dilluns, 30 d’abril de 2018

diumenge, 29 d’abril de 2018

25/04/2018. Joan Rovira. L’Espanya bruta i la síndrome Cifuentes. "També aquí, a Catalunya, necessitem que neixi una nova política i que la política estigui al servei de les solucions i no formi part dels problemes". La frase que millor resumeix el clima de decadència política i moral d’Espanya només podia ser d’Esperanza Aguirre: «La corrupción nos está matando». Justament ella, que ha estat en totes les salses tòxiques des dels llunyans temps del «tamayazo» (ens en recordem?), i que està aconseguint travessar, vestida de blanc, la formidable muntanya de merda que tant ha contribuït a aixecar. És evident que amb l’actual poder polític i econòmic espanyol no hi ha cap mena d’esperança de regeneració. Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas. Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent. Sé que és més fàcil dir-ho que fer-ho, però és evident que sense trencar els ous no es fan truites.

Benvolguts,

En Joan Rovira ens ho posa cru, però és imprescindible d’acceptar els seus raonaments i actuar en conseqüència! 

Vegem-ne unes quantes frases-clau:

  • Espanya és bruta... i Catalunya també!
  • Aguirre: «La corrupción nos está matando»
  • Cifuentes. La fètida història del màster i de la universitat feudal del PP.
  • Tota aquesta podridura ens està matant i encara està per veure si algun dia en sortirem vius i regenerats o si ens ofegarà per sempre.
  • Ara per ara, jo més aviat diria que no hi ha massa esperances, ni al futur estat veí que és Espanya ni a la futura Catalunya republicana, on la il·lusió, la resistència i el dolor deixen en un segon pla la necessitat de fer net i d’enterrar, sí, una part de la política catalana, no menys bruta i podrida que l’espanyola.
  • Entre els tres per cents i els palaus, els màsters, les gürtels, les itevés, els Eres, els «castors», els misteris «soleados» de Suïssa o Andorra, els rescats, les púniques i milers de repugnants històries per l’estil, em costa trobar-hi gaires diferències. És un mateix fangar, amb diferents accents, amb diferents castes i diferents màfies. La qüestió no és triar els teus o els meus, amb una bandera o una altra, sinó tenir clar que ni els uns ni els altres no són els nostres.
  • La «síndrome Cifuentes» no deixa de ser un més dels infinits símptomes de decadència i d’indecència d’una Espanya que està arribant al seu final i que morirà matant. La política espanyola ha deixat de ser un problema greu per convertir-se en un perill mortal, agreujat encara pels populismes de dretes o d’esquerres.
  • Independitzar-nos d’un país així? Sens dubte que sí. A pitjor no anirem pas. Però també és imprescindible independitzar-nos de la nostra pròpia bassa de residus tòxics i pudents, si aspirem a fer una república mediterrània i europea mitjanament decent.


Vegem l’article d’en Joan Rovira:

.27/04/2018. Jofre Llombart. Un sistema que abusa. No és només el PP, no és només el govern espanyol, no és només la policia, no és només la justícia. És el sistema. La barreja de tot: la redacció de les lleis, la seva interpretació i la seva aplicació. Un sistema que aprofita el delicte d’odi per anular la crítica, el de sedició per apagar la protesta, el de rebel·lió per castigar el qui no es conforma i un sistema que equipara aixecar barreres de peatge amb terrorisme és un sistema malalt, antic, retrògrad, moribund i sobretot cada cop més allunyat i injust amb la població que diu servir i protegir. Cada cop és més evident que hi ha un sector molt influent del sistema judicial que no ha fet la transició. Blindats en un molt proteccionista títol sisè de la Constitució, el búnquer jurídic postfranquista ha esdevingut com un dels poders fàctics més importants de l’Estat, i a voltes s’ha demostrat més poderós que altres ressorts com l’executiu, el legislatiu o el militar

Benvolguts,

Davant dels disbarats que els polítics i fiscals i jutges espanyols estan perpetran darrerament, el "lawfare" com a guia de conducta, presos polítics sense haver estat jutjats, fiscals que només escolten a la Guàrdia Civil, jutges que dictaminen arbitrarietats en els casos de les agressions sexuals, dictàmens "a priori" si els suposats malfactors pertanyen a les forces de seguretat de l'estat, policia, guàrdia civil, exèrcit, en Jofre LLombart ha posat les seves reflexions sobre la taula, amb molt bon ull. La presència d’agents de la Guàrdia Civil en tots dos afers, en uns com a víctimes, en l’altre com a agressor, també ha permès evidenciar com l’arbitrarietat és un fenomen imperant.

Un tast:
Cada cop és més evident que hi ha un sector molt influent del sistema judicial que no ha fet la transició. Blindats en un molt proteccionista títol sisè de la Constitució, el búnquer jurídic postfranquista ha esdevingut com un dels poders fàctics més importants de l’Estat, i a voltes s’ha demostrat més poderós que altres ressorts com l’executiu, el legislatiu o el militar. Un sistema que, arribat el cas, adapta el delicte a la pena que vol imposar (i no a la inversa) si això serveix per perpetuar-lo. I a vegades, fins i tot els fets; que es tergiversen,es manipulen i es retorcen perquè, també a la inversa, s’adaptin a la sentència prèviament dissenyada. I no, no parlo només del cas català.

 Vegem les reflexions:

Un sistema que abusa

"És un sistema que enlloc de protegir fa por i això comença a expulsar molts ciutadans que li van retirant credibilitat i per tant legitimitat"
 

27/04/2018

No és només el PP, no és només el govern espanyol, no és només la policia, no és només la justícia. És el sistema. La barreja de tot: la redacció de les lleis, la seva interpretació i la seva aplicació.

Un sistema que aprofita el delicte d’odi per anular la crítica, el de sedició per apagar la protesta, el de rebel·lió per castigar el qui no es conforma i un sistema que equipara aixecar barreres de peatge amb terrorisme és un sistema malalt, antic, retrògrad, moribund i sobretot cada cop més allunyat i injust amb la població que diu servir i protegir

Cada cop és més evident que hi ha un sector molt influent del sistema judicial que no ha fet la transició. Blindats en un molt proteccionista títol sisè de la Constitució, el búnquer jurídic postfranquista ha esdevingut com un dels poders fàctics més importants de l’Estat, i a voltes s’ha demostrat més poderós que altres ressorts com l’executiu, el legislatiu o el militar. Un sistema que, arribat el cas, adapta el delicte a la pena que vol imposar (i no a la inversa) si això serveix per perpetuar-lo. I a vegades, fins i tot els fets; que es tergiversen,es manipulen i es retorcen perquè, també a la inversa, s’adaptin a la sentència prèviament dissenyada. I no, no parlo només del cas català.

Quan es va fer el judici de La Manada, l’Audiència de Navarra va publicar imatges de la vista oral amb les cares dels cinc acusats totalment difuminades per protegir el seu dret a la intimitat quan encara era vigent la seva presumpció d’innocència. Quan es va fer el judici per la baralla d’Altsasu, l’Audiència Nacional va publicar imatges de la vista oral amb les cares de tots els acusats perfectament visible. I això que el seu status era el mateix: acusats que prestaven declaració al seu judici. 

La presència d’agents de la Guàrdia Civil en tots dos afers, en uns com a víctimes, en l’altre com a agressor, també ha permès evidenciar com l’arbitrarietat és un fenomen imperant. M’explico: A la colla d’Altsasu els hi demanen 60 anys de presó perquè estan acusats de terrorisme ja que un dels agredits és guàrdia civil. Al marge de les noves imatges que desmunten la teoria d’atemptat premeditat, la defensa dels nois argumenta que no sabien que la persona era guàrdia civil perquè no portava uniforme. L’acusació pensa en canvi que un guàrdia civil ho és les 24 hores al dia i per això l’atac no és a un home en concret sinó a un representant del cos policial. I d’aquí ve el salt a l’acusació de terrorisme. 

Doncs bé, aquest argument s’ha fet servir en el sentit absolutament contrari en el cas de La Manada. Un membre del grup és guàrdia civil. Un altre és soldat de la Unitat Militar d’Emergències. Se’ls hauria d’haver aplicat l’agreujant per quan un funcionari públic comet delicte. Però no s’ha tingut en compte perquè, aquí sí, s’ha considerat que tots dos estaven fora de servei. Això els ha salvat d’una pena més gran.

És a dir, amb la manca d’uniforme en tots dos casos no hi ha hagut cap més criteri que el de beneficiar al màxim la situació dels agents. Encara que fos contradictori. 

He posat dos exemples externs a Catalunya perquè té poc mèrit fer l’anàlisi inicial des d’aquí, on el conflicte polític ha despullat el sistema i n’ha mostrat les costures. És a Catalunya on la sensació de distància entre allò que és just i allò que és legal ha començat a fer-se més gran. És un sistema que enlloc de protegir fa por i això comença a expulsar molts ciutadans que, mica en mica, li van retirant credibilitat i per tant legitimitat: per exemple, molts catalans que veuen la seva opció política independentista virtualment il·legalitzada i a la pràctica criminalitzada. Però també de molts catalans no independentistes que no volen una unitat d’Espanya basada en el cop de mall i de porra. I per extensió molts ciutadans espanyols que pensen exactament el mateix. 

I des d’ahir, milions de dones que s’han vist desemparades per un sistema que dóna un millor refugi al violador que a la víctima.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions

dissabte, 28 d’abril de 2018

28/04/2018. Corrupció. Lluís Muntada. Cultura de la mentida. La impunitat de la mentida és com el mercat de la cocaïna: un negoci en espiral, que no para de créixer gràcies al fet que els consumidors es fan traficants per poder continuar consumint. L’Espanya postdemocràtica actual només s’explica per una dilatada tradició en què la mentida ha estat un salconduit social plenament normalitzat. Els GAL es van fundar als vuitanta. La gestió política de l’enfonsament del Prestige l’any 2002 i l’accident de metro de València el 2006 (43 morts i 47 ferits) ens parlen d’ocultació d’informació, manipulació dels mitjans de comunicació i censura. El 2003 J.M. Aznar va fer entrar Espanya en guerra esgrimint la mentida deliberada que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. El cas dels ERO a Andalusia, està essent minimitzat pels mitjans de comunicació. Un màster fraudulent, unes cremes robades, una agressió sexual és reduïda a abús sexual. Només una cultura tan assentada en el monocultiu de la mentida pot explicar que entre intel·lectuals, professors universitaris, periodistes i tanta altra gent puguin negar l’evidència que a l’1-O hi va haver violència policial.

28 abril 2018 2.00 h

Cultura de la mentida


La impunitat de la mentida és com el mercat de la cocaïna: un negoci en espiral, que no para de créixer gràcies al fet que els consumidors es fan traficants per poder continuar consumint.

L’Espanya postdemocràtica actual només s’explica per una dilatada tradició en què la mentida ha estat un salconduit social plenament normalitzat. Els GAL es van fundar als vuitanta sota la presidència de Felipe González, aquest senyor que mai va refusar (ni refusarà) la ics d’aquell terrorisme, però que ara es passeja per les tribunes d’Europa alertant que l’1-O és comparable a l’auge de Hitler i Franco. El 1992 Baltasar Garzón va aplicar la llei antiterrorista a desenes d’independentistes, instruint unes causes que no s’aguantaven per cap banda. La gestió política de l’enfonsament del Prestige l’any 2002 i l’accident de metro de València el 2006 (43 morts i 47 ferits) ens parlen d’ocultació d’informació, manipulació dels mitjans de comunicació i censura. El 2003 J.M. Aznar va fer entrar Espanya en guerra esgrimint la mentida deliberada que a l’Iraq hi havia armes de destrucció massiva. Un dels casos més escandalosos de corrupció dins la UE, el cas dels ERO a Andalusia, està essent minimitzat pels mitjans de comunicació. Avui, un màster fraudulent i unes cremes robades al súper epitomitzen la mentida. Una agressió sexual és reduïda a abús sexual. Només una cultura tan assentada en el monocultiu de la mentida pot explicar també el corrent negacionista que es dona entre intel·lectuals, professors universitaris, periodistes i tanta altra gent, disposats a negar l’evidència que a l’1-O hi va haver violència policial i que hi ha grups feixistes autoritzats per patrullar els nostres carrers, i partidisme judicial, i presos polítics, i exili.

Exili, per cert, escrit sense les cometes de la vergonya.

Lluís Muntada

Joan A. Forès
Reflexions

28/04/2018. JL Herrera Vega. De vuelta al Franquismo. España miente. Porque su Gobierno miente. No cabe provocación que valga ante esa afirmación. A estas alturas, pocos son los ciudadanos que no lo refrenden, sean de donde sean. El mentir a su propio país y hacerlo como herramienta cotidiana para mantenerse en el Gobierno, trasmitiendo un discurso falso, hace que cada vez se le tenga menos decoro a ser reiterativo con ese plan. Son profesionales en esas artes por la experiencia de épocas anteriores. Rajoy miente, además de no decir la verdad. Son dos cosas diferentes. Que Rajoy miente ha quedado demostrado en medios de comunicación y tribunales, pero también por el sencillo ejercicio de superponer sus propias afirmaciones. En cuanto a que Rajoy no dice la verdad, basta con repasar sus múltiples “no lo sé”, “no lo recuerdo” o “no me consta” [Com la dona de l’Urdangarin]. La manera facistoide de judicializar la política va siendo descubierta por la ciudadanía de aquí y la de otros países y no con sorpresa. En estos momentos en este Estado no sólo hay ya una legalidad constitucional.

Benvolguts,

Trobem en aquest apunt un magnífic exercici de l’autor JL Herrera Vega, que demostra que hem tornat al franquisme (ara se’n diu borbofranquisme) des del franquisme, sense lapsus entre els dos règims i només cal veure la similitud entre la tesi d’aquest article i la d’ahir del Joaquim Coello (que escenifica el Por el imperio hacia Diós!). Espanya va passar l'any 78 del franquisme franquista al franquisme borbònic sense solució de continuïtat! I podem veure la similitud entre el que explica l’Herrera i el que expliquem sovint en aquest Bloc:

Que el franquisme (com l’energia) no es crea ni es destrueix, només es transforma!

Vegem l’article: 

28/04/2018. Joaquim Coello. La pèrdua de coratge. En el seu llibre sobre el feixisme Rob Riemen arriba a la conclusió que el seu retorn, que ell considera inevitable i afirma que de nou s’inicia ara, es deu a la manca de coratge. “El Dr. Rieux sabia el que la multitud joiosa ignorava: el bacil de la pesta mai no mor ni desapareix, pot estar adormit durant desenes d’anys, espera i arriba un dia en què, que per dissort i alliçonament dels homes, la pesta desperta les seves rates i les envia a morir i a infectar una ciutat feliç...”És el feixisme, la por, la manca de valor, la mentida, la drecera que porta enlloc, però, com la pesta, dorm al si de la societat i un dia es desperta i aniquila primer un ciutadà i després la ciutadania. “No podem combatre el feixisme si no reconeixem que no és res més que el costat estúpid, patètic i frustrat de nosaltres mateixos i que ens hauria d’avergonyir”. Però necessitem reconèixer-lo i plantar-li cara.


Benvolguts,

En Joaquim Coello filosofa sobre el retorn del feixisme. I el retorn, inevitable, és degut a la manca de coratge. I ho explica a través de la filosofia socràtica. Un paràgraf clau és el seguent:

Hitler i Mussolini varen arribar al poder al 1933 i al 1922 per eleccions lliures basades en mentides i pors, voluntats de revenja, inoculades a les poblacions de pobles civilitzats i lliures. No es pot enganyar tothom sempre, però sí molts una vegada. La història ho demostra. Són diferents aquells temps i l’actual per la brutalitat dels mètodes que es varen desplegar després, però en l’inici ¿està això lluny de les eleccions que han portat Trump al 2016  i Orban al 2018 al poder als EUA i a Hongria? Els mecanismes són similars, la por al diferent, l’odi al que “et vol prendre part de la teva vida i part del teu benestar i de la teva feina”... Dos missatges idèntics separats per setanta anys. “Deutchland über alles”,“America first”....

Hem de recordar que en aquest Bloc hem explicat sovint que: “El franquisme (varietat celtibèrica del feixisme) no es crea ni es destrueix, només es transforma”. En Coello el que ens ve a dir és que entre feixisme i feixisme hi ha feixismes latents que qualsevol esdeveniment pot despertar. Només cal saber quina és la duració de l’anterior feixisme i com el feixisme latent evoluciona, per tal de saber quan deixarà de ser latent per convertir-se en efectiu. A Alemanya va durar des del 1918 fins el 1933. A Espanya va durar des del 1930 fins el 1936. Tanmateix, l’estat latent podia ser latent vist des de l’exterior i en canvi ser rabiós des de l’intetrior!

A Espanya ho tenim clar: el període de latència entre la mort del Franco i l’esdeveniment del nou franquisme (que estava atado y bien atado) fou el microsegon!

Vegem la interessant filosofia d’en Coello i intentem esbrinar quin és el grau de feixisme i el grau de latència en cada un dels països del nostre entorn.

Vegem l’article:

28/04/2018. Salvador Cot. El tricorni és negre. La Guàrdia Civil evidencia, sense complexos, la seva funció de policia política amb àmplies zones de discrecionalitat i impunitat. L’endemà de Sant Jordi, un guàrdia civil de la caserna de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) va agafar el telèfon per entrar, en directe, a una emissora de ràdio de Madrid. Des d’allà va explicar a tota l’audiència que porta els seus fills a un dels instituts que van ser assaltats pel seu propi cos l’U d’Octubre i que, després d’això, els seus fills van ser moralment incomodats pels professors. La següent actuació de la Guàrdia Civil –és a dir, dels pares interessats– va ser prendre declaració a un grapat de docents assenyalats pels nens. Avui nou d’ells estan acusats de delictes d’odi per part de la Fiscalia. I, atenció, aquest militar destacat a Catalunya no apuntava només cap a aquell institut, el dels seus fills, sinó cap a tots: “No ho tolerarem. És un sistema educatiu evidentment pervertit”.

Benvolguts,

És ben cert que en el pot petit hi ha la bona confitura! Ja ho hem dit més d’un cop que els articles d’opinió com més curts més potents i els d’en Salvador Cot encara més que els altres!
Avui comentem sis articles d’opinió del PuntAvui: Salvador Cot. El tricorni és negre, Lluís Muntada. Cultura de la mentida, Xevi Xirgo. Visca ‘La República’!, Toni Brosa. Jutjar el jutge, Joaquim Coello. La pèrdua de coratge i Maria Palau. Ai Weiwei els retrata.

Llegiu-los ja que us descobriran mancances del país que ens esclavitza des de sempre!
En l’article d’en Salvador Cot s’explica el cas dels GC de Sant Andreu de la Barca, explica el seu capteniment i es compara amb les baralles de GC contra ciutadans a Altsasu i de la banda de violadors sevillans de Pamplona, dels quals un és un militar (graduació?) i l’altre és guàrdia civil (graduació?).

El panorama està prou clar: La Guàrdia Civil, que recordem-ho és una policia militar, ha campat per Catalunya, amb 155 o sense, i també per Navarra (i Euskadi), i estan alliçonats per actuar com a forces d’ocupació, que d’acord amb la coneguda Lawfare són sempre jutjats pels mateixos jutges i jutgesses i sempre tenen la raó! L’anomenat Estat de Dret, que no ho és demostra amb els fets que la Separació de poders no existeix en el règim borbofranquista del 78!

Creiem que és obligat llegir ara el començament del Romance de la Guardia Civil española, de Federico Garcia Lorca, assassinat per la Guàrdia Civil espanyola el 18 d'agost de 1936 a Granada, un cop l'Exèrcit espanyol havia perpetrat l'Alzamiento i havia ocupat Andalusia:

Romance de la Guardia
Civil española

Los caballos negros son.
Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.


Vegem l’article:

divendres, 27 d’abril de 2018

28/04/2018. Economia. Santiago Niño-Becerra. El que es diu de les pensions. Quan la senyora Fátima Báñez i altres membres del Govern diuen que les pensions són sostenibles, que el sistema de pensions és sostenible, el que no diuen mai —ni ho pregunta cap partit de l'oposició— és en quins imports estan pensant i de quins imports estan parlant. És totalment impossible que l'actual sistema de pensions pugui garantir les pensions amb els imports que actualment s'estan pagant perquè amb els ingressos que la Seguretat Social tindrà no es poden pagar les pensions que correspondrien segons el que s'ha cotitzat. No-Es-Podran-Pagar!!! El que els polítics no han fet mai és explicar a la població que els supòsits que es van fer quan l'actual sistema de pensions es va posar en marxa ja no es donen ni tornaran a donar-se mai. O els pensionistes abandonen abans aquest món, o es produeix una retallada de les pensions, o els qui treballen ho continuen fent fins poc abans de la seva mort.


Benvolguts,

L’article del Santiago Niño-Becerra m’ha recordat com segurament recordareu tots vosaltres el capítol XLV de la segona part del Quixot que succeeix a l’Ínsula Baratària on en Sancho Panza exerceix de batlle i jutge i s’esdevé la història del sastre, el llaurador i les caputxetes. Vegem-la:

“A este instante entraron en el juzgado dos hombres, el uno vestido de labrador y el otro de sastre, porque traía unas tijeras en la mano, y el sastre dijo: —Señor gobernador, yo y este hombre labrador venimos ante vuestra merced en razón que este buen hombre llegó a mi tienda ayer (que yo, con perdón de los presentes, soy sastre examinado, que Dios sea bendito), y, poniéndome un pedazo de paño en las manos, me preguntó: «Señor, ¿habría en esto paño harto para hacerme una caperuza?» Yo, tanteando el paño, le respondí que sí; él debióse de imaginar, a lo que yo imagino, e imaginé bien, que sin duda yo le quería hurtar alguna parte del paño, fundándose en su malicia y en la mala opinión de los sastres, y replicóme que mirase si habría para dos; adivinéle el pensamiento y díjele que sí; y él, caballero en su dañada y primera intención, fue añadiendo caperuzas, y yo añadiendo síes, hasta que llegamos a cinco caperuzas, y ahora en este punto acaba de venir por ellas: yo se las doy, y no me quiere pagar la hechura, antes me pide que le pague o vuelva su paño. —¿Es todo esto así, hermano? —preguntó Sancho.—Sí, señor —respondió el hombre—, pero hágale vuestra merced que muestre las cinco caperuzas que me ha hecho. —De buena gana —respondió el sastre. Y, sacando incontinente la mano debajo del herreruelo, mostró en ella cinco caperuzas puestas en las cinco cabezas de los dedos de la mano, y dijo: —He aquí las cinco caperuzas que este buen hombre me pide, y en Dios y en mi conciencia que no me ha quedado nada del paño, y yo daré la obra a vista de veedores del oficio. Todos los presentes se rieron de la multitud de las caperuzas y del nuevo pleito. Sancho se puso a considerar un poco, y dijo: —Paréceme que en este pleito no ha de haber largas dilaciones, sino juzgar luego a juicio de buen varón; y así, yo doy por sentencia que el sastre pierda las hechuras, y el labrador el paño, y las caperuzas se lleven a los presos de la cárcel, y no haya más.”

Ara podem llegir l’article d’en Niño-Becerra i veure si hi ha alguna relació:

25/04/2018. Marta Lasalas. El 155 deixa en mans de Soraya que sigui efectiva la llei per investir Puigdemont. El camí de la reforma de la llei de Presidència per fer possible la investidura a distància de Carles Puigdemont apareix cada cop més difícil de transitar. No només perquè totes les fonts apunten que el govern espanyol recorrerà aquesta via, sinó perquè, en virtut del 155, la reforma no serà vigent fins que la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, la promulgui i la publiqui al DOGC. Això deixa en les seves mans l'administració dels temps i pot barrar el pas a qualsevol intent d'aprofitar l'interí, entre l'aprovació de la reforma de la llei i la hipotètica suspensió per part del TC, per tirar endavant la investidura.


Benvolguts,

Si el que explica la Marta Lasalas és veritat, si els nostres parlamentaris, barallant-se entre ells com gat i gos des de fa 5 o 6 mesos (5 o 6 anys?), han aconseguit que la Soraya SS, investeixi presidenta l’Arrimadas és realment per llençar la tovallola. Podem haver arribat a ser tan enzes per haver fet aquesta animalada?

Ja sabem que només els tribunals de la UE ens poden salvar, però no hauríem d’haver arribat en aquesta situació de cap manera, oimés constatant que l’economia catalana, reflectida en el PIB i en l’atur, creix i s’assenta i l’espanyola va com els crancs...

Vegem l’article:

dimarts, 24 d’abril de 2018

23/04/2018. El Nacional. Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics. La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”. “Li he dit que té raó -ha seguit Talegón-, perquè efectivament, el país on hi ha presos polítics no és Catalunya, és Espanya”. La periodista no ha informat de cap reacció d’Arrimadas a aquestes últimes paraules.


Benvolguts,


SANT JORDI
Talegon s’enganxa amb Arrimadas pels presos polítics

El Nacional 

Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dilluns, 23 d'abril de 2018
1 minut



La periodista Bea Talegón, que avui es troba a Barcelona celebrant la diada de Sant Jordi, s’ha trobat aquest matí amb la líder de Ciutadans, Inés Arrimadas, amb qui ha tingut un intercanvi d’opinions en que, com era de preveure, no s’han posat d’acord.

Tal i com ha explicat Talegón, la política unionista li ha dit que li agraden les arracades que duu la periodista, en forma de llaç groc, i quan aquesta li ha respost que estan de moda “perquè hi ha presos polítics”, Arrimadas l’ha volgut corregir defensant la tesi oficial espanyola segons la qual “en aquest país no hi ha presos polítics”.


El Nacional

23/04/2018. Josep Manuel Comajuncosa. Inquisició i Decadència. Molts lectors se sorprendran de veure aquests dos conceptes aparèixer junts en un títol. Semblen dues coses sense connexió. Un tribunal religiós creat per vetllar per l’ortodòxia catòlica, amb fama d’haver comès molts excessos, i un període de dos segles i escaig que apareix als llibres de text de literatura catalana. Avui dia està generalment acceptat que la Inquisició, especialment a partir de finals del segle XV a Castella, va esdevenir també un instrument de control polític. De control de l’opinió i de repressió de la dissidència. Inquisició. Censura. Censura prèvia. Coneixem com a Decadència el període que comença a principis del segle XVI i s’allarga fins a començaments del segle XIX en que la literatura en català va pràcticament deixar d’existir. Les raons més sovint esmentades van ser la pèrdua de prestigi de la llengua catalana davant del castellà, que era la llengua de la monarquia, i la progressiva desaparició dels referents literaris que la literatura en una determinada llengua necessita per anar existint.

Benvolguts,

Hem explicat fa pocs dies que vàrem assistir a la presentació del llibre d’en Jordi Bilbeny titulat Inquisició i Decadència. En l’apunt vàrem també explicar que en Josep Manuel Comajuncosa - Professor d’economia d’Esade, fou un dels presentadores d’en Bilbeny.
Avui tenim un article publicat al PuntAvui precisament d’en Comajuncosa sobre aquest tema. És interessant perquè en Comajuncosa presenta el llibre des del punt de vista de l’economia i les seves justificacions són molt a tenir en compte per comprendre el problema de fons: Els llibres impresos en català a la Confederació Catalano-Aragonesa passen en un temps molt curt de ser impresos en català a ser impresos en castellà. Si fós un canvi químic, diríem que hi va haver un catalitzador. Si fos un canvi biològic diríem que hi va haver un enzim. I està clar: el catalitzador o l’enzim s’anomena “la Inquisició”.

Vegem l’article:

dilluns, 23 d’abril de 2018

20/04/2018. Jordi Bilbeny. Inquisió i decadència. Barcelona: Librooks, març 2018. Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI. La llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè sí sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Benvolguts,

La setmana passada varem assistir a una apassionant sessió de presentació i debat del llibre Inquisició i Decadència d’en Jordi Bilbeny. Els convidats foren l’Enric Vila, en Josep Comajuncosa i en Jordi Panyella. Tots tres varen presentar el llibre però sobretot varen explicar la seva relació amb l’autor Jordi Bilbeny. I finalment en Bilbeny va donar la seva visió del perquè del llibre Inquisició i Decadència, escrit amb el propòsit de demostrar que la llengua catalana en els llibres editats el segle XVI no va desaparèixer perquè si sinó que desaparegué a causa d’un genocidi de la inquisició castellana. Mota gent s’ha preguntat perquè una cultura tant floreixent com la del segle d’or valencià del segle XV va desaparèixer sense deixar rastre i com va aparèixer del no-res miraculosament una cultura castellana que va produir un extraordinari segle d’or castellà al segle XVI. Aquest article no pretén demostrar la desaparició d’una llengua i l’aparició d’una altra, tenint en compte que la impremta acabava d’inventar-se feia pocs anys. En canvi el llibre sí que pretén demostrar com es va produir la substitució.


Orígens del genocidi lingüístic i cultural a la Catalunya del segle XVI

Una visió nova, inèdita i reveladora d’un dels moments més fascinants de la història de la nostra llengua, de la nostra cultura i de la nostra Nació.

A final del segle xv i començament del xvi, el català (juntament amb el llatí) era la llengua hegemònica en la producció editorial, la cultura i les lleis a les ciutats de Barcelona i València. Però, pràcticament d’un dia per l’altre, va desaparèixer de tots aquests àmbits i va ésser substituït pel castellà.

Què va succeir? Quin sentit té que, en el moment de màxima expansió de la llengua i la cultura catalanes, en el moment més esplendorós de l’encimbellament nacional, desapareguin totes les obres de prestigi escrites en català i tothom es passi al castellà? Com s’explica la desaparició de biblioteques privades, la confiscació d’edicions catalanes, el canvi de nom de llurs autors i la seva sistemàtica traducció al castellà?

Es va tractar d’una simple qüestió d’oferta i demanda? O hi va tenir alguna cosa a veure la censura d’estat i la Inquisició? Què hi van dir els autors coetanis de tot plegat? A qui culpabilitzaven? En tenim testimonis? I tant. El llibre recull el seu parer i el contextualitza i posa de relleu el paper dels censors i dels inquisidors en tot aquell període de temps anomenat Decadència.

Jordi Bilbeny investiga cas per cas aquest fascinant procés històric, i arriba a una conclusió ineludible:

Els autors catalans van ser forçats, mitjançant coaccions i amenaces, a traduir al castellà les seves obres. Un canvi que històricament s’ha intentat explicar com un procés natural, però que implica un veritable genocidi lingüístic i cultural.


 Jordi Bilbeny


23/04/2018. Editorial. Vicent Partal. Espanyols barallats o el deliri del cas Montoro. El xou ha començat. Ja fa dies que l'entorn de Ciutadans va assaonant la idea que Montoro és una mena de còmplice de l'independentisme. I ahir el diari El País, reconvertit en portaveu oficial de l'extrema dreta espanyola, va disparar amb totes les salves contra el ministre espanyol. Un infame editorial va servir per a bastir la teoria que Montoro en realitat només és la punta d'un iceberg. Segons aquesta fantasiosa teoria, el govern del PP no ha bellugat ni un dit per a liquidar l'independentisme. I amb l'actitud que manté en el procés judicial, de fet, demostra que n'és un aliat, ni que siga per interessos mutus. La teoria és delirant i, si no fos perillosa, seria divertida i tot. A Madrid els nervis són desmesurats. No únicament perquè veuen com s'esfondra el castell de cartes que provaren de bastir contra l'independentisme, sinó també perquè ja és ben palès que l'època Rajoy s'acaba. El PP fa pudor de cadàver polític.

Benvolguts,

És interessant, i perillós per al catalans, assistir a la batalla a mort entre les dretes i les ultradretes espanyoles, sense que siguem capaços de saber quins partits, PP, PSOE, Ciudadanos, representen els uns i els altres i quins estaments judicials (segons la teoria del lawfare) juguen a favor o en contra dels uns o dels altres! Recordem que molt sovint quan Catalunya ha estat molt a prop d'assolir la llibertat els espanyols organitzen un "sidral" i se'n va tot en orris, que vol dir que hem d'estar molt amatents veient i preveient cada un dels moviments d'aquesta partida d'escacs tridimensional o polidimensional. D'altra part resulta que en aquests casos sempre apareixen uns micropartits o microsindicats amb molta "pela", UPyD, Manos Limpias, VOX, i molta agressivitat, lliures d'impostos com els compi-yoguis, que poden inclinar la balança -amb diners i influències es poden aconseguir miracles-, i també organitzacions financeres o empresarials com el Banc de Sabadell o La Caixa, com Fomento, com el Florentino, com el Puente Aéreo, (tots amb una pota a Espanya i l'altra en el Paradís Fiscal escaient), o organitzacions estatals com l'INE (Institut Nacional d'Estadística, Tots aquests estaments s'inclinen pel millor postor!

Vegem l'Editorial d'en Vicent Partal:

22/04/2018. Salvador Cot. Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys. El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny. La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


Benvolguts,

Un "a por ellos de paper" damunt la taula de tres alemanys

 per Salvador Cot 22/04/2018

El referèndum de l'U d'Octubre ha provocat una irresistible cadena d'errors que està enfangant totes les àrees del poder madrileny
La insistència en què no hi havia urnes, seguida de les agressions policials als ciutadans van deixar en evidència un Estat violent i xenòfob, capitanejat per un rei implacable que simbolitza la continuïtat de les elits que van transitar, amb total tranquil·litat, del franquisme tardà al règim del 78.

Però, més enllà d'això, les represàlies posteriors han accentuat aquesta imatge de cara tant a l'interior de la societat catalana com a l'exterior europeu. Els empresonaments arbitraris i la creativitat en els tipus penals han estat tan evidents que s'han fet inassumibles per als sistemes judicials de la major part dels països d'Europa. Els informes de la Guàrdia Civil són un "a por ellos" de paper que ha anat passant de mà en mà per la Fiscalia, les acusacions ultres i el jutge Llarena per acabar, finalment, damunt la taula professional de tres jutges alemanys que -horror!- no semblen empatitzar amb la cabra de la Legió.

Tot plegat anuncia una guerra civil dins l'alt funcionariat de l'Estat -perquè algú haurà d'assumir un possible fiasco de la persecució internacional de Puigdemont- que se suma a la lluita a mort entre el PP i Ciutadans. 

Madrid va provocar que s'interceptés el president català a Alemanya i ara Hisenda i el Suprem n'hauran d'assumir les conseqüències. L'Estat comença a notar la inquietud del seu propi no retorn.


17/04/2018. Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca. No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. L’altra solució ha sortit de l’eufòric magí d’Albert Rivera, el qual ha decidit impugnar la legítima majoria independentista del Parlament de Catalunya i regalar tevetrès al Senat de l’Estat espanyol. És una idea tan bona que s’hauria de dur a la pràctica sense perdre més temps. Amb acompanyament de la pompa paramilitar de la Guàrdia Civil si és possible.


Benvolguts,

Aquesta setmana hem comentat l’article d’en Jofre Llombart de nom El parany de fons de TV3 i TVE. Ara comentem com en Jordi Galves insisteix en el tema de les cadenes de televisions de manera irònica i ens recorda uns apunts sobre El país dels cecs, d’H.G.Wells. També té llocs comuns amb l’apunt sobre Luces de bohemia de Valle Inclan i també té una certa semblança amb l’article Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps.


Vegem ara les semblances:

Aquí hi ha el paràgraf: L’admirable Espanya de les autonomies ja no és només una broma sense sentit, ara ja és obertament una comèdia grotesca.
En Valle Inclan en el seu primer esperpent fa dir al seu personatge preferit Max Estrella el següent: España es una deformación grotesca de la civilización europea.” El sentido trágico de la vida española sólo puede darse con una estética sistemàticament deformada. Espanya ha aconseguit arribar a ser un parc temàtic d’Espanya...

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. H.G.Wells en El país dels cecs:
Aquí en Galves usa la frase: No pot ser que els ciutadans de Catalunya, els independentistes, els espanyolistes i els indiferents tinguin una oferta televisiva políticament tan àmplia i tan serenament lliure. No, no, què ens hem pensat? Vivim en un territori descaradament colonial que ha de ser assimilat a qualsevol preu i, per a aquesta sagrada tasca espanyolitzadora, els nostres mitjans de comunicació públics han de ser idèntics als de la resta d’Espanya. I la semblança és que L’H.G.Wells en El país dels cecs soluciona el problema de l’assimilació d’un foraster vident en una comunitat de cecs a base de treure-li els ulls i la frase definitiva és: Quan Núñez anuncia el seu desig de casar-se amb el seu amor "misteriosament encantat", el pare de la xicota i el poble s'hi oposen. "Mira, estimada," li diu el pare, "és un idiota. Té al·lucinacions. No sap fer res ben fet." I duen Núñez al metge del poble. Després d'una revisió exhaustiva, el metge dóna la seva opinió. "Té el cervell afectat", els informa. "Què l'afecta?" pregunta el pare. "Aquelles estranyes coses que ell anomena ulls [...] estan malaltes [...] d'una manera que li afecten el cervell." El metge continua: "crec que puc dir amb prou certesa que per curar-lo totalment només hem de fer una petita i senzilla operació, és a dir, extirpar els cossos que originen aquesta afecció [els ulls]." "Gràcies a déu per la ciència!" li diu el pare al metge. I li comuniquen a Núñez aquesta condició per a poder casar-se amb la seva estimada...”

Jordi Galves. Aquesta Espanya s’acaba. Delenda est Catalonia del Vicent Villatoro publicada també aquesta setmana en El Temps:
L’Albert Rivera diu referint-se al mal que TV3 està fent que cal regalar-la al Senat espanyol:

En Villatoro havia dit a Delenda est Catalonia que: Davant la dificultat d’aconseguir que una Catalunya catalana se senti entusiastament espanyola, construirem una Catalunya no catalana. I com que això és una contradicció en els termes, a la nova realitat, a la Catalunya descatalanitzada, li haurem de dir d’una altra manera. Posem-hi Tabarnia.

Després de les analogies, passem a l’article d’en Jordi Galves: 

diumenge, 22 d’abril de 2018

20/04/2018. Jofre Llombart. El parany de fons de TV3 i TVE. "Si TVE no agrada se’n proposa un canvi de gestió; si TV3 no agrada se’n proposa la intervenció o el tancament". Arran de l’entrevista de Vicent Sanchis a Carles Puigdemont, TV3 ha tornat a estar al centre del debat. Albert Rivera en va proposar la intervenció via Senat i el PP (en plena pugna pel mateix tipus d’electorat) es va afanyar a retreure-li que ells ja ho van plantejar el mes d’octubre i que no van trobar ni en Ciutadans ni en PSOE el suport necessari per fer-ho. Allò que és sibil·lí és debatre-ho amb naturalitat i correcció intel·lectual quan el que s’està fent és oblidar aquest enorme desequilibri i que es resumiria així: • Si no agrada com TVE explica les coses, es proposa un canvi de direcció o fins i tot de model de televisió pública. • Si no agrada TV3, es proposa que la intervinguin. O fins i tot que la tanquin.

Benvolguts,

El parany de fons de TV3 i TVE
"Si TVE no agrada se’n proposa un canvi de gestió; si TV3 no agrada se’n proposa la intervenció o el tancament"



20/04/2018

Arran de l’entrevista de Vicent Sanchis a Carles Puigdemont, TV3 ha tornat a estar al centre del debat. Albert Rivera en va proposar la intervenció via Senat i el PP (en plena pugna pel mateix tipus d’electorat) es va afanyar a retreure-li que ells ja ho van plantejar el mes d’octubre i que no van trobar ni en Ciutadans ni en PSOE el suport necessari per fer-ho. 

Aquest debat sobre TV3 va provocar la corresponent discussió sobre la seva pluralitat i en conseqüència la recorrent comparació amb TVE. En el cas concret de l’entrevista a Puigdemont, els arguments a favor i en contra eren sobre si el president a l’exili es mereixia una hora llarga d’entrevista en un mitjà de comunicació públic.

Que l’audiència de l’entrevista fos de quasi un milió d’espectadors amb un 30% de share (de cada 100 televisors encesos a aquella hora, 30 tenien posada l’entrevista) hauria de tallar qualsevol polèmica sobre la idoneïtat de l’espai dedicat. Però com passa amb tot el debat sobre TV3 en general, fins i tot defensar aquesta dada d’audiència és caure en el parany de fons. Un parany en què, ho admeto, hi he caigut diverses vegades perquè és molt sibil·lí. I no només amb TV3. M’explico:

Quan s’està en plena crítica a TV3 (favorable o contrària) s’utilitzen dades. Uns, que si és la més plural d’Europa, que si s’hi convida sempre a tothom, els altres que si sempre hi ha majoria de tertulians indepes, que si els TN dediquen massa temps a informar del procés, etc, etc... Llavors uns esgrimeixen dades del CAC que demostren una equitat de presència de les sensibilitats polítiques. Els altres retreuen que enlloc de portar una veu constitucionalista moderada a la taula rodona hi ha un portaveu de VOX per així distorsionar l’espanyolisme. I és en aquest punt quan el debat, per força, se’n va a la comparació amb TVE i la seva resistència a convidar polítics o opinadors pro-sobiranistes. Ens estem acostant al nucli del parany. Perquè quan s’arriba a aquesta comparativa, hi acostuma a haver un sentiment generalitzat que, efectivament, TVE no ho està fent bé. I aleshores sempre s’acaba sentint la frase màgica: “Televisió Espanyola TAMPOC ho està fent bé”. Aquest ‘tampoc’ acostuma a anar després d’una crítica a TV3. Ja hem arribat al parany.

Efectivament, es pot parlar hores i hores de TV3 i TVE. De quina línia editorial ha de tenir una cadena pagada per tots els contribuents. De qui vetlla per dir si una entrevista té interès informatiu o no. De com es finança. De com es gestiona. Però el parany consisteix en afrontar aquest debat en peu d’igualtat quan en realitat no ho és. I no ho és perquè sobre TV3 hi plana l’ombra de la intervenció i sobre TVE no. Allò que és sibil·lí és debatre-ho amb naturalitat i correcció intel·lectual quan el que s’està fent és oblidar aquest enorme desequilibri i que es resumiria així: 

·       Si no agrada com TVE explica les coses, es proposa un canvi de direcció o fins i tot de model de televisió pública.

·         Si no agrada TV3, es proposa que la intervinguin. O fins i tot que la tanquin.

I en cas d’intervenció, cinisme premium: que la controlin els mateixos que dirigeixen TVE (encara que dos minuts abans s’hagués dit que no ho feien bé).

I aquesta desproporció serveix d’exemple de bona part de la resta del conflicte polític: un dels dos bàndols té la capacitat d’anul·lar l’altre per la força. Quan convé es pretén fer veure que hi ha una situació de bilateralitat (“tots ho han fet malament”) i quan convé es recorda just el contrari, que no es pot parlar de tu a tu perquè un tu pertany a l’altre tu.


I clar, no hi ha un debat polític net si, en ple clímax de discrepància, un cantó de la taula posa a la presó a l’altre. I per si no n’hi hagués prou, també pot eliminar una de les poques televisions que ho explica.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions


16/04/2018. Sergi Tarín. Els ‘novios de la muerte’. Faig mala cara davant certes cançons, la lletra de les quals em produeix un desassossec malaltís pel gènere humà. Mala gent, per tant. “Soy un novio de la muerte / que va a unirse en lazo fuerte / con tan leal compañera”. I sí, molt tradicional era per als legionaris, encara que no està tan clara la vessant cultural, d’anar degollant berbers a la guerra del Rif, a la dècada dels 20. O al colp d’Estat de juliol de 1936, quan Francisco Franco, un dels fundadors, juntament amb Millán Astray, d’aquell cos d’enamorats del més enllà, va ventar el terços en contra dels republicans. Després, a molts dels qui van sobreviure, va ordenar afusellar-los per auxili a la rebel·lió. No anaven errats els qui deien que Franco fou algú avançat a la seua època. La seua vocació pòstuma com a jurista o magistrat del Tribunal Suprem així ho avala.


Benvolguts,

Cal que els nostres periodistes i gent de lletres ens recordin cada dia aquest himne respectable segons Rafael Hernando del PP, que “Forma part de les nostres tradicions culturals”. Perquè cal que quedi molt clar que els catalans no formem part d'aquelles tradicions culturals, no formem part de la Legión ni dels seus assassins ni dels assassins que la van crear perquè nosaltres som els que varem rebre durant la cruenta guerra d'Espanya contra Catalunya, la Cruzada en deia l’Església, i si hi torna a haver-hi una altra guerra en tornarem a rebre les conseqüències. Els catalans com hem dit sempre i com comencen a dir els espanyols no som els seus adversaris, som els seus enemics! I com més aviat trenquem les cadenes, molt millor!

Vegem l'article del Sergi Tarín:

16/04/2018. Vicenç Villatoro. ‘Delenda est Catalonia’? De vegades, quan les legions romanes derrotaven la revolta d’una província díscola, el primer que feien era canviar-ne el nom. Així, després de vèncer la revolta judaica, al segle II després de Crist, la ciutat de Jerusalem va passar-se a anomenar Aelia Capitolina, en honor de l’emperador Adrià, que és qui n’havia pres la decisió. L’imperi pensava que, si mantenia la seva identitat històrica, la continuïtat amb el passat i amb la tradició jueves, amb la cultura pròpia, la revolta acabaria renaixent inevitablement en un moment o altre. Per tant, el millor que es podia fer era abolir aquesta identitat i fer de Jerusalem una ciutat no jueva. I per demostrar-ho, dir-ne d’una altra manera. Dir-ne de la manera que dictaven els vencedors, que dictava l’imperi. Eliminar-ne el nom antic.

Benvolguts,

He llegit aquest article per primer cop i no l'he comprès! Només en una segona lectura l'he comprès absolutament, cruament, i m'he adonat que aquesta comprensió jo ja l'havia portat a dintre des de sempre. Perquè jo sempre he pensat, des que vaig tenir capacitat de comprensió, que aquella Catalunya on jo havia agafat consciència d'on era no era la Catalunya que jo desitjava. Jo vaig néixer el 1937, al bell mig d'una guerra que ni la meva família ni jo mateix, ni la majoria dels catalans  havíem mai desitjat. Al bell mig d'una guerra cruel que havia transformat la Catalunya dels meus pares, d'abans de la guerra, en la Catalunya de després de la guerra, que ara comprenc que s'hauria d'haver anomenat Tabarnia! Que no deixa de ser l'altra cara de la moneda de la Tabarnia que explica en Villatoro. Jo vaig néixer a la Catalunya ideal que m'explicava la meva família que ells havien ajudar a crear, la Catalunya republicana, i de la que n'estaven molt contents i orgullosos, perquè la consideraven seva. Sobretot estaven orgullosos d'haver arribat a expulsar els Borbons que feia 3 segles que ens atenallaven i vivien del nostre espoli. I vaig començar a créixer en aquesta Catalunya ideal que en un parell d'anys va esdevenir Tabarnia! Jo hauria volgut néixer i créixer a la Catalunya dels meus pares. Els catalans durant la dictadura franquista viviem en una bombolla on l'enyorança de la nostra Catalunya republicana, que no era aquella, era incommensurable. Una bombolla on els seus habitants haviem perdut la guerra que mai no hauríem volgut. Nosaltres erem els vençuts i ens denigraven contínuament ordenant-nos que els parlessim en la seva llengua, la dels guanyadors, habla en cristiano!, la dels conqueridors, i no en la nostra, la dels vençuts. Ens denominaven rojo-separatistas i judeo-masónicos, i ens varen tenir anys en camps de concentració (com els jueus del Tercer Reich en aquella mateixes dates), ens varen estar assassinant amb judicis sumaríssims fins el 1954 (el president Companys fou assassinat el 1940). Els que varen poder, més  de 300.000, varen haver d'exiliar-se. En la dictadura varen espoliar tots els elements industrials i de cultura, fàbriques, biblioteques, ateneus, ens varen robar empreses que varen traslladar fora de Catalunya, ens varen robar llibres i obres d'art que se'n van endur a Salamanca i en altres indrets, ens varen prohibir d'editar llibres i diaris en català, ens varen prohibir de parlar català, ens varen prohibir de rebre ensenyament en català a les escoles, instituts i universitats. Ens varen prohibir el cinema i el teatre en català. Mirant-ho des d'ara es compren clarament que usaven el Manual del perfecte Imperialista, que anaven millorant sobre la marxa amb els conillets d'indies catalans. Érem a Tabarnia!

L’article parla dels imperialistes que canvien els noms dels territoris que conquesten i els noms de la gent que hi viu o que han deixat vius. Per posar algun exemple espanyol:


En aquest enllaç s’explica que Pedro el Cruel de Castella el 1356 va envair una part del Regne de València, pertanyent a la Confederació Catalano-Aragonesa, i s’hi va mantenir fins el 1369 en què fou assassinat pel mercenari Bertran Du Guesclin. A partir del 1356 el Regne de Castella va canviar el nom del territori que passà a dir-se Castilla la Nueva. El nom desapareix a partir del 1369.

Al segle XVI es fa una divisió de Castella en dues parts i s’anomenen els dos territoris amb el nom de Castilla la Vieja i Castilla la Nueva.

Ramón Menéndez Pidal en la seva Historia de España bateja la part d’Andalusia reconquerida al segle XIII com Castilla la Novísima.

Un cop arribats a Amèrica, els espanyols donen noms als territoris conquerits, independentment de com els anomenaven els indígenes, detall que no els importa gens. És curiosa la història de com van anomenar una gran península pertanyent a Mèxic. Van arribar, varen preguntar a un indígena que com es deia aquell territori i la resposta fou YUCATAN, que en el llenguatge de l'indígena volia dir "no t'entenc, tio!". I així va quedar batejat...

Per cert que parlant de canvi de noms, el franquisme des de l'any 38 va canviar-nos els noms a tots els catalans i va obligar-nos a registrar els nostres fills amb els noms en l'idioma de l'invasor. 

Vegem ara l’article de Vicenç Villatoro:

dissabte, 21 d’abril de 2018

20/04/2018. ACN. La Comissió Europea sobre l'euroordre: “Quan parlen els jutges, els executius callen”. Si repassem el Bloc Reflexions veurem que aquest Margaritis Shinas d’origen grec, junt amb Dombrovskis, d’orígen letó i Alberola, espanyola, eren fins ara uns sicaris del PP espanyol en l’entorn del Juncker. Tanmateix, en l’article que comentem sembla que no és tant rastrer, no s’arrossega tant per terra llepant els peus del Juncker com fins ara!

Benvolguts,











Vegem l’article: 

16/04/2018. El Mundo. Enrique Gimbernat. Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión. Com a continuació d’altres articles sobre l’euroordre contra Puigdemont, val la pena de veure com El Mundo (i tots els altres diaris espanyols) fan trampes en la presentació dels articles. El títol de l’article diu el contrari del que s’afirma a l’interior. Articles que els españolitos que saben llegir (o sigui els analfabets funcionals) s’empassen com si fos aigua beneïda! Títol: Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión. Interior amb lletra petita: La interpretación de la alta traición no afecta a la obligación de la RFA de entregarle por rebelión. Que queda clar?

Benvolguts,

Com a continuació d’altres articles sobre l’euroordre contra Puigdemont, val la pena de veure com El Mundo (i tots els altres diaris espanyols) fan trampes en la presentació dels articles.

El títol de l’article diu el contrari del que s’afirma a l’interior.

Articles que els españolitos que saben llegir (o sigui els analfabets funcionals) s’empassen com si fos aigua beneïda!

Títol Portada: Alemania, obligada a entregar a Puigdemont por rebelión


Enrique Gimbernat
16 ABR. 2018 12:06

Títol Interior: La interpretación de la alta traición no afecta a la obligación de la RFA de entregarle por rebelión

Joan A. Forès
Reflexions