la religió.

Potser el de la política amb minúscules. Però per a Alícia Sánchez Camacho és un terme recurrent: contra el dret a decidir, ja va proposar en el seu dia el dret a saber la veritat. I jo diria que la paraula veritat la pronuncia sempre en majúscules. Quan la paraula veritat apareix en un triangle on els altres angles són la història i la política, hi ha alguna cosa que ens hauria de posar en alerta.

Potser és el record de la lectura de George Orwell i el seu esplèndid 1984. Com saben vostès, el protagonista de l’obra, Winston Smith, treballa al Ministeri de la Veritat. Amb majúscules, també. I quina és la seva feina? Reescriure els titulars antics dels diaris perquè no entrin en contradicció amb les profecies i les afirmacions actuals de la línia oficial de l’Estat, és a dir, del Partit. És una part de la feina general del ministeri d’anar reescrivint la història –i fins i tot els documents històrics!– a la mesura de les necessitats canviants de l’Estat, per legitimar-lo.

No és un invent d’Orwell. Pensem en la pràctica estaliniana d’esborrar de les fotos oficials aquells líders que anaven caient en desgràcia. En aquesta versió d’Orwell, la Veritat –amb majúscules– promoguda per l’Estat a través d’un ministeri, és de fer la construcció d’un relat en benefici de l’estat. La Veritat és la veritat oficial. Construïda a la major glòria de l’Estat. Per tant, l’ús del terme per part d’Alícia Sánchez Camacho és significatiu, suposant-la com se la suposa una persona intel·ligent i culta.

Parlar de la Veritat, del Fòrum de la Veritat, ens fa pensar en Orwell. Perquè si busquem la paraula als poemes de Salvador Espriu o d’Antonio Machado, costaria molt més fer-la servir amb aquesta alegria i amb el sentit que ella li dóna, en aquest context. Per a Espriu, ja se sap, la veritat és aquell antic mirall que es va trencar a trossos i del qual cadascú pot tenir-ne un fragment, que conté una part de la imatge esmicolada.

Per a Machado, la veritat és una cosa que hem d’anar a buscar junts, guardant cadascú la seva i sense voler-la imposar. Parlar de veritats i de mentides serveix per a coses molt concretes, per a la data d’una batalla o per a un percentatge electoral, que és o no és, que pot ser veritat o mentida. Parlar de veritat o de mentida en les interpretacions històriques, en les visions de conjunt, en els relats genèrics, és molt més delicat.

Per no dir que és sempre inadequat. Excepte si es té de la veritat el concepte orwellià (no el que tenia Orwell, sinó el que Orwell precisament combatia).Què és la veritat? A mi em sembla un terme, usat amb la contundència de Sánchez Camacho, més propi del món religiós, del món de la fe, dels catecismes. A Castro del Río, un poble preciós de la província de Còrdova, on va néixer mon pare i d’on ve la meva família, surten els Hermanos de la Bella Aurora la matinada del dia de la Immaculada i canten unes boniques cançons de campanilleros a llaor de la Mare de Déu, del rosari i de tot allò en què creuen.

Aquest any hi vaig anar. Una de les lletres acaba dient: “Esta es la Verdad, esta es la Verdad: que la Hostia por chica que sea tiene cuerpo y sangre de Su Majestad”. És a dir, la veritat religiosa, el dogma de fe. Veritat per a qui comparteix la fe, convicció respectable –però no precisament veritable– per a qui no la comparteix. Com fan aquests Hermanos amb encantadora ingenuïtat, proclamar la veritat és proclamar el dogma de la pròpia fe. No em costa gens imaginar-me quin és el dogma, i de quina fe, que Sánchez Camacho ens voldria encolomar sota l’etiqueta de la Veritat.

Joan A. Forès
Reflexions

dilluns, 30 de desembre del 2013

30/12/13. Directe.cat. Fernández Diaz unta La Vanguardia i discrimina el català. Aquest ministre no és ni vol ser català. Aquest ministre forma part de la cinquena columna espanyolista a Catalunya. Ull. Ull. Ull!


Benvolguts,

L’article del directe.cat comença amb Com un ministre que diu ser català discrimina la seva llengua.

Cal aclarir immediatament que aquest ministre no és ni vol ser català. I el català no és la seva llengua. Aquest ministre forma part de la cinquena columna espanyolista a Catalunya. Ull. Ull. Ull!

Llegiu-vos la ressenya de la viquipèdia i ho entendreu:
http://ca.wikipedia.org/wiki/Jorge_Fern%C3%A1ndez_D%C3%ADaz

Aquest ministre forma part del feixisme nacionalcatòlic més pur que roman al gobierno!

I a més a més ens humilia, com ara pretenen fer tots els Werts i Margallos. Si la Vanguardia del Sr. Màrius Carol tingués un bri de vergonya hauria rebutjat d’incloure un encàrrec del “régimen” en el que es discrimina el català tant flagrantment. Cal recordar però que fa uns sis mesos el tal Fernández va prometre que el gobierno digitalitzaria tots els incunables i documents de la Biblioteca de Catalunya, excepte els que fossin escrits en català. És un acord perillós ja que també se li pot ocórrer començar el treball i cremar els documents en català com varen fer els seus avantpassats de la Inquisició!

Avui l’acudit de l’ARA diu que hem retrocedit 30 anys.

Jo diria, he dit i dic que són 80 anys els que haurem retrocedit...

 
I l'article:
 
29 de desembre de 2013

Fernández Diaz unta La Vanguardia i discrimina el català

La DGT depenent del ministre de l’interior popular posa publicitat via un concurs de relats sobre seguretat viaria al diari del Grup Godó, però prohibeix poder-hi participar en català.

Les dificultats econòmiques del Grup Godó els ha portat a estudiar una futura reorganització del grup per estalviar despeses, una reestructuració que acabarà en una ERO sense cap mena de dubte, però mentre arriba aquest punt li calen buscar nous ingressos i el gir cap a Espanya té premi i la campanya de “Concurso de relatos sobre Seguridad Vial” n’és una bona mostra. Un curiós concurs de 7 dies de durada on el premi dels millors relats breus és la seva publicació en una pagina de publicitat, sense jurat i amb la discriminació de que tant sols es poden escriure en castellà.



Com un ministre que diu ser català discrimina la seva llengua

En un país realment democràtic i que acceptes la diversitat lingüística, seria un escàndol que amb diners públics es pagui publicitat en un mitja de comunicació d’una zona on la llengua pròpia és el català i que en el mateix anunci s’impedeixi utilitzar aquesta llengua. És una manera barroera de discriminar, no costava res permetre escriure en la resta de llengües oficials a l’estat, però a Espanya i  pels seus governants això és un impossible.

No sabem el que ha cobrat La Vanguardia per aquesta campanya, però sabem que el català ha estat discriminat
Segons les bases del concurs, tant sols s’accepta els mini relats en castellà, ni tant sols diuen qui tria els premiats, sort que el premi és tant sols sortir publicat al diari, un concurs misteriós, car i discriminatori vers la llengua catalana.

Joan A. Forès
Reflexions

30/12/13. Una Catalunya independent, una gran oportunitat segons The Wall Street Journal. Lee Boudreaux delegat del diari ha definit "d'impressionants" els preparatius i l'abast de la cadena humana del passat 11 de setembre


Benvolguts,

En aquest Bloc intentem només comentar articles d’opinió, però de tant en tant hi ha notícies com aquesta signada per l’ANC que t’alegren la vida. Aquí veiem que 'The Wall Street Journal' té un delegat per a Espanya i Portugal amb seu a Madrid, que diu la notícia que coneix molt bé la situació catalana!

Un detall de l’entrevista que ja ha aparegut més d’un cop i més de deu és aquest: Finalment i sobre el dret a decidir, ha considerat que "imagino que seria compartit universalment", però ha afegit que la pregunta sobre si Catalunya s'ha de separar d'Espanya ja és "més controvertida".    

O sigui que seria compartit universalment el dret a decidir, ara bé, si s’exerceix el dret a decidir i resulta que es decideix separar-se amigablement d’Espanya, això ja és més controvertit...

A veure qui ho entén?
 

29 de desembre de 2013

Una Catalunya independent, una gran oportunitat segons The Wall Street Journal

Lee Boudreaux delegat del diari ha definit "d'impressionants" els preparatius i l'abast de la cadena humana del passat 11 de setembre

El delegat de 'The Wall Street Journal' a Espanya i Portugal, Richard Lee Boudreaux, ha assegurat en una entrevista a l'ACN que els principals agents de borsa nord-americans comencen a alertar que "la qüestió catalana pot crear preocupacions als mercats durant la segona meitat del 2014". Boudreaux ha manifestat que el seu diari ja ha rebut "un avís" d'una les principals companyies de valors americanes en aquesta direcció. El delegat a l'estat espanyol de 'The Wall Street Journal' ha reconegut que "ens ha cridat l'atenció" perquè, fins ara, "els mercats no han reaccionat negativament als moviments independentistes".

 Una de les millors fotos de l'any per a Wall Street Journal


 



El delegat de ‘The Wall Street Journal' a Espanya i Portugal, Richard Lee Boudreaux, a la seu del diari a Madrid

© @acn

 

 
 
 
 
 
 
Una Catalunya independent, una oportunitat en positiu també per a Espanya

"És un dels primers informes d'aquestes característiques que veiem", ha subratllat Bodreaux, que ens els últims mesos ha centrat bona part de la seva tasca informativa en el procés sobiranista de Catalunya, i ha afegit  que és "interessant" que comencin a sorgir "advertències" del que pot passar l'any vinent.

Sectors econòmics de Madrid adverteixen dels problemes que pot generar l’independentisme, però passa tot el contrari

El cap de 'The Wall Street Journal' a Espanya i Portugal ha assegurat que moltes persones vinculades als cercles financers de Madrid ja havien advertit que l'independentisme podria generar problemes als mercats i a les borses però ha matisat que, aquestes mateixes persones, han expressat el seu convenciment que el problema entre Catalunya i l'Estat Espanyol "es resoldrà sense turbulències".

Impressionat pels preparatius i l’abast de la cadena humana del passat 11-S

Durant l'entrevista, Boudreaux ha definit "d'impressionants" els preparatius i l'abast de la cadena humana del passat 11 de setembre que va unir prop d'un milió i mig de persones entre el sud i el nord del Principat. Acte seguit, ha recordat que la foto de la reivindicació ciutadana de la diada ha estat escollida recentment com "una de les millors de l'any pel nostre diari".

Un poble que organitza una via catalana com aquesta, genera optimisme en aquest procés independentista

El periodista nord-americà no ha pogut concretar quina repercussió tindrà la mobilització del passat 11 de setembre a Catalunya en favor de la independència ni quin serà el resultat final, però ha lloat que es tracti d'un moviment "sorgit del carrer, del poble" i que no sigui de caire polític. Així mateix, ha subratllat que
"no crec que un sol partit o un sol dirigent puguin organitzar ni treure un milió i mig de persones al carrer".

El dret a decidir és compartit universalment i Rajoy encara no ha entès res

Ara fa unes setmanes, Richard Lee Boudreaux va entrevistar el president del govern espanyol, Mariano Rajoy. De la xerrada amb Rajoy, ha recordat que el cap de l'executiu "no va ser gens sorprenent" sobre el procés català i que "es va presentar com un líder que està a favor d'una major integració entre els països europeus". Segons Bodreux, Mariano Rajoy té la impressió que  "Mas vol separar-se de tot".  

Finalment i sobre el dret a decidir, ha considerat que "imagino que seria compartit universalment", però ha afegit que la pregunta sobre si Catalunya s'ha de separar d'Espanya ja és "més controvertida".    


Joan A. Forès
Reflexions

diumenge, 29 de desembre del 2013

29/12/13. El Col•legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta


Benvolguts,

Allò que demanàvem de fa temps comença a realitzar-se: Les associacions professionals, abans se’n deia els gremis, es posicionen obertament a favor del Govern i del Parlament de Catalunya en defensa de la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta. El que demanàvem de fa temps és que tota la societat civil, expressada a través de tots els mitjans donés la cara i fes com el Col·legi d’Advocats de Barcelona ha fet. Ara cal que els altres col·legis oficials, i totes les entitats civils, ajuntaments, clubs esportius, universitats, escoles, ateneus, etc, facin un manifest semblant a aquest i sobretot que donin la cara per la independència!

Us copio el manifest tal com m’ha arribat:

 

El Col·legi d'Advocats de Barcelona defensa la declaració unilateral d'independència si l'estat prohibeix la consulta

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona sosté que l'autodeterminació de Catalunya és un dret inalienable en tractar-se d'un dret fonamental i universal de tots els pobles, vigent en la legislació internacional. La comissió confirma que l'actual marc de la constitució espanyola no permet l'autodeterminació de Catalunya però recalca que en una societat democràtica la llei no és altra cosa que l'expressió de la voluntat popular. En aquest sentit, defensa tant la convocatòria d'un referèndum com la declaració unilateral d'independència. En aquest darrer cas, si el govern espanyol impedís la celebració d'una consulta.

La Comissió de Defensa de l'ICAB remarca que el dret a l'autodeterminació està reconegut internacionalment i ha donat com a resultat que el nombre d'estats sobirans s'hagi quadruplicat des del 1900 fins ara, i subratlla que 20 d'aquests són resultat de la secessió d'una part del territori, com ara Noruega, Finlàndia, Irlanda, Islàndia, Lituània, Estònia i Letònia, Eslovènia o Montenegro.

El Col·legi d'Advocats desmunta l'argument espanyol que la sobirania popular resideix en la totalitat dels ciutadans de l'estat espanyol recordant que la Carta de les Nacions Unides atribueix el dret de decidir als pobles, no als estats. En aquest sentit, afirma, 'no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte polític del dret de decidir'.

D'altra banda, constata que la constitució espanyola no permet l'exercici del dret de decidir però posa de manifest que això està en contradicció amb 'la voluntat democràticament manifestada d'una comunitat nacional'. En aquest context, sosté que 'aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat imposada coactivament'.

Per tot plegat, la comissió considera que 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a la decisió del Parlament de Catalunya de donar veu a la ciutadania per tal que, lliurement i majoritària, expressi la seva voluntat -en sentit afirmatiu o negatiu-en relació a la creació d'un estat català sobirà'. Si guanyés l'opció independentista, afegeix, 'el govern espanyol no tindria cap legitimitat per oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió'.

Si l'estat impedís la celebració d'una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar el resultat d'una consulta, el Col·legi d'Advocats veu factible la declaració unilateral d'independència proclamada pel Parlament. Si això es produís, diu, 'la declaració d'independència tindria efectes immediats per dotar d'existència política el nou estat', perquè aquest 'reuniria els criteris mínims de població permament, territori determinat i autoritat política pròpia', trets que defineixen un estat.

 

Joan A. Forès
Reflexions

29/12/13. 28-d, gobierno de españa. Ilegalizada la “Democracia”.


Benvolguts,

Avui publiquem la notícia 28-d, gobierno de españa. Ilegalizada la  “Democracia”. Notícia agradable del dia dels Innocents!

Tanmateix, el concepte no és tant innocent!

Vegeu: Durant 500 anys d’Inquisició aquesta notícia podia ser del tot constitucional. Els llibres de quan jo era jove havien de portar el segell de “nihil obstat” que vol dir que El Santo Oficio estava amatent. Només si havien passat la censura eclesiàstica els llibres es podien publicar. En un enllaç de La Vanguardia hi ha una explicació força interessant sobre la podridura de la censura política i eclesiàstica!


Ja se sap que el Camilo José Cela a més de ser censurat en una època, va ser censor del 1943 al 1944. En el següent enllaç explica com l’any 38 als 21 anys es va oferir al Régimen per tal de denunciar als seus companys universitaris i escriptors de Madrid amb qui havia conviscut abans de la guerra i fins el 1937 que es va passar als rebels, segons ells “nacionales”, comandats pel sinistre general Franco. També explica la història del sorollós pet d’en Cela, senador per designació  reial, mentre parlava Xirinachs, senador amb més de 500.00 vots, al Congreso i la conversa amb el mateix Xirinachs sobre dormido i durmiendo i jodido i jodiendo...

 

I ara l’article:


Ilegalizada la  “Democracia”
 
Tenía que ocurrir, el gobierno que preside Mariano Rajoy ha decidido ilegalizar la democracia y los ministros de Justicia, Alberto Ruíz Gallardón, y de Interior, Jorge Fernández Díaz, han dado la orden de detener a la Democracia. El ministro de Cultura ha ordenado a la RAE que prohiba la palabra “democracia” y que sea eliminada de todos los diccionarios. Los viejos diccionarios que contengan el término “democracia” deberán ser entregados en las Delegaciones del Gobierno español, o en las sedes de PP, PSOE, UPyD y C’s. La posesión de cualquier diccionario que contenga la palabra “democracia” será sancionada con 6000 euros y un año de trabajos forzados. También han sido prohibidas las siguientes palabras: Honestidad, libertad, independencia, Cataluña, entre otras. La lista completa se publicará en la prensa el próximo 1 de enero.
Jaume Cusó fletxaBarcelona

29 de desembre de 2013,

Aquest article només té validesa el 28 de desembre de 2013, és una notícia del Dia dels Innocents, o això espero.

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 28 de desembre del 2013

28/12/13. Guillem López i Casasnovas. Sorprèn i no sorprèn. Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics. Inviabilitat econòmica. Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior.

Benvolguts,
El catedràtic López Casasnovas presenta l’article preguntant-se si algú pot dubtar de la inviabilitat de la Catalunya independent. Diu:
Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument de la inviabilitat econòmica..., perquè ningú amb dos dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres.
Explica que un dels arguments de la caverna és que: Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior. Que vol dir que Espanya ens ha de continuar robant per poder tornar el seu deute!
I l’argument subliminal per adonar-nos-en del que volen dir quan ataquen és:  Quin serà el cost de transició si no és el que resulti de l'antagonisme polític? Quina serà la tardança a trobar acords en el nou context fora de la malvolença política?
O en conclusió:
·    Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
·    Us podeu independitzar, però us putejarem tant com puguem!
 
I l’article:
Sorprèn i no sorprèn
27/12/13 02:00 –


Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics
Sorprèn que encara, a hores d'ara, es vulgui atacar la possibilitat de secessió de Catalunya amb l'argument de la inviabilitat econòmica. Primer, pel que suposa atacar la separació en lloc de defensar i seduir en favor d'una unió més bona. Segon, perquè ningú amb dos dits de front pot mantenir que una comunitat amb major renda per càpita que la resta, millor capital humà, capacitat emprenedora, registre de vocació europeista i ampla obertura econòmica a l'exterior no se'n sortirà en un món global i en una Europa que no cessa d'ampliar fronteres. Els dubtes, si n'hi ha cap, són polítics, no econòmics, perquè polítics són els condicionants que es pretenen imposar sobre l'economia secessionada.

Quin serà el cost de transició si no és el que resulti de l'antagonisme polític? Quina serà la tardança a trobar acords en el nou context fora de la malvolença política? Ho deia molt bé (per honestedat o per traïció del subconscient) un conegut catedràtic de la UAB a la seva xerrada per a la FAES: en resum, deia ell, Rajoy no ha de permetre la secessió catalana, primer perquè Espanya no tindria altrament cap frontera per a treure els seus productes que no fos el País Basc (anatema!) i, segon, perquè Espanya sense Catalunya no podria tornar el seu deute exterior. Curiós el seu argument polític: el de la inviabilitat econòmica d'Espanya! Que la de Catalunya es dóna ja com a garantida.
Passa sovint també que les declaracions recollides en els mitjans per mor d'un bon titular no fan justícia completa del que es diu. Els tècnics ho reiteren: el territori petit pot acabar arrossegant el gran. Tots prenen mal amb la falta d'acord. Uns més en el curt termini que no en el llarg, temporalment o de manera sistèmica... Incert, tot plegat, segons la naturalesa dels escenaris, que són catastrofistes si es construeixen amb l'antagonisme polític venjatiu. Escenaris de terror, que poden ser contraproduents fins i tot per als qui els fan servir pel que tenen d'irreals i per la desconsideració infantil en què situen la contrapart. Tot això sense ignorar que els mitjans que parcialment recullen aquells comentaris tenen també un fort biaix. No sorprèn. Primer, pel biaix de font: la pluralitat que aquí alguns practiquen (sí, encara que a alguns no els ho sembli prou) està a anys llum de la que practiquen, en general, a l'altra banda de l'Ebre. Certament es presenta la pluralitat com a indici de democràcia més madura; però, en realitat, molts d'aquests opinadors que en frueixen estan aquí sobrerepresentats i, poc o molt, amb el seu èmfasi militant ajuden a crear dubtes sobre la virtualitat de determinats arguments. I com més gran és l'estirabot, més aconsegueixen monopolitzar el debat i així mantenir els dubtes d'oients i lectors. En canvi, molts altres mitjans mantenen allà una visió compacta, que s'autoreforça amb la negació de la pluralitat. El segon biaix és de destí. Els resums de premsa, per exemple, de moltes empreses i institucions, pequen d'aquesta distorsió. Els diaris que es llegeixen a Madrid i a bona part de la Península, la ràdio que s'escolta i la televisió que es veu pesen molt poc en audiències dins la realitat catalana, de manera que s'estan conformant realitats desconnexes. Ho dic des del coneixement de veure cada matí reculls de notícies que superen els dos centenars. Si hom selecciona els mitjans per agombolar-se amb l'autoafirmació, res a dir; però si sobre el coneixement es volen construir polítiques mínimament basades en l'evidència, l'autoengany és garantit.
Jo mai havia vist els mitjans tan combatius i de part com avui, vista la situació extraordinària que vivim i les ganes que tenen alguns d'influenciar el procés en un sentit o altre, també pels rèdits empresarials que se'n poden derivar. Que fàcil resulta trobar un autor descontent per a donar pàbul i protagonisme a la seva crítica, que ben manegada permet fer del cas concret la regla general. Utilitzar i llençar, que si el text té pocs caràcters més fàcil serà la manipulació. Això afecta en especial qui creu que escriu fora de context des de torre d'ivori aïllada, sense conèixer crèdits, dia concret de publicació, limitacions d'espai i pàgines d'inserció, esdevenint metralla d'ús de conveniència.
Entenc que no agradi a alguns comprovar la realitat que viu Catalunya, que durant molt temps han ignorat i que amb la seva negligència han alimentat; però insulta la intel·ligència que en la seva lluita reactiva avui en els mitjans vulguin fer passar bou per bèstia grossa tot utilitzant l'economia al servei del seu desideràtum polític. Sempre ens quedarà l'honestedat o el subconscient del professor esmentat enfront del desvari de la FAES per comprovar quins són els límits de la manipulació.
 
Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 26 de desembre del 2013

26/12/13. Vicenç Navarro. Dos versiones distintas de lo que es España. Una que monopoliza el concepto de nación, “patria indivisible de todos los españoles” y que, centrada en Madrid, excluye y niega que haya otras naciones. Fue la que ganó la Guerra Civil


Benvolguts,

Una altra elucubració sobre les espanyes!

El professor Navarro, el mes passat va explicar la seva teoria de les tres espanyes:

·       L’Espanya imperial, una sola nació “patria indivisible de todos los españoles” y que, centrada en Madrid, su capital, excluye y niega que haya otras naciones, a las cuales considera en la práctica como regiones de España. Los máximos herederos de esta versión de España han sido el Ejército y la Iglesia española, aunque una versión más moderada está ampliamente extendida en los establishments políticos y mediáticos españoles, basados en Madrid...

·       Los rojos. La España con raíces republicanas que se creía constituida por varias naciones, con una visión no radial sino policéntrica y poliédrica, en la que distintos pueblos y naciones pudieran convivir fraternalmente sin exclusiones, y con el respeto a la diversidad, acentuando la riqueza de dicha diversidad. Esta visión veía a España como una España plurinacional y policéntrica…

·       Los separatistas. En Catalunya, históricamente todas las tradiciones de izquierda, desde la anarcosindicalista a la socialista y comunista, han tenido esta otra visión de España, en la que la pertenencia de Catalunya a esta España estaría corroborada por la voluntad democrática de su pueblo.  Históricamente, todas las mayores fuerzas de izquierda catalanas han defendido la autodeterminación de Catalunya (sorprenderá a muchos lectores que las izquierdas en España también habían apoyado este derecho durante la clandestinidad).

Aquesta visió del professor Navarro no és la meva. Jo crec que els que ell en diu los rojos (en terminologia espanyolista), tenen una visió republicana, però només republicana-independentista en els territoris perifèrics o sigui en els Paisos Catalans, a Euskal Herria i podria ser que a Galícia. En l’Espanya profunda, que des de fa gairebé 80 anys està en estat de xoc, hi domina la concepció una-grande-libre del franquisme sociològic que tot ho impregna ja que han mamat franquisme i borbonisme que és el mateix durant aquests 80 anys.

Sembla, per tant, segons el meu criteri, que la població espanyola pugui respondre a un esquema semblant a les dues preguntes del referèndum:

1.       Primera: Monarquia o república. Els que puguin haver triat monarquia ja estan bé com estant.

2.       Segona: I qui hagi triat república pot ara triar entre república federal o república independent.

La meva percepció parteix de la meva història: Al nostre país, quan jo era petit, als anys 40, tenia tothom molt clar que els que havíem perdut la guerra érem rojo-separatistas y judeo-masónicos, tal com el règim franquista no va parar mai de titllar-nos. I, de fet ja ens hi trobàvem bé en aquesta definició! En altres parts de la península poden eventualment manifestar-se republicans però ni entenen ni admeten que Catalunya i Euskadi pretenguin recuperar el que varen anar perdent des dels Reis Catòlics cap aquí!

Pel que respecta al desig d’independència de Catalunya el professor Vicenç Navarro explica a la seva manera (que no és la meva) la situació i suggereix que l’independentisme ha crescut per mor dels que a Catalunya: Hay muchísima gente que se siente tanto española como catalana, y que hoy está concluyendo que no quiere ser parte de este Estado español que no acepta ninguna otra versión de España que la que existe hoy. Y de ahí surge el enorme crecimiento del movimiento independentista…

I ara l’article:

Dos versiones distintas de lo que es España, de Vicenç Navarro en Público

el 19 noviembre, 2013 en Derechos, Libertades, Política, Sociedad


OPINION

En España ha habido siempre dos concepciones de España. Una que monopoliza el concepto de nación, “patria indivisible de todos los españoles” y que, centrada en Madrid, su capital, excluye y niega que haya otras naciones, a las cuales considera en la práctica como regiones de España. Tiene una visión radial de España, y es heredera de la España de siempre, la España imperial que conquistó América Latina e impuso su cultura, lengua y civilización. Originalmente, tenía una concepción racista, lo cual se reflejó en el hecho de que durante muchos años se definiera el Día Nacional, el 12 de octubre, como el Día de la Raza, celebrando así la conquista de América Latina.

Los máximos herederos de esta versión de España han sido el Ejército y la Iglesia española, aunque una versión más moderada está ampliamente extendida en los establishments políticos y mediáticos españoles, basados en Madrid. Esta visión, profundamente nacionalista y excluyente, fue la que ganó la Guerra Civil, y era la de los que se llamaron a sí mismos “los nacionales”, que consideraban que defendían a la Patria española contra “los rojos” y contra “los separatistas”, definiendo como tales a aquellos que no eran nacionalistas españolistas (ver mi artículo El nacionalismo españolista). La mayoría de las derechas en España han promovido siempre este nacionalismo españolista, aunque sectores de las izquierdas también han hecho suya una versión ligeramente modificada de esta España. Es esta España la que aparece en la Constitución, que la define como una nación única, patria indivisible de los españoles, asignando al Ejército (es decir, a la fuerza física) la misión de imponer esta concepción de España.

Pero ha habido en la historia de España otra visión de España, la España con raíces republicanas que se creía constituida por varias naciones, con una visión no radial sino policéntrica y poliédrica, en la que distintos pueblos y naciones pudieran convivir fraternalmente sin exclusiones, y con el respeto a la diversidad, acentuando la riqueza de dicha diversidad. Esta visión veía a España como una España plurinacional y policéntrica. Como ocurre en varios países federales y confederales en los que he vivido, las administraciones del Estado central pueden estar en otras capitales distintas a las del centro (en EEUU, la Seguridad Social no tiene la sede en Washington, sino en Baltimore. Y el Centro Federal de Investigación y Vigilancia Sanitaria en Atlanta. Y así un largo etcétera).
Hay una larga historia de esta otra versión, más arraigada en las izquierdas, por cierto, que en las derechas, y, como es de esperar, más desarrollada en la periferia que en el centro.

En Catalunya, históricamente todas las tradiciones de izquierda, desde la anarcosindicalista a la socialista y comunista, han tenido esta otra visión de España, en la que la pertenencia de Catalunya a esta España estaría corroborada por la voluntad democrática de su pueblo.  Históricamente, todas las mayores fuerzas de izquierda catalanas han defendido la autodeterminación de Catalunya (sorprenderá a muchos lectores que las izquierdas en España también habían apoyado este derecho durante la clandestinidad). En su versión más reciente, el Presidente de la Generalitat de Catalunya Pasqual Maragall fue la figura más visible de esta visión de España, y fue su intento, fallido, el de convencer al socialismo español de aceptar la posibilidad de establecer esta otra versión de España. Sus dificultades fueron enormes, pues casi nadie, en realidad nadie en el socialismo español, quería hablar de esta otra versión, lo cual no deja de ser sorprendente porque, tal como acabo de resaltar, el PSOE, durante su clandestinidad, había aceptado esta versión poliédrica, plurinacional, de España. Y lo mismo había ocurrido con el Partido Comunista español.

El hecho de que abandonaran dicha versión de España se debió primordialmente a las presiones de la Monarquía, heredera de la Dictadura, y del Ejército (el heredero del Ejército golpista del 36). La Transición, lejos de ser modélica, fue muy inmodélica, pues se hizo en términos de un desequilibrio enorme de fuerzas, ya que las fuerzas ultraconservadoras que habían controlado el Estado durante la dictadura tenían un enorme dominio de tal Estado y de la mayoría de medios de información. Las izquierdas, que habían liderado las fuerzas democráticas, sin embargo, acababan de salir de la clandestinidad. La Transición no fue, por lo tanto, resultado de un proceso equilibrado, sino de un proceso dominado por las fuerzas ultraconservadoras y supervisado por la Monarquía y por el Ejército. De ahí que la Constitución fuera resultado de ese desequilibrio.

Es lógico que en estas circunstancias las fuerzas conservadoras impusieran su versión de España, la nacionalista españolista. Repito, pues, que la España de la Constitución es la España de una sola nación (por mucho que hable de nacionalidades), patria indivisible de todos los españoles, negando el carácter plurinacional del Estado español. Asignaba al Ejército la responsabilidad de garantizar esta unidad y esta visión nacional y nacionalista del Estado español. La constante referencia a la Constitución como la pared que no se puede saltar, frenando todo proceso de cambio de aquella visión de España, y la constante cantinela de que “no está en la Constitución” o “la Constitución no lo permite”, son la excusa para la perpetuación de este nacionalismo. Y cada vez que se pronuncia, está la imagen del Ejército, que no permitiría otra España.

Es más que paradójico y sumamente incoherente que este argumento lo utilicen también voces de izquierda. Esta alianza pseudopatriótica entre los herederos de los vencedores y estas voces de izquierda (excluyendo como españoles a los miles que lucharon por otra España) es un escarnio a los que lucharon contra la Dictadura para establecer una España republicana, que la había derrotado para impedir la aparición de esta otra versión de España. En realidad, este bloque supuestamente superpatriota es un bloque que defiende intereses particulares bien visibles y reconocibles. Tienen su centro en el establishment madrileño, uno de los mayores beneficiarios de aquel nacionalismo españolista que tiene una concepción radial del Estado. Hoy, ir en tren de Barcelona a Madrid lleva poco más de dos horas. Ir de Barcelona a Bilbao, la misma distancia, lleva algo más de seis horas. Naturalmente que el establishment españolista, basado en Madrid, no ve ninguna explotación en este hecho (y me estoy refiriendo críticamente al establishment españolista basado en Madrid y no a la excelente población madrileña a la que tengo en mayor estima y aprecio).

El hartazgo con el nacionalismo españolista

 El comportamiento de la derecha post franquista, hoy en el gobierno central, con la ayuda de las voces del nacionalismo excluyente de izquierdas (que cepillaron el Estatuto para que estuviera conforme con la Constitución supervisada por el Ejército) ha creado un hartazgo tal en Catalunya que solo una minoría de la población está a favor de mantener la situación tal como está. Y un 82% desea tener voz para decidir cuál es la articulación institucional deseada entre Catalunya y el resto de España. Y es obvio que la intransigencia del establishment político-mediático españolista está radicalizando a la población. Hay muchísima gente que se siente tanto española como catalana, y que hoy está concluyendo que no quiere ser parte de este Estado español que no acepta ninguna otra versión de España que la que existe hoy. Y de ahí surge el enorme crecimiento del movimiento independentista. El establishment españolista basado en Madrid es una fábrica de independentistas. Es interesante ver el miedo de dicho establishment a que haya un referéndum en Catalunya para conocer lo que la población catalana desea. La gran mayoría de gente en Catalunya desea que se realice tal referéndum. ¿Por qué el gobierno central y el PSOE tienen tanto miedo a ese referéndum? Supongo que debe ser porque asumen que ganaría la independencia. Personalmente, no creo que el resultado fuera este. Pero lo que sí sé es que si saliera independencia, sería resultado del enorme hartazgo, bien merecido, del enorme domino del nacionalismo españolista en el Estado español. No es en Catalunya, sino en el resto de España, donde hay que buscar las causas del crecimiento del independentismo. Esto es también obvio. Pero, predeciblemente, esto es demasiado  complejo para que el establishment político-mediático españolista lo entienda.
Vicenç Navarro. Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra.


Joan A. Forès
Reflexions