dimecres, 28 de febrer de 2018

28/02/2018. Immersió linguística. La movilización de familias castellanohablantes que llevó la inmersión lingüística en la escuela pública. La escuela Rosselló-Pòrcel, de Santa Coloma de Gramenet, fue el primer centro público en aplicar el modelo educativo que tiene el catalán como lengua vehicular. En 1982 en Santa Coloma de Gramenet se vivía una ofensiva para cambiar el modelo lingüístico en la escuela. Al contrario de lo que sucede ahora , la movilización no la impulsaban partidos políticos y determinados medios, sino la ciudadanía. Y reclamaba que el catalán se convirtiera en la lengua vehicular de la enseñanza, un hecho que ya se daba a numerosos centros concertados y privados, pero no en las escuelas públicas.


Benvolguts,

Un molt bon informe de Público sobre els inicis de la immersió lingüística a Catalunya a començaments dels anys 80!

S’ha de llegir tot l’article, que fa posar la carn de gallina (la gallina de piel, que deia el Cruiff)!

Apunto un parell de frases:

"Fue muy importante que la demanda de la inmersión lingüística en catalán fuera una demanda que saliera desde abajo, desde los mismos padres y madres, Y no que se impusiera. Todo el mundo tenía claro que era básico conocer las dos lenguas y con los años se ha visto que es un modelo de éxito, que funciona"...

Y subraya que fue capital la implicación de las madres y padres, que "se pusieron totalmente de cara con el proyecto" y tenían un "papel activo", hasta el punto que cada semana alguno de ellos se encargaba de impartir una especie de taller en el aula y se obligaban a hablar en catalán...

Afegeixo un enllaç a un apunt del Bloc Reflexions amb les consideracions d’en Gabriel Rufian sobre aquest tema:


Finalment l’opinió d’una mestra d’aquella escola:

Para Giral, lo que se busca con los actuales ataques al sistema "es intentar crear un conflicto que no existe".

És el mateix conflicte que no existeix i que els espanyols cabuts aconsellats per catalans hipòcrites i botiflers estan usant actualment, encara que el seu ADN el portin els espanyols des de fa moltes generacions...

Vegem l’article:

27/02/2018. Arnau Urgell i Vidal. El pastís dels mitjans públics. «Què serà el següent? Que els partits designin el cap d'Esports de TV3 o el de Societat de Catalunya Ràdio?». Les negociacions per desencallar la investidura afronten la recta final i tot apunta que els propers dies s'anunciarà un acord definitiu que ha de facilitar el reconeixement a Puigdemont, la investidura d'un president, l'actualització del full de ruta i el repartiment de les àrees de gestió. Un dels elements que ha generat més divergències entre Junts per Catalunya i ERC ha estat el control dels mitjans públics. No per tractar-se d'una queixa recurrent, cal insistir en la necessitat urgent de buscar un model per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) que avanci de manera decidida cap a la desgovernamentalització i la despartidització d'un dels puntals de l'autogovern.

Benvolguts,

Una explicació, difícil d’entendre pels profans, que mostra com els futurs pares de la pàtria intenten repartir-se els pastissos dels mitjans de comunicació i segurament d’altres negocis, simbòlics, polítics o reals (no reials!). I com que la mel no està feta per la boca de l’ase els profans no ho podem entendre. I si ho entenguéssim seria encara mes complicat per a la nostra estabilitat emocional.

Visca Catalunya lliure... de xoriços, malfactors, tafurs, corromputs i corrompedors, experts en ganivetades, etc...

Vegem l’article:

27/02/2018. Víctor Alexandre. El 155 és aquí per sempre més. "El més important per a Catalunya, estimats amics, és la seva llibertat, i allò que impedeix aquesta llibertat no es diu 155, es diu Estat espanyol". L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII, i qui pensi que ja ho ha vist tot, amb relació als atacs a Catalunya, caldrà desitjar-li que Déu li conservi la innocència, perquè el cert és que encara no ha vist res. Res de res. Cal recordar que la intervenció de les finances catalanes i l’ofec econòmic del país no tenen res a veure amb el 155. La intervenció i l’ofec són anteriors a l’aplicació de l’article, i aquest article es mantindrà indefinidament per més que ‘oficialment’ arribi a retirar-se. Ras i curt: l’obediència al totalitarisme espanyol constitueix un suïcidi en tota regla per a Catalunya.


Benvolguts,

Entre altres sentències de l'article d’en Victor Alexandre ens fixarem en aquesta:

L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII.

I per això el franquisme des segle XXI és el mateix que el del segle XX, i que el del segle XV. I la casta que ens governa, sigui PP, PSOE o C’s, és també la mateixa del segle XV. I l’Exèrcit espanyol i la Judicatura espanyola que ens amenaça en el segle XXI, són els mateixos que es van revoltar amb el Franco el segle XX i que van donar suport a la dictadura franquista durant 40 anys i són els mateixos que s’havien posat a les ordres del Dictador Primo de Rivera en el mateix segle i són els mateixos que ens van apallissar, robar i ens van aplicar els Decrets de Nova Planta el segle XVIII amb el primer Borbó Felipe V.

Ara vegem el magnífic article d’en Victor Alexandre:

dilluns, 19 de febrer de 2018

15/02/2018. José Luis Álvarez. ‘Els de casa’ frente a ‘els de fora’. Para desactivar al independentismo es necesaria una reforma de la Constitución que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. El Estado debe atreverse a hacerlo ahora o Cataluña en un futuro se separará de España. El subsistema catalán del capitalismo franquista importó una clase obrera, y media demografía. Cataluña ya no era un pueblo, se convirtió en dos. Los apellidos de las elites catalanas son reveladores.


Benvolguts,


I si ens fixem en l'article:

Abans de preocupar-se per “desactivar” s’haurien de preguntar per què cal desactivar! I si la democràcia serveix per alguna cosa només cal veure, ep! sense fer trampa! què desitja el poble!

Catalunya, i els Països catalans, són comunitats o territoris que varen néixer fa més d’un mil·lenni, i que varen viure com a comunitats, territoris o nacions independents (o interdependents en forma de confederació) durant 700 anys. I aquesta independència ningú no ignora que es transmet amb la sang, amb els costums, amb la llengua! I encara més, tal com el savi economista Alfons Duran-Pich ho va definir fa poc amb gran certesa:

És interessant assenyalar que només les nacions amb arrels històriques que incloguin el comerç, les arts i els oficis, el capitalisme primitiu de caràcter mercantil, la revolució industrial, l’acumulació de capital, la creació i solidificació d’una burgesia il·lustrada, els ateneus obrers, les associacions cíviques, etc. es poden permetre el luxe de tenir una “societat civil”.

A partir d’aquestes premisses i tenint en compte que l’articulista no pot entendre biològicament que  la base dels nostres països és aquesta, és molt fàcil desmuntar-li els seus arguments per proposar les animalades que proposa:

·         Para desactivar al independentismo es necesaria una reforma de la Constitución que cancele la inmersión lingüística educativa en una sola lengua. El Estado debe atreverse a hacerlo ahora o Cataluña en un futuro se separará de España
·         Por eso, el momento revolucionario de las pasadas elecciones fue cuando Arrimadas animó a votar en honor a las raíces andaluzas de los trabajadores del cinturón barcelonés. No sorprende que, morena, socialmente ascendente, sin complejos, atraiga tanto odio africano.
·         El subsistema catalán del capitalismo franquista importó una clase obrera, y media demografía. Cataluña ya no era un pueblo, se convirtió en dos. Uno els de casa, otro els de fora (l’articulista no sap o no vol saber que Catalunya ha estat un país de pas, d’integració de cultures diverses, grecs, fenicis, cartaginesos, romans, visigods, àrabs, castellans). És per això que a Catalunya és el poble qui proposa solucions als problemes i són els polítics que les accepten i les fan seves. Recordem que la sentència màxima de la relació entre els comtes catalans i els reis de la Corona Catalano-Aragonesa, en els actes de jurament dels reis a les Constitucions catalanes era:

"Nós, que som tant com vós, i junts més que vós, us hem triat com el nostre Senyor i Rei si conserveu els nostres drets i llibertats, i si non, non".

Crec que ha de ser clar que els manaies que fa 300 anys que patim es mereixen que se’ls expliqui aquesta sentència per si no l’han sentida mai!

El darrer cop que es va celebrar aquesta cerimònia fou el 1701 quan Felip V va jurar successivament les Constitucions del Principat de Catalunya, del Regne de Mallorca, del Regne de València, del Regne de Sicília, etc. Després ens vàrem embolicar tots en la Guerra de Successió a la Corona espanyola, dintre de la guerra europea entre Àustria i França. I els borbons espanyols i francesos varen anar apoderant-se del Regne de València el 1709 a Almansa, de Catalunya el 1714 a Barcelona i del Regne de Mallorca el 1715.

Després varen aplicar-nos els Decrets de Nova Planta que són l’equivalent al 155 en versió segle XVIII.

I com que no han conservat els nostres drets i llibertats sinó tot al contrari, actuant en conseqüència, fem que s’executi la sentència:
“i si non, non".

Vegem l’article:

16/02/2018. Economia. Infraestructures. Corredor mediterrani. Espanya ens atraca. Aiats Agustí. Entrevista Andrea Firenze, director general de Covestro a Espanya. "No tenir Corredor Mediterrani ens costa temps, milions i competitivitat". Vam prendre la decisió del centre logístic a partir de la informació que teníem: no hi havia cap seguretat de tenir un tercer fil o un Corredor Mediterrani o un ample europeu pel nostre hub. Hem estat obligats a fer una inversió més cara, els trens d'Alemanya canvien els eixos a Cervera i això triga temps, costa milions i ens resta competitivitat respecte d'altres països d'Europa. Però ho havíem de fer, si no, no tindríem matèria primera. El tren és l'opció més flexible. Portar-lo en camió seria una catàstrofe ambiental i de cost. Una bona connexió estalviaria milions a l'any.


Benvolguts,

En aquest Bloc s’ha parlat més de mig centenar de vegades del Corredor Mediterrani.

El Corredor s’havia d’implementar ja el segle passat. La Comunitat Europea (CE) va destinar 140.000 M€ a Espanya amb una part de 60.000 M€ adreçats abans de tot a la construcció del Corredor Mediterrani.

El PPSOE ha estat fent una trampa constant a la CE perquè han usat el concepte (i els diners) del Corredor Mediterrani de dues maneres diferents, o sigui que Espanya ha parlat del progrés del Corredor Mediterrani com si fos part del projecte de l’AVE per passatgers i ja estigués fet i no ha parlat de les vies d’ample europeu per al transport de mercaderies i en canvi la CE va esquitxar els diners per aconseguir unes vies d’ample europeu, separades de les de l’AVE per al transport de mercaderies. És com l’engany del Toco-mocho! I la CE no ha inspeccionat mai si els treballs a Espanya amb els diners de la CE eren per fer el Corredor Mediterrani o per fer l’AVE.

Val a dir que Espanya ha creat infraestructures d’AVE sense haver fet estudis de rendibilitat i tal com hem explicat també són immensament cares per la poca demanda actual i la poca demanda futura. Amb el que paguen els viatgers no s’amortitza ni el manteniment del servei. S'han hagut d'anar tancant trams no rendibles a mida que s'anava comprenent la magnitud de la tragèdia. I els costos de la infraestructura no es podran amortitzar mai. A mida que Espanya vagi entrant en fallida i vagi pujant el Deute públic s’hauran de desballestar els trens i vendre les vies i els trens desballestats com a ferralla.

La situació actual és que el Corredor Mediterrani (de dues vies separades de les vies d’AVE) no ha estat començat a construir encara, malgrat que hi ha algun tros aprofitant via ibèrica amb una tercera via per permetre el pas de trens de mercaderies, solució barroera que s’ha usat per unir Castellbisbal amb el Port de Barcelona. Mala solució perquè el pas dels AVEs i els trens de mercaderies per les mateixes vies és un nyap provisional i amb previstos problemes de retards constants i de més que probables accidents.

Només cal veure l’acudit d’en Ferreres amb la visió de les patronals i la visió del Gobierno espanyol pel que fa al Corredor Mediterrani.


En aquest apunt s’expliquen els costos extra per a una indústria química del Camp de Tarragona per mor de la manca de Corredor Mediterrani i s’explica com l’energia es paga a un preu astronòmic, un 30% o un 40% més cara que més enllà del Pirineu, i que fa que tot plegat disminueixi la rendibilitat de les indústries!

Vegem l’entrevista amb el director general de Covestro a Espanya:

dissabte, 17 de febrer de 2018

15/02/2018. Gay de Liébana: "El deute espanyol és impagable, Espanya està en fallida". El problema és que el tema del dèficit públic (o sigui el que el sistema financer espanyol deu als creditors), no té remei i en conseqüència l'Estat se segueix endeutant, i esclar el total del passiu del balanç total de l'Estat s'eleva a 1.612.000 milions d'euros. Això és el 141% del PIB espanyol, que és impagable i vol dir que el país està en fallida, però no es reacciona". Les administracions cada cop collaran més amb impostos, "perquè els prestadors volen cobrar". Mazarino a Colbert: Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant a arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.


Benvolguts,

L’economista Gay de Liébana explica que malgrat que l’economia com a tal "va bé” ja que està creixent a ritme de l'ordre del 3% i el Producte Interior Brut (PIB) espanyol aconseguirà els 1.140.000 milions d'euros,  el problema és que el tema del dèficit públic (o sigui el que el sistema financer espanyol deu als creditors, sembla que majorment exteriors), no té remei i en conseqüència l'Estat se segueix endeutant, i esclar el total del passiu del balanç total de l'Estat s'eleva a 1.612.000 milions d'euros. Això és el 141% del PIB espanyol, que és impagable i vol dir que el país està en fallida, però no es reacciona".

Segons Gay de Liébana, les administracions cada cop collaran més amb impostos, "perquè els prestadors volen cobrar".

Gay de Liébana considera en aquest sentit que els salaris no van a millor, i que s'està consolidant una "economia low cost", amb un model "sense bases sòlides de cara al futur".

Davant del panorama econòmic que presenta Gay de Liébana, panorama del qual ningú no en parla, ens hem de remetre al diàleg entre Colbert i Mazarino, que ja hem esmentat manta vegades i que dóna com a solució per recaptar més diners dels ciutadans d’un país que ja està exhaurit, apretar amb més impostos a la classe mitja, perquè de la classe més pobre ja no se’n pot extreure més diners i de la classe rica tampoc perquè podria trontollar tot el sistema i encara seria pitjor. La conversa acaba amb la frase: 

A aquests (la classe mitja), com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.

Vegem el diàleg entre Colbert i Mazarino durant el regnat de Lluís XIV de França:

Els personatges:
·         Lluís XIV (1638-1715) era l’autoanomenat Rei Sol
·         Mazarino (1602-1661) era un cardenal i Primer Ministre francès nascut en el regne de Nàpols. Fou el successor del cardenal Richelieu
·         Colbert (1619-1683) havia nascut a la Xampanya, al nord-est de França i fou deixeble avançat de Mazarino a la cort francesa i posteriorment gran Ministre de Finances.
Per internet diuen que l’anècdota pot ser veritat o no ser-ne, però reflecteix l’esperit que Colbert va donar posteriorment a les finances franceses. Vegem la conversa:
Colbert: Per a obtenir diners, hi ha un moment que enganyar [el contribuent] ja no és possible. M'agradaria, senyor superintendent, que m'expliqués com és possible continuar gastant quan ja s'està endeutat fins al coll...
Mazarino: Si s'és un simple mortal, és clar, quan s'està cobert de deutes, es va a parar a la presó. Però l'Estat... quan es parla de l'Estat, això ja és diferent! No es pot ficar l'Estat a la presó. Per tant, l'Estat sí que pot continuar endeutant-se. Tots els Estats ho fan!
Colbert: Ah sí? Vostè pensa això? En tot cas, ens calen diners. I com hem d'obtenir-ne si ja vam crear tots els impostos imaginables?
Mazarino: Se'n creen més.
Colbert: Però ja no podem llençar més impostos damunt dels pobres.
Mazarino: És cert, això ja no és possible.
Colbert: Llavors, damunt dels rics?
Mazarino: Als rics tampoc! Ells ja no consumirien més i un ric que no consumeix, no deixa viure a centenars de pobres. Un ric que consumeix, sí!
Colbert: Llavors com ho hem de fer?
Mazarino: Colbert! Tu penses com un formatge de gruyère, o com l'orinal d'un malalt! 

I acaba:

Mazarino: Hi ha una quantitat enorme de gent entre els rics i els pobres! Són tots aquells que treballen somiant a arribar algun dia a ser rics i tenint por de ser pobres. Aquests són els que hem de gravar amb més impostos..., cada vegada més..., sempre més! Aquests, com més els prenguem, més treballaran per a compensar allò que els hem pres. Són una reserva inesgotable !!!.


Vegem l’article:

dijous, 15 de febrer de 2018

14/02/2018. El cas Llarena-Gran Inquisidor. Joan Rovira. Mireia Boya a la boca del llop. "Mentre la política catalanista esdevé un joc de navalles i misèries, Mireia Boya ha fet un exercici de dignitat". Mireia Boya donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada, ai, perdó, volia dir el jutge Llarena, no sé pas en què estaria jo pensant...La Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.


Benvolguts,

Un excel·lent article, que dóna un alè d’aire fresc. Jo el subscric plenament! Estic repassant els molts articles que hem comentat els darrers dos mesos i en cap no he trobat un periodista valent, amb idees clares, enemic de les ganivetades i les misèries, com en Joan Rovira. I precisament està lloant l’empenta de la ex-diputada de la CUP Mireia Boia, valenta, d’idees clares, donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada/ Llarena. 

Tal com fa notar en Rovira, la Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.
Ningú com ella ha tingut la valentia de dir les coses tan clares. Que sí, que volíem proclamar una república de veritat i no de fireta. Que sí, que el 155 és l’autèntic cop d’estat, i no el referèndum. Que vostè, il·lustríssim senyor jutge, era el primer que deia que calia cercar solucions polítiques i no judicials, i que ara està fent política a través del seu jutjat. Que vostès s’estan inventant una Constitució que no existeix. Que l’exili i la presó són infinitament respectables, però que també és cert que aquell govern no tenia un pla per al dia següent. Que de proclamació simbòlica, res de res. I que tard o d’hora la farem de veritat, peti qui peti.

Tanmateix, recordem que ens movem en un espai 155 dintre d’un gran contuberni  Lawfare. Un contuberni de la por. I ens hi movem tots, no només els polítics sinó els empresaris que han treballat per la Generalitat, els Mossos d’esquadra que han obeït fidelment els seus superiors, els nostres jutges que han estat imputats de manera iniqua, el personal auxiliar, com els lletrats del Parlament que tenen por dels mètodes de la justícia espanyola, els periodistes, els mecànics o els mestres, el poble que pot ser acusat d’apallissar a la Guàrdia civil o a la Policia Armada, o pot ser acusat d’haver anat a una Manifestació o si fa tres anys va participar joiosament en una diada de l’11 de setembre, etc. Tots som presumptes implicats! I potser és per això que pocs o cap periodista publiquen articles tan valents, sí tant valents!, com el d’en Joan Rovira.

Vegem l’article:

dimecres, 14 de febrer de 2018

12/02/2018. Joan Serra Carné. No malbaratar el 21-D. «Puigdemont ja li ha fet molt servei al seu partit, fins al punt de concedir-li la iniciativa de formar Govern. En termes electorals, està amortitzat. En aquest context s'explica l'operació Artadi». "Sempre és millor tenir poder que no tenir-ne, encara que sigui poc". La reflexió és de Josep Ramoneda, que aquest cap de setmana s'explicava en una extensa entrevista a NacióDigital. Ramoneda es mostrava crític amb el setge de l'Estat a l'independentisme -lamentava la mutació del règim del 78 cap a un "autoritarisme postdemocràtic"- i subratllava que el discurs del rei el 3-O condicionarà la relació dels catalans amb la Corona per molt de temps.

Benvolguts,

En Serra Carné analitza la pugna idiota entre ERC i JxCat, en un article de títol: No malbaratar el 21-D. Explica els perquès de l’Operació Artadi. Comença esmentant extensament una entrevista a Nació Digital del magnífic Pep Martí amb Josep Ramoneda. I en Josep Ramoneda filosofa sobre la independència de Catalunya i la voluntat dels catalans. En Ramoneda postula, amb molt bon criteri sobre el nacionalisme i el no-nacionalisme, i troba una explicació molt bona:

El debat, en el fons, és tan senzill com això: el problema no és el nacionalisme, el problema és si té estat o no en té. Si té estat, ja no se'l considera nacionalista. Però les grans massacres que ha fet el nacionalisme han sigut quan ha tingut estat. Quan escolto en Vargas Llosa amb tota aquesta llista de tòpics...I el nacionalisme francès? Ah, no, perquè aquests tenen estat. Però el discurs de Macron és tan essencialment nacionalista com qualsevol altre...

I en Serra Carné continua: És molt probable que aquesta setmana el diàleg soterrat per encaminar la investidura -mai senzill, si es tracta de conciliar les voluntats del món neoconvergent i dels republicans, amb la interferència de l'ANC- cedeixi protagonisme altre cop als tribunals.

I pressuposant que tan aviat com sigui possible hi hagi Govern, acaba l’article amb aquest paràgraf optimista: Amb Govern també hi ha marge per enfortir la musculatura de les polítiques socials, recosir les relacions amb l'empresariat i preservar el model educatiu, per citar prioritats capitals. És amb Govern, en definitiva, que es pot ampliar el perímetre dels convençuts.

Vegem l’article:

11/02/2018. Pep Martí. Entrevista Josep Ramoneda: «Tothom sap que Puigdemont no serà president». El filòsof alerta que «hi ha el risc de malmetre el capital polític del 21-D» i critica la posició de l'Estat: "El règim del 78 està mutant cap a un autoritarisme postdemocràtic". Per l'exdirector del CCCB, "El discurs del rei, d'una manera difícil de comprendre si no és per mecanismes psicoanalítics de voler matar el pare, marcarà la relació del país amb la corona per molt de temps, potser per sempre. No va tenir ni una paraula de consideració per dos milions de persones. Va pesar també l'estratègia miserable de Rajoy de subrogar les seves responsabilitats”.


Benvolguts,

Uns tasts:

Ramoneda alerta del perill de dilapidar l'èxit que va suposar el 21-D i de la regressió que viu l'Estat.

El PP, que es veu amb dificultats, recorre al populisme més clàssic: legislar en funció de les baixes passions de la ciutadania. 
   
Per l'exdirector del CCCB, "el discurs del rei del 3 d'octubre és difícil d'entendre si no és per mecanismes psicoanalítics

- Dir això és veure la nació com un ens sobrenatural. Quan la realitat és que les nacions estan fetes de territori i ciutadans. Les paraules del rei lliguen amb la tradició més romàntica de la idea de nació i demostren l'obsessió que s'ha generat a l'Estat.  

- No és fàcil. És evident que gent que fins ara se sentia còmode aquí, i que veien bé que els seus fills aprenguessin català, amb les pujades de to dels darrers temps, ara s'han sentit agredits. 

 - El règim del 78 està mutant, en una deriva autoritària, en un autoritarisme postdemocràtic. [D'això abans en dèiem totalitarisme o dictadura!]

Vegem l’Entrevista:

12/02/2018. Editorial. Vicent Partal. I si, en realitat, el judici no és el fet important? «Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República». El seguit d’irregularitats en la causa general contra l’independentisme desfermada per l’estat espanyol és cada dia més increïble. I ahir vàrem viure un nou espectacle sorprenent quan els qui anaven a denunciar la violència policíaca a Girona es van trobar com aquell qui diu denunciats ells mateixos com a ‘causants’ que la policia els pegàs. Espanya és un estat, ho ha estat sempre, amb un nivell d’arbitrarietat legal immens, però amb el referèndum se superen unes barreres que no s’havien traspassat mai. I això fa pensar. Aquests darrers dies gent diversa, juristes i advocats, han coincidit a explicar-me una possibilitat que m’ha sorprès, però que com més va més plausible veig: que en realitat el judici que hauria de tancar aquesta causa no té gens d’importància. L’única cosa que volen és aturar la independència, frenar el procés.

Editorial

Vicent Partal


I si, en realitat, el judici no és el fet important?

«Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República»

Per: Vicent Partal

 12/02/2018  22:00

El seguit d’irregularitats en la causa general contra l’independentisme desfermada per l’estat espanyol és cada dia més increïble. I ahir vàrem viure un nou espectacle sorprenent quan els qui anaven a denunciar la violència policíaca a Girona es van trobar com aquell qui diu denunciats ells mateixos com a ‘causants’ que la policia els pegàs.

Espanya és un estat, ho ha estat sempre, amb un nivell d’arbitrarietat legal immens, però amb el referèndum se superen unes barreres que no s’havien traspassat mai. I això fa pensar.

Aquests darrers dies gent diversa, juristes i advocats, han coincidit a explicar-me una possibilitat que m’ha sorprès, però que com més va més plausible veig:

que en realitat el judici que hauria de tancar aquesta causa no té gens d’importància.

Tothom coincideix que és impossible que els tribunals europeus accepten una instrucció tan plena d’irregularitats com la que es fa; que la tombaran quan hi arribe. I la retirada de l’euroordre ho diu tot: els jutges espanyols són ben conscients que el delicte que s’han inventat no és creïble més enllà de les seues fronteres.

Si segueixen aquest camí no és per perseguir la justícia, sinó pel rendiment polític que té a curt termini. I per això tant els fa el resultat que puga tenir el judici. L’única cosa que volen és aturar la independència, frenar el procés que va començar el 27 d’octubre amb la proclamació de la República i que va ser renovat a les eleccions del 21 de desembre. Que el jutge Llarena encausàs tots els qui han de declarar aquests dies precisament l’endemà de les eleccions i amb els resultats electorals sobre la taula és extremadament significatiu. El propòsit, tinguem-ho clar, no és impartir justícia ni cercar-ne, sinó incidir en el debat polític.

Intenten fer impossible que els resultats del 21-D, tant negatius per a l’estat, puguen fer-se realitat.

Intenten això i intenten provocar. Provocar una explosió social que puga justificar mesures encara més dràstiques i sobretot més generalitzades. Igual que van provocar el 20 de setembre a la seu d’Economia i a la de la CUP. L’estat espanyol fa per manera que el malestar es descontrole per a portar l’independentisme al terreny que ells dominen millor, que és el de la violència.

I tot és pensat per a ara, per a avui mateix. Això caldria entendre-ho i assumir-ho. Amb les actuacions judicials, volen allunyar en el temps la concreció de la República, aquella que la població va crear el primer d’octubre, la que el parlament va formalitzar el 27 d’octubre i la que els ciutadans van ratificar el 21 de desembre. Després d’aquelles eleccions, un acord de les forces republicanes i la restitució del govern legítim era el gest de ruptura que ens retornava a l’escenari republicà. I el fet, però, és que aquest escenari sembla que s’allunye una mica més. Sobretot perquè fa efecte el sistema d’atemorir alguns polítics més preocupats perquè els seus actes no tinguen conseqüències penals que no pas per la concreció possible del projecte pel qual els dos milions de republicans van donar tot allò que tenien.

Ells, els jutges, sembla que saben molt bé què fan. Però no veig tan clar si a l’altra banda en som prou conscients.

Vicent Partal

dilluns, 12 de febrer de 2018

10/02/2018. Lawfare. Eduard Voltas. El que està passant. La unitat d’Espanya no es negocia, i a por ellos. Per tant, la independència només es pot fer violentant en algun moment la llei i exposant-se a la repressió. Fa la sensació que l’independentisme encara no ha digerit aquesta dada. Que què està passant? Doncs que tenen por, com en tindríem vostè i jo. L’estat ha trobat la tecla, que tothom en sigui conscient. És vergonyosa, antidemocràtica, autoritària, sí, però l’ha trobat. I l’ús arbitrari del Codi Penal que està fent el jutge Llarena converteix la por en pànic, perquè ni els advocats ja no s’atreveixen a assegurar si això d’aquí o això d’allà és inhabilitació o presó.


Benvolguts,
A aquest article d’en Voltas també li assignem el grup de Lawfare. N'està impregnat. Busqueu-hi les coincidències, com aquestes:

·         L’estat ha trobat la tecla, que tothom en sigui conscient. És vergonyosa, antidemocràtica, autoritària, sí, però l’ha trobat.

·         No vol fer res que al Torquemada del Suprem li pugui semblar un motiu per quedar-se’ls. Una prevenció tan comprensible com inútil, perquè el jutge els pot citar a tots tantes vegades com vulgui. Si una cosa té el jutge és temps: si no se’ls queda ara al febrer, segons què facin se’ls quedarà al març. I si no, ja ho farà a l’abril.

I    I hem après que al Regne Unit o al Canadà no, però a Espanya, perseguir la independència, per molt que sigui per mitjans pacífics, et pot portar a la presó.

Vegem l’article:

10/02/2018. Oriol March. Què separa (i què uneix) JxCat i ERC en la negociació de la investidura. El paper de Puigdemont, la formació de Govern, el full de ruta i els mecanismes de la investidura constitueixen els esculls en unes converses per ara bloquejades. L'amenaça judicial i les declaracions al Tribunal Suprem de dirigents republicans, del PDECat i la CUP planen sobre la negociació. En alguns moments, la candidatura de Carles Puigdemont ha anunciat acords "imminents" per donar sortida a la legislatura, però el pas dels dies els ha acabat congelant. Les converses no són senzilles per molts motius: la situació d'exili i empresonament dels principals dirigents dels partits, l'existència del 155 condicionant els moviments de l'administració i l'amenaça judicial latent que en les properes setmanes durà al Tribunal Suprem una sèrie de dirigents -Marta Rovira, Marta Pascal, Artur Mas, Anna Gabriel i Mireia Boya- de primera fila.


Benvolguts,

Vegem aquesta crònica:

PROCÉS CATALÀ

Què separa (i què uneix) JxCat i ERC en la negociació de la investidura

El paper de Puigdemont, la formació de Govern, el full de ruta i els mecanismes de la investidura constitueixen els esculls en unes converses per ara bloquejades

 L'amenaça judicial i les declaracions al Tribunal Suprem de dirigents republicans, del PDECat i la CUP planen sobre la negociació


10/02/2018 a les 13:45h

Cartells electorals de Puigdemont i Junqueras a Vic | Adrià Costa



Les bambolines de la negociació entre Junts per Catalunya (JxCat) i ERC han registrat aquesta setmana tot tipus de temperatures. En alguns moments, la candidatura de Carles Puigdemont ha anunciat acords "imminents" per donar sortida a la legislatura, però el pas dels dies els ha acabat congelant. Les converses no són senzilles per molts motius: la situació d'exili i empresonament dels principals dirigents dels partits, l'existència del 155 condicionant els moviments de l'administració i l'amenaça judicial latent que en les properes setmanes durà al Tribunal Suprem una sèrie de dirigents -Marta Rovira, Marta Pascal, Artur Mas, Anna Gabriel i Mireia Boya- de primera fila.

Malgrat els retrets en privat, que existeixen i que tampoc constitueixen cap novetat en un context de negociació entre els espais de l'antiga Convergència i d'ERC, els dos principals actors de l'independentisme esperen poder arribar aviat a una entesa que permeti foragitar el 155 de Catalunya i treballar per recuperar les institucions. Aquests són els principals àmbits de la negociació i els elements que separen -i uneixen- els protagonistes de les converses. D'aquí a onze dies, per cert, farà dos mesos del 21-D.



1. El paper de Puigdemont

JxCat va basar la campanya únicament en el reclam del retorn del president en cas de convertir-se en el candidat més votat, i vol que tingui un rol executiu en aquesta legislatura al capdavant de les institucions catalanes tot i ser a Brussel·les.
ERC, en canvi, aposta per un "reconeixement" de caràcter simbòlic combinat amb un Govern "efectiu" que actuï des de Catalunya i aixequi la intervenció de l'autonomia. Les dues formacions negocien una proposta de resolució de rebuig al 155, de denúncia de la repressió i de legitimació del Govern escapçat per Rajoy el 27 d'octubre.
 


Pintada feixista en una valla publicitària de Junts per Catalunya, a Montcada i Reixac Foto: Adrià Costa

2. El mecanisme de la investidura

La discrepància sobre el paper de Puigdemont afecta també el debat d'investidura. JxCat va registrar ahir en solitari una proposició per modificar la llei de Presidència i permetre que el Parlament pugui escollir un president que no estigui físicament a la cambra. ERC no hi veu recorregut legal -és previsible que el Tribunal Constitucional (TC) ho tombi tan bon punt ho recorri el govern espanyol- i se n'ha desmarcat. Els republicans sostenen que cal tenir "rigor" -en aquests termes s'ha expressat Marta Rovira, secretària general d'ERC, aquest matí- i no anunciar "acords a mitges". El rellotge de la investidura està aturat, segons els lletrats del Parlament.

3. La formació de Govern

El disseny global està encarrilat, però encara no és definitiu. Només tres consellers, en principi, repetiran en relació a l'anterior Govern: Josep Rull, Jordi Turull i Raül Romeva. La continuïtat d'Exteriors està en debat -JxCat aposta per portar les competències a Presidència-, i existeix la possibilitat de dividir la conselleria de Treball, Afers Socials i Famílies. A banda, hi ha damunt la taula la creació de dos departaments: Universitats i Política Digital. Els republicans, però, són partidaris de tocar el mínim possible l'estructura per poder començar a treballar l'endemà mateix de tornar a Palau.
 

Última reunió del Govern abans de la declaració de la independència i el 155. Foto: ACN

4. El full de ruta

Les grans proclames de la campanya electoral del 27-S del 2015 van quedar minimitzades durant el camí cap al 21-D, en la qual es va parlar més de la restitució de les institucions i de l'existència de presos polítics que no pas del desplegament de la República. Els programes electorals de les principals formacions independentistes, sota l'amenaça d'un Estat que ha maniobrat a tots nivells per frenar el procés, van optar per un perfil baix en les propostes. Rovira i els dirigents d'ERC parlen de "fer República" i ho vinculen a les polítiques socials. "Cal dotar-la de contingut", destaquen. Es desconeix el contingut del programa de Govern que havia de presentar Puigdemont a distància el 30 de gener, perquè -segons fonts republicanes- només va enviar "un índex" a ERC.

5. L'amenaça del Suprem

La judicialització de la política fa que bona part dels moviments estiguin condicionats pel Tribunal Suprem. 
Els dies 14, 19 i 20 de febrer desfilaran davant del jutge Pablo Llarena -el mateix que manté a la presó Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart- sis alts dirigents del procés: Mireia Boya i Anna Gabriel (CUP), Artur Mas, Marta Pascal i Neus Lloveras (PDECat) i Rovira (ERC).
Fonts de la negociació indiquen que no hi haurà "cap avenç" fins que se sàpiga com van aquestes declaracions i si comporten mesures cautelars. L'independentisme, de moment, negocia amb les mans lligades.
 

Marta Rovira, en la seva intervenció al consell nacional d'ERC Foto: ACN


Oriol March

09/02/2018. Lawfare. Ferran Casas. Sense estat de dret. «És sorprenent en termes democràtics que, a Madrid, no hi hagi hagut cap rebombori per les pressions al TC, l'empresonament dels “Jordis” o la guerra bruta per sufocar l'independentisme». Els "partits alfa" de la democràcia espanyola, el PP, el PSOE i Ciutadans, han decidit fa temps que preservar la unitat d'Espanya és un bé superior i que si això s'ha de fer a costa de sacrificar l'Estat de dret, la separació de poders i aplaudir o mirar cap a un altre costat, doncs es fa. Hi ha sectors de la societat espanyola que han mostrat públicament la seva preocupació. Sectors que l’unionisme mediàtic s'assenyala com a "còmplices de l'independentisme" i que no té, però, ressò enlloc.

Benvolguts,

En Ferran Casas que per altra part és un magnífic periodista, segons com ens sorprèn actuant com un polític o com un cambrer, fent veure que no s’adona, ell en diu mirar cap a un altre costat, de tot el que li passa pel voltant.

Ho dic perquè és sorprenent que pugui classificar de sorprenent el que diu que passa a Espanya, les pressions al TC, l'empresonament dels “Jordis” o la guerra bruta per sufocar l'independentisme, així com les pensions vitalícies als funcionaris de les clavegueres del Ministerio de l’Interior, així com les interlocutòries de Pablo Llarena mantenint líders polítics a la presó perquè no renuncien a l'ideari independentista, així com les pressions del govern espanyol al Tribunal Constitucional perquè sentenciï a la carta o l'ús absolutament partidista de la Fiscalia. Aquest fet no és sorprenent, el que passa és que és similar als procediments de la dictadura franquista, els camps de concentració i els afusellaments per idèntics motius...

Si no ho heu llegit, feu una ullada a l’apunt del Bloc sobre el Lawfare, la guerra bruta político judicial espanyola, el contuberni entre polítics i jutges i fiscals i etc, que és intrínsec al franquisme des de fa generacions...

Vegem l'article:

dissabte, 10 de febrer de 2018

30/01/2018. Lawfare. Gemma Liñán. El jutge del 13 manté els interrogatoris de la Guàrdia Civil i es mofa dels Mossos. Les defenses del cas van demanar al jutge, segons ha pogut saber ElNacional, que aturés aquestes declaracions perquè considera que estan fora de la tutela judicial i es fan fora del procés, sense que les parts puguin assistir als interrogatoris. Però el jutge ha desestimat la petició. Al·lega, en l'escrit al qual ha tingut accés aquest diari, que els drets de la defensa "es limiten a les actuacions judicials realitzades pel jutjat que porta la causa, i no per les actuacions d'investigació practicades per la policia judicial", que en aquest cas estan en mans de la Guàrdia Civil.

Benvolguts,

Si heu llegit l’apunt 06/02/2018. Josep Casulleras Nualart. Així desplega Espanya una estratègia clara de ‘lawfare’ contra Catalunya. veureu com Espanya i el seu 155 continua rifant-se o pixant-se a la boca als catalans i a tota Catalunya.

CAS 1-O
El jutge del 13 manté els interrogatoris de la Guàrdia Civil i es mofa dels Mossos
Gemma Liñán
Foto: Sergi Alcàzar
Barcelona. Dimarts, 30 de gener de 2018

La Guàrdia Civil interrogarà avui i demà cinc funcionaris del Departament d'Exteriors de la Generalitat de Catalunya pel cas del referèndum.

Els ha citat directament la policia, com ja va fer amb altres càrrecs i funcionaris el juliol passat, tal com va avançar El Nacional.
Les defenses del cas van demanar al jutge, segons ha pogut saber ElNacional, que aturés aquestes declaracions perquè considera que estan fora de la tutela judicial i es fan fora del procés, sense que les parts puguin assistir als interrogatoris.
Però el jutge ha desestimat la petició. Al·lega, en l'escrit al qual ha tingut accés aquest diari, que els drets de la defensa "es limiten a les actuacions judicials realitzades pel jutjat que porta la causa, i no per les actuacions d'investigació practicades per la policia judicial", que en aquest cas estan en mans de la Guàrdia Civil.


Juan Antonio Ramírez Sunyer, a més, aprofita la resposta per recordar que els jutges tampoc no interfereixen en les investigacions que fan els Mossos d'Esquadra. El to del jutge, però, sobre aquestes investigacions, sorprèn per com les defineix: "Innombrables i magnífiques investigacions de causes realment complexes i voluminoses elaborades pels Mossos d'Esquadra".
Gemma Liñán 

Joan A. Forès
Reflexions

09/02/2018. Un filòleg austríac perseguit pel III Reich va vaticinar la repressió de l'Estat contra Catalunya. El 1936, quan ja havia començat la guerra d’Espanya contra Catalunya va publicar un llibre de nom Katalonien gegen Kastilien (Catalunya contra Castella). La coronació de l'aspiració a la independència política nascuda del desenvolupament econòmic ha estat la formació d'una consciència nacional basada en la història de l'edat mitjana... la condició preliminar més important del nou patriotisme català és l'existència d'una llengua pròpia. L'objectiu, reeixit ja el 1936, havia estat fer del català la llengua de casa, de l'escola, dels tribunals, dels diaris, de l'art i de la ciència...


Benvolguts,

Us oferim un comentari interessant del llibre Catalunya contra Castella sobre la repressió de l’Estat espanyol sobre Catalunya. El llibre és premonitori perquè copsa totalment, a l'any 1936, la situació de la relació consuetudinària Catalunya-Espanya, per exemple quan explica que la voluntat dels catalans és Que la coronació de l'aspiració a la independència política nascuda del desenvolupament econòmic ha estat la formació d'una consciència nacional basada en la història de l'edat mitjana... la condició preliminar més important del nou patriotisme català és l'existència d'una llengua pròpia.

L’autor potser no tenia prou coneixements de la cultura i la història de Catalunya i se li escapa la seguent frase:

anunciava que l'objectiu era fer del català la llengua de casa, de l'escola, dels tribunals, dels diaris, l'art i ciència.

quan és evident que a Catalunya a l’any 1936 ja hi havia des de feia desenes d’anys més diaris i revistes culturals que a tota la resta de la península, i la cutura representada per diaris, revistes, universitats, art, ciència, floria arreu. 

El 50% dels judicis a Catalunya es feien en català. A les cases es parlava el català. A les escoles es parlava en català i a les Universitats es parlava en català!

Com a complement del comentari que estem fent copiem aquí un paràgraf del text (en vermell) i a continuació hi introduim (en morat) un paràgraf de l’economista Alfons Duran-Pich, a llegir a continuació del paràgraf, i que el complementa perfectament:

En aquest sentit, deia que el catalanisme es tractava "del desig de llibertat ideal d'un poble que s'ha despertat, per al qual la seva ànima té més importància que el seu cos, que té als seus ulls com a guia valors immaterials: la seva llengua, la seva civilització, la seva història, el seu dret, la seva poesia". De fet, el mateix Vicens Vives va afirmar que aquesta era "la millor interpretació del moviment catalanista".
 Es interesante señalar que sólo las naciones con raíces históricas que incluyan el comercio, las artes y los oficios, el capitalismo primitivo de carácter mercantil, la revolución industrial, la acumulación de capital, la creación y solidificación de una burguesía ilustrada, los ateneos obreros, las asociaciones cívicas, etc. se pueden permitir el lujo de tener una “sociedad civil”.

Vegem ara l’article:

26/01/2013. Rafael Pous. El derecho de autodeterminación del pueblo de Cataluña es ley de obligado cumplimiento en España. El document és del 26 de gener del 2013 del Bloc d’en Rafael Pous i és una reflexió molt treballada, amb dades i enllaços sobre els tractats dels Drets Humans de l’ONU. El document està penjat en el Bloc http://rafael.pous.com. Com que en aquests moments els estaments catalans estan preparant documentació per portar-la a Estrasburg, considerem que aquesta informació és cabdal: 1.La Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH, ó UDHR). 2. El Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos (PIDCP, o ICCPR). 3.El Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC, ó ICESCR).

Benvolguts,

En la reunió dels GOAL d’aquesta setmana en Manel Martínez ens va fer arribar un document de títol El derecho de autodeterminación del pueblo de Cataluña es ley de obligado cumplimiento en España. El document és del 26 de gener del 2013 del Bloc d’en Rafael Pous i és una reflexió molt treballada, amb dades i enllaços sobre els tractats dels Drets Humans de l’ONU. El document està penjat en el Bloc http://rafael.pous.com. Com que en aquests moments els estaments catalans estan preparant documentació per portar-la a Estrasburg, considerem que aquesta informació és cabdal:

  1. La Declaración Universal de los Derechos Humanos (DUDH, ó UDHR).
  2. El Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos (PIDCP, o ICCPR).
  3. El Pacto Internacional de Derechos Económicos, Sociales y Culturales (PIDESC, ó ICESCR).
Vegem el document: