En Jordi Cuixart ha escrit una carta
emotiva i combatent, explicant que Liebknecht durant el seu procés de Berlín el
1916 va dir: “Soc aquí per acusar, no per
defensar-me”. Els presos polítics i
exiliats som una palanca democràtica: cal aconseguir que la comunitat
internacional denunciï el nostre empresonament. No cedir a l’intent de silenciar
la barbaritat jurídica de la justícia espanyola, amb acusacions
desproporcionades i sense fonament. Ho ha dit la justícia d’Alemanya i hauria
passat el mateix a Suïssa, Bèlgica i Escòcia.
Em sembla recordar que Fidel Castro en el Judici de Moncada també va expressar els mateixos sentiments!
Em sembla recordar que Fidel Castro en el Judici de Moncada també va expressar els mateixos sentiments!
És un sentiment que molts republicans
hem anat desenvolupant des del 20-S de l’any passat.
No hem d’ajupir el cap. Amb el cap ben
alt hem d’acusar el borbofranquisme representat per molts jutges espanyols i per
tots els polítics del PPSOECs,
300 dies
Aquesta ha de ser la nostra actitud
durant el judici oral al qual serem sotmesos: no pas defensar-nos sinó acusar
l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals
Jordi Cuixart
11/08/2018
“Qui té un perquè
podrà superar qualsevol com” Viktor
Frankl
Dilluns vaig poder treure les primeres tasses del forn; la ceràmica i la
meditació m’ajuden a mantenir-me en pau i connectat, així com a viure la presó
amb felicitat i plenitud. Avui, 12 d’agost, fa
300 dies que som a la presó amb en Jordi Sánchez i us vull donar de nou 300
milions de gràcies per ser-hi.
Lideratges, confiança i coratge: aquí no sobra ningú. No em crec els qui
diuen que a la presó o a l’exili no hi fem res o bé que cal fer-ho tot. És
imprescindible treure profit dels lideratges existents i que alhora se’n
generin de nous.
No hi ha presons -ni
exili- per aturar tanta democràcia. La lluita antirepressiva és un dels
principals fronts unitaris del sobiranisme i seria absurd renunciar-hi, ja que
és un instrument bàsic per avançar en tots els processos d’alliberament
nacional.
Auguris com “Si la Guàrdia Civil retira
una urna ja haurem guanyat” o “Europa
no permetrà la violència del govern d’Espanya” no s’han complert.
Sempre vam dir que res ens seria regalat.
Ara coneixem millor fins
on són capaços de rebregar el seu sistema jurídic i de dret en nom de la unitat
d’Espanya.
Per tant, parlem-nos clar: necessitem enriquir lideratges i assolir els
grans consensos que tants resultats han donat sempre. I per fer-ho, també
necessitem lideratges a les institucions i a peu de carrer. Per exemple, amb accions clares per donar resposta als
problemes de pobresa energètica i habitacional de la societat catalana. Gestionar el mentrestant sense abandonar les
conquestes assolides.
¿Per
què si vàrem gosar lluitar, no vàrem gosar vèncer?, em preguntava
l’amic Manuel Delgado. No en tinc la resposta exacta i soc incapaç de fer cap
retret a ningú, però l’afirmació “Hem de ser més
i més determinats” de l’Eduard Voltas és punt de partida important.
Els límits de la perseverança i resistència del moviment sobiranista no poden
ser la presó, ni podem perdre un llençol a cada bugada debilitant majories
essencials per reforçar la legitimitat de les decisions preses. Per tant, no només crec que podem vèncer sinó que ja
estem vencent.
Ara cal refer-nos de l’embat majúscul de l’Estat (porres i 155
inclosos) com més aviat millor.
Però hem d’estar ben
orgullosos de com la societat catalana ha resistit, pacíficament i sense cap
complicitat externa, l’atac d’un estat tan poderós com l’espanyol. En
circumstàncies tan desiguals, resistir ha volgut dir també vèncer.
El
manifest Drets i llibertats,
signat per 200 personalitats de tot l’Estat, és també un baló d’oxigen per als
demòcrates. Perquè no podem deixar de denunciar que el judici no és només
contra un govern legítimament escollit, sinó que també és contra representants
d’entitats socials: un cas únic de repressió ideològica i cultural dins la Unió
Europea. Avui només equiparable a Turquia o Rússia.
L’advocat
suís Olivier Peters em va regalar el llibre Amnistíe, on s’hi recull una afirmació de K. Liebknecht dita
durant el seu procés de Berlín el 1916: “Soc aquí per acusar, no per defensar-me”.
Els
presos polítics i exiliats som una palanca democràtica: cal aconseguir que la
comunitat internacional denunciï el nostre empresonament. No cedir a l’intent de silenciar
la barbaritat jurídica de la justícia espanyola, amb acusacions
desproporcionades i sense fonament. Ho ha dit la justícia d’Alemanya i hauria
passat el mateix a Suïssa, Bèlgica i Escòcia.
Mentrestant, no podem renunciar
a enfortir l’imaginari col·lectiu de país, amb una actitud militant en la
lluita compartida de fer de la cultura el principal antídot contra la
intolerància i el totalitarisme.
Durant cadascun dels 300 dies a la presó, lluny de debilitar-me, he anat
enfortint les meves conviccions democràtiques: ja
fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar. Convençut que, amb el pas dels anys, les nostres
condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres. I que el diàleg honest i sense condicions prèvies serà
l’única solució de resolució del conflicte polític.
Mentrestant, nosaltres
continuarem amb la dignitat intacta, la dels qui mai ens deixarem robar el
somriure ni les ganes boges de viure.
Salut, tendresa, entesa i república.
Jordi Cuixart
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada