dimecres, 28 de febrer de 2018

27/02/2018. Víctor Alexandre. El 155 és aquí per sempre més. "El més important per a Catalunya, estimats amics, és la seva llibertat, i allò que impedeix aquesta llibertat no es diu 155, es diu Estat espanyol". L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII, i qui pensi que ja ho ha vist tot, amb relació als atacs a Catalunya, caldrà desitjar-li que Déu li conservi la innocència, perquè el cert és que encara no ha vist res. Res de res. Cal recordar que la intervenció de les finances catalanes i l’ofec econòmic del país no tenen res a veure amb el 155. La intervenció i l’ofec són anteriors a l’aplicació de l’article, i aquest article es mantindrà indefinidament per més que ‘oficialment’ arribi a retirar-se. Ras i curt: l’obediència al totalitarisme espanyol constitueix un suïcidi en tota regla per a Catalunya.


Benvolguts,

Entre altres sentències de l'article d’en Victor Alexandre ens fixarem en aquesta:

L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII.

I per això el franquisme des segle XXI és el mateix que el del segle XX, i que el del segle XV. I la casta que ens governa, sigui PP, PSOE o C’s, és també la mateixa del segle XV. I l’Exèrcit espanyol i la Judicatura espanyola que ens amenaça en el segle XXI, són els mateixos que es van revoltar amb el Franco el segle XX i que van donar suport a la dictadura franquista durant 40 anys i són els mateixos que s’havien posat a les ordres del Dictador Primo de Rivera en el mateix segle i són els mateixos que ens van apallissar, robar i ens van aplicar els Decrets de Nova Planta el segle XVIII amb el primer Borbó Felipe V.

Ara vegem el magnífic article d’en Victor Alexandre:
 

per Víctor Alexandre

 
per Víctor Alexandre 18/02/2018

Sobta força, francament, que a dia d’avui encara hi hagi polítics independentistes que insisteixin amb fe cristiana que el més important per a Catalunya és derogar l’article 155.

Em pregunto si han reflexionat prou sobre el caràcter autonomista i hispanocèntric d’aquest plantejament. Tant hi fa que el plantejament estigui fet des de la bona fe o des del càlcul partidista. En tots dos casos, el beneficiari és l’Estat espanyol, sempre tan delerós de tenir-nos entretinguts en discussions autonomistes sota la seva supervisió. Ell les provoca i nosaltres, com a catalans genuïns, hi caiem de quatre grapes llançant-nos els plats pel cap. I al final: tots al sac, i el sac en terra.

El més important per a Catalunya, estimats amics, és la seva llibertat, i allò que impedeix aquesta llibertat no es diu 155, es diu Estat espanyol. 

La cantarella que insisteix que ara el més important és demanar que l’Estat retiri el famós article i que puguem recuperar la ‘normalitat’ és un dels discursos més autonomistes que s’han sentit a Catalunya en molts anys. El 155, deixeu-m’ho dir ben clar, és aquí per sempre més. No el derogaran mai mentre estiguem sota el seu jou. Mai! Llevat, és clar, que Catalunya renunciï a ser qui és i abraci la idea de convertir-se en una Comunidad Autónoma tan espanyola com Extremadura.

Hi ha la possibilitat, certament, que una pressió europea per sota taula obligui l’Estat espanyol a fer un ‘gest’ anunciant la retirada de l’article, però això no canviaria res, substancialment parlant. Cal recordar que la intervenció de les finances catalanes i l’ofec econòmic del país no tenen res a veure amb el 155. La intervenció i l’ofec són anteriors a l’aplicació de l’article, i aquest article es mantindrà indefinidament per més que ‘oficialment’ arribi a retirar-se. En altres paraules, l’autèntic 155 és l’ofec econòmic de Catalunya, i també ho són totes aquelles mesures que ara s’aplicaran amb un nom diferent. En conseqüència, si hi ha polítics independentistes prou càndids per creure’s que els Mossos d’Esquadra deixaran d’estar controlats per Madrid, com passa ara mateix, ja s’ho poden treure del cap. I si aquests mateixos polítics pensen que Espanya renunciarà a destruir TV3 i la llengua catalana, caldrà que hom beneeixi la seva bona fe. Vamos a españolizar a los niños catalanes”, no era la frase d’un ministre, era el títol d’un pla dictatorial totalment elaborat per agafar les regnes de la conselleria d’Ensenyament i fer de Catalunya una prolongació de Castella. I això serà així amb el 155 o sense el 155.

Ras i curt: l’obediència al totalitarisme espanyol constitueix un suïcidi en tota regla per a Catalunya.

Hem de tenir en compte que l’Estat espanyol sap prou bé que l’independentisme no sols no desapareixerà, sinó que ha augmentat amb cent mil vots i que aprofitarà qualsevol badada de l’adversari per guanyar terreny en la mateixa mesura que el captiu espera una badada del carceller per fugir. En altres paraules: sigui quin sigui el membre del trident de la caverna (PP-PSOE-C’s) que mani a Madrid, res no tornarà a ser com abans. I com estàvem abans? Oi que no pas bé? Oi que el procés d’independència de Catalunya va començar fa molts anys, i no pas a partir del 155? Doncs potser que no caiguem en el parany de les disquisicions autonomistes. Deixem-les per al dependentisme tímid d’En Comú Podem, que és aquell espanyolisme que no vol que sigui dit i que necessita coartades que justifiquin la seva posició favorable a aturar el procés d’independència.

El nostre president es diu Carles Puigdemont no tan sols perquè així ho van decidir les urnes, sinó perquè ja era el nostre president quan Espanya va agredir Catalunya en dues fases: primer apallissant-la, i després destituint el seu govern democràticament escollit. Només els règims totalitaris fan això, i ja s’ha demostrat a bastament que el totalitarisme espanyol no té límits. La recent sentència condemnatòria del Tribunal Europeu de Drets Humans, pel “tracte inhumà i degradant” a dos detinguts, no ha agradat gens a Espanya, és clar que no, però no li provocarà la més mínima reflexió ni impedirà que continuï cometent tota mena de barbaritats per satisfer els seus interessos i el seu afany d’humiliar. El complex d’inferioritat d’Espanya és tan gran, que necessita reafirmar-se sistemàticament per mitjà de la humiliació dels qui no combreguen amb les seves rodes de molí. La prova és que la sentència també condemnatòria del 2004 per les tortures als independentistes catalans detinguts el 1992 no ha impedit pas que Espanya continuï torturant. L’Estat espanyol del segle XXI és, en essència, exactament el mateix que el del segle XVIII, i qui pensi que ja ho ha vist tot, amb relació als atacs a Catalunya, caldrà desitjar-li que Déu li conservi la innocència, perquè el cert és que encara no ha vist res. Res de res.

Tota concessió que Catalunya faci a un Règim que manté empresonades persones innocents perquè es neguen a deixar de ser independentistes, i que obliga que una part del govern legítim català, amb el president al capdavant, hagi de demanar empara a la capital de la Unió Europea per no caure a les urpes d’un Estat violent i demofòbic, serà utilitzada en contra seva i estrenyerà encara més el dogal que porta al coll. Com més cedim nosaltres, més es creixerà Espanya en el seu afany de sotmetre’ns. I cedir és acceptar que Espanya, tot i haver perdut les eleccions catalanes, pot decidir qui governa Catalunya. Per això, quan un poble arriba tan lluny en els seus anhels, com ho ha fet Catalunya, no pot agenollar-se davant del 155. Agenollar-s’hi, per molta retòrica amb què es disfressi, implica rendició i submissió. I, francament, per a aquest servei no calia córrer tant. O com ens diria Espanya amb sornegueria i molta raó: “Para este viaje no necesitabais alforjas”.

Vivim jorns decisius per al país, i és hora que aquells polítics que no es vegin amb cor de mantenir-se ferms en la defensa de la dignitat de les nostres institucions i del dret inalienable del país a la seva independència facin el ‘pas al costat’ que ells reclamen al president Puigdemont. Apartar Puigdemont és una rendició històrica i un reconeixement públic que no som ningú. Absolutament ningú. No es tracta pas, però, de blasmar aquests polítics. Som humans, cadascú se sap les seves circumstàncies personals i cal respectar-ho. Però el lloc que deixin aquests polítics ha de ser ocupat per d’altres que, també d’acord amb les seves pròpies circumstàncies i conviccions, estiguin disposats a assumir les conseqüències de defensar la llibertat del seu poble. Hi ha lloc per a tots, i tothom és necessari. Tant els qui ho fan a primera línia com els qui ho fan a la rereguarda. La independència de Catalunya és més a prop del que l’Estat espanyol voldria, amics; una altra cosa és que la seva estratègia consisteixi a actuar com si no ho sabés. Ara només cal que nosaltres també ho tinguem clar i que li demostrem que la seva percepció és encertada.

Víctor Alexandre

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada