diumenge, 26 de gener de 2020

25/01/2020. Josep Casulleras Nualart. Els despropòsits més vergonyosos dels fiscals al judici contra Trapero. «En quatre dies de judici hi ha hagut una exhibició de despropòsits per part de Carballo i de Rubira que haurien d’enrojolar tot el ministeri fiscal». El fiscal passa els fulls del dossier endavant i enrere, cercant la dada, l’anotació o la declaració de l’acusat que té al davant que l’incrimini, que el deixi retratat davant el tribunal de l’Audiència espanyola. Però no se’n surt, passen les hores de declaració i el major Josep Lluís Trapero no cau en cap parany, malgrat l’esgotament i la irritació continguda per un interrogatori impertinent, desendreçat i farcit de mentides que el fiscal sap que són mentida.


Benvolguts,

En Casulleras explica com durant aquesta etapa del judici els fiscals Carballo i Rubira han tingut un paper miserable, de despropòsits, “que haurien d’enrojolar tot el ministeri fiscal”.

26/01/2020. Ferran Vital. La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després). Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada a l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal. Aquest trist aniversari s'ha recordat any rere any a casa nostra i ens ha servit per fer memòria dels 82 anys dels supervivents del 26 de gener del 1939...


Benvolguts,

Avui fa 81 anys que les tropes franquistes, ajudades pels governs feixistes d’Itàlia amb exèrcits i aviació i d’Alemanya amb aviació culminaven la guerra d’Espanya contra Catalunya ocupant Barcelona.

Aquest trist aniversari s'ha recordat any rere any a casa nostra i ens ha servit per fer menòria durant 82 anys dels supervivents del 26 de gener del 1939...

Aprofitem per copiar un article del Bloc de Ferran Vital que explica precisament aquesta finalització de la guerra. De fet la finalització de la guerra ha estat explicada en aquest Bloc Reflexions a cada 26 de gener des de fa 12 anys. Al final de l'apunt d'en Ferran Vital hi ha una col·lecció d'apunts del Bloc Reflexions amb temes relacionats amb la guerra d'Espanya contra Catalunya.

Vegem l'article i els apunts auxiliars:

dilluns, 13 de gener de 2020

12/01/2020. Pau Miserachs. No al retorn de la dictadura. Vivim moments de supressió de lli­ber­tats i de repressió, com denun­cia Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal en la seva valo­ració de la sentència del 14 -O que va con­ver­tir el dret a votar, la lli­ber­tat d’expressió i de mani­fes­tació en el delicte de sedició. El TC pro­hi­beix al Par­la­ment par­lar de república i fer mani­fes­ta­ci­ons de des­grat de la monar­quia. Els tri­bu­nals ame­na­cen, doncs, amb les seves reso­lu­ci­ons la sobi­ra­nia par­la­mentària i la lli­ber­tat de paraula del Par­la­ment.


Benvolguts,
En Pau Miserachs ens explica com de mica en mica ens van suprimint les llibertats i ens reprimeixen. I quan tothom acceptarà que la situació és la que és, ens haurem convertit en un poble mesell, sense ànima...
A l’article hi ha una frase amb conceptes molt significatius, i que ve a dir que la dreta política extrema s’iden­ti­fica amb un libe­ra­lisme econòmic i que l’amenaça del liberalisme econòmic porta a no poder transformar l’estruc­tura social, man­te­nint les desi­gual­tats, l’amenaça de la pobresa i la misèria de les clas­ses tre­ba­lla­do­res a l’atur. I a més a més aquesta dreta política extrema ha acabat amb els sindicats, creats amb mot esforç de la classe treballadora. Un exemple clar és el canvi en la situació del camp andalús que a l’any 36 estava a punt d’aconseguir la reforma agrària i ara, després d’una guerra de 3 anys, una dictadura franquista de  40 anys i un borbofranquisme de 40 anys més i amb una corrupció adequada ha perdut tota la força que havia arribat a tenir.

Pro­po­sar models dife­rents al con­ser­va­dor des­en­ca­dena la còlera i l’opo­sició radi­cal de la ultra­dreta a tota pro­posta pro­gres­sista, i con­ver­teix en impo­tent l’acció dels par­tits d’esquerra.

Vegem l’opinió d’en Pau Miserachs:

dissabte, 11 de gener de 2020

13/11/2019. Editorial. Vicent Partal. Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme. «Aquest és un nou catalanisme que no espera que s'accepte ni es beneesca de Madrid estant res de tot allò que fa». Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.


Editorial
Vicent Partal


Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.


Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulga… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talle el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.
Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pense que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència siga un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.


Vicent Partal

11/01/2020. Toni Brosa. Destruint Espanya. L’Espa­nya real fa mal als matei­xos espa­nyols que cre­ien en l’Espa­nya moderna, democràtica i euro­pea. Conei­xen algun espa­nyol que se senti dol­gut per la deriva invo­lu­ci­o­nista i auto­ritària que està seguint Espa­nya els últims dos o tres anys arran del procés sobi­ra­nista de Cata­lu­nya? Com diria aquell, “haber­los hay­los”. I no és estrany, perquè durant les últi­mes qua­tre dècades les elits diri­gents del país han cons­truït l’ima­gi­nari col·lec­tiu d’una Espa­nya moderna, democràtica i euro­pea, homo­lo­ga­ble a qual­se­vol dels països del seu entorn, des­cen­tra­lit­zada com la que més, amb una Cons­ti­tució de les més avançades en el ter­reny dels drets i les lli­ber­tats, amb l’estat de dret més garan­tista de tots. La immensa majo­ria de ciu­ta­dans han com­prat i inte­ri­o­rit­zat aquest relat i, al prin­cipi, lògica­ment, es nega­ven a accep­tar que algú dubtés de la seva vir­tut; ara, cada dia que passa, és més difícil no veure-ho i els sap greu com­pro­var que l’Espa­nya real no és com cre­ien que era.



Benvolguts,

A partir del pròleg que planteja la gran pregunta de si a cap espanyol no li ha passat pel cap que viu en una Espanya fictícia, l'aticulista ho explica amb senzillesa. En Brosa d'antuvi ens pregunta:
Conei­xen algun espa­nyol que se senti dol­gut per la deriva invo­lu­ci­o­nista i auto­ritària que està seguint Espa­nya els últims dos o tres anys arran del procés sobi­ra­nista de Cata­lu­nya? Com diria aquell, “haber­los hay­los”.

I continua preguntant-nos sobre l'imaginari col·lectiu plantejat per les dretes, barreja de les capes altes de la societat, finançada per individus com l'Aznar, i empreses de l'IBEX i tots els cacics provinents del franquisme, que accepten aplaudint amb les orelles que diu en Brosa:

Les elits diri­gents del país han cons­truït l’ima­gi­nari col·lec­tiu d’una Espa­nya moderna, democràtica i euro­pea, homo­lo­ga­ble a qual­se­vol dels països del seu entorn, des­cen­tra­lit­zada com la que més, amb una Cons­ti­tució de les més avançades en el ter­reny dels drets i les lli­ber­tats, amb l’estat de dret més garan­tista de tots. 

Espanya presumeix de ser analfabeta, només es capaç d'interlocutar, que es diu ara, en castellà! I ja en tenen prou! Com exemple veure els darrers caps de govern que només saben castellà i que en reunions internacionals estan perduts totalment, O les accions internacionals com l'assumpte de les patents europees, o la incomunicació dels Llarenas i Marchenas amb els seus col·legues de més amunt del Pirineu (o de l'Ebre?), O les fal·leres de Ciudadanos pretenent vendre el monolinguisme on hi ha més d'una llengua, emergència de l'odi dels fundadors Francisco de Carreras o l'Alberto Carlos Rivera Díaz...

Vegem l'article molt punyent d'en Toni Brosa:

dimecres, 1 de gener de 2020

31/12/2019. Isabel-Clara Simó. ‘Desprecian cuanto ignoran’.



Benvolguts,

Un article molt profund sobre la psico-patologia dels espanyols. La Isabel Clara Simó ens explica que està malalta però segons ella la malaltia no l'atabalaba. I tal com expliquem manta vegades, els comentaris dels lectors acostumen també a ser molt potents. Avui apuntem al comentari de Jordi Zubia que fa una comparació molt interessant Catalunya-Madrid i que m’ha recordat la d’en Duran-Pich sobre el mateix tema.

Jordi Zubia:
L'enveja i el complex d'inferioritat porta a l'odi i l'agressió canallesca. Castella-Madrit mai ha pogut païr l'expo 1888, la de 1929, el modernisme, la manufactura i l'exportació, el liberalisme i el cosmopolitisme, l'antibel·licisme, la llengua i cultura no castellana, la resistència republicanista, el suport al maqui francés, l'acceptació de la Consti'78, haver de governar sovint amb el suport "de los catalanes", els Mossos, la immersió, l'ensenyament autodissenyat, les oficines de la Gene a l'exterior, etc. En suma: odien la Catalunya catalana. Ells voldrien una Catalunya castellanitzada i banal, obedient, sumisa. Com pot acceptar una Catalunya catalana aquells que van afusellar el Dr. Josè Rizal per pretendre ... unes Filipines "ascendides" a la categoría de "Provincia de España"? Què s'hauran cregut, aquests negritos i chinitos? I catalans, és clar!

I la d’en Duran-Pich:
“Es interesante señalar que sólo las naciones con raíces históricas que incluyan el comercio, las artes y los oficios, el capitalismo primitivo de carácter mercantil, la revolución industrial, la acumulación de capital, la creación y solidificación de una burguesía ilustrada, los ateneos obreros, las asociaciones cívicas, etc. se pueden permitir el lujo de tener una “sociedad civil”.

Vegem ara l'article de la Isabel Clara Simó: