|
Ahir es va saber que Espanya n'ha
travessada una amb Bèlgica. El ministeri d'Afers Estrangers espanyol va
convocar l'ambaixador belga, Marc Calcoen, per expressar-li el malestar
arran de la carta que el president del parlament flamenc, Jan Peumans,
havia enviat a la presidenta del parlament català, Carme Forcadell. Peumans lamentava l'empresonament del govern i d'una
part de la mesa del parlament i afirmava una cosa que és òbvia:
Situem la
reacció espanyola en el context per donar al fet el valor que té.
Primera pregunta: és estrany convocar un ambaixador? No ho és, però tampoc no és
habitual. Perquè convocar un ambaixador vol dir que es fa públic el
malestar amb aquell país per alguna cosa. La majoria de malentesos i
malestars es resolen privadament, sense recórrer al formalisme de cridar un
ambaixador. Amb una conversa discreta n'hi ha prou i li pots dir la mateixa
cosa que li diràs si el convoques formalment. La diferència és la
discreció. Si no es convoca, no se'n sol assabentar ningú. Però si es convoca
oficialment un ambaixador es fa amb la voluntat que siga públic que hi ha
un conflicte. Per tant es fa créixer la tensió entre tots dos estats.
Segona pregunta: Espanya convoca sovint els ambaixadors? Aquesta dada és interessant
per a entendre quina importància dóna Espanya a la crisi amb Bèlgica. I la
resposta és que hi dóna molta importància. Segons les dades de la web del
Ministeri d'Afers Estrangers espanyol, enguany només hi ha hagut aquesta
convocatòria. El 2017 n'hi va haver dues: una a l'ambaixador de Veneçuela
per unes declaracions del president d'aquell país a favor de la
independència de Catalunya (una altra volta Catalunya) i una altra al de
Corea del Nord per les proves nuclears. Tanmateix, cal tenir en compte que
aquesta convocatòria la van fer d'acord tots els països membres de l'OTAN i
per tant no era una decisió espanyola. El 2016 l'ambaixador de Veneçuela
fou convocat tres vegades per causes diverses i d'ací ja ens n'hem d'anar
al 2013, quan van convocar l'ambaixador d'Egipte per la situació en aquell
país. De manera que, en aquests últims set anys, Espanya tan solament ha
fet ús del recurs de convocar un ambaixador set vegades, dues de les quals
per la qüestió catalana, una d'obligada per l'OTAN i tres en relació amb
Veneçuela, el 2016, probablement moguda per la pressió mediàtica. El resum:
el gest és bastant extraordinari i, doncs, hi hem de donar molt valor.
Tercera pregunta: és habitual que es convoque un ambaixador d'un altre país de la
Unió Europea? Fins ara això era més que rar, però aquests darrers mesos i
anys l'aparició de règims autoritaris dins la Unió n'ha motivat alguns
casos. Hongria, per exemple, va convocar fa poc l'ambaixador espanyol per
unes declaracions de Borrell; i Itàlia va convocar l'ambaixador francès per
unes declaracions sobre el vaixell Aquarius. Així i tot, és un gest
raríssim, perquè se suposa que els països de la UE haurien de compartir
principis i actuacions democràtics que fan innecessari el conflicte
diplomàtic. De fet, ara i adés s'ha discutit fins i tot si ha d'haver-hi
ambaixadors, entre els països europeus, és a dir, si encara són necessaris
en veient que cada setmana no sé quants ministres es reuneixen per
treballar junts.
Quarta pregunta. Quin nivell de crisi és aquest? És el començament formal d'una crisi
latent. Espanya està molt emprenyada amb Bèlgica, sobretot, però també amb
Alemanya, Suïssa i Escòcia, que no han acceptat el relat de la rebel·lió
catalana. I amb més estats que creu que simpatitzen o poden simpatitzar amb
la República Catalana, com ara Eslovènia, Irlanda o Finlàndia. Però no
havia fet mai el gest diplomàtic que indica que considera que hi ha una
crisi important. Convocar l'ambaixador de Bèlgica és el pas més senzill i
menor. Cridar a consultes l'ambaixador espanyol a Bèlgica ja indica una
tensió molt alta, prèvia al trencament de relacions, una opció que la Unió
Europea ni tan sols ha considerat possible entre els països membres. Per
tant: és l'esglaó més petit de la crisi, però ja és una crisi.
Cinquena pregunta. I com reaccionarà Bèlgica? El govern belga de moment no ha dit res.
Segons el prestigiós diari De Tijd, l'ambaixador belga a Espanya ha
comunicat al seu govern que 'les relacions entre Espanya i el nostre país
són molt tenses', que hi ha per part espanyola 'una llista creixent
d'irritacions' i que això pot implicar 'problemes seriosos' per a Bèlgica.
Espanya evidentment vol atemorir Bèlgica, però pot aconseguir l'efecte
contrari. Sobretot perquè provoca conflictes per coses que en un país
democràtic ni tan sols es poden posar sobre la taula. Segons De Tijd
l'ambaixador belga va respondre al govern espanyol dient que el president
del parlament de Flandes no dirigeix la política exterior belga. Cosa
evident. Que Espanya no entenga una distinció tan clara o que proteste per
unes declaracions fetes en un context de llibertat d'expressió política, o
que demane, com va fer Borrell, al govern belga que evite el judici a
Llarena –reclamant-li de fet que viole la separació de poders– són gests
que en una democràcia causen estupor.
I sisena pregunta. Tot això què vol dir per al cas català? Coses molt importants. La
primera, és evident, que el cas català ja no és un afer intern espanyol. La
segona, també evident, que no sabem encara si hi ha estats disposats a
reconèixer la República Catalana, però ja sabem que Espanya té una llista
d'estats que considera pro-catalans. I això fa un any, quan es va proclamar
la independència, no passava. Cridant l'ambaixador belga, Espanya mostra al cap i a
la fi la seua feblesa. I la tercera, i aquesta és clau, que hi ha estats on
es comença a qüestionar que Espanya puga ser considerat un país democràtic,
per la manera com ha reaccionat a la crisi catalana.
Personalment,
crec que Borrell serà un dels pitjors ministres d'Afers Estrangers de la
història, perquè no cessa d'equivocar-se en tot allò que fa. Però tot
aquest afer, al capdavall, ens diu que la imatge d'Espanya està molt
malmesa i la causa justa dels catalans cada vegada s'entén més. Hem de llançar les campanes al vol per
això? No. És poca cosa, encara. Però, sens dubte, hem de seguir amb atenció tot això que passa i hem
de celebrar molt que Espanya ja veja alguns estats –estats europeus, a més–
com a aliats objectius, i irritants, de Catalunya.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada