diumenge, 30 de setembre de 2018

23/09/2017. Redacción/Agencias. Quién es Diego Pérez de los Cobos, el mando que coordinará a los Mossos d’Esquadra. Coronel de la Guardia Civil, está vinculado al Ministerio de Interior desde hace once años. El director de Gabinete de Coordinación y Estudios de la Secretaría de Estado de Seguridad y coronel de la Guardia Civil, Diego Pérez de los Cobos, es la persona designada como “director técnico” por la Fiscalía para coordinar a Mossos, Guardia Civil y Policía para impedir la celebración del referéndum el 1 de octubre. Fue hombre de confianza de Rubalcaba, se mantuvo con Fernández Díaz y tiene el apoyo de Zoido. Pérez de los Cobos, de 53 años, es coronel de la Guardia Civil y desde hace once años está vinculado al Ministerio del Interior. Es diplomado de Estado Mayor. En julio de 2006 Diego Pérez de los Cobos se incorporó al ministerio como asesor en el gabinete del entonces ministro Alfredo Pérez Rubalcaba.


Benvolguts,

Trec un article d’Agència de l’època que explica qui és el coordinador de les forces de seguretat en l’atac de les forces d’ocupació (A por ellos, oeee) a les escoles catalanes l’1-O.

Hi ha més detalls interessants de la biografia d’aquest miserable personatge, per exemple que en el Cop d’Estat del 23-F, ell tenia 16 anys, el pare era de Fuerza Nueva, i l’interfecte era falangista o se’n va disfressar i es va presentar a les forces de la GC que assetjaven el Congreso per si podia col·laborar en el Cop d’Estat.

En l’enllaç Última hora del 1-0, es pot seguir minut a minut com es va desenvolupar l’atac de l'1-O!

Vegem l’article:

26/08/2018. Editorial. Vicent Partal. La (reveladora) crisi diplomàtica amb Bèlgica. La diplomàcia és una forma d'art. I s'expressa sobretot amb gests. El protocol diplomàtic és el més complicat i reglat del món, perquè qualsevol mala interpretació pot tenir conseqüències desastroses. Per això les línies vermelles es travessen sempre amb molta prudència, amb grans dificultats. Ahir es va saber que Espanya n'ha travessada una amb Bèlgica. El ministeri d'Afers Estrangers espanyol va convocar l'ambaixador belga, Marc Calcoen, per expressar-li el malestar arran de la carta que el president del parlament flamenc, Jan Peumans, havia enviat a la presidenta del parlament català, Carme Forcadell. Peumans lamentava l'empresonament del govern i d'una part de la mesa del parlament i afirmava una cosa que és òbvia: que Espanya avui ja no compleix les condicions per a formar part de la UE...


Benvolguts,

Ja sabem des de sempre que la fatxenderia espanyola no té límits. I si es refereix a les seves relacions internacionals encara més. Recordem que quan el règim franquista fou expulsat (o no admès?) a l’ONU l’Estat franquista va fer córrer la frase: Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos DOS! Recordem com Espanya ha estat des del Franco cap aquí (abans no ho sé) fent xantatge als països sudamericans, que Espanya continua tractant-los com a colònies, ajudant-los amb miserables dàdives i a canvi forçant-los de manera violenta quan s’insubordinen no votant a favor d’Espanya en assumptes internacionals, el cas de Fresno per exemple, que varen aconseguir amb mètodes mafiosos, que havent votat molts països sudamericans per l’admissió de Catalunya a la Federació Internacional de Hockei, reculessin miserablement a Fresno amb l’amenaça de retirar-los els ajuts.

Avui en Vicent Partal a la seva Editorial, ens explica la (reveladora) crisi diplomàtica amb Bèlgica, usant 6 preguntes que defineixen el problema i tal com conclou Cridant l'ambaixador belga, Espanya mostra al cap i a la fi la seua feblesa. I mostra que hi ha estats on es comença a qüestionar que Espanya puga ser considerat un país democràtic, per la manera com ha reaccionat a la crisi catalana.”

Vegem l’Editorial:

dissabte, 29 de setembre de 2018

29/09/2018. Salvador Cot. El “fill de puta” ha prescrit... L’Estat espanyol està podrit. I això, amb les clavegueres empudegant l’ambient a cel obert, ni tan sols és notícia. Però, tot i que l’opinió pública n’és perfectament conscient, encara sorprèn el cinisme amb què els circuits de poder de Madrid dicten condemnes i atorguen impunitats. Aquest divendres, per exemple, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha fet públic, amb total desvergonyiment, que no farà res de res contra els jutges que insultaven els independentistes des del xat oficial de la institució. “Està prescrit”, diuen. Jutges, fiscals, policies i guàrdies civils investiguen el que volen i els convé, seguint el criteri del que pressuposen favorable/desfavorable a la unitat d’Espanya. Al mateix xat en què li deien “fill de puta” a Carles Puigdemont (un “fill de puta” oportunament prescrit) un jutge –un de sol– va criticar els apallissaments de l’1 d’octubre i va ser ràpidament expedientat i multat, enmig d’un linxament general del xat contra el “traïdor” que havia gosat discrepar. De la mateixa manera que es persegueixen, obsessivament, els representants electes de l’independentisme i de les entitats socials, lluitadors de barri o cantants insurgents.


Benvolguts,

En l’article Lawfare, que hi ha qui en diu Law warfare, d'aquest Bloc Reflexions, es mostra com l’íntima relació entre el poder judicial (corrupte) i els altres poders de l’Estat, el legislatiu, l’executiu, l’IBEX35 i similars, l’exèrcit i les forces de seguretat, els editors de diaris, (tots corruptes), són els generadors de la podridura de l’Estat, de les clavegueres de l’Estat. El contuberni entre el poder judicial i els altres poders es manifesta claríssimament a Espanya on hi ha una íntima relació entre els uns i els altres.

En aquest apunt d’en Salvador Cot es demostra com L’Estat espanyol està podrit. I això, amb les clavegueres empudegant l’ambient a cel obert, ni tan sols és notícia. Però, tot i que l’opinió pública n’és perfectament conscient, encara sorprèn el cinisme amb què els circuits de poder de Madrid dicten condemnes i atorguen impunitats.  

Vegem l'article: 

29 setembre 2018 2.00 h

El “fill de puta” ha prescrit...

Salvador Cot

Jutges, fiscals, policies i guàrdies civils investiguen el que volen i els convé, segons si és favorable/desfavorable a la unitat d’Espanya

L’Estat espanyol està podrit. I això, amb les clavegueres empudegant l’ambient a cel obert, ni tan sols és notícia. Però, tot i que l’opinió pública n’és perfectament conscient, encara sorprèn el cinisme amb què els circuits de poder de Madrid dicten condemnes i atorguen impunitats.


Un argument semblant al que va fer servir la fiscalia anticorrupció per negar-se a investigar les aventures financeres del rei emèrit, encara que els mitjans n’haguessin publicat dades concretes en boca d’una de les seves nombroses examants. “Tot això va passar abans de l’abdicació, quan Joan Carles de Borbó tenia immunitat total”, han argumentat en aquest cas... I una gran catifa ho tapa tot.


En el fons, tot plegat és tan senzill com que l’Estat espanyol ha posat en marxa, col·lectivament, un “a por ellos” general. La reacció salvatge –i, en certs casos, fins i tot espontània– de qui creu que els seus privilegis estan en joc i que necessita la supervivència de l’actual règim polític per perpetuar-se. O sigui que és un “a por ellos” que té l’origen en un “por lo nuestro”.


Salvador Cot

Joan A. Forès
Reflexions


divendres, 28 de setembre de 2018

27/09/2018. Marta Nebot. Seguridad Social. El incierto futuro de la subida de las pensiones con el IPC del Pacto de Toledo. Por fin todos los grupos parlamentarios, excepto ERC, como ocurrió en 2011, se pusieron de acuerdo en que hay que proteger el poder adquisitivo de los pensionistas y que la manera de hacerlo es ligando su revalorización a la subida del IPC de cada año. La mesa de la comisión de seguimiento y evaluación de los acuerdos del Pacto de Toledo se las prometía felices y confirmaba a Público que a partir del acuerdo creían posible aprobar, en el Pleno del Congreso, las 23 recomendaciones antes de los turrones navideños. Es decir, que el Pacto de Toledo cerrara el acuerdo completo antes de final de año.


Benvolguts,

Estic d’acord amb l’escrit de la Marta Nebot, però hi afegiria una condició: Recordem que fa 10 o 12 anys el Gobierno espanyol va canviar amb el Pacte de Toledo la forma d’establir els augments de les pensions i quan va quedar clar que es faria amb la variació de l’IPC, el mateix Gobierno va recalcular el que en varen dir “la cesta de la compra” per tal que es priméssin uns productes i no uns altres (els Porsches contra els 600, el caviar contra les patates, els àtics contra els soterranis...), i es proposés de tant en tant afegir productes o treure’n, etc. Però això no era el més terrible. El més terrible és que el Gobierno sabia que venia una etapa de “vaques magres” i se sabia que l’IPC s’aniria arrossegant per terra durant anys...

I ara que ho volen tornar a esmenar surten un altre cop amb ”la cesta de la compra”. Miauuuu!

A més a més el càlcul ha de tenir en compte com ha evolucionat l’IPC i com haurien evolucionat les pensions (i els sous) en un cas i en l’altre, o sigui que m`hi jugo un peix que els pobres “españolitos” hi tornaran a perdre.

Quan jo era estudiant, fa 60 anys, explicaven un conte d’una festa major on feien una tómbola i a un estudiant sempre li tocava el regal més senzill i barat, unes pilotes i el xerraire que portava la tómbola sempre deia: “Y al estudiante le han vuelto a tocar las pelotitas!”.

Y “ahí lo dejo” que diu en Boye!

Vegem l’article:

27/09/2018. Editorial. José Antich. No són els independentistes; és la podridura, la que amenaça amb eleccions. Dos ministres estan en aquestes hores amb les maletes a mig fer mentre que Pedro Sánchez gaudeix, potser, de l'únic viatge que podrà fer als Estats Units i a les Nacions Unides com a president. La ministra de Justícia, Dolores Delgado, i el ministre de Ciència, Innovació i Universitats, Pedro Duque. La primera juga a resistir en una posició inaguantable política i èticament des que es va filtrar la seva relació amb el comissari Villarejo i la va negar i els posteriors enregistraments que s'han anat divulgat i que la deixen en molt mal lloc. El cas de Duque és diferent, ja que afecta la compra d'un xalet a Xàbia, Alacant, mitjançant una societat patrimonial. Les declaracions del president quan era candidat obliguen Sánchez a cessar el seu ministre, però és bastant obvi que no pot perdre en tan curt temps quatre membres del seu Gabinet ja que haurà superat tots els rècords Guinness d'un president.


Benvolguts,

Només amb les tres primeres ratlles de l'article ja es pot veure de què va: De corrupció! Però això no és cap novetat, no és cap descobriment. I és que la corrupció, hem explicat manta vegades, és consubstancial amb l'estrat superior de les classes riques de l'España, Una, Grande i Libre.
Aquest crit franquista ho confirma: España, Una, Grande i Libre. Ja sabem que hi ha un extraordinari refrany espanyol que fa: Dime de qué presumes y te diré de qué careces. Doncs exactament això:
  • España carece de ser Una 
  • España carece de ser Grande
  • España carece de ser Libre
  • España no pot presumir de ser Una ni Gran ni LLiure, però en canvi pot presumir de ser corrupta, de ser podrida...
Crec que és d'en Vicent Partal la frase (imitació de la Llei de Murphy): 


I és la corrupció que arrossega la podridura...

Durant el franquisme, en el prefranquisme i en el post franquisme. 

És així, ve de fábrica...

Llegim l’Editorial d’El Nacional:

dijous, 27 de setembre de 2018

20/09/2018. L’Unilateral. Lluís de Yzaguirre. La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme. Benvolguts, L’amic Yzaguirre fa un article molt potent amb el títol: La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme. Ja sabem que Lenin va escriure un cop feta la revolució russa un llibre de títol similar: L'“Esquerranisme”, Malaltia Infantil del Comunisme. Tant l’un com l’altre, coneixedors de la situació real de cada país, consideren que cal inspeccionar-se ells mateixos i la pròpia societat i expressar-ho amb un text adient. Un llibre. Un article. L’article creiem que pretén estimular-nos per tal de produir molt més del que hem produït fins ara en matèria de republicanisme. L’article li han publicat en el portal L’Unilateral, on no publica qui vol i la redacció tria curosament el que publiquen. Per cert que precisament pel que acabem de dir hi ha autors molt rellevants, alguns ja coneguts d’aquest Bloc com Agustí Barrera, Alfons Duran-Pich, Pau Miserachs, Jaume Marfany, Fredi Bentanachs i altres... L’humorista gràfic @CatmanRepublica, també és brillant:

Benvolguts,

L’amic Yzaguirre fa un article molt potent amb el títol: La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme. Ja sabem que Lenin va escriure un cop feta la revolució russa un llibre de títol similar: L'“Esquerranisme”, Malaltia Infantil del Comunisme. Tant l’un com l’altre, coneixedors de la situació real de cada país, consideren que cal inspeccionar-se ells mateixos i la pròpia societat i expressar-ho amb un text adient. Un llibre. Un article.
L’article creiem que pretén estimular-nos per tal de produir molt més del que hem produït fins ara en matèria de republicanisme.
L’article li han publicat en el portal L’Unilateral, on no publica qui vol i la redacció tria curosament el que publiquen.
Per cert que precisament pel que acabem de dir hi ha autors molt rellevants, alguns ja coneguts d’aquest Bloc com Agustí Barrera, Alfons Duran-Pich, Pau Miserachs, Jaume Marfany, Fredi Bentanachs i altres...
L’humorista gràfic @CatmanRepublica, també és brillant:




Vegem l’article de l’Yzaguirre:

La desobediència, malaltia infantil de l’independentisme

Per:

 -
20 de setembre de 2018
Lluís de Yzaguirre
En aquest país (i a cals veïns), els que desobeeixen totes i cadascuna de les lleis es pengen la medalla del respecte a la legalitat i els que ens vam cagar a les calces quan tocava desobeir anem fanfarronejant de desobedients per a facilitar-li les coses a l’enemic.
La gent d’ordre diu que anirà “de la llei a la llei”, fórmula que té el toc d’hipocresia que li escau. I la gent de desordre, els de capgirar-ho tot, parlen sense embuts de desobeir les lleis espanyoles (i alguns fins i tot ho fan de manera simbòlica).
L’Europa dels mercaders en pren nota. I diu que sí, que fem bé de demanar democràcia, però que no podem seguir saltant-nos les lleis, que és el relat fals que ven la dictadura borbònica i que a ells els interessa comprar. El compren amb la consciència tranquil·la, perquè nosaltres mateixos contribuïm a l’engany amb la nostra incontinència verbal: quan has de marxar de casa del maltractador, no ho avises mesos abans. Fas les maletes d’amagat i, al darrer moment, te’n vas. Sense haver-te’n vantat abans.
El règim franquista pensava, fa uns anys, que ens aturaria amb l’argument de la democràcia: «d’acord, votem; com que som molts més, mai no sereu independents». Fins que algú els ha fet entendre que a Escòcia no van votar tots els britànics ni el Brexit el vam votar tots els suposats ciutadans europeus.
Llavors els feixistes van subvertir el principi de legalitat, que ha d’emanar de la democràcia, i van empescar-se allò que no hi ha democràcia si no és dins la llei. I li diuen al món que nosaltres ens hem saltat la llei —que és justament el que no han deixat de fer ells en tot el que ateny Catalunya.
L’independentisme ha d’explicar als nostres potencials aliats que sota la dictadura borbònica no hi ha estat de dret: no hi ha separació de poders, els catalans no som iguals davant la llei, el cap de l’estat no és escollit per la sobirania popular, hi ha «dret penal de l’enemic» que veu violència en el pacifisme i no veu les agressions feixistes, no hi ha llibertat de premsa sinó mitjans d’intoxicació del règim, complementats amb la censura i persecució político-policial a les xarxes socials, hi ha policia política que fabrica inculpacions i proves falses i, evidentment, cal insistir en l’existència de presos polítics i exiliats.
O sigui que això va de democràcia. De la que manca en un estat on el Tribunal Constitucional té capacitat legislativa des del 2010 i executiva des del 2015, a la manera del Consell de Guardians de la Revolució Islàmica a l’Iran.
Però no n’hi ha prou. Tot allò que arribarà als tribunals europeus d’ací a vuit o deu anys, ho hem de fer conèixer ja avui als països que senten simpatia per la nostra causa (tant si la veuen com una causa d’alliberament nacional com si hi veuen un contenciós pels drets individuals): hem de preparar un memorial de greuges que inventariï els centenars d’il·legalitats que s’han comès contra la causa catalana, violacions de les lleis de la pròpia dictadura per part dels successius governs espanyols, per part de la judicatura (mai gosaria dir-ne justícia) i per quasi tot l’arc parlamentari.
La desobediència més clamorosa en aquest contenciós és la de l’article 96 de la Constitució borbònica, que govern i parlament espanyols han conculcat cada vegada que ens han negat el dret d’autodeterminació. Aquesta desobediència és especialment transcendent, perquè la ratificació espanyola del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics és anterior al referèndum constitucional del 1978 i en va ser un condicionant clar: si ara el parlament espanyol decidís suspendre o anul·lar aquella ratificació, el referèndum del 78 s’hauria de repetir perquè haurien canviat radicalment les regles del joc.
Però el món també ha de saber que el 2010, quan el Tribunal Constitucional es va carregar l’Estatut i la Constitució, ho va fer amb membres anticonstitucionals i amb una composició manipulada per la via d’aplicar parcialment els criteris de recusació dels seus membres. I que es va saltar el procediment de modificació estatutària previst a la constitució.
I també ha de saber que el filibusterisme dels partits feixistes espanyols al nostre Parlament va ser possible amb la col·laboració de tots els estaments de l’Estat.
I totes les prevaricacions de la Guàrdia Civil (sic) el 20 de setembre i la prevaricació dels fiscals de no investigar-les: des de les detencions sense autoritat fins als escorcolls sense ordre judicial.
I la prevaricació de no denunciar els fets que, suposadament, en són mereixedors quan es produeixen sinó sols quan està de guàrdia el jutjat número 13, com va passar al llarg de setembre i octubre del 2017.
I la invenció del 155, especialment l’eliminació fraudulenta de la immunitat parlamentària per la via d’eliminar l’autonomia; aquesta il·legalitat és tan greu que el Tribunal Constitucional encara no ha sabut crear una ficció per a encabir-ho en la Constitució neofranquista, deu mesos després.
I els obstacles al restabliment del president Puigdemont, amb l’episodi surrealista del Govern en ple pressionant tots els membres del Tribunal Constitucional, en contra del criteri del Consejo de Estado i dels lletrats del Constitucional.
I que tota la trama judicial se sustenta en la intervenció de persones que, presumptament, han comès un rosari de delictes per a assegurar que la tramitació als tribunals de la repressió de l’independentisme recaigui en persones de provada lleialtat franquista. I, sense presumpció, descaradament, com l’elecció d’un president per al TSJC saltant-se l’escalafó o la destitució d’un fiscal que no veia punible el 9N.
En resum, hem de deixar de parlar de la desobediència que fins ara no ens hem atrevit a exercir i hem d’explicar-li al món la desobediència dels sequaços de Felipe VI, posant èmfasi en una desobediència en particular, la de l’article 96 de la CE del 78: el dia que els feixistes es rendeixin i respectin aquest article, hauran d’acatar el resultat del referèndum del primer d’octubre i asseure’s a negociar el repartiment d’actius i passius.

Com no va dir aquell criminal, «que obedezcan ellos».
Lluís de Yzaguirre




diumenge, 23 de setembre de 2018

22/09/2018. Editorial. José Antich. L'indult ni és justícia ni és el camí. Diguem-ho ras i curt: l'indult ni és justícia ni és una opció. És a dir, que els presos polítics catalans són els presoners d'una gran farsa muntada per l'Estat espanyol, seran condemnats en un judici del qual ja s'entreveu el veredicte malgrat que no es compleixen les normes més elementals perquè sigui equiparable amb el que hagués passat en qualsevol altre país europeu i, una vegada el Tribunal Suprem s'hagi pronunciat, el que han de fer és demanar l'indult al govern espanyol? L'únic escenari contemplable hauria de ser la posada en llibertat, la reformulació dels càrrecs per part de la fiscalia i l'abandonament de les acusacions de rebel·lió i sedició. També la retirada de l'acusació de malversació si no es pot provar, cosa que ara com ara és així. I que es jutgi tan sols la desobediència, l'únic càrrec que pot tenir potser una base sòlida. Mentre l'arquitectura institucional espanyola no entengui això, no pot plantejar nyaps com el de l'indult, que no és cap altra cosa que acceptar, d'entrada, que el judici tindrà unes penes que no seran justes


Benvolguts,

En José Antich explica clarament amb quatre frases molt ben posades el que presenta en el títol, que L'indult ni és justícia ni és el camí. I afegeix que L'Espanya política, judicial i mediàtica vol unes condemnes altes i exemplaritzants creient que això servirà de vacuna per a moviments futurs de l'independentisme. I acaba dient que Mentre l'arquitectura institucional espanyola no entengui això, no pot plantejar nyaps com el de l'indult, que no és cap altra cosa que acceptar, d'entrada, que el judici tindrà unes penes que no seran justes.


Vegem l’Editorial:

21/09/2018. L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si amb el 20-S han mentit, preparem-nos per a l’1-O.'"Si han dit tot això del 20-S, ja es poden imaginar el que ens haurem de sentir dir l’1 d’octubre. Hauran de fer molt de soroll per tapar tanta violència d’estat". De vegades, en actes amb públic, els assistents ens pregunten als periodistes com és que els mitjans espanyols no expliquen que no hi ha hagut violència i com és que, tenint en compte que molts espanyols tenen família a Catalunya, no fan la senzilla comprovació de saber si el que els expliquen és veritat. Sobre els mitjans espanyols, consideren que Espanya està sota un atac i tanquen files amb la unitat, perquè quan un país està en guerra, és difícil criticar el govern. Tant és així que alguns es brinden a filtrar les mentides del govern o publicar-ne la propaganda. Això és un peix que es mossega la cua: les televisions criminalitzen l’independentisme, els balcons s’omplen de banderes i els mitjans multipliquen la dosi perquè han trobat una connexió emocional amb els lectors o espectadors i no es volen quedar despenjats. L’anticatalanisme ven.


Benvolguts,

Vegem un cas d’exàmen: Estem de vacances a Formentera i hem conversat sovint amb una assistent d’uns 20 anys i escaig, de Jaén, que col·labora amb l’empresa que lloga els apartaments. És a Formentera, com altres de la seva família (i molts “jaeneros”) que hi tenen establiments de restauració. En el seu poble no ha rebut cap informació a través de diaris, televisió o internet de com la policia i la guàrdia civil va apallissar els catalans (l’A por ellos) que volien votar en el referèndum de l’1-O de 2017. Va venir per primer cop a Formentera quan tenia uns 20 anys. No sap que hi hagi cap problema polític a Catalunya. Aquí se n’ha adonat que la gent parla català i ha arribat a comprendre que a la part centre-nord d’aquests territoris de l’Espanya mediterrània es parli català. Al seu poble ningú li va explicar, començant pels mestres, que a la costa mediterrània es parlés una llengua diferent del castellà. Ella ja entén el català encara que li fa vergonya de parlar-lo.
En Bassas explica que:


I continua:

Sobre els mitjans espanyols, consideren que Espanya està sota un atac i tanquen files amb la unitat, perquè quan un país està en guerra, és difícil criticar el govern. Tant és així que alguns es brinden a filtrar les mentides del govern o publicar-ne la  propaganda. Això és un peix que es mossega la cua: les televisions criminalitzen l’independentisme (¿s’enrecorden d’aquell titular que deia que els manifestants de Brussel·les passejaven el seu odi a Espanya?), els balcons s’omplen de banderes i els mitjans multipliquen la dosi perquè han trobat una connexió emocional amb els lectors o espectadors i no es volen quedar despenjats.
L’anticatalanisme ven.

Amb aquestes premisses, 'Si amb el 20-S han mentit, preparem-nos per a l’1-O.

Vegem l’article:

L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Si amb el 20-S han mentit, preparem-nos per a l’1-O'

"Si han dit tot això del 20-S, ja es poden imaginar el que ens haurem de sentir dir l’1 d’octubre. Hauran de fer molt de soroll per tapar tanta violència d’estat"



ANTONI BASSAS
BONDIA



Ahir, 20-S, semblava el dia de la mentida. Parlaven de la concentració davant Economia de fa un any i deia Casado: “violent setge”. Deia Zoido: “actituds violentes”. Deia Rivera: “van assetjar servidors públics, van destruir cotxes”. Va dir Aznar aquesta setmana: “violència”. Menteixen, ho saben i els és igual, perquè es tracta de tranquil·litzar la societat espanyola que l’escarment a Catalunya està plenament justificat. Fa mal sentir-ho. Com vam descobrir l’1 d’Octubre, fan més mal les mentides que els cops.

De vegades, en actes amb públic, els assistents ens pregunten als periodistes com és que els mitjans espanyols no expliquen que no hi ha hagut violència i com és que, tenint en compte que molts espanyols tenen família a Catalunya, no fan la senzilla comprovació de saber si el que els expliquen és veritat.

Sobre els mitjans espanyols, consideren que Espanya està sota un atac i tanquen files amb la unitat, perquè quan un país està en guerra, és difícil criticar el govern. Tant és així que alguns es brinden a filtrar les mentides del govern o publicar-ne la  propaganda. Això és un peix que es mossega la cua: les televisions criminalitzen l’independentisme (¿s’enrecorden d’aquell titular que deia que els manifestants de Brussel·les passejaven el seu odi a Espanya?), els balcons s’omplen de banderes i els mitjans multipliquen la dosi perquè han trobat una connexió emocional amb els lectors o espectadors i no es volen quedar despenjats. L’anticatalanisme ven.

"La reacció irada davant una proposta democràtica és capaç de treure el pitjor de l’estat espanyol, sobretot perquè sap que a les urnes la independència podria guanyar"

I pel que fa a la gent, els hi posen difícil amb tanta mentida i distorsió de la realitat, és cert, però lamento concloure que hi ha un moment en què ja no és que no hi vegin o no hi sentin, sinó que, tractant-se Catalunya, hi ha un moment en què ja no volen veure ni sentir. La reacció irada davant una proposta democràtica és capaç de treure el pitjor de l’estat espanyol, sobretot perquè sap que a les urnes la independència podria guanyar.

Ahir González i Aznar van participar en un acte sobre els 40 anys de la Constitució i van dir que reconeixement de la diversitat sí, a canvi de lleialtat.

Si entenem per lleialtat no qüestionar l’ordre constitucional, el catalanisme va actuar sempre lleialment. Sense violència, com per desgràcia va tenir el País Basc

La sentència de l’Estatut, en canvi, va ser una gran deslleialtat del PP.

Quan hi va haver els atemptats jihadistes fa un any a Barcelona i Cambrils, tothom va admetre que la resposta dels Mossos havia sigut molt eficaç. ¿No hauria sigut lògic que Rajoy hagués presumit de Mossos? De dir: “¿Veuen com tenim un estat autonòmic que funciona, fins al punt que la policia catalana s’ha encarregat eficaçment de la resposta?” ¿No creuen que el que hauria sigut intel·ligent és una condecoració de l’Estat als Mossos que van participar en l’operació? ¿En comptes d’això què tenim? Trapero processat i els Mossos assenyalats.
Si han dit tot això del 20-S, ja es poden imaginar el que ens haurem de sentir dir l’1 d’octubre

Hauran de fer molt de soroll per tapar tanta violència d’estat.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.


Antoni Bassas

Joan A. Forès
Reflexions











Per saber-ne més

21/09/2018. El Mon. Nerea Rodríguez. De dins del ‘Piolín’ també en van sortir jutges. "Si és contra Catalunya, l'Estat sempre actua. Així ho demostra la defensa dels jutges, que s'ha convertit en una veritable qüestió d'Estat". ‘L’A por ellos’ judicial que ha destapat aquest diari ha sacsejat l’opinió pública, però també ha provocat que associacions de jutges i polítics de tots els colors s'hagin posicionat. I, curiosament, pràcticament totes les veus que arriben des de Madrid expressen el seu suport als jutges basant-se en dos arguments: el caràcter privat del xat i el fet que només són una quinzena de jutges els qui fan aquests comentaris. Però no ens enganyem: els missatges els rebien més de 5.000 magistrats de tot l’Estat, molts s’hi adherien i, a més, cap d’ells ho havia denunciat, ni tan sols contradeien els seus col·legues de professió. Absoluta impunitat. Així, la defensa dels jutges -un col·lectiu majoritàriament conservador i, pel que hem vist, proper al ‘hooliganisme’- s'ha convertit en una qüestió d’Estat. D’un Estat que s’entesta en mantenir dempeus el règim podrit del 78. De debò no hi ha ningú en aquell Estat que es pregunti "quo vadis, Espanya?"

Benvolguts,

La Nerea Rodríguez, una altra veu, aquesta del mateix diari (junt amb eldiario.es) que va destapar l’assumpte dels xats dels jutges, ens en fa les seves consideracions. Si es comença per la frase inicial de l’article, trobem respostes en el parell d’articles que ja hem publicat, “Pere Martí. El preocupant silenci de 4.985 jutges espanyols.i “Jordi Creus. La unitat d’Espanya i el dret”. I l’article de la Nerea complementa les magnífiques raons dels altres articles per demostrar com són de miserables els jutges espanyols.

Vegem l’article i sobretot visitem els enllaços:

dissabte, 22 de setembre de 2018

20/09/2018. Jordi Creus. La unitat d’Espanya i el dret. «Parlen de tu, de mi i dels nostres veïns. Dels més de dos milions de persones que vam votar l'1 d'octubre i del milió que es va manifestar pacíficament l'11-S». L'Estat en el correu electrònic corporatiu de la judicatura amb un llenguatge tavernari i groller, algunes d'aquestes senyories es permetien insultar determinats polítics catalans i titllar (una altra vegada!) de nazis els independentistes. Bé, no només de nazis, també de criminals, colpistes, traïdors, fills de puta o violadors (!). Podrien ser perfectament militants de Vox o de la Falange. O hooligans radicals i violents d'un equip de futbol. El problema és que aquestes persones són jutges en exercici, això sí, amb tots els tics de l'espanyolisme més ultra. Tots els tòpics són dins dels seus comentaris: des de l'escola catalana i l'adoctrinament fins als nostres mitjans de comunicació públics com a màquines de rentar els cervells dels ciutadans. Dels més de dos milions de persones que vam votar l'1 d'octubre i del milió que es va manifestar pacíficament, com sempre, el darrer 11 de setembre. Com deia Lesmes, la unitat d'Espanya per sobre del dret. Per sobre de la justícia.

Benvolguts,

Els juristes que administren el poder judicial espanyol semblen embogits. Com ja sabeu la darrera barbaritat que han perpetrat ha estat donar a conèixer els xats corporatius dels seus 5.000 associats, tal com ho hem explicat en detall en l’apunt El preocupant silenci de 4.985 jutges espanyols d’en Pere Martí. En aquest nou apunt d’en Jordi Creus sobre el tema, hi trobem informació complementària començant també per l’A por ellos judicial, i seguint per algunes de les frases sobre els catalans i l’independentisme català, que amb un llenguatge tavernari i groller, algunes d'aquestes senyories es permetien insultar determinats polítics catalans i titllar (una altra vegada!) de nazis els independentistes. Bé, no només de nazis, també de criminals, colpistes, traïdors, fills de puta o violadors (!).
Vegem-ne el resultat, comentat per en Jordi Creus:

OPINIÓ
La unitat d’Espanya i el dret
«Parlen de tu, de mi i dels nostres veïns. Dels més de dos milions de persones que vam votar l'1 d'octubre i del milió que es va manifestar pacíficament l'11-S»


20 de setembre de 2018 a les 21:00 |

Va ser fa poc més d'un any. Concretament a Madrid, el 5 de setembre passat, durant l'acte d'obertura de l'any judicial. Aquell dia, Carlos Lesmes, president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, davant del rei Felip VI, va fer el primer "¡A por ellos!" amb una defensa aferrissada de la unitat d'Espanya.

Tan aferrissada, que fins i tot va dir que "la unitat d'Espanya és la base irreductible de tot el dret de l'Estat". I afegia "quan l'article segon fixa el fonament constitucional en la indissoluble unitat de la nació espanyola, no ho fa com un frontispici programàtic, sinó com a base última, nuclear i irreductible de tot el dret de l'Estat".

La unitat d'Espanya com a base irrenunciable de tot l'estat de dret. Per tant, l'estat de dret està supeditat a la unitat d'Espanya. I si la unitat d'Espanya està en perill, llavors desapareix l'estat de dret. Prou que ho hem comprovat!

Pocs dies després d'aquestes paraules (ho recorden?) la policia entrava en impremtes d'arreu del país a la recerca de les paperetes del referèndum de l'1 d'octubre, es prohibien diversos actes polítics, es requisaven cartells, la guàrdia civil arribava fins al cor de diverses redaccions de mitjans de comunicació i s'identificaven periodistes, es clausuraven un bon grapat de pàgines web, s'intentava atemorir a base de citacions la immensa majoria dels alcaldes d'aquest país... I encara –i això només era el començament–, tal dia com ahir, la guàrdia civil entrava al Departament d'Economia i detenia un bon nombre dels seus alts càrrecs.

Just un any després d'aquests fets ens arribava la notícia dels comentaris de jutges de tot l'Estat en el correu electrònic corporatiu de la judicatura. Amb un llenguatge tavernari i groller, algunes d'aquestes senyories es permetien insultar determinats polítics catalans i titllar (una altra vegada!) de nazis els independentistes. Bé, no només de nazis, també de criminals, colpistes, traïdors, fills de puta o violadors (!).

Podrien ser perfectament militants de Vox o de la Falange. O hooligans radicals i violents d'un equip de futbol. Manolo el del Bombo però amb versió barra brava. El problema és que aquestes persones són jutges en exercici, això sí, amb tots els tics de l'espanyolisme més ultra. Tots els tòpics són dins dels seus comentaris: des de l'escola catalana i l'adoctrinament fins als nostres mitjans de comunicació públics com a màquines de rentar els cervells dels ciutadans.

Parlen del "virus de l'odi inoculat a la societat" com si parlessin d'assassins en potència. Parlen de tu, de mi i dels nostres veïns. Dels més de dos milions de persones que vam votar l'1 d'octubre i del milió que es va manifestar pacíficament, com sempre, el darrer 11 de setembre. Com deia Lesmes, la unitat d'Espanya per sobre del dret. Per sobre de la justícia. Fins i tot per sobre del bon gust.

Jordi Creus

Joan A. Forès
Reflexions

Jordi Creus
Jordi Creus (Tremp, Pallars Jussà, 1964) és historiador. Actualment és l'editor de la revista Sàpiens. Enamorat dels Pirineus, ha escrit llibres de diversa temàtica: des de novel·les negres rurals fins a memòries de les lluitadores antifranquistes.




21/09/2018. Pere Martí. El preocupant silenci de 4.985 jutges espanyols. La publicació dels correus electrònics d'un xat corporatiu de la magistratura ha estat un viatge sense anestèsia a les entranyes de la justícia espanyola. Judicialització. Com que el govern de Mariano Rajoy va decidir de ‘externalitzar’ la gestió del procés català i deixar-lo en mans dels jutges, ara és el poder judicial que té tot el poder de decisió sobre el futur dels dirigents independentistes empresonats i exiliats. El govern del PP va decidir de no abordar políticament el problema i judicialitzar-lo, entre altres coses, perquè mantenia una relació estreta i una clara sintonia ideològica amb el poder judicial. Són gent de confiança. El setembre del 2017, en l’acte d’inauguració del curs judicial, Carlos Lesmes, president del CGPJ va assegurar davant Felip VI, que ‘la indissoluble unitat de la nació espanyola’ esdevenia ‘un mandat jurídic directe’ que corresponia ‘garantir al poder judicial’ de manera ‘inexcusable’. I el que diuen els jutges en els seus xats delirants és la versió políticament incorrecta del que va dir Carlos Lesmes o de les interlocutòries del jutge Llarena.


Benvolguts,

Hem parlat en moltes ocasions del ”Lawfare” o sigui de la guerra judicial, el contuberni entre el poder judicial i el poder executiu. I com que ja és sabut que la corrupció estatal espanyola, ve de la corrupció franquista que existeix des de fa centenars d’anys, podem afegir a la guerra judicial les guerres dels altres poders, el legislatiu, el militar, l’econòmic, etc. Els partits d’ultradreta com els VoxPPSOECs, ja estan escampant que veuen la “guerra civil” a la cantonada...

Per tant el problema (el nostre problema) no és només un poder estatal, sinó tots!

Auxiliiiii

Vegeu, gaudiu i reflexioneu sobre les reflexions d’en Pere Martí:

divendres, 21 de setembre de 2018

21/09/2018. Bernat Deltell. Cop d’Estat? Felipe VI no ha tingut en compte aquella gran frase de Michael Corleone dita a la tercera part de la trilogia de El Padrino: “Nunca odies a tus enemigos. Afecta a tu juicio”. Ara ja toca parlar del paper que ha jugat Felipe VI en la crisi i el conflicte entre Catalunya i Espanya, un paper que cada vegada sembla que ha estat molt més actiu i rellevant del que alguns podien pensar. Lola Garcia exposa, en una entrevista al diari Nació Digital, que Mariano Rajoy no era partidari que Felipe VI fes un discurs el 3 d’octubre en contra dels plans independentistes del president Carles Puigdemont, però que hi va accedir davant la insistència del mateix monarca. És ell qui, segons la periodista Garcia, va fer el dur i irresponsable discurs contra Catalunya allunyant-se del paper d’àrbitre que s’espera d’un cap d’estat. És ell també qui té la Guàrdia Civil i la judicatura al seu costat. En definitiva, Felipe VI ha pogut fer el que ha volgut perquè ell és l’estat!


Benvolguts,

Avui es presenta en societat un llibre de la periodista i directora adjunta de La Vanguardia Lola Garcia de títol El naufragio. Aquesta presentació ha facilitat que el periodista Bernat Deltell publiqués al seu Bloc l’apunt Cop d’Estat, que oferim avui.

L’article gira al voltant de l’autoria de rei de les Espanyes Felip VI del discurs de Declaració de guerra als catalans que va pronunciar el 3-O, del 2017, tres dies després de la sensacional victòria del poble català de l’1-O.  Victòria contra el franquisme, la judicatura, l'exèrcit, i el Gobierno, realitzant el Referèndum que s'havia declarat (il·legalment) il·legal. Victòria  de més de 3.000.000 de catalans contra els18.000 efectius de l’exèrcit espanyol (Policia armada i Guardia Civil) que havia pretès espantar els catalans infructuosament i per tant fer-los por per tal que no anessin a votar...

Vegem l’apunt d’en Bernat Deltell:

dijous, 20 de setembre de 2018

18/09/2018. Editorial. Vicent Partal. Què esperem? «I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer». Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar. El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot.

Benvolguts,

En aquesta etapa de la nostra lluita per la independència i la república, hem comès molts errors, segurament el més important ha estat la terrible manca d’unitat entre els nostres partits independentistes. Tanmateix, ens n’estem sortint. El que és curiós és que no ens n’adonem prou de que estem guanyant- En l’Editorial d’en Vicent Partal d’avui ens torna a donar una lliçó de confiança en nosaltres mateixos. Per exemple quan explica que el poble sap el que vol i ara només queda que els partits, indispensables per la independència, apartin dels seus ulls la visió temptadora de les poltrones i prioritzin  la consecució de l’alliberament.

Hi ha un 80% del poble de Catalunya que vol decidir el seu futur. Què fem de mal fet per no tirar endavant?

Hi ha una altra circumstància que ens està ajudant moltíssim que és l’aprofitament de les males praxis i les males llets dels qui manen a Espanya, (l’estament judicial, l’IBEX i el PPSOEC’s), amb el paperot que juguen de cara al mon i que gràcies a una altra circumstància guanyadora com el treball molt intel·ligent dels nostres polítics exiliats estem aconseguint que els deliris imperialistes espanyols es vagin manifestant als ulls del mon. En Partal ho sap veure i ens ho sap explicar.
Heu de llegir alguns dels articles del Bloc com els que fan referència a la podrida guerra judicial (lawfare), els que expliquen les manipulacions de l’Exèrcit espanyol, les trampes de la Transacció (que no transició) del 78, les manipulacions dels polítics que varen aconseguir, per exemple, que no es fes durant la Transacció un referèndum sobre Monarquia o República, les trampes relacionades amb l’IBEX35 i els compi-ioguys, les trampes de la Constitució (amb soroll de sabres), com les regles per la composició del congrés, els recursos amagats per treure’s els 155 de la màniga, les impossibilitats “legals” de la independència, etc.

És també molt important que llegiu l’entrevista de Josep Casulleras a Aamer Anwar (1967), advocat escocès de nissaga pakistanesa i Rector de la Universitat de Glasgow. És un conegut defensor de l'esquerra política i per la seva defensa dels drets humans, i és l’advocat de Clara Ponsetí, que acaba amb la proposició/exigència de:


Vegem l’Editorial d’en Partal:

Vicent Partal

Què esperem?

«I ara digueu: de què teniu por, doncs? Perquè, sembla, sincerament que als despatxos hi ha por, una por que no és al carrer»




Jo no m’ho explique. He procurat d’entendre-ho aquests mesos, però a hores d’ara ja em resulta impossible del tot, després d’haver vist Barcelona omplir-se per la Diada. Em fereix recordar on érem el 20 de setembre de fa un any i on sembla que una gran part dels polítics independentistes ens vulguen dur avui. Recorde aquella rosa de foc, aquella Barcelona insurrecta que prometia la llibertat davant i contra els vaixells de policies, d’aquells policies arribats –com tantes vegades en el curs de la història– amb afany de rebentar-nos, d’obrir la ciutat en canal. Però també recorde, perfectament, que no van poder fer-ho. Que els vàrem derrotar.

Constate, per això, que algú ens vol imposar un relat molt interessat, molt oportunista, sobre els fets d’octubre. Volgudament derrotista. I això malgrat que les batalles, escolteu-me, les batalles les vàrem guanyar totes, tantes com en vàrem jugar. De la primera a la darrera. I la que vàrem perdre, la més important de totes, la vàrem perdre per incompareixença. No pas perquè ens derrotassen ells. La repressió posterior ha estat duríssima i cruel. Això és veritat. I és veritat que la pitjor part, de llarg, se l’enduen els polítics de Junts per Catalunya i ERC. Però no podem eludir ni menystenir que encara ha estat més dura la resistència. I molt més fèrtil. I tanmateix sembla com si avui, un dia abans de començar a recordar els fets de l’octubre, una part substancial dels polítics, molts d’ells amb responsabilitats parlamentàries i de govern, tinguen por de fer memòria d’allò que ells i nosaltres, junts, vàrem fer aquell octubre fantàstic, d’allò que vàrem ser capaços de crear. Obsedits a dir-nos avui coses que no ens deien aleshores, com ara que no som prou.

Final del formulari
Però, i tant si vàrem ser prou per a aturar la violència salvatge i abjecta que varen descarregar sobre les nostres urnes. O no ho recordem ja, això? I tant si vàrem ser prou, polítics de partit sobretot, per a fer-les córrer d’amagat, poble a poble i vila a vila, barri a barri i ciutat a ciutat. Es va crear un perfecte i magnífic exèrcit d’ombres que va esquivar el totpoderós CNI. I qui va guanyar aleshores? Vàrem votar o no vàrem votar el primer d’octubre? Vàrem votar i vàrem aturar la repressió en sec. Una trucada telefònica el primer d’octubre a migdia va forçar Espanya a aturar la violència de colp. Europa no en podia acceptar més. Però en som conscients o no que Europa no es va moure fins que no va veure per totes les pantalles de totes les televisions com centenars de milers de catalans ocupàvem els carrers i ens enfrontàvem a la policia en defensa de la democràcia? Aquella trucada no va nàixer del no-res, no sé si en som conscients, d’això. La batalla, la vàrem guanyar amb els nostres cossos, amb les nostres ferides, amb la nostra dignitat.
I després ens van ficar gent a la presó, sí. I la hi tenim nosaltres, a la presó. Tancats, a més, amb les claus que té el nostre govern i que no vol fer servir per a treure’ls-en. Van ficar-hi els dos Jordis sense que ningú pensàs que això fos ni possible. I després mig consell executiu. I ells van posar sobre la taula el 155, un colp d’estat sencer i planificat. Però el vàrem derrotar. Una altra volta. Al final no els ha servit de res, llevat de destorbar la marxa del país, fer mal a les conselleries i mostrar-nos el rostre veritable de cada servidor públic, el dels valents i compromesos i els dels simples administratius. I el 21-D a Madrid no s’ho podien creure, què passava. Els vàrem tornar a derrotar amb l’impuls de la gent que va travessar Europa, per anar a Brussel·les a explicar al món que hi havia un govern legítim. I vàrem guanyar unes eleccions il·legítimes, tramposes, que no tenien cap garantia democràtica i a les quals vàrem acudir amb una confiança que avui no veig en molts dels qui aleshores ens van cridar.

I per això, perquè els vàrem guanyar, ells, desesperats, van recórrer al manual colpista sud-americà, i van intentar que escamots nocturns ens fessen por. Però no. Això, el país també ho ha superat a còpia de Tortoses i d’Alelles, d’una manera tan planera que desperta admiració. I el país ha tornat a fer seu el carrer. Qui tindria la capacitat de discutir-nos avui, amb una sola dada empírica a la mà, on és la majoria social catalana? Quantes Diagonals són capaços d’omplir ells? On són si es trauen les caputxes i les disfresses? Les comparacions no se sostenen.

I ara digueu: de què s’ha de tenir por, doncs? Perquè sembla, sincerament, que en alguns despatxos hi haja por, una por que no és al carrer. O sembla que hi ha polítics que tenen molta menys confiança en el país que no la que té la gent. No es tracta de caure en l’apartidisme, el sempre perillós, però la pregunta és de què podem tenir por nosaltres ara, si vàrem resistir les seues provocacions del 20 de setembre, aquelles armes deixades expressament dins un vehicle de la Guàrdia Civil i l’assalt criminal a la seu de la CUP. Si vàrem tenir urnes i vàrem votar més de dos milions de persones, en un ambient de tensió que en qualsevol altre país hauria motivat desercions a les cues dels col·legis i que ací va originar cues i escenes que avui encara ens esborronen i ens humitegen els ulls. Si vàrem proclamar la independència. Sí. El 27 d’octubre. Malament i a deshora, però ho vàrem fer. I de què poden tenir por ara si això ho vàrem fer amb ells, amb els nostres polítics, agafats de la mà, plenament d’acord? Encapçalats per ells. Tot ho va fer la gent, sí, però tot ho va fer també una generació de polítics disposats a jugar-s’ho tot. I que per això mateix ara no poden mirar enrere i proposar-nos que no siguem allò que ja vàrem ser fa un any. Hi ha responsabilitats d’aquells dies que ells tampoc no se les poden espolsar de qualsevol manera.
Sobretot en veient que l’estat espanyol, en tot aquest any, no ha derrotat els catalans ni una sola vegada. L’estat no ens ha derrotat ni una sola vegada en els dotze mesos que han passat d’ençà d’aquell dia inacabable a la cruïlla de la Gran Via  i la rambla de Catalunya. I, en tot cas, si avui no som on hauríem de ser és per culpa nostra i prou. Perquè el govern no va ni fer baixar la bandera a Palau quan el parlament ja havia proclamat la independència, sí. Però també perquè el 30 de gener es va aturar la investidura del president que el país havia triat i ratificat, renovant-li la confiança. I perquè aquest president triat va cedir a les pressions i va acabar acceptant de no ser-ho. Perquè entre tots van acceptar que fos tancat en la presó un altre president, hores abans d’esdevenir-ho i enmig d’una sessió d’investidura.

Ni Turquia no s’atreviria a fer això. I perquè no tenim un govern. Sembla que en tenim tres, pel cap baix. I perquè fan la sensació de no saber què volen fer ni en quina direcció van.

Totes aquestes derrotes ens les hauríem pogudes estalviar. Perfectament. Només calia actuar amb la decisió amb què exiliats i advocats ens ha fet guanyar a Alemanya, a Escòcia, a Bèlgica o a Suïssa, amb la tenacitat amb què la gent persisteix en el suport dels presos. Però són derrotes parlamentàries, al capdavall, que no canvien allò que és essencial. Ni una sola vegada l’estat espanyol no ha estat capaç de derrotar-nos en aquests dotze mesos i, en canvi, la Generalitat i sobretot la gent ha demostrat quan ha calgut que és capaç de derrotar-lo a ell.

El 17 d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de Barcelona i Cambrils, la policia de la Generalitat va activar un pla que li va donar, per primera volta, el control total i absolut del territori. Allò de què havíem parlat tant, allò que tantes vegades ens demanem si seria possible, ja va ser fet. Aquells dies Espanya no va existir i es va demostrar que era possible d’exercir el poder, cosa que segurament va alterar tots els plans del govern espanyol, alarmat. I el 3 d’octubre la gent va demostrar que podia apropiar-se també el poder, des del carrer, i començar una nova era, canviar les seues vides en tot i per a tot. Han passat dotze mesos d’aleshores ençà. Espanya ja ho ha intentat tot i de totes les maneres, però solament ha guanyat les partides que li hem regalat, que li ha regalat la nostra classe política. Ni una més. Ni ací ni a Europa.

I aleshores la pregunta, tan simple de fer i tan complicada de respondre, és:

i avui, quan falta tan sols un dia per a commemorar els fets del 20 de setembre, què esperem?

Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions