divendres, 31 d’agost de 2018

17/10/2017. Benet Salellas. Dret penal de l’enemic a la conselleria d’Economia. Amb perplexitat aquestes darreres hores hem assistit a l’empresonament de dos homes plens de raó –en nomenclatura raimoniana– per part de l’Audiència Nacional (ex-TOP), els companys Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en una interlocutòria que ens posa els cabells de punta a aquells que hem cregut en el dret com a eina de resolució de conflictes i sobretot en la necessitat de no deixar-lo mai despullat de garanties i de principis democràtics. La decisió d’ahir de la magistrada Carmen Lamela se situa als antípodes de la justícia democràtica i conté alguns dels elements de la tradició jurídica més autoritària i més reaccionària que hem conegut. Una manifestació de la fiscalia que ens demostra la continuïtat jurídica des del segle XIX fins avui. Potser només per això haurien de ser delictes proscrits en qualsevol sistema jurídic hispànic. Però ja fa temps que el règim del 78 no té ni memòria, ni vergonya.


Benvolguts,

A partir de l’article d’en Tomàs Alcoverro sobre el dret penal de l’enemic, que vaig publicar ahir, he continuat cercant informació sobre aquest tema i de moment he trobat l’article que el mateix dia 17 d’octubre havia publicat en Benet Salellas, explicant la seva sorpresa i incredulitat sobre que el tribunal sigui l’Audiència Nacional (ex-TOP), un tribunal que no s’esqueia segons la legislació actual i en canvi sí que s’escauria segons la legislació franquista.

Aquí, segons la Vikipèdia, ens cal explicar que l’Audiència Nacional és un tribunal d’excepció hereu literal del Tribunal d’Ordre Públic franquista, per on ha desfilat bona part de la dissidència política del país, des dels anarquistes fins els antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que és un tribunal especial amb fiscals especials i jutges especials, constituït com l’antítesi de la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una òptica extremadament obedient amb els interessos del govern central.

 També  ens cal explicar que al TOP no s’hi accedia per promoció normal sinó que qui volia entrar-hi (segurament per sadollar el seu odi franquista sobre tothom que no fos franquista) ho havia de demanar per un procediment també especial. 

També podem explicar que la raó de ser del TOP era per a jutjar polítics, amb el sadisme franquista dels jutges i fiscals assedegats de sang.

Fou creat a Madrid el 2 de desembre de 1963 com a continuació del Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i del Comunisme i tenia jurisdicció sobre tota Espanya. Tenia com a finalitat jutjar els delictes contra l'ordre públic, en especial els de caràcter politicosocial, contra la seguretat exterior de l'estat, contra el consell de ministres i contra la forma de govern, és a dir, el que es considerava sedició, rebel·lió, desordres públics, i propaganda il·legal.

Tal com explica el paràgraf de més amunt el TOP es va crear d’un dia per l’altre. De fet, des dels uixers fins els jutges i fiscals, eren els mateixos el dia 2 de desembre del 1963 que el 4 de desembre del 1963. Vaja, de fet tot era igual però s’havien canviat els rètols de les parets i les targetes de visita...

Vegem ara l’article d’en Benet Salellas:


Dret penal de l’enemic a la conselleria d’Economia

«Ells no són en uns llimbs jurídics perquè ja han davallat a l'infern jurídic que ens preparen tots aquests funcionaris de l'estat, en una guerra des del dret, des del dret penal de l'enemic»


 17/10/2017  

Amb perplexitat aquestes darreres hores hem assistit a l’empresonament de dos homes plens de raó –en nomenclatura raimoniana– per part de l’Audiència Nacional, els companys Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en una interlocutòria que ens posa els cabells de punta a aquells que hem cregut en el dret com a eina de resolució de conflictes i sobretot en la necessitat de no deixar-lo mai despullat de garanties i de principis democràtics.

La decisió d’ahir de la magistrada Carmen Lamela se situa als antípodes de la justícia democràtica i conté alguns dels elements de la tradició jurídica més autoritària i més reaccionària que hem conegut.

Cal fer una menció prèvia al tribunal on ha passat, l’Audiència Nacional, un tribunal d’excepció hereu literal del Tribunal d’Ordre Públic franquista, per on ha desfilat bona part de la dissidència política del país, des dels anarquistes de l’operació Pandora fins a la gent d’Aturem el Parlament o dels antimonàrquics que cremaven fotos del rei. No hem deixat mai de denunciar que és un tribunal especial amb fiscals especials i jutges especials, constituït com l’antítesi de la independència i la imparcialitat perquè centralitza els casos sensibles i els aplica un criteri repressiu uniforme des d’una òptica extremadament obedient amb els interessos del govern central. Segurament aquest caràcter de procés polític es revela clarament amb el delicte que els és imputat, el de sedició, el mateix delicte pel qual va ser encausat Joan Coma, el regidor de CUP-Capgirem Vic, per haver dit allò dels ous i la truita.

Final del formulari
Als juristes ens sorprèn que sigui l’Audiència que assumeixi la investigació, perquè actualment el delicte de sedició es troba en el capítol de delictes contra l’ordre públic del codi penal del 1995, i això fa competent el jutjat de Barcelona. Només mantenint el repartiment que feia el codi penal del 1973, que situava la sedició en el marc dels delictes contra la forma de govern, es pot continuar investigant a l’Audiència Nacional. Em sembla que el matís no és pas banal. D’una banda, perquè el codi franquista i el codi del 1995 ens situen en dos universos jurídics diferents i d’una altra perquè entendre que la clau es troba en l’ordre públic o en la voluntat d’actuar contra l’estat ens diu quina és la comprensió que fa la judicatura del que va passar el passat dia 20 a Barcelona.

Hi ha també, seguint el fil del codi franquista, una altra dada que a mi em fa tremolar. El delicte de sedició, com explica el fiscal en el seu informe inicial a aquest expedient, és una ‘rebelión en pequeño según concepción decimonónica’. Una manifestació de la fiscalia que ens demostra la continuïtat jurídica des del segle XIX fins avui, una continuïtat en què els operadors jurídics de l’estat no distingeixen entre èpoques democràtiques i èpoques dictatorials, de manera que n’utilitzen el mateix dret i els mateixos conceptes. De fet, el delicte de rebel·lió i el de sedició van ser les acusacions amb què es van servir els consells de guerra franquistes que van portar milers de republicans a la mort. Potser només per això haurien de ser delictes proscrits en qualsevol sistema jurídic hispànic. Però ja fa temps que el règim del 78 no té ni memòria, ni vergonya.

Però la intempèrie jurídica en què ens trobem no s’acaba aquí. Els delictes, al final, només són categories buides, una mena de calaixets que cal anar omplint de contingut. Quan llegim la resolució de la jutgessa Lamela ens adonem que allò que dóna contingut a la imputació, allò que la situa en el delicte de sedició –i no en una altra categoria, com el delicte de desobediència o el de resistència– és la finalitat política dels investigats. És a dir, allò que els envia a la presó és que executen el full de ruta independentista. A la jutgessa no la preocupa si els Jordis van atacar l’ordre públic –que no–, sinó només que els fets, segons la seva tesi, constituïen un episodi més del procés sobiranista. I aquest matís fa miques el món garantista. No solament és pervers i contrari a qualsevol dret democràtic sinó que ens situa en el paradigma del dret penal d’autor –el model propi de governs autoritaris–, en què no són els fets sinó les idees que sustenten la interpretació dels delictes. Diu literalment la resolució d’ahir:

«[…] els fets esdevinguts els dies 20 i 21 de setembre no van constituir una protesta ciutadana aïllada, causal o convocada pacíficament en desacord amb unes actuacions policíaques dutes a terme per un jutjat d’instrucció. Per contra, les activitats descrites s’emmarquen dins una complexa estratègia amb la qual des de fa temps col·laboren els investigats Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, en execució del full de ruta dissenyat per arribar a obtenir la independència de Catalunya.»

A Alemanya, als anys 1930 i fins al 1945, grans teòrics del dret penal (d’Edmund Mezger fins a l’escola de Kiel) van arribar a raonar i enraonar a fons per establir que el dret penal havia de ser un dret de lluita per a atrapar l’enemic allà on té el punt de partida, en la voluntat criminal. 

L’enemic del nacionalsocialisme, volien dir, és clar. Van fixar com a regla d’interpretació l’analogia contra l’acusat, van derogar el principi de personalitat i van edificar un monstre –com pocs– que va acabar justificant la pena de mort per als supòsits ‘d’enemistat jurídica’: el comunisme, l’homosexualitat, l’avortament o els ultratges a la raça. Com a fonament estructural es parlava de la culpabilitat per ‘conducció de la vida’ que feia presumir que l’aplicació de la severitat del dret penal no havia de provenir de cap fet concret que fos delicte, sinó que n’hi havia prou de ser d’una determinada manera per a poder ser culpabilitzat i castigat. La resolució d’ahir de Carmen Lamela construeix un primer esglaó en aquesta direcció perquè incrimina conductes merament ideològiques.

Però, a més, la resolució és tan expansiva que significa un atac a la taxativitat (la lex certa i, per tant, al principi de legalitat) que es presumeix de la jurisdicció penal perquè obre la porta a castigar-ho tot i qualsevol cosa, per petita o gran que sigui, sempre que s’entengui que es pot enquadrar en el full de ruta independentista. I així la ciutadania queda més desprotegida, més insegura i més exposada a qualsevol nou abús.

I aquest disbarat jurídic s’escau en un procés inconcret i indeterminat. La resolució que acorda la presó de Cuixart i Sánchez no és gens clara quant als límits de la investigació, ni sobre els llocs (hi apareixen fets a Sabadell, al local de la CUP, a la seu del PSC…), ni sobre els temps (fa referència a fets anteriors al dia 20, com un incident a Badalona, i a dies posteriors com el dia del referèndum) ni sobre naturalesa o gravetat dels fets (s’hi fa referència a tot allò que té a veure amb l’activitat independentista). Aquesta obertura tan àmplia de la investigació –com ha passat també amb la del jutjat 13 de Barcelona que va ordenar les detencions que ens porten fins aquí– crea una evident situació d’inseguretat jurídica. No tenim davant una causa general en aquest moment, però es van assentant les bases perquè puguin ser-hi en el futur.

L’any 2006, quan el Tribunal Suprem espanyol va definir Guantánamo com uns llimbs jurídics dels quals no podíem donar validesa a res en l’àmbit del dret democràtic, establia tres característiques del dret penal de l’enemic:

1) dret penal d’autor i no del fet,
2) anul·lació de les garanties processals,
 i 3) desproporció de les penes previstes.

Tots aquests trets i molt més forma part de la resposta jurídica que l’estat espanyol ha donat a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez.

Ells no són en uns llimbs jurídics perquè ja han davallat a l’infern jurídic que ens preparen tots aquests funcionaris de l’estat, en una guerra des del dret, des del dret penal de l’enemic, en la nova foguera d’aquesta nova Inquisició tan hispànica.

Benet Salellas

Joan A. Forès
Reflexions



30/08/2018. Ramon Alcoberro. Günther Jakobs i el Dret Penal de l’enemic.“Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte de filosofia del dret francament extravagant; una curiositat que formava part de l’exotisme jurídic a Europa, tot i ser dissortadament una expressió molt habitual en les més abjectes dictadures sud-americanes de finals del segle passat. En la tradició liberal el concepte de dret penal de l’enemic no té cap sentit, perquè es dona per suposat que la llei és un instrument que es consensua (abans d’imposar-se) i que no es pot aplicar repressivament sense diàleg i prevenció prèvies. Però aquesta perspectiva va canviar de forma radical a l’Estat espanyol amb la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. El “Dret penal de l’enemic” esclatà d’una manera radical en la seva brutalitat el 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa espanyola Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança dels nacionalistes catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, acusant-los de sedició, tot i que era obvi que no havien realitzat cap acte violent.


Benvolguts,

Aquest article de Ramon Alcoverro és una ampliació de l'article del mateix Alcoverro de títol El Dret penal de l’enemic. Explica amb molt detall les teories de Jakobs, basades en les del l’innombrable jurista nazi Karl Schmitt (1888-1987), exiliat a Espanya, protegit del falangista i ministre franquista José Antonio Girón de Velasco i del criminal ministre de Franco i fundador del PP  Manuel Fraga. Segons explica l'article el ministre Fraga Iribarne va nomenar Schmitt membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962 i a partir d’aquí la influència del jurista nazi en les universitats espanyoles (i particularment en les càtedres de Filosofia Política) fou simplement brutal. A Espanya, tristament, han estat schmittians fins i tot els filòsofs del dret que creien ser socialistes i amb arguments schmittians s’ha justificat en democràcia (?) la lluita contra el terrorisme amb contraterrorisme d’Estat (cas GAL). 

També es pot baixar en format pdf:
Vintage
Llegiu-lo i gaudiu-lo:


GÜNTHER JAKOBS I EL DRET PENAL DE L’ENEMIC

Ramon Alcoberro

“Dret penal de l’enemic” era fins fa ben poc un concepte de filosofia del dret francament extravagant; una curiositat que formava part de l’exotisme jurídic a Europa, tot i ser dissortadament una expressió molt habitual en les més abjectes dictadures sud-americanes de finals del segle passat.

S’ha usat el “Dret penal de l’enemic” per explicar casos com la presó de Guantánamo, la repressió de la immigració il·legal o les tortures a la presó d’Abu Ghraib (Iraq, 2003). Però, en general, en el món del Dret, aquest concepte es considerava clarament extrajurídic en la mesura que pertany a l’àmbit de la justícia militant (és a dir de la justícia sotmesa radicalment a criteris partidistes). En tot cas semblava un concepte que, com a molt, es podia aplicar per a situacions més que extremes – i mai a Europa.

  En la tradició liberal el concepte de dret penal de l’enemic no té cap sentit, perquè es dona per suposat que la llei és un instrument que es consensua (abans d’imposar-se) i que no es pot aplicar repressivament sense diàleg i prevenció prèvies. Però aquesta perspectiva va canviar de forma radical a l’Estat espanyol amb la Llei Orgànica de protecció de la seguretat ciutadana (coneguda popularment com a Llei Mordassa) aprovada el 2015, que donava pràcticament carta blanca a la policia en la seva funció repressiva. Des d’aleshores -i per posar un exemple- participar o organitzar una manifestació pública no autoritzada està penat fins amb 600.000 euros - i en conseqüència la llibertat de manifestació, reconeguda a qualsevol Constitució mitjanament democràtica arreu, queda, de fet, radicalment limitada. El dret a la “reunió pacífica i sense armes” (reconegut per l’art. 21.1 de la Constitució Espanyola) quedava abolit “de facto”. Però el “Dret penal de l’enemic” esclatà d’una manera radical en la seva brutalitat el 16 d’octubre de 2017, quan la jutgessa espanyola Carmen Lamela decretà la presó incondicional i sense fiança dels nacionalistes catalans Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, acusant-los de sedició, tot i que era obvi que no havien realitzat cap acte violent. El que era fins aleshores una consideració purament teòrica pensada per a resoldre per la via ràpida unes situacions més que excepcionals, es va convertir en una situació jurídica i política de gestió més que complexa.

El 27 d’octubre de 2017 el govern del Regne d’Espanya va aplicar l’article 155 de la Constitució espanyola del 1978 per suspendre l’autonomia de Catalunya i el “Dret penal de l’enemic” es convertí en la regla a partir de la qual l’Estat monàrquic espanyol jutja els temes catalans.
  
Nascut en el context de la “guerra contra el terrorisme” (on la figura del “terrorista” sovint es presenta a conveniència del poder constituït i amb trets prou gruixuts, de vegades fins i tot grotescos), el concepte de “dret penal de l’enemic” vol anar més enllà del dret penal ordinari i autoritza actuar de forma preventiva, i pràcticament sense límits, contra qualsevol qui sigui considerat “enemic”, encara que sigui amb criteris merament apriorístics. En una situació de por al terrorisme i a l’islamisme (i en un context de crisi econòmica greu), la capacitat de contagi d’aquest concepte pot arribar a ser brutal. Si en principi va servir com a eina (o com a arma) en la lluita contra el terrorisme, després s’ha aplicat també a immigrants irregulars i a independentistes catalans. Qualsevol dissident, o qualsevol marginal, pot ser un enemic. De fet, Hobbes fou el primer a considerar que són enemics no pas els qui cometen un delicte comú (robar) sinó els qui amb els seus actes neguen la sobirania de l’Estat. També Rousseau diu a El Contracte Social que qui declara la guerra a l’Estat i esdevé traïdor a la pàtria deixa de ser membre de l’Estat; i Kant (la font més prestigiosa que usa Jakobs per a argumentar) també defensava que qui no se sotmet a la llei no és un ciutadà sinó un enemic.  Però la consideració de l’Altre (el diferent) com a enemic ha crescut exponencialment a inicis del segle XXI. El “Dret penal de l’enemic”, de fet, es constitueix com una mena de relat paral·lel al del dret penal clàssic perquè s’abandona la perspectiva del garantisme jurídic i es dona per suposat el dret de l’Estat a la repressió sota qualsevol circumstància. En aquesta perspectiva es dona per suposat  que no hi ha d’haver garanties legals per a qui, per la naturalesa dels actes que ha comès, no les mereix. La fonamentació d’aquesta manera de pensar i d’actuar punitivament (“per si un cas”), no correspon tant al món jurídic normatiu, sinó que s’origina en l’explotació (sovint propagandística) de les pors més o menys fonamentades que pot tenir una societat en moments de crisi. Al fons hi ha la idea (originada en Jünger i els ultraconsevadors alemanys d’inicis del segle XX) de la necessitat d’una “mobilització total” de la societat en moments de crisi dels fonaments de la convivència i de la pau social.

El dret i la violència són dues eines de l’Estat i l’Estat té l’obligació d’usar-los protectivament. Per raons “protectives” la Unió Soviètica envaí Txecoeslovàquia en 1968 i enviava els dissidents al Gulag. El que és inèdit, i mostra una inaudita feblesa jurídica i institucional, és fer coses similars (enviar els “piolins” a Catalunya en 2017 i empresonar líders socials i polítics sense formació de causa) en societats democràtiques i liberals.

  En virtut de la teoria del “dret penal de l’enemic” al món hi ha dues menes de gent: “persones” (que tenen garantida l’aplicació de la norma positiva) i enemics, que són literalment no-persones (“Unpersonen”).

No-persones és mot que designa els qui resten fora de l’empara de la llei, perquè no hi ha cap garantia que vulguin complir-la. Són els enemics públics. En nom d’un principi similar, la Inquisició va escabetxar tota classe d’enemics de la fe per aconseguir la salvació de les ànimes. Això sí, amb la millor intenció. Aplicant el dret penal de l’enemic es tracta de fer fora de l’àmbit jurídic qualsevol dissidència política, per molt que (com en el cas català) sigui radicalment democràtica i no-violenta.  Qualsevol que vulgui canviar l’ordre jurídic marcat per les lleis fonamentals, tot i que ho faci de forma pacífica,  pot veure els seus drets limitats i, fins i tot, suspesos, perquè l’enemic no se’l tracta segons les normes de la llei sinó segons les normes de la guerra. “Dret penal de l’enemic” és un concepte d’una perillositat brutal perquè porta a considerar “no persones” els contraris al poder constituït; i pot acabar aplicant-se a qualsevol persona o organisme que s’enfronti als qui manen.

Hi ha un dret per a tots (els ciutadans) i un altre, diferent i específic, per a alguns perversos o dolents ontològics (els qui es designen com a “enemics”, especialment els enemics de la Constitució). Tot s’hi val per a evitar el “contagi” del mal.

  Posem un exemple per explicar això: el precepte jurídic diu que ningú té dret a matar ningú. Per aplicar aquest precepte cal tenir un alt grau de presumpció, una certa seguretat cognitiva, que matar és injustificable i que ningú no anirà pel carrer matant ningú. Doncs bé, Jakobs suposa que no només les normes han d’oferir seguretat cognitiva. També han d’oferir-la les persones. Quan un jutge (o una societat) no pot fiar-se (no té “garantia cognitiva”) del capteniment futur d’algú que ha delinquit, és legítim que prengui preventivament tota mena de mesures cautelars per evitar la futura i hipotètica conducta dolosa. Per tant, també es poden prendre mesures extraordinàries amb caràcter preventiu contra alguns tipus especials de malfactors especialment contumaços, sense que això afecti les llibertats reconegudes a la majoria de la població.

  Suposar que cal un dret especial per a castigat els enemics constitueix, sense pal·liatius, una violació dels drets humans que arranquen, estrictament, de la tesi segons la qual “tots els homes neixen i viuen lliures i iguals”, perquè es pressuposa que d’entrada hi ha individus que pel seu capteniment, els seus antecedents o les seves idees no mereixen un judici imparcial i no són “iguals” en profunditat respecte a la resta de (bons) ciutadans. Si en el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets humans (1948) es parlava de “freedom for fear”, la por és, en canvi, el nucli i el motor mateix del Dret penal de l’enemic.  Les tecnologies actuals de control i/o seguretat, ús de càmeres i de big data per controlar la població són una eina que dona per suposat que tothom pot arribar a ser, en un moment donat un enemic o una no-persona. Els efectes secundaris de la lluita contra el terrorisme sovint cauen en la temptació de justificar que “tot s’hi val”, incloent el terrorisme (jurídic) d’Estat.  

A través de l’aplicació del Dret penal de l’enemic, la força venç el Dret.

 EN ELS ORÍGENS DEL DRET PENAL DE L’ENEMIC: SCHMITT

 El concepte de Dret penal de l’enemic fou elaborat l’any 1985, com una doctrina “ad hoc” pel jurista alemany Günther Jakobs; en la pràctica constitueix una evolució (aproximadament) democràtica de les tesis sobre amic/enemic de l’innombrable jurista nazi Karl Schmitt (1888-1987). Schmitt a l’època nazi fou membre del Consell d’Estat Prussià i president dels col·legis d’advocats del Reich. Després de la caiguda del nazisme va viure exiliat a l’Espanya franquista protegit, entre d’altres, pel dirigent falangista Girón de Velasco i serví d’advocat d’importants empreses germàniques a l’Estat espanyol. Dissortadament per a ell, mai no va aconseguir una entrevista personal amb Franco a El Pardo que, segons els seus biògrafs, era una de les coses que més il·lusió li hauria fet en la vida. Però el ministre Fraga Iribarne va nomenar Schmitt membre d’honor de l’Instituto de Estudios Políticos franquista l’any 1962 i a partir d’aquí la influència del jurista nazi en les universitats espanyoles (i particularment en les càtedres de Filosofia Política) fou simplement brutal. A Espanya, tristament, han estat schmittians fins i tot els filòsofs del dret que creien ser socialistes i amb arguments schmittians s’ha justificat en democràcia (?) la lluita contra el terrorisme amb contraterrorisme d’Estat (cas GAL).

  En l’aspecte purament teòric, les tesis bàsiques de Schmitt giren al voltant de la distinció entre “amic” i “enemic”, que per a ell constitueix l’essència de la política. En la seva filosofia política, les normes deriven no pas del poble sinó del poder que les pot prescriure amb eficàcia. Les normes jurídiques no són eines de la convivència, sinó decisions polítiques pensades per reforçar la societat. Per això davant el perill que representen les tendències destructives nascudes al si mateix de la societat (i encara més davant l’enemic extern) l’estat d’excepció és una eina de poder decisiva. Qualsevol tendència, qualsevol ideologia o qualsevol grup social que posi en perill la seguretat o la identitat del grup ha de ser tractada com l’expressió un acte de guerra. Al món només hi ha dos bàndols, amics i enemics. I com deia un coneguda expressió falangista: “Al amigo se le pone el culo/ al enemigo se le da por culo / y al indiferente se le aplica... la legislación vigente”. Per a un schmittià no hi ha altra política, ni altra justícia, que la que s’aplica amb el criteri d’erradicar l’enemic amb totes les eines possible.

  La distinció amic/enemic que posa la identitat grupal i l’exigència de seguretat per sobre de tota altra consideració (i que evidentment considera de cua d’ull les llibertats personals) és central tant per a Schmitt com per Jakobs (i no cal dir per als seus deixebles hispànics). L’Estat no s’ha de moure, segons Schmitt per criteris de neutralitat normativa (i menys encara, de consens). A l’abril de 1949, el Tribunal militar de Nuremberg va escriure una frase terrible que pot servir per a explicar qui fou Schmitt: El punyal de l’assassí s’amaga sota la toga del jurista”. Schmitt va ser el teòric que des del despatx “afinava” les tesis més brutals i genocides d’un sistema criminal.” Per a Schmitt l’enemic públic de l’Estat (hostis) és també l’enemic de la societat i, per tant, no li pertoca cap dret. Simplement ha de ser exterminat. Els advocats, ja se sap, són capaços de cometre els crims més brutals dins un context de funcions normatives, aparentment legals.

En aquest sentit, el Tribunal de Nuremberg va establir que els jutges poden ser considerats també  culpables de l’administració de la llei contra nacionals d’un país si ho fan aplicant lleis manifestament injustes i genocides.

Així, el nazisme ha usat el sistema judicial amb “la participació conscient en un sistema de crueltat i  injustícia organitzat pel govern  arreu de la nació, en violació a les lleis de la guerra i de la humanitat, i perpetrat a nom del dret sota l’autoritat del Ministeri de Justícia i instrumentat a través dels tribunals.” 

Construir el concepte d’enemic i despersonalitzar-lo fou la condició prèvia que feu possible l’explosió de sentiments antisemites a l’Alemanya hitleriana i, finalment, el genocidi nazi.

  DEFININT l’ENEMIC
  Schmitt considerava que l’enemic és una no-persona perquè voluntàriament se situa a extramurs del pacte jurídic i així posa en perill l’Estat. “Enemic” no és una condició accidental sinó estructural o ontològica. Representa un tipus de perill indirecte o un perill presumpte que sempre està allí i contra el qual tota precaució és poca.  El que cal fer amb ell és destruir-lo; sigui mitjançant la prevenció, amb el control estatal de l’educació, amb la policia o amb la justícia. En la seva hipòtesi els drets només són bons si són “ben usats” i qualsevol que trenca les normes socials vigents, violant el contracte social vigent, és “per se” un enemic contra el qual resulta legítima la violència en qualsevol cas. La tesi de Jakobs és hereva directa d’aquesta concepció schmittiana, adaptada a l’àmbit democràtic. Cal fer atenció al fet que el dret penal de l’enemic no és antidemocràtic. No ho és perquè ara qui determina què és el dret no és un dictador il·luminat, algú que pren decisions a les quals l’ha habilitat la història sense donar explicacions a ningú (un Führer), sinó que la llei neix d’una cambra legislativa democràticament escollida que opta  deliberativament per usar tot el seu poder contra una minoria.

  La tesi del Dret penal de l’enemic es presenta en dues versions: en la concepció dèbil afirma que s’ha de reforçar la prevenció “ante delictum” per evitar perills futurs. Les penes han d’ajustar-se a la situació de l’enemic; sempre cal més vigilància, més control social, policial i més enduriment jurídic davant el perill latent de desestructuració social, per abstracte que pugui semblar. En la concepció forta, més radical, el reconeixement a l’enemic purament i simple ha de ser negat. Ja no es tracta de prevenir sinó d’actuar. Violant la Constitució l’enemic s’ha situat fora de la comunitat i no pot, per tant, esperar-ne res. Qualitativament l’enemic es converteix en una no-persona. És un ésser humà (biològic), però també una no-persona (jurídica).

En la anomenada “Guerra al Terrorisme” a països com Síria i Iraq -  i en la situació de Catalunya a partir d’octubre de 2017, quan el país optà per convertir-se en República, aquesta situació de “no persona” referida a indivís pacífics (en el cas de Catalunya fins i tot a mestres i a pallassos!) s’ha aplicat a pleret, sense ni tan sols la mínima dissimulació.

Això ha provocat situacions claríssimes de persecució política indiscriminada i brutal. L’Estatut de Roma de la Cort Penal Internacional (art. 7, 2°), defineix el crim de persecució com; “…la privació intencional i greu de drets fonamentals en contravenció del dret internacional en raó de la identitat del grup o de la col·lectivitat…”. Però només cal llegir els diaris per saber que això no funciona quan ets un sirià que fuig d’una guerra, o un català que vol votar amb llibertat pels seus drets nacionals. És obvi (fàcticament obvi!) que el dret internacional (i el penal de cada cop més països democràtics!) està cada cop més tocat per les tesis de Jakobs. Aplicar penes anticipades, extremadament desproporcionades, relativitzades i sense consideració a les garanties legals i processals, comença a ser el pa de cada dia en l’àmbit jurídic ara per ara.

  EN TEMPS POSTLIBERALS, TENIR UN ENEMIC ÉS UNA JOIA
  Tècnicament, el Dret penal de l’enemic és el contrari al dret liberal d’habeas corpus. En la teoria liberal el pres continua tenint drets, per molt que estigui mancat de llibertat; en canvi, en la tesi de Jakobs el malfactor és considerat com algú aliè a la societat i que, per tant, no està protegit per pactes civils o polítics, en la mesura que ell mateix se n’ha allunyat o els ha negat amb la seva actuació. El Dret penal de l’enemic és de l’Estat (no de l’individu) i és l’Estat qui l’administra.  Jakobs concep “l’enemic” com algú que voluntàriament ha refusat l’estatus de ciutadà (Burger), per convertir-se en enemic (Feind) del sistema.

Això el situa fora de qualsevol empara. “Enemic” es contraposa a ciutadà com guerra es contraposa a pau. I en la guerra tot s’hi val. Qui decideix jurídicament no és la raó sinó el poder (o encara pitjor és la raó del poder i no el poder de la raó).

Els límits d’aquest concepte són perfectament ambigus, pastosos o “fuzzy”. En la concepció de Jakobs les intencions (intangibles) són tan importants com els fets provats -o fins i tot més significatives. D’aquí el gran perill d’aquesta tesi per a la llibertat d’expressió. En la pràctica, qualsevol que faci ús de la seva llibertat d’expressió fins a un punt que signifiqui un repte al poder pot acabar caient en el pou dels “enemics”. Voltaire (o Sartre) caurien indubtablement en la categoria d’enemics.

  La lògica d’aquesta tesi és clarament preventiva i per això es pot usar la presó preventiva, per injustificada que sigui -o qualsevol altra mesura punitiva prèvia (incomunicació), tot i no haver passat per un tribunal.

L’Estat té no tan sols el dret sinó l’obligació de protegir els seus ciutadans – i no ho pot desenvolupar amb eficàcia aquest paper de tutela si no adopta mesures repressives i de control tant contra els enemics externs com respecta als enemics interns, per molt ciutadans que siguin. Hi ha un dret per a tothom i un dret (específic) que només s’aplica a qui voluntàriament queda fora del pacte de tots. És important insistir en aquest aspecte del dret entès com a tutela perquè és justament el contrari de la funció de garantia que habitualment s’atribueix al dret. Qui voluntàriament opta per la confrontació amb l’Estat ha d’assumir-ne les conseqüències (de la confrontació física fins la guerra total). La severitat ocupa el lloc de la prudència i l’equilibri entre seguretat i llibertat(s) es trenca. Sembla com si per defensar la societat del terrorisme, l’Estat tingués dret a exercir un terrorisme penal (l’expressió “terrorisme penal” és del jurista italià Luigi Ferrajoli) de magnitud equivalent. Ferrajoli ha insistit que en una societat democràtica no hi ha amics ni enemics, sinó culpables i innocents. La justícia pretén abolir la lògica de la guerra, mentre que la noció d’enemic la reincorpora -i la situa com a criteri decisori i últim. Diu el clàssic italià de la filosofia del dret: “... cada vegada que apareix un jutge animat per sentiments de venjança o parcials, o de defensa social o bé l’Estat deixa un espai per a la justícia sumària  dels particulars, això vol dir que el dret penal torna a un estat salvatge, anterior al naixement de la civilització”  (“El dret penal mínim”; text accessible en espanyol a la xarxa)

 En la perspectiva del dret penal de l’enemic, el garantisme queda simplement abolit i la impunitat del poder es torna pràcticament absoluta. Però un dret que no sigui igualitari i garantista deixa de ser dret. Aquesta situació aboca a una crisi de les llibertats personals d’una gravetat sense precedents en les societats liberals. Si triomfa el model que proposa Jakobs es pot acabar produint una situació en què “per la vostra seguretat no podeu ser lliures”, convertint els humans en simples titelles del poder.

Ramon Alcoverro

Joan A. Forès
Reflexions

dijous, 30 d’agost de 2018

29/08/2018. José Antich. No és casualitat que Ciutadans convoqui una manifestació de rebuig de la violència i acabi amb agressions i amb, almenys, una persona lesionada. No és casualitat que només hi assisteixin uns centenars de persones i acabin apoderant-se'n els ultres de la concentració. No és casualitat que un periodista sigui agredit, rebi quatre cops de puny i hagi de ser evacuat. No és casualitat que en l'origen de l'agressió es profereixin crits contra TV3 i un càmera de Telemadrid sigui violentament atacat perquè un adhesiu sigui confós per la multitud violenta amb un llaç groc. No és casualitat que una persona present en el Parc de la Ciutadella cridi 'fora feixistes' als manifestants i per resposta rebi mostres de violència física fins que intervé la Guàrdia Urbana. No és casualitat que la cap de l'oposició en el Parlament, Inés Arrimadas, aprofiti per criticar a TV3 i els mitjans públics de la Generalitat el mateix dia que ha estat entrevistada per El Matí de Catalunya Ràdio, el programa estrella de l'emissora.

Benvolguts,

En José Antich troba un munt de no-casualitats en les activitats dels polítics falangistes d’ahir, destinades com tothom sap a fer veure que a Catalunya hi ha violència, la que l’Arrimadas i companyia provoquen...

EDITORIAL

No és casualitat

José Antich
Barcelona.
Dimecres, 29 d'agost de 2018

No és casualitat que Ciutadans convoqui una manifestació de rebuig de la violència i acabi amb agressions i amb, almenys, una persona lesionada. No és casualitat que només hi assisteixin uns centenars de persones i acabin apoderant-se'n els ultres de la concentració.

No és casualitat que un periodista sigui agredit, rebi quatre cops de puny i hagi de ser evacuat. No és casualitat que en l'origen de l'agressió es profereixin crits contra TV3 i un càmera de Telemadrid sigui violentament atacat perquè un adhesiu sigui confós per la multitud violenta amb un llaç groc. No és casualitat que una persona present en el Parc de la Ciutadella cridi 'fora feixistes' als manifestants i per resposta rebi mostres de violència física fins que intervé la Guàrdia Urbana.

No és casualitat que la cap de l'oposició en el Parlament, Inés Arrimadas, aprofiti per criticar a TV3 i els mitjans públics de la Generalitat el mateix dia que ha estat entrevistada per El Matí de Catalunya Ràdio, el programa estrella de l'emissora. No és casualitat que, per mantenir viva tota la seva estratègia de tensió i de crispació a Catalunya, es negués a reunir-se amb el president de la Generalitat, Quim Torra, en el Palau de la Generalitat si no retirava de la façana la pancarta de Llibertat dels presos politícs. No és casualitat que en totes les ocasions que es canta Els segadors i ella hi és present fa manifesta ostentació de no participar-ne, i es manté en silenci mentre s'interpreta l'himne nacional de Catalunya. No és casualitat que l'agressió al fotoperiodista Jordi Borràs estigui sense sancionar per part de la policia espanyola.
No és casualitat que Albert Rivera o Arrimadas portin allà on van un discurs frontista, i que tota la seva artilleria mediàtica consisteixi a dividir la societat catalana i aprofitar qualsevol espurna de crispació que hi hagi. No és casualitat que Rivera i Arrimadas es desplacin fins a Alella simplement per despenjar llaços grocs hores després que comandos unionistes uniformats i amb la cara tapada facin el mateix a diverses localitats de les comarques gironines.

No és casualitat que Ciutadans siguin darrere de tot aquest clima que busca atemorir el sector independentista de la societat catalana i allunyar-lo del carrer. No és casualitat que sigui el convocant d'aquestes concentracions i els seus simpatitzants siguin els agressors. No és casualitat.

José Antich

30/08/2018. Jordi Palmer. L’agressió a un càmera busquin-la amb lupa a la premsa espanyola. El despropòsit de la manifestació unionista de dimecres, on centenars d’espanyolistes es van concentrar per protestar per una agressió i van acabar agredint un càmera de Telemadrid i per poc no es peguen també entre ells, no és un dels temes més destacables de les portades de la premsa espanyola d’aquest dijous. L’agressió a un treballador d’una empresa pública de Madrid no mereix tanta atenció. Potser té a veure amb la filiació dels agressors, constitucionalistes de la línia muy españoles y mucho españoles. De fet, si volen trobar alguna referència serà millor que agafin la lupa.


Benvolguts,

Us penjo les portades dels diaris cavernícoles d'ahir i el problema que tenen / tenim amb els llaços. grocs.

MITJANS
Jordi Palmer
Foto: Pixabay
Barcelona. Dijous, 30 d'agost de 2018
2 minuts

El despropòsit de la manifestació unionista de dimecres, on centenars d’espanyolistes es van concentrar per protestar per una agressió i van acabar agredint un càmera de Telemadrid per poc no es peguen també entre ells, no és un dels temes més destacables de les portades de la premsa espanyola d’aquest dijous.

Si diumenge la presumpta agressió a una dona que retirava llaços grocs -o els recollia, o els llençava, que hi ha versions per a tots els gustos- apareixia gairebé en totes les portades madrilenyes, avui l’agressió a un treballador d’una empresa pública de Madrid no mereix tanta atenció. Potser té a veure amb la filiació dels agressors, constitucionalistes de la línia muy españoles y mucho españoles. De fet, si volen trobar alguna referència serà millor que agafin la lupa.

De menys a més, a El Mundo, tot i dedicar quatre de les seves cinc columnes de portada al tema, amb el titular Crece la rebelión cívica contra la imposición del lazo amarillo, i fer referència a l’operació d’escamots unionistes a l’Empordà, els líders de Ciutadans retirant llaços a Alella i a la mateixa manifestació de la Ciutadella, no hi ha ni una ratlla referent a l’agressió del dia, quatre cops de puny a un càmera de Telemadrid.

L’ABC, al seu torn, també dedica la portada al monotema, però enfocat en la figura del conseller Buch i la pancarta antimonàrquicaEl conseller de Interior ordenó no retirar la pancarta contra el Rey. L’agressió a la ciutadella? No sabe, no contesta.

El País, entre línies, hi trobem la frase En la manifestación fue golpeado un càmera de Telemadrid que llevaba una prenda amarilla. Però al cos de text, que el titular és Rivera y Arrimadas se lanzan a una campaña en la calle en contra de los lazos amarillos.





Finalment, La Razón, i això cal reconèixer-ho, és l’únic mitjà que dedica un destacat a portada al fet: Agredido un càmera de Telemadrid al ser ‘confundido’ con uno de TV3 en la concentración de apoyo a la mujer golpeada. Rivera acusa a un ‘radical infiltrado’. Els titulars grans però, són Sánchez y Torra aplazan su cita ante la escalada de tensión i El atacante de la mujer que quitaba lazos actuo por ‘crispación separatista’.

Tot plegat, demostració que la línia editorial d’un diari no es constata només per les notícies que es publiquen, sinó també per les que se silencien. I això va també per Telemadrid, que gairebé blanqueja l'agressió a un treballador seu. Bon dijous a tothom.  

Jordi Palmer 


26/08/2018. Francesc Viadel. Mejías, l’heroina de la Ciutadella i els diputats degollats. La regidora de C’S en l’Ajuntament de Barcelona, Carina Mejías va ser la primera ahir en assabentar urbi et orbe per twitter que una de les seves afiliades havia estat agredida suposadament per un independentista furibund per retirar llaços grocs al Parc de la Ciutadella. Gossets i gatets de l’extrema dreta, des de Casado passant per Albiol, van aprofitar de seguida l’avinentesa per a engegar la màquina de propaganda. Com sempre, tots van llançar missatges apocalíptics contra l’independentisme i van fer crides, com la d’Arrimadas, al Gobierno per a defensar a milions de catalans víctimes dels suposats atacs del separatisme. Les televisions i els diaris converteixen bandes de delinqüents en herois de la unitat de la pàtria que els dirigents de C’S i del PP encenen contínuament amb els seus discursos. Estan esperant un incident rellevant, que surti bé algun de tots els atacs de falsa bandera que des de fa mesos es venen perpetrant, un error, per a esclafar Catalunya. Acabarà això passant? Possiblement. Com evitar-ho en el context d’una lluita del tot desigual?


Benvolguts,

Ja fa més d'un any que els ciutadans de Catalunya estem veient com a Espanya des dels uixers cap amunt tothom menteix. Menteixen els fiscals, menteixen els jutges, menteix la guàrdia civil generant informes que els jutges i fiscals s'empassen com si fos pa beneït, menteixen els ministres, menteix l'oposició, menteixen els diaris de la caverna, El País, La Razón, El Mundo, El Confidencial, menteixen totes les cadenes de televisió, la dels bisbes (Intereconomia, Trece), TVE, Antena 3, la cuatro, la cinco, la noventa y nueve, etc.

Podríem pensar que els mentiders ho fan sense voler, com el pobre ZP quan va dir "apoyaré el Estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya". Però hem de pensar que menteixen "como unos bellacos" amb tota la intenció perquè de fa més d'un any des dels jutges fins els uixers, tots estan en la mateixa trama: volen fer creure que a Catalunya hi ha divisió social i hi ha violència. I ho fan de cara a la galeria, de cara a Espanya (a l'estranger ja es veu que no s'ho creuen). I el resultat és que ho tenen perdut perquè com va passar precisament abans d'ahir a Alella els criminals o sigui la màfia dels Ciudadanos venint des de fora de la vila, ostentosament, amb els seus equips de periodistes sicaris, van fer una ràzzia traient llaços grocs. Els llaços grocs varen estar una estona sense onejar però aleshores les iaies del poble varen tornar a posar-los quan els bandarres de Ciudadanos encara estaven explicant als periodistes sicaris (de cara a la galeria, de cara Espanya), que a Catalunya hi ha violència. I és cert que hi ha violència, la dels escamots de franquistes o unionistes que porten les cares tapades i els cutters a la ma i fan ràzzies de nit pels pobles. Talment com feien els falangistes i els altres feixistes, abans, durant i després de la guerra del 36 al 39. Les accions dels partits polítics franquistes estan destinades al fracàs perquè els catalans som gent de pau i no volem jugar el joc de les bufetades i els únics que pretenen desestabilitzar el país son els franquistes. Sense anar més lluny, ahir els pobres Ciudadanos (jo no voldria ser a la seva pell) varen convocar els propis gangsters i la ciutadania al Parc de la Ciutadella per explicar les mentides del dia. I va resultar que el nucli dur es va pensar que un periodista gràfic era de TV3 i se li van tirar a sobre. I era de Telemadrid però quan els varen separar ja li havien mig trencat la cara. I així ho varen aprofitar per explicar que anaven contra TV3 perquè a TV3 eren de la pell d'en Barrabàs, una altra mentida,
i que calia tancar-la perquè emmetzinava els seus televidents...


Hem de ser conscients que tota aquesta gentussa no menteixen perquè sí sinó que tenen un pla d'Estat per presentar Catalunya com un lloc on no s'hi pot viure. Anem-ho metabolitzant!

Bé ara podem gaudir de l'article d'en Francesc Viadel explicant com els diputats franquistes generen mentides per un tub. Abans hi hem afegit un parell d'acudits gràfics:



Vailet: Pare, estic considerant una carrera en el crim organitzat

I el pare respon: Govern o sector privat? I afegeix: personalment jo suggeriria govern, aquests mai van a la presó...



Tota l’estructura del PP és corrupta:


El corrupte eixerit reflexiona sobre el crim desorganitzat: