dissabte, 31 de març de 2018

17/03/2017. Carlos del Castillo. Una Iglesia incrustada en el Estado. La Constitución asegura la "aconfesionalidad" del Estado, condición que se contradice en su propio texto al obligar al rey a jurar su cargo, así como en numerosos aspectos de la práctica política donde la Iglesia católica goza de privilegios. "Que el rey esté obligado a prestar juramento puede parecer un tema menor. No lo es en absoluto", asegura un ex secretario general técnico del Ministerio de Justicia. "El crucifijo pertenece a la historia y a la cultura de España", solía repetir cuando se le preguntaba sobre la cuestión Antonio María Rouco Varela, arzobispo del Madrid entre 1994 y 2014 y presidente de la Conferencia Episcopal Española (CEE) cuatro legislaturas. La omnipresencia de este elemento religioso es un ejemplo de que "la democracia española es rehén de la jerarquía católica". "Desde la Transición lo que han hecho los diferentes partidos que en el Gobierno ha sido dotar a la Iglesia de cada vez más privilegios esperando una rentabilidad en apoyo político". El artículo 16.3 de la constitución establece la aconfesionalidad del Estado, estipulando que ninguna religión podrá tener carácter estatal. Sin embargo, el artículo 61 del texto contradice directamente este precepto, al establecer que el debe jurar su cargo. No se contempla la fórmula de la promesa, y tampoco para el príncipe heredero o los regentes del reino."El hecho de que el Jefe del Estado esté obligado a prestar juramento puede parecer un tema menor. No lo es en absoluto", asegura Luis Villameriel, ex secretario general técnico del Ministerio de Justicia: "El hecho de que constitucionalmente esté obligado a manifestar públicamente que posee creencias religiosas significa que la Corona sigue vinculada a la religión, lo cual es incompatible con la aconfesionalidad del Estado". La Iglesia católica recibe directamente 250 millones de euros al año, tal y como reconoce la propia Conferencia Episcopal en su memoria de actividades, gracias a la donación que el Estado le facilita vía declaración de la renta. Esta cifra duplica el coste para las arcas públicas del sistema de partidos, sextuplica los recursos que reciben los agentes sociales y supera la cuantía de partidas estratégicas como el espionaje o las ayudas a sectores en crisis. En 1979 la Iglesia se comprometió a lograr financiarse por sí misma en 7 años. Nunca lo cumplió. La situación es una herencia del concordato firmado por el dictador Francisco Franco y la Santa Sede en 1953, reformado en 1979 para adaptarlo a la "aconfesionalidad" del Estado. Gracias a esos acuerdos con el Vaticano, la Iglesia está exenta de pagar el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI) de todo edificio o suelo destinado al culto.Solo gracias a la exención del IBI, los cálculos de esta organización estiman que la jerarquía católica deja de pagar al Estado 700 millones de euros al año. En total, Europa Laica cifra el trasvase en unos 11.000 millones de euros al año. 1,4 millones de alumnos estudian en centros católicos, un 32% del total. España está 22 puntos por encima de la media europea. "Lo que se conoce como colegios concertados son en realidad centros privados sostenidos con fondos públicos". "La religión no debe distorsionar el horario escolar, ni la organización del centro, ni el rendimiento académico de los alumnos". En la formación universitaria, cabe destacar la presencia de capillas y capellanes pagados con dinero público en la inmensa mayoría de centros. Además, las Universidades privadas propiedad de congregaciones religiosas –como el CEU San Pablo (Asociación de Propagandistas), la Universidad de Navarra (Opus Dei), Deusto (jesuitas) o las pontificias de Comillas y Salamanca– reciben también subvenciones y ayudas de ayuntamientos y Comunidades Autónomas. El peso de la educación católica en la escuela pública fue una de las principales motivaciones de la Marea Verde y la huelga educativa convocada el pasado jueves 8 de marzo.

Benvolguts,

Remenant pel Google he trobat aquesta joia de documentació (de fa un any) sobre la relació entre l'Església catòlica (el Vaticà) i l'Estat espanyol. El document està publicat pel diari Público.

El títol del treball i els títols dels apartats ja són significatius:

  • Una Iglesia incrustada en el Estado
  • Monarquía
  • Casilla de la renta
  • Fiscalidad
  • Educación
  • Sanidad y servicios sociales
  • Policía y Ejército

En anar llegint copsarem el real significat del terme incrustada!


Una Iglesia incrustada en el Estado

La Constitución asegura la "aconfesionalidad" del Estado, condición que se contradice en su propio texto al obligar al rey a jurar su cargo, así como en numerosos aspectos de la práctica política donde la Iglesia católica goza de privilegios 



La Virgen de la Dolorosa, en procesión frente al Congreso de los Diputados. EFE
MÁS INFORMACIÓN

Carlos del Castillo


El que en breves instantes será ministro de Justicia de España, Rafael Catalá, posa la siniestra sobre una biblia. La diestra, sobre un ejemplar de la Constitución de 1978. Entre los dos textos un crucifijo que guarda el acto, nexo de unión entre ellos, elemento central de la composición.
Corre el 29 de septiembre de 2014 y Catalá se convierte en el primer ministro en jurar su cargo ante el nuevo rey Felipe VI. Su padre, Juan Carlos de Borbón, fue criticado durante años por la presencia del crucifijo tanto en la jura como en la promesa del cargo de los nuevos presidentes y ministros del Gobierno. La Casa Real, encargada de organizar este acto protocolario, siempre lo mantuvo.
También lo hizo Felipe VI en su primera jura. No obstante, tomó nota al recibir la misma crítica: atento en su misión de "renovar" la Corona, en los siguientes actos el crucifijo fue desplazado a la derecha de la escena y situado por detrás de la biblia. Pero no se eliminó: tanto tanto María Dolores de Cospedal como Soraya Sáenz de Santamaría, las únicas que prometieron su cargo en el nuevo Ejecutivo de Mariano Rajoy, lo tuvieron presente. Un detalle, una muestra de la dificultad de la democracia española para independizarse de la supervisión de la Iglesia católica.

"Que el rey esté obligado a prestar juramento puede parecer un tema menor. No lo es en absoluto", asegura un ex secretario general técnico del Ministerio de Justicia

"El crucifijo pertenece a la historia y a la cultura de España", solía repetir cuando se le preguntaba sobre la cuestión Antonio María Rouco Varela, arzobispo del Madrid entre 1994 y 2014 y presidente de la Conferencia Episcopal Española (CEE) cuatro legislaturas.

Para otros observadores, como el teólogo Juan José Tamayo, la omnipresencia de este elemento religioso es un ejemplo de que "la democracia española es rehén de la jerarquía católica". 
Estos privilegios, símbolo de que la Iglesia católica sigue incrustada en el Estado, se dejan notar en varias áreas, empezando por la propia Monarquía. 

Monarquía
El artículo 16.3 de la constitución establece la aconfesionalidad del Estado, estipulando que ninguna religión podrá tener carácter estatal. Sin embargo, el artículo 61 del texto contradice directamente este precepto, al establecer que el debe jurar su cargo. No se contempla la fórmula de la promesa, y tampoco para el príncipe heredero o los regentes del reino. 

"El hecho de que el Jefe del Estado esté obligado a prestar juramento puede parecer un tema menor. No lo es en absoluto", asegura Luis Villameriel, ex secretario general técnico del Ministerio de Justicia: "El hecho de que constitucionalmente esté obligado a manifestar públicamente que posee creencias religiosas significa que la Corona sigue vinculada a la religión, lo cual es incompatible con la aconfesionalidad del Estado". 

Casilla de la renta
La Iglesia católica recibe directamente 250 millones de euros al año, tal y como reconoce la propia Conferencia Episcopal en su memoria de actividades, gracias a la donación que el Estado le facilita vía declaración de la renta. Esta cifra duplica el coste para las arcas públicas del sistema de partidos, sextuplica los recursos que reciben los agentes sociales y supera la cuantía de partidas estratégicas como el espionaje o las ayudas a sectores en crisis.

En 1979 la Iglesia se comprometió a lograr financiarse por sí misma en 7 años.

Nunca lo cumplió

La situación es una herencia del concordato firmado por el dictador Francisco Franco y la Santa Sede en 1953, reformado en 1979 para adaptarlo a la "aconfesionalidad" del Estado. 

En el nuevo acuerdo, el Estado se comprometía a financiar a la Iglesia hasta 1986, y esta, a "lograr por sí misma los recursos suficientes para la atención de sus necesidades", lo que nunca cumplió. El Gobierno de Zapatero aumentó un 35% la asignación, que pasó del 0,52% al 0,7%.

Fiscalidad
Sin embargo, el beneficio económico que la Iglesia católica saca del Estado va mucho más allá. Gracias a esos acuerdos con el Vaticano, la Iglesia está exenta de pagar el Impuesto de Bienes Inmuebles (IBI) de todo edificio o suelo destinado al culto. Según denuncia Europa Laica, "la realidad es que la Iglesia católica no paga de ninguno de sus bienes, aunque sean suculentos negocios, alquileres..."

Solo gracias a la exención del IBI, los cálculos de esta organización estiman que la jerarquía católica deja de pagar al Estado 700 millones de euros al año. En total, Europa Laica cifra el trasvase en unos 11.000 millones de euros al año.

Educación
Más de 1.400.000 alumnos acuden a uno de los 2.600 centros de enseñanza de ideario católico, un 32% del total. España supera en 22 puntos la media europea en este sentido, donde el 90% de los estudiantes acuden a colegios e institutos públicos. A su vez hay más de 25.000 profesores imparten clase de religión católica a 3,5 millones de estudiantes, una asignatura evaluable y cuya nota cuenta para las ayudas y premios basados en el rendimiento académico.

1,4 millones de alumnos estudian en  centros católicos, un 32% del total. España está 22 puntos por encima de la media europea

El peso de la educación católica en la escuela pública fue una de las principales motivaciones de la Marea Verde y la huelga educativa convocada el pasado jueves 8 de marzo. "Lo que se conoce como colegios concertados son en realidad centros privados sostenidos con fondos públicos", denuncia Agustín Moreno, portavoz de la Plataforma Estatal por la Escuela Pública.

"La educación pública debe ser laica, que respete todas las creencias pero que no dote de ningún privilegio a ninguna de ellas", continúa Moreno, profesor en un instituto público de Vallecas (Madrid): "La religión no debe distorsionar el horario escolar, ni la organización del centro, ni el rendimiento académico de los alumnos". 

En la formación universitaria, cabe destacar la presencia de capillas y capellanes pagados con dinero público en la inmensa mayoría de centros. Además, las Universidades privadas propiedad de congregaciones religiosas –como el CEU San Pablo (Asociación de Propagandistas), la Universidad de Navarra (Opus Dei), Deusto (jesuitas) o las pontificias de Comillas y Salamanca– reciben también subvenciones y ayudas de ayuntamientos y Comunidades Autónomas.

Sanidad y servicios sociales
"Para analizar lo que pasa en Sanidad es importante tener en cuenta lo que pasa en el mundo de la Educación”, avanza Carmen Esbrí, de la Mesa en Defensa de la Sanidad Pública de Madrid-Marea Blanca, denunciando que las congregaciones religiosas también han ido ocupando nuevos espacios de los que antes se encargaba el Estado en Sanidad y servicios sociales. 

El incremento llega al 15% en el área asistencial, según la memoria de la CEE en el último año analizado (2014). Ese año fueron atendidas 4,7 millones de personas en alguno de los 9.000 centros de la Iglesia. 1,2 millones de ellas en alguna de las 961 instituciones sanitarias de su propiedad, de las que 68 son complejos hospitalarios. Sin embargo, el mayor negocio lo encuentra la Iglesia en las casas para ancianos, enfermos crónicos o personas con discapacidad, donde cuenta con 841 centros.

Cabe recordar que todos ellos son centros privados que reciben subvenciones y ayudas públicas por realizar estas labores. Para Carmen Esbrí, esto supone una "dejación de funciones por parte de los gobiernos que han controlado España en los últimos tiempos, que han olvidado que este es un país aconfesional y han permitido y aprovechado la intromisión de una determinada religión que no tiene por qué estar involucrada de esta manera en el espacio público".

Policía y Ejército
En lo que va de siglo, el Ministerio del Interior ha concedido cinco medallas policiales a vírgenes y cristos, en todos los casos bajo gobiernos del PP. En 2015 la condecorada fue la imagen de la Amargura de Granada, antes fueron las de María Santísima del Amor de Málaga (2014), la del Amor y la Soledad de Fuengirola (2001), el Cristo Caído de Valdepeñas (2001) y la virgen de Lledó (2000).
El Ministerio de Defensa tiene integrado en su organigrama oficial un arzobispado castrense​

Aunque el elemento de Seguridad del Estado donde más patente es la presencia de la Iglesia es el Ejército. La Carta Magna se autoafirma como "aconfesional", pero las Fuerzas Armadas, a las que encarga "garantizar la soberanía e independencia de España, su integridad territorial y el ordenamiento constitucional", no lo son en absoluto. 

El Arzobispado Castrense, integrado en el organigrama oficial del Ministerio de Defensa.
Pulsa en la esquina superior derecha de la imagen para verla completa
El Ministerio de Defensa tiene directamente integrado en su organigrama oficial un arzobispado castrense. El arzobispo no tiene formación militar, pese a lo cual se le otorga el rango de general de división (general de dos estrellas) cuando accede al cargo, jerarquía que los soldados deben respetar como si se tratara de un militar de carrera. Los sacerdotes castrenses a servicio del arzobispo no tienen obligaciones de servicio, pese a lo cual ascienden de rango como si las tuvieran.
Pero eso no es todo, puesto que hay numerosos puntos donde la liturgia católica se hace una con la milicia. Cada Ejército (Tierra, Aire, Armada) tiene una patrona, y a cada una se la honra con una fiesta oficial que sirve a su vez para conmemorar a toda la fuerza. 

29/03/2018. Catalanofòbia. Vicenç Villatoro. Un veí d’Alcanar explica la seva posició política al micròfon d’una televisió espanyola, en català (sembla que l’escenari és el d’una manifestació). El periodista li demana que ho digui en castellà. El veí respon que no, perquè som a Catalunya. El periodista insisteix, perquè som a Espanya. La televisió resumeix l’incident en una piulada: “ Un manifestante increpa a un reportero: « Háblame en catalán, que estamos en Cataluña»”. I, esclar, no s’entenen.


Benvolguts,

En Villatoro explica un exemple de catalanofòbia (com a mostra d’odi als catalans com a poble), però al mateix temps un exemple de catalanofòbia (com a mostra de menyspreu al català com a llengua).

Explica un exemple sobre la discussió sobre català i castellà en una emissió d’una televisió espanyola en català a Alcanar, fa:

Un veí d’Alcanar explica la seva posició política al micròfon d’una televisió espanyola, en català (sembla que l’escenari és el d’una manifestació). El periodista li demana que ho digui en castellà. El veí respon que no, perquè som a Catalunya. El periodista insisteix, perquè som a Espanya

La televisió resumeix l’incident en una piulada:Un manifestante increpa a un reportero: « Háblame en catalán, que estamos en Cataluña»”.
I, esclar, no s’entenen.

Aquest petit article em resulta molt significatiu perquè en un apunt sobre colonialisme d’aquest mateix Bloc Reflexions de fa un parell d'anys es mostra un exemple similar, explicat amb pels i detalls i generalitzat a tots els casos, de la conversa entre diverses persones que classifiquem en dos grups, el grup A i el grup B.

·       Els del grup B pressuposen que tenen el dret a parlar el que vulguin
·       Els del grup A pressuposen que els del grup B tenen l’obligació de parlar el que els del grup A vulguin.

Vegem l’article d’en Villatoro:

divendres, 30 de març de 2018

29/03/2018. Elisenda Paluzie: "El Parlament ha de fer un acte de sobirania i investir Puigdemont." "Carles Puigdemont continua sent el candidat" i ha recordat que "els partits independentistes es van comprometre a restablir el govern legítim". Segons Paluzie, "el Parlament ha de fer un acte de sobirania i investir Puigdemont". També ha insistit que l'ANC seguirà treballant fins a tenir la independència: "L'objectiu de l'estat espanyol és acabar amb el moviment, i hi hem de contestar no deixant-nos influir per això". També ha recordat que "els qui lluitaven contra el franquisme sabien que la presó era una possibilitat. Ho hem d'assumir."


Benvolguts,
La presidenta de l'ANC ha assegurat que  "Carles Puigdemont continua sent el candidat" i ha recordat que "els partits independentistes es van comprometre a restablir el govern legítim". 

Vegem les declaracions:

28/03/2018. Editorial. José Antich. Les trampes i els tramposos. El rebuig del Parlament de Catalunya a una iniciativa legislativa del PSC a "restablir els consensos a la societat catalana" i "establir un diàleg que permeti la reconciliació" posa de relleu dues coses: Fins a quin punt les paraules són de vegades buides per més grandiloqüents que sonin. I el camí en direcció contrària que han fet els socialistes en els últims anys fugint del seu passat catalanista. Només així es pot entendre l'oposició contundent de qui manca en aquests moments de credibilitat després d'haver ajudat en grau de cooperador necessari en alguns casos i d'autor intel·lectual en altres a la suspensió de l'autonomia amb l'aplicació de l'article 155, la detenció del Govern i l'empresonament dels líders sobiranistes.


Benvolguts,

L'Editorial del José Antich no és una filípica ni una catilinària, però Déu-n'hi -dó. Es dol i al mateix temps ataca el capteniment del PSC (PSC-PSOE-PSOE-PSOE) amb el 155 i els enemics de Catalunya!

Vergonya cavallers, vergonya!

Vegem l’Editorial:

29/03/2018. Iu Forn. Pérez-Reverte i la llibertat de premsa. Vivim envoltats de pusil·lanimitat i covardia. I calen veus valentes que denunciïn aquesta situació. Per això existeix un fenomen que consisteix que els mascles molt mascles fan les coses a partir del diàmetre de les seves gònades i no de la quantitat i volum de les seves neurones. Mmmm, com m’agrada l'olor de “pormisgüebos” de bon matí... En Pérez Reverté diu: O és que pensem permetre que la veritat circuli lliurement per Europa i els EUA i que l'opinió pública mundial la conegui? No, oi? No fos cas que acabés assabentant-se l'opinió pública espanyola... Ja era hora que algú acusés tres pamflets intoxicadors com el Washington Post, The Times i Le Monde! Tres bromes que es fan dir diaris. Tres exemples de periodisme al servei de la manipulació, no com la premsa espanyola de paper, que abandera la lluita a favor de la independència, la credibilitat, el rigor, la pluralitat, el compromís ètic, la reputació i loquedigasoraya. ¿Quatre estrangerots de tres països de merda han de venir a explicar-nos què passa realment a Espanya? De veritat? I ningú pensa fer res?


Benvolguts,

Amb la seva ironia característica l’Iu Forn ens fa gaudir sempre. Un hom no es pot perdre cap dels seus articles. Avui ens explica com cal utilitzar la mida de les gònades i no les de les neurones per ser un perfecte espanyol, un perfecte sicari de l’estat  borbofranquista que ens ha tocat aguantar.

De fet el mètode que propugna l’article per prendre decisions s’està utilitzant des de sempre al Regne d’Espanya. Com creieu que s’ha decidit el traçat de les autopistes o de la xarxa de ferrocarril o el corredor mediterrani de mercaderies o el règim que actualment patim? Doncs pormisgüebos! Per projectes d’infraestructures viàries i de ferrocarrils les dues úniques premisses són que tot parteixi de Madrid i que no passi per Catalunya. I amb això s’ha aconseguit repartir-se entre els amiguets del Puente Aéreo, del BOE, de l’IBEX35, dels compi-ioguis de la llotja del Madrid (tots són els mateixos), tots els diners provinents dels Fons Europeus. I com s’havia fet fa 60 anys o 120 anys o 180 anys! “Pormisgüebos”. I per projectes d’impostos, de balances fiscals, les premisses són que “sin que se note el cuidado res no afavoreixi Catalunya sinó tot el contrari!



Vegem l’article sobre en Pérez Reverté altrament dit “pormisgüebos”:

dijous, 29 de març de 2018

28/03/2018. LE MONDE. Mis à jour le 28.03.2018 à 12h12 |Par Erri de Luca, Jean-Marie Laclavetine, Daniel Pennac et Roberto Saviano. Les opinions et les convictions, on les discute, on ne les met pas en prison. Pourquoi nous occupons-nous de la Catalogne et non de la Turquie ? Parce que la Catalogne est une terre d’Europe et que nous pensons vivre dans son laboratoire de démocratie. C’est pourquoi l’expérience d’arrêter les représentants élus par la volonté populaire, les menacer de peines exemplaires pour leurs idées politiques doit être rejetée par le laboratoire d’Europe. Nous, citoyens d’Europe, demandons la liberté immédiate des citoyens catalans incarcérés pour leurs convictions politiques. Ils sont mis en examen pour rébellion et subversion, ils risquent une condamnation à trente ans de réclusion, mais ils n’avaient pas une seule pierre dans la main. Il ne s’agit pas pour nous d’intervenir pour ou contre l’indépendance de la Catalogne. Il s’agit pour nous de défendre des citoyens d’Europe incarcérés pour leur fidélité à leurs paroles. Nous demandons leur liberté et le retrait du très grave et démesuré chef d’accusation. En tant que citoyens, nous nous sentons responsables du droit à la libre parole et à la libre expression.


Erri de Luca, Jean-Marie Laclavetine, Daniel Pennac et Roberto Saviano

Benvolguts,

Quina vergonya per Espanya que hagin de ser intel·lectuals francesos que protestin per l’afer Puigdemont sense que els intel·lectuals espanyols (amb honroses excepcions: Cotarelo, Talegon, De Toro) hagin mogut ni un dit...

Aquest manifest de protesta al mateix temps defineix què és Espanya i què és Europa.

I Espanya no cap a Europa. Els matemàtics dirien que són dos conjunts disjunts!

Spain is different que deia el sinistre Fraga. Ara les pancartes diuen Spain is pain.
 
En els foscos anys del franquisme es deia que l’Àfrica començava a l’Ebre (perquè si a Catalunya hi havia una Assemblea de Catalunya, a la resta de la pell de brau no hi havia cap signe de rebel·lió!)

Vegem el Manifest:

25/03/2018. Joan Ramon Resina. Transició. Transacció. Transfiguració. Aquella maniobra de transfiguració dels poders constituïts va ser efectivament brillant per l’habilitat amb què els franquistes van rehabilitar-se sense cedir poder ni remetre els guanys espoliats als vençuts, i assegurant de passada el seu domini mitjançant estructures ideològiques de llarg recorregut, alhora que es blindaven davant els efectes d’una justícia eventual. Si l’èxit de l’operació es mesura per l’absència relativa de violència, cal recordar que això fou degut al fet que els franquistes ocupaven tots els espais institucionals, compreses la policia i les forces armades. Així i tot, de morts n’hi hagué. El problema intel·lectual de Vidal-Folch i dels que invoquen el legalisme com a argument imbatible és la selectivitat de la seva memòria històrica. Per ser impecable, la frase, hauria de dir omnia pacta sunt servanda.


Benvolguts,

Avui presentem un brillant treball d’en Joan Ramon Resina, a qui havíem perdut la pista des que no escriu al PuntAvui. L’article és filosòfic, superior a la meva traça per entendre’l, i suposo que també superior als que no estiguin immersos en les entranyes de la dita filosofia.

És un article que potser cal llegir-lo tres cops, però al final es va entenent!

L’escenari és Ginebra el 18/03/2018 on es va celebrar un debat (que podeu llegir en tots els diaris del país) on hi va participar el president Puigdemont, el periodista Xavier Vidal-Folch; el catedràtic de Dret Públic de la Universitat de Ginebra Nicolas Levrat, i l’expresidenta de la Confederació Suïssa Micheline Calmy-Rey.

L’article és el relat de l’autor sobre l’enfrontament dialèctic entre el president Puigdemont i el periodista català, xuleta i feixistitzoide Xavier Vidal-Folch, director des de fa més de vint anys del diari El País, que en aquest període de temps ha passat de ser l’esperança de la intel·lectualitat espanyola a ser un periòdic feixista (borbofranquista) més dins de la caverna periodística espanyola. Tanmateix la glòria de El País fou tan espectacular que els lectors que li han sigut fidels des de l'origen l'han trobat bé en totes les etapes, que vol dir que o El País ha arrossegat els lectors de l'esquerra espanyolista a l'extrema dreta espanyolista, o bé que els lectors han anat canviant d'ideals i el diari els ha seguit...

Vull fer notar que l'autor utilitza amb molta gràcia el mot transfiguració, que el fa equivalent al que s'ha usat des de fa molts anys per definir "la transición española"  que és el mot transacció, amb el mateix significat!

Aquests dies hi ha hagut diversos articles sobre aquesta conferència-col·loqui-debat a Ginebra. Aniran sortint.

Vegem aquest article:

dimecres, 28 de març de 2018

27/03/2018. Enric Vila. Un problema europeu. Espanya és l'únic país europeu on el feixisme no va ser derrotat i Alemanya ha construït la seva hegemonia demanant perdó, dia sí dia també, pel seu passat autoritari i genocida. De fet, Madrid encara no s'ha disculpat per l'execució del president Companys, mentre que Berlín va pagar una pensió vitalicia a la seva vídua. La situació que Catalunya ha creat a Europa ens recorda que els imprevistos són un dels fenòmens més interessants i perillosos de la vida. És pedagògic veure com tertulians i polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per salvar els seus interessos s'indignen sense aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.


Benvolguts,

L’article de l’Enric Vila incideix en la desagradable troballa d’esquelets d’antics amants als armaris i de com la gent un cop feta la troballa s’inventa mil excuses per justificar i justificar-se als ulls de la comunitat. 

I en Vila explica que:

El passat sempre ens persegueix. És així com ens obliga a lluitar pel nostre futur, o com ens va acorralant fins a ofegar-nos en un caos d'excuses cada vegada més puerils.

En Vila continua amb:

És pedagògic veure com tertulians i polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per salvar els seus interessos s'indignen sense aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.

Vegem ara l'article:

dimarts, 27 de març de 2018

26/03/2018. Vilaweb. ‘Espanya una altra vegada’: editorial molt dur de The Times contra la repressió contra els catalans. ‘D’ençà de l’octubre de l’any passat, el govern espanyol ha tractat de manera insistent el tema espinós del separatisme a Catalunya amb imprudència, mà dura i un desig aparent de fer encara pitjor una situació difícil.’ Espanya una altra vegada’. El diari és molt crític amb el govern espanyol i recorda la situació dels sis polítics exiliats. En aquest sentit, explica que una vegada detingut Puigdemont, si és extradit, pot ser condemnat a trenta anys de presó. 'Madrid necessita començar a parlar amb els seus oponents en comptes de voler posar-los a la presó', defensa el diari. Amb aquesta duresa arrenca The Times l’editorial d’avui, que es titula ‘Espanya una altra vegada’.


‘Espanya una altra vegada’: editorial molt dur de The Times contra la repressió contra els catalans

'Madrid necessita començar a parlar amb els seus oponents en comptes de voler posar-los a la presó', defensa el diari

Per: Redacció

 26/03/2018  12:47

 ‘D’ençà de l’octubre de l’any passat, el govern espanyol ha tractat de manera insistent el tema espinós del separatisme a Catalunya amb imprudència, mà dura i un desig aparent de fer encara pitjor una situació difícil.’

Amb aquesta duresa arrenca The Times l’editorial d’avui, que es titula ‘Espanya una altra vegada’. El diari és molt crític amb el govern espanyol i recorda la situació dels sis polítics exiliats. En aquest sentit, explica que una vegada detingut Puigdemont, si és extradit, pot ser condemnat a trenta anys de presó.

The Times recula fins a l’1-O per a contextualitzar la situació: ‘Es van desplegar antiavalots que requisaven urnes i disparaven contra els catalans de totes les edats amb pilotes de goma. Centenars de persones van ser hospitalitzades.’ El diari defineix la declaració d’independència del 27 d’octubre com un ‘acte ostentós’ sense més, però continua:

‘El referèndum va ser il·legal d’acord amb la constitució espanyola i els tribunals van ordenar a la policia que l’evitessin. Tanmateix, les imatges dels dissidents atacats als col·legis electorals van posar bastons a les rodes a la defensa de la unitat d’Espanya.’

‘Els fets que s’han esdevingut després tampoc no hi han ajudat’, relata The Times. Per això recorda que després de la declaració d’independència, la Moncloa va intervenir la Generalitat, va forçar eleccions i tretze polítics catalans van ser empresonats o van haver d’anar a l’exili. A partir d’aquí, el diari esmenta els entrebancs judicials que ha imposat l’estat espanyol perquè Carles Puigdemont o Jordi Sànchez fossin investits.

‘El fet que totes les decisions les hagin pres jutges i no pas polítics fa encara més evident el pla de Madrid per a frustrar els independentistes en la immobilitat. Mariano Rajoy no ha fet cap pas real per a entendre per què una part tan significativa dels catalans anhela la independència’, continua The Times.

Segons el diari, l’estat espanyol té una ‘por existencial’ dels moviments independentistes de Catalunya, però també del País Basc. ‘Tanmateix, això no és excusa per a tractar un moviment pacífic i lleugerament estrident com l’independentisme com si fos un exèrcit rebel perillós.’ The Times considera que la independència és ‘una mala idea’, sobretot per al conjunt de l’estat espanyol, i per això demana de recuperar una atmosfera política tranquil·la perquè s’imposi l’estatisme. En aquest entorn, és ‘possible’ que una majoria de l’independentisme accepti més autogovern i estabilitat.

I conclou The Times:

‘Cercant una imatge de duresa, el govern de Rajoy sembla aterrit. Pitjor encara, atorga autoritat moral a un moviment polític frívol [l’independentisme] que moltes vegades no se la mereix. Madrid necessita començar a parlar amb els seus oponents en comptes de voler posar-los a la presó’.
 
Vilaweb

17/10/2017. Josep Casulleras Nualart. Crònica de la construcció de l’odi: una operació d’estat contra Catalunya. El discurs dels mitjans espanyols ha acabat infrahumanitzant els independentistes per justificar qualsevol mesura repressiva de l’estat espanyol. Ells, que han estat organitzadors de manifestacions pacífiques i representants d’entitats que sempre han fet crides a la no violència, hi són presentats com ‘els instigadors’, ‘els agitadors del separatisme’, ‘els líders del cop’… Hi són presentats així perquè quedi clar que es mereixen el càstig; perquè ni tan sols són persones, són delinqüents. És la penúltima mostra del punt a què ha arribat el discurs de l’odi que han anat coent els mitjans espanyols durant mesos mentre Rajoy forjava la repressió. Un discurs que prepara el terreny per a justificar-ho tot.

Benvolguts,

Presentem un altre magnífic article del Josep Casulleras Nualart sobre la construcció de l'odi contra Catalunya que la casta franquista i borbònicofranquista, des de fa 80 anys, o 300 anys o 650 anys està enverinant les relacions dels pobles catalans i els que no són catalans, de la pell de brau.

Vegem l'article:

dilluns, 26 de març de 2018

26/03/2018. DISCURS DEL PRESIDENT DEL PARLAMENT “És l’hora de la política”. Estem vivint els moments més foscos de la democràcia i els drets fonamentals a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol des de 1978. Ens trobem en un context d’involució democràtica sense precedents i, en aparença, sense aturador. Hem vist com es retallaven i vulneraven progressivament drets fonamentals que donàvem per descomptats, com es perseguia policialment un referèndum, com es reprimia violentament les persones que hi participaven, com s’empresonava membres d’un govern democràtic, i persones escollides per centenars de milers de ciutadans eren forçades a l’exili.

Benvolguts,

Estranyament, darrerament quan tothom a les manifestacions i en articles d’opinió com els de la nova presidenta de l’ANC Elisenda Palouzie o la portaveu de Junts per Catalunya (JxCat) o en Carles Riera de la CUP, demanen que el Parlament elegeixi un cop més Puigdemont, el microdiscurs institucional del dissabte 24 del president del Parlament, que hauria de ser la veu del poble, no es manifesta exactament en aquest sentit:

26 març 2018 2.00 h

DISCURS DEL PRESIDENT DEL PARLAMENT

“És l’hora de la política”

El president del Parlament , Roger Torrent, fent el discurs institucional Foto: ARXIU.

Catalans, catalanes,

Estem vivint els moments més foscos de la democràcia i els drets fonamentals a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol des de 1978. Ens trobem en un context d’involució democràtica sense precedents i, en aparença, sense aturador.

Aquesta escalada de vulneracions va fer un salt exponencial divendres, quan cinc persones més van ser enviades a la presó per les seves idees polítiques, fet que va provocar un cop gairebé definitiu a la democràcia espanyola. La set de venjança dels poders de l’Estat, però, és inesgotable, i avui hem rebut amb tristesa la notícia de la detenció del president Carles Puigdemont a Alemanya.

Amb aquestes accions no s’està perseguint només persones, sinó que s’està segrestant la voluntat del conjunt del poble de Catalunya expressada a les urnes. El president Puigdemont ho és en virtut de la decisió lliure, sobirana i democràtica dels seus conciutadans expressada al Parlament.

I cap jutge, ni cap govern, ni cap funcionari té la legitimitat per cessar, i encara menys perseguir, el president de tots els catalans.

No és una causa personal. L’Estat està atacant al cor de la democràcia fent una causa general contra els seus adversaris polítics, i s’acarnissa amb Catalunya convertint-la en un laboratori per poder perseguir la dissidència arreu. L’Estat, amb les seves accions, està posant en risc els fonaments sobre els quals es va construir Europa. I tots els defensors de la democràcia i les llibertats ens hem de sentir interpel·lats, sigui quina sigui la nostra opció.

Vull enviar un missatge de solidaritat i d’escalf a les famílies dels presos i dels exiliats, i a tota la ciutadania. Comparteixo amb vosaltres la indignació per aquesta situació. En vista d’aquest context especialment injust, vull fer una crida a la calma i a la responsabilitat de tothom. Totes les respostes han de ser democràtiques, cíviques, transversals i necessàriament pacífiques, com sempre hem fet els catalans. No regalem victòries a qui no vol que la democràcia venci. No tinc cap dubte que la societat catalana actuarà com sempre ha fet: des de la no-violència i la fermesa.

Aquesta situació exigeix una sortida política. No judicial. Ara és l’hora de la política. Ho hem defensat sempre i ara és més pertinent que mai. En aquest sentit, i en virtut del càrrec que ostento, vaig fer una crida a la creació d’un gran front social i democràtic de defensa de les llibertats i els drets del país. Un front que tingui traducció a la societat civil i que fins i tot pugui arribar a cristal·litzar a les institucions. Aquest Parlament és capaç, i ho ha demostrat, de generar acords amplis que reflecteixin consensos que estan ben instal·lats en la nostra societat.

Per aquest motiu ahir vaig instar tothom a fer aquest front comú pels drets i les llibertats fonamentals. Per això, els informo que demà mateix començaré a treballar amb partits, sindicats, entitats i organitzacions rellevants de la societat civil per articular una resposta conjunta i unitària. L’hora és greu. L’excepcionalitat, evident. I la causa de la democràcia està per sobre de qualsevol interès.

Catalunya necessita una resposta a l’altura de les circumstàncies. Catalunya necessita la fermesa, el compromís, la dignitat i la diversitat d’aquest Parlament, dels seus representants, però també del conjunt de la societat civil, per salvar la democràcia, els drets i les llibertats.

Posem-hi unitat, intel·ligència col·lectiva, aparquem discrepàncies, construïm esperança. Fem-ho. Fem-ho ara.

El MH President del Parlament


Comentari #1 ANNA M NOGUER GARRIGA

President Torrent, ara és l'hora dels valents. Cal investir el MHP Puigdemont. Perquè és el nostre únic President Legítim. Perquè així ho vam decidir els ciutadans. Perquè seria una patacada enorme a nivell internacional. Perquè seria un cop de puny a l'estòmac dels botxins. I perquè és el que volem la majoria dels republicans, des de JxCat fins a la CUP. Només hi falteu vós. I sou qui teniu la clau. Però la teniu perquè vau donar paraula que l'investiríeu.

Per tant, ara ha arribat l'hora que feu honor a la vostra paraula i que feu allò que hauríeu d'haver fet el 30 de gener. Perquè si no, ens veurem obligats a demanar que plegueu. O a fer-vos plegar.

És l'hora dels valents. I dels patriotes.

Darrera vostre som més de 2.000.000. I anem creixent cada dia.


Comentari Joan A. Forès:

No sé si el parlament del President és inspirat pels versos d’en Raimon, però el sentiment del President del Parlament, lliga molt amb el Diguem NO!

"Els darrers temps hem vist com es retallaven i vulneraven progressivament drets fonamentals que donàvem per descomptats. Hem vist com es perseguia policialment un referèndum, hem vist com es reprimia violentament les persones que hi participaven. Hem vist com s’empresonava membres d’un govern democràtic, i persones escollides per centenars de milers de ciutadans eren forçades a l’exili."

Raimon. Diguem no
Ara que som junts
Diré el que tu i jo sabem
I que sovint oblidem:

Hem vist la por
Ser llei per a tots
Hem vist la sang
-que sols fa sang-
Ser llei del món

No
Jo dic no
Diguem no
Nosaltres no som d'eixe món

Hem vist la fam
Ser pa
Dels treballadors

Hem vist tancats
A la presó
Homes plens de raó

No
Jo dic no
Diguem no
Nosaltres no som d'eixe món

No
Diguem no
Nosaltres no som d'eixe món



divendres, 23 de març de 2018

21/03/2018. Salvador Cot. Contra l'assetjament, acció. "Jordi Turull és un candidat en la línia de la legitimitat republicana i pot ser investit pel Parlament sense que això impliqui més conseqüències penals contra ningú". D'alguna manera es tracta de la mateixa estratègia que es va aplicar al País Basc, amb l'eliminació del lehendakari Ibarretxe i el que significava a través de la pressió política contra el PNB i l'assetjament policial i judicial contra l'esquerra abertzale.


Benvolguts,

En Salvador Cot compara la nostra situació contra l’Estat amb la que hi havia a Euskadi en el seu moment. Hi ha una frase que ho explica:

D'alguna manera es tracta de la mateixa estratègia que es va aplicar al País Basc, amb l'eliminació del lehendakari Ibarretxe i el que significava a través de la pressió política contra el PNB i l'assetjament policial i judicial contra l'esquerra abertzale.

Vegem l’article:

dijous, 22 de març de 2018

21/03/2018. Pere Cardús entrevista Pilar Rahola: A hores d’ara acumulem ja tres errors letals per al nostre objectiu: El primer va ser declarar la independència el 10 d’octubre i suspendre-la al mateix moment. Si haguéssim fet el desplegament de la República, ja hauríem vist què hauria passat. Perquè és allò que el món esperava. El segon error és haver-la declarada el 27 d’octubre i no haver-la feta efectiva. Primer, la declarem i la retirem. Després, la declarem i no la fem efectiva. El tercer error encadenat és no haver-nos plantat amb la investidura de Puigdemont el 30 de gener ‘A hores d’ara ja acumulem tres errors letals per al nostre objectiu’. Rahola està preocupada. Molt. Demana de repensar l’actitud de l’independentisme. Especialment, de la direcció independentista. Avisa que l’estat guanya per 10 a 0. Però apunta una fórmula per a plantar-se.


Benvolguts,

El Vilaweb ha publicat l'entrevista de Pere Cardús amb Pilar Rahola. El motiu de l'entrevista és la publicació d'un llibre de la Pilar Rahola 'S.O.S. cristians'.

La primera part de l'entrevista es refereix a les aventures i desventures dels diferents nuclis al voltant del mon on hi ha cristians en situació d'indigència o afectats pel rebuig dels poders locals. 

La segona part fa sortir els sentiments de la Pilar Rahola pel que respecta a Catalunya. És la part que per nosaltres és la més interessant i és la que publiquem.

  
Pilar Rahola: ‘A hores d’ara ja acumulem tres errors letals per al nostre objectiu’

Entrevista a l'escriptora i periodista arran de la publicació del llibre 'S.O.S. cristians'

La periodista i escriptora Pilar Rahola (fotografia: Albert Salamé).


 21/03/2018  22:00

La periodista i escriptora Pilar Rahola ha escrit un nou llibre. S.O.S. cristians(Columna, 2018) relata la persecució de comunitats cristianes al món, una realitat que és silenciada. El relat que ha traçat després d’anys de recerca és esgarrifós en molts moments i preocupant. Parlem amb ella per saber quina és aquesta persecució, quina és la raó del silenci, quins són els països més agressius… I hem aprofitat l’avinentesa per parlar de tot això que passa aquests dies a Catalunya. Rahola està preocupada. Molt. Demana de repensar l’actitud de l’independentisme. Especialment, de la direcció independentista. Avisa que l’estat guanya per 10 a 0. Però apunta una fórmula per a plantar-se.

Us volíem fer també algunes preguntes sobre això que passa a Catalunya. El titular d’una entrevista de l’octubre del 2013 era: ‘Preparem-nos per a la suspensió de la Generalitat’…
Ens havien avisat, però no ens vam preparar.
A hores d’ara acumulem ja tres errors letals per al nostre objectiu:
1.       El primer va ser declarar la independència el 10 d’octubre i suspendre-la al mateix moment. Si haguéssim fet el desplegament de la República, ja hauríem vist què hauria passat. Perquè és allò que el món esperava.
2.       El segon error és haver-la declarada el 27 d’octubre i no haver-la feta efectiva. Primer, la declarem i la retirem. Després, la declarem i no la fem efectiva.
3.       El tercer error encadenat és no haver-nos plantat amb la investidura de Puigdemont el 30 de gener

I el tercer error?
—El tercer error encadenat és no haver-nos plantat amb la investidura de Puigdemont el 30 de gener. Jo he defensat la idea que calia tenir un govern com fos. I he acceptat que si en Jordi Sànchez i que si en Turull… Crec que ens equivoquem. Després de la retirada de la política de Jordi Sànchez, l’estratègia de la humiliació de l’estat ja va guanyant. Abaixem el cap i ens agenollem més que no ens hauríem de permetre. I perdem el relat de la resistència. Com a nació, no podem admetre que persones que tenen un prestigi social i una voluntat de servei, com Jordi Sànchez, Joaquim Forn o Oriol Junqueras –que ja veurem què farà–, siguin foragitats de la política per una decisió arbitrària i vulnerant les lleis. No pot ser que ho admetem i no fem res. Acceptem un nivell d’humiliació que comença a ser letal.

Quina és l’alternativa?
No sé quina estratègia hauríem de seguir, però la que seguim ara és equivocada. Anem a remolc de l’estat. Ens diuen que ni parlar de la investidura de Puigdemont. Però ells qui són per dir a la societat catalana que el candidat amb més suport no serà el president? Jordi Sànchez? ‘Tampoc –diuen–, ni parlar-ne.’ Què s’han pensat? Quins drets té retallats? Que té cap sentència? Que té cap inhabilitació? Retallen drets fonamentals i nosaltres ho assumim. I ara en Turull, diem. I anar passant. I ara en Rajoy diu que si aquest fa bondat o no… i que l’inhabilitaran preventivament. I aleshores què farem? En buscarem un altre? L’Artadi, el Pujol… Fins on? Fins que la presidenta de la Generalitat sigui la Soraya? Estem en condicions de canviar el paradigma i el relat que ens imposen? És un relat de domini i d’humiliació.

S’han proposat una estratègia d’eliminació de tota la primera fila de dirigents independentistes. Que no en quedi cap. I ho anem acceptant.

Hi ha una baralla entre partits que no hi ajuda gens.
Més enllà de la baralla de partits, que és patètica, i més enllà dels salvadors de la pàtria, que sempre són més purs que els altres, ballem el ball que ens obliguen a ballar. Com pot ser que ho acceptem, tot això? Sí, sí… anem a Bèlgica, a Dinamarca, a Suïssa… molt bé. Fem soroll i jo l’aplaudeixo amb les orelles. Però aquí ens van dient aquest sí, aquest no… I tot això per governar una misèria absoluta. Perquè quedarà una autonomia intervinguda econòmicament, políticament i, probablement, policíacament. Ja no es governarà la Generalitat que tenia Puigdemont. No, no, no…
Hi ha hagut una regressió brutal. Cremem els nostres líders si acceptem el seu joc per a governar la misèria. És un desastre.

I què es pot fer ara?
T’he detectat els errors. Però no et sé dir les solucions.

El dia que el president del parlament va dir que no es feia el plenari de Puigdemont es va equivocar. Calia fer la investidura i que el Constitucional vulnerés les seves pròpies lleis. I carregar-nos d’arguments jurídics i polítics.

En canvi, ens hem anat retirant cada vegada més. I ara la pròxima bestiesa serà que Puigdemont i Comín retirin l’acta de diputat. Doncs ja s’ha acabat. Ens n’anem tots a la merda. Què passa aquí? Parem un moment tot l’independentisme i reflexionem si fem allò que és correcte.
 L’estat ha guanya per 10 a 0. Per molt que nosaltres ens carreguem d’arguments jurídics i tinguem molta raó. De moment, ens guanyen per golejada.

Hi ha diputats que no es volen arriscar a més repressió…
—Jo no demano a ningú que s’arrisqui a anar a la presó. La cosa és molt endimoniada. Però no hauríem d’haver dut la prohibició fins al límit? No hauríem pogut anar més enllà? No podem fer gestos que vagin més enllà i que no caiguin en la situació d’il·legalitat? Jo no demanaria a ningú que es mantingués a la política si això implicava la presó. Que facin tant com calgui per sortir. No diré mai a ningú que sigui a la presó que s’hi quedi. No volem màrtirs. Ni tampoc diré als diputats catalans que es posin en situació d’anar-hi ells. Però crec que hauríem pogut plantar cara més que no ho hem fet.

Les presons i la gran causa general van inocular la por entre aquells que encara no hi tenien res a perdre.

Si un diputat s’ha presentat a una llista que defensava la República, no li podem exigir que s’arrisqui a la presó? Això de presentar-se a les eleccions és voluntari. I el programa el decideix qui es presenta…

—És evident que qui es va presentar a les eleccions dient-nos que es faria efectiva la República, certament va adquirir un mandat democràtic que és difícil de complir ara mateix. Per tant, sí que haurien de forçar la llei. Però jo no em veig amb cor de dir: ‘Com que t’has ficat en aquest embolic, ara vés a la presó.’ No m’hi veig amb cor.

Però diguem clar que hem posat la marxa enrere per por. Siguem clars. El país es pot permetre que la Moncloa o el senyor Llarena decideixin qui és el president de la Generalitat?

Potser el que hem de fer és abandonar el parlament. Per tenir aquesta derrota col·lectiva, potser valdria més reconsiderar-ho tot. Si la pròxima renúncia és que Puigdemont i Comín es retiren, hauran guanyat per golejada.
Abans de fer més bestieses, i ja són tres de grosses, parem i decidim què fem. Perquè ara perdem. Perdem, eh?

Quin missatge més terrible!
No, no, no!

Es pot capgirar el marcador?
—Faig una apel·lació a reaccionar perquè la gent, la tenim. La gent hi és. Pot estar neguitosa i preocupada, però hi és.
I el 155 i la repressió no han aconseguit que la gent es faci enrere. I no han aconseguit que ni un sol independentista deixi de ser-ho. Al contrari. Estic convençuda que cada vegada més gent diu que no vol ser en un estat que actua d’aquesta manera.

La força de la gent, la tenim. Però no sabem què passa i quin és l’objectiu de tot plegat. Hi ha una direcció que falla. Hauríem de trobar un relat comú perquè la gent sàpiga què pensem fer.

Hem de reaccionar per aturar tot això. Tenim capacitat de fer-ho. Som el país que va aconseguir de fer un referèndum en què van votar més de dos milions de persones amb tot un estat en contra. I tant que podem fer coses!

Llarena ja actua per evitar també la investidura de Jordi Turull…
—Tal com van les coses, jo retiraria els nostres candidats a la investidura i faria un acte d’insubmissió. I si presenten candidats els partits unionistes, els tombem i demostrem que no ens poden imposar el nostre president a la Generalitat. Ja n’hi ha prou! Hem de reaccionar. No podem ballar al ritme que ens marquin. Hem de sortir d’aquest ball.

 Pere Cardús



Comentaris dels subscriptors

Ramon Sans
El primer error fue cuando en el las elecciones del 2010 se conjuraron ERC , CONVERGENCIA y los medios DE COMUNICACION UNIONISTAS EN CATALUNYA (principalmente el grupo Godo) para eliminar SOLIDARITAT CATALANA PER LA  INDEPENDENCIA , llamandoles traidores , quintacolumistas … y LA SRA PILAR RAHOLA PIDIENDO NO VOTAR A SOLIDARITAT PARA NO TIRAR LOS VOTOS A LA BASURA … y acabar con el ESPAÑA NOS ROBA que explicaba con su relato economico lo que pasaba.

Resulto despues que todo lo argumentado por SI era verdad , que las prisas eran necesarias para evitar que el unionismo se reorganizase , que cargarse de razones no servia de nada sino tenias la fuerza en el territorio , que el ataque a la escuela catalana era mayor de lo que decian ERC i CiU , que el España nos roba era imprescindible para entrar en el cinturon rojo de barcelona que ahora ya es naranja …etc etc

EL PRIMER ERROR FUE ENTERRAR A LOS INDEPENDENTISTAS QUE OS PODIAN QUITAR VOTOS , porque rompisteis el RELATO POR INTERESES DE PARTIDO ERC Y CIU …


Ahora tenemos a un SR TENA haciendo un relato acertado pero desmoralitzador.

Pepi Borrego
22.03.2018  |  08:35
Des de el 10 d’octubre estem perdent per golejada, nosaltres solets ens hem marcat els gols.
Si el president Puigdemont i el conseller Comín han de deixar les seves actes de diputats no faré responsable la CUP.
Esquerra i PDCAT han jugat amb ells iguals que han jugat amb nosaltres. Per mi aquesta legislatura és un frau ja que l’estratègia que estan seguint Esquerra i jxcat no és la que van proclamar en campanya.

Quines són les contrapropostes? Cap ni una, llavors perquè aquest canvi, sobre tot d’esquerra, ens tornen a amagar un altre cosa? Quina?

Puigdemont havia de ser el president d’aquesta legislatura ilegitima, d’aquest error ve tota la resta i no en tè la culpa la CUP. Ho dic amb tristor i indignació.

Francesc Clarà
22.03.2018  |  08:31
Sí investim Turull i seguidament el foten a la presó, vaga general i carreteres tallades. Ens hem de plantar / movilitzar ja n’hi ha prou de parar el cul !

Josep Navarro
22.03.2018  |  07:44
Qualsevol signe de feblesa i acceptació de les voluntats de Ñ és una pèrdua de fortalesa republicana, ja s’ha vist que cada dia aniran més fort contra la República.

La solució passa per l’actitud de la CUP i la defensa de la restitució del president Carles Puigdemont que tenen el recolzament del poble republicà.

L’unica solució és plantar cara pacíficament però contundentment malgrat que ara ja es sap com les gasten i que estàn armats.

Josep Estradé
22.03.2018  |  07:32

El 10 a 0 en contra es capgira investint avui president i publicant al DOGC demà mateix la Republica que el Parlament ja va votar.

Així de senzill perquè per molt que el TC ho aturi ja estarem parlant d’una Republica suspesa enlloc d’una República simbòlica i podrem anar pel món cercant suports a quelcom real. Recordo que la Llei de Transitorietat diu que el president de la Generalitat passa a ser president de la República.