dimarts, 30 d’octubre de 2018

13/09/2018. Josep Casulleras Nualart Entrevista Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’. Una de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud: ‘No caminareu mai tots sols!’ Anwar va pronunciar un dels discursos més potents de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit comú que han aplicat alguns jutges europeus. És un cas de persecució política, diu Anwar, i per això s’ha de combatre tan judicialment com políticament. Si es deixa tot en mans dels procediments judicials estarem perduts, afegeix. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge. La qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre? Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací a dos anys? Això vol Espanya: que espereu..

Benvolguts,


13/09/2018. Josep Casulleras Nualart Entrevista Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’.



Entrevista a l'advocat de la consellera Clara Ponsatí.
Aamer Anwar: ‘Espanya us ha parat una trampa’

 13/09/2018  22:00
Una de les imatges que va deixar la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre fou la d’Aamer Anwar alçant el puny i dient a la multitud: ‘No caminareu mai tots sols!’ Anwar va pronunciar un dels discursos més potents de la Diada. L’advocat de Clara Ponsatí ha adquirit una enorme popularitat, com més col·legues seus que han aconseguit que la maquinària repressiva de la justícia espanyola topés contra el sentit comú que han aplicat alguns jutges europeus.
És un cas de persecució política, diu Anwar, i per això s’ha de combatre tan judicialment com políticament. Si es deixa tot en mans dels procediments judicials estarem perduts, afegeix. I demana als polítics catalans que prenguin decisions valentes. Perquè, si no, l’estat espanyol aconseguirà allò que pretén: que esperem, esperem, esperem…
Com us vau sentir al damunt de l’escenari de la Diada davant aquella multitud?
—Pujar a l’escenari em va fer sentir humil. Tenia ganes de plorar. Era una sensació increïble, sabent que hi havia un milió de persones. Veient en la cara de la gent l’alegria, l’esperança. Em vaig sentir molt honorat quan em van demanar de ser allà com a advocat de Clara Ponsatí per a començar els discursos. No havia tingut mai una experiència com aquella. No vaig parlar solament sobre els exiliats o els presos polítics, perquè és un cas que afecta tothom. Hi ha milers de persones afectades per això que passa, hi ha gent que ha perdut la feina, que és investigada. Què vaig sentir? No sé com explicar-ho. Vaig sentir que era a punt de plorar, de plorar de joia veient aquella gent.
Final del formulari
Per què penseu que els advocats teniu aquest gran protagonisme?
—El president Torra ens va dir en una recepció, bo i rient, que érem tan famosos com en Messi i més populars que no els polítics. I penso que la raó és que la lluita no és tan sols a la sala de judici; si fos així, perdríem la batalla. El sistema judicial espanyol és venjatiu i actua amb una motivació política, i hi ha una persecució política. I si vols combatre una persecució política vol dir que ho has de fer políticament, i has de fer campanya fora de la sala de judici, als carrers, i connectar amb el cor i la ment de la gent. I no tan sols dels independentistes. A Escòcia vam fer això. Es tracta de guanyar-se també la gent a qui no importa la independència. Perquè és una qüestió de justícia. Era molt conscient, quan vaig acordar l’estratègia amb la Clara, que no es tractava de tenir només una estratègia a Escòcia. Sinó de crear confiança també en els altres exiliats polítics, en la gent empresonada i sobretot en la gent de Catalunya, per dir-los que no esteu sols. I per això a la Diada vaig dir que no camineu tots sols. I em penso que passa això perquè la gent s’adona que quan els advocats parlem, el nostre missatge arriba a milions de persones de tot Catalunya, i del món. No parles tan sols per al teu client, sinó per a tota la gent que sent la mateixa emoció, la mateixa ràbia, la mateixa injustícia. Els jutges són molt polititzats i l’estratègia que ha seguit l’estat espanyol és una persecució política per a liquidar els anhels d’independència dels catalans. És per això que la gent ha estat detinguda, s’ha exiliat i és a la presó avui.
‘Franco estaria orgullós de l’Espanya contemporània’, vau dir en el discurs.
Franco estaria content amb les accions de Rajoy, amb aquesta gent que fa la salutació feixista amb uniforme, amb el que fan aquests jutges, amb les accions del president socialista Pedro Sánchez. Que realment no és socialista, si hi ha presos polítics. Per a mi, Franco va dictant de la tomba estant; hi ha una cortina de democràcia, però darrere hi ha l’aparell de l’estat, la maquinària que té més a veure amb allò que va deixar Franco. I quan apareixen aspectes com la democràcia, la independència de Catalunya, l’estat espanyol no ho permet, s’assegura que no passarà. Franco fa temps que és mort, però encara veiem el seu passat perquè veiem gent ben situada, en llocs pròxims a la monarquia, al poder judicial, a la policia, assegurant-se que el somni de Franco o les seves idees pervisquin. A Escòcia, almenys la gent va poder decidir, que sí o que no. I quan veiem aquesta resposta contra una gent que demana l’exercici d’un dret fonamental, d’un dret legal, de decidir sobre la independència, que és un dret consagrat a la llei internacional… És una resposta feixista, d’extrema dreta, abusiva, xenòfoba. Ho veig a les xarxes socials, als mitjans, a les entrevistes de televisió, als articles de diaris.
I el president del poder judicial espanyol, Carlos Lesmes, surt a atacar la justícia europea.
Suposo que l’argument és que Espanya té raó i que tot el món va equivocat, que els tractats d’extradició no funcionen. És un moment molt perillós per a Espanya. Quan el poder judicial parla contra l’ordre europea de detenció, contra la Unió Europea i de la Convenció Europea dels Dret Humans,  què volen? Volen que Espanya en surti? Volen tornar als dies foscos del franquisme? I tothom va completament equivocat? Els tribunals de Brussel·les, d’Alemanya, van equivocats? Els jutges no han d’interferir en el sistema polític. Que els jutges facin pronunciaments públics hauria de preocupar un sistema democràtic. No pensaríem mai en conferències del president dels nostres tribunals atacant uns altres països. En una vista al tribunal sobre l’extradició de Ponsatí, hauríem mostrat aquestes declaracions, perquè demostren que en aquest procediment hi ha una motivació política. I que no hi ha independència, i que ja els han declarat tots culpables abans d’anar a judici. Durant la meva vida d’advocat no he vist mai que la justícia d’un sistema legal d’uns altres països sigui agredida d’aquesta manera i repetidament per un país europeu.
Com a advocats, com podeu fer pagar aquests abusos de la justícia espanyola?
—Som a la punta de l’iceberg. A Escòcia hi havia gent que deia ingènuament que havíem guanyat. No hem guanyat res. Perquè, pel que m’afecta com a advocat, Clara Ponsatí encara és una exiliada. Si no retiren l’ordre d’arrest a l’estat espanyol hauran de passar vint anys fins que no pugui tornar al seu país. No pot tornar a Barcelona, no pot anar a veure la seva família. Per una altra banda, encara hi ha gent a la presó. No podran tenir garantit el dret d’un judici just; l’acusació és motivada políticament i seran condemnats, sentenciats a la presó. I la gent no té reconegut el dret de decidir si vol que Catalunya sigui independent.
Amb tot això, és clar que la batalla tot just si ha començat. I ho he dit a la major part de polítics amb qui m’he reunit del parlament, i amb l’equip del president: em penso que Espanya us ha parat una trampa.
Una trampa?
—Per a mi Espanya té un passat similar al del Regne Unit. Perquè els britànics també van tenir un imperi. I la política dels colonialistes sempre va ser dividir i manar: conquerir l’Índia dividint la població, els musulmans, els sikhs, els hindús… Van fer això mateix a l’Àfrica, i a l’Amèrica Llatina Espanya també ho va fer. I és això que han fet. Quan diuen que volien decapitar el govern català, liquidar-lo, volien dir decapitar el poble català i silenciar qualsevol veu que en parlés favorablement. Han fet molt bona feina aquest temps parant-vos aquesta trampa. Perquè tot s’enfoca sobre què s’haurà de fer en el judici, amb els exiliats. I mentrestant ningú no es preocupa de què passa al país. Han traslladat els presos a Catalunya. I quan dieu, per exemple, ‘llibertat presos polítics’, Espanya us pot dir: vosaltres en teniu les claus. Els funcionaris de presons són a les ordres del govern català. Hi ha dues opcions, realment. Una és alliberar els presos i esperar-ne les conseqüències, que probablement seran la liquidació de l’autogovern. O bé aconseguir la independència. Hi ha la tercera opció, que és comprensible, perquè la gent està preocupada sobre si Espanya ens escoltarà, si permetrà un referèndum, si negociarà… Espanya vol això, perquè així perd temps. Esperar les sentències del judici. Per què esperar les sentències, si no acceptem el sistema judicial espanyol? Si no esperem l’autorització de l’estat espanyol, per què els esperem per a prendre una decisió? Això és una trampa. Perquè si el govern català decidís d’alliberar els presos és clar que tindria conseqüències. I si s’avança cap a la independència és clar que tindrà conseqüències. La qüestió és que Espanya no pensa que hagi de passar res d’això, i que pot aguantar un any més, dos anys més, tres anys… I aquest procés és el que han fet tots els règims colonials: dividir i manar. Veig com els independentistes es barallen, quan llegeixo els diaris: la gent discutint, dient s’hauria de fer això, o s’hauria de fer allò… La unitat es comença a trencar, i això és una tàctica deliberada de l’estat espanyol, que vol ajornar, ajornar i ajornar.
Fins i tot hi va haver alguna il·lusió amb Pedro Sánchez.
Tant si són d’esquerres com de dretes, quan els arriba la qüestió de Catalunya segueixen els passos que va marcar Franco, i la unitat d’Espanya passa davant. I les condicions només les poden fer canviar els catalans. Això vol dir que els polítics han de fer els passos que tenen unes conseqüències. No hi ha cap més opció. No hi ha cap país en el món que ho hagi fet fàcilment. La gent sempre ha hagut de lluitar. Per a mi, el mandat per als partits polítics, el govern o el parlament no ha de venir d’Espanya. No és demanant permís a Espanya. El permís ha de venir de la gent, del poder de la gent. Tota aquella gent de la Diada no volia manifestar-se i després simplement anar a casa. Volen que passi alguna cosa. Ho vaig percebre en la gentada. Volen anar un pas més enllà, no volen romandre en la mateixa situació.
El judici no trigarà a començar. Quan hi hagi condemnes, què caldrà fer judicialment per als presos, a part del que es pugui fer políticament?
—És que no pots desconnectar la qüestió política de la judicial. Perquè la justícia en aquest país és política. Hi ha gent que espera que comenci el judici i després desplegaran una estratègia. Però si esperen que el judici comenci serà massa tard. La responsabilitat no recau en els advocats. Si saps que seran condemnats, quina lluita faràs? Del Tribunal Europeu de Drets Humans em preocupa que, si bé és cert que tenim un bon cas per a anar-hi, seran dos, tres, quatre anys d’embolic judicial. I què passarà mentrestant amb Catalunya? La gent es demanarà: i nosaltres què? Ha de ser una combinació de feina als tribunals i de política. Per això l’estratègia desplegada per Gonzalo Boye ha estat immensa. És un home d’un gran coratge. I sap veure quan un estat és bel·ligerant i quan els advocats són l’última línia de defensa entre l’estat i la gent. Per això ara ataquen Gonzalo Boye; uns atacs que li vénen del col·legi d’advocats, dels mitjans. Què vindrà després? Ficar-lo a la presó? És un moment molt perillós. Espanya ha de decidir si entra al segle XXI com una democràcia o vol ser recordada com l’estat franquista del segle XXI. És un moment perillós perquè qualsevol ajornament és un ajornament per a Catalunya, per als presos polítics i per als exiliats. Concentrar-ho tot als tribunals significa donar més temps a Espanya.
I què hi poden fer els polítics, doncs?
Han de prendre decisions valentes que tenen conseqüències. Entenc perfectament les que té deixar anar els presos, que això pot portar al tancament del parlament. Però de vegades has de prendre decisions en nom de la justícia que tenen conseqüències.
Voleu dir que el govern català hauria de fer això, hauria d’alliberar els presos?
—És complicat per al govern català, perquè dius ‘llibertat presos polítics’ i alhora en tens les claus.
Seria una bona decisió?
—Si el parlament, si el govern català amb el mandat popular per la independència pensa que Espanya no té raó, pensa que és criminal de tenir tancats els presos polítics, si ho penses no hi ha cap necessitat de preguntar-se si els presoners haurien de ser alliberats. Aquesta és la resposta
. Qui pot negociar amb l’estat quan té gent empresonada? És impossible. És una forma de terrorisme d’estat, és un xantatge. La qüestió és quant de temps esperarà la gent? Esperar fins al novembre? Esperar fins al judici? Esperar fins a la sentència? L’any vinent? D’ací a dos anys? Això vol Espanya: que espereu.

Josep Casulleras


dilluns, 29 d’octubre de 2018

19/10/2012. Oriol Vidal-Aparicio: 'La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar'. Circula aquests dies [2012] per internet una carta titulada 'Carta oberta al senyor Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón', La carta fa un raonament interessant: com que el principal argument contra la independència de Catalunya és que constitucionalment és il·legal, fóra bo que el senyor Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels set ponents de la constitució espanyola del 1978, expliqués en quines circumstàncies va ser incorporat a la constitució l’article que fa referència a la 'indissoluble integritat del territori espanyol' i aclarís la participació de l’estat major de l'exèrcit a l'hora de redactar-lo. Cal dir que hi ha dos articles de la constitució espanyola que fan servir aquesta mena de llenguatge: el 2 ('La constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols') i el 8.1 ('Les forces armades (...) tenen com a missió garantir la sobirania i independència d'Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional').


Benvolguts,

Avui he recuperat els apunts de l'Oriol Vidal-Aparicio del Bloc, i he comparat les seves prediccions de fa 3, 5,10 o 15 anys en el Vilaweb i en el Bloc, amb la realitat actual . Son els següents per ordre de dates:

Del Bloc Reflexions

06/01/2013. Franquisme. Oriol Vidal-Aparício. Mariano Rajoy: cinisme, revisionisme històric, etnicisme obtús. Discurs dogmàtic, ple d’apriorismes no justificats (ni lògicament justificables), i de maximalismes retòrics que no es corresponen amb la realitat. Si la capacitat d’anàlisi política del president del govern espanyol és la que demostren aquestes paraules, en els pròxims mesos assistirem, com era previsible, a un diàleg de sords. A la pregunta de l'Alfred Bosch: “Sr. Rajoy: ¿está usted a favor de la independencia de Cataluña?, el president del govern espanyol va enfarfollar-se com fa sempre i per tant no va dir res intel·ligible.
17/11/2013. Pere Cardús. Com serà el procés constituent del nou estat català? Entrevista a Oriol Vidal-Aparicio, professor de ciències polítiques i dret constitucional als EUA

30/01/2015. Cinc objectius de l'independentisme, des d'avui fins al 27S. Juristes vinculats a l'ANC proposen una llei d'independència per a després del 27-S

15/08/15. *. Oriol Vidal-Aparicio. Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència. “Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè som una nació diferent“ versus “Hem de governar-nos nosaltres mateixos perquè estem mal governats.”


Del Vilaweb
19/10/2012. Vilaweb

19/10/2012. Oriol Vidal-Aparicio. : 'La dubtosa legitimitat de la constitució sota l'amenaça militar'.

Avui considero interessant l'article del dia 19/10/2012 a Vilaweb. Vegem-lo:

dissabte, 27 d’octubre de 2018

26/10/2018. Pere Martí. Enviar l’exèrcit a Catalunya és constitucional. El govern de Mariano Rajoy va considerar de declarar l'estat de setge a Catalunya després dels atemptats del 17-A i impedir el referèndum de l'1-O. La transició democràtica es va fer amb ‘soroll de sabres’. Una expressió que servia per a explicar com l’exèrcit va condicionar la redacció de la constitució espanyola per mantenir el seu paper com a garant de la unitat d’Espanya. El resultat va ser l’article 8.1 del títol preliminar, que estableix que les forces armades espanyoles ‘tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’. L’article permet a l’exèrcit d’intervenir a Catalunya si s’altera la integritat territorial de l’estat. En unes declaracions a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de Mònica Terribas, l’ex-ministre d’Exteriors va dir que Espanya no es retiraria mai ‘de manera pacífica de Catalunya’. És a dir, Espanya està disposada a fer servir la violència per a impedir la independència de Catalunya. Una violència molt superior a la que va fer servir l’1-O. I ho pot fer, perquè és constitucional.

Benvolguts,

Hem explicat sovint la solució de Mario Soares, president de Portugal després de la dictadura feixista de l'Oliveira Salazar, per tal que l'OTAN no els envaís. Ahir l'ex ministre d'exteriors espanyol Garcia Margallo, aquell de l'Illa de Robinson i dels espais siderals, ho va concretar un cop més:

En unes declaracions a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de Mònica Terribas, l’ex-ministre d’Exteriors va dir que Espanya no es retiraria mai ‘de manera pacífica de Catalunya’.

És a dir, Espanya està disposada a fer servir la violència per a impedir la independència de Catalunya. Una violència molt superior a la que va fer servir l’1-O. I ho pot fer, perquè és constitucional.

Pere Martí

Enviar l’exèrcit a Catalunya és constitucional

El govern de Mariano Rajoy va considerar de declarar l'estat de setge a Catalunya després dels atemptats del 17-A i impedir el referèndum de l'1-O

TEMA DEL DIA
Integritat. La transició democràtica es va fer amb ‘soroll de sabres’. Una expressió que servia per a explicar com l’exèrcit va condicionar la redacció de la constitució espanyola per mantenir el seu paper com a garant de la unitat d’Espanya. El resultat va ser l’article 8.1 del títol preliminar, que estableix que les forces armades espanyoles ‘tenen com a missió garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar-ne la integritat territorial i l’ordenament constitucional’. L’article permet a l’exèrcit d’intervenir a Catalunya si s’altera la integritat territorial de l’estat.
Convé recordar aquest peatge de la transició després d’una setmana en què alguns s’han sorprès perquè s’ha explicat que entre el referèndum del primer d’octubre i la proclamació de la independència del dia 27 hi va haver amenaces d’intervenció militar a Catalunya. Amenaces que no afectaven únicament els dirigents independentistes, sinó tota la gent que era al carrer. Hi va haver ‘soroll de sabres’, per recuperar el llenguatge de la transició fallida. Un soroll que venia sobretot de Saragossa, on, segons fonts ben informades, es van concentrar un nombre de tropes de l’exèrcit espanyol superior a l’habitual.
Dirigents independentistes, com Marta Rovira, ja ho havien denunciat feia mesos, sense que els fessin gaire cas, però aquesta setmana ho ha confirmat l’inefable José Manuel García-Margallo.

 En unes declaracions a ‘El matí de Catalunya Ràdio’, de Mònica Terribas, l’ex-ministre d’Exteriors va dir que Espanya no es retiraria mai ‘de manera pacífica de Catalunya’.
És a dir, Espanya està disposada a fer servir la violència per a impedir la independència de Catalunya. Una violència molt superior a la que va fer servir l’1-O. I ho pot fer, perquè és constitucional.
El govern de Mariano Rajoy va estudiar la possibilitat de declarar l’estat de setge a Catalunya després dels atemptats del 17 d’agost a Barcelona i Cambrils si les autoritats catalanes no eren capaces de controlar la situació. La ràpida solució policial de l’atemptat per part dels Mossos d’Esquadra, amb la neutralització de la cèl·lula jihadista, ho va impedir. La intenció era declarar l’estat de setge, desplegar l’exèrcit al carrer i suspendre el referèndum de l’1-O. No ho van aconseguir, gràcies a la bona gestió del major Trapero i del conseller Joaquim Forn, que encara ho paguen.
L’objectiu de moltes d’aquestes amenaces era fer por als dirigents independentistes, mirar que es fessin enrere. Cal admetre que van aconseguir d’introduir dubtes, però no van aconseguir d’impedir la cosa més essencial, la proclamació de la República al parlament el 27 d’octubre. Una República que no es va poder fer efectiva per la brutal repressió que va desencadenar l’estat i que, un any després, continuem vivint cada dia, més enllà dels presos polítics i exiliats. Avui han detingut tres membres dels CDR, i dijous la fiscalia de Barcelona demanava dos anys i nou mesos de presó per als membres de la Sindicatura Electoral, que no va arribar ni a actuar. Aquesta és la realitat.
Quan es miren amb ulls d’avui els fets d’octubre, s’hauria de tenir en compte aquest context de fa un any. No pas per justificar cap renúncia, ni per dilatar el procés, sinó perquè l’independentisme deixi d’anar amb el lliri a la mà i tingui present, en la pròxima oportunitat que tingui, que té davant un estat disposat a desplegar l’exèrcit per impedir-ho.
No és solament un problema de ser més, sinó també de ser més forts i tenir unes relacions internacionals més ben travades. Tot plegat, sense perdre mai el caràcter pacífic del moviment, perquè això li permet d’anar pel món amb la bandera de la democràcia contra aquells qui amenacen amb la violència. Constitucional, per descomptat.

Pere Martí

Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 26 d’octubre de 2018

25/10/2018. Editorial. Vicent Partal. En aquest judici no hi ha cap tria possible. «La confirmació que seran jutjats i condemnats, perquè ja sabem que la sentència és escrita, ens hauria d'obligar a deixar de banda qualsevol diferència i a unir-nos al seu voltant com a país, com a poble, com a societat, com a nació». En la vida de les nacions, de vegades, molt excepcionalment, hi ha moments en què tot es torna sobtadament simple, nítid, transparent. Simplement no hi ha tria possible. Per a nosaltres el judici d’una part important del govern legítim de Catalunya, i de la resta de presoners polítics, és i serà un d’aquells moment escassos i únics en què tot es torna sobtadament senzill. No hi ha res a discutir perquè no es pot discutir res. No es pot entrar a debatre si rebel·lió, sedició o multa de trànsit, ni quants anys ni de quina manera. Perquè tot, qualsevol càrrec, amb independència del nombre d’anys que els puguen imposar, és inacceptable. No es pot acceptar res que no siga l’anul·lació del procés i la llibertat immediata i sense condicions de tots els presoners, com també el lliure retorn dels exiliats.


Benvolguts,

El President Torra va expressar ahir el sentiment unànim de tot el poble:

Avui no s’obre el judici contra els encausats per la justícia espanyola sinó contra els 2 milions i escaig de catalans que vam votar. 

Aquesta frase és un resum o una conseqüència de com ha anat la pantomima judicial, feta sense cap legalitat. Ja sabem que s’han anat subministrant a la fiscalia informes de tota mena de la guàrdia civil, sense cap control ni revisió i s’ha anat creant un relat fals (ara es diu fake) de la post-veritat, en que es relaten fets vistos a través dels ulls dels agents de la guàrdia civil, però no es relaten els contexts ni els perquès i a més a més no hi ha la visió dels acusats ni dels advocats dels acusats...
És per això que l’Editorial d’en Vicent Partal acaba amb aquesta frase: No hi ha res a discutir perquè no es pot discutir res. No es pot entrar a debatre si rebel·lió, sedició o multa de trànsit, ni quants anys ni de quina manera. Perquè tot, qualsevol càrrec, amb independència del nombre d’anys que els puguen imposar, és inacceptable. No es pot acceptar res que no siga l’anul·lació del procés i la llibertat immediata i sense condicions de tots els presoners, com també el lliure retorn dels exiliats.

Vegem l’Editorial: 

dimecres, 24 d’octubre de 2018

24/10/2018. Esteve Vilanova. Inseguretat jurídica. Els països endreçats i que funcionen tenen en comú que les seves institucions funcionen i són previsibles, mentre que als països decadents les institucions són erràtiques i imprevisibles. Dit això, que és una norma general amb la qual segurament estarem d’acord amb la gran majoria de lectors, a l’Estat espanyol ja fa un temps llarg que les principals institucions han entrat en una deriva de declivi difícilment justificable. Encara que no ho sembli, hi ha una relació directa causa-efecte entre el bon funcionament de les institucions i l’economia. Tots sabem el que pateixen certs sectors econòmics d’una seguretat jurídica. Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre més l’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes. Quan s’invoquen “raons d’estat”, en el fons hom hi interpreta condicionants polítics que no encaixen en l’ordenament jurídic.


Benvolguts,

El company Esteve Vilanova fa unes reflexions sobre la Inseguretat Jurídica a l'Estat Espanyol. Comença parlant de Montesquieu i les seves teories sobre la separació de poders, criticant la monarquia francesa i explica que va escriure el llibre L’esperit de les lleis, publicat el 1748, on proposava la separació de les tres branques del poder: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Una independència que ha estat inspiradora a totes les Constitucions Liberals posteriors.

Ja hem explicat en múltiples apunts que la legislació a l'Estat espanyol no cau dins la categoria de Constitucions Liberals, sinó tot al contrari. 

La legislació espanyola és el que més s'assembla a la legislatura d'una dictadura franquista, que al cap i a la fí és tot el que els milers de jutges actualment en exercici han mamat! Cal recordar que els jutges són analfabets funcionals, no saben llengues i per tant tot el que han mamat són els residus de la legislació franquista anterior

A l'Estat espanyol no hi ha separació de poders, però en canvi tal com en Vilanova explica el que sí que hi ha és una absoluta manca de separació entre els poders. I a més hi ha guerres judicials entre jutges, entre jutjats, entre poders legislatiu, executiu i judicial, entre els altres poders de l'Estat, l'Exèrcit, l'Església Catòlica, els partits polítics, etc. 

Recordem que la cúpula de les nostres institucions, segons va explicar la Soraya SS fou decapitada pel PPSOE. Recordem que gràcies a l'actuació de la judicatura els darrers anys la majoria d'aquests legítims diputats catalans són a la presó o a l'exili. 

Un acudit gràfic del nostre ninotaire Ferreres explica la separació de poders i la Inseguretat Jurídica:

Per tant és important la reflexió de l'Esteve Vilanova. Vegem-la:


dimarts, 23 d’octubre de 2018

22/10/2018. Joan B. Culla. Companys i Arrimadas. El franquisme no va ser un parèntesi ni el fruit d'una ocupació militar estrangera. En primer lloc, el franquisme no va ser una excrescència, un accident, un parèntesi menor i fortuït en la història contemporània d’Espanya. Tampoc no constituí el fruit d’una ocupació militar estrangera, com la França de Vichy. Fou, al contrari, un fenomen substantiu i endogen, que governà Espanya més temps que cap altre règim del segle XX. A més, el fet que les estructures estatals avui existents (des de molts ministeris fins a l’arquitectura judicial) siguin en gran part filles del franquisme, permet afirmar que el seu llegat és molt més ampli i feixuc d’allò que hom acostuma a admetre. Sobretot perquè mai no es produí un trencament clar i nítid –un trencament de legitimitats, de lleialtats, de servidors públics...– entre el règim de Franco i el sistema parlamentari posterior. Per jove que sigui, la senyora Arrimadas ja deu saber que Franco morí al llit i que el trànsit del franquisme a la Constitució de 1978 es va fer “de la ley a la ley”, amb perfecta continuïtat jurídica.

Benvolguts,

L'historiador Joan B. Culla fa una magnífica resposta a una parida d'analfabeta històrica i funcional de la Inés Arrimadas. Si la tal Inés no sap què era el franquisme i què era un estat totalitari creat a imatge i semblança del III Reich i de la Itàlia de Mussolini, ha de ser molt curta de gambals i desmemoriada perquè amb un pare policia secreta de la Brigada Político-Social de l'Estat franquista i parents directes procuradores en cortes hauria de saber-ho. Si ho sap, que és evident, aleshores és una mentidera compulsiva com la majoria de polítics franquistes ho són...

El que és trist és que els nostres polítics, historiadors, periodistes, etc, hàgin d'anar perdent el temps responent a les animalades que els espanyols puguin anar fent o publicant. Seguint els savis consells de la Teresa, per què no se'ls envia a cagar a la via?

Vegem l'article, degudament il·lustrat amb acudits dels nostres ninotaires de capçalera, Ferreres, Manel i Fer:

dilluns, 22 d’octubre de 2018

21/10/2018. Pedro Luis Angosto. La Iglesia Católica, una catástrofe para la España contemporánea. Trobem en aquest article conceptes que des de feia 80 anys no s’havien publicat a Espanya. En copiem algun: És important que se sàpiga a l’Estat espanyol, abduït des del 1939 pel nacionalcatolicisme, el franquisme sociològic i el borbofranquisme, alguna cosa sobre el falangisme, el franquisme, el feixisme, el nazisme, l’església catòlica i el braç incorrupte de Santa Teresa, així com sobre el privilegi, el nepotisme i la corrupció. I l’internament mortífer de centenars de milers de presos en camps de concentració, els afusellaments en massa, els judicis sumaríssims com el que varen fer al President de Catalunya Lluís Companys, les tortures generalitzades que es practicaven en qualsevol institució de l’Estat, l’exili de milers de compatriotes, el robatori de nens, l’expropiació forçosa dels diners i propietats dels vençuts, els catalans varem ser els grans vençuts per partida doble o triple, per catalans (o sigui no espanyols), per republicans, i per no massa o gens catòlics). Cap, absolutament cap dels horrors esmentats mai varen induir l’església catòlica espanyola a denunciar al mon la destrucció i la tremenda repressió a la que fórem sotmesos els perdedors.

Benvolguts,

Trobem en aquest article conceptes que des de feia 80 anys no s’havien publicat a Espanya. Copiem alguns dels fets de l’article: És important que se sàpiga a l’Estat espanyol, abduït des del 1939 pel nacionalcatolicisme, el franquisme sociològic i el borbofranquisme, alguna cosa sobre el falangisme, el franquisme, el feixisme, el nazisme, l’església catòlica i el braç incorrupte de Santa Teresa, així com sobre el  privilegi, el nepotisme i la corrupció. I l’internament mortífer de centenars de milers de presos en camps de concentració, els afusellaments en massa, els judicis sumaríssims com el que varen fer al President de Catalunya Lluís Companys, les tortures generalitzades que es practicaven en qualsevol institució de l’Estat, l’exili de milers de compatriotes, el robatori de nens, l’expropiació forçosa dels diners i propietats dels vençuts, els catalans varem ser els grans vençuts per partida doble o triple, per catalans (o sigui no espanyols), per republicans, i per no massa o gens catòlics).

Cap, absolutament cap dels horrors esmentats mai varen induir l’església catòlica espanyola a denunciar al mon la destrucció i la tremenda repressió a la que fórem sotmesos els perdedors.

Tanmateix, era l’Església catòlica la columna vertebral sobre la que es va muntar i sostenir el feixisme espanyol fins a la mal anomenada “transició” (més aviat “transacció”) , periode que establí les bases -ja que res es va fer per retallar-ne el seu immens poder- i per mantenir el seu actual vigor malgrat que les esglésies actualment només s’omplen per l’afluencia  de turistes... 

Aquest resum és d’obligada lectura per als polítics tipus Inés Arrimadas, filla de policia de la brigada político-social a Barcelona els anys seixanta, sota la responsabilitat dels germans Creix, que des del menyspreu i l'engany té la barra d'explicar que l'assassinat d'en Companys l'any 1940 no fou fet per l'Estat espanyol, o Carolina Mejias filla i dona de militars franquistes (tots els militars espanyols són franquistes des de fa 300 anys), enemics dels catalans com es va demostrar l'1-O, que milita en un partit ultrafranquista, que a Catalunya hauria de ser extraparlamentari...

Vegem en detall l’article de Pedro Luis Angosto:

diumenge, 21 d’octubre de 2018

20/10/2018. Jordi Goula. L’aposta industrial ens fa més forts. ‘En les reunions amb les empreses de diferents sectors, n’hi ha moltes que creixen a un ritme espectacular, de dos dígits. És veritat que en general hi ha un cert alentiment, sobretot de les comandes exteriors, però el ritme d’activitat és molt alt i els empresaris estan animats en aquesta qüestió concreta. La conseqüència és que la contractació és bona, les reunions que fem hi tenen molt a veure i gairebé són monotemàtiques. Preocupa el talent, preocupa d’on sortirà la mà d’obra qualificada que ja necessitem i que necessitarem encara més d’aquí a poc temps.’


  


El 60% de la nova ocupació generada a Catalunya l'últim any ve de la indústria i, a la resta de l'estat espanyol, el 50% ha vingut de l'hostaleria, la construcció i les administracions públiques

 20/10/2018  

 ‘En les reunions amb les empreses de diferents sectors, n’hi ha moltes que creixen a un ritme espectacular, de dos dígits. És veritat que en general hi ha un cert alentiment, sobretot de les comandes exteriors, però el ritme d’activitat és molt alt i els empresaris estan animats en aquesta qüestió concreta. La conseqüència és que la contractació és bona, les reunions que fem hi tenen molt a veure i gairebé són monotemàtiques. Preocupa el talent, preocupa d’on sortirà la mà d’obra qualificada que ja necessitem i que necessitarem encara més d’aquí a poc temps.’

M’ho comentava aquesta setmana el secretari general de la CECOT, David Garrofé. I hi afegia: ‘Fixa’t que es creen poques empreses, però que les que ja existeixen amplien les seves capacitats; inverteixen molt.’

Aquesta impressió de primera mà no fa sinó confirmar les dades positives que anem coneixent. Fa pocs dies la Cambra de Comerç i l’Idescat han fet l’enquesta de clima laboral, en què cadascun dels subsectors industrials (llevat de la fusta i el paper) presenten unes expectatives per al quart trimestre que són millors que abans. I té molt de mèrit que això passi quan ja fa quinze trimestres consecutius que el PIB industrial creix per damunt del 4% (tret d’un, al 3,8%). Tot i això, el salt definitiu a la contractació (allò que realment percep la societat) comença el primer trimestre de l’any passat.

El ritme de creixement de l’ocupació industrial el segon trimestre oscil·lava entre el 9% i el 10%, però ara com ara ja és un 19% de l’ocupació total catalana. En realitat, prenent una definició més laxa de la indústria, en la qual entressin els serveis que moltes empreses han externalitzat, les xifres serien més altes. Malauradament, la dificultat del càlcul supera amb escreix les necessitats d’un article purament divulgatiu. Però és bo de tenir en ment que la proporció, tant en la contribució a la riquesa com en l’ocupació, és més gran de les xifres que ara presentem.

Hi ha dues dades molt importants que paga la pena d’esmentar. Fixeu-vos-hi. L’últim any (de segon trimestre a segon trimestre) a Catalunya, sis de cada deu llocs de treball nous han estat creats per la indústria, segons l’Enquesta de Població Activa (EPA). De fet, si comparem la indústria catalana amb l’espanyola, un 63% dels nous llocs de treball d’aquest període a l’estat espanyol han estat a Catalunya. Això vol dir que aquí hem generat més llocs de treball industrials que en tot l’estat espanyol, concretament, 54.000 contra 32.000. La dada em sembla espectacular, si a més tenim en consideració tots els obstacles polítics que hem hagut de superar aquests dotze mesos, aplicació del 155 inclosa.

Aquesta realitat no pot fer dubtar ningú de la nostra resiliència (‘paraulota’ que cada vegada es fa servir més en economia com a sinònim de la capacitat per a superar les adversitats). Hem superat moments molt complicats i hi ha una altra dada que és curiosa de comparar. Si ens fixem en l’ocupació creada els dotze mesos citats, com ja hem dit, a Catalunya la indústria n’ha creat 60 de cada 100. Doncs bé, a la resta de l’estat espanyol (restant al total estatal les dades catalanes), resulta que l’hostaleria, construcció i administracions públiques han generat gairebé la meitat (48,6%) de la nova ocupació. Aquestes dades de tendència parlen per si mateixes i penso que no demanen cap comentari addicional.

El resultat final de tot això és que avui l’estructura del PIB català difereix sensiblement de l’espanyol. Hi ha dos trets diferencials molt importants. El primer és l’aportació de la indústria, que a Catalunya és un 4,5% superior, i el segon és que en les administracions públiques, educació i sanitat s’inverteixen els papers i a Catalunya és un 4,5% inferior.

En l’estructura de l’ocupació s’esdevé un fet semblant, encara que potser ampliat. A Catalunya, a la indústria hi treballa el 18,8% de la població ocupada, mentre que a la resta de l’estat espanyol només el 13,3%. Hi ha unes altres dues diferències substancials que criden l’atenció. Una és la proporció ocupada en l’agricultura: a la resta de l’estat espanyol hi treballa el 4,8% dels ocupats, mentre que a Catalunya només l’1,8%. L’altra són els treballadors de les administracions públiques: a Catalunya n’és el 5% i a Espanya el 7,3%.

Com deia abans, són dades per a observar atentament i reflexionar-hi. Si en voleu més informació, podeu entrar a la web d’Idescat, on trobareu les dades de Catalunya i d’Espanya que us ajudaran a complementar els aspectes que aquí us he proposat. Les conclusions us sortiran soles…

Jordi Goula

divendres, 19 d’octubre de 2018

12/09/2014. José L. Lobo. Corinna puso en contacto al Rey con la comisionista iraní del AVE a La Meca. La princesa Corina zu Sayn-Wittgenstein puso en contacto al Rey con la millonaria iraní Shahpari Zanganeh, ex esposa del traficante de armas saudí Adnan Khashoggi y una de las principales comisionistas del macrocontrato del AVE entre La Meca y Medina, que fue adjudicado en 2011 a un consorcio español por casi 7.000 millones de euros, según han confirmado a El Confidencial fuentes muy cercanas a La Zarzuela. Las gestiones personales que el jefe del Estado hizo ante la familia real saudí resultaron decisivas para que una docena de empresas españolas se adjudicaran el proyecto del llamado AVE del desierto. Pero don Juan Carlos no fue el único que movió los hilos: la aristócrata alemana y la comisionista iraní también jugaron un papel estelar en las negociaciones, siempre en la sombra y por encargo del propio monarca, añaden las mismas fuentes.


Benvolguts,

Com podeu veure aquí no hi ha un pam de net. I la monarquia bananera funciona com una seda. I tal com deia el malaguanyat Tito B. Diagonal: 
Las águilas volamos mas alto!

EL MONARCA COMPARTIÓ VIAJES CON SU AMIGA Y SHAHPARI ZANGANEH, EX MUJER DE KHASHOGGI

Vegem l'article: 

18/10/2018. El País. José Manuel Abad Liñán. ¿Qué escribió Jamal Khashoggi para irritar a la monarquía saudí? El apellido Khashoggi pertenece a una estirpe de origen turco bien relacionada en Arabia Saudí. Su patriarca, Mohamed Khashoggi, fue médico personal del rey Abdulaziz Bin Saud, fundador de la moderna Arabia Saudí. Algunos de los miembros más destacados de la familia han sido el traficante de armas Adnan Khashoggi o la escritora Samira Khashoggi, madre del multimillonario egipcio Dodi al Fayed, novio de la princesa Diana de Gales. Jamal Khashoggi, como su abuelo, mantenía una excelente relación con la élite saudí: fue consejero del príncipe Turki al Faisal, exjefe de la inteligencia saudí, durante su etapa como embajador en Londres. Pero también hablaba de manera franca y directa y eso le hizo caer en desgracia y lo llevó al exilio. Su conocimiento de los entresijos de la política saudí hacía que sus columnas en el Post doliesen aún más en Riad.


Benvolguts,


¿Qué escribió Jamal Khashoggi para irritar a la monarquía saudí?

En sus columnas más recientes, el periodista desaparecido dirige sus críticas al príncipe heredero y se compromete con la libertad del mundo árabe




Jamal Khashoggi, en Davos (Suiza) en 2011. En vídeo, declaraciones de la editora de Opinión del 'Washington Post' sobre el columnista el pasado 10 de octubre. VIRGINIA MAYO (AP) / VÍDEO: REUTERS-QUALITY

"Recibí esta columna del traductor y ayudante de Jamal Khashoggi el día después de que se supiera de su desaparición en Estambul. El Post decidió aplazar su publicación porque confiábamos en que Jamal se pusiera en contacto con nosotros y así, editarla juntos". Quien así se expresa es Karen Attiah, la editora del periodista saudí que, según la policía turca, fue asesinado en el consulado saudí de Estambul el 2 de octubre. Su nota encabezaba este miércoles la última colaboración de Khashoggi en su sección habitual, Global Opinions, en The Washington Post. "Esta columna recoge perfectamente su compromiso y pasión por la libertad en el mundo árabe. Una libertad por la que parece que él ha dado su vida", añade Attiah. 

MÁS INFORMACIÓN
Khashoggi había respaldado en anteriores textos decisiones de la corte saudí, como su intervención inicial en Yemen o la diversificación de la economía. Considerado generalmente como un periodista crítico pero no un disidente, adoptó un tono más duro después de su decisión de abandonar el país, hace algo más de un año, especialmente en sus colaboraciones en el Post, que empezaron en septiembre de 2017.
En su última colaboración, Lo que el mundo árabe necesita es más libertad de expresión, no se encuentran referencias explícitas al príncipe heredero, Mohamed bin Salmán, que sin embargo ha aparecido en casi todos sus textos de este año. En su lugar, Khashoggi recoge menciones a una de sus habituales bestias negras: la falta de libertad en el mundo árabe. "Los árabes [con la excepción de Túnez] o no reciben información o están mal informados. No pueden abordar adecuadamente y mucho menos debatir en público, las cuestiones que afectan a la región y a su vida diaria".
No repara en alusiones a enemigos acérrimos de Arabia Saudí, como Catar. "El Gobierno catarí mantiene su apoyo a la cobertura de las noticias internacionales, a diferencia de los esfuerzos de sus vecinos de mantener el control de la información en apoyo del viejo orden árabe".
Irán, el gran rival de los saudíes en Oriente Próximo, también aparece en boca de Khashoggi a menudo. En una de sus columnas, ¿Por qué debería el príncipe heredero preocuparse por las protestas en Irán?, celebra las manifestaciones populares del último año contra el régimen de los ayatolás, una celebración que, insinúa, comparte el régimen saudí. A pesar de eso, aprovecha para asaetearlo con una crítica directa: "Ha llegado el momento de que MBS [Mohamed bin Salmán] se libere de su miedo a la democracia y la verdadera Primavera Árabe, y también de sus preocupaciones, justificadas, del expansionismo iraní [en el mundo musulmán]". "¿Qué puede impedir que los saudíes piensen que esa celebración de la libertad, la democracia y la justicia apoyadas por el Estado está reservada a los iraníes?", se preguntó.
Al hilo de las protestas, Khashoggi zahería a la monarquía saudí: "Después de fallar en su intento de cortocircuitar el acuerdo nuclear iraní, y con Irán dominando los conflictos de Yemen, Irak, Siria y Líbano, Arabia Saudí tiene un aliado nuevo e inesperado: el pueblo iraní".

“¿Tenemos que escoger entre que haya cines y nuestros derechos como ciudadanos para expresarnos?”

El periodista abordó también los "errores" de Arabia Saudí en la vecina guerra de Yemen. En una de sus frases reúne a varios enemigos de los saudíes en una única línea: "La continuación de la guerra [entre los yemeníes] dará validez a aquellos que dicen que Arabia Saudí está haciendo allí lo que el presidente sirio Bachar el Asad, los rusos y los iraníes están haciendo en Siria". 
No dudó en mencionar de continuo a colegas encarcelados por sus ideas y reivindicaciones. "El equipo de comunicación del príncipe heredero en la corte ha castigado, y lo que es peor, intimidado a todo el que disiente", afirmó en febreroCriticó el encarcelamiento de Samar Badawi, activista de los derechos de las mujeres y hermana del bloguero Raif Badawi, condenado en 2014 a 10 años de cárcel y a 1.000 latigazos por “insultos al islam”. La detención de la activista abrió una crisis diplomática con Canadá, que protestó por la decisión judicial y cuyo embajador terminó siendo expulsado de Arabia Saudí.
“Hoy los ciudadanos saudíes ya no entienden la lógica que subyace en la ola incesante de detenciones", afirmó. "Esos arrestos arbitrarios han empujado a muchas personas al silencio y a otras incluso a abandonar discretamente el país [...] Hay un modo mejor de que el reino evite las críticas de Occidente: simplemente, que libere a los activistas por los derechos humanos y que interrumpa las detenciones innecesarias que han perjudicado la imagen de Arabia Saudí”.
También aludió a los grandes proyectos constructivos apoyados por la monarquía saudí: "Si [Bin Salmán] ayudara a la gente corriente a reconstruir sus vidas en sus casas y ciudades actuales, y les diera mejores escuelas, formación profesional, carreteras y saneamientos, se daría cuenta de que puede que no necesite levantar ciudades de ensueño lejos del desierto".
Khashoggi también alabó a Bin Salmán cuando consideraba que actuaba de manera oportuna. Así lo hizo cuando se permitió por fin que las mujeres condujeran coches: “El príncipe heredero [...] merece reconocimiento por buscar una conclusión correcta para la cuestión. Cuando dirigentes anteriores a él se resistieron a abordar el asunto, él lo afrontó e hizo lo correcto para Arabia Saudí”. Pero enseguida rebajaba el mérito: "[Lujain al Hathlul, activista por los derechos de las mujeres] le permitió al príncipe heredero llevarse todo el crédito de que se levantara de la prohibición de que las mujeres conduzcan". Al punto, reivindicaba la libertad de ella y otras mujeres presas. “Espero que [Bin Salmán] no olvide las actuaciones valientes de cada saudí que dedicó sus esfuerzos en pro de la libertad y la modernización. Debería ordenar la liberación de Hathlul, Aziza al Yusef, Eman al Nafjan y el resto de las valientes mujeres que hicieron campaña por el derecho de las mujeres a conducir”.
El periodista abundó en sus columnas acerca de esos arrestos. "Se nos pide que abandonemos cualquier esperanza de libertad política, que nos callemos acerca de las detenciones y de las prohibiciones de viajar que penden no solo sobre los críticos, sino también sobre sus familias", aseguraba, para afirmar después: "Se espera que aplaudamos con entusiasmo las reformas sociales y que cantemos las alabanzas del príncipe heredero y, al tiempo, que evitemos cualquier referencia a los saudíes que se atrevieron a abordar estos problemas hace décadas".
“Los árabes [con la excepción de los tunecinos] o no reciben información o están mal informados”
Mostró cierto escepticismo con el alcance de algunas medidas, como la reapertura de los cines en Arabia Saudí, cerrados desde finales de los setenta. “¿Tenemos que escoger entre que haya cines y nuestros derechos como ciudadanos para expresarnos, sea para apoyar o para criticar la acción de nuestro Gobierno?", se preguntaba. "A mí se me ha dicho que tengo que aceptar, con gratitud, las reformas sociales que he reclamado desde hace mucho tiempo y que a la vez me calle sobre otras cuestiones, que van desde el atolladero de Yemen, las apresuradas reformas económicas, el bloqueo a Catar, los debates sobre una alianza con Israel en contra de Irán y el encarcelamiento de decenas de intelectuales y clérigos saudíes del último año".
"A esa decisión me enfrentaba cada mañana desde junio pasado, cuando dejé Arabia Saudí por primera vez desde que el Gobierno me mandara callar durante seis meses”, aseguraba en el mismo texto. En el último publicado, sentenciaba: "El mundo árabe afronta su propia versión del telón de acero". Ahora, como una involuntaria herencia suya, abogaba por crear para los oyentes musulmanes una especie de Radio Free Europe, la emisora financiada por Estados Unidos que emitía para los países comunistas durante la Guerra Fría.

El apellido Khashoggi pertenece a una estirpe de origen turco bien relacionada en Arabia Saudí. Su patriarca, Mohamed Khashoggi, fue médico personal del rey Abdulaziz Bin Saud, fundador de la moderna Arabia Saudí. Algunos de los miembros más destacados de la familia han sido el traficante de armas Adnan Khashoggi o la escritora Samira Khashoggi, madre del multimillonario egipcio Dodi al Fayed, novio de la princesa Diana de Gales.

Jamal Khashoggi, como su abuelo, mantenía una excelente relación con la élite saudí: fue consejero del príncipe Turki al Faisal, exjefe de la inteligencia saudí, durante su etapa como embajador en Londres. Pero también hablaba de manera franca y directa -como explica la corresponsal de EL PAÍS Ángeles Espinosa, que lo conocía personalmente- y eso le hizo caer en desgracia y lo llevó al exilio. Su conocimiento de los entresijos de la política saudí hacía que sus columnas en el Post doliesen aún más en Riad.

José Manuel Abad Liñán 

18/10/2018. Els bancs s'enfonsen a la borsa per la sentència del Suprem. Els bancs no han trigat gens a reaccionar a la novetat de la sentència del Tribunal Suprem, que determina que és el banc i no pas el client qui ha de pagar els impostos quan signa una hipoteca, cosa que ha provocat la caiguda de la cotització dels bancs, que ha arrossegat l'Ibex per sota dels 9.000 punts. Les caigudes han arribat a fregar el 10% en algun cas. Però per què cauen els bancs a la borsa? La sentència del Suprem suposa un revés a la jurisprudència anterior i pot suposar grans quantitats de diners per als bancs. Així, els inversors consideren que podria tenir un impacte negatiu en els comptes de les entitats o que es repeteixi el que ja va passar amb les clàusules sòl i que hagin de fer un gran pagament, cosa que genera incertesa en el sector i fa que els inversors prefereixin vendre's les accions.



HIPOTEQUES

Els bancs s'enfonsen a la borsa per la sentència del Suprem

Carlota Serra 
Barcelona. 

 Els bancs no han trigat gens a reaccionar a la novetat de la sentència del Tribunal Suprem, que determina que és el banc i no pas el client qui ha de pagar els impostos quan signa una hipoteca, cosa que ha provocat la caiguda de la cotització dels bancs, que ha arrossegat l'Ibex per sota dels 9.000 punts. Les caigudes han arribat a fregar el 10% en algun cas.

Al migdia les caigudes superen el 7%. És el cas de CaixaBank (-7,13%) i de Banc de Sabadell (-7,77%), Bankia (-6,6%), Bankinter (-4,76%) i el BBVA (-2,9%).



Dijous, 18 d'octubre de 2018L'Ibex cotitzava a l'alça moderadament fins que s'ha fet pública la sentència del Tribunal Suprem. Ara l'Ibex cotitza per sota dels 9.000 punts.

Però per què cauen els bancs a la borsa? La sentència del Suprem suposa un revés a la jurisprudència anterior i pot suposar grans quantitats de diners per als bancs. Així, els inversors consideren que podria tenir un impacte negatiu en els comptes de les entitats o que es repeteixi el que ja va passar amb les clàusules sòl i que hagin de fer un gran pagament, cosa que genera incertesa en el sector i fa que els inversors prefereixin vendre's les accions.

L'impacte als bancs
Què comporta això als bancs i als clients? De les despeses hipotecàries que afronta el client quan signa una hipoteca, l'impost en qüestió, anomenat impost sobre actes jurídics documentats (AJD), suposa un 75% del total. Davant aquesta nova sentència, els clients podran reclamar a l'agència tributària de la seva comunitat autònoma el pagament del tribut. 

Aquest impost, l'AJD, comportaria que els bancs hagin de tornar uns 1.500 milions d'euros, tenint en compte els 150.000 milions d'hipoteques signades des de l'any 2014. De fet, l'AJD és el cost més elevat de la formalització d'un préstec i varia segons la comunitat autònoma entre un 0,5% i un 1,5%.

Als costos totals de constitució d'una hipoteca, a més d'aquest import, se'ls ha d'afegir les despeses de notari (aproximadament 800 euros), les despeses de gestoria (aproximadament 500 euros), la taxació (entre 300 i 450) i el cost del registre (uns 375 euros).

La sentència
Els mercats han reaccionat ràpidament a la sentència del Suprem, que considera que és l'entitat prestadora, i no qui rep el préstec, qui té interès a inscriure l'operació i elevar a escriptura pública. Això significa que no és el client qui ha de pagar els impostos derivats del préstec hipotecari, sinó els bancs. D'aquesta manera, la sala tercera del Tribunal Suprem modifica la seva jurisprudència anterior i interpreta el text refós de la llei de l'impost sobre transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, i conclou que no és el prestatari el subjecte passiu d'aquest impost, sinó l'entitat que presta els diners.

Carlota Serra 

dimecres, 17 d’octubre de 2018

16/10/2018. Ferran Sáez Mateu. Insistint en l'Espanya del 1898. El producte que ofereix el PP de Casado i el que ha posat al mercat Vox són realment molt semblants. Fins ara, Espanya ha estat gairebé l'únic estat d'Europa amb una extrema dreta sense representació parlamentària. Simultàniament, també ha estat l'únic país europeu amb una aberració memorialística com el Valle de los Caídos, on es ret culte a un colpista que durant la Segona Guerra Mundial va ser aliat de Hitler i Mussolini. La conjunció d'aquestes dues coses resulta ben estranya; de fet, és una anomalia que crida l'atenció. És molt probable, en tot cas, que en el si de l'Espanya de l'"¡A por ellos!" el percentatge d'ultradretans amb idees parafeixistes superi avui el de qualsevol altre país d'Europa. Vox 'normalitzarà' aquesta situació, però només parcialment. Quan Francisco Pérez de los Cobos es va presentar, auspiciat pel govern del PP, per presidir el Tribunal Europeu de Drets Humans va obtenir zero vots, zero, perquè no sabia un borrall d'anglès ni de francès...


Benvolguts,

Avui continuem parlant de Pablo Casado:

Llegiu l'extraordinari article del filòsof Ferran Sáez Mateu aplicant la seva filosofia sobre la dreta i la ultradreta. La ultradreta fins ara no era a les travesses però aviat hi serà amb Vox. L'autor fa un viatge en el temps des del 1898, any de la fi de l'Imperio español, i explica que ultra el del 1998, se celebraran encara altres centenaris sobre aquest tema i Espanya no haurà canviat. Explica també que "La hispanidad es la etapa más brillante de la historia del hombre junto con el Imperio Romano –delirava l'altre dia Pablo Casado–. La incapacitat de superar el trauma de la descomposició de les restes de l'Imperi Espanyol l'any 1898 resulta desconcertant, insòlita. Les paraules de Pablo Casado són exactament les mateixes que fa tot just 120 anys es repetien un dia sí l'altre també en tots els diaris espanyols, i les mateixes que regurgitava Franco cada any en arribar el Día de la Raza. Té una frase molt encertada: A diferència de l'Imperi Britànic, que va desembocar en la ben articulada i molt rendible Commonwealth, o de la mateixa Francofonia, el màxim fruit que ha donat la suposada "etapa més brillant de la història de l'home" ha estat el festival de l'OTI i un programa molt 'kitsch' que es deia '300 millones'. El 1898 això era culpa dels americans, el 1936 de la conjura 'rojo-judeo-masónica', i avui és culpa dels catalans...

Vegem l'article:

17/10/2018. Pere Bosch i Cuenca. La reacció de Pablo Casado. Si fem cas de les seves paraules, Pablo Casado es vol reconciliar amb l’Espanya de la Inquisició i el nacionalcatolicisme. Amb motiu de la “festa” (sic!) de la Hispanitat, Pablo Casado va afirmar que es tractava del “fet més important de la història, només comparable a la romanització”; i ho va argumentar dient que “mai abans l’home havia aconseguit traslladar la cultura, la religió i la història d’una nació a tants llocs a la vegada”. Dies abans d’enviar aquest missatge ple d’ignorància històrica i de supremacisme nacionalista, des de les xarxes socials, convidava els seus seguidors a “mostrar con orgullo nuestra bandera, la seña de identidad que nos une”. En un míting a Andalusia, Casado es va dedicar a parlar de Catalunya i va dir que es va queixar dels “privilegis” que tenen els presos i va demanar una nova aplicació de l’article 155 “amb l’extensió que faci falta” i que abasti l’educació, els Mossos, els mitjans públics i les institucions penitenciàries...

Benvolguts,

Avui toca parlar de Pablo Casado.

Analitzem l'article d'en Pere Bosch i Cuenca de títol La reacció de Pablo Casado.

Frases d’antologia:

·         “Mai abans l’home havia aconseguit traslladar la cultura, la religió i la història d’una nació a tants llocs a la vegada”. Recorda un acudit argentí d’un mestre que pregunta als alumnes “Qui fou el primer home? I un alumne respon: Juan Domingo Perón! I el mestre el corregeix: No home, no, que fou Adam. I l’alumne aclareix: Ah, si compta els estrangers!

·         Els sona allò de “partir-se la cara per parlar castellà”? És una parida del “falangito” José Antonio Albert Ribera, L’articulista referint-se a A Catalunya diu: “A Catalunya s’insulta i s’amenaça per l’idioma en què parles” i va demanar l’aplicació de la llei de partits a les formacions que no condemnin la “violència als carrers de Catalunya” (Deu referir-se a Ciudadanos, el PP i els franquistes dels 12 d’octubre a Montjuïc i dels franquistes de la cua de les manifestacions independentistes...)

·          Es va queixar dels “privilegis” que tenen els presos i finalment va demanar una nova aplicació de l’article 155 “amb l’extensió que faci falta, i que abasti l’educació, els Mossos, els mitjans públics i les institucions penitenciàries. És la monomania del franquisme antic, molt antic, actual i a venir pels segles dels segles...

17 octubre 2018 2.00 h

La reacció de Pablo Casado

Pere Bosch i Cuenca

Benvolguts,

Avui toca parlar de Pablo Casado.

Frases d’antologia:
·         “Mai abans l’home havia aconseguit traslladar la cultura, la religió i la història d’una nació a tants llocs a la vegada”. Recorda un acudit argentí d’un mestre que pregunta als alumnes “Qui fou el primer home? I un alumne respon: Juan Domingo Perón! I el mestre el corregeix: No home, no, que fou Adam. I l’alumne aclareix: Ah, si compta els estrangers!
·         “els sona allò de “partir-se la cara per parlar castellà”? És una parida del “falangito” José Antonio Ribera,
·         L’articulista referint-se a A Catalunya diu: “A Catalunya s’insulta i s’amenaça per l’idioma en què parles” i va demanar l’aplicació de la llei de partits a les formacions que no condemnin la “violència als carrers de Catalunya” (Deu referir-se a Ciudadanos, el PP i els franquistes dels 12 d’octubre a Montjuïc i dels franquistes de la cua de les manifestacions independentistes...)
·          Es va queixar dels “privilegis” que tenen els presos i finalment va demanar una nova aplicació de l’article 155 “amb l’extensió que faci falta, i que abasti l’educació, els Mossos, els mitjans públics i les institucions penitenciàries. És la monomania del franquisme antic, molt antic, actual i a venir pels segles dels segles...

17 octubre 2018 2.00 h

La reacció de Pablo Casado

Pere Bosch I Cuenca


Si es tractés d’un showman, podríem aventurar-nos a afirmar que el nou president del Partit Popular promet tardes de glòria. Però, malauradament, ens trobem davant d’un dirigent polític que pot acabar a La Moncloa; i, per aquest motiu, les seves paraules es converteixen en una amenaça real. Els en faig cinc cèntims. Fa pocs dies, amb motiu de la “festa” (sic!) de la Hispanitat, Pablo Casado va afirmar que es tractava del “fet més important de la història, només comparable a la romanització”; i ho va argumentar dient que “mai abans l’home havia aconseguit traslladar la cultura, la religió i la història d’una nació a tants llocs a la vegada”.

Dies abans d’enviar aquest missatge ple d’ignorància històrica i de supremacisme nacionalista, el dirigent del PP es dedicava a imitar Inés Arrimadas i, en aquest cas des de les xarxes socials, convidava els seus seguidors a “mostrar con orgullo nuestra bandera, la seña de identidad que nos une”. Per si no n’hi havia prou, en un míting a Andalusia, Casado es va dedicar a parlar de Catalunya i va dir que aquí “s’insulta i s’amenaça per l’idioma en què parles” (els sona allò de “partir-se la cara per parlar castellà”?), va demanar l’aplicació de la llei de partits a les formacions que no condemnin la “violència als carrers de Catalunya”(hem de deduir que vol treure’s del damunt Ciutadans), es va queixar dels “privilegis” que tenen els presos (devia referir-se a Iñaki Urdangarin) i va demanar una nova aplicació de l’article 155 “amb l’extensió que faci falta” i que abasti l’educació, els Mossos, els mitjans públics i les institucions penitenciàries.

Els estalvio les seves opinions sobre sexualitat, família, feminisme, memòria històrica o immigració. Quan feia campanya per accedir a la presidència del PP, Casado afirmava que es volia “reconciliar amb la història del PP, recuperar les seves essències”.

Però, si fem cas de les seves paraules, amb el que es vol reconciliar és amb l’Espanya més reaccionària, la de la Inquisició i el nacionalcatolicisme.

Pere Bosch I Cuenca

Joan A. Forès
Reflexions     


COMENTARIS  
+2#1 GERARD PALACIN ARTIGA
Si no fos tan trist, ens fariem un tip de riure. Casado, un delinqüent, no pot parlar d'educació quan ell ha vulnerat tots els principis, tota l'ètica en educació. Que Casado és un desgraciat, un miserable, d'acord. Però que comença a ser un home perillós pel seu retorn a temps foscos, a la mentida, a l'odi, a la inquisició.
Quan jutjaran a Casado i ens el treuran de sobre?
Dimecres, 17 octubre 2018 9.04

+1#2 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Una evidència inqüestionable.

L'ombra del franquisme. Costa molt d'entendre que al PP no pugui haver-hi gent mínimament vàlida, perquè sempre trien el pitjor que tenen.

Dimecres, 17 octubre 2018 10.3